divendres, 28 de novembre del 2008

Obscè!

Avui els mitjans de comunicació van plens de les declaracions de la Sra. Esperanza Aguirre desprès del seu retorn des de Bombai. Primer vull dir que m’alegro per ella pel fet d'haver pogut sortir sense conseqüències per a la seva integritat d’un atemptat tan greu i sagnant com aquest.

Tanmateix m’ha semblat tot plegat una posada en escena cínica. El fet de les sabates blanques i els mitjons provisionals senzillament obscè i crec que és d’una gran baixesa ètica. La Sra. Aguirre ha fet una compareixença patètica que els mitjans han acollit amb planes i planes.

La seva experiència sens dubte no la desitjo a ningú i, possiblement, ha patit tant com diu. Per tant, res a dir sobre això, però sí sobre l’aprofitament mediàtic i la complicitat dels mitjans.

Personalment em mereix més respecte el que he escoltat dir per ràdio al Sr. Ignasi Guardans, ahir i avui. Sense tant de teatre ha fet una explicació de la situació. Una situació que ell encara està patint perquè ha dit que no marxarà d’allà fins que pugui fer-ho el darrer dels membres de la delegació que encapçala. De les seves explicacions m’ha semblat entendre que també hauria pogut ser fora hores d’ara, però segurament ell creu que la seva situació li permet fer gestions en favor d’altres que, sols, ho tindrien més difícil.

El Sr. Guardans no ha merescut, però, la mateixa atenció mediàtica. Això no ven. Auguro, tanmateix, que si quan torni el Sr. Guardans a casa, cosa que li desitjo cordialment, fa alguna declaració que representi un retret a la Sra. Aguirre –o es pugui prendre com a tal- i això dóna lloc a alguna batussa pseudopolítica, per lleugera que sigui, obtindrà el benefici dels periodistes.

dimecres, 26 de novembre del 2008

El discurs que va llegir el President

Algú va escriure un discurs que dilluns va llegir el President Montilla.

Personalment no vaig assistir a l’exposició del President, però m’he llegit el discurs. Per descriure’l puc dir que es tracta de 12 folis i mig. Està dividit en dues parts, la primera “Una obra de Govern en marxa” fa un repàs de l’obra feta en mitja legislatura. La segona, “Un compromís polític renovat”, parla de futur. Cal afegir que, tot i que al començament diu que no és la voluntat fer un balanç, atès que el President el va fer fa poc al Parlament, la primera part ocupa 9 dels 12 folis i mig.

Per l’estil del redactat, ja es veu que és per ser llegit. Ben puntuat, punts suspensius allà on cal aturar-se –on no cal, el President ja s’atura tot sol-,etc. Cal doncs felicitar l’equip de redacció, va fer el que va poder.

Tanmateix, el contingut és pobre. En tots els sentits. La part d’obra feta es divideix en els àmbits que sembla que impulsen l’acció del Govern i que, segons diu, s’ha acomplert en el 55% del previst per a la legislatura.

1.- Prioritat a les polítiques socials.- Com a mostra i a tall d’exemples vull esmentar algunes coses que m’han cridat l’atenció:

- Desenvolupament de la Llei de la Dependència, aquí el President fa aiguabarreig amb el tema de la crisi, però sembla que “no farem ni una passa enrere”. El detall, però, el contradiu. Dóna unes xifres d’atenció a les persones dependents curioses: l’any que ve, diu, 37.000 persones se’n beneficiaran. D’una banda, pregunto, no era aquesta aproximadament la xifra actual?. D’altra banda, constato: persones a Catalunya amb discapacitat reconeguda: 385.173, de les quals grans dependents grau III i grau II: 76.371 i 102.349. Diu també que s’atendran 22.000 persones en grans residències i 4.000 en centres de dia. Segons l’Institut d’Estadística, l’any 2007 hi havia 996 places en centres de dia per a persones amb discapacitat i 3.835 per a gent gran, per tant, l’any 2007 ja hi havia més de 4.000. Segons el mateix Institut, hi havia 3.372 places en residències per a discapacitats i 8.322 per a gent gran, sumeu, si us plau, dóna 11.694... l’any 2009, s’haurà doblat la xifra?. Podeu dir, ep! que hi ha les concertades!, bé, sumeu 2.308 als centres de dia i 12.741 a les residències. Això fa: 7.139 places en centres de dia l’any 2007 i 24.435 en residències. El Govern ho té fàcil per acomplir el que va dir el President, només haurà de reduir les places en els dos casos.

