divendres, 31 d’octubre del 2008

Divertimento -5-

Aquests dies de temperatures inusualment baixes, es veu que m'han provocat un cert esperit nadalenc....

El següent divertimento, cal llegir-lo al ritme d'una conegudíssima nadala de casa nostra, de ben segur també coneguda per algun dels nostres lectors d'altres contrades.

Divertimento -5-

Els 25 de Montilla

FUM, FUM, FUM

Els 25 de Montilla

FUM, FUM, FUM

Diuen que són diferents,

Són PeSeCé

Són PeSeCé

ZetaPé, ni s’ho imagina,

La jugada serà fina

FUM, FUM, FUM

Votarem no al pressupost

FUM, FUM, FUM

Votarem no al pressupost

FUM, FUM, FUM

Si no s’acorda un decent

finançament,

finançament.....

Deixarem de ser al “Gobierno”

Tonant al “cuartel d’invierno”

FUM, FUM, FUM

Zapatero ja tremola...

FUM, FUM, FUM

Zapatero ja tremola...

FUM, FUM, FUM

De tant riure li fa mal

a l’engonal

a l’engonal

Que ja veu que és una broma

Del cosí de Barcelona

FUM, FUM, FUM

Vet aquí com van les coses

FUM, FUM, FUM

Vet aquí com van les coses

FUM, FUM, FUM

Sense diners ni Estatut

Estem fotuts

Estem fotuts.

Entre tant a casa nostra,

Ens en van polint la crosta,....

FUM, FUM, FUUUUUUUM!!!!!!!!!!!!!!!!!!

dimarts, 28 d’octubre del 2008

La llei de la dependència

El mes de novembre de l’any 2006 es va aprovar al Congrés dels Diputats la Llei de la Dependència amb els vots del PSOE (inclòs, com sempre, el PSC), PP, IU-ICV, ERC, i algú més. I els negatius de CiU i PNV i no recordo si algú més.

Aquell dia es van dir a Las Cortes moltes coses que ara vull recordar. Em centraré en els partits amb representació parlamentària pròpia, per no allargar –tot i així serà un xic pesat, però em sembla que val la pena-, tot citant textualment alguna de les coses que es van dir.

Dit per la representant d’IU-ICV. “...Con esta Ley nuestro país pasa a ser un Estado moderno, pues se acerca a los países europeos más avanzados al incorporar los derechos humanos de tercera y cuarta generación [...] Además hay un capítulo específico de financiación del sistema por las administraciones públicas, que garantiza una financiación suficiente [...] Por tanto, señorías, hoy empieza una nueva etapa de derechos sociales reconocidos [...] Hoy es un gran día y, al menos nosotros, lo vamos a celebrar”.

Dit pel representant del PNV: “Usted (es refereix a ZP) sabe que el legislador estatal no tiene título competencial para regular esta materia [...] invasión masiva de las competencias autonómicas, que son exclusivas en materia de servicios y asistencia social [...] imputándonos a algunos que utilizamos falsos dilemas, como que defendemos la competencia en contra de la defensa del dependiente o de la pobreza, falso dilema conceptual o intelectual porque precisamente la desentralización o la creación de un estado compuesto es para mejorar la atención a los dependientes [...] Esta Ley no es buena, no va a solucionar los problemas de los dependientes y la tendremos que corregir en un futuro próximo·”

Dit pel representant d’ERC: “Salimos satisfechos [...]En un momento histórico en que la ideología neoconservadora pretende abrirse camino con los cantos de sirena del individualismo como valor en alza en nuestra sociedad, manifestamos nuestro rechazo a iniciativas que en forma de enmienda de la derecha han pretendido alterar en el Senado ...[...] Frente a este modelo, se alza el nuestro, el basado en el servicio público que se desprende de la acción del Estado, que debe garantizar ... Estado que protege .... [... ] Es una Ley progresista que fue concebida bajo un criterio de izquierdas [...] permitirá que, de una vez por todas, en Catalunya .... reciban aportaciones económicas hasta ahora olvidadas [...] Ha nacido un nuevo derecho social .....Celebramos que exista esta nueva Ley”.

