dijous, 26 de febrer del 2009

Res de nou

La ministra millor valorada diu a Galícia que cal votar PSOE perquè no governi el PP i la lideressa diu que per finançar Catalunya es treu els diners dels espanyols... res de nou.

dimecres, 25 de febrer del 2009

El diamant

Ciutat, finals de febrer

Aquesta tarda ha comprat un bonic anell a la casa d’empenyorament. És senzill, amb un petit diamant que, si és sincer, grogueja lleugerament. Però, vés, altra cosa seria si fos per a la dona, però és per a la Viki.

Fins i tot dubta de donar-li, perquè ja fa massa temps que surt amb la Viki, i ara hi ha una noia nova a l’empresa que potser....

No és que les coses li vagin tan bé com per anar contractant personal, de fet, sort en té que al partit li han trobat un parell de Consells d’Administració, però necessitava una secretària.


Ciutat, mitjans de gener

La crisi econòmica no perdona. No troba feina i ha decidit empenyorar l’anell. No és res de l’altre món, muntat en or blanc un diamant no gaire gran que, si és sincera, grogueja lleugerament. Per a ella, però, té un valor especial perquè va ser, en cert sentit, el darrer regal de l’Enric.

Tanmateix, necessita els diners i s’adreça a la casa d’empenyorament.

- Bon dia!. Tinc aquest anell que voldria empenyorar perquè necessito diners. És una qüestió temporal, i així que rebi un dels crèdits que he demanat a quatre entitats, el vindré a recuperar.
- D’acord –diu l’home de la casa d’empenyorament, gens commogut per una explicació a la qual està més que acostumat-. Primer en farem una valoració de la peça i, en funció de les seves característiques, veurem quina quantitat li podem oferir per ella.

S’espera asseguda en aquella sala grisa el resultat de l’operació. Mentre, recorda l’Enric i li sembla que d’alguna manera l’està traint. I si no pot recuperar l’anell?. Segur que l’Enric ho entendria i d’altra banda, això no passarà...

- Senyora, li puc donar 1.000 euros. Pensi que la pedra no és gaire grossa i, a més a més, si sóc sincer, grogueja lleugerament. Què me’n diu?.
- No sé, pensava treure’n alguna cosa més...
- Pensi que li garantim la reserva durant 1 mes.
- Bé, d’acord.
- Digui’m el seu nom, DNI i adreça
- ........................

Recull els diners i el resguard de l’entrega i marxa cap a casa. No donen per gaire, 1.000 euros, però els necessita molt.


Ciutat, primers de març

Han passat sis setmanes. Pensa que ha tingut molta sort, perquè li han ofert una feina i amb el seu contracte, el director de l’empresa s’avé a avançar-li 1.000 euros.

Ha passat molta angoixa aquests dies. De fet no s’ha tret l’anell del cap. Ara mateix, però, enfila cap a la casa d’empenyorament.

- Bon dia! –li diu amb bona cara al senyor del taulell a qui recorda perfectament-. Vinc a recollir l’anell que vaig haver d’empenyorar fa uns dies. Em van donar 1.000 euros.
- Té el resguard? –el senyor no, que no la recorda, i li cal el resguard per saber de quin anell li parla... n’han dut tants a empenyorar darrerament...-

Encara alegre li mostra el resguard i, amb el número de referència, l’home marxa a la rebotiga.

- Ho sento, el vaig vendre fa dos dies.
- Però vostè em va dir que me’l guardava un mes!
- Efectivament, i això va ser fa sis setmanes, quaranta-dos dies: més d’un mes.

La conversa s’allarga una mica més però, absolutament desconsolada, ha de marxar amb les mans buides.


Ciutat, mitjans d’abril

A la Jordina li va bé a la feina, a més a més l’Anselm, el director, n’està molt d’ella. D’acord que és casat, però li ha dit que deixarà la dona perquè fa temps que el matrimoni no va bé. Li ha buscat un petit apartament, prop de la feina per poder veure’s sovint. Clar que aquesta és una situació temporal, perquè aviat ell deixarà la dona i vindrà a viure amb ella.

Aquesta tarda anirà a buscar-la per fer el trasllat. Li ha dit que té una gran sorpresa. La Jordina està gairebé segura que li anunciarà que ja n’ha parlat amb la dona, de fet no pot tardar a fer-ho, ja que cada dia la convivència és pitjor.

