La Sra. Telma Ortiz, a la qual no tinc el gust de conèixer i, per tant, respecte de la qual cap opinió formada, es sent assetjada per determinats mitjans. Per aquest motiu va anar als jutjats per demanar que aquests determinats mitjans no la persegueixin i que la seva vida privada sigui respectada com a tal.
A partir d’aquet fet, s’han produït discussions i opinions diverses sobre els diferents aspectes que conformen cadascuna de les cares d’un tema tan polièdric.
Així, mentre alguns critiquen la forma d’actuar els anomenats “paparazzi”, altres discuteixen a l’entorn dels drets enfrontats entre el que entenem pel dret a la privacitat versus la informació d’interès general i també hi ha els que diuen que Telma no és un personatge públic i que, per tant haurien de deixar-la estar.
Personalment crec que en molts casos aquests periodistes ultrapassen els límits d’allò que hauria de ser considerat com a professional. Tanmateix, aquest tipus de periodisme alimenta una mena de publicacions i de programes fonamentalment televisius que, tot i que ells mateixos es desqualifiquen com a mitjans informatius, han anat pujant en nombre perquè han resultat un negoci.
El públic consumidor d’aquests informatius ha anat creixent i transformant-se al llarg dels anys. A la meva manera de veure, aquest és un tema de dóna per a molt, atès que està molt lligat amb la formació i l’educació. D’altra banda, en tant que aquests mitjans constitueixen una manera més de distracció del personal, tenen, crec, llarga vida assegurada.
Confesso que particularment m’interessa zero si Telma es compra un barret o si passeja el gos. Tampoc em sembla que el coneixement detallat de la seva vida sigui una qüestió d’interès general ni que hagi d’afectar el conjunt de la població. Per tant, pel que a mi respecta, poden deixar-la ben tranquil·la.
Amb tot, sí que volia comentar el seu disgust davant la persecució dels periodistes del “tomate”.
L’argument de Telma és que ella és un personatge públic quan va a recepcions oficials, però que no ho és quan fa la seva vida. Vull insistir aquí que, pel que a mi respecta, no és un personatge públic en cap cas, però bé, ella diu això.
La vida de Telma, en tant que germana de qui és, té inconvenients. Aquest de la premsa rosa n’és un, però també té avantatges... o no?.
Algú s’imagina que Telma es quedarà mai a l’atur?, algú creu que si Telma li diu al seu cap (no sé de què treballa, però potser té un cap) que a la tarda no anirà a treballar perquè té una recepció aquest li posarà cap entrebanc?. Algú creu que mai tindrà cap problema per tenir un habitatge digne?. És més: Telma té també VISA de la Zarzuela?. Es compra els vestits per a les recepcions a càrrec meu?. El gos que es veu que passeja l’he pagat proporcionalment amb els meus impostos?.
Si la resposta a alguna d’aquestes preguntes, a totes elles o a d’altres de semblants que es poden fer, és sí, Telma té a la seva vida avantatges que accepta i servituds que ha d’assumir.
D’altra banda, és prou sabut que, en general, les persones que són centre d’interès d’aquestes publicacions formen part del tinglado. Ja sigui per interès econòmic amb la venda d’exclusives (inventades o no), ja sigui per alimentar el propi ego (ser famosos). Tampoc la Zarzuela fa fàstics a aquestes publicacions, atès que se’n beneficia. Com sinó sabríem que els components de la nostra monarquia són “sencillos i campechanos?”.
També, naturalment, hi ha els que es veuen involucrats de rebot, com potser és el cas.
Intueixo que Telma i jo tal vegada viuríem millor en una república.
dilluns, 19 / maig / 2008
Telma i jo
dimarts, 13 / maig / 2008
Les coses, són el que semblen?
Fa molt de temps que segueixo la política a casa nostra com per donar per bona l’explicació que se’ns dóna sobre una determinada qüestió, fins i tot en el cas que aquesta pugui semblar versemblant.
No cal dir que no vaig nàixer així. Vull dir que aquesta és una actitud apresa a força d’anys d’experiència.