- Educació. Cap esment a la futura Llei fins al final i de passada, que hi havia presents membres del Govern en públic desacord. Tampoc res sobre els resultats escolars, que això ja ens va dir el Conseller Maragall que són tonteries. Només va parlar d’inversions, més mestres, més barracons a les escoles, que ara són aules educatives provisionals, que sí n’hi ha més però, paraules textuals del President, “no tenen res a veure amb els barracons de fa deu o dotze anys”.

- Salut: hi ha més metges per a tothom (i encara n’hi haurà més, no oblidem que estem al 55%), metges que (a) no sabem on els amaguen perquè les cues a la SS són les mateixes des de fa temps (b) les xifres són curioses, atès que segons l’Institut d’Estadística hi ha menys metges col·legiats a Catalunya dels que el President diu que estan a la sanitat pública.

En la mateixa línia el President va anar esplaiant-se en les altres línies que impulsen –encara que no ho sembli- l’acció de Govern:

2.- Garantir la seguretat i la justícia (llegir: radars, jutges que se’n foten del català, actuacions d’alguns mossos sota sospita,...)
3.- Vertebrar el territori, promoure el progrés econòmic (en aquestes línies deuen estar els temes TGV i els seus esvorancs, 4rt. Cinturó, apagades de Fecsa –que encara hi ha generadors distribuïts per Barcelona-, dèficit d’inversió en infraestructures, rodalies, aeroport de primera, habitatge, caos –episodi, va dir el President- de la sequera, ...)
4.- Defensar i projectar la llengua i la cultura catalanes. De nou un aiguabarreig entre el secretariat de la Unió per la Mediterrània (que no oblidem que hem d’estar agraïts a ZP i a Moratinos) i, com no! Frankfurt (ai las!, President, que d’això ja fa més d’un any i més de cinc que es covava).
5.- Compromís irrenunciable amb l’avenç i la consolidació de l’autogovern. Sense comentaris.

No em vull estendre més en això. El President va dir que en dos anys s’han inaugurat 355 nous equipaments. Qui tingui paciència, que vagi buscant, a veure si els troba. Si té dificultats per arribar al número, que compti també els bancs del parc, si n’hi ha de nous o repintats, que els afegeixi a la llista. No rieu, com penseu que ho fan ells?.

Els darrers 3 folis i mig són els de futur: compromís polític renovat. Cap xifra, tot és literatura inconcreta i allò que han tret els mitjans de que Espanya no es pot permetre que Catalunya no se’n surti i allò del temps de descompte pel que fa al finançament, que no sabem quan s’acaba aquest temps de descompte, ni quan hem de començar a posar-nos nerviosos, tot i que està clar que ara encara no és hora. I allò de la resposta unitària sense horitzons improbables i camins inviables si la sentència del TC sobre l’Estatut fos “lesiva pel nostre autogovern”, que ja veurem, arribada la sentència, què s’entén per lesiva... I, fixeu-vos que el Pla B del President arribat el moment d’un sentència lesiva és... convocar una reunió (de fet al Govern no fan altra cosa cada cop que van maldades).

Mireu, a mi no m’agrada aquest Govern i, per tant, no sé com anirem d’objectivitat. Tanmateix el discurs en qüestió em sembla un conjunt de fal·làcies i de focs d’encenalls. Amb tot, la meva opinió em sembla més objectiva que la dels mitjans en general. Els mitjans de comunicació han estat generosos, llevat, és clar, dels de la caverna. La resta, encantats amb l’argument i cant de l’obra, amb l’excepció d’algun articulista. Cap anàlisi acurada. Parlarem dels mitjans en altre post, però si algú ha advertit canvis en algun mitjà o grup fins ara poc afí, que repassi les subvencions a la premsa, les adjudicacions d’emissores de ràdio i algun què altre encàrrec específic.

dissabte, 22 de novembre del 2008

La cúpula de Barceló

S’ha inaugurat la cúpula d'en Barceló i als fastos hi han anat en processó el rei, el president del gobierno, una colla de ministres, pilotes de diversa mena i una munió de polítics que han tractat d’amortitzar els 20.000.000 d’euros invertits en la broma amb la boca bavejant per una obra que no entenen i desfent-se en elogis de l’autor dels nostres temps, l’espanyol universal, la presència d’Espanya a Europa i tot un seguit de tonteries, a les que Miquel Barceló ha respost amb altres frases de similar catadura que ningú ha entès del tot, però que tothom ha comentat com si les entengués. És el que té això de l’art, cal dir frases poc definides, metàfores incomprensibles i sobre tot – això és molt important – comparar-ho amb alguna cosa impressionant, tant se val que sigui la capella Sixtina, com un oceà de colors, llums i animals fantàstics...

