Tancat per vacances

La Trama tanca per vacances fins la segona quinzena d'agost.

Avui, dia 1 de la Nova Època del Finançament iniciem una aturada temporal. Llàstima haver de deixar-ho amb en Mas està descol·locat, el Montilla (seguint el guió de l'Iceta) ha trencat el seu silenci trapense per anunciar la bona nova llàrgament anunciada, el Puigcercós marca un paquet que no té i el Saura s'està possant crema a les seves pobres mans enrogides de tant aplaudir (no sap ben be què, però li han dit que això cal per seguir anant en l'Audi de la casa). Segur que ara arriba un moment sucós des del punt de vista polític...

Total... res de nou.

Ens veiem d'aviu en poques setmanes

Si fóssim un país…

Des de la Trama hem criticat el tripartit amb certa freqüència, la qual cosa no li resta la legitimitat que reclamen els seus perpetradors cada cop que se’n parla. Cap problema, l’aritmètica parlamentària suma i mentre sumi, la Trama preveu que hi haurà tripartit, gesticulin més o menys les crosses de l’invent (ERC i ICV).

El problema (un dels problemes i no el major) és la coherència, què hi aporta cada un dels partits que el formen i el sentit de país que la fórmula pugui tenir. Recentment en tenim un bon exemple: es votarà al Parlament la Llei d’Ensenyament sobre la base d’un pacte entre PSC i CiU, al que s’ha afegit ERC, però no ICV. És a dir, el govern pacta amb el principal partit de l’oposició una llei que hauria de ser un dels puntals del país (no es discuteix aquí si la llei és bona o millorable), i un dels socis del govern se’n desmarca. Si el nostre fos un Parlament d’un país normal, aquesta seria la fi del govern, un president d’un país normal despatxaria els consellers que s’oposen a una llei presentada pel consell de Govern (que, recordem-ho, prem les decisions col·legiadament) i convocaria eleccions anticipades perquè el país no es pot permetre aquestes alegries. Si el nostre fos un país normal, cap membre del consell de govern deixaria d’assumir una decisió presa col·legiadament, que vol dir tots a una (o altrament dimitiria avergonyit).

Però no passa res, els membres del 3P tenen una sola idea política clara: DURAR, i per tant, prietas las filas passi el que passi.

El nostre no és un país normal. Ni tant sols és un país, o al menys això semblen pensar els nostres consellers liderats pel seu president. Perquè si el president es cregués que presideix un país no hauria proposat la responsabilitat d’interior al Saura, sabent que ho faria malament, per tal que es cremés. Ni hauria acceptat un departament de Medi Ambient i Habitatge (té collons, eh?), ni universitats, comerç i turisme sota el bonic nom d’Innovació, Universitats i Empresa només perquè un dels socis va posar sobre la taula el contundent raonament de “em toca a mi ”. Ni tindríem un vice-president que no vice-presideix res i quina única missió en aquests govern sembla ser dilapidar els recursos d’una època de crisi amb “ambaixades” i excursions a països llunyans amb seguicis propis d’Idi Amin Dada. Ni aturaríem les infrastructures (línia MAT, 4rt cinturó, transvasaments – si calen - ) perquè un dels socis ha de tenir contents – i enganyats – els quatre que el voten.

Tant ens costaria ser un país normal amb aspiracions de ser un país?

T 1

Quin espectacle més lamentable el hem assistit en els darrers dies en relació a la nova terminal de l’aeroport del Prat ! En Montilla reclamant com a seu un pacte del Delta de quan era alcalde de Cornellà, en Mas que és una obra de qual ells influïen a Madrid, en ZP i la plana major del Gobierno desembarcant en massa per reclamar com a seva la infrastructura (Gobierno de España, ja sabeu). I prometent a tort i a dret (es veu que no se’n pot estar?).

Des de la Trama un impuls irrefrenable ens fa escriure quatre ratlles per assenyalar la manca d’algú que es responsabilitzi del nyap que representa que no hi arribi el metro, que no hi arriba el tren, tampoc l’AVE. Hi arribarà avanç el metro que Madrid que el d’aquí. O sigui, que tenim una nova terminal que, de moment i per que ens entenguem, allarga 30 minuts qualsevol viatge en avió: un cop arribat a l’aeroport cal iniciar una incerta travessa fins la T1. I no hem vist ningú responsabilitzant-se’n.

Segur que ens mereixem els governants que tenim? Tant dolents som?

Història interminable

Ara fa tres o quatre anys es debatia l’estatut i quasi tots els partits polítics ens vam prometre que allò seria la fi dels nostres mals, de l’espoli fiscal, del dèficit endèmic... tindríem les transferències de rodalies, dels aeroports, disposaríem de la cistella dels impostos (50% de l’IVA, no-sé-quant de l’IRPF...). I encara més, l’estatut obligava al Gobierno de Madrid a complir una llei orgànica aprovada per les Cortes.

Ja ha passat quasi un any del termini exigit per la llei per al compliment de l’estatut (i per tant, del finançament). I ves per on ens hem anat assabentant de vàries coses: a) en ZP és un embustero – cap novetat -; b) el finançament no estava en l’estatut, sinó que calia pactar-lo (i sempre fa de mal pactar amb qui té la clau de la caixa, per cert); c) la cistella dels impostos (aquells percentatges tant rígids) són interpretables (segons com es compti, depèn de com es miri); d) el Gobierno no compleix la llei aprovada per les Cortes perquè no li dóna la gana (fins ara no hem escoltat altres raonaments); e) la negociació bilateral (de tu a tu, ens deien) no es farà, sinó que es discutirà amb les 15 CCAA en el marc de la LOFCA. Quan es parla de solidaritat territorial, ni s’esmenta Eukadi o Navarra, tant poc solidàries fiscalment. Però és el que fa tenir la clau de la caixa.

