Periodisme independent

Aquest és un dels aspectes professionals més reivindicats per tota mena de periodistes de tots els mitjans. Alhora, la independència dels periodistes és proclamada als quatre vents per tota mena de polítics de qualsevol partit. Malament! Tanta proclamació fa pensar que no deu ser del tot cert...

Un parell d’exemples.

1. Fa pocs dies el cap del gabinet de premsa del Pepe Montilla va amenaçar en Jordi Barbeta dient-li coses tant edificants com: - No voy a parar hasta joderte. El mateix dia va trucar al subdirector de la Vanguardia per fer-li saber que presidència no atendria cap demanda dels mitjans del grup Godó. Després va trucar per justificar-se dient que “va ser un calentón”. En devien ser dos, opina La Trama.

TV3, en els seus NoDos (TN) no en va fer cap esment.
Catalunya Ràdio ni ho va esmentar en cap dels seus informatius.
El Periódico va enunciar: “CiU relama la dimisión de “un” jefe de premsa”
El Pais no ha esmentar res
La Vanguardia, com a mitjà directament afectat n’ha parlat a bastament

2. En el concert de comiat d’en Lluis Llach el públic va xiular l’entrada de José Montilla amb crits de “fora Montilla”, que es van poder sentir amb claredat en la retransmissió de TV3 malgrats els esforços del presentador per superposar la seva pròpia veu tot explicant-nos com el públic “reclama la presència del artista” fins que els crits eren prou clars i evidents.

TV3 no es va fer esment en cap dels seus NODOs informatius
Catalunya Ràdio ni en va parlar
El Periódico va dir que el públic va xiular l’entrada del govern tot cridant “fora d’aquí”

I així anem fent... Quina vergonya!

Tots ens alimentem d'algun pessebre i d'aquest paguem les escoles del fills, la hipoteca, les assegurances del cotxe i les vacances d'estiu. Ens hi debem i hem de "guardar les formes" per no fer enfadar l'amo. El que no fem la resta de mortars es recalcar cada sis paraules que som indendents, equànims, objectius i donem trascendència històrica a la nostra feina.

esquizofrènia

Un dels primers episodis d'esquizofrènia del nostre Govern que recordo va ser quan ja fa uns anys el Sr. Carod-Rovira va viatjar a Perpinyà i es va entrevistar, suposadament, amb membres d'ETA. Aquest viatge li va costar el càrrec tot i que, va dir, el va fer com a dirigent d'ERC i no com a Conseller Primer. És a dir, el Sr. Carod era o no membre del Govern en funció de les circumstàncies. Suposo que aquesta facilitat és la que li permet ser i alhora no ser vice-president del Govern. I la mateixa que li permet ser independentista i alhora trobar positiu l'informe emès pels serveis jurídics de l'Estat sobre l'Estatut. I la mateixa que li permet tantes i tantes altres situacions incongruents.

Tanmateix, aquesta facilitat d'optar per una o altra personalitat no és només potestat del nostre vice-president/conseller/independentista (o no).

Aquests dies hem pogut seguir a través dels mitjans de comunicació (sobretot a través dels no controlats -també La Trama- perquè els altres no s'hi han esmerçat gaire) el fet que el cap de premsa del president de la Generalitat va amenaçar un periodista de La Vanguardia per haver publicat el contingut de l'informe dels serveis jurídics del Gobierno sobre l'Estatut. Després d'aquesta conversa, el mateix càrrec va parlar amb el sots-director del mateix diari dient-li que no calia que es posessin en contacte amb el Govern per informar-se de res, atès que ningú els atendria.

Amb tot, aquest fet, greu, no representa cap problema per al nostre Govern. Primer perquè ja ha quedat clar que la conversa era personal (nou cas d'esquizofrènia!). Que dic jo: ¿vols dir que el Sr. Bolaño hauria telefonat al Sr. Barbeta si el primer no fos cap de premsa del presidència i el segon un periodista-no-controlat?. Segon perquè tal com el president va aclarir de seguida i el conseller Nadal, actuant de portaveu del Govern, va corroborar en acabar la reunió de l'executiu, el Govern ni amenaça, ni ha fet ni farà res per coartar la llibertat d'expressió.

De fet, això ja ens ho imaginàvem, o és que hem oblidat l'entrevista realitzada (i inacabada) poc abans de les eleccions amb l'aleshores candidat Sr. Montilla?. Mateix mitjà, entrevistador Sala-Martin. A l'audio de l'entrevista es pot escoltar com el candidat diu "marxem Toni", i aquest tal Toni no és altre que Antonio Bolaño, que ja aleshores tenia cura de la relació amb els mitjans...