La cosa, però, ha costat 20.000.000 d’euros i la xifra no és irrellevant. En un moment de crisi, mentre cada dia van a l’atur 6.000 persones, tanquen 600 empreses i augmenta la morositat perquè la gent no pot pagar la hipoteca, no sé si fer ostentació d’aquesta la despesa resulta oportú. Si la política són gestos (hauria de ser quelcom més, però de moment són gestos), el gest de gastar 20 milions mentre la llei de la dependència no es pot aplicar perquè no hi ha diners, Espanya està a la cua d’Europa en ensenyament, recerca, innovació, tenim uns transports públics de pena ... no mereix tant de boato i cares d’alegria com hem vist als diaris aquests darrers dies.

Si a més, resultés cert que part s’ha pagat amb fons de cooperació, l’operació resultaria literalment pornogràfica.  I si no també, perquè els 20 milions s’haguessin pogut destinar a qualsevol altre cosa de profit.

La Trama s’ha documentat amb experts en el tema i atenció, profecia per a les hemeroteques, en menys de 10 anys, part de les fantàstiques formes de la cúpula tindran problemes d’estabilitat, els colors canviaran i no seran tant vius com ara, es produiran despreniments de fragments. És el que passa amb l’art efímer... dura el que dura.

(NOTA: a la Trama ja sabem que la conselleria Feng Shui ha costat més, però l'actualitat mana)

dimecres, 19 de novembre del 2008

Voracitat recaptatòria

Tinc carnet de conduir des de l’any 1976. Des de llavors i conduint jo, que recordi, he tingut quatre accidents, cap d’ells greu i no sé de quantes sancions he estat objecte, però, amb tota seguretat, no arriben a deu, incloses les d’aparcament.

Tenint en compte que condueixo diàriament des de fa gairebé trenta anys, no em sembla una exageració tot plegat. Clar que tothom que condueix deu pensar que ho fa bé això de conduir, per això he començat exposant unes dades quantitatives que ajudin a fer una idea del que jo entenc que representa una conducció poc o gens temerària i un respecte per les normes de circulació prou acurat.

Tampoc és que els números, en aquest cas, responguin a una ciència exacta. Ja hi ha una història que diu que un vehicle va atropellar un vianant. El conductor surt del cotxe tot donant-li la culpa al vianant i, com a tota argumentació, explica que fa més de trenta anys que condueix i que mai havia atropellat ningú. El vianant respon que ell fa més de cinquanta que camina i que mai l’havien atropellat... Sens dubte en la conducció influeixen moltes i moltes variants que res tenen a veure amb els números.

En tot cas, les xifres són les que són. Afegeixo ara que d’aquelles encara no deu multes, tres són d’aquest any i dues corresponen al darrer mes. És a dir que a aquest ritme, hores d’ara ja hauria d’haver acumulat, en números rodons, entre noranta i set-centes vint sancions de circulació.

Què m’ha passat enguany i, sobretot, què m’ha passat els darrers trenta dies?. M’he tornat un element perillós al volant?. Vaig pels carrers creuant en vermell?. Han de començar a patir els meus conciutadans per aquest canvi sobtat en la meva conducció?. Tal vegada, haig de visitar el psicòleg per si pateixo alguna patologia encara no diagnosticada?. Els anys pesen i he perdut capacitat de conducció?. Han canviat les normes i ningú m’ho ha dit?...

La resposta a totes les preguntes és: NO. I, com sempre fem a la trama, quan una cosa no s’explica a partir de les causes que semblarien més lògiques, cerquem altres de diferents.

Si no sóc jo, si no he variat gaire les pautes de conducta. Si tampoc han variat les normes... què passa?.

Jo us ho dic, que hi ha més voracitat recaptatòria per part de les administracions. Voracitat que s’ha incrementat darrerament a partir de la manca d’ingressos per taxes i altres impostos relacionats amb el consum en general i amb el mercat immobiliari en particular. Voracitat que, auguro, es continuarà incrementant els propers mesos.