Dit pel representant de CiU: “...lo que el Senado ha sido incapaz de resolver ... el encaje constitucional de esta ley y la financiación de estas políticas.[...] Se sienta un precedente que vacía de contenido al competencia exclusiva en materia de servicios sociales de Catalunya ...condiciona en Estatuto de autonomía [...] se nos explica que permite configurar el cuarto pilar del estado del bienestar, y en cambio se opta por un sistema de financiación que no es el mismo en el que se basa el de la educación y de la sanidad ... No se opta por integrar en el sistema de financiación general una necesidad de gasto asociada para que las comunidades autónomas puedan financiar estos servicios...Los territorios con costes más elevados de los servicios sociales van a tener que poner más dinero de sus bolsillos [...] en estas condiciones ...ni garantizamos el caràcter universal de la ley [...] Creo señorías, que la retórica con la que ustedes adornan la ley, una retórica de corte progresista, no se acompanya con el contenido material de la ley; que las expectativas que han generado a lo largo de estos meses se van a ver frustradas durante las próximas semanas, entre otras cosas , porque todo el mundo sabe que esta ley durante 2007 va a ser inaplicable”.

Dit pel representant del PP: “...Con las enmiendas de nuestro grupo hemos impedido en el Senado la depuración nacionalista [...] el Gobierno no tiene los pies en la tierra si considera que ese dinero (400 milions d’euros) es suficiente para afrontar una ley de estas características [..] Nosotros hemos dicho siempre que el libro blanco habla de 3 millones de personas dependientes. Se quedan cortos, se lo hemos dicho...”

Dit pel representant del PSOE (i PSC): “... dar satisfacción a una necesidad de las personas que en este pequeño paraiso de nuestra Europa social.... un derecho que la gran mayoría de la humanidad no alcanza siquiera a soñar... La senda de modernización emprendida en nuestro país con el Gobierno socialista a la cabeza [...] hoy supondrá una inversión de cerca de 13.000 millones de euros por parte de la administración central, 25.000 si contamos todas las administraciones.[...] ningún ciudadano dejará de ser atendido por falta de recursos...”

Dit per ZP en persona: “Más de un millón de personas son los destinatarios de esta ley [...] grande es también su impacto laboral porque en los próximos 10 años van a crearse más de 300.000 empleos [... ] Es también un compromiso cumplido .... y siempre que se cumple un compromiso de trascendencia y de alcance se dignifica la democracia, la vida pública y esta Cámara”.

Coses com aquestes es van dir al Congrés dels Diputats a novembre de 2006. Avui, gairebé dos anys després, faig un repàs d’alguns titulars i declaracions d’aquests darrers dies:

La Consellera Capdevila: “no hem de renunciar a la llei de Dependència però potser l’haurem d’adequar” (Pronosticat per CiU i PNV fa dos anys)

La mateixa Consellera: “a Catalunya hem d’atendre més persones de les que havíem previst” (dit pel PP esmentant, a més a més un llibre blanc)

Montilla, per al seva banda, ha argumentat la falta d’un finançament suficient que permeti el desplegament de la norma per part de les autonomies (dit per CiU i pel PNV, era un dels arguments del vot negatiu).

Carme Figueras, portaveu adjunta del PSC al Parlament va plantejar posposar les ajudes a persones amb menor grau de dependència tenint en compte les limitacions de finançament de la pròpia llei i, fixeu-vos :”cal revisar els mecanismes de finançament de la llei i, probablement, si estem parlant d’un dret universal igual que la salut, les pensions o l’educació, haurem d’incloure-la en el sistema de finançament de les comunitats autònomes” (ara torneu a llegir els retalls de la intervenció d’en Campuzano, de CiU a Las Cortes).

De nou la Consellera Capdevila, “el Govern ha rebut de l’Estat 101 milions d’euros i s’espera que al desembre la xifra ascendirà als 113 milions”. (Repasseu les xifres dites al Congrés).

I permeteu-me que faci demagògia: més o menys la meitat del que ha rebut la Generalitat enguany per a ajuts a la dependència, és el cost de les obres feng shui del Conseller Saura.

dijous, 23 d’octubre del 2008

L'embolic dels pressupostos

En l’època de la meva infància la gent anava poc de vacances i els escolars, que, com ara, en teníem més que els pares, les passàvem a casa dels avis, “al poble”, en dèiem. Entre d’altres records d’aquells temps, em ve a la memòria aquell calendari, “taco”, en dèiem, que sempre havia penjat a la paret de la cuina dels meus avis i que obligava, si el volies tenir al dia, a arrencar diàriament un full.

No és que ara no existeixi aquest tipus de mesurador temporal, el que passa és que, en general, a moltes llars ha estat bandejat pels nous aparells mesuradors que a més a més de dir-te el dia i l’hora, la d’aquí i també –molt útil, per cert- la de N.Y. i la de Hong Kong, t’informen de si plourà o no, de la temperatura dins i fora,... És com tenir junts i plegats dins una mateixa capseta, el “taco”, tres o quatre rellotges i un d’aquells frares amb una vareta que puja i baixa segons la humitat.

