Jornades històriques

El Gobierno aprovarà avui el traspàs del servei de Renfe-Rodalia a la Generalitat.

Aquest traspàs, fruit d’un acord qualificat d’històric per part del Tripartit, es concreta en: regulació del servei, inspecció i règim sancionador per infraccions, establiment de tarifes, aprovació de les condicions generals dels bitllets, serveis mínims en cas de vaga i reclamacions dels usuaris. Sembla que també es podrà dir alguna cosa sobre la decoració de les botigues de les estacions i sobre la ubicació dels bancs de la sala d’espera, això sí, si se’n posen més, anirà a càrrec de la Generalitat. Que ningú sospiti que em deixo res, malgrat la transferència és la d’un servei ferroviari, no contempla ni trens, ni vies, ni maquinistes, ni res d’allò que hi ha a les maquetes de trens.

Em cal afegir, com a mostra del gran poder que es traspassa a la Generalitat, que la direcció de Renfe ja ha aprovat l’increment de tarifes per al 2010. Toma!

Tanmateix, el Tripartit en ple i tots els partits que hi donen suport estan d’acord –cosa rara- a assenyalar que estem vivint una jornada històrica.

En tenim ja d’altres exemples recents de jornades històrico-galdoses, com ara la de l’aprovació del nou sistema de finançament. I en tindrem moltes més d’igual transcendència per al país (sentència històrico-favorable sobre l’Estatut, cessió històrico-decisiva sobre el control dels aeroports,....) fins a les properes eleccions.

El president Montilla es veu que ens alliçonarà a final d’any llegint el que li escriguin des de no sé quina estació de tren per posar així èmfasi en aquesta jornada històrica. Confiem que l’any que ve tinguem algun altre protagonista per fer aquest paper i, si és possible, en un decorat que no sigui de cartró-pedra.

Rodalies

RENFE apujarà les tarifes de rodalies un 7 % el 2010. Deu ser que pot fer-ho, al menys així ho diuen els diaris. Els mateixos diaris diuen que el 2010 rodalies serà gestionat per la Generalitat, per això el Sr. Encarregat farà el missatge de fi d’any des d’un centre de control de trens.

En què quedem? Rodalies es traspassa a la Generalitat, però els trens, les vies, les catenàries, el personal, les estacions i les taquilles on es cobren els bitllets són de Renfe. Que carai ens han transferit? Les garites d’informació en cas d’avaria?

Ara entenc la cara de satisfacció del Chaves en la roda de premsa on va deixar que en Saura anunciés la bona nova... 

Algú sap...? - 4

La fallida d'Air Comet ha deixat més de 2.000 passatgers a terra i un deute galopant... però també ha deixat a la CEOE amb el cul a l'aire en ser el president d'Air Comet també president de la CEOE. Bon exemple! Abans, el president dels empresaris era el Sr. Cuevas, un assalariat que mai havia estat empresari.


O sigui, que l'organització dels empresaris està dirigida per un assalariat o alternativament, per un tipus que no és precisament un model empresarial a seguir. Els sindicats estan liderats per uns senyors que fa molts i molts anys que no treballen. Els curricula dels ministres, consellers i alcaldes, certament, no ajuda a l'optimisme...


Algú sap on anirem a parar?

DROPOS !!!

L’altre dia els diputats de CiU van votar (per error) a favor de la LOFCA, una llei que va clarament contra el que estipula l’estatut, que consagra el dèficit fiscal i “legalitza” una vegada més l’espoli a Catalunya.

Però això no és rellevant pel que fa a la intenció d’aquest post. La llei és una putada pel (nostre) país. Tot i això, a l’hora de votar-la es veu que en Sánchez Lliure es va equivocar en aixecar la ma assenyalant el sentit de la votació. I tots (ep, que van ser tots!) van votar en que assenyalava el cap de grup sense ni pensar què estaven votant. Ni un (ni un, que és com tots però en sentit contrari) es va donar compte de l’error per dir-li: - Ep!, que no és això, que és la Lofca!

Vol dir això que ni un sol dels diputats de CiU sabia el que es votava? O ho sabia i no estava per la feina? O simplement estava allà perquè tocava però per matar l’avorriment s’entretenia enviant missatges per la BlackBerry?

A què collons van aquesta colla de dropos al Congrés? No tenen altre cosa a fer que saber el que es vota (ja que no solen participar en les discussions – això ho fa el portaveu -).

En la meva modesta opinió, en un mínim exercici de coherència, en un necessari atac (improbable) de vergonya, haurien de demanar sisplau, sisplau, que els substitueixin pels següents de la llista (i naturalment, no presentar-se mai més i sol·licitar una plaça al seu abast... per exemple de vigilant de museu).

DROPOS!!!

L'editorial

Ahir dotze diaris de Catalunya van publicar un editorial conjunt, idèntic, a l’entorn de l’Estatut i de la sentència del TC que fa més de tres anys que es pensa.

Crec que l’editorial, pel to i pel contingut era correcte. No vaig saber veure res més que una defensa d’un text legal aprovat pel Parlament, per les Cortes i refrendat en referèndum pel poble de Catalunya.

No vaig trobar cap referència a independentismes ni separatismes. Sí una descripció del que pensen, esperen i senten moltes de les persones que viuen a Catalunya. Del que pensen del TC, si més no de l’actual composició d’aquest Tribunal. Del que esperen del que un dia o altre s’apreciarà, amb més o menys contundència, a la seva sentència: retrocés. I del que senten contínuament a partir de versions esbiaixades i interessades del que som i de com som.

Tanmateix, haig de confessar que no vaig llegir res de nou. Tot el que allà es diu, ho hem escoltat i àdhuc ho hem verbalitzat en altres ocasions.

Què va passar ahir perquè a resposta espanyolista fos tan contundent?. Al meu parer una única cosa: la unitat, una forma d’actuar poc habitual a casa nostra.

L’actuació d’ahir dels dotze mitjans és molt important. Fora bo que servís com a punt de partida d’una altra unitat: la dels polítics.

Malauradament, em sembla que aquesta presenta més dificultats. Exclòs d’aquesta unitat el PP per mèrits propis, hi ha un altre element de desunió, que no és altre que el PSC.

Moltes persones diuen que Montilla ha plantat cara a ZP quan ha convingut. Personalment, l’única plantada que li conec va ser per assumir la Presidència de la Generalitat, el que és el mateix, en interès propi. Cap més. Mirin les hemeroteques i, si troben alguna altra ocasió de divergència, m’ho diguin, si us plau.

Setmana blanca

El conseller Maragall s’ha despertat amb una idea genial: que les famílies aprofitin la setmana blanca per anar a esquiar, atès que les seves dades mostren que ara només ho ha el 5% del personal i li agradaria arribar al 50% (deu ser un d’aquests prescindibles informes encarregats a parents, amics i coneguts).

La cosa ve del “nou” calendari escolar, aquesta ximpleria de que les classes comencin el dia 7 de gener i que el juny no hi hagi mitja jornada, naturalment sense que els mestres facin ni 5 minuts més del que ara fan. I per quadrar els números, cal introduir una setmana de vacances addicional (a decidir per cada escola): l’anomenada setmana blanca.

Aquí es veu l’origen social del conseller i la seva ideologia socialista li ha aflorat per tots els porus. En plena crisi econòmica, amb el 20% d’atur declarat oficialment, amb un 40% de la població que treballa cobrant menys de 1.000 euros, la gran aportació del conseller a l’educació dels infants del país és que se’n vagin a esquiar una setmana.

Entretant, no s’ha complert ni un dels 8 objectius proposats per la Unió Europea, els nostres nens han disminuït globalment la seva comprensió lectora, els nivells de coneixements fan pena segons tots els informes independents (no els pagats pel departament). Però en aquestes circumstàncies, el conseller pacta amb els sindicats fer una setmaneta cap a l’hivern, mentre que la seva contribució personal a la millora de l’ensenyament és que les famílies se’n portin els nens a esquiar.

Fantàstic! (ara caldria encarregar un informe per analitzar les causes de la desafecció vers els polítics)

Algú sap...? -3-

Ahir al Congreso de los Diputados, CiU va defensar una posició contrària a la LOFCA que, segons deia l’Il·lustre de torn, representava la mort de l’Estatut (s’entén que la part del finançament, la resta ja finarà amb el TC).

ICV, ERC i PSC(OE) van dir que això era una fal·làcia i que la LOFCA era el millor que li podria passar a Catalunya (s’entén el millor desprès de la constitució, ara fa 6 anys, dels governs tripartits, que, com tots sabem ens està anant de perles).

Si això és així: algú sap perquè els serveis jurídics de la Generalitat estan fent informes per demostrar que l’Estatut preval sobre la LOFCA? I perquè, paral·lelament, els serveis jurídics de l’Estat estan fent informes per demostrar que la LOFCA preval sobre l’Estatut?

Algú ignora qui tindrà la raó?

Algu sap...? -2-

Algú sap quants "petits gestos" calen per compensar l'energia necessària per muntar l'imprescindible Snow Show?

Límit de lentitud

Avui, a causa de diverses obres a la meva Ciutat –allò del “Plan E”- he fet un itinerari diferent de l’habitual. M’he trobat en un barri que no coneixia i on el límit de velocitat, en diversos carrers, és de 10 Km/h.

Com que és una zona poc transitada, en aquell moment no hi circulava ningú més. He provat d’anar-hi a aquella velocitat. No sé si ho he aconseguit, atès que el velocímetre del meu cotxe té la primera ratlla de control de velocitat als 20 Km/h. He col·locat l’agulla entre 0 i 20, per tant, sense cap garantia d’anar a 10, naturalment.

L’experiència és surrealista.

No sé si l’ajuntament hi ha posat un radar. Si ho ha fet, es farà d’or.

He pagat fa poc una multa per anar a 70 en una zona industrial. No descarto haver de pagar una altra per anar a 15, fins i tot amb agreujants, atès que superaria en el 50% la velocitat permesa.

Ha arribat el meu ajuntament al límit de lentitud, o encara és possible un límit inferior?... marxa enrere, potser?

Efectes de l'increment de l'IVA

El Gobierno ens explica que l’any vinent incrementarà l’IVA en 2 o 1 punts, depenent del punt de partida actual.

He fet uns càlculs a l’entorn d’un exemple que m’és proper i veieu què surt:

Un dependent amb grau de dependència important i reconegut oficialment està en una residència privada, malgrat els seus ingressos són minsos, perquè tot i que fa més de 3 anys que té demana una plaça pública, encara no li ha estat atorgada.

Per arrodonir, suposem que paga 1.600 euros mensuals. Aquests 1.600 euros es desglossen en 1.495 euros de quota més 105 d’IVA. L’Administració posem que li paga 500, atès el grau de dependència. A l’Administració aquest dependent li costa 395 euros cada mes, i al dependent i la seva família, 1.100.