Mireu sinó. He llegit avui que la Generalitat pensa recaptar per multes l’any vinent la gens menyspreable xifra de 93 milions l’euros.

Hem dit que la Generalitat pretén recaptar aquesta quantitat a tot Catalunya. Cal tenir present també que una bona part ha de correspondre a Barcelona i rodalies, atès que acull la major part de la població. Més de la meitat. Tanmateix aquesta més de la meitat de la població haurà de pagar també la quantitat que pretenguin recaptar els ajuntaments, tant el de Barcelona com els de rodalies.

Bé, doncs, fem quatre números sobre una base gens científica però prou raonable.

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’1 de gener de 2007 hi havia a Catalunya 7,09 milions d’habitants. A Barcelona i la seva zona d’influència deu haver uns 4 milions d’habitants aproximadament. Sense tenir en compte que en aquesta zona hi ha més circulació i, per tant, més possibilitats de sanció, podríem aproximar en uns 53 milions d’euros la part que correspondria pagar, als ciutadans de Barcelona i zona d’influència, a la Generalitat en concepte de multes. Si sumem les que pretenguin recaptar els diferents ajuntaments, que això no ho han dit, potser podríem deduir que seran més de 100 milions d’euros.

Dit això i tornant a l’Institut d’Estadística. Segons aquest Institut a Barcelona i zona d’influència es desplacen en vehicle propi uns 400.000 habitants (comptant els que ho fan habitualment i els que es desplacen de vegades també amb transport públic). Multipliquem aquesta xifra per 2, atès que circulen altres vehicles que no són de ciutadans de Barcelona i comarca i tenim 800.000.

Fixeu-vos en la generositat del càlcul. Hem aproximat la quantitat total a recaptar tenint en compte només la població i no el fet que hi ha més circulació, ni que hi haurà sancionats d’altres zones. I pel que fa a conductors hem comptat els que condueixen habitualment i els que alternen conducció i transport públic i ho hem doblat.

Bé, això vol dir que cada conductor que circuli per Barcelona i rodalies haurà de pagar cada any 125 euros. Tenint en compte que la quantitat de la sanció es redueix si es paga en el seu temps i no es recorre, estem en uns 250 euros de multa per conductor. Si apliquem un petit corrector, atès que hi ha qui no paga les multes, deduir que ens toca a uns 300 euros per cap, uns 150 si paguem sense piular.

Com s’aconsegueix això?. A tall d’exemple: la darrera de les sancions que encara no he rebut però que sé que la rebré és d’ahir mateix. En una zona fora ciutat, però que encara es considera urbana i, per tant subjecta a limitació de 50 km/h, una zona industrial on de bon matí no hi ha ningú llevat de quatre camions que circulen i dos d’aparcats, emboscat entre un d’aquests dos camions aparcats, hi havia un cotxe policial camuflat d’aquells a l’interior del qual dormita un agent darrera un aparell que fa fotos... i em van retratar, deuria anar a uns 60 km/h. Bé, què hi farem, a veure si amb aquesta tercera multa d’enguany ja arribo a la meva quota...

dijous, 13 de novembre del 2008

Ala est i ala oest (o el respir dels guionistes)

L’altre dia, segons què van informar diferents mitjans de comunicació, el president electe dels Estats Units i la seva esposa van visitar la Casa Blanca.

Aquest fet, la visita suposo que més protocol·lària que altra cosa dels futurs inquilins de la Casa Blanca, forma part d’aquelles litúrgies, no exemptes de certa teatralitat, que sovintegen en els afers polítics. A mi no em sembla malament. La imatge de “bon rollo” ajuda a crear climes adequats.

Em va donar per pensar, però, què deuen fer en aquestes circumstàncies. De vegades passa, que quan escoltes o coneixes situacions en les quals, amb tota probabilitat, no t’hi trobaràs mai o sempre les has viscudes a una llarga distància (i no només em refereixo a aspectes geogràfics), intentes posar-te en el lloc i imaginar com i què deu passar.