Pel que fa als nomenaments de responsables polítics i càrrecs importants en el si de l’administració, hi ha una màxima que s’acompleix moltes vegades: “a l’enemic pont de plata”. Coneixem molts exemples d’aquesta forma d’actuar. I de ben segur desconeixem molts més.
Citaré un parell de casos flagrants ben coneguts pel comú dels mortals. Perquè l’estimada Maleni va ser nomenada Ministra si no era perquè en Chaves volia treure-se-la de sobre?. Perquè Clos va ser nomenat Ministre si no era perquè ja no interessava la seva presència a l’Ajuntament de Barcelona? .
Aquests dies s’han produït uns fets que per algun motiu m’han fet pensar en la màxima suara citada.
La Sra. Mònica Terribas, gran periodista i aparentment independent, feia un bon programa de televisió: “La Nit al Dia”. Haig de confessar que no segueixo habitualment aquest programa, matino molt i no acostumo a mirar la televisió fins tard. Tanmateix, quan per algun motiu he vist i escoltat les entrevistes de la Terribas, sempre m’han semblat d’una gran professionalitat i independència. Cal afegir que és ben palès que les prepara a fons, la qual cosa contribueix al seu interès.
“La Nit al Dia” va canviar el seu horari habitual per emetre en prime-time una entrevista al president Montilla (cal dir que és una pràctica habitual en la televisió-pública-independent canviar els horaris de les entrevistes amb el president per augmentar l’audiència i que, sovint, l’esforç és debades). La vaig seguir totalment, vaig veure l’aparició fantasmagòrica a l’estil “gran hermano” del presidente Zapatero, i vaig constatar com, amb molta delicadesa però amb determinació la Sra. Terribas anava tirant endavant la seva entrevista, malgrat la tendència presidencial a anar recitant frases i arguments absolutament coneguts a base d’escoltar-los reiteradament.
Una de les conseqüències de la insistència de la Sra. Terribas en intentar tenir alguna resposta més enllà de la pamfletària va ser la seva reprovació per part d’algun membre del partit socialista. Es veu que al president només el pot entrevistar gent absolutament entregada a la causa, la Sra. Júlia Otero, posem per cas.
Fins i tot un diputat va fer una crida per treure la Sra. Terribas de la programació per la seva desafecció. Sembla que tothom ho va trobar malament, però l’única cosa que se li ha demanat a aquest diputat és que tregui el comentari del seu blog.
Què ha passat desprès d’aquest fet?, de moment l’única cosa que ha passat és que la Sra. Terribas ja no presenta “La Nit al Dia” ni cap altre programa de televisió. Hem perdut una bona periodista i comunicadora.
Espero i desitjo que la Sra. Terribas també sigui una bona gestora i que canviï alguna cosa a TVC. Em temo que als que l’han nomenada això no els importa... a mi sí que m’agradaria.
dijous, 8 / maig / 2008
Cornut i pagar el beure
Aquests dies, a propòsit del finançament de les obres necessàries per al transvasament (perdó!) de la conca de l’Ebre a la del Ter Llobregat i a propòsit també de la proximitat de la data del dia 9 d’agost, sembla que límit per acordar els temes de finançament de Catalunya segons l’Estatut, de nou s’estan desfermant moltes veus.
Algunes, com és habitual, en la línia de sempre: catalans-insolidaris-insaciables-lladres-.....
Hi ha però un raonament que emergeix “sin prisa pero sin pausa” per ajornar –una vegada més- qualsevol negociació al respecte: la crisi econòmica que aconsella esperar una millor conjuntura.
És a dir, que els mateixos que fins que va acabar la campanya electoral ens deien que no hi havia problemes econòmics, que l’economia a Espanya anava de perles, que érem els campions del control de la inflació, que els problemes de les hipoteques eren allà lluny, que el ritme constructiu baixaria però no tant,... ara ens diuen el contrari. Diuen que es van equivocar –o millor encara, en Solbes no es va equivocar, qui s’ha equivocat és l’economia -. Jo em temo que no es van equivocar, sinó que ens van enganyar. Primera constatació.