A partir del juliol proper, aquesta plaça haurà tingut un increment, posem del 3%. Pagarà 1.540 euros mensuals de quota més 123 euros d’IVA que s’haurà incrementat 1 punt.

Avui he llegit que es preveu un increment de pensions, etc. de l’1%. Suposem que l’Administració incrementa el seu ajut en aquest percentatge. Abonarà al dependent 505 euros.

Com a resultat el dependent haurà costat a l’Administració 377 euros mensuals. I a la família 1.158.

Dit d’altra manera, l’Administració haurà estalviat del seu pressupost 216 euros anuals. Multipliqueu, si us plau, pel nombre de dependents.

D’això se’n diu contenció pressupostària!

Idees per a un nou estudi

Aquests dies hi ha hagut un gran enrenou als mitjans arrel dels estudis que no serveixen per a res que ha encarregat el Govern.

Sobretot pel que fa al dels periodistes, naturalment. Ja sabem que és habitual que qualsevol qüestió que tingui a veure amb periodistes sempre té més ressò. N’és un exemple recent els fets de la Universitat de Barcelona, que van assolir un gran èxit de comunicació quan qui va rebre el xarop dels mossos va ser un periodista. Recordo també com va ser d’ingent la discussió sobre els danys col·laterals de les guerres arrel de la mort d’uns altres periodistes.

Bé, això és una altra discussió.

El que jo volia ara proposar és un nou estudi perquè l’encarregui el Govern a l’amic que ho necessiti.

Diuen els savis que per afrontar qualsevol problema, per saber què vols fer en la vida i en el futur, el primer que cal és que un es conegui a sí mateix.

Entenc que el Govern, ara que per fi ja sap què en pensen els periodistes, faria bé de fer un nou estudi, aquest cop per conèixer-se a sí mateix. Què en pensen els consellers i què en pensen els partits que hi donen suport.

Els SMS d’en Saura (un “tostón”) i d’en Bosch (poc sensible amb la gent amb dificultats) poden ser un bon punt de partida...

Pepiño a Escandinàvia

Pepiño Blanco, il·lustre Secretari d’Organització del PSOE, actualment ministre de Foment en substitució de l’inefable Maleni, jacobí allà on n’hi hagi, fidel escuder de l’embustero major de regne, ha assumit la desagradable tasca de fer empassar a la penya això de la pujada d’impostos, disfressant-ho de qualsevol altre cosa menys del que és: una pujada d’impostos indiscriminada.

Cap allà el mes d’agost., en plena canícula, quan la gent està per altres coses, don José va aparèixer a una emissora de ràdio i va deixar caure que s’apujarien els imposts “als rics”. A la Trama ens vam posar a tremolar perquè els rics (allò que se’n diu rics) no paguen impostos, ni IRPF, ni del capital, ni de patrimoni; disposen de societats variades per esquivar la desagradable pressió del ministeri d’Hisenda (que tampoc els pressiona gaire, no us penseu). A més, per fer pagar els rics de debò s’han de canviar les lleis i els sistemes d’inspecció fiscal (una feinada!). Però per fer pagar a tothom no cal canviar res, els instruments legals ja hi són, només cal treure un decret o una llei que canviï un número: ara en lloc del x%, serà (x+2)%. I ja està, 23 milions pagarem més.

Algú al Gobierno devia assumir la magnitud de la ximpleria, amb la seva càrrega de demagògia inclosa, i va sortir la Salgado que, en una explosió de sinceritat va explicar que els rics no paguen gaire i que no podíem espantar al capital perquè, com tothom sap, és molt volàtil i marxaria a altres paradisos. Major declaració de pròpia ineficàcia és impossible.

L’estiu ha anat passant i ara, per fi, després d’anar-nos explicant que la pujada d’impostos és solidaritat de la més genuïna, que els espanyols en general estarien encantats de poder ajudar als altres (ZP dixit a Robledos), que es gravarien les rendes de capital, etc., finalment la gallina ha posat l’ou i resulta que s’apugen els impostos més insolidaris: l’IVA, que el paga tothom (els rics del cagar, els pobres de solemnitat i sobre tot, les classes mitges que encara poden consumir una mica). Veus documentades han tractat d’explicar que pujar l’IVA (encarir-ho tot indiscriminadament) retreu el consum, que si no comprem camises, el depenent de la camiseria, els que les confeccionen i els que fabriquen la tela hauran de tancar... però ZP i la seva tropa estan decidits a sortir de la crisi al revés que la resta del planeta.

I amb tot això, fa dos o tres dies, va aparèixer don José, el ministre de Fomento, i ens va dir que som uns burros que no entenem res, fixeu-vos (va dir) que els països més rics tenen un IVA més alt, i va posar com exemple Noruega, Suècia i Dinamarca. Con dos cojones!

A la Trama, que tendim a no creure tot el que es diu, i menys si ho diu un polític, hem encarregat un informe a un amic nostre, com aquests de la Generalitat però més baratet, sobre les veritables raons de la riquesa dels països escandinaus. I ara que ens l’hem llegit estem en condicions d’afirmar que la riquesa de Noruega, Suècia i Dinamarca no es deu a que tinguin un IVA elevat, ni a que disposin del millor sistema educatiu del món, ni a que tinguin una potent indústria metal·lúrgica, ni de transformació (Volvo i Saab els fan allà, Sr. Blanco), ni a que disposin de tecnologia electrònica que competeix amb els japonesos (qui no té un Nokia), ni que el 98% de la població parli fluidament anglès, ni a que tinguin un sistema polític admirable.

No. Aquests països són rics perquè hi fa fred! Ai Pepiño... Que no t’enteres!

(a la Trama ens fa por que ZP llegeixi aquest post i doni una subvenció als fabricants d’aparells d’aire condicionat)

La sentència del TC

- Hem rebut questa petició. Què hem de respondre?
- Tu, què vols respondre?
- Home, jo vull respondre el que d’acord amb la normativa s’hagi de respondre.
- Mira, tu digues què vols respondre, que ja buscarem la normativa que ho justifiqui.


Aquesta conversa o una de molt similar vaig mantenir-la fa uns anys amb un advocat i m’ha vingut al cap arrel del tema de la sentència del TC sobre l’Estatut.

Sembla que la presidenta del Tribunal, en unes declaracions no oficials, ha donat a entendre que possiblement a l’octubre apareixerà la llargament anunciada sentència. Això ha fet que de nou avui en parlin a tots els mitjans.

Perquè estan tardant tant?. Només se m’acudeixen dos motius: o no saben la decisió o no han trobat els arguments que la justifiquin.

Coneixent la tela que es talla, m’inclino per la segona opció.

Ara bé, si està clar que volen retallar el text, perquè tarden tant a trobar el com explicar-ho?.

Doncs perquè si tant els membres anomenats progressistes com els altres estan d’acord amb el fet, no estan d’acord amb la forma ja que als seus partits d’obediència els convenen arguments molt diferents. El PSOE vol arguments en els quals “se note el efecto sin que se perciba el cuidado”, que deia aquell. El PP vol arguments que deixin ben clars “el efecto” i “el cuidado”. Vet aquí la tardança!

Algú sap perquè? -1-

Com en el cas dels "Divertimentos" (per cert, fa temps que no en fem cap!), proposem encetar una nova sèrie:

"Algú sap perquè....?"

Aquí va el primer:

Algú sap perquè les multes de "Trànsit" només es poden pagar a través de La Caixa?

Qui pagarà la festa?

Quan una empresa o una entitat té problemes econòmics, el primer que fa és reduir despeses. No se li acut incrementar els preus de venda.

Hi ha excepcions.

Una és l’empresa que disposa de monopoli. Aquest és el cas, per exemple, de les autopistes que, malgrat que a causa de la crisi han reduït el nombre d’automòbils que en fan ús, no han reduït els ingressos en la mateixa proporció i àdhuc han tingut beneficis en algun cas. Perquè?. D’una banda perquè han rebut diners públics per fer ampliacions –no totes- i d’altra perquè han incrementat el preu dels peatges.

Una altra excepció és l’administració pública. He llegit avui que es preveu un increment del dèficit públic que el situa, en tres anys, entre els 105.000 o 130.000 milions d’euros. Entre el 10 i el 12% del PIB. Atès que Europa demana el 3%, és obvi que caldrà fer alguna cosa.

Estalviar? No o poc. Dels números que van apareixent, es dedueix que el Gobierno necessita incrementar els seus ingressos en una quantitat de l’ordre dels 80.000 euros en tres anys, dels quals, suposant que l’administració deixi de gastar algun, dues terceres parts els pagaran els ciutadans. Això dóna una xifra d’uns 1.000 euros per família i any. Ja ens podem arremangar.

Evidentment es parla d’apujar impostos. Societats, IRPF, fons de dipòsit, IVA en alguns casos, .... Fixeu-vos que, a més a més, sovint paguem impostos sobre quantitats ja fiscalitzades. En poso un exemple: suposem que jo guanyo un sou i em retenen l’IRPF corresponent. Suposem també que amb el que em queda d’aquest sou ja passat pel ribot impositiu, sóc capaç de comprar menjar, roba, calçat, etc. Això que compro, va gravat amb l’IVA i més gravat encara si a més a més poso carburant al meu vehicle i ja no diem si fumo. Suposem que encara tinc capacitat per tenir un habitatge, del qual no només pago nous impostos sinó que els meus fills l’hauran de vendre per pagar l’impost de successions. Suposem que tinc tanta sort que arribo a estalviar una quantitat, quantitat que serà de nou gravada impositivament.

És a dir que si jo guanyo 2.000 euros al mes, cobraré 1.600 un cop retingut l’IRPF, Seguretat Social, etc. Gastaré 600 en diverses compres, dels quals entre 90 i 100 seran nous impostos. Els 1.000 que em queden els posaré a un fons que em retindrà uns 180 euros, de moment. És a dir que els 2.000 euros que jo guanyo, uns 780 van a impostos, pel cap baix i si no em sancionen per anar a 81 km/h al voltant de Barcelona. Gens malament el negoci d’aquest comissionista anomenat Estat.

Molta gent estaria disposada fins i tot a pagar més si els serveis fossin els adequats. Bona educació, bona sanitat, bones carreteres, bona atenció als dependents, etc. etc. Amb tot, fora bo que prèviament l’Administració fes un esforç d’estalvi.

