80Km/h: objectiu assolit!

Fa uns mesos que ha entrat en funcionament la restricció de superar els 80Km/h en les autopistes dels voltants de Barcelona. Ens van explicar que ajudaria a reduir la contaminació en CO2 i limitaria els accidents de trànsit. Després de dos mesos d’implantació de la mesura, els responsables de la cosa ens expliquen que

a) S’han reduït les morts en carretera. No donen dades de les mortrs dels darrers mesos al voltant de Barcelona, ni de les actuals, no sabem ON han passat aquests accidents que, diuen, ara són menys. No expliquen que les companyies d’assegurances han detectat un increment dels petits accidents en les autopistes que circumden Barcelona.

b) No donen dades de les concentracions de CO2 en l’atmosfera dels voltants de Barcelona. Deu ser que no són favorables a la mesura, i

c) Es posa una mitja de 700 multes diàries.

Aquest darrer aspecte mereix comentari a part. 700 multes cada dia, a una mitja d’uns 100 euros (comptant la possible rebaixa per pagament immediat sense dret a recurs), dóna una recaptació de 21.000 euros cada mes, que al cap de l’any fan la preciosa xifra de 252.000 euros (és a dir quasi 42 milions de pessetes). Quina destinació tenen aquests euros? Quin ús se’n fa d’aquest significatiu increment del pressupost de l’administració? En què s’inverteixen? Quina millora de les vies públiques, o del transport públic representarà pels ciutadans? No se sap, no ho diuen.

O tot plegat és més senzill i aquest és, precisament, l’objectiu de la limitació? En aquest cas: MISSIÓ ACOMPLIDA!!!

----------

Afegit de l'autor:

lamento l'error. 700 multes x 100 euros x 365 dies = 25.550.000 euros (4.200 milions de pesetes). ARA SI! Per aquesta xifra les criatures d'iniciativa posen radars fins al lavabo de casa.

Més sobre ensenyament

He llegit amb atenció l’article de Pérez Reverte, algunes de les coses que diu les comparteixo i d’altres no.

El Sr. Pérez Reverte escriu molt bé i domina el seu idioma de forma envejable. Certament, gràcies a la força del llenguatge el seu article resulta, malgrat poc constructiu, extraordinàriament atractiu.

Crec que efectivament el nostre sistema educatiu està en crisi i que cal actuar d’alguna manera per capgirar la situació. També crec que els polítics hi tenen molta culpa, però opino que tot plegat és prou complex com per afirmar que la tenen tota. Més endavant m’hi referiré.

Primer volia fer algunes consideracions més puntuals del que es desprèn de l’article sobre dos temes que afecten molt especialment al nostre país: Catalunya.

Sovint, quan d’alguna manera es fa balanç sobre determinades qüestions, es fa referència als darrers 30 anys. És com si el recobrament de la democràcia i les seves institucions fos el punt de partida de l’actual situació.

Efectivament no dubto que sigui així en molts aspectes, però en d’altres, i sobretot en llocs com Catalunya, no. L’oblit sistemàtic del franquisme respecte de tot allò que flairés lleugerament a català, va comportar-nos una gran precarietat.

Això era palpable en el sistema educatiu. La manca d’infraestructures educatives i l’obsolescència de moltes de les existents era molt més generalitzada del que ara podem recordar. Així mateix la presència del català a l’escola era, naturalment, nul·la. Per tant, a Catalunya es partia, en molts aspectes, per sota de cero i, si en algun sector s’albirava certa excel·lència era en alguns centres privats.

Dic tot això, perquè la crítica del Sr. Pérez Reverte, evidentment adreçada als polítics, també conté elements de confrontació ensenyament públic V.S. ensenyament privat i afirmacions que denoten un clar desconeixement de què passa a l’ensenyament fora de Madrid.

En resum, entenc que l’ensenyament a Catalunya té molts problemes però aquests s’han de resoldre tenint en compte les nostres especificitats. Ja és ben curiós que gent que diu que entén com a necessari el respecte pels alumnes que arriben d’altres països i d’altres cultures, no vegi tan necessària la presència del català a l’escola. No sé si això vol dir disset models educatius, en tot cas el que vol dir és el nostre model educatiu... els altres setze que s’organitzin com vulguin, junts o separats.

Deia al començament que em sembla que la culpa de tot plegat no és dels polítics. Tota la culpa, vull dir.

Personalment em sembla que els polítics, generalitzant si se’m permet, en aquest tema han reaccionat com fan sempre: procurant quedar bé amb el màxim nombre de col·lectius, sobretot si aquests estan organitzats... i en l’àmbit educatiu n’hi ha molt corporativisme.