No ens va enganyar tant el PP, que sí que parlava de crisi imminent. No obstant, no ens va enganyar perquè el candidat aspirava a presidir el Gobierno des de l’oposició i, per tant, no es sentia co-partícep de la situació. És a dir, que si el punt de partida fos amb el PP al Gobierno, qui no ens hauria enganyat hauria estat el PSOE. Dit d’altra manera, cadascú diu el que li surt del pito en funció dels seus interessos electorals. Segona constatació.
Ara, ja ambdós partits majoritaris d’acord en què hi ha una situació econòmica precària, els dos es posaran d’acord pel que fa a l’ajornament de qualsevol discussió relativa al finançament o a les inversions. Tercera constatació.
Des de Catalunya el president Montilla diu que “no tolerarà ajornaments ni dilacions ni subterfugis” –per cert, l’he escoltat en un tall a la ràdio i aquesta darrera paraula li va costar molt de dir-la... potser té massa consonants-. Us sona aquest no passaran?. Recordeu quan fa pocs dies deia –ell, en Montilla- que les obres del transvasament (perdó!) es pagarien amb pressupostos de l’Estat?. Perquè ho diu això el president Montilla?. S’interessa pel finançament del país?. O tal vegada veu clar que o se’n surt o ja no se’l creurà mai més ningú quan esgrimeix influència i acord amb el “Gobierno amigo”?. En tot cas, em temo que els ajornaments, dilacions i subterfugis els tindrem.. Tercera constatació (pendent de constatar).
Pregunto: què té a veure la crisi econòmica amb un finançament just?. Perquè, amb motiu de la crisi econòmica, el que cal és no variar el criteri i no, per exemple, exactament el contrari?. Doncs perquè si el que interessa és donar la imatge de que no s’atén Catalunya –que és el que interessa sempre- el millor en aquest cas és, amb una o altra excusa, ajornar qualsevol canvi. Quarta constatació.
D’altra banda, en tota aquesta discussió, tinc la impressió que constantment s’està produint una barreja de conceptes. En general es parla indistintament de finançament i d’inversions, i tinc la sensació –reconec que des de la incultura en aquest àmbit- que ambdós conceptes són, segurament, complementaris però, alhora, diferents. De fet, el que es pretén tancar el proper mes d’agost és la qüestió del finançament, no pas la qüestió d’inversions de l’Estat que estan (mal) definides a la disposició addicional tercera de l’Estatut. El cert és que els pressupostos de l’Estat no contemplen les inversions previstes per l’Estatut a Catalunya, en canvi, no passa el mateix amb Andalusia o l’Aragó, atès que els pressupostos de l’Estat per al 2008 ja contemplen el que estableixen els respectius estatuts. Cinquena constatació.
I per a què serveix el finançament? (feng-shuys i altres gilipollades –cares però gilipollades- a banda). Doncs perquè el País funcioni, perquè les escoles funcionin, perquè la sanitat funcioni, perquè la Generalitat també pugui fer alguna inversió, etc. etc. Què s’està qüestionant –quan no negant- a la ciutadania de Catalunya? Dons senzillament el seu dret a disposar d’un ordinador per cada dos alumnes com disposen els nens d’Extremadura, posem per cas. Sisena constatació.
En resum: ens enganyen en funció dels interessos partidistes espanyols; per contra del que passa a altres territoris, nosaltres estarem mal finançats, mal invertits i tard; i, a sobre, que sigui ben palès que no mereixem ni el que “ens donen”.
D’això se’n diu cornut i pagar el beure.
dilluns, 5 / maig / 2008
El preu d'una agenda
D’una banda, el Sr. Eduardo Zaplana, ex-alcalde de Benidorm, ex-president de la Generalitat Valenciana, ex-ministre de diverses carteres, moreno piscina enveja de correligionaris i contrincants, ha deixat el seu escó al congrés per acceptar una oferta de Telefònica com a delegat de l’empresa a Europa, per la qual cosa diuen que la companyia (privada, privatitzada) li pagarà l’envejable quantitat d’un milió d’euros a l’any.
