En l’època de la meva infància la gent anava poc de vacances i els escolars, que, com ara, en teníem més que els pares, les passàvem a casa dels avis, “al poble”, en dèiem. Entre d’altres records d’aquells temps, em ve a la memòria aquell calendari, “taco”, en dèiem, que sempre havia penjat a la paret de la cuina dels meus avis i que obligava, si el volies tenir al dia, a arrencar diàriament un full.
No és que ara no existeixi aquest tipus de mesurador temporal, el que passa és que, en general, a moltes llars ha estat bandejat pels nous aparells mesuradors que a més a més de dir-te el dia i l’hora, la d’aquí i també –molt útil, per cert- la de N.Y. i la de Hong Kong, t’informen de si plourà o no, de la temperatura dins i fora,... És com tenir junts i plegats dins una mateixa capseta, el “taco”, tres o quatre rellotges i un d’aquells frares amb una vareta que puja i baixa segons la humitat.
Una de les gràcies d’aquell “taco” i que les TIC no han estat capaces d’introduir a l’estri modern, era que cada full del calendari contenia al seu dors una historieta, un acudit, una frase, un comentari,... Recordo que, com passa amb els calendaris d’advent, una de les coses que em feia més il·lusió era arrencar personalment el full del dia i ser la primera persona a llegir el seu dors.
No cal dir que els continguts eren del tot innocents, i era del tot innecessària qualsevol censura prèvia per part d’un adult. Evidentment deu ser aquest el motiu pel qual he oblidat gairebé totes aquelles lectures d’infantesa. I dic gairebé perquè, curiosament, recordo una que avui m’ha vingut al cap.
En concret i molt resumidament, la historieta que es desenvolupava al dors del full de no sé quin dia d’ara deu fer vàries dècades, era a l’entorn d’una senyora, vídua i amb una filla i d’un senyor, vidu i amb un fill. Es casen la filla amb el vidu i la vídua amb el fill. El relat enumerava tot un seguit d’estranyes relacions de parentesc que sorgien arrel d’aquests dos matrimonis: la vídua passava a ser filla de la seva filla, el fill era pare del seu pare, el vidu era el sogre de la seva sogra, etc.etc.
Aquesta història, tan modesta com banal, l’he recordada avui. No pas pel seu contingut, sinó, segurament, perquè quan la vaig llegir vaig pensar: quin embolic!.
Avui la sensació ha estat similar quan he escoltat que el President de la Generalitat ha fet arribar al PSOE –tot i que, en la meva opinió, els destinataris són únicament els mitjans de comunicació i, com a conseqüència, els ciutadans- l’advertiment o la insinuació de què el principal partit català pel que fa a nombre de diputats, és a dir el PSC que en té 25, podria no votar la llei de pressupostos.
Immediatament he pensat en l’embolic que aquest fet podria comportar per als membres del PSC amb interessos immediats, directes i personals a Madrid –de directes i personals no immediats, és a dir de futur, en tenen tots ells-. Per exemple, el Sr. Corbacho hauria de defensar una posició contrària als pressupostos que ell mateix, col·legiadament, ha aprovat al Gobierno. La Sra. Chacón, no només hauria de defensar aquesta posició contrària, sinó que hauria de votar, en tant que diputada, contra els pressupostos del Gobierno i del seu Ministerio... I en Montilla hauria de buscar una feina per a ells -suggereixo l’oficina antifrau-.
Evidentment, no em creia tal amenaça quan es va apuntar fa un temps, però avui, amb els pressupostos debatent-se a Las Cortes, encara menys.
Què passarà?. Mireu, fa pocs dies un diputat d’ICV, no recordo quin, va dir que ara ja no hi havia problemes al Govern amb el tema d’infraestructures, que ja s’havia arribat a un acord amb el PSC i que tot estava resolt. Res més. El senyor d’ICV va interpretar que no calia –o que més valia- no entrar en detalls.
Intueixo que amb el cas dels pressupostos passarà el mateix. En Solbes o en Zapatero o en Montilla o en Castells o tots ells alhora, explicaran que s’ha acordat no sé quina mesura poc concreta i no necessàriament d’obligat compliment –encara m’arrisco més i dic que possiblement de caire social i possiblement relacionada amb la llei de la dependència- que fa que, TALAN! els diputats PSC puguin, ara sí, votar la llei de pressupostos.
Intueixo també que aquesta carta, sense correspondre a un Pla B perquè això significaria tenir una estratègia de mig termini, ha sorgit després de veure que malgrat els afalacs i les carantonyes a en Duran, CiU no s’ha avingut a donar suport a la llei, provocant un mercadeig amb el País Basc i amb Navarra que deixava, encara més, el PSC amb el cul a l’aire.
L’alternativa és que no passi res de nou. Que els 25 votin els pressupostos i que la Sra. Chacon, el Sr. Corbacho i companyia facin el que possiblement varen fer els personatges del calendari, no donar-hi massa voltes, que tot plegat és un embolic en el qual no cal entrar-hi, que encara prendrien mal.
Entrades