Deixo algunes propostes. Sense entrar en la gran quantitat de despeses sumptuàries i perfectament prescindibles: perquè volem ministeris com Cultura o Sanitat, sense gairebé competències atès que són responsabilitats de les Administracions Autonòmiques?. Per fer les reunions de grup amb els consellers del ram i explicar-los què han de fer, podria fer-ho el flamant Ministro de Administración Territorial. També es podrien eliminar els delegats del Gobierno, si més no el de Catalunya: el Gobierno ja sap que compta amb una delegació a la Pl. Sant Jaume.

Persecució al delinqüent

Tinc la sort d’estiuejar des de fa anys en terres empordaneses, en el que s’anomena segona línia de platja. La zona ha canviat molt amb el temps. Els primers estius, fa més de 20 anys, permetien als “camacus” la tranquil·litat que negava la primera línia, sempre transformada a l’estiu en ares a un negoci turístic mal enfocat, tal com així ha quedat demostrat amb els anys.

Aquesta segona línia, en pobles i localitats petites, permetia entre d’altres el tast dels productes naturals del camp. Així recordo que podies comprar llet que calia bullir, ous que encara eren calents o fruita i verdura collida del dia.

Actualment això és cada cop més difícil, quan no impossible. Els pagesos que tenen vaques –cada cop menys- no la venen directament per qüestions sanitàries. I els que volen vendre fruita, verdura o ous ho fan pràcticament d’amagat.

A tall d’exemple. Hi ha una petita botiga oberta al públic i, per tant, amb els permisos, impostos, etc. corresponents, on una família de pagesos venen les seves fruites i verdures, juntament amb els diaris i revistes i algunes begudes. També venien els ous d’una dotzena de gallines que tenen al corral del darrera. Fa uns dos o tres anys, vaig veure que no tenien ous. Em vaig adreçar al pagès: “Què ja no teniu ous, M.?”. Em va dir “sí, però els tinc amagats. Resulta que va venir un inspector i em va dir que no tenia el permís per vendre ous i que, per obtenir-lo havia de presentar un projecte d’explotació avícola. Quan vaig demanar que em fessin el projecte, em demanaven més de 2.000€. Així que ara no venc ous, oficialment”.

En M. segueix venent els ous de les seves dotze gallines d’amagat i no poso el seu nom per si tingués algun problema.

Fins ara, M. venia també mel de la que cull dels seus ruscos L.T. Aquest any he vist que no tenia mel de la d’L.T., malgrat sí en disposava de les comercialitzades en qualsevol local comercial. Em va explicar que L.T. només podia vendre mel directament, però que no la podia vendre ell a la botiga. Evidentment no em vaig endinsar en el perquè de tal mesura perquè els raonaments administratius em superen, però ben segur que encara superen més a M. i a L.T.

Vaig anar a casa d’L.T. per comprar mel, cosa que faig sovint. Permeteu-me que descrigui L.T. És un senyor de 92 anys que té ruscos dispersats pels camp i la muntanya. Quan el vaig conèixer era acabat de jubilar i, si ara està encara en condicions de salut envejables per la seva edat, de ben segur és a causa del seu tragí amb les abelles. L.T. estima les seves abelles i li encanta explicar què fan i com les atén estiu i hivern perquè tinguin aigua i perquè no pateixin el fred, com crea nous eixams i les qualitats de cada tipus de mel, de la gelea i de la cera.

L.T. ven la mel en pots de vidre, com aquells de fer conserves. Una part dels pots els comprava, d’altres provenien de la consumició pròpia de conserves i àdhuc els hi facilitàvem els propis clients.

Vaig anar amb dos pots per omplir i li vaig dir, “porto pots”. Esverat –no exagero, esverat!- em va dir “no, pots no puc agafar han de ser nous”. Li vaig aclarir que només en duia dos i que els volia omplir per a mi. Va accedir, perquè es veu que si eren per a consum propi, cap problema. Es veu que els que li facilitaven els comparadors, com a gest de cortesia i amabilitat, tot i que els rebia nets i que ell els tornava a netejar, no es poden fer servir. “M’han dit que s’hi fa un àcid”, em va dir, amb cara de por pel mal que hagués pogut causar en temps pretèrits venent mel en aquells pots plens d’àcid potencialment perillós.

Em sembla molt bé que l’Administració vetlli tant i tant per la nostra salut i, sobretot, per la recaptació dels impostos per la venda d’ous o de mel, i que no permeti que ni M. ni L.T. es converteixin en perillosos delinqüents.

A poca distància d’aquests paradisos fiscals i focus de potencial infecció sanitària, hi ha una de les moltes carreteres en les quals s’exerceix la prostitució de forma descarada. Jo i moltes d’altres persones que no en fem ús ho sabem –les que en fan, també-. Al darrera de cadascuna d’aquestes dones hi ha màfia, comerç humà, esclavitud, i per descomptat manca de mesures sanitàries i escapoliment d’impostos a dojo...

Però es veu que és més fàcil perseguir M. i L.T.

Tancat per vacances

La Trama tanca per vacances fins la segona quinzena d'agost.

Avui, dia 1 de la Nova Època del Finançament iniciem una aturada temporal. Llàstima haver de deixar-ho amb en Mas està descol·locat, el Montilla (seguint el guió de l'Iceta) ha trencat el seu silenci trapense per anunciar la bona nova llàrgament anunciada, el Puigcercós marca un paquet que no té i el Saura s'està possant crema a les seves pobres mans enrogides de tant aplaudir (no sap ben be què, però li han dit que això cal per seguir anant en l'Audi de la casa). Segur que ara arriba un moment sucós des del punt de vista polític...

Total... res de nou.

Ens veiem d'aviu en poques setmanes

Si fóssim un país…

Des de la Trama hem criticat el tripartit amb certa freqüència, la qual cosa no li resta la legitimitat que reclamen els seus perpetradors cada cop que se’n parla. Cap problema, l’aritmètica parlamentària suma i mentre sumi, la Trama preveu que hi haurà tripartit, gesticulin més o menys les crosses de l’invent (ERC i ICV).

El problema (un dels problemes i no el major) és la coherència, què hi aporta cada un dels partits que el formen i el sentit de país que la fórmula pugui tenir. Recentment en tenim un bon exemple: es votarà al Parlament la Llei d’Ensenyament sobre la base d’un pacte entre PSC i CiU, al que s’ha afegit ERC, però no ICV. És a dir, el govern pacta amb el principal partit de l’oposició una llei que hauria de ser un dels puntals del país (no es discuteix aquí si la llei és bona o millorable), i un dels socis del govern se’n desmarca. Si el nostre fos un Parlament d’un país normal, aquesta seria la fi del govern, un president d’un país normal despatxaria els consellers que s’oposen a una llei presentada pel consell de Govern (que, recordem-ho, prem les decisions col·legiadament) i convocaria eleccions anticipades perquè el país no es pot permetre aquestes alegries. Si el nostre fos un país normal, cap membre del consell de govern deixaria d’assumir una decisió presa col·legiadament, que vol dir tots a una (o altrament dimitiria avergonyit).

Però no passa res, els membres del 3P tenen una sola idea política clara: DURAR, i per tant, prietas las filas passi el que passi.

El nostre no és un país normal. Ni tant sols és un país, o al menys això semblen pensar els nostres consellers liderats pel seu president. Perquè si el president es cregués que presideix un país no hauria proposat la responsabilitat d’interior al Saura, sabent que ho faria malament, per tal que es cremés. Ni hauria acceptat un departament de Medi Ambient i Habitatge (té collons, eh?), ni universitats, comerç i turisme sota el bonic nom d’Innovació, Universitats i Empresa només perquè un dels socis va posar sobre la taula el contundent raonament de “em toca a mi ”. Ni tindríem un vice-president que no vice-presideix res i quina única missió en aquests govern sembla ser dilapidar els recursos d’una època de crisi amb “ambaixades” i excursions a països llunyans amb seguicis propis d’Idi Amin Dada. Ni aturaríem les infrastructures (línia MAT, 4rt cinturó, transvasaments – si calen - ) perquè un dels socis ha de tenir contents – i enganyats – els quatre que el voten.

Tant ens costaria ser un país normal amb aspiracions de ser un país?

T 1

Quin espectacle més lamentable el hem assistit en els darrers dies en relació a la nova terminal de l’aeroport del Prat ! En Montilla reclamant com a seu un pacte del Delta de quan era alcalde de Cornellà, en Mas que és una obra de qual ells influïen a Madrid, en ZP i la plana major del Gobierno desembarcant en massa per reclamar com a seva la infrastructura (Gobierno de España, ja sabeu). I prometent a tort i a dret (es veu que no se’n pot estar?).

Des de la Trama un impuls irrefrenable ens fa escriure quatre ratlles per assenyalar la manca d’algú que es responsabilitzi del nyap que representa que no hi arribi el metro, que no hi arriba el tren, tampoc l’AVE. Hi arribarà avanç el metro que Madrid que el d’aquí. O sigui, que tenim una nova terminal que, de moment i per que ens entenguem, allarga 30 minuts qualsevol viatge en avió: un cop arribat a l’aeroport cal iniciar una incerta travessa fins la T1. I no hem vist ningú responsabilitzant-se’n.

Segur que ens mereixem els governants que tenim? Tant dolents som?

Història interminable

Ara fa tres o quatre anys es debatia l’estatut i quasi tots els partits polítics ens vam prometre que allò seria la fi dels nostres mals, de l’espoli fiscal, del dèficit endèmic... tindríem les transferències de rodalies, dels aeroports, disposaríem de la cistella dels impostos (50% de l’IVA, no-sé-quant de l’IRPF...). I encara més, l’estatut obligava al Gobierno de Madrid a complir una llei orgànica aprovada per les Cortes.

Ja ha passat quasi un any del termini exigit per la llei per al compliment de l’estatut (i per tant, del finançament). I ves per on ens hem anat assabentant de vàries coses: a) en ZP és un embustero – cap novetat -; b) el finançament no estava en l’estatut, sinó que calia pactar-lo (i sempre fa de mal pactar amb qui té la clau de la caixa, per cert); c) la cistella dels impostos (aquells percentatges tant rígids) són interpretables (segons com es compti, depèn de com es miri); d) el Gobierno no compleix la llei aprovada per les Cortes perquè no li dóna la gana (fins ara no hem escoltat altres raonaments); e) la negociació bilateral (de tu a tu, ens deien) no es farà, sinó que es discutirà amb les 15 CCAA en el marc de la LOFCA. Quan es parla de solidaritat territorial, ni s’esmenta Eukadi o Navarra, tant poc solidàries fiscalment. Però és el que fa tenir la clau de la caixa.