Per altra, el Sr. David Taguas, ex-director de l’oficina econòmica de la presidència del Gobierno (allà a la Moncloa), ex-algunes coses més de l’administració del Zapatero, ha estat proposat com a president de la patronal de les grans constructores (SEOPAN). No sabem quan cobrarà el Sr. Taguas, però la Trama té entès que les grans constructores no són garrepes amb els que les ajuden a guanyar (més) diners i totes les informacions disponibles suggereixen que el president de la seva patronal no serà un mileurista.
Quins mèrits tenen un i altre per arribar als llocs on han arribat? No se sap que el Sr. Zaplana tingui gran experiència en telecomunicacions, de fet ni tant sols sap parlar anglès, que per anar per Europa semblaria indispensable. Tampoc coneixem els mèrits del Sr. Taguas, en el seu curriculum no hi consta cap experiència en construcció, tot i que, això si, ha estat subdirector del servei d’estudis del BBVA i altres ocupacions dintre de l’administració, vinculat a la Moncloa.
Què es valora dons d’aquests dos candidats? La Trama, després de donar-hi moltes voltes, ha arribar a la conclusió que el més valuós que tenen aquests dos personatges, i que deuen haver valorat en el que val els seus nous patrons, és l’agenda. De l’un es diu que té bona amistat amb Berlusconi i amb Sarcozy, de l’altre no se’n diu res, però venint de la Moncloa deu recordar el telèfon de palau, on hi deu haver deixat algun conegut.
Segur que són dues grans persones d’enorme vàlua intel·lectual, grans treballadors, profunds coneixedors de sectors on ara treballaran, coses que el comú dels ciutadans ignorem, segur. Però com deia no-sé-qui, la dona del César no cal que sigui honrada, però ho ha de semblar. I que voleu que us digui, aquests estrets lligams entre la política i els negocis, aquests sous milionaris per unes feines poc definides... sorprenen als ciutadans i no ajuden gens ni mica a una millor valoració de l’anomenada “classe política”.
Entretant, una legió de mileuristes (i sub-mileuristes) tractarà de sobreviure, cercarà un habitatge inabastable, suportarà la incompetència de l’administració i pagarà les multes per anar a més de 80Km/h o regar els geranis, mentre se sent vigilat, que no protegit, en nom d’una suposada seguretat globalitzada.
dilluns, 28 / abril / 2008
Divertimento -2-
Jerarca, sóc, amb tres orquestres,
Operari de Madrid
Secretari de ministres
Escombra de Don José Luis.
Mudito em diu Zaragoza
Oficialment, però, sóc president:
No penseu, no és poca cosa...
Tenint en compte l’enteniment.
Impermeable a qualsevol conflicte
Letàrgic davant la dificultat
Lacai, acato el veredicte
Arranjat des de Ferraz
Juntament amb altres dos
Organitzo (improviso?) la Nació
Simulant -l’invisible- comú acord.
Estèril simulació!
Mano poc a en Saura,
O sinó, em farà caure.
No atabalo els republicans,
També estic a les seves mans.
Inefable situació
La de la meva presidència.
Limitat estic,... paciència
A lladrar a l’oposició.
divendres, 25 / abril / 2008
Enriquiment lingüístic
Ja fa temps, quan es produí l’esfondrament de les obres del túnel del Carmel, la paraula esvoranc va assolir nivells de popularitat insospitats. De fet van ser moltes les persones que van ampliar la seva competència lingüística arrel del tema Carmel. Persones que fins llavors es limitaven a parlar de forat -o, encara pitjor, de socavó- van veure així enriquit el seu lèxic habitual.
Més a prop en el temps, amb els problemes a l’entorn de les obres de l’AVE, les nostres administracions van donar-nos de nou l’oportunitat de practicar amb el llenguatge. Més esvorancs ens van permetre continuar emprant el mot après feia relativament poc, de tal manera que ara ja forma part del nostre vocabulari quotidià, desterrant definitivament denominacions menys cultes i barbarismes primitius.