Per això la Jordina està omplint caixes. Sembla mentida la quantitat de caixes que es poden arribar a omplir quan et canvies de domicili. Roba, llibres, estris. Tanmateix, li agrada fer-ho perquè hi ha quelcom de retrobament amb el passat. Les caixes de fotos, aquelles cartes de quan començaven a sortir amb l’Enric que fa tant de temps que no llegeix, el joier que li fa recordar l’anell que no té, el bo, el de l’Enric, que la resta sap que és bijuteria i, al fons del joier, el sobre. Sap el que conté aquest sobre i sent una certa esgarrifança.

Dubta molt, però decideix llegir el certificat per darrera vegada. Pel davant: “Oferim un nou començament a partir del record” i darrera: “L’Institut Gemmològic TAL Certifica que aquest diamant de 0,5 quirats s’ha obtingut a partir de la sintetització del carbó de les cendres de l’Enric a través d’un procés de transformació (grafitització) mitjançant l’aplicació d’altes temperatures i pressions. El color de la pedra pot variar en funció de la quantitat de bor present a les cendres.”

La Jordina tanca el sobre i s’eixuga una llàgrima.

Truquen. Deu ser l’Anselm.

- Hola!, maca. –petó- Ja tens tot a punt?
- Sí, és clar.
- Bé, primer la sorpresa, li diu tot lliurant-li la capseta...

La Jordina l’obre i troba un anell, amb un diamant, no gaire gran que, si és sincera, grogueja lleugerament.

L’Anselm no acaba d’entendre la cara que li ha quedat a la Jordina. Ell, però, que té molta experiència i sap què dir en cada moment li murmura a cau d’orella:

- Bonica, aquest anell és un símbol: ja saps que un diamant –fins i tot aquest que, si sóc sincer, grogueja lleugerament- és per a tota la vida!

divendres, 20 de febrer del 2009

Unes pinzellades d'economia real

Malgrat l’entestament de molts polítics i els “seus” mitjans de comunicació en parlar de trames (no “polaques”, és clar) i caceres, pel que es veu de furtius sense permís, el conjunt de la societat segueix més encaparrada en els problemes econòmics.

No trencaré ara l’omertà imposada del president Montilla parlant de finançament. Tot i que a mi, a diferència del Sr. Puigcercós no m’afecta la imposició. Voldria parlar del que es coneix com “l’economia real” (ja té collons!).

És prou clar i conegut que hi ha un problema econòmic i financer a nivell global. Aquest fet, que mentre es veia venir ni va encarar ningú ni va ser motiu d’actuacions pal·liatives, ara s’ha convertit en un problema de tothom. No pas perquè hi hagi cada cop més persones del comú de la societat a l’atur, sinó perquè perillen estatus que semblaven intocables.

Cal tenir present, a més a més, que el punt de partida de la crisi –no quan en ZP ho va dir, sinó el de veritat- es va produir en el si d’una societat desequilibrada econòmicament parlant.

Fa molts anys que l’anomenada “classe mitja”, entesa com aquella franja de la població que pot viure bé del seu treball, vull dir sense penúries malgrat sense grans despeses i àdhuc fent-se el raconet per al futur, és molt prima. Fa temps que la franja que aplega el col·lectiu de persones que arriben amb dificultats a final de mes o no arriben és molt gran. Mentre, “pelotazos” i altres afers de xifres de molts i molts números, han comportat una classe alta –altíssima- que no justificaria cap anàlisi mínimament decent.

Aquests dos extrems conformen el que em sembla recordar que en Màrius deia en un altre post anterior els “fora del sistema”.

Tot plegat –i faig una anàlisi molt simplista- està comportant una bossa de pobresa i de persones amb dificultats més gran que la que ja teníem, nodrida per una part d’aquella ja prima classe mitja. Al mateix temps que una part de la classe alta passarà a la mitja i una altra es mantindrà al seu nivell.

Tot plegat hauria de ser motiu d’anàlisi i de preocupació per part de qualsevol govern i polític mínimament interessat per servir al poble -de fet és el que prometen que faran quan aspiren a governar- per aportar solucions, sobretot per a les persones que pateixen dificultats. Però això el govern està clar que no ho fa, si més no, que no es percep que ho fa.