A aquest panorama cal afegir un parell de detalls de certa importància: per tal que Catalunya disposi de més fons caldria que a) altres comunitats s’avinguessin a tenir-ne menys, i/o b) l’estat renunciï al fons corresponents a les competències transferides. Però ni una cosa ni altre. Andalusia o Extremadura (per posar dos exemples) no estan disposades a renunciar al superàvit fiscal (de fet ja han compromès gran part de la despesa futura amb una nodrida superpoblació de funcionaris). D’altra banda, l’Estat no es mostra disposat a renunciar ni a un sol funcionari o partida pressupostària, estiguin o no transferides aquelles competències. És més, l’Estat s’engreixa en lloc d’aprimar-se: es creen ministeris nous, es mantenen els que gairebé no saben què fer (el ministerio de Igualdad o el de Cultura en són dos exemples).

I ara què: dons que l’Estat està disposat – diuen - a posar sobre la taula 9.000 milions d’euros a disposició de les CCAA per veure com es barallen entre elles, mentre els ministerios creixen i creixen i les lleis estatals van envaint competències de les comunitats (llei de dependència, inversions en infrastructures – jo poso els diners, ja us diré en què -). Mireu si no la maxacona propaganda de l’estat, els anuncis del qual sistemàticament acaben amb un lacònic “gobierno de España” (ep! que ningú es confongui, qui mana, mana, que per això té la clau de la caixa).

Davant d’això què ens queda per fer? Dons aquí a la Trama som més aviat pessimistes. Quan ens donin (possiblement juliol) la propina, el PSC (amb tota l’artilleria mediàtica, que no és poca) s’esforçarà en fer-nos veure que això és la repera. CiU de tot el contrari. Qui ho té pitjor és ERC i els papanates del Saura, que han de marcar paquet sense deixar d’anar amb Audi.

Però qui ho té pitjor, malament de debò, som nosaltres. Cornuts i a pagar el veure.

Màrqueting directe

Hauria de sortir més a passejar. Escoltat aquest matí a un venedor de cupons de l’ONCE:

“Copa, Lliga i Champions!/ és una passada en una temporada/ Copa, Lliga i Champions!... Para hoy para hoy, si no compras los cupones, no te tocan los millones. Si no compres els cupons, no et toquen els milions. Dónde está esa ilusión?. Copa, lliga i Champions! És una passada.....”.

He estat a punt de fer dues coses: una comprar un cupó, cosa que no he fet perquè no ho faig mai. I l’altra avisar el venedor sobre les conseqüències de la seva actuació si fos el cas que passés per allà el president de la SGAE, posem per cas.

No hauria d’escoltar tant la ràdio. Escoltat aquest matí:

“ERC fa un ultimàtum a ZP” A continuació tall de Puigcercós que no puc reproduir exactament, però quelcom semblant a: a l’agost potser arribarà el moment de començar a pensar en la possibilitat de plantejar el concert econòmic.

Com a ultimàtum, no està mal. De fet a l’agost, davant l’amenaça, potser arribarà el moment de que ZP comenci a pensar en la possibilitat d’alguna cosa. Desprès diuen que en ZP se’n fot del finançament.

El fi, cadascú aplica la tàctica de màrqueting que li sembla més adequada al que vol vendre.

Divertimento -7-

M’han posat a la llista
Al quart lloc. Per a més pistes:
Rere la inefable ex-ministra.
I el cartell el comparteixo
Amb el clatell de l’Alejo.

Bordant cap a la dreta
A la gent tenim distreta.
Deserts d’idees concretes,
Invoquem de nou la fe,
Amb més arengues anti-pepé

Sentinella d’Espanya!
A tot allò català: canya!
Retallada a l’Estatut,
Del finançament... tururut!
Atenció, que aquest no enganya.
Ufanós així proclama
Que és aquest el seu programa.

Lamentable situació
Aquesta confrontació.
Dues línies, una direcció.
I, vista la inconsistència,
Votareu en conseqüència?

Gat per llebre

Alguna vegada s’han aturat els nostres polítics a saber què és la política?.

Segons el nostre tan consultat diccionari, la política és la ciència i l’art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers exteriors i interiors. Ja ho veieu: ciència i art.

Ens trobem doncs, envoltats de científics i artistes capaços, per exemple, de sentir-se orgullosos que l’avi prohibís a casa parlar una determinada llengua. Atenció, no que volgués o obligués a conèixer-ne dues, no: que prohibís parlar-ne una... i això el net ho troba fantàstic.

Científics i artistes capaços, per exemple, de pretendre esperonar la població a implicar-se en les eleccions europees amb un cartell contrari a ex-dirigents que res tenen a dir hores d’ara i a dirigents com ara el polonès –el qual la majoria no sap ni qui és- i l’italià –al qual, al marge que es desqualifica tot sol, ZP li deu la presència a la propera reunió del G-noséquè-. És curiós que, en canvi, no aparegui l’actual president francès que tampoc és d’esquerres però no gosen, o en Blair, que també formava part de la foto de les Açores (ai! que aquest no és de dretes!). O amb un altre cartell que diu “Contra la crisi de la dreta, solucions d’esquerra”, oblidant que l’esquerra està en la segona legislatura continuada de manar, allà i aquí.

Científics i artistes capaços de discutir sobre els mapes que apareixen a les tv per informar de la meteorologia, o de vendre’s, presumptament, per un vestit.

Capaços, en fi, de presentar en un debat de política general propostes-conill de barret de mag que esdevenen resolucions-gat mestís i borni i dir que l’han guanyat.

L'amic d'esquerres

Tinc un amic que és molt d’esquerres. És tant d’esquerres que només li agrada llegir, escoltar i veure els mitjans d’esquerres. Tot allò que s’oposi al discurs dominant autodenominat progressista, diu que és de dretes.

El meu amic és tant d’esquerres, que justifica el pacte entre les esquerres i les dretes espanyoles a Euskadi i el pacte entre les dretes i les esquerres a l’Ajuntament de Barcelona pel Castell de Montjuïc. És tant d’esquerres que justificarà el resultat del finançament i el simulacre de traspàs de rodalies. És tant d’esquerres que ha oblidat que no hi ha només un recurs del PP contra l’Estatut.

En definitiva, és tant d’esquerres, que encara no ha perdut la confiança en els actuals dirigents.

Jo, pel que es veu, sóc de dretes.

Traspassos

Ens arriben noves aquestes darreres setmanes a l’entorn del desencallament de dues qüestions de gran volada: el finançament i rodalies.

Respecte del finançament, al marge d’algunes informacions fetes públiques interessadament, no en sabem gaire cosa. Tampoc en sabrem gaire més quan finalment es desencalli la qüestió –i no en tingueu cap dubte: es desencallarà- atès que la forma de vendre la moto serà mitjançant un explicació complexa plena de percentatges sobre partides de difícil concreció, que per a uns donaran un resultat de 100 i per a d’altres de 1000. Com la comptabilització dels assistents a les manifestacions, vaja.

Amb rodalies possiblement es voldrà fer el mateix, el que passa és que així com el conjunt de la societat no acaba d’aclarir-se quan diuen que una cosa és inversió i altra infraestructures o que una cosa són els recursos i altra el finançament, tothom sap què és una via, una estació o un tren.

Bé, dit això, sembla que gràcies als bons afers de Montilla i Saura juntament amb Chaves i Bono. Gràcies als nostres ministres a Madrid, la Chacón i en Corbacho, i, sobretot, a pesar d’en Mas, al juliol (?) tindrem rodalies.

De manera immediata, el Govern de Catalunya podrà decidir sobre les freqüències, el nombre de serveis, preus i tot allò relacionat amb el servei diari. Per a més endavant, que això és molt complicat, tindrà competències sobre el material mòbil i el personal per al seu funcionament. Diuen que això serà a mig termini i, ateses les unitats de temps que s’utilitzen en el tema de traspassos a Catalunya, fa certa basarda imaginar un calendari.

Dit d’altra manera: les vies, les estacions, els trens seguiran sent estatals. A més a més, han consultat els sindicats –que no sé perquè ho han fet, ja que els sindicats ja s’hi van posicionar fa temps- que han tornat a dir que volen que el personal continuï depenent de Renfe.

Sens dubte la tasca de decidir sobre freqüències, nombre de serveis i preus, és ingent ja que a tal efecte la Generalitat crearà una empresa pública. Deu ser que el personal actual de la Casa està molt atrafegat cercant informes exòtics dels Governs de CiU.

Història de la Secundina o un conte políticament correcte

La Secundina era una rateta. La segona de dos germans. Els pares, que eren d’esquerres i, com és natural, agnòstics, no van tirar mà del santoral per trobar-li nom. El nom li venia del fet de ser la segona filla. El seu germà es diu Primitiu.

La Secundina vivia, amb els pares i el germà, en un pis. Abans vivien en una petita unifamiliar, però van veure que gastaven massa aigua en regar el petit hort –tot i que estalviaven en la compra de queviures i, a més a més, el feinejar l’hort li anava bé al pare, però això no ho van veure- i es van traslladar a un pis.

La Secundina i el seu germà anaven a una escola pública mixta a la qual assistien rosegadors de diferents races i procedències. Allà els ensenyaven de quin color poden ser les coses que es roseguen i els donaven moltes feines per entretenir els pares a casa.

La Secundina escombrava l’escala els dilluns, dimecres i divendres. Els dimarts, dijous i dissabtes l’escombrava el seu germà aplicant, com és natural, la paritat.

Els pares de la Secundina eren rat i rata una mica vells, però, malgrat el pare no podia caminar, no passaven penúries des de l’endemà mateix que es va aprovar la Llei de la Dependència.

La Secundina no es volia casar, però li hauria agradat trobar un company per compartir una vida ben plena en igualtat de drets i deures. El seu germà ja tenia de company i passat un temps van anar a viure junts.

La Secundina no s’arreglava per agradar els mascles. Ho feia per pulcritud.

Un dia la Secundina estava escombrant l’escala –deuria ser un dilluns- i va passar per allà un gall.
- Què bonica ets, Secundina! Què et vols casar amb mi?
Mal començament, pensà la Secundina, però li digué:
- Primer respon-me: de quin color és el contenidor per llençar el vidre?
- I quina importància té això?

No cal dir que va ser la fi del flirteig del gall.

Un altre dia la Secundina estava escombrant l’escala –deuria ser un dimecres- i va passar per allà un gos.

- Què bé que escombres, Secundina! Què et vols casar amb mi?
Tampoc era un bon començament des del punt de vista de la Secundina, però li digué:
- Primer respon-me: de quin color és el contenidor per llençar el vidre?
- Vermell? –s’atreví el gos, que en realitat no tenia ni idea de tant de dretes que era.

Aquí s’acabà la conversa i la relació.

Hi havia per allà un gat murri, que havia escoltat les dues converses.

Un altre dia la Secundina estava escombrant l’escala –deuria ser un divendres- i va passar per allà el gat murri.

