El diamant

Ciutat, finals de febrer

Aquesta tarda ha comprat un bonic anell a la casa d’empenyorament. És senzill, amb un petit diamant que, si és sincer, grogueja lleugerament. Però, vés, altra cosa seria si fos per a la dona, però és per a la Viki.

Fins i tot dubta de donar-li, perquè ja fa massa temps que surt amb la Viki, i ara hi ha una noia nova a l’empresa que potser....

No és que les coses li vagin tan bé com per anar contractant personal, de fet, sort en té que al partit li han trobat un parell de Consells d’Administració, però necessitava una secretària.


Ciutat, mitjans de gener

La crisi econòmica no perdona. No troba feina i ha decidit empenyorar l’anell. No és res de l’altre món, muntat en or blanc un diamant no gaire gran que, si és sincera, grogueja lleugerament. Per a ella, però, té un valor especial perquè va ser, en cert sentit, el darrer regal de l’Enric.

Tanmateix, necessita els diners i s’adreça a la casa d’empenyorament.

- Bon dia!. Tinc aquest anell que voldria empenyorar perquè necessito diners. És una qüestió temporal, i així que rebi un dels crèdits que he demanat a quatre entitats, el vindré a recuperar.
- D’acord –diu l’home de la casa d’empenyorament, gens commogut per una explicació a la qual està més que acostumat-. Primer en farem una valoració de la peça i, en funció de les seves característiques, veurem quina quantitat li podem oferir per ella.

S’espera asseguda en aquella sala grisa el resultat de l’operació. Mentre, recorda l’Enric i li sembla que d’alguna manera l’està traint. I si no pot recuperar l’anell?. Segur que l’Enric ho entendria i d’altra banda, això no passarà...

- Senyora, li puc donar 1.000 euros. Pensi que la pedra no és gaire grossa i, a més a més, si sóc sincer, grogueja lleugerament. Què me’n diu?.
- No sé, pensava treure’n alguna cosa més...
- Pensi que li garantim la reserva durant 1 mes.
- Bé, d’acord.
- Digui’m el seu nom, DNI i adreça
- ........................

Recull els diners i el resguard de l’entrega i marxa cap a casa. No donen per gaire, 1.000 euros, però els necessita molt.


Ciutat, primers de març

Han passat sis setmanes. Pensa que ha tingut molta sort, perquè li han ofert una feina i amb el seu contracte, el director de l’empresa s’avé a avançar-li 1.000 euros.

Ha passat molta angoixa aquests dies. De fet no s’ha tret l’anell del cap. Ara mateix, però, enfila cap a la casa d’empenyorament.

- Bon dia! –li diu amb bona cara al senyor del taulell a qui recorda perfectament-. Vinc a recollir l’anell que vaig haver d’empenyorar fa uns dies. Em van donar 1.000 euros.
- Té el resguard? –el senyor no, que no la recorda, i li cal el resguard per saber de quin anell li parla... n’han dut tants a empenyorar darrerament...-

Encara alegre li mostra el resguard i, amb el número de referència, l’home marxa a la rebotiga.

- Ho sento, el vaig vendre fa dos dies.
- Però vostè em va dir que me’l guardava un mes!
- Efectivament, i això va ser fa sis setmanes, quaranta-dos dies: més d’un mes.

La conversa s’allarga una mica més però, absolutament desconsolada, ha de marxar amb les mans buides.


Ciutat, mitjans d’abril

A la Jordina li va bé a la feina, a més a més l’Anselm, el director, n’està molt d’ella. D’acord que és casat, però li ha dit que deixarà la dona perquè fa temps que el matrimoni no va bé. Li ha buscat un petit apartament, prop de la feina per poder veure’s sovint. Clar que aquesta és una situació temporal, perquè aviat ell deixarà la dona i vindrà a viure amb ella.

Aquesta tarda anirà a buscar-la per fer el trasllat. Li ha dit que té una gran sorpresa. La Jordina està gairebé segura que li anunciarà que ja n’ha parlat amb la dona, de fet no pot tardar a fer-ho, ja que cada dia la convivència és pitjor.

Per això la Jordina està omplint caixes. Sembla mentida la quantitat de caixes que es poden arribar a omplir quan et canvies de domicili. Roba, llibres, estris. Tanmateix, li agrada fer-ho perquè hi ha quelcom de retrobament amb el passat. Les caixes de fotos, aquelles cartes de quan començaven a sortir amb l’Enric que fa tant de temps que no llegeix, el joier que li fa recordar l’anell que no té, el bo, el de l’Enric, que la resta sap que és bijuteria i, al fons del joier, el sobre. Sap el que conté aquest sobre i sent una certa esgarrifança.

Dubta molt, però decideix llegir el certificat per darrera vegada. Pel davant: “Oferim un nou començament a partir del record” i darrera: “L’Institut Gemmològic TAL Certifica que aquest diamant de 0,5 quirats s’ha obtingut a partir de la sintetització del carbó de les cendres de l’Enric a través d’un procés de transformació (grafitització) mitjançant l’aplicació d’altes temperatures i pressions. El color de la pedra pot variar en funció de la quantitat de bor present a les cendres.”

La Jordina tanca el sobre i s’eixuga una llàgrima.

Truquen. Deu ser l’Anselm.

- Hola!, maca. –petó- Ja tens tot a punt?
- Sí, és clar.
- Bé, primer la sorpresa, li diu tot lliurant-li la capseta...

La Jordina l’obre i troba un anell, amb un diamant, no gaire gran que, si és sincera, grogueja lleugerament.

L’Anselm no acaba d’entendre la cara que li ha quedat a la Jordina. Ell, però, que té molta experiència i sap què dir en cada moment li murmura a cau d’orella:

- Bonica, aquest anell és un símbol: ja saps que un diamant –fins i tot aquest que, si sóc sincer, grogueja lleugerament- és per a tota la vida!