També hauria de ser motiu de preocupació per a les empreses, perquè si no venen, tanquen.

De fet, aquestes sí que es preocupen, perquè s’hi juguen coses –els polítics no, cobren tant si estan al govern com si estan a l’oposició i ja sabem, a la trama ho hem dit manta vegades, que no es deuen al poble, sinó al partit-. Llegia avui un article d’un responsable d’una consultoria d’empreses que deia que l’empresari vol menys informes i més acció. Dit d’altra manera, al revés que l’administració, pel que sabem.

Com dic, les empreses sí que es preocupen. A elles, però, els interessa només el segment de la població que pot gastar. Per tant, els que estan al sistema i els fora sistema de dalt. El que han de fer i, de fet, fan és reconsiderar el seu negoci a partir de la nova segmentació del mercat.

Hi ha iniciatives empresarials que em semblen del tot elogiables. Ahir, per exemple, escoltava a la ràdio com una empresa que fabricava cargols per al sector de l’automòbil s’està especialitzant també en cargols per a odontologia. Ho vaig trobar genial!, tot confiant que hagin canviat les dimensions de la maquinària.

Avui, he llegit també que no sé quina marca de roba cara –no sóc gaire marquista, jo- està fent una línia de qualitat però sense allò que en diuen glamour. És a dir, roba que es pugui dur pel carrer. Sens dubte aquests pensen en aquells de dalt que passaran al mig.

I, encara, ben segur que pensant en els que es mantindran al top, he llegit que un orfebre famós (?) –tampoc sóc d’orfebres, jo- farà una sèrie de joies: anells, penjolls, etc. que reproduiran plats de la carta del Celler de Can Roca –tampoc sóc de restaurants cars, però em sembla que tenen alguna estrella-.

Qui pensa, doncs, en els fora sistema que no poden viure del seu treball?. Ja hem vist que els polítics, no... o posem un dubitatiu potser. Les empreses, tampoc... Ah!, sí, també hi ha les Caixes, que no oblidem que no són privades com els bancs i que tenen una Obra Social la qual, diuen, és l’ànima de la seva raó de ser.

He llegit avui que, segons un informe de la CECA, els resultats de les caixes s’ha reduït el 39% i han guanyat només 6.829 milions d’euros. Què fan? Miren de reorganitzar-se amb fusions i d’estalviar, suposem que en allò que és superflu, tot reconeixent que la principal víctima serà... l’obra social!.

dijous, 12 de febrer del 2009

Vides paral·leles

Ens podríem remuntar més enllà en el temps, de fet a l’any 2000, però començarem en l’any 2004.

Juny de 2004.- Diari de Sessions del Senat.- Ministre de l’Interior (Alonso Suárez): “...Al Sr. Badia (CiU) le diré que un compañero suyo del Congreso de los Diputados me preguntó sobre el asunto de poner datos distintivos en las matrículas, lo que es una pràctica común en el resto de la UE. De todas maneras, le dije que no teníamos criterio (sic), se lo digo todavía y esta pregunta fue hace un par de semanas. En todo caso, la iniciativa que se tome la liderará el Ministerio del Interior en el futuro.”

(Comentari de Cobaltina: en aquella mateixa sessió, el Ministre va anunciar la intenció de modificar el carnet de conduir, que seria plastificat, amb més dades, etc.etc. Com tots sabem, aquest tema no era ni de bon tros tan complex com el de les matrícules, i ja disposem d’aquest nou carnet...)

Setembre de 2004.- La Vanguardia.- El ministro del Interior corroboró ayer su decisión de que el distintivo autonómico “forme parte del protocolo que se exige para ir correctamente matriculado”, esto es, que será obligatorio para todos los residentes espanyoles que compren un vehículo a partir de la fecha que entre en vigor”[...]El director general de Tráfico, Pere Navarro, explicó que el asunto está “técnicamente resuelto”. Sin embargo no anticipó cuál será la fórmula finalmente utilizada [...] La consellera de Interior, Montserrat Tura, avanzó ayer que las nuevas matrículas podrían estar en la calle antes de que termine el año. Sin embargo fuentes de Interior explicaron que su titular quiere contar para ponerlo en marcha con el máximo consenso parlamentario posible, por lo que dijeron que sería muy difícil que pudiera estar en marcha este año.