- Bon dia, Secundina! Quan acabis d’escombrar, si vols em dones les deixalles de vidre que les duré al contenidor verd.

Amb el temps la Secundina i el gat anaren a viure plegats. La naturalesa, però, va fer que passés el que havia de passar i sort va tenir la Secundina que havia vist els anuncis contra la violència de gènere!

El gat viu en una altra ciutat i duu un collar que avisa si s’acosta a la Secundina. Fa temps que se li han acabat les piles però, per sort, el gat no ho sap.

La Secundina va tenir un fill per inseminació artificial i va instal·lar un negoci propi. El negoci no va malament, però té deutes. Com que vol fer la seva feina, ha hagut de llogar tres gestories especialitzades en seguretat laboral, llei de protecció de dades i signatures digitals. Pensa però que, quan l’administració li pagui el que li deu, podrà posar-se al dia.

Això sí, la Secundina sempre, sempre, ha votat les esquerres autodenominades progressistes.


PS. Dedicat als Gilipuà d’allà els Pirineus que troben que cal censurar el cartell de Mon Oncle, als d’aquí els Pirineus que hi estan d’acord i a tots els altres intervencionistes morals.

L'Audi Q-3 i altres reflexions

En ZP ha escrit una carta al president de Volkswagen per demanar-li, imagino que respectuosament, que porti la fabricació de l'Audi Q-3 a la fàbrica de Martorell. El mateix ha fet el president d'Eslovàquia per endur-se l'esmentat cotxe cap a casa seva. Fa pocs dies hi van anar en comitiva el president de la Generalitat, el conseller Huguet i la secretària general d'indústria, igualment per sol·licitar del gran president la fabricació del Q-3. Fa poc va rebre al ministre Sr. Sebastián per idèntica raó. Aquest home no para de rebre presidentets, ministres, corre-ve-y-diles i cartes respectuoses. Ja fa uns quants mesos va enviar al Sr. Erich Schmidt a explicar als sindicats que o congelaven les reclamacions salarials o no fabricarien el Q-3 en la vida, la qual cosa van acceptar (sempre respectuosament).

Els diaris diuen (cal imaginar que perquè la Moncloa ha filtrat la carta), que el Zapatero li explica al president de Volkswagen que ell sempre ha apostat per la indústria automobilista, raó per la qual el nostre president espera que l'amo es rendeixi al seus peus davant de tant contundent argumentació. Es deu pensar que és com els titiriteros que li fan la pilota a canvi de subvencions i contractes a la tele.

Però en el fons, herr Martin Winterkorn deu pensar que aquests senyors tant curiosos que el venen a veure (respectuosament) acompanyats del ser traductor, es clar, no deuen apostar tant clarament com diuen per la indústria de l'automoció. Altrament no haguessin permès que Seat passés a les seves mans i que Montesa, Bultaco, Ossa, Sanglas i Derbi es venguessin al millor postor japonès o italià. Ara, deu pensar en Martin, aquests senyors han de venir a casa meva a suplicar que fabriquem el Q-3 a casa seva (previ pagament de les corresponents subvencions milionàries) i jo (sempre herr Winterkorn) haig de decidir qui s'emporta la subhasta de subvencions, Hongria, Eslovàquia, Espanya o Polònia, sense perdre de vista que també hi ha una fàbrica de casa (a la mateixa Alemanya) que també s'ha de cuidar... Mare de Déu, quin problema!

Però deixant al senyor Winterkorn amb els seus problemes i mirant cap a casa, ens podríem haver estalviat l'espectacle de la currua de personatges a veure el president de Volkswagen si a casa nostra, en lloc de permetre que el capital estranger vingués a salvar les nostres indústries, en el seu moment haguéssim apostat per donar facilitats a la gent de casa, promocionat de debò la recerca i donat suport a les petites i mitjanes empreses. Si fos així, ara les decisions les adoptaria algú a un despatx de Barcelona, Mollerusa o Figueres, en lloc de dependre del que pensin uns tipus que viuen a Dulseldorf, Milà, Frankfurt o Amsterdam. Tot això podria haver passat si des de fa anys, els nostres governants haguessin apostat per la indústria i la recerca de casa, en lloc del totxo fàcil i l'especulació immobiliària, que han fet molts milionaris (som el principal productor d'aquesta espècie) i ara està fent milions d'aturats (espècie en la que també en som productors destacats).

Jo no vull creure que cada poble té el govern que és mereix. Nosaltres no ens mereixem això. Segur!

El canvi d'horari i l'estalvi energètic

És cosa de cada any, dues vegades a l’any canvien l’hora i toooots els diaris, teles i ràdios repeteixen com un periquito l’estalvi que això representa: una burrada de milions per a l’estat i uns 7 o 8 euros al mes a casa nostra. Ni un sol periodista, ni un sol editorial, ni un sol tertulià posen en qüestió aquesta ximpleria que té lloc dos cops l’any, com els solsticis, com la migració de les orenetes... com si no s’hi pogués fer res.

I com cada any, sento una necessitat imperiosa, que ve de molt endins i que m’empeny a escriure un post. No per res, només per recalcar (una vegada més) les limitacions intel·lectuals i el nul esperit crític d’un elevat percentatge dels anomenats periodistes (quan en realitat, amb sort, arriben a ser redactors de notícies d’agència).

A veure, com cada any repetiu amb mi: 

a) l’estalvi no és de l’enllumenat públic, que s’acciona amb uns sensors de llum ambiental; 

b) l’estalvi no és l’enllumenat d’empeses, oficines, etc., que està encès les mateixes hores; 

c) l’estalvi no pot ser dels electrodomèstics de casa, que engeguem exactament les mateixes vegades i amb idèntica durada (rentadora, rentaplats, planxa, TV, ordinadors...); 

d) l’estalvi no pot ser el consum empresarial (incloent l’industrial), que funciona exactament les mateixes hores, sigui l’hora que sigui. 

O sigui que amb sort (si ho analitzeu amb compte, ni això), amb sort deia, l’estalvi només està en l’enllumenat domèstic, els llums de casa nostra.

Dons feu una repassada a casa a veure quantes bombetes teniu i quantes n’engegueu al matí i al vespre. Suposem una potència promig de 60 W això si no les teniu de baix consum), posem que en tingueu 4 d’engegades al mateix temps i que amb aquest canvi d’horari estigueu uns 30 minuts menys amb les llums enceses: això dóna un estalvi de 

4 bombetes x 0,5 hores x 0,060 kW x 30 dies = 3,6 kWh mensuals. 

El cost del kWh és 0,110741 euros, la qual cosa dóna un suposat estalvi de 0,40 euros el mes. Mireu la darrera factura de la llum de casa digueu-me si això justifica les molèsties que el canvi d’horari representa?

O només estem marejant la perdiu i entretenint el personal? 

Policia democràtica

Em sembla infantil la nova moda que es comença a imposar des dels partits del Govern de dir dels Mossos policia democràtica.

Què vol dir això?. La policia és la policia i prou.

Tots els països del món - i quan dic tots, vull dir tots, siguin règims democràtics, siguin dictadures, siguin el que siguin- disposen d’un cos de policia, la missió del qual no és altra que mantenir l’ordre i, per fer-ho utilitzen, quan convé i –atenció- quan se’ls mana, la força.

Una bona prova de què la policia actua seguint ordres, l’hem tinguda aquesta darrera setmana a Barcelona, on un dia els Mossos d’Esquadra (pre-democràtics?) van actuar amb la màxima contundència i l’endemà mateix van restar absolutament passius davant gairebé els mateixos manifestants, democràtics també, suposo.

Podria ser que al Sr. Saura li fes fàstic la paraula policia i li calgui amorosir l’expressió. De fet el Sr. Saura i una colla de correligionaris de l’esquerra-caviar (em sembla que aquesta denominació la vaig llegir o escoltar a en Francesc Sanuy) no creuen en Déu, però tenen un sistema de valors i creences encara més sectari: només hi ha bons i dolents.

Possiblement la policia estava en el sector dels dolents, perquè així figura en l’imaginari esquerrano-immobilista que ens impera. Solució: ara la policia, gràcies a la influència pacifista dels bons-bons, ja no és policia-policia, és policia-democràtica.

Tanmateix, cal anar alerta amb els qualificatius que no volen dir res i només provoquen desconfiança. En tenim molts d’exemples, com ara la Democràcia Orgànica o el Govern d’Entesa.

Departament d'Interior i Finances

Al post d’ahir d’en Màrius, que subscric totalment, m’agradaria afegir algunes altres consideracions,

Primera consideració: les policies en general sempre obeeixen ordres “de dalt”.

Segona consideració: no és desconegut per als Mossos el sentiment gremial dels periodistes i, per tant, sabien que si durant la seva actuació, i naturalment de forma involuntària, algun dels informadors rebia en carn pròpia la mateixa contundència que els estudiants, seria aquest un motiu de discussió en tertúlies, informatius, etc.

Tercera consideració: els Mossos estan més que molestos per l’actuació dels seus responsables polítics. Mai el Cos havia tingut tan mala premsa i una imatge tan deteriorada com ara.

Quarta consideració: els “de dalt”, poden expedientar, fer fora, deixar sense feina i sou, etc. un funcionari, o un cos de funcionaris si convé, perquè no fan la feina que els han dit, però ai las! si un funcionari o un cos de funcionaris obeeix –interpretant o no- allò que se li ha ordenat. La culpa, llavors, no va de dalt a baix com pensen alguns consellers... Ja hi ha una dita castellana que sentència “Donde quiere el burro salta el amo”.

Què en podem deduir de tot plegat?... Em sembla, Sr. Saura, que els Mossos li estan agraint els seus favors.

D’altra banda, el Conseller Saura ahir, com en ell és habitual tard, malament i després d’haver-se amagat per no donar la cara, va muntar una roda de premsa per parlar dels aldarulls i traslladar les culpes a un director general, i quan menys s’ho espera tothom –ei! tothom és tothom, en Montilla, en Castells, ...., també- va i posa un número a la xifra del finançament.

Avui algunes veus malpensades diuen que ho va fer per distreure l’atenció de la seva patata calenta, altres diuen que va ser sense voler i que se li va escapar. Francament, no sé què és pitjor.

En tot cas, gràcies al Sr. Saura, em sembla que qualsevol negociació sobre el tema del finançament ha quedat finiquitada. I no és que confiï massa en les habilitats del nostre Govern en aquesta qüestió, però si els van dir 1.200 i pensaven arribar a una altra xifra, ni que fos igual de menyspreant, que s’oblidin.