Així penso que en un moment donat es va prestar excessiva atenció als col·lectius que proclamaven les noves pedagogies. El nen ha d’estar bé a l’escola, se l’ha d’animar constantment, s’ho ha de passar bé. Resulta que tractem els nens d’avui en comptes dels adults del futur. Culpa dels polítics? Sí, però també dels pedagogs, no?.

Aquesta manera de fer tampoc sembla que, si més no fins ara, els hagi semblat malament als mestres. Jo no m’he dedicat mai a la docència, però vist des de fora sembla més feixuc preparar una bona classe de matemàtiques, amb voluntat de fer entendre conceptes abstractes, que una sortida al mercat per veure quantes pomes hi ha en 1Kg. i de quin color són. I no parlo d’hores, que en el segon cas també s’hi esmercen moltes. De la mateixa manera, hi ha encara molts mestres per als quals les TIC són perfectes desconegudes.

Culpa dels polítics? Sí, perquè no han tingut el caràcter suficient per imposar un sistema de formació continuada obligatòria. Però també dels mestres, no?

I, els pares, estan lliures de culpa? N’hi ha que opinen que l’escola ha de fer-ho tot per l’educació dels fills...

Bé, doncs a aquesta complexitat, darrerament s’afegeixen problemes com ara la immigració, la violència, l’excessiu consum de tv i altres divertimentos, etc. O és que en l’escola no té cap incidència el fet que en pocs anys la població de Catalunya hagi passat de 6 a 7 milions? O és que en l’escola no té cap incidència que els pares hagin de passar fora de casa 12 hores cada dia per tal de poder pagar la hipoteca?.

Actualment des de la Generalitat s’està impulsant aquest tan esmentat pacte per a l’educació que haurà de comportar una nova llei. El que he llegit al respecte no em sona malament. Des de la més gran de les modèsties, demanaria que aquest nou procés de concreció legal dels temes educatius sigui tan llarg com convingui, però que realment estigui ben pensat i que quan finalment aquesta nova normativa vegi la llum, no esdevingui un altre objecte contundent més per llançar-se al cap d’un partit a l’altre, d’un sindicat a un conseller o des del ministerio al departament.

PERMITIDME TUTEAROS, IMBÉCILES

Feia temps que volia fer un post sobre la pobre qualitat de l'ensenyament i l'enorme pèrdua que això significa per al país i el seu futur. Però m'ha arribat aquest article publicat per Arturo Pérez-Reverte en El Semanal del 23 de diciembre de 2007 i, naturalment, no hi ha comparació amb el que jo hagués pogut redactar. De manera que incloc aquest text amb la intenció que assoleixi la màxima difusió possible, amb la natural modèstia d'un blog com La Trama.

Cuadrilla de golfos apandadores, unos y otros. Refraneros casticistas analfabetos de la derecha. Demagogos iletrados de la izquierda. Presidente de este Gobierno. Ex presidente del otro. Jefe de la patética oposición. Secretarios generales de partidos nacionales o de partidos autonómicos. Ministros y ex ministros -aquí matizaré ministros y ministras- de Educación y Cultura. Consejeros varios. Etcétera. No quiero que acabe el mes sin mentaros -el tuteo es deliberado- a la madre. Y me refiero a la madre de todos cuantos habéis tenido en vuestras manos infames la enseñanza pública en los últimos veinte o treinta años. De cuantos hacéis posible que este autocomplaciente país de mierda sea un país de más mierda todavía.

De vosotros, torpes irresponsables, que extirpasteis de las aulas el latín, el griego, la Historia, la Literatura, la Geografía, el análisis inteligente, la capacidad de leer y por tanto de comprender el mundo, ciencias incluidas. De quienes, por incompetencia y desvergüenza, sois culpables de que España figure entre los países más incultos de Europa, nuestros jóvenes carezcan de comprensión lectora, los colegios privados se distancien cada vez más de los públicos en calidad de enseñanza, y los alumnos estén por debajo de la media en todas las materias evaluadas.

