divendres, 27 d’abril del 2007

Maragallades


Fa dies que l'ex-president Maragall va fent declaracions sobre al seu passat immediat, les reunions amb en Zapatero que van significar la seva retirada de la Generalitat per donar pas al fidel Montilla, les hores de preparació de la moció de censura contra Pujol... I sembla que tot plegat l'ha portat a la conclusió que tota la moguda que va significar l'impuls del nou estatut, la seva posterior aprovació i ulterior retallada (el "cepillado" d'Alfonso Guerra) no valien la pena. COLLONS!
Es clar que no valien la pena. Com sempre, si s'haguessin pres la molèstia de contactar La Trama els hi haguéssim explicat l'enorme ximpleria que era tot plegat, els hauríem dit que, contra el que deia el propi Maragall, l'estatut no canviaria la vida de la gent, que Catalunya no assoliria noves cotes (fantàstiques, ens deien) d'autonomia, que els calers arribarien de Madrid amb comptagotes... Tot això els hauríem explicat, a més de fer-los veure que tots plegats estaven donant una trista i lamentable imatge.
I ara Maragall ha caigut del cavall i s'ha donat compte que estem allà on estàvem, sense més autogovern, sense més autonomia, sense més finançament... això si, amb un president respectuós amb el poder de Madrid (que carai! per això el van posar), amb dos partits "crossa" que han fet un pacte d'omertà, de silenci, de desinformació, d'anar fent i anar passant amb una única idea política al cap: durar. En tot cas, ara Maragall ha deixat (una vegada més) els seus col·legues del mon de la política amb el cul a l'aire (tots, sense excepcions). Sorprèn que això ho faci el president del principal partit del govern, sorprèn que ho faci precisament l'impulsor de l'invent, sorprèn que ho faci la mateixa persona que ens ha estat dient que el nou estatut (el que ara tenim gràcies a ell mateix) era indispensable, fantàstic, meravellós i necessari.

Sorprèn... o no sorprèn. A mi, la veritat, cada cop em sorprenen menys coses.

divendres, 13 d’abril del 2007

El castellà en perill

Es veu que aquests dies s'ha emès per la televisió pública de Madrid un reportatge titulat quelcom semblant a "els ciutadans de segona" en el que es presenta una imatge absolutament tendenciosa i falsa de la realitat de Catalunya.

No he vist el programa -ni ho penso fer, com tampoc acostumo a escoltar la COPE-. Únicament n'he escoltat i/o llegit alguns fragments a través dels mitjans de comunicació.

Una vegada més la dreta és ofuscada, mentidera i manipuladora del país ha posat en marxa les seves plataformes de difusió per alimentar el clima de confusió i crispació amb l'excusa de la persecució i la supervivència de la llengua castellana a Catalunya.

Tanmateix, proposo dues vies de reflexió:

1.- De ben segur hi ha moltes persones de les que es coneixen com a "intel·lectuals" i/o com a "creadors d'opinió", que viuen i treballen a Madrid o a altres indrets d'Espanya, que coneixen Catalunya, que s'inclouen en el conjunt de "pensadors" i "artistes" progressistes de l'Estat que saben perfectament que tot això són fal·làcies. Cap d'aquestes persones, que són capaces, per exemple, de posicionar-se clarament en contra d'activitats que puguin amenaçar espècies animals, ha obert la boca. Algú em pot dir perquè?. Només se m'acut que (a) estan d'acord amb el fons del programa i per tant els causa incomoditat contradir el seu argument, o (b) la societat catalana els mereix menys respecte que les balenes.

2.- Properament es presentarà a Barcelona un programa d'exposicions, teatre i altres activitats culturals organitzades per la Comunitat de Madrid. Suposo que per fer-nos conèixer la cultura que es fa allà. Aquest programa es diu, ni més ni menys, que "Made in Mad"... De debò la Sra. Aguirre i altres que pensen com ella creuen que el català és la llengua que amenaça el castellà????

La magnitud de la tragèdia

NOTA.- Aquest text va ser escrit abans de S. Santa. Concretament l'endemà del debat parlamentari

M'he permès manllevar el títol d'un llibre de Quim Monzó per a aquest post. Amb tot, cal dir que el seu contingut res té a veure amb la història que Monzó va desenvolupar.

Què és una tragèdia?. Segons l'anterior diccionari de l'IEC -encara no disposo de la nova edició, però suposo que l'entrada no haurà variat gaire- és: (1) Gènere dramàtic que presenta una acció seriosa i greu, generalment entre personatges importants i en què el protagonista és emmenat per una passió o una fatalitat a una catàstrofe. (2) Una obra teatral, literària, cinematogràfica,.. d'aquest gènere. (3) Esdeveniment funest.

Crec que aquests dos darrers dies hem estat presenciant una tragèdia. En totes tres accepcions que esmenta el diccionari de l'IEC.

Hem assistit, efectivament, a una obra teatral (ple del Parlament), entre personatges importants (Govern i Diputats representants tots ells del poble de Catalunya) en què el protagonista (Catalunya) és emmenat per una passió (l'ambició de poder) o una fatalitat (l'alçada moral dels nostres polítics) a una catàstrofe (a partir d'impulsar el desenvolupament de l'Estatut s'arriba a subhastar la presidència de la Generalitat, es juga amb l'autodeterminació i s'acaba amb un únic acord per unanimitat: demanar el traspàs dels trens de rodalies). És o no és això un esdeveniment funest?.

El cert és que molts dels que, sobretot arrel de la irrupció en el debat de propostes si més no singulars, el vam seguir amb cert interès, no esperàvem gaire més del que va succeir. És a dir, res més enllà de les picabaralles habituals, distretes, però sense conclusions. Un cop més els nostres polítics ens han organitzat una "mascletà" ara que és l'època.

Viviem en un país polièdric. Amb gent de moltes tendències i molts pensaments diferents. En aquest sentit: quin sector de la població no s'ha sentit enganyat i menystingut pels nostres representants parlamentaris?. Els nacionalistes més radicals?. Els més moderats?. O, tal vegada, únicament els sectors més espanyolistes?.

No contestaré. Cadascú que faci la reflexió. Sobretot estaria bé que la fes la sensibilitat parlamentària que ha propiciat tot plegat i que valorés quin sector és el que realment n'ha sortit beneficiat.

dilluns, 9 d’abril del 2007

Invitació

Aquesta nota no planteja cap debat, és només una invitació.

Com algú de vosaltres ja sap, jo sóc membre de la secta Oscura Noche que, entre altres activitats de també molta substància, organitza cada any una excursió a Monterrat a peu.

Enguany ens hem volgut superar i la fem seguint, simuntàniament, dos itineraris diferents. Trobareu una breu descripció i una fitxa tècnica de cada un d'ells a la web de la secta:

http://www.eurovia.es/fonte

i més concretament a les adreces

http://www.eurovia.es/fonte/montse/mont07/intrepids.html

i

http://www.eurovia.es/fonte/montse/mont07/nenazas.html

Us animo a que ens acompanyeu.