"jaraneros y alborotadores"

Avui els diaris i les ràdios van plenes de la càrrega dels mossos contra els estudiants que es manifestaven pel desallotjament dels que estaven tancats contra l'anomenat "pla Bolònia". Es veu que els antidisturbis van carregar amb certa violència i no van diferenciar entre estudiats "jaraneros y alborotadores" (manllevant una expressió de Franco en relació als estudiants universitaris), públic en general i periodistes. Periodistes! Vet aquí la transcendència de la notícia: van tocar periodistes i els col·legues, sempre tant sensibles, estan indignats. Això és solidaritat - que no corporativisme - i la resta són hòsties!

Però tornem a la "brutal" (Basté dixit) càrrega dels antidisturbis... Que esperaven? No són gent preparada per ajudar a creuar el carrer a les velletes. De fet, si algú sap un ofici, normalment no es fa policia i menys va a parar als antidisturbis. La policia (les policies) estan entrenades per a repartir estopa. Punt. Que alguns urbanos ja no estan per això i la panxa els pesa massa? Dons a posar multes (d'aparcament, que les altres és feina dels radars), que és una altra manera de repartir estopa.

I aquesta "brutal" càrrega té uns responsables polítics? Naturalment, algú va ordenar: - Dad canya a quien se ponga por delante! Sin contemplaciones!. Que esperàveu de les criatures d'Iniciativa?. Formades en la cega obediència al líder, al si de la "dictadura del proletariat" (ja sabeu, la terra pel que la treballa i les patates pel comitè) i procedents d'un partit que fins fa quatre dies defensava el totalitarisme (d'esquerres, això si, però totalitarisme al cap i a la fi). Dons és el que hi ha. De fet, avui ha sortit per la ràdio el director general de la cosa demanant disculpes per atonyinar periodistes, res ha dit dels ciutadans que passaven per allà o dels estudiants, el pecat dels quals era voler anar a manifestar-se a la plaça Sant Jaume, on té el despatx un altre deixeble de la dictadura del proletariat.

El finançament, l'estatut, el ZPinotxo i els d'aquí

Durant una colla de mesos ens van donar la tabarra amb l’estatut, era quan l’estaven discutint al parlament i el ZPinotxo va pronunciar uns dels primers “apoyarés” (apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña, jajajaja – això ho va dir baixet -). Recordo innombrables tertúlies a la ràdio i a la tele on els portaveus de cada partit s’atipaven de dir-nos que amb aquest estatut el finançament estava garantit perquè es calculava a partir de les “cistelles d’impostos” (recordeu?). Si ens toca el 50% de l’IVA, dons calculat i cobrat l’IVA, la meitat cap el calaix; que si ens toca el 35% de l’impost sobre la renda de les persones físiques, dons un cop l’agència tributària ens fot els calers, el 35% al calaix de la Generalitat. Amb aquest finançament, ens deien, la inversió en infrastructures de l’estat a Catalunya estava garantida i en els següents 7 o 8 anys aniríem en AVE a tot arreu (i casi de franc, amb el sopar pagat, com deia en Pla). I tot això passaria perquè l’estatut era una llei orgànica i el gobierno estaria atrapat pels collons i no tindria més remei que complir la llei (ja!). I tot això, deien alguns, superaria els 23 anys de “pujolisme” en que no s’havia modificat l’estatut (imagino que no esperarien que es modifiqués l’estatut al cap de 6 mesos de la seva posta en vigor).

Aleshores va venir el “cepillado” de la comissió constitucional del Sr. Alfonso Guerra, les esmenes de las Cortes, algunes d’elles presentades pels diputats del psc-PSOE, amb el ministre d’indústria Sr. Montilla al cap d’avant, la rebaixada a Madrid i finalment, els recursos al tribunal constitucional.

Ara, dos anys desprès, sembla que el Gobierno s’ha deixat anar de la trampa que l’agafava pels collons i no compleix la llei orgànica que és l’estatut. El finançament no només no arriba la data que la llei obliga, sinó que es va ajornant de manera indefinida sense altre raó aparent que “ahora no procede”: quan no són les eleccions gallegues, és la crisi, o les converses multilaterals amb les 17 autonomies, o que en Chaves no ho veu clar, o el que sigui... el resultat és que no tenim el fantàstic finançament que tots esperàvem. Vaja, que ens enganyen, els d’allà i els d’aquí. O al menys, jo em sento enganyat. I no em refereixo a ZPinotxo (els “apoyarés” del qual ja no se’ls creu ni la seva dona), sinó als líders (és un dir) de casa nostra.

Que ens ha de dir el president de la Generalitat? (aparentment, res), que ens han de dir els Saures, Masos i Carods? (ja sé que s’hi va oposar, però ara és vice-president del govern). Que diu la Chacón, cap de llista del psc a Catalunya? (recordeu: si guanya ZP guanya Catalunya, si tu no vas, ells tornen). Que fan els 25 diputats del psc-PSOE a Madrid? (a part de dir “si, senyor”).

Ara, passats aquests dos anys, hom té la sensació (una vegada més) que se’ns pixen al damunt i ens volen fer creure que plou. I què hi podem fer? Pel que es veu, esperar que escampi.

Sentiment Nacional

“La nació és un sentiment, una nació com Espanya és una comunitat de sentiments” ha dit el Sr. José Bono.

Hi ha persones que, com el president del Congrés Sr. Bono, pensen d’aquesta manera. El Sr. Bono, a partir d’aquest pensament ha dit més coses. Ha dit que no entén com hi ha “tontos” (sic) que per parlar d’Espanya parlen de l’Estat Espanyol (*). Això li molesta, al Sr. Bono perquè per a ell Espanya, al marge de connotacions administratives o polítiques, és la seva Nació.

Com a ell –que és i no se n’amaga, PSOE-PSOE- al Sr. Joan Ferran Serafini, diputat al Parlament de Catalunya, que és PSOE-psc, li molesta que a TV3 es parli de Països Catalans o de la península Ibérica. Això forma part del que ell en diu “la crosta”. No cal reflexionar massa per concloure quin és el referent nacional del Sr. Ferran.

Hi ha altres persones, entre les quals m’incloc, a les que els molesta que quan es parla de Catalunya es parli de la región autónoma o de la comunidad autónoma. Per a aquestes persones Catalunya, al marge de connotacions administratives o polítiques, és la seva Nació.

El Sr. Bono, que s’ha expressat d’aquesta manera recentment durant un acte d’una associació taurina, també ha dit que no entén perquè algú s’ofèn si de les corrides de toros se’n diu la Fiesta Nacional, perquè són això, la Fiesta Nacional, no pas la Fiesta Estatal.

Hi ha altres persones que no entenen que hagi problemes perquè de la bandera, l’escut o la Diada de Catalunya es digui la Bandera Nacional, l’Escut Nacional o la Diada Nacional, perquè són això, nacionals, no pas autonòmiques o regionals. Per a aquestes persones també “la nació és un sentiment”.

Entre el primer grup de persones i el segon hi deu haver moltes de diferències, jo n’apuntaré dues:
(1) El segon grup no pretén que el primer s’hi integri si no vol. El primer grup tampoc pretén que s’hi integri el primer, el que pretén és anul·lar-lo.
(2) Curiosament, només el segon grup forma part del que al conjunt de l’Estat Espanyol es coneix com a “nacionalistes”
____________________
(*) Algú entès en la matèria em pot dir si existeix alguna psicopatologia que faci que algú digui correctament “estado” i tot seguit “ Ejpaña”?

Res de nou

La ministra millor valorada diu a Galícia que cal votar PSOE perquè no governi el PP i la lideressa diu que per finançar Catalunya es treu els diners dels espanyols... res de nou.

El diamant

Ciutat, finals de febrer

Aquesta tarda ha comprat un bonic anell a la casa d’empenyorament. És senzill, amb un petit diamant que, si és sincer, grogueja lleugerament. Però, vés, altra cosa seria si fos per a la dona, però és per a la Viki.

Fins i tot dubta de donar-li, perquè ja fa massa temps que surt amb la Viki, i ara hi ha una noia nova a l’empresa que potser....

No és que les coses li vagin tan bé com per anar contractant personal, de fet, sort en té que al partit li han trobat un parell de Consells d’Administració, però necessitava una secretària.


Ciutat, mitjans de gener

La crisi econòmica no perdona. No troba feina i ha decidit empenyorar l’anell. No és res de l’altre món, muntat en or blanc un diamant no gaire gran que, si és sincera, grogueja lleugerament. Per a ella, però, té un valor especial perquè va ser, en cert sentit, el darrer regal de l’Enric.

Tanmateix, necessita els diners i s’adreça a la casa d’empenyorament.

- Bon dia!. Tinc aquest anell que voldria empenyorar perquè necessito diners. És una qüestió temporal, i així que rebi un dels crèdits que he demanat a quatre entitats, el vindré a recuperar.
- D’acord –diu l’home de la casa d’empenyorament, gens commogut per una explicació a la qual està més que acostumat-. Primer en farem una valoració de la peça i, en funció de les seves característiques, veurem quina quantitat li podem oferir per ella.

S’espera asseguda en aquella sala grisa el resultat de l’operació. Mentre, recorda l’Enric i li sembla que d’alguna manera l’està traint. I si no pot recuperar l’anell?. Segur que l’Enric ho entendria i d’altra banda, això no passarà...

- Senyora, li puc donar 1.000 euros. Pensi que la pedra no és gaire grossa i, a més a més, si sóc sincer, grogueja lleugerament. Què me’n diu?.
- No sé, pensava treure’n alguna cosa més...
- Pensi que li garantim la reserva durant 1 mes.
- Bé, d’acord.
- Digui’m el seu nom, DNI i adreça
- ........................

Recull els diners i el resguard de l’entrega i marxa cap a casa. No donen per gaire, 1.000 euros, però els necessita molt.


Ciutat, primers de març

Han passat sis setmanes. Pensa que ha tingut molta sort, perquè li han ofert una feina i amb el seu contracte, el director de l’empresa s’avé a avançar-li 1.000 euros.

Ha passat molta angoixa aquests dies. De fet no s’ha tret l’anell del cap. Ara mateix, però, enfila cap a la casa d’empenyorament.

- Bon dia! –li diu amb bona cara al senyor del taulell a qui recorda perfectament-. Vinc a recollir l’anell que vaig haver d’empenyorar fa uns dies. Em van donar 1.000 euros.
- Té el resguard? –el senyor no, que no la recorda, i li cal el resguard per saber de quin anell li parla... n’han dut tants a empenyorar darrerament...-

Encara alegre li mostra el resguard i, amb el número de referència, l’home marxa a la rebotiga.

- Ho sento, el vaig vendre fa dos dies.
- Però vostè em va dir que me’l guardava un mes!
- Efectivament, i això va ser fa sis setmanes, quaranta-dos dies: més d’un mes.

La conversa s’allarga una mica més però, absolutament desconsolada, ha de marxar amb les mans buides.