(Comentari de Cobaltina: la Consellera no n’ha dit res més, però suposo que això es deu únicament a que ja no és Consellera d’Interior, no pas a cap pacte de silenci dels que estan de moda)

Octubre de 2004.- Economia/Motor.- El ministro de Industria, Turismo y Comercio, José Montilla, aseguró hoy que se ha generado “un alarmismo absolutamente injustificado” por la propuesta del Gobierno y anunció que mantendrá próximamente una reunión con los representantes del sector para analizar la cuestión y escuchar sus argumentos [...] “En cualquier caso, creo que se buscarà una fórmula flexible que evitará problemas”, explicó.

(Comentari de Cobaltina: el Ministro, quan va deixar de ser Ministro per ser altra cosa, també s’ha reunit amb responsables d’altres temes, fins i tot viatjant al Japó, i ja sabem com és d’hàbil trobant fórmules que evitin problemes)

Octubre 2004.- La Vanguardia.- El PP se convirtió ayer en protagonista en el Parlament al votar a favor, en la Comissió d’Organització i Administració de la Generalitat, de la inclusión de los distintivos autonómicos en las matrículas[...] La actitud que el PP mantiene en Catalunya sobre la cuestión contrasta, en cualquier caso, con la que tiene el partido en Madrid.

(Comentari de Cobaltina: les actituds dels representants a Catalunya dels partits nacionalistes espanyols, solen “contrastar” amb les dels seus companys a Madrid)

Febrer de 2005.- Fundació Eroski.- El director general de Tráfico, Pere Navarro, insistió ayer en que no se ha adoptado ninguna decisión sobre la inclusión de distintivos autonómicos en las matrículas de los automóviles[...] “En ello estamos, en la fase de contacto y consenso, pero no hay fecha, calendario ni decisión.

(Comentari de Cobaltina: el Sr. Navarro, a banda de ser un artista enredant allò que ja tenia “técnicamente resuelto”, menteix parcialment, no ens creiem que “estén en ello”... la resta, sí)

Novembre de 2007.- Hoy.es/Economia.- El Senador de CiU, Lluís Badia preguntará al Ministro del Interior Alfredo Pérez Rubalcaba cuándo... [...] Precisa que en 2004, la Comisión de Interior del Senado aprobó una moción de este grupo que instaba al Gobierno a que, en un plazo de tres meses, procediera a la reforma de las placas de matrícula de los vehículos, de manera que en éstas se visualicen los distintivos o símbolos de las respectivas autonomías.

(Comentari de Cobaltina, no he tingut temps de buscar què li va contestar el nou Ministro, però suggereixo anar al primer paràgraf i canviar “esta pregunta fué hace un par de semanas” por “fué hace tres años”, i el nom del Ministre, és clar)

Gener de 2009.- El Pais.- ERC pide que las matrículas de los coches lleven distintivos autonómicos [...] Ridao subraya que ya se han llevado a cabo varias iniciativas, entre ellas una moción del Senado de 2004 que insta al Gobierno ......

(Comentari de Cobaltina, no sé què li contestarà el Ministro, però suggereixo anar al comentari anterior i canviar “fué hace tres años” por “fué hace cinco años”)

Es poden trobar més referències, però això em sembla suficient.

Ara pensem... ens recorda alguna cosa?... tal vegada, el finançament?.

dimarts, 10 de febrer del 2009

HURACAT

La Generalitat ha publicat un llibre “Dos anys de Govern. Enfortint Catalunya” que llegeixo a estones perdudes. Tot de cop, no, que seria perjudicial per a la salut. En alguns moments per depressiu i en d’altres pel perill d’hèrnia inguinal.

Comentarem a la trama alguns dels aspectes que aborda l’obra. En tot cas ja és un indici el fet que a la portada no se’ls hagi acudit res més que posar un tren –això sí, dels ferrocates-. Intueixo que apel·lar al transport públic no és el millor començament, però segurament l’empresa-privada-amiga que hagi assumit la responsabilitat del disseny deu tenir les seves raons.

Fa relativament poc hem viscut a Catalunya un episodi de vents molt forts. Vents que han comportat la mort de diverses persones. Som molts, jo m’hi incloc, els que pensem que la seguretat total no és possible. Amb tot dues consideracions: (1) amb la mateixa violència de vent al País Basc no van tenir baixes personals (2) la sensació de desgavell total va ser molt generalitzada al nostre país.