Pero lo peor no es eso. Lo que me hace hervir la sangre es vuestra arrogante impunidad, vuestra ausencia de autocrítica y vuestra cateta contumacia. Aquí, como de costumbre, nadie asume la culpa de nada. Hace menos de un mes, al publicarse los desoladores datos del informe Pisa 2006, a los meapilas del Pepé les faltó tiempo para echar la culpa de todo a la Logse de Maravall y Solana -que, es cierto, deberían ser ahorcados tras un juicio de Nuremberg cultural-, pasando por alto que durante dos legislaturas, o sea, ocho años de posterior gobierno, el amigo Ansar y sus secuaces se estuvieron tocando literalmente la flor en materia de Educación, destrozando la enseñanza pública en beneficio de la privada y permitiendo, a cambio de pasteleo electoral, que cada cacique de pueblo hiciera su negocio en diecisiete sistemas educativos distintos, ajenos unos a otros, con efectos devastadores en el País Vasco y Cataluña. Y en cuanto al Pesoe que ahora nos conduce a la Arcadia feliz, ahí están las reacciones oficiales, con una consejera de Educación de la Junta de Andalucía, por ejemplo, que tras veinte años de gobierno ininterrumpido en su feudo, donde la cultura roza el subdesarrollo, tiene la desfachatez de cargarle el muerto al «retraso histórico». O una ministra de Educación, la señora Cabrera, capaz de afirmar impávida que los datos están fuera de contexto, que los alumnos españoles funcionan de maravilla, que «el sistema educativo español no sólo lo hace bien, sino que lo hace muy bien» y que éste no ha fracasado porque «es capaz de responder a los retos que tiene la sociedad», entre ellos el de que «los jóvenes tienen su propio lenguaje: el chat y el sms». Con dos cojones.

Pero lo mejor ha sido lo tuyo, presidente -recuérdame que te lo comente la próxima vez que vayas a hacerte una foto a la Real Academia Española. Deslumbrante, lo juro, eso de que «lo que más determina la educación de cada generación es la educación de sus padres», aunque tampoco estuvo mal lo de «hemos tenido muchas generaciones en España con un bajo rendimiento educativo, fruto del país que tenemos». Dicho de otro modo, lumbrera: que después de dos mil años de Hispania grecorromana, de Quintiliano a Miguel Delibes pasando por Cervantes, Quevedo, Galdós, Clarín o Machado, la gente buena, la culta, la preparada, la que por fin va a sacar a España del hoyo, vendrá en los próximos años, al fin, gracias a futuros padres felizmente formados por tus ministros y ministras, tus Loes, tus educaciones para la ciudadanía, tu género y génera, tus pedagogos cantamañanas, tu falta de autoridad en las aulas, tu igualitarismo escolar en la mediocridad y falta de incentivo al esfuerzo, tus universitarios apáticos y tus alumnos de cuatro suspensos y tira p'alante. Pues la culpa de que ahora la cosa ande chunga, la causa de tanto disparate, descoordinación, confusión y agrafía, no la tenéis los políticos culturalmente planos. Niet. La tiene el bajo rendimiento educativo de Ortega y Gasset, Unamuno, Cajal, Menéndez Pidal, Manuel Seco, Julián Marías o Gregorio Salvador, o el de la gente que estudió bajo el franquismo: Juan Marsé, Muñoz Molina, Carmen Iglesias, José Manuel Sánchez Ron, Ignacio Bosque, Margarita Salas, Luis Mateo Díez, Álvaro Pombo, Francisco Rico y algunos otros analfabetos, padres o no, entre los que generacionalmente me incluyo.

Qué miedo me dais algunos, rediós. En serio. Cuánto más peligro tiene un imbécil que un malvado.

El burro català i l’aigua del Rône

Un dia d’aquests, per la ràdio, vaig sentir un polític d’ERC o Iniciativa (lamento no recordar-ho però era molt de matí i no vaig retenir ni el nom de l’il·lustre dirigent) que explicava que el projecte de transvasament d’aigua del Rône era “de dretes” (us ho asseguro, ho va dir), i que era una obra “de ciment”, insostenible i poc ecològica (això em fa pensar en una criatura d’Iniciativa, però no ho puc assegurar).

En lloc d’aquest projecte “de dretes”, ara es portarà aigua en vaixell des d’una dessaladora de Carboneras (Almeria, per si algú no sap on és) i des de Marsella. Per molt que TV3 eviti la paraula prohibida (el riu Rône), l’aigua de Marsella prové d’aquest riu, altrament seria aigua de mar. O sigui, que aprofitant que el projecte de transvassament és “de dretes” ens hem assabentat de dues coses: a) a Almeria sobra aigua; i b) es portarà aigua del Rône però no amb una canalització, sinó amb vaixell, sostenible a més no poder.