També hem sabut aquests dies que el conseller d'Agricultura, Sr. Antoni Llenas, era fins ahir regidor del municipi d'Alt Aneu. En aquest municipi hi ha un hotel tancat des de fa temps perquè està antiquat i no té parròquia, que es convertirà en un edifici d'apartaments de luxe si l'Ajuntament ho aprova definitivament. Resulta que aquest hotel és, casualment, propietat dels pares del Sr. Llenas. L'esquizofrènia permetrà al Sr. Llenas actuar com a membre del Govern, com a exregidor o com a fill...

En tot cas, aquests exemples d'esquizofrènia o de dualitat de personalitat, ens poden donar llum sobre algunes propostes sorgides del tripartit aparentment incomprensibles.

Per exemple, ara podem entendre perfectament que si el Govern detecta que hi ha manca de pediatres decideixi que el millor és que metges de medicina general facin de pediatres. No cal patir si aquest fet, al marge de la qüestió sanitària, agreuja la manca de metges de medicina general, la seva feina la podran assumir els traumatòlegs, que seran substituïts per cardiòlegs,...

Entendrem també que, malgrat el col·lectiu de mestres diu que no en són prous per cobrir la sisena hora, el conseller Maragall digui que no hi ha cap problema. A les escoles n'hi ha molta de gent que hi treballa, tal vegada el personal d'administració i serveis pot alterar temporalment la seva personalitat i assumir tasques docents.

Peix al cove

Notícies aparegudes en alguns diaris han mostrat un estat calamitós del moll de pescadors, de la llotja, dels locals que haurien de servir de dipòsits de materials, etc. Pel que sembla, l'estat és dantest. Val a dir que, en el marc de la política d'anestèsia informativa a que ens ha sotmès el Govern i l'ajuntament de Barcelona, cap de les emissores o diaris "oficials" han dit una sola paraula. Però no és de política informativa que voldria parlar en aquest post.
El cert és que les instal·lacions devien estar en un estat tant calamitós que l'autoritat del port i ajuntament han decidit fer-hi alguna cosa. Ahir vaig llegir a un diari (no "oficial", òbviament) que l'ajuntament de Barcelona havia donat una setmana per tal que la manipulació del peix que va a la llotja es faci d'acord amb el que preveu la legislació vigent.
O sigui, que si no ho he entès malament, actualment el peix que arriba a Barcelona es manipula il·legalment, sense complir les normes vigents. I com que qui sigui no compleix el que diu la llei, li donen una setmana per veure si, sisplau, s'adapta a la normativa.
O sigui, que es manipula el peix sense complir les normes i l'ajuntament no se n'entera? O se n'entera i mira cap un altre costat? Que no sé que és pitjor...
Això si, el responsable municipal de torn ha corregut a dir que la salut pública no corria perill, que el que no es complia era una tonteria. Cal o no cal complir la normativa? Cal la normativa?
Estic pensant seriosament demanar a l'ajuntament si puc deixar de complir les normes de trànsit. Només una setmaneta, serà poc i procuraré que el personal no prengui mal, de debò.

El Estatut se muere pero hay cosas peores

(Jordi Barbeta, La Vanguardia, 18 de març) El contenido de las alegaciones del abogado del Estado al recurso del PP contra el Estatut que publicó La Vanguardia el viernes plantea un dilema políticamente muy significativo. Teniendo en cuenta la correlación de fuerzas del Tribunal Constitucional entre magistrados denominados progresistas y conservadores, es bastante probable que la sentencia sobre la nueva norma catalana se sitúe entre la nulidad que defiende el PP y la constitucionalidad tal como la entiende el Gobierno, es decir, restando trascendencia política real a cualquiera de las formulaciones fundamentales. No ha de extrañar, por lo tanto, que el líder del PP catalán, Josep Piqué, cante victoria por adelantado. Igualmente es comprensible, hasta cierto punto, la honda preocupación que embarga a todos los protagonistas catalanes de la aventura, fundamentalmente el PSC y CiU, que ya están iniciando un pleito de características similares, aunque opuestas, al que protagonizan los parientes de James Brown con el cadáver del artista.

Pero una cosa es preocuparse, pensar cual deberá ser el siguiente paso, y otra muy distinta amargarse y amargar la vida a los demás. El Govern de la Generalitat se ha empeñado en restar trascendencia al contenido del informe poniendo el énfasis en que lo verdaderamente importante es que el Gobierno defienda la constitucionalidad del texto y el Tribunal lo avale. Efectivamente, si el Tribunal avala las tesis expuestas por el abogado del Estado, el Estatut quedará en poca cosa más o menos que el texto de 1979, pero el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, habrá ganado la batalla jurídica que le ha presentado el PP. El partido de Mariano Rajoy necesita que se declare la nulidad de alguno de los artículos fundamentales para poder proclamar a los cuatro vientos el fracaso de la iniciativa auspiciada por Zapatero y que pasaba por ser el buque insignia del proyecto político de la España plural. En todo caso son perspectivas factibles pero cuya repercusión está aún por ver en un país donde nunca pasa nada y cuando pasa no tiene importancia.