Una de les gràcies d’aquell “taco” i que les TIC no han estat capaces d’introduir a l’estri modern, era que cada full del calendari contenia al seu dors una historieta, un acudit, una frase, un comentari,... Recordo que, com passa amb els calendaris d’advent, una de les coses que em feia més il·lusió era arrencar personalment el full del dia i ser la primera persona a llegir el seu dors.

No cal dir que els continguts eren del tot innocents, i era del tot innecessària qualsevol censura prèvia per part d’un adult. Evidentment deu ser aquest el motiu pel qual he oblidat gairebé totes aquelles lectures d’infantesa. I dic gairebé perquè, curiosament, recordo una que avui m’ha vingut al cap.

En concret i molt resumidament, la historieta que es desenvolupava al dors del full de no sé quin dia d’ara deu fer vàries dècades, era a l’entorn d’una senyora, vídua i amb una filla i d’un senyor, vidu i amb un fill. Es casen la filla amb el vidu i la vídua amb el fill. El relat enumerava tot un seguit d’estranyes relacions de parentesc que sorgien arrel d’aquests dos matrimonis: la vídua passava a ser filla de la seva filla, el fill era pare del seu pare, el vidu era el sogre de la seva sogra, etc.etc.

Aquesta història, tan modesta com banal, l’he recordada avui. No pas pel seu contingut, sinó, segurament, perquè quan la vaig llegir vaig pensar: quin embolic!.

Avui la sensació ha estat similar quan he escoltat que el President de la Generalitat ha fet arribar al PSOE –tot i que, en la meva opinió, els destinataris són únicament els mitjans de comunicació i, com a conseqüència, els ciutadans- l’advertiment o la insinuació de què el principal partit català pel que fa a nombre de diputats, és a dir el PSC que en té 25, podria no votar la llei de pressupostos.

Immediatament he pensat en l’embolic que aquest fet podria comportar per als membres del PSC amb interessos immediats, directes i personals a Madrid –de directes i personals no immediats, és a dir de futur, en tenen tots ells-. Per exemple, el Sr. Corbacho hauria de defensar una posició contrària als pressupostos que ell mateix, col·legiadament, ha aprovat al Gobierno. La Sra. Chacón, no només hauria de defensar aquesta posició contrària, sinó que hauria de votar, en tant que diputada, contra els pressupostos del Gobierno i del seu Ministerio... I en Montilla hauria de buscar una feina per a ells -suggereixo l’oficina antifrau-.

Evidentment, no em creia tal amenaça quan es va apuntar fa un temps, però avui, amb els pressupostos debatent-se a Las Cortes, encara menys.

Què passarà?. Mireu, fa pocs dies un diputat d’ICV, no recordo quin, va dir que ara ja no hi havia problemes al Govern amb el tema d’infraestructures, que ja s’havia arribat a un acord amb el PSC i que tot estava resolt. Res més. El senyor d’ICV va interpretar que no calia –o que més valia- no entrar en detalls.

Intueixo que amb el cas dels pressupostos passarà el mateix. En Solbes o en Zapatero o en Montilla o en Castells o tots ells alhora, explicaran que s’ha acordat no sé quina mesura poc concreta i no necessàriament d’obligat compliment –encara m’arrisco més i dic que possiblement de caire social i possiblement relacionada amb la llei de la dependència- que fa que, TALAN! els diputats PSC puguin, ara sí, votar la llei de pressupostos.

Intueixo també que aquesta carta, sense correspondre a un Pla B perquè això significaria tenir una estratègia de mig termini, ha sorgit després de veure que malgrat els afalacs i les carantonyes a en Duran, CiU no s’ha avingut a donar suport a la llei, provocant un mercadeig amb el País Basc i amb Navarra que deixava, encara més, el PSC amb el cul a l’aire.

L’alternativa és que no passi res de nou. Que els 25 votin els pressupostos i que la Sra. Chacon, el Sr. Corbacho i companyia facin el que possiblement varen fer els personatges del calendari, no donar-hi massa voltes, que tot plegat és un embolic en el qual no cal entrar-hi, que encara prendrien mal.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Ciutadans - Titella

Allò que acostumem a nomenar institucions necessàries, moltes vegades són institucions a les quals ens hem acostumat. Aquesta és, més o menys, una frase d’Alexis de Tocqueville.

Tocqueville entre d’altres temes, parlava del perill de la creació per part de la democràcia de la seva pròpia forma de despotisme: l’anomenava el “despotisme tou” , fruit de l’assumpció total per part de l’estat de la protecció del ciutadà, sempre, és clar, que sigui l’estat l’únic “agent i jutge”.