Però la Trama, sempre a punt en la seva voluntat de servei al país, té una proposta alternativa, innovadora, sostenible, ecològica i cultural. La cria massiva d’exemplars de burro català que, adequadament equipats amb alforges per portar un parell l’alfàbies, podrien fer una corrua des de les vores del Rône fins a Barcelona carregats amb aigua (de tornada podrien portar a França fruits secs).

Aquesta proposta (que espero no sigui titllada de “dretana”) té diversos avantatges: a) es preserva la raça del Equus asinus var. catalana (burro català); b) s’estimula la indústria ceràmica, on es podrien recol·locar part dels treballadors de la construcció, ara a l’atur per la no-crisi del sector); c) es recupera l’artesania de la producció d’alforges; d) la nova via de comunicació aportaria riquesa i llocs de treball als pobles de l’itinerari, que subministrarien palla per als burros, alimentarien els traginers que en conduïssin, etc. Per no parlar de l’enorme atractiu turístic que representaria una permanent filera de burros de més de 400 Km. Naturalment, una empresa amiga podria dissenyar els indicadors dels recorregut, no perdéssim el toc de glamour.

Catalunya apareixeria al llibre Guiness, que sempre és millor que sortir-hi per tenir la major concentració de burros per metre quadrat col·locats en els departaments del govern.

La discussió política

Ens trobem en plena pre-campanya mediàtica. Per entendre’ns, la pre-campanya és aquell període de temps entre campanya i campanya electoral, la repercussió mediàtica de la qual s’aguditza des del moment en què s’anuncia la previsible data de la següent campanya, llavors entrem en la pre-campanya mediàtica.

Durant la pre-campanya, és a dir sempre, els nostres representants polítics es dediquen a tirar-se els problemes de la ciutadania pel cap. Durant la pre-campanya mediàtica fan el mateix, però els mitjans hi donen més ressò, d’acord amb les tendències, les amistats i els interessos de cadascú –de cadascú d’ells, s’entén -.

Així , sobre temes com ara el terrorisme, preu de l’habitatge, increment de l’atur, creixement de l’inflació (4,4% al gener!), pèrdua del control de les grans empreses (Endesa, Iberdrola,...), immigració, davallada de la borsa, endeutament de les famílies, fracàs educatiu,... algú sap què en pensen realment el nostres polítics? Algú sap què pensen sobre com solucionar-los? - més enllà de que són culpa dels altres i que ells els resoldran millor-

Fruit d’aquest mirar per als propis interessos, i fruit també del que ja dèiem al post anterior, la discussió política no únicament està lluny de la societat, sinó que la ignora constantment. La conseqüència és el desinterès de la ciutadania pels polítics –no per la política- i l’abstenció.

I hi ha també una altra conseqüència: l’aparició de plataformes de debat o l’aprofitament d’algunes existents, abonades per la ineficàcia dels polítics, que llencen les seves opinions al carrer d’una forma descontrolada.

En alguns casos, aquestes plataformes esdevenen enriquidores del debat davant les desqualificacions i les promeses –que si qui les diu les pensés dues vegades empal·lidiria de vergonya- . En d’altres, certament no. En tot cas, em sembla impropi d’un país amb llibertat d’expressió que es consideri que hi ha col·lectius que poden expressar el seu parer i n’hi ha que no... o és que, per exemple, els sindicats no poden dir clarament quina és la seva opció?.

De tota manera, jo aconsellaria als nostres polítics que no pateixin si hi ha estaments - siguin religiosos, siguin econòmics, siguin col·lectius d’interessos concrets, siguin els que siguin - que diuen la seva. Que no es dediquin a respondre els espontanis, que, si us plau, es posin a la feina, que pensin i que debatin sobre els nostres problemes i, sobretot, que recordin que hi ha vida intel·ligent més enllà dels partits i dels seus “pregoners” –els dels uns i els dels altres-.

Xuletes per a l'examen

Hmm... que no ens sabem la lliçó? no n'hi ha prou amb haver de pensar que els polítics no pensen per si sols, que duen la lliçó apresa i que reciten consignes. No. Ara, a més, es veu que n'hi ha que ni tan sols s'han après la lliçó. I clar, el dia que puges a examen, i ja sabem que la Terribas és de les que per res et suspenen, més val tenir algun as a la màniga. Al meu cole, això era motiu de suspès, sense ni corregir l'examen. Llàstima que la ciutadania no sigui tan estricta com els meus profes.

Clar que potser no, eh... potser el que hi té és la llista de la compra que ha fet a corre-cuita abans d'acostar-se al plató i sóc jo que sóc molt malpensada.