Dit això, reprodueixo ara algun dels paràgrafs del llibre en qüestió:

“Els últims anys han estat cabdals a Catalunya per consolidar un sistema de protecció civil ben travat entre tots els cossos d’emergència i les administracions competents per poder actuar amb la màxima eficiència en qualsevol tipus d’intervenció, siguin incendis, riuades, fuites, rescats, o riscos més improbables, com terratrèmols.

Aquesta legislatura s’ha creat la Direcció General de Protecció Civil, per donar resposta ràpida i coordinada a les emergències.

I és que la planificació, la coordinació i la correcta informació a la població són clau en les emergències...”

I, més endavant:

“Quant a les millores tècniques de comunicació destaca l’ampliació i consolidació de la xarxa pública de radiocomunicacions per a les emergències i la seguretat de Catalunya (RESCAT) .... Els serveis policials i de bombers i els tècnics vinculats a emergències usen els terminals de RESCAT per aconseguir una coordinació instantània de tots en cas d’incidents greus. A més, en el cas dels municipis que no tenen policia local, el govern els dota també de terminals RESCAT perquè puguin activar l’emergència d’immediat...”

Vull recordar aquí la queixa generalitzada dels ajuntaments pel que fa a la manca d’informació i com aquesta va arribar. En molts casos per fax (!) la nit de dissabte, quan els vents ja havien amainat.

Cal afegir que a compte d’aquesta protecció per a emergències, a més a més de la Direcció General ad hoc i l’útil servei RESCAT, ja esmentats, es veu que tenim una cosa que es diu CECAT, Centre de Coordinació Operativa de Catalunya, que tampoc deu obrir els caps de setmana. Sense oblidar els diferents plans de protecció civil: PROCICAT, PLASEQCAT, INFOCAT, INUNCAT, TRANSCAT, NEUCAT, CAMCAT i SISMICAT.

Aquest conjunt, segons el llibre, fa que: “A Catalunya s’ha fet una tasca exemplar en aquest sentit i els cossos d’emergència catalans han estat pioners en el seu àmbit”.

Ens hem de creure la resta del que diu el llibre?

divendres, 6 de febrer del 2009

Quan costa Iniciativa?

Possiblement la pregunta està mal formulada. No pretenc saber quan val, per quin preu es podria adquirir aquesta mena de partit buit d'ideologia, liderat per una mena de matrimoni Ceaucescu i una cort d'estómacs agraïts. El que cal analitzar és quan ENS costa que Iniciativa estigui als governs locals i autonòmic. Malauradament, no disposem de la quantificació de les accions de govern d'Iniciativa, però podem il·lustrat alguns exemples que, en tot cas, costen una pasta.

- Els avets ecològics de la Mallol, que han anat a la xatarra municipal desprès del fracàs de la seva exposició pública.
- La gestió de la sequera que, atès que la paraula transvassament (perdó) està prohibida, creixen estaques a la Cerdanya, es porten vaixells de la desalinitzadora de Carboneres i trens cisterna des del Roina, es contracta un tub de 120 Km, del que no se'n coneix on ha anat a parar. Per no parlar de la "nostra" desalinitzadora, que en 20 anys no servirà per a res.
- El túnel de Bracons, al que es van oposar abans de pujar al cotxe oficial i per tant, un cop al govern, s'ha de canviar alguna cosa, no sigui dit... I aquests canvis es valoren en milions d'euros.
- L'oposició sistemàtica al 4rt cinturó, que s'ha de redissenyar, redefinir, reformular, per tal que a Iniciativa el puguin anomenar "ronda del Vallès", que té un aire molt més social. I com abans, cada canvi d'aquests costa una pasta.
- La instal·lació d'un complex sistema de control de velocitat (variable) a les autopistes del voltant de Barcelona, en nom de la sostenibilibilitat, l'ecosistema i no sé quines ximpleries més. Clar que aquesta inversió es recupera a cop de multa.
- La gossera que es vol fer a Barcelona, sobre la ubicació de la qual no es posen d'acord. Aquesta si han dit quant val: 9.000.000 d'euros.
- Desprès de donar la vara sobre la necessitat de controlar la contaminació limínica i deixar els carrers a mitja llum, ara es proposa canviar tooota la il·luminació de la Diagonal de Barcelona per tal que la gent no ensopegui amb els arbres.