M’ha semblat oportú aquest record a un pensador –que no oblidem que va viure fa uns 200 anys- arrel de l’elaboració que s’està duent a terme per part del Govern –Departament de Justícia; Montserrat Tura- de la modernització del Codi Civil de Catalunya relatiu a la persona i a la família.

Evidentment desconec el text en la seva totalitat –no hi tinc accés - però ha transcendit als mitjans la qüestió de la informació als fills adoptius d’aquest caràcter, el de fill adoptiu, per part dels seus pares quan siguin suficientment madurs –els fills, s’entén, encara que em sembla que a la Consellera tampoc li deuen semblar madurs els pares- i, en tot cas, als 12 anys.

Això, segons diu la Consellera, és el que recomanen els especialistes en salut mental. També ha dit que no hi haurà inspectors de “la cosa”.

La voluntat de la Generalitat amb aquesta normativa és, diu encara la Consellera, evitar problemes de consanguinitat en un futur i possibles trastorns infantils.

Què, com us ha quedat el cos?.

Fa molt temps, de fet crec recordar que va ser quan es va fer el primer tripartit, des de la Trama ja vam fer esment a un fet aparentment sense importància: el canvi de denominació dels departaments de Sanitat per Salut i d’Ensenyament per Educació. Fixeu-vos que no és tan innocent, tot plegat. Ja apuntaven formes aquests canvis.

Així, des del Govern –i del Gobierno- amb més o menys intensitat ens van dient si hem de fumar o no, què hem de menjar, etc. etc. En definitiva, anar transmetent en el moment oportú la jerarquia de valors i pautes de conducta que ens convenen per inculcar què és el que interessa i quines són les necessitats col·lectives i, com hem vist, també les personals.

Paral·lelament s’apel·len altres valors com el respecte a la diferència i a la pluralitat, però això sol acabar en formes retòriques utilitzades per sortir al pas davant una situació concreta. Serveixi d’exemple el tractament de falsa consciència respecte del fenomen de la immigració: ara papers per a tothom, ara no entra ningú més, les aules d’acollida eren el papu, ara no només no ho són, sinó que han esdevingut el millor dels invents de l’Hble. Maragall...

Tot plegat, aquesta immersió en la política de l’estat-paternal, implica un gran menyspreu vers el ciutadà, que esdevé ciutadà-titella únicament important pel que té de pagador d’impostos i de potencial votant.

Un ciutadà-titella despullat de referents crítics, sotmès a un grup de pressió inapel·lable: el Govern que, de forma més o menys dissimulada, i amb la coartada que a cada moment correspongui inculca els valors i pautes de conducta que no facin trontollar el missatge dominant.

Em sembla també que, a més a més, aquestes pautes de conducta es basen en la doble veritat i la doble moral. Així hi ha escoles públiques a les quals assisteixen fills de la classe política governant en les quals –i no dic que no sigui casual- el percentatge d’alumnes immigrants és molt inferior que en d’altres. Així, mentre els conductors-ciutadans-titella han d’anar a 80 km/h a l’entorn de Barcelona, els vehicles oficials no hi estan obligats, no fora cas que algun dels nostres il·lustres polítics arribés tard a sopar. Així, els ciutadans-titella en època –ara ja sí- de crisi han de fer números per arribar a final de mes, mentre el departament d’Economia i Finances per veure com fer front a la crisi, ha creat una nova direcció general. Així,....

Torno a recordar Tocqueville, quan parlava de l’estat-patern que tracta de mantenir el ciutadà en un “infantilisme etern”, sense la responsabilitat de pensar. Segons ell, són la formació i la cultura els determinants d’una societat per ser lliure o servil.

Pensem de nou què diuen els informes PISA o de la Fundació Bofill sobre el nostre sistema educatiu. Pensem també què n’opinen d’aquests informes responsables polítics tan directes com Ernest Maragall... deixo aquest tema sobre la taula perquè algú pugui rumiar.

divendres, 10 d’octubre del 2008

Tot esperant la sentència...

Sembla que els propers dies veurà la llum la sentència del TC a l’entorn del nou Estatut de Catalunya.

Segons algunes informacions, quedaran “tocades” unes “poques” coses: el finançament i la llengua. Vaja, el moll de l’os.

Em sembla oportú ara i pel que fa a la llengua, fer una proposta:

“Des de fa alguns anys hi ha creixents raons de preocupació al nostre país per la situació institucional de la llengua catalana, l’única llengua juntament oficial i pròpia de tots els ciutadans catalans. Tanmateix, no es tracta d’un neguit merament cultural sinó d’una inquietud estrictament política: es refereix al seu paper com a llengua principal de comunicació democràtica en aquest país, així com dels drets educatius i cívics dels qui la tenen com a llengua materna o la trien amb tot el dret com a vehicle preferent d’expressió, comprensió i comunicació.