Así pues, no se ven motivos para perder los nervios y menos un Govern que tiene toda la legislatura por delante con una oposición cariacontecida. Sin embargo, la inseguridad es tal que algunos altos cargos de la Generalitat han considerado la publicación del documento del Gobierno español como una ofensiva contra el Ejecutivo que preside José Montilla y han tenido una reacción que no por repetida es menos grave. Es más grave que lo que pueda ocurrir con el Estatut, porque afecta a libertades y derechos fundamentales que la primera institución catalana está obligada a garantizar y amparar y no lo contrario.

El día en que se publicó en La Vanguardia el contenido del documento del abogado del Estado, el director de la oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antonio Bolaño, habló por teléfono con el periodista que firmaba la información y que firma esta columna. Empezó con acusaciones, de las acusaciones pasó a los insultos a los que ya nos tiene acostumbrados a los que nos dedicamos a esto y cuando ya parecía que se había quedado "a gusto", al menos eso dijo, pasó directamente a las amenazas: "Te juro que no voy a parar hasta joderte", dijo entre otras cosas. Todo por publicar un informe "antiguo" del Gobierno amigo en el que apenas se hacía referencia al tripartito. A saber qué ocurrirá el día en que alguien les critique por lo que hacen o por lo que no hacen... Con esta inseguridad ciudadana es difícil trabajar, pero algunos no servimos para otra cosa, así que no tenemos más remedio que hacer frente al maccarthismo local... con más periodismo.

Els mals exemples

Recentment s'ha parlat molt de canvi climàtic, els polítics d'aquí i els de fora, científics finançats per diferents institucions (i que aporten resultats diferents, és clar), els diaris, ràdios i teles s'hi han afegit amb singular alegria des del profund desconeixement de que fan gala la majoria dels periodistes... tothom parla del canvi climàtic. És la moda i de passada ens espanten amb ximpleries com l'augment del nivell del mar (del que un dia en parlarem a La Trama).
Per la seva banda, la Comissió Europea vol impulsar lleis o directives per limitar les emissions de CO2 tot reduint la circulació de vehicles, modificant els processos de fabricació, etc. i el seu president Jose Manuel Durao Barroso ha fet brillants discursos sobre la necessitat de fer accions decidides en aquest sentit.
En un altra banda del planeta, Albert Gore, ex vice-president dels USA lidera una campanya per aturar el canvi climàtic, de la que destaca la producció el documental An Inconvenient Truth (Una veritat incòmoda) pel qual ha guanyat un Oscar. Certament, hom es pregunta: - I perquè no feia res quan era el vice-president de la potència mundial que més contamina?, però aquesta resulta una pregunta incòmoda que posaria al Sr. Gore en una situació incòmoda.
Recentment, el Sr. Barroso ha estat vist per Brussel·les conduint un tot terreny dels que consumeixen més. He llegit que llença a l'aire més de 600g de CO2 per kilòmetre recorregut. No sé si la dada és certa, però a preguntes dels periodistes, el president de la Comissió Europea va dir que ell estava allà per impulsar lleis, no per donar exemple de res. Aquest home té les idees clares, això si.
També fa pocs dies ha sortit a la premsa que el matrimoni Gore viu en una caseta de 28 habitacions, amb piscina climatitzada i no sé quantes coses més que li fan pagar una factura de llum superior als 1000 US$ mensuals, quantitat que el Sr. Gore pot pagar sense problemes amb el que guanya donant conferències sobre el canvi climàtic, a les quals va en avió privat, per cert. De ben segur que la filtració de la notícia és interessada i darrera hi deu haver alguna obscura (o no) institució que contamina la tira. Però les dades no han estat desmentides.
Naturalment, els Srs. Barroso i Gore tenen dret a viatjar en el vehicle que s'han comprat, a disposar d'una casa de somni i a pagar les factures de combustibles i llum que els seus ingressos els hi permeten. Faltaria més! Però cal reconèixer que són un mal exemple d'allò que precisament prediquen. Com em poden demanar a mi (o a qualsevol altre ciutadà del mon) que consumeixi menys, que gasti menys aigua, que vagi en transport públic, etc., si ells van en avió privat i gasten el que volen (que per això tenen diners)? Siguin quins siguin els raonaments que es poden fer, que són molts i molt variats, s'ha de reconèixer que donen un mal exemple als ciutadans als que volen convèncer. I amb aquests exemples, tots els arguments pedagògics se'n van a fer punyetes, com el planeta que presumptament volen salvar.

Que Déu ens lliuri dels salvadors!