De fet alguna vegada ja he intentat imaginar què deu fer, posem per cas, SM El Rei un dia qualsevol. Això em ve al cap en situacions com ara, quan em llevo al matí (6.30 / 7 a.m.) i amb els ulls mig tancats començo a deambular pel dormitori per intentar saber exactament quin ha de ser el pas següent a realitzar (ja és ben curiós que gairebé cada dia fas el mateix a aquella hora però, precisament cada dia a aquella hora, has de pensar quina és la propera acció necessària si vols acabar sortint de casa quan toca). En tan quotidianes circumstàncies, algun cop he pensat que SM El Rei no té mai aquests moments d’incertesa. Imagino, i em puc equivocar, que ja deu anar algú a dir-li que ha d’obrir els ulls, i a continuació li deuen cantar l’agenda del dia (que pots comptar!) i quin vestit s’ha de posar en cada moment. No com jo, que haig de revisar l’agenda tan bon punt em llevo per veure si haig d’anar “de bonito” o no cal..., que ho podria fer el dia abans però fa molt mandra, què hi farem!.

Bé, tornem a la Casa Blanca. D’entrada és veu que és molt gran... o hi ha moltes cases que tinguin “ala est” i “ala oest”?. A casa meva, les ales es toquen i quan tenim visites em semblaria molt difícil dur-ne una part a l’ala est i una altra a l’ala oest. Per tant, és molt gran i deu ser molt complicat coordinar les ales. Tant és així, que mentre el Sr. Obama tracta les qüestions relatives a la coordinació de l’ala oest amb l’actual president, la seva dona ha de parlar sobre el funcionament de l’ala est amb l’ara ja per poc temps primera dama.

Imagino que les converses no deuen tenir continguts semblants. Les converses a l’ala oest deuen anar plenes de mots com ara missió de pau (potser algú altre en diu guerra, d’això), armament (per a la pau d’abans), informes secrets (per saber on cal anar a posar pau quan hagin acabat de posar pau allà on l’estan posant ara), ... ep! i també les converses amb Zapatero, que ara no és com abans, que han parlat 10 minuts per telèfon! (es veu que l’Obama parla castellà).

En canvi, a l’ala est es deuen emprar mots més amables: colors (que dic jo que tot no deu ser blanc), cortines, banys (molts), com aguantar segons quins actes (els coneguts com a “coñazos”), quines “senyores de” són més simpàtiques, on emplaçar les habitacions de jocs de les nenes: “a tu, Laura, què et sembla? I, per cert, vosaltres on poseu a dormir el gos?”, etc. Vaig escoltar que la Sra. Obama opinava que la Casa Blanca era freda i que hi havia molts corrents d’aire. Com no els ha d’haver amb tal quantitat de portes i finestres!.

Tot plegat em va dur a concloure que, sobretot els que porten les relacions públiques de la Casa Blanca i confeccionen els guions d’aquestes representacions, deurien respirar a fons al moment que es va proclamar candidat demòcrata el Sr. Obama i no la Sra. Clinton... Algú s’imagina el guió de la conversa entre l’expresident Clinton i la Sra. Bush?.

diumenge, 9 de novembre del 2008

Politics antisistema

Normalment entenem per marginals aquelles persones que estan fora del sistema per la banda baixa: rodamóns, drogaaddictes, pobres de solemnitat en definitiva. Però el terme, estrictament parlant, és més ampli: el sistema té dos marges, un per la banda baixa i un altre per la banda alta. O algú creu que el Sr. Botines  (Santander), o Felipe González (ex), o el Sr. Fainé (La Caixa), per posar alguns exemples, estan en el sistema? No, el sistema entès com el marc vital en que es belluga el comú de la gent, no abasta la totalitat de la població. El comú de la gent té una feina (o no) per anar tirant, de tant en tant va a comprar a Ikea, treu les entrades per un espectacle en un caixer automàtic i agafa el cotxe per anar a buscar bolets al Berguedà. Els marginals no fan això, ni els d’abaix ni els de dalt. Uns perquè no poden, altres perquè no volen: els marginals superiors no es treuen les entrades per anar al teatre, o les demanen o els hi treu algú altre, no van a Ikea per raons òbvies i no solen anar al Berguedà en època de bolets perquè hi va una munió de gent i no els agrada “la gent”.

Els marginals superiors fan d’una vida a part, es troben entre ells, estiuegen en llocs especials, viuen en cases de luxe, van en cotxes de luxe (normalment no són propis, sinó de l’empresa) que condueix un xofer (també de l’empresa), es mouen discretament amb escortes i sobre tot, tenen un sou (incentius a part) que s’escriu amb més de 7 xifres (en euros). Són gent que no es barregen amb els del sistema, amb els que coincideixen només molt ocasionalment: per exemple, en el lavabo d’un teatre.

