Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges

dimarts, 21 d’abril del 2009

L'Audi Q-3 i altres reflexions

En ZP ha escrit una carta al president de Volkswagen per demanar-li, imagino que respectuosament, que porti la fabricació de l'Audi Q-3 a la fàbrica de Martorell. El mateix ha fet el president d'Eslovàquia per endur-se l'esmentat cotxe cap a casa seva. Fa pocs dies hi van anar en comitiva el president de la Generalitat, el conseller Huguet i la secretària general d'indústria, igualment per sol·licitar del gran president la fabricació del Q-3. Fa poc va rebre al ministre Sr. Sebastián per idèntica raó. Aquest home no para de rebre presidentets, ministres, corre-ve-y-diles i cartes respectuoses. Ja fa uns quants mesos va enviar al Sr. Erich Schmidt a explicar als sindicats que o congelaven les reclamacions salarials o no fabricarien el Q-3 en la vida, la qual cosa van acceptar (sempre respectuosament).
Els diaris diuen (cal imaginar que perquè la Moncloa ha filtrat la carta), que el Zapatero li explica al president de Volkswagen que ell sempre ha apostat per la indústria automobilista, raó per la qual el nostre president espera que l'amo es rendeixi al seus peus davant de tant contundent argumentació. Es deu pensar que és com els titiriteros que li fan la pilota a canvi de subvencions i contractes a la tele.

Però en el fons, herr Martin Winterkorn deu pensar que aquests senyors tant curiosos que el venen a veure (respectuosament) acompanyats del ser traductor, es clar, no deuen apostar tant clarament com diuen per la indústria de l'automoció. Altrament no haguessin permès que Seat passés a les seves mans i que Montesa, Bultaco, Ossa, Sanglas i Derbi es venguessin al millor postor japonès o italià. Ara, deu pensar en Martin, aquests senyors han de venir a casa meva a suplicar que fabriquem el Q-3 a casa seva (previ pagament de les corresponents subvencions milionàries) i jo (sempre herr Winterkorn) haig de decidir qui s'emporta la subhasta de subvencions, Hongria, Eslovàquia, Espanya o Polònia, sense perdre de vista que també hi ha una fàbrica de casa (a la mateixa Alemanya) que també s'ha de cuidar... Mare de Déu, quin problema!

Però deixant al senyor Winterkorn amb els seus problemes i mirant cap a casa, ens podríem haver estalviat l'espectacle de la currua de personatges a veure el president de Volkswagen si a casa nostra, en lloc de permetre que el capital estranger vingués a salvar les nostres indústries, en el seu moment haguéssim apostat per donar facilitats a la gent de casa, promocionat de debò la recerca i donat suport a les petites i mitjanes empreses. Si fos així, ara les decisions les adoptaria algú a un despatx de Barcelona, Mollerusa o Figueres, en lloc de dependre del que pensin uns tipus que viuen a Dulseldorf, Milà, Frankfurt o Amsterdam. Tot això podria haver passat si des de fa anys, els nostres governants haguessin apostat per la indústria i la recerca de casa, en lloc del totxo fàcil i l'especulació immobiliària, que han fet molts milionaris (som el principal productor d'aquesta espècie) i ara està fent milions d'aturats (espècie en la que també en som productors destacats).

Jo no vull creure que cada poble té el govern que és mereix. Nosaltres no ens mereixem això. Segur!

dimarts, 30 de setembre del 2008

Miracle o efectes especials?

L'altre dia llegia el diari i vaig veure la notícia d'un miracle - al·leluia!- : la contaminació dels voltants de Barcelona s'havia reduït un 3 o 4% des de que s'ha limitat la velocitat a 80 Km/h. Qualsevol usuari i patidor de les vies ràpides del voltant de Barcelona sap que la realitat és que una bona part del dia es circula entre 0 i 40 Km/h a causa dels embussos, i la resta, segons els tràfic, entre 100 i 110 Km/h (excepte quan la gent s'apropa a un dels pòrtics lluminosos, que frena bruscament tant si hi ha càmera com si no (per si de cas). En aquestes condicions, com és que ha baixat la contaminació? No podia ser altre cosa que un miracle, probablement de la Moreneta atenent les pregàries del Baltasar, que ja van tenir bon feeling quan hi havia sequera.

Però com que el tema era interessant i no hi ha miracles cada dia, tot llegint la notícia hom s'adona que el que havien fet era una simulació per ordinador, amb el monstre Mare Nostrum, que ha costat una pasta i alguna cosa s'ha de fer amb ell. Del que es deia, sembla que havien encarregat un estudi (com no?) a un científic (possiblement proper a Iniciativa) que havia modelitzat no-sé-què i li havia sortit que la contaminació baixava un 4%. O sigui, no era un miracle, eren efectes especials virtuals simulats per ordinador.

A la Trama encara conservem un vell Comodore dels anys 80 i també hem fet una simulació: tots anem en carro a la feina (estirat per un burro català, òbviament) i l'emissió de gasos contaminants baixa... un 10%! - al·leluia!-, a la que s'ha d'afegir el metà procedent del pets dels burros (els que tiren dels carros, no els que ens governen), la qual cosa no és modelitzable perquè depèn de la dieta alimentària dels animalons i de la seva capacitat digestiva.