Entre una i altra oportunitat d’immersió lingüística en matèria d’esvorancs, i tal vegada a causa de la qualitat d’internacional del nostre aeroport, diferents problemes i circumstàncies ens van introduir en anglicismes tan interessants com low-cost, handling,...
De més actualitat, amb motiu de la sequera i de les solucions que proposen les administracions, de nou estem tenint ocasió de millorar el nostre discurs. Perquè, algú podia imaginar-se que havia tantes maneres i tan diferents de no dir transvasament ?.
Cal dir que en aquest cas hi ha dos corrents diferenciats.
D’una banda hi ha qui s’entesta a idear sinònims de no-transvasament. Aquí entrarien tant “la punxada” com la “recaptació temporal”, etc. En general les diferències amb el “veritable transvasament” són diverses:
hi ha la variable volum - estem parlant de transvasar o no en funció del nombre d’hm3 que es traginen (guaita! aquest sinònim és nou, l’ofereixo de franc a en Baltasar)-
la variable temps-de-durada
la variable contrapartides per l’aigua a transvasar (perdó!)
la variable forma: transvasament és portar aigua del Roina per una canonada i no ho és si es porta en vaixell.
Aquestes variables poden donar-se per separat o més d’una al mateix temps, depenent dels interessos del moment.
L’altre corrent amplia la definició del mot, dient , que tota l’aigua que canvia de lloc és transvasada.
No cal dir que els dos corrents pretenen salvar la cara als que van afirmar que mai es farien transvasaments, i ara en fan. En el primer cas per dir que ara el que es pretén no és un transvasament. En el segon per dir que el transvasament que es pretén ara és diferent (és d’esquerres) d’anteriors plantejaments (naturalment de dretes).
Crec que l’Institut d’Estudis Catalans hauria de posar fil a l’agulla i cercar un nou mot que permeti d’una vegada per totes que els nostres polítics resolguin la situació (d’emergència nacional, segons ells mateixos diuen) sense perdre més temps en collonades lingüístiques.
En tot cas, el que vull constatar és l’aspecte positiu que comporta el desgavell de les infraestructures: l’enriquiment lingüístic de la nostra societat.
He deixat per al final un tercer mot.
Ara que sembla que plou una mica i, per tant, en parlarem menys de sequera, caldrà que ens anem familiaritzant amb els “berkelis”, paraula que va assolint notorietat a mesura que el públic es cansa de discutir de transvasaments.
No sé si aquest mot tindrà èxit i, si el té, no serà per l’interès de l’administració pel cas. No sé si us heu fixat però sembla que això no va amb el nostre Govern.
Jo veig dos motius en aquesta deixadesa. D’una banda per la seva intangibilitat: mentre un sol esvoranc és ben palès, mentre si tens aigua et mulles i, si no, tens set, ¿cal ara obrir el front dels berkelis, quan sembla que tot i que n’hi ha entre centeners de milers i desenes de milions (segons les fonts, com si fos una mani) a l’entorn d’Ascó i ningú els veu?...
D’altra perquè sobre aquest tema les diferents seccions dels diferents partits del tripartit potser encara no s’han format les corresponents opinions contradictòries.
En tot cas, a mi personalment em sap greu que el mot berkeli no es popularitzi. La paraula és bonica i la “k” li dóna un cert exotisme....
divendres, 18 / abril / 2008
La maleta de Leganés
Se m'acuden un parell de coses i una hipòtesi alternativa.
O sigui, que el material radioactiu altament perillós circula per aquests móns de Déu arrossegat per una mena de Mortadelo i com que pesa un ou, s'atura a fer una birreta i al marxar es deixa la maleta al lavabo del bar. No ens havien dit que aquests materials es transporten amb no-sé-quanta seguretat en vehicles especialment dissenyats i protegits per terra, mar i aire? O estem com qual el poloni 210 que els espies dolents se l'anaven deixant pels restaurants i avions?