A aquest panorama cal afegir un parell de detalls de certa importància: per tal que Catalunya disposi de més fons caldria que a) altres comunitats s’avinguessin a tenir-ne menys, i/o b) l’estat renunciï al fons corresponents a les competències transferides. Però ni una cosa ni altre. Andalusia o Extremadura (per posar dos exemples) no estan disposades a renunciar al superàvit fiscal (de fet ja han compromès gran part de la despesa futura amb una nodrida superpoblació de funcionaris). D’altra banda, l’Estat no es mostra disposat a renunciar ni a un sol funcionari o partida pressupostària, estiguin o no transferides aquelles competències. És més, l’Estat s’engreixa en lloc d’aprimar-se: es creen ministeris nous, es mantenen els que gairebé no saben què fer (el ministerio de Igualdad o el de Cultura en són dos exemples).

I ara què: dons que l’Estat està disposat – diuen - a posar sobre la taula 9.000 milions d’euros a disposició de les CCAA per veure com es barallen entre elles, mentre els ministerios creixen i creixen i les lleis estatals van envaint competències de les comunitats (llei de dependència, inversions en infrastructures – jo poso els diners, ja us diré en què -). Mireu si no la maxacona propaganda de l’estat, els anuncis del qual sistemàticament acaben amb un lacònic “gobierno de España” (ep! que ningú es confongui, qui mana, mana, que per això té la clau de la caixa).

Davant d’això què ens queda per fer? Dons aquí a la Trama som més aviat pessimistes. Quan ens donin (possiblement juliol) la propina, el PSC (amb tota l’artilleria mediàtica, que no és poca) s’esforçarà en fer-nos veure que això és la repera. CiU de tot el contrari. Qui ho té pitjor és ERC i els papanates del Saura, que han de marcar paquet sense deixar d’anar amb Audi.

Però qui ho té pitjor, malament de debò, som nosaltres. Cornuts i a pagar el veure.

Màrqueting directe

Hauria de sortir més a passejar. Escoltat aquest matí a un venedor de cupons de l’ONCE:

“Copa, Lliga i Champions!/ és una passada en una temporada/ Copa, Lliga i Champions!... Para hoy para hoy, si no compras los cupones, no te tocan los millones. Si no compres els cupons, no et toquen els milions. Dónde está esa ilusión?. Copa, lliga i Champions! És una passada.....”.

He estat a punt de fer dues coses: una comprar un cupó, cosa que no he fet perquè no ho faig mai. I l’altra avisar el venedor sobre les conseqüències de la seva actuació si fos el cas que passés per allà el president de la SGAE, posem per cas.

No hauria d’escoltar tant la ràdio. Escoltat aquest matí:

“ERC fa un ultimàtum a ZP” A continuació tall de Puigcercós que no puc reproduir exactament, però quelcom semblant a: a l’agost potser arribarà el moment de començar a pensar en la possibilitat de plantejar el concert econòmic.

Com a ultimàtum, no està mal. De fet a l’agost, davant l’amenaça, potser arribarà el moment de que ZP comenci a pensar en la possibilitat d’alguna cosa. Desprès diuen que en ZP se’n fot del finançament.

El fi, cadascú aplica la tàctica de màrqueting que li sembla més adequada al que vol vendre.

Divertimento -7-

M’han posat a la llista
Al quart lloc. Per a més pistes:
Rere la inefable ex-ministra.
I el cartell el comparteixo
Amb el clatell de l’Alejo.

Bordant cap a la dreta
A la gent tenim distreta.
Deserts d’idees concretes,
Invoquem de nou la fe,
Amb més arengues anti-pepé

Sentinella d’Espanya!
A tot allò català: canya!
Retallada a l’Estatut,
Del finançament... tururut!
Atenció, que aquest no enganya.
Ufanós així proclama
Que és aquest el seu programa.

Lamentable situació
Aquesta confrontació.
Dues línies, una direcció.
I, vista la inconsistència,
Votareu en conseqüència?

Gat per llebre

Alguna vegada s’han aturat els nostres polítics a saber què és la política?.

Segons el nostre tan consultat diccionari, la política és la ciència i l’art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers exteriors i interiors. Ja ho veieu: ciència i art.

Ens trobem doncs, envoltats de científics i artistes capaços, per exemple, de sentir-se orgullosos que l’avi prohibís a casa parlar una determinada llengua. Atenció, no que volgués o obligués a conèixer-ne dues, no: que prohibís parlar-ne una... i això el net ho troba fantàstic.

Científics i artistes capaços, per exemple, de pretendre esperonar la població a implicar-se en les eleccions europees amb un cartell contrari a ex-dirigents que res tenen a dir hores d’ara i a dirigents com ara el polonès –el qual la majoria no sap ni qui és- i l’italià –al qual, al marge que es desqualifica tot sol, ZP li deu la presència a la propera reunió del G-noséquè-. És curiós que, en canvi, no aparegui l’actual president francès que tampoc és d’esquerres però no gosen, o en Blair, que també formava part de la foto de les Açores (ai! que aquest no és de dretes!). O amb un altre cartell que diu “Contra la crisi de la dreta, solucions d’esquerra”, oblidant que l’esquerra està en la segona legislatura continuada de manar, allà i aquí.

Científics i artistes capaços de discutir sobre els mapes que apareixen a les tv per informar de la meteorologia, o de vendre’s, presumptament, per un vestit.

Capaços, en fi, de presentar en un debat de política general propostes-conill de barret de mag que esdevenen resolucions-gat mestís i borni i dir que l’han guanyat.