Aquesta gent són importants i han de vetllar pels seus interessos, tasca a la que dediquen vàries hores setmanals. Per fer això disposen d’una notable infraestructura, diversos despatxos d’advocats, alguns economistes i un grapat d’eficients secretàries, d’entre les que sol destacar una que és la que entra normalment al seu despatx per tractar de l’agenda. Aquesta infraestructura és el que en podríem dir la primera esfera de suport, que es caracteritza per cobrar directament i legalment els serveis que presta.

Però calen altres suports, potser una mica més allunyats, però igualment eficaços i servicials. Per aquesta raó, a l’agenda disposen de diversos telèfons importants, entre els que hi destaquen els “de palau” (interpreteu la Moncloa, la Zarzuela, el palau de la Generalitat, o la seu que vulgueu). Truquen a aquests llocs i s’hi posen, no us penseu, que per això són marginals (superiors). En el que podríem denominar la “segona esfera de suport” hi ha la classe política, que no cobra directament d’aquests marginals superiors, però als que fan la feina que els hi demanen, amb tanta celeritat o més que els assalariats de la primera esfera.

Això permet (els hi permeten) a alguns polítics jugar a ser marginals (òbviament superiors) i aspirar a quedar-se en aquest selecte grup quan la seva vida política toqui a la fi. Mentre, serveixen a qui mana amb aquesta esperança. No tots ho aconseguiran, però l’esforç paga la pena i si no hi arriben, que les quiten lo bailao. Alguns assoleixen aquest estatus, per exemple la majoria dels exministres importants (llegiu, Economia i Finances i Governació), tots els expresidents, alguns exvices... i poca cosa més. La majoria es quedaran en el que són (el que eren abans de ser), o potser aniran a parar a una empresa en pagament dels serveis prestats, però no assoliran la categoria de marginals superiors de debò.

Entre tant, els autèntics marginals superiors deixen que els polítics es sentin del grup i en la mesura que se’n senten, serveixen. Això els permet per exemple, sentir-se éssers diferents, tocats per la ma de Déu, superiors a la resta de la gent del sistema, als que tracten d’explotar com a sers inferiors que són. Com s’entén si no que es permetin les despeses de representació i boato que mai haurien somiat? que decideixin comprar-se el cotxe –oficial, és clar - més car del mercat i encara el tunegin perquè no els sembla prou?, que es facin decorar els despatxos amb ambient Feng-shui? (aquest és el Saura, que va criticar el Benach per l’Audi8), que vagin de viatge amb un seguici de 100 persones – entre elles alguns parents -?, que facin instal·lar un gimnàs al Senat?, que es permetin contractar parents, amics i coneguts a càrrec del pressupost públic sense que els caigui la cara de vergonya?. Aquests fets serien suficients per a ser despatxats si treballessin en la primera esfera de qualsevol marginal superior, però sent de la classe política, se’ls ha de permetre perquè només serviran mentre es sentin fora del sistema. I total, els sous de la primera esfera els paga l’interessat, els se la segona els paguem els “del sistema”. O sigui que encara que gastin més del compte, a qui li importa?

Si ja sé que cada 4 anys han de ser votats, però això no els amoïna perquè mentre la llei electoral sigui la que és, amb servir a qui mana i llepar al que decideix qui va a les llistes en cada partit, n’hi ha prou. I encara més, perquè els ciutadans no els demanen explicacions?: dons perquè no poden. Al voltant seu, una legió de periodistes els protegeix de les ires (i sobre tot, de les preguntes) dels gilipolles del sistema (un dia també en parlarem, dels periodistes).

Des de la Trama, el que no entenem és que els polítics (i sindicalistes, un dia tindran el seu post especialment dedicat) juguin a aquest joc. Total, la majoria hauria de saber que MAI serà un marginal superior. Per exemple, el conseller de Medi Ambient, l’inefable Baltasar, és d’usar i llençar, com en Saura, en Carod i tants altres directors generals i consellers de poca volada. Perquè s’empenyen, dons, en servir d’aquesta manera als qui manen en contra dels “del sistema”? Que guanyen cosint-nos a multes per anar a més de 80Km/h per l’autopista del voltant de Barcelona? (a part d’algun sopar i anar en Audi8 a la feina).

L’única explicació que se m’acut em fa por només de pensar-la: tant poca categoria humana?