Ciutat, mitjans d’abril

A la Jordina li va bé a la feina, a més a més l’Anselm, el director, n’està molt d’ella. D’acord que és casat, però li ha dit que deixarà la dona perquè fa temps que el matrimoni no va bé. Li ha buscat un petit apartament, prop de la feina per poder veure’s sovint. Clar que aquesta és una situació temporal, perquè aviat ell deixarà la dona i vindrà a viure amb ella.

Aquesta tarda anirà a buscar-la per fer el trasllat. Li ha dit que té una gran sorpresa. La Jordina està gairebé segura que li anunciarà que ja n’ha parlat amb la dona, de fet no pot tardar a fer-ho, ja que cada dia la convivència és pitjor.

Per això la Jordina està omplint caixes. Sembla mentida la quantitat de caixes que es poden arribar a omplir quan et canvies de domicili. Roba, llibres, estris. Tanmateix, li agrada fer-ho perquè hi ha quelcom de retrobament amb el passat. Les caixes de fotos, aquelles cartes de quan començaven a sortir amb l’Enric que fa tant de temps que no llegeix, el joier que li fa recordar l’anell que no té, el bo, el de l’Enric, que la resta sap que és bijuteria i, al fons del joier, el sobre. Sap el que conté aquest sobre i sent una certa esgarrifança.

Dubta molt, però decideix llegir el certificat per darrera vegada. Pel davant: “Oferim un nou començament a partir del record” i darrera: “L’Institut Gemmològic TAL Certifica que aquest diamant de 0,5 quirats s’ha obtingut a partir de la sintetització del carbó de les cendres de l’Enric a través d’un procés de transformació (grafitització) mitjançant l’aplicació d’altes temperatures i pressions. El color de la pedra pot variar en funció de la quantitat de bor present a les cendres.”

La Jordina tanca el sobre i s’eixuga una llàgrima.

Truquen. Deu ser l’Anselm.

- Hola!, maca. –petó- Ja tens tot a punt?
- Sí, és clar.
- Bé, primer la sorpresa, li diu tot lliurant-li la capseta...

La Jordina l’obre i troba un anell, amb un diamant, no gaire gran que, si és sincera, grogueja lleugerament.

L’Anselm no acaba d’entendre la cara que li ha quedat a la Jordina. Ell, però, que té molta experiència i sap què dir en cada moment li murmura a cau d’orella:

- Bonica, aquest anell és un símbol: ja saps que un diamant –fins i tot aquest que, si sóc sincer, grogueja lleugerament- és per a tota la vida!

Unes pinzellades d'economia real

Malgrat l’entestament de molts polítics i els “seus” mitjans de comunicació en parlar de trames (no “polaques”, és clar) i caceres, pel que es veu de furtius sense permís, el conjunt de la societat segueix més encaparrada en els problemes econòmics.

No trencaré ara l’omertà imposada del president Montilla parlant de finançament. Tot i que a mi, a diferència del Sr. Puigcercós no m’afecta la imposició. Voldria parlar del que es coneix com “l’economia real” (ja té collons!).

És prou clar i conegut que hi ha un problema econòmic i financer a nivell global. Aquest fet, que mentre es veia venir ni va encarar ningú ni va ser motiu d’actuacions pal·liatives, ara s’ha convertit en un problema de tothom. No pas perquè hi hagi cada cop més persones del comú de la societat a l’atur, sinó perquè perillen estatus que semblaven intocables.

Cal tenir present, a més a més, que el punt de partida de la crisi –no quan en ZP ho va dir, sinó el de veritat- es va produir en el si d’una societat desequilibrada econòmicament parlant.

Fa molts anys que l’anomenada “classe mitja”, entesa com aquella franja de la població que pot viure bé del seu treball, vull dir sense penúries malgrat sense grans despeses i àdhuc fent-se el raconet per al futur, és molt prima. Fa temps que la franja que aplega el col·lectiu de persones que arriben amb dificultats a final de mes o no arriben és molt gran. Mentre, “pelotazos” i altres afers de xifres de molts i molts números, han comportat una classe alta –altíssima- que no justificaria cap anàlisi mínimament decent.

Aquests dos extrems conformen el que em sembla recordar que en Màrius deia en un altre post anterior els “fora del sistema”.

Tot plegat –i faig una anàlisi molt simplista- està comportant una bossa de pobresa i de persones amb dificultats més gran que la que ja teníem, nodrida per una part d’aquella ja prima classe mitja. Al mateix temps que una part de la classe alta passarà a la mitja i una altra es mantindrà al seu nivell.

Tot plegat hauria de ser motiu d’anàlisi i de preocupació per part de qualsevol govern i polític mínimament interessat per servir al poble -de fet és el que prometen que faran quan aspiren a governar- per aportar solucions, sobretot per a les persones que pateixen dificultats. Però això el govern està clar que no ho fa, si més no, que no es percep que ho fa.

També hauria de ser motiu de preocupació per a les empreses, perquè si no venen, tanquen.

De fet, aquestes sí que es preocupen, perquè s’hi juguen coses –els polítics no, cobren tant si estan al govern com si estan a l’oposició i ja sabem, a la trama ho hem dit manta vegades, que no es deuen al poble, sinó al partit-. Llegia avui un article d’un responsable d’una consultoria d’empreses que deia que l’empresari vol menys informes i més acció. Dit d’altra manera, al revés que l’administració, pel que sabem.

Com dic, les empreses sí que es preocupen. A elles, però, els interessa només el segment de la població que pot gastar. Per tant, els que estan al sistema i els fora sistema de dalt. El que han de fer i, de fet, fan és reconsiderar el seu negoci a partir de la nova segmentació del mercat.

Hi ha iniciatives empresarials que em semblen del tot elogiables. Ahir, per exemple, escoltava a la ràdio com una empresa que fabricava cargols per al sector de l’automòbil s’està especialitzant també en cargols per a odontologia. Ho vaig trobar genial!, tot confiant que hagin canviat les dimensions de la maquinària.

Avui, he llegit també que no sé quina marca de roba cara –no sóc gaire marquista, jo- està fent una línia de qualitat però sense allò que en diuen glamour. És a dir, roba que es pugui dur pel carrer. Sens dubte aquests pensen en aquells de dalt que passaran al mig.

I, encara, ben segur que pensant en els que es mantindran al top, he llegit que un orfebre famós (?) –tampoc sóc d’orfebres, jo- farà una sèrie de joies: anells, penjolls, etc. que reproduiran plats de la carta del Celler de Can Roca –tampoc sóc de restaurants cars, però em sembla que tenen alguna estrella-.

Qui pensa, doncs, en els fora sistema que no poden viure del seu treball?. Ja hem vist que els polítics, no... o posem un dubitatiu potser. Les empreses, tampoc... Ah!, sí, també hi ha les Caixes, que no oblidem que no són privades com els bancs i que tenen una Obra Social la qual, diuen, és l’ànima de la seva raó de ser.

He llegit avui que, segons un informe de la CECA, els resultats de les caixes s’ha reduït el 39% i han guanyat només 6.829 milions d’euros. Què fan? Miren de reorganitzar-se amb fusions i d’estalviar, suposem que en allò que és superflu, tot reconeixent que la principal víctima serà... l’obra social!.

Vides paral·leles

Ens podríem remuntar més enllà en el temps, de fet a l’any 2000, però començarem en l’any 2004.

Juny de 2004.- Diari de Sessions del Senat.- Ministre de l’Interior (Alonso Suárez): “...Al Sr. Badia (CiU) le diré que un compañero suyo del Congreso de los Diputados me preguntó sobre el asunto de poner datos distintivos en las matrículas, lo que es una pràctica común en el resto de la UE. De todas maneras, le dije que no teníamos criterio (sic), se lo digo todavía y esta pregunta fue hace un par de semanas. En todo caso, la iniciativa que se tome la liderará el Ministerio del Interior en el futuro.”

(Comentari de Cobaltina: en aquella mateixa sessió, el Ministre va anunciar la intenció de modificar el carnet de conduir, que seria plastificat, amb més dades, etc.etc. Com tots sabem, aquest tema no era ni de bon tros tan complex com el de les matrícules, i ja disposem d’aquest nou carnet...)

Setembre de 2004.- La Vanguardia.- El ministro del Interior corroboró ayer su decisión de que el distintivo autonómico “forme parte del protocolo que se exige para ir correctamente matriculado”, esto es, que será obligatorio para todos los residentes espanyoles que compren un vehículo a partir de la fecha que entre en vigor”[...]El director general de Tráfico, Pere Navarro, explicó que el asunto está “técnicamente resuelto”. Sin embargo no anticipó cuál será la fórmula finalmente utilizada [...] La consellera de Interior, Montserrat Tura, avanzó ayer que las nuevas matrículas podrían estar en la calle antes de que termine el año. Sin embargo fuentes de Interior explicaron que su titular quiere contar para ponerlo en marcha con el máximo consenso parlamentario posible, por lo que dijeron que sería muy difícil que pudiera estar en marcha este año.

(Comentari de Cobaltina: la Consellera no n’ha dit res més, però suposo que això es deu únicament a que ja no és Consellera d’Interior, no pas a cap pacte de silenci dels que estan de moda)

Octubre de 2004.- Economia/Motor.- El ministro de Industria, Turismo y Comercio, José Montilla, aseguró hoy que se ha generado “un alarmismo absolutamente injustificado” por la propuesta del Gobierno y anunció que mantendrá próximamente una reunión con los representantes del sector para analizar la cuestión y escuchar sus argumentos [...] “En cualquier caso, creo que se buscarà una fórmula flexible que evitará problemas”, explicó.

(Comentari de Cobaltina: el Ministro, quan va deixar de ser Ministro per ser altra cosa, també s’ha reunit amb responsables d’altres temes, fins i tot viatjant al Japó, i ja sabem com és d’hàbil trobant fórmules que evitin problemes)

Octubre 2004.- La Vanguardia.- El PP se convirtió ayer en protagonista en el Parlament al votar a favor, en la Comissió d’Organització i Administració de la Generalitat, de la inclusión de los distintivos autonómicos en las matrículas[...] La actitud que el PP mantiene en Catalunya sobre la cuestión contrasta, en cualquier caso, con la que tiene el partido en Madrid.

(Comentari de Cobaltina: les actituds dels representants a Catalunya dels partits nacionalistes espanyols, solen “contrastar” amb les dels seus companys a Madrid)

Febrer de 2005.- Fundació Eroski.- El director general de Tráfico, Pere Navarro, insistió ayer en que no se ha adoptado ninguna decisión sobre la inclusión de distintivos autonómicos en las matrículas de los automóviles[...] “En ello estamos, en la fase de contacto y consenso, pero no hay fecha, calendario ni decisión.

