kubotan

Si fa uns dies algú m'hagués parlat del kubotan hagués pensat que es tractava d'un joc de la play station o d'un ball africà. Ara, gràcies al cop de puny que un manifestant va endegar a un mosso sabem que és un estri de defensa i atac, no qualificat per no-sé-qui com a arma, però que si t'ataquen amb l'estri, sigui arma o no, et fa mal.
Sembla que els mossos el fan servir en certes intervencions, si be no és reglamentari. I si no és reglamentari: perquè el fan servir? Com? quan? qui decideix agafar-lo en sortir? Jo, en la meva ignorància de les coses de la poli, pensava que quan sortien només portaven allò que és reglamentari i que, per tant, el departament d'Interior els facilita. Però es veu que no, que els mossos poden fer servir estris (no sé si armes) no reglamentàries.

En aquest moment se m'acuden algunes preguntes:

- qui compra els kubotans? Cadascú pel seu compte? La patrulla va a la botiga i demana descompte per quantitat? El departament els compra "per si algú els vol fer servir"?
- qui decideix agafar-los en sortir? cadascú? el cap de la patrulla o el que sigui la unitat de tropa? en certs serveis o en tots? els agafen tots o només els que volen? o els porten sempre, com el boli (reglamentari?)?
- és l'únic estri "no reglamentari"? en poden fer servir d'altres? en aquest cas, quins? poden portar la pistola de casa? el cotxe ha de ser l'oficial o els mola més un Z4 que te el caporal? es pot portar una porra decorada?

A part de la conya que es pugui fer, aquest incident ha posat de manifest certa disbauxa en la reglamentació de la policia autonòmica, sobre tot perquè el seu cap, el Sr. Saura, no ha sabut explicat (o no pot) que fan exactament els mossos, quines instruccions tenen, quines armes o estris fan servir, en quines circumstàncies... I tot això també forma part de les actituds democràtiques. Que malauradament sembla que es perden en favor d'una mena de partit únic que copa totes les institucions.

Conte

Ara fa molt de temps un grup de mariners va arribar a una terra desconeguda. El paisatge de seguida els va atreure i van decidir endinsar-s'hi i explorar aquells paratges aparentment verges.
Al poc d'iniciar l'expedició, van descobrir restes que apuntaven la presència humana. Seguint els indicis van veure a la llunyania un poblat que els mostrà el que, aparentment i des del seu punt de vista, era una cultura inferior, poc desenvolupada.
Van decidir romandre emboscats i observar aquella forma de viure.
Era un poblat petit, on la gent vivia d'una forma molt natural. Caçaven, pescaven i recol·lectaven fruits i arrels diferents per menjar, s'havien construït uns habitatges primitius que els permetien romandre a l'abric de tempestes .
Quan havien passat quatre dies, els mariners van observar quelcom que els cridà l'atenció: els ornaments que portaven els habitants del poblat... Semblaven d'or!
Aviat van arribar a la conclusió que aquell lloc era una mina i que si aconseguien convèncer els habitatnts, en podrien treure un bon profit. Van decidir, doncs, fer-se veure i guanyar-se la confiança dels indígenes amb l'objectiu de fer-se amb l'or.
Convençuts de la seva superioritat intel·lectual i moguts per l'interès, van iniciar una relació de falsa amistat. S'instal·laren en un lloc proper i van començar el seu acostament al poblat i a la seva gent amb un gran esclat de generositat i amb exhibició de la seva capacitat de millorar la forma de viure fins que van aconseguir atreure l'interès dels aborígens.
Certament, passats uns mesos, els natius caçaven, pescaven i recollien fruits del bosc més fàcilment gràcies a les eines que els van facilitar els mariners a canvi de l'or que ells tenien. Va instaurar-se així una relació estable, si més no en aparença, però alhora desequilibrada, atès que d'una banda es basava en l'interès i de l'altra en la confiança.
Els mariners van decidir instal·lar-s'hi definitivament. La seva situació els permetia viure molt bé sense esforç. Obtenien or dels natius amb el que podien adquirir béns per a ells i renovar les eines que necessitaven els que ara ja consideraven els seus servidors.
Amb el temps però, les necessitats dels mariners per conservar el seu nivell de vida confortable es van incrementar notablement. Destinaven cada cop més or per a ells mateixos i dedicaven menys recursos a les demandes dels autòctons.
Aquests, que no eren tan ingenus com pensaven els mariners, ja havien detectat la magnitud de l'interès dels nouvinguts per l'or i van decidir reduir la seva aportació.
Les conseqüències van ser espectaculars. Els mariners-governants van fer reposició de fons en benefici dels seus servidors, que van veure solucionades les seves necessitats de forma immediata.
Passat un temps, però, les coses van tornar a torçar-se. Els mariners havien oblidat de nou que el seu benestar depenia dels indígenes. Aquests van recordar la seva capacitat de tancar l'eixeta de l'or i plegats van acordar que cada quatre anys farien revisió de la relació.
Pel que jo sé, amb els anys es va produir la situació curiosa de que cada cop que estava a punt d'acomplir-se el termini dels quatre anys, els mariners s'afanyaven a donar compliment a les necessitats dels indígenes. Fins i tot els feien regals addicionals. També els prometien coses cada cop més extravagants, fins i tot allò que no estava al seu abast d'acomplir, però això tant els hi era, perquè no ho pensaven dur a terme.
De nou els nadius van demostrar que no eren ingenus. Ja no confiaven en els mariners. Estaven disposats, si convenia, a liquidar de forma definitiva la relació i així ho van fer saber.
Els mariners no s'ho van creure... però va passar. Els servidors van deixar de proveir-los d'or.
Finalment aquells mariners van haver de marxar de la terra desconeguda. Tanmateix, altres mariners, atrets per la fama del lloc van comparèixer... i tot tornà a començar.
Així m'ho van explicar.
Conclusió: tots els mariners són iguals.