Des de la Trama hem criticat el tripartit amb certa freqüència, la qual cosa no li resta la legitimitat que reclamen els seus perpetradors cada cop que se’n parla. Cap problema, l’aritmètica parlamentària suma i mentre sumi, la Trama preveu que hi haurà tripartit, gesticulin més o menys les crosses de l’invent (ERC i ICV).
El problema (un dels problemes i no el major) és la coherència, què hi aporta cada un dels partits que el formen i el sentit de país que la fórmula pugui tenir. Recentment en tenim un bon exemple: es votarà al Parlament la Llei d’Ensenyament sobre la base d’un pacte entre PSC i CiU, al que s’ha afegit ERC, però no ICV. És a dir, el govern pacta amb el principal partit de l’oposició una llei que hauria de ser un dels puntals del país (no es discuteix aquí si la llei és bona o millorable), i un dels socis del govern se’n desmarca. Si el nostre fos un Parlament d’un país normal, aquesta seria la fi del govern, un president d’un país normal despatxaria els consellers que s’oposen a una llei presentada pel consell de Govern (que, recordem-ho, prem les decisions col·legiadament) i convocaria eleccions anticipades perquè el país no es pot permetre aquestes alegries. Si el nostre fos un país normal, cap membre del consell de govern deixaria d’assumir una decisió presa col·legiadament, que vol dir tots a una (o altrament dimitiria avergonyit).
Però no passa res, els membres del 3P tenen una sola idea política clara: DURAR, i per tant, prietas las filas passi el que passi.
El nostre no és un país normal. Ni tant sols és un país, o al menys això semblen pensar els nostres consellers liderats pel seu president. Perquè si el president es cregués que presideix un país no hauria proposat la responsabilitat d’interior al Saura, sabent que ho faria malament, per tal que es cremés. Ni hauria acceptat un departament de Medi Ambient i Habitatge (té collons, eh?), ni universitats, comerç i turisme sota el bonic nom d’Innovació, Universitats i Empresa només perquè un dels socis va posar sobre la taula el contundent raonament de “em toca a mi ”. Ni tindríem un vice-president que no vice-presideix res i quina única missió en aquests govern sembla ser dilapidar els recursos d’una època de crisi amb “ambaixades” i excursions a països llunyans amb seguicis propis d’Idi Amin Dada. Ni aturaríem les infrastructures (línia MAT, 4rt cinturó, transvasaments – si calen - ) perquè un dels socis ha de tenir contents – i enganyats – els quatre que el voten.
Tant ens costaria ser un país normal amb aspiracions de ser un país?
Entrades
5 comentaris:
Amb la tropa que ens governa tenim molt difícil ser res... si hem d'aspirar a la indepoendència amb aquesta colla més val esperar millors temps.
ja es prou trist que si el tripi assoleix majoria no hi hagi més remei que aguantar-los 3 anys més... només amb majoria absoluta es podrà veure un canvi?
Dons ja s'ha aprovat la llei d'educació, en maragall content com unes castanyoles i els d'ICV dient que els seus companys de Govern són uns embusteros (Dolors Camats ahir al Parlament).
Vivir para ver...
L'Iu Forn fa a l'avui un article molt divertit sobre ICV i les seves dues cares.
Feia dies que no visitava la trama i veig que segueix en peu de guerra!
Estar clar que no som un pais normal, pero no tots els mals venen dels ultims 5 anys... mai em estat un país normal. Jo crec que tenim el que ens mereixem i que mai serem un pais normal fins que uns i els altres ens deixem de llançar pedres sobre les propies taules per recollir un grapa més de vots que els altres... Pero la hitoria pactista, la historia de sudmisió dels catalans i catalanes ens segueix perdent en les batalles internes de partit, de partits. Em comptes de sumar esforços per avançar...
Això si, llarga vida a la trama! i esperem que algun dia aparegui una generació de polítics que tornin a tenir paraula, compromís i visió de país...
Publica un comentari a l'entrada