(Comentari de Cobaltina: el Sr. Navarro, a banda de ser un artista enredant allò que ja tenia “técnicamente resuelto”, menteix parcialment, no ens creiem que “estén en ello”... la resta, sí)

Novembre de 2007.- Hoy.es/Economia.- El Senador de CiU, Lluís Badia preguntará al Ministro del Interior Alfredo Pérez Rubalcaba cuándo... [...] Precisa que en 2004, la Comisión de Interior del Senado aprobó una moción de este grupo que instaba al Gobierno a que, en un plazo de tres meses, procediera a la reforma de las placas de matrícula de los vehículos, de manera que en éstas se visualicen los distintivos o símbolos de las respectivas autonomías.

(Comentari de Cobaltina, no he tingut temps de buscar què li va contestar el nou Ministro, però suggereixo anar al primer paràgraf i canviar “esta pregunta fué hace un par de semanas” por “fué hace tres años”, i el nom del Ministre, és clar)

Gener de 2009.- El Pais.- ERC pide que las matrículas de los coches lleven distintivos autonómicos [...] Ridao subraya que ya se han llevado a cabo varias iniciativas, entre ellas una moción del Senado de 2004 que insta al Gobierno ......

(Comentari de Cobaltina, no sé què li contestarà el Ministro, però suggereixo anar al comentari anterior i canviar “fué hace tres años” por “fué hace cinco años”)

Es poden trobar més referències, però això em sembla suficient.

Ara pensem... ens recorda alguna cosa?... tal vegada, el finançament?.

HURACAT

La Generalitat ha publicat un llibre “Dos anys de Govern. Enfortint Catalunya” que llegeixo a estones perdudes. Tot de cop, no, que seria perjudicial per a la salut. En alguns moments per depressiu i en d’altres pel perill d’hèrnia inguinal.

Comentarem a la trama alguns dels aspectes que aborda l’obra. En tot cas ja és un indici el fet que a la portada no se’ls hagi acudit res més que posar un tren –això sí, dels ferrocates-. Intueixo que apel·lar al transport públic no és el millor començament, però segurament l’empresa-privada-amiga que hagi assumit la responsabilitat del disseny deu tenir les seves raons.

Fa relativament poc hem viscut a Catalunya un episodi de vents molt forts. Vents que han comportat la mort de diverses persones. Som molts, jo m’hi incloc, els que pensem que la seguretat total no és possible. Amb tot dues consideracions: (1) amb la mateixa violència de vent al País Basc no van tenir baixes personals (2) la sensació de desgavell total va ser molt generalitzada al nostre país.

Dit això, reprodueixo ara algun dels paràgrafs del llibre en qüestió:

“Els últims anys han estat cabdals a Catalunya per consolidar un sistema de protecció civil ben travat entre tots els cossos d’emergència i les administracions competents per poder actuar amb la màxima eficiència en qualsevol tipus d’intervenció, siguin incendis, riuades, fuites, rescats, o riscos més improbables, com terratrèmols.

Aquesta legislatura s’ha creat la Direcció General de Protecció Civil, per donar resposta ràpida i coordinada a les emergències.

I és que la planificació, la coordinació i la correcta informació a la població són clau en les emergències...”

I, més endavant:

“Quant a les millores tècniques de comunicació destaca l’ampliació i consolidació de la xarxa pública de radiocomunicacions per a les emergències i la seguretat de Catalunya (RESCAT) .... Els serveis policials i de bombers i els tècnics vinculats a emergències usen els terminals de RESCAT per aconseguir una coordinació instantània de tots en cas d’incidents greus. A més, en el cas dels municipis que no tenen policia local, el govern els dota també de terminals RESCAT perquè puguin activar l’emergència d’immediat...”

Vull recordar aquí la queixa generalitzada dels ajuntaments pel que fa a la manca d’informació i com aquesta va arribar. En molts casos per fax (!) la nit de dissabte, quan els vents ja havien amainat.

Cal afegir que a compte d’aquesta protecció per a emergències, a més a més de la Direcció General ad hoc i l’útil servei RESCAT, ja esmentats, es veu que tenim una cosa que es diu CECAT, Centre de Coordinació Operativa de Catalunya, que tampoc deu obrir els caps de setmana. Sense oblidar els diferents plans de protecció civil: PROCICAT, PLASEQCAT, INFOCAT, INUNCAT, TRANSCAT, NEUCAT, CAMCAT i SISMICAT.

Aquest conjunt, segons el llibre, fa que: “A Catalunya s’ha fet una tasca exemplar en aquest sentit i els cossos d’emergència catalans han estat pioners en el seu àmbit”.

Ens hem de creure la resta del que diu el llibre?

Quan costa Iniciativa?

Possiblement la pregunta està mal formulada. No pretenc saber quan val, per quin preu es podria adquirir aquesta mena de partit buit d'ideologia, liderat per una mena de matrimoni Ceaucescu i una cort d'estómacs agraïts. El que cal analitzar és quan ENS costa que Iniciativa estigui als governs locals i autonòmic. Malauradament, no disposem de la quantificació de les accions de govern d'Iniciativa, però podem il·lustrat alguns exemples que, en tot cas, costen una pasta.

- Els avets ecològics de la Mallol, que han anat a la xatarra municipal desprès del fracàs de la seva exposició pública.
- La gestió de la sequera que, atès que la paraula transvassament (perdó) està prohibida, creixen estaques a la Cerdanya, es porten vaixells de la desalinitzadora de Carboneres i trens cisterna des del Roina, es contracta un tub de 120 Km, del que no se'n coneix on ha anat a parar. Per no parlar de la "nostra" desalinitzadora, que en 20 anys no servirà per a res.
- El túnel de Bracons, al que es van oposar abans de pujar al cotxe oficial i per tant, un cop al govern, s'ha de canviar alguna cosa, no sigui dit... I aquests canvis es valoren en milions d'euros.
- L'oposició sistemàtica al 4rt cinturó, que s'ha de redissenyar, redefinir, reformular, per tal que a Iniciativa el puguin anomenar "ronda del Vallès", que té un aire molt més social. I com abans, cada canvi d'aquests costa una pasta.
- La instal·lació d'un complex sistema de control de velocitat (variable) a les autopistes del voltant de Barcelona, en nom de la sostenibilibilitat, l'ecosistema i no sé quines ximpleries més. Clar que aquesta inversió es recupera a cop de multa.
- La gossera que es vol fer a Barcelona, sobre la ubicació de la qual no es posen d'acord. Aquesta si han dit quant val: 9.000.000 d'euros.
- Desprès de donar la vara sobre la necessitat de controlar la contaminació limínica i deixar els carrers a mitja llum, ara es proposa canviar tooota la il·luminació de la Diagonal de Barcelona per tal que la gent no ensopegui amb els arbres.

Podríem afegir uns quants exemples més, però aquests són prou il·lustratius. I tot plegat, a canvi de què? Dons és ben senzill, actuar de marca blanca del PSC, donar els vots sistemàticament al PSC i assegurar-li el poder. Simple, oi? Dons aquests quatre vots ens costen una pasta que invertida en guarderies, encabirem tots els nens del país.

Creix el populisme?

Com a resultat de les darreres eleccions generals a Catalunya els partits més potents de l’Estat van aconseguir 33 dels 47 escons en joc. Més del 60% dels vots van decantar-se per opcions d’obediència (dependència) espanyola. En aquests 33 s’inclouen els 25 socialistes, perquè suposo que hores d’ara ningú dubta d’on està l’epicentre de les seves preocupacions.

Conec moltes persones que, tot i el seu sentiment catalanista, van optar pel vot socialista. Consultades al respecte, naturalment les que tinc confiança suficient per a aquesta interpel·lació, la resposta és en tots els casos la mateixa: perquè no hi hagi el PP a Madrid. No conec votants del PP amb sentiment catalanista.

Em cal afegir que en alguns casos coneixia la intenció de vot abans de produir-se, però, malauradament, no me’n vaig sortir quan argumentava la incoherència entre el discurs del partit dels socialistes i les seves actuacions. Em queda el consol que, a posteriori, alguns m’han donat la raó. Veurem si la memòria els funciona quan arribi el moment.

Hi ha, però, alguns altres amics i/o coneguts que segueixen pensant que la seva opció va ser l’encertada. En general l’argument és que els partits catalans-catalans, no poden influir suficientment a Las Cortes i el que sí que tenen clar és que no volen un partit de dretes al Gobierno.

En ambdós casos crec que ha fet forat la propaganda de les esquerres. Una propaganda pamfletària sustentada en unes poques idees: la dreta és dolenta i immoral (per tant, alerta! Que poden tornar) i l’esquerra és bona, per definició (si guanya ZP guanya Catalunya). Això és demagògic i populista.

Sovint, quan hom parla de populisme s’associa aquest terme, sempre entès com a pejoratiu, a les dretes. Així si algú diu en el seu programa de govern que la proposta per resoldre el problema de la immigració és fer fora tots els immigrants perquè són la font de la inseguretat ciutadana, perquè són la causa de l’increment de l’atur, etc. automàticament diem que aquest algú és un populista. En canvi, si un polític proposa els papers per a tothom, ens envaeix una onada de buenisme que ens oculta el populisme inherent.

He posat l’exemple de la immigració, però el mateix podem dir del canvi climàtic, el medi ambient, les espècies animals en perill, etc. etc. Són aquestes qüestions respecte de les quals els autoanomenats progressistes postulen unes causes, sempre associades a les polítiques de dretes, i unes solucions, sempre associades a la consciència ciutadana i/o a la sanció, mentre els de l’altre extrem solen apel·lar a la resolució contundent. En cap cas, però, ni els uns ni els altres aporten solucions possibles.

Així, tornant a la immigració, partint de l’afirmació que existeix i existirà, potser la qüestió no és si un país ha de donar cabuda a totes les persones de fora perquè fugen dels seus països perquè pateixen gana i misèria. O bé si un país no pot admetre ningú de fora perquè això és un focus de tota mena de desgràcies per a la població autòctona. Potser el que el governant s’hauria de plantejar és quanta immigració pot assumir un país sense que es ressenteixin, per malservits, tots: els que ja hi són i els que arriben.

Però això, naturalment, és molt més complex i complicat de respondre i els populistes no estan per resoldre els problemes, sinó per consolidar-se en el poder.

El problema és que el populisme –de dretes i d’esquerres- està cada cop més arrelat a casa nostra. Tanmateix, perquè aquest populisme s’assenti al país, cal un altre element. Cal que hi hagi una ciutadania que combregui amb rodes de molí.

En aquest sentit, l’educació i els canals d’informació, fonamentalment, juguen un paper important.