Podríem afegir uns quants exemples més, però aquests són prou il·lustratius. I tot plegat, a canvi de què? Dons és ben senzill, actuar de marca blanca del PSC, donar els vots sistemàticament al PSC i assegurar-li el poder. Simple, oi? Dons aquests quatre vots ens costen una pasta que invertida en guarderies, encabirem tots els nens del país.

dimarts, 3 de febrer del 2009

Creix el populisme?

Com a resultat de les darreres eleccions generals a Catalunya els partits més potents de l’Estat van aconseguir 33 dels 47 escons en joc. Més del 60% dels vots van decantar-se per opcions d’obediència (dependència) espanyola. En aquests 33 s’inclouen els 25 socialistes, perquè suposo que hores d’ara ningú dubta d’on està l’epicentre de les seves preocupacions.

Conec moltes persones que, tot i el seu sentiment catalanista, van optar pel vot socialista. Consultades al respecte, naturalment les que tinc confiança suficient per a aquesta interpel·lació, la resposta és en tots els casos la mateixa: perquè no hi hagi el PP a Madrid. No conec votants del PP amb sentiment catalanista.

Em cal afegir que en alguns casos coneixia la intenció de vot abans de produir-se, però, malauradament, no me’n vaig sortir quan argumentava la incoherència entre el discurs del partit dels socialistes i les seves actuacions. Em queda el consol que, a posteriori, alguns m’han donat la raó. Veurem si la memòria els funciona quan arribi el moment.

Hi ha, però, alguns altres amics i/o coneguts que segueixen pensant que la seva opció va ser l’encertada. En general l’argument és que els partits catalans-catalans, no poden influir suficientment a Las Cortes i el que sí que tenen clar és que no volen un partit de dretes al Gobierno.

En ambdós casos crec que ha fet forat la propaganda de les esquerres. Una propaganda pamfletària sustentada en unes poques idees: la dreta és dolenta i immoral (per tant, alerta! Que poden tornar) i l’esquerra és bona, per definició (si guanya ZP guanya Catalunya). Això és demagògic i populista.

Sovint, quan hom parla de populisme s’associa aquest terme, sempre entès com a pejoratiu, a les dretes. Així si algú diu en el seu programa de govern que la proposta per resoldre el problema de la immigració és fer fora tots els immigrants perquè són la font de la inseguretat ciutadana, perquè són la causa de l’increment de l’atur, etc. automàticament diem que aquest algú és un populista. En canvi, si un polític proposa els papers per a tothom, ens envaeix una onada de buenisme que ens oculta el populisme inherent.

He posat l’exemple de la immigració, però el mateix podem dir del canvi climàtic, el medi ambient, les espècies animals en perill, etc. etc. Són aquestes qüestions respecte de les quals els autoanomenats progressistes postulen unes causes, sempre associades a les polítiques de dretes, i unes solucions, sempre associades a la consciència ciutadana i/o a la sanció, mentre els de l’altre extrem solen apel·lar a la resolució contundent. En cap cas, però, ni els uns ni els altres aporten solucions possibles.

Així, tornant a la immigració, partint de l’afirmació que existeix i existirà, potser la qüestió no és si un país ha de donar cabuda a totes les persones de fora perquè fugen dels seus països perquè pateixen gana i misèria. O bé si un país no pot admetre ningú de fora perquè això és un focus de tota mena de desgràcies per a la població autòctona. Potser el que el governant s’hauria de plantejar és quanta immigració pot assumir un país sense que es ressenteixin, per malservits, tots: els que ja hi són i els que arriben.

Però això, naturalment, és molt més complex i complicat de respondre i els populistes no estan per resoldre els problemes, sinó per consolidar-se en el poder.

El problema és que el populisme –de dretes i d’esquerres- està cada cop més arrelat a casa nostra. Tanmateix, perquè aquest populisme s’assenti al país, cal un altre element. Cal que hi hagi una ciutadania que combregui amb rodes de molí.

En aquest sentit, l’educació i els canals d’informació, fonamentalment, juguen un paper important.