En resum, que el descens del 3 o 4% de contaminació no és un miracle, és ciència ficció. Això si, en base a aquestes dades ja estan pensant en ampliar la zona de limitació... i és que els radars de l'àrea metropolitana són els més rendibles del país i ara que estem en temps de crisi, alguna cosa ha de fer el govern per poder seguir contractant parents, amics i coneguts.

dissabte, 6 de setembre del 2008

El país que fabricava més rentadores que ningú

La corporació AYNAP S.A. té una estructura organitzativa on cada departament determina, fins un cert punt, l’orientació del negoci i la seva política comercial amb certa supervisió de la direcció de l‘empresa, que pot limitar l’activitat d’un departament si assoleix un risc excessiu, genera pèrdues o decideix dur a terme una política contrària a les normes genèriques de l’empresa. Però normalment, si un departament genera beneficis, sol disposar del vist-i-plau de la direcció general i la gerència, perquè l’empresa matriu recull una part significativa d’aquests guanys.

Fa anys, el departament IMMO, que fabricava rentadores, va incrementar-ne la producció i amb una política molt agressiva, va millorar-ne les vendes. Això va posar molt contenta a la direcció d’Aynap, s.a. perquè ingressava molts diners. Alhora per poder produir les rentadores calia maquinària i personal. La gent en part es va traspassar d’altres departaments i en part el van contractar de fora. La maquinària es va comprar a crèdit. Amb tot això, el departament de Seguretat i el de R+D (que, no ens enganyem, beneficis en forma de diners no en generen mai) es queixaven que ningú volia treballar amb ells perquè fent rentadores guanyaven més (per les hores extres, incentius, etc.).

La cosa anava de perles, el departament Immo venia rentadores a tort i a dret, cada família del país tenia una rentadora, però amb una campanya de promoció ben dirigida, van convèncer a la gent que era millor que cada membre de la família tingués una rentadora, i fins i tot la iaia que estava a l’asil, disposés d’un d’aquests enginys. Va arribar un moment que no es fabricaven prou rentadores i el que en tenia una en relatiu bon estat, li treien de les mans per un preu superior al que li havia costat. Vaja, que el personal especulava amb rentadores i les gran corporacions van crear distribuïdores de rentadores, que els deixaven uns bons beneficis. Els bancs donaven crèdits per a la compra de rentadores i qui més qui menys, estava entrampat amb dues o tres rentadores i amb els crèdits per a pagar-les. No cal dir que el preu de les rentadores es va disparar descontroladament, de forma que van arribar a ser tant cares, que els joves no en podien comprar i anaven a rentar la roba a casa dels pares, o s’ajuntaven cinc o sis i en llogaven una.

Per a Immo (del grup Aynap, s.a.), la cosa anava tant be que fabricava quatre vegades més rentadores que la competència, guanyaven més diners que ningú, la direcció del grup estava encantada i tot eren flors i violes.

Tot, tot, però, no. Alguns membres del Consell d’administració havien plantejat la saturació del mercat i que si un dia la gent s’adonava que amb una rentadora ja feia, es voldria vendre les que li sobressin, Immo no vendria ni una rentadora més i el grup es menjaria amb patates la maquinària que havia comprat a crèdit per fabricar les punyeteres rentadores. Però el Director General Sr. Schumaker i el Gerent Sr. Seblos els van assegurar que no passava res, que tot estava ABSOLUTAMENT sota el seu control i que el grup tenia unes finances tant sanejades que, tot i que la competència s’hagi començat a apretar el cinturó, AYNAP S.A. seguiria el seu procés ascendent i Immo seguiria venent tantes rentadores com fins ara. Dos dels consellers que van argumentar que el mercat es saturava, que tres empreses de la competència ja havien tancat i que encara havíem de pagar tota la maquinària, els van titllar de “contraris al grup”, negatius i irresponsables.

Com era d’esperar, les vendes de rentadores van caure a plom, Immo fabricava rentadores que no venia perquè no hi havia compradors, AYNAP S.A. va deixar d’ingressar els beneficis dels darrers anys i va haver de tancar el departament de R+D, el de Seguretat, i per tal de pagar els deutes de la maquinària, va despatxar el 30% de la plantilla de sis dels seus departaments, que lògicament van disminuir la seva producció i els beneficis del grup van minvar en la mateixa mesura. Tot i això, el Director General Schumaker seguia veient-ho clar i negava davant del Consell d’administració qualsevol problema, és més, va recomanar comprar una màquina alemanya que feia 30.000 rentadores al més, totalment automàtica, molt de fiar perquè la fabrica un amic seu.

En aquest escenari, algú contractaria el Srs. Schumaker i Seblos per a dirigir la seva empresa? Probablement no, la lògica indica que haurien d’anar a l’atur (a un atur daurat, això si).

Dons al nostre país, hi havia uns tipus que es van fer d’or construint 800.000 pisos l’any, més que França, Alemanya i el Regne Unit junts i venent-los a preus desorbitats. Tota l’economia es basava en els beneficis d’aquest tinglado i la gent que preveia que això no podia durar eternament van ser titllats d’antipatriotes. En aquest país que és el nostre, uns altres tipus, els Srs. Zapatero i Solbes van negar qualsevol vestigi de crisi fins el dia 9 de març, fins i tot després han desenvolupat una enorme riquesa semàntica per evitar pronunciar la paraula “crisi”. En aquest país, se n’aniran a l’atur 3.000.000 de persones, les que estaven entretingudes construint els 800.000 pisos, i això arrossegarà un grapat d’empreses que no feien pisos a tancar perquè els 3.000.000 d’aturats deixaran de comprar cotxes, teles i filets de vedella.

Dons en aquest país, hem tornat a contractar els Srs. Zapatero i Solbes de director general i gerent. Serem gilipolles?