Com a punt de partida, establim una sèrie de premisses:

1) Totes les llengües oficials de Catalunya són igualment oficials i mereixedores de protecció institucional com a patrimoni compartit, però només una d’elles és pròpia i oficial a tot Catalunya i, per tant només una d’elles –el català- hauria de gaudir del deure estatutari de ser coneguda i de la presumpció conseqüent de que tots la coneixen. És a dir, hi ha una assimetria entre les llengües catalanes oficials, la qual cosa no implica injustícia de cap tipus perquè a Catalunya hi ha diverses realitats culturals però només una d’elles és pròpia. I comptar amb una llengua política comú és una gran riquesa per a la democràcia, encara més si es tracta, com el català, d’una llengua tan arrelada històricament en tot el país i de tanta vigència en molts àmbits.
2) Són els ciutadans els qui tenen drets lingüístics, no els territoris ni les llengües. És a dir: els ciutadans que parlen qualsevol de les llengües co-oficials tenen dret a ser-ne atesos per l’administració, però les llengües no tenen el dret d’aconseguir coactivament parlants ni a imposar-se com a prioritàries en l’educació, informació, retolació, institucions, etc. en detriment del català.
3) En els països bilingües, com és el cas de Catalunya, és un desig encomiable aspirar a que tots els ciutadans arribin a conèixer bé la llengua co-oficial, juntament amb l’obligació de conèixer la pròpia. Però tal aspiració pot ser només estimulada, no imposada. És lògic suposar que sempre hi haurà molts ciutadans que prefereixin desenvolupar la seva vida quotidiana i professional en català, coneixent només de l’altra llengua co-oficial el necessari per a conviure de forma cortès amb els altres i gaudir de tot allò que sigui possible de les manifestacions culturals en aquesta llengua. Que certes autoritats estatals tinguin l’ideal d’aconseguir un màxim sostre competencial bilingüe no justifica decretar la llengua estatal com a vehicle exclusiu ni primordial de l’educació o de relacions amb l’administració pública. Convé recordar que aquest tipus d’imposicions abusives agreuja especialment les possibilitats laborals o socials dels més desafavorits.
4) Certament, l’article sisè, apartat 2 de l’Estatut estableix que “El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l`Estat Espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les...”. Cap objecció a aquesta disposició tan generosa com justa, és més, seria un frau estatutari i una autèntica traïdoria utilitzar tal article per justificar la discriminació, marginació o infravaloració dels ciutadans monolingües en català en alguna de les formes abans indicades.

Conseqüentment, sol·licitem dels Parlaments una normativa legal de rang adequat (que en el seu cas pot exigir una modificació constitucional i estatutària) per fixar inequívocament els següents punts:

1) La llengua catalana és comú, pròpia i oficial a tot Catalunya, essent l’única la comprensió de la qual pot ser suposada a qualsevol efecte a tots els ciutadans catalans.
2) Tots els ciutadans que ho desitgin tenen dret a ser educats en llengua catalana, sigui quina sigui la seva llengua materna. La llengua co-oficial ha de figurar en els plans d’estudis en diversos graus d’oferta, però mai com a llengua vehicular exclusiva. En qualsevol cas, sempre ha de quedar garantit a tots els alumnes de Catalunya el coneixement final de la llengua catalana.
3) A tot l’Estat, qualsevol ciutadà bilingüe té dret a ser atès institucionalment en qualsevol de les llengües oficials. La qual cosa implica que en els centres oficials espanyols haurà sempre personal capacitat al respecte, no que tot funcionari hagi de tenir aquesta capacitació.
4) La retolació dels edificis oficials i de les vies públiques, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania, etc... a Catalunya és recomanable que siguin bilingües però, en tot cas, mai podran expressar-se únicament en la llengua co-oficial.
5) Els representants polítics catalans utilitzaran habitualment en les seves funcions institucionals d’abast estatal la llengua catalana, tant dins d’Espanya com a l’estranger, llevat de determinades ocasions característiques. En Las Cortes, podran emprar indistintament, com és natural, qualsevol de les llengües oficials”.

Si a algú li sembla una proposta fora de mida, cal que tingui present que la redacció no és meva. Si el traduïu a la llengua co-oficial, canvieu català per castellà, llengua pròpia per llengua comú, Catalunya per Espanya i Espanya per comunitats bilingües, i poca cosa més. No tindreu altra cosa que el “Manifiesto por la lengua común”