divendres, 20 de febrer del 2009

Unes pinzellades d'economia real

Malgrat l’entestament de molts polítics i els “seus” mitjans de comunicació en parlar de trames (no “polaques”, és clar) i caceres, pel que es veu de furtius sense permís, el conjunt de la societat segueix més encaparrada en els problemes econòmics.

No trencaré ara l’omertà imposada del president Montilla parlant de finançament. Tot i que a mi, a diferència del Sr. Puigcercós no m’afecta la imposició. Voldria parlar del que es coneix com “l’economia real” (ja té collons!).

És prou clar i conegut que hi ha un problema econòmic i financer a nivell global. Aquest fet, que mentre es veia venir ni va encarar ningú ni va ser motiu d’actuacions pal·liatives, ara s’ha convertit en un problema de tothom. No pas perquè hi hagi cada cop més persones del comú de la societat a l’atur, sinó perquè perillen estatus que semblaven intocables.

Cal tenir present, a més a més, que el punt de partida de la crisi –no quan en ZP ho va dir, sinó el de veritat- es va produir en el si d’una societat desequilibrada econòmicament parlant.

Fa molts anys que l’anomenada “classe mitja”, entesa com aquella franja de la població que pot viure bé del seu treball, vull dir sense penúries malgrat sense grans despeses i àdhuc fent-se el raconet per al futur, és molt prima. Fa temps que la franja que aplega el col·lectiu de persones que arriben amb dificultats a final de mes o no arriben és molt gran. Mentre, “pelotazos” i altres afers de xifres de molts i molts números, han comportat una classe alta –altíssima- que no justificaria cap anàlisi mínimament decent.

Aquests dos extrems conformen el que em sembla recordar que en Màrius deia en un altre post anterior els “fora del sistema”.

Tot plegat –i faig una anàlisi molt simplista- està comportant una bossa de pobresa i de persones amb dificultats més gran que la que ja teníem, nodrida per una part d’aquella ja prima classe mitja. Al mateix temps que una part de la classe alta passarà a la mitja i una altra es mantindrà al seu nivell.

Tot plegat hauria de ser motiu d’anàlisi i de preocupació per part de qualsevol govern i polític mínimament interessat per servir al poble -de fet és el que prometen que faran quan aspiren a governar- per aportar solucions, sobretot per a les persones que pateixen dificultats. Però això el govern està clar que no ho fa, si més no, que no es percep que ho fa.

També hauria de ser motiu de preocupació per a les empreses, perquè si no venen, tanquen.

De fet, aquestes sí que es preocupen, perquè s’hi juguen coses –els polítics no, cobren tant si estan al govern com si estan a l’oposició i ja sabem, a la trama ho hem dit manta vegades, que no es deuen al poble, sinó al partit-. Llegia avui un article d’un responsable d’una consultoria d’empreses que deia que l’empresari vol menys informes i més acció. Dit d’altra manera, al revés que l’administració, pel que sabem.

Com dic, les empreses sí que es preocupen. A elles, però, els interessa només el segment de la població que pot gastar. Per tant, els que estan al sistema i els fora sistema de dalt. El que han de fer i, de fet, fan és reconsiderar el seu negoci a partir de la nova segmentació del mercat.

Hi ha iniciatives empresarials que em semblen del tot elogiables. Ahir, per exemple, escoltava a la ràdio com una empresa que fabricava cargols per al sector de l’automòbil s’està especialitzant també en cargols per a odontologia. Ho vaig trobar genial!, tot confiant que hagin canviat les dimensions de la maquinària.

Avui, he llegit també que no sé quina marca de roba cara –no sóc gaire marquista, jo- està fent una línia de qualitat però sense allò que en diuen glamour. És a dir, roba que es pugui dur pel carrer. Sens dubte aquests pensen en aquells de dalt que passaran al mig.

I, encara, ben segur que pensant en els que es mantindran al top, he llegit que un orfebre famós (?) –tampoc sóc d’orfebres, jo- farà una sèrie de joies: anells, penjolls, etc. que reproduiran plats de la carta del Celler de Can Roca –tampoc sóc de restaurants cars, però em sembla que tenen alguna estrella-.

Qui pensa, doncs, en els fora sistema que no poden viure del seu treball?. Ja hem vist que els polítics, no... o posem un dubitatiu potser. Les empreses, tampoc... Ah!, sí, també hi ha les Caixes, que no oblidem que no són privades com els bancs i que tenen una Obra Social la qual, diuen, és l’ànima de la seva raó de ser.

He llegit avui que, segons un informe de la CECA, els resultats de les caixes s’ha reduït el 39% i han guanyat només 6.829 milions d’euros. Què fan? Miren de reorganitzar-se amb fusions i d’estalviar, suposem que en allò que és superflu, tot reconeixent que la principal víctima serà... l’obra social!.

3 comentaris:

marius ha dit...

Davant la crisi, a part de negar-la, el que han fet els governs ha estat encarregar informes que expliquin de què va la crisi i, això, si injectar una de calers als bancs que la promesa (falsa) que els donaran en forma de crèdits a les empreses. De moment no ho han fet i no hi ha notícies de que ho pensin fer...

Perquè no dóna el(s) govern(s) els crèdits directament als empresaris? Via ICO, per exemple? Pirmer misteri de dolor.

Perquè el(s) govern(s) no paguen a 30 dies als empresaris que els subministren bens i serveis, en lloc dels 120 i de vegades 240 dies? Els empresaris disposarien de liquidesa per fer anar la roda. Segon misteri de dolor.

Perquè el gobierno (aquesta al govern li passa alta) arria una quantitat de calers als fabricants de cotxes amb la vaga promesa que un dia, cap el 2015, potser es plantejaran fabricar un nou model aqui? I mentre, deixa amb el cul a l'aire els centenars d'empreses auxiliars, que hauran d'esperar a veure que es decideix a Japó, Alemania o París el 2015? Tercer misteri de dolor.

I podriem seguir amb molt exemples i misteris, però el més gran és que carai fan els sindicats amb 4.000.000 d'aturats? Com que el gobierno (i el govern) són amigos, dons res... no volen fer soroll per no desestabilitzar el mercat (sic). Quin mercat?

Anònim ha dit...

Entre tant, en els darrers 20 o 30 anys, els governs han deixat que empreses extrangeres entressin en el capital de les de casa. Aleluia! Arriba capital de fora porta i innovació!.

Dons a canvi, les decisions (i la R+D) les porten fetes de casa, i tancar una empresa de Capellades ho decideix un tipus en un despatx de Frankfurt, que no sap ni tant sols on és Capellades (ni li interessa).

Anònim ha dit...

La economía real es la que nos toca el bolsillo, y en esta inciden entre poco y nada. De momento, las grandes ayudas han ido a las grandes corporaciones (bancos y grandes empresas - coches y tochos -).

¿Que pasa con el pequeño empresario?, ¿con el autónomo?... pues hasta donde se sabe: que cada cual se las componga como pueda. No le llega el crédito, no le paga es estado. Y por tanto, se van haciendo EREs de pequeña dimensión (de los que no sales en los papeles).

Y los sindicatos se lo miran. Lo importante es que no les toquen las subvenciones.