dilluns, 28 d’abril del 2008

Divertimento -2-

Jerarca, sóc, amb tres orquestres,
Operari de Madrid
Secretari de ministres
Escombra de Don José Luis.

Mudito em diu Zaragoza
Oficialment, però, sóc president:
No penseu, no és poca cosa...
Tenint en compte l’enteniment.
Impermeable a qualsevol conflicte
Letàrgic davant la dificultat
Lacai, acato el veredicte
Arranjat des de Ferraz

Juntament amb altres dos
Organitzo (improviso?) la Nació
Simulant -l’invisible- comú acord.
Estèril simulació!

Mano poc a en Saura,
O sinó, em farà caure.
No atabalo els republicans,
També estic a les seves mans.
Inefable situació
La de la meva presidència.
Limitat estic,... paciència
A lladrar a l’oposició.

divendres, 25 d’abril del 2008

Enriquiment lingüístic

Ja fa temps, quan es produí l’esfondrament de les obres del túnel del Carmel, la paraula esvoranc va assolir nivells de popularitat insospitats. De fet van ser moltes les persones que van ampliar la seva competència lingüística arrel del tema Carmel. Persones que fins llavors es limitaven a parlar de forat -o, encara pitjor, de socavó- van veure així enriquit el seu lèxic habitual.

Més a prop en el temps, amb els problemes a l’entorn de les obres de l’AVE, les nostres administracions van donar-nos de nou l’oportunitat de practicar amb el llenguatge. Més esvorancs ens van permetre continuar emprant el mot après feia relativament poc, de tal manera que ara ja forma part del nostre vocabulari quotidià, desterrant definitivament denominacions menys cultes i barbarismes primitius.

Entre una i altra oportunitat d’immersió lingüística en matèria d’esvorancs, i tal vegada a causa de la qualitat d’internacional del nostre aeroport, diferents problemes i circumstàncies ens van introduir en anglicismes tan interessants com low-cost, handling,...

De més actualitat, amb motiu de la sequera i de les solucions que proposen les administracions, de nou estem tenint ocasió de millorar el nostre discurs. Perquè, algú podia imaginar-se que havia tantes maneres i tan diferents de no dir transvasament ?.

Cal dir que en aquest cas hi ha dos corrents diferenciats.

D’una banda hi ha qui s’entesta a idear sinònims de no-transvasament. Aquí entrarien tant “la punxada” com la “recaptació temporal”, etc. En general les diferències amb el “veritable transvasament” són diverses:

hi ha la variable volum - estem parlant de transvasar o no en funció del nombre d’hm3 que es traginen (guaita! aquest sinònim és nou, l’ofereixo de franc a en Baltasar)-
la variable temps-de-durada
la variable contrapartides per l’aigua a transvasar (perdó!)
la variable forma: transvasament és portar aigua del Roina per una canonada i no ho és si es porta en vaixell.

Aquestes variables poden donar-se per separat o més d’una al mateix temps, depenent dels interessos del moment.

L’altre corrent amplia la definició del mot, dient , que tota l’aigua que canvia de lloc és transvasada.

No cal dir que els dos corrents pretenen salvar la cara als que van afirmar que mai es farien transvasaments, i ara en fan. En el primer cas per dir que ara el que es pretén no és un transvasament. En el segon per dir que el transvasament que es pretén ara és diferent (és d’esquerres) d’anteriors plantejaments (naturalment de dretes).

Crec que l’Institut d’Estudis Catalans hauria de posar fil a l’agulla i cercar un nou mot que permeti d’una vegada per totes que els nostres polítics resolguin la situació (d’emergència nacional, segons ells mateixos diuen) sense perdre més temps en collonades lingüístiques.

En tot cas, el que vull constatar és l’aspecte positiu que comporta el desgavell de les infraestructures: l’enriquiment lingüístic de la nostra societat.

He deixat per al final un tercer mot.

Ara que sembla que plou una mica i, per tant, en parlarem menys de sequera, caldrà que ens anem familiaritzant amb els “berkelis”, paraula que va assolint notorietat a mesura que el públic es cansa de discutir de transvasaments.

No sé si aquest mot tindrà èxit i, si el té, no serà per l’interès de l’administració pel cas. No sé si us heu fixat però sembla que això no va amb el nostre Govern.

Jo veig dos motius en aquesta deixadesa. D’una banda per la seva intangibilitat: mentre un sol esvoranc és ben palès, mentre si tens aigua et mulles i, si no, tens set, ¿cal ara obrir el front dels berkelis, quan sembla que tot i que n’hi ha entre centeners de milers i desenes de milions (segons les fonts, com si fos una mani) a l’entorn d’Ascó i ningú els veu?...

D’altra perquè sobre aquest tema les diferents seccions dels diferents partits del tripartit potser encara no s’han format les corresponents opinions contradictòries.

En tot cas, a mi personalment em sap greu que el mot berkeli no es popularitzi. La paraula és bonica i la “k” li dóna un cert exotisme....

divendres, 18 d’abril del 2008

La maleta de Leganés

Fa dies que les ràdios comenten la pèrdua d'una maleta de color groc amb contingut radioactiu altament perillós (no han explicat exactament de què es tracta) i avisen a la ciutadania que si la troba no l'obri sota cap concepte. Ahir, finalment, la van trobar al costat d'un col·legi de Leganés i la van mostrar a la tele i tot mentre uns operaris la posaven a una furgo i se l'enduien, previ el desallotjament de 400 nens del col·legi.

Se m'acuden un parell de coses i una hipòtesi alternativa.

O sigui, que el material radioactiu altament perillós circula per aquests móns de Déu arrossegat per una mena de Mortadelo i com que pesa un ou, s'atura a fer una birreta i al marxar es deixa la maleta al lavabo del bar. No ens havien dit que aquests materials es transporten amb no-sé-quanta seguretat en vehicles especialment dissenyats i protegits per terra, mar i aire? O estem com qual el poloni 210 que els espies dolents se l'anaven deixant pels restaurants i avions?
Atesa la poca vergonya del personal i com ens enganyen contínuament, l'altre cosa que se m'acut és que la maleta contingui un lingot de ferro colat i res de material radioactiu i la cosa no sigui sinó una maniobra més de les moltes de distracció i entreteniment del personal. L'important es mantenir la tensió i el personal espantat, sigui amb la seguretat dels avions, la sequera, el canvi climàtic o les maletes radioactives. Després, sempre resulta molt entendridor torbar-la al costat d'una escola, plena d'infant innocents i indefensos, la tele arriba a temps per veure com un tipus "rescata" la maleta mentre el locurot explica que els nens han estat en perill però no hi ha hagut cap fuita radioactiva.

Ja sé que sembla una mica paranoic, però l'experiència del que en va passant i de com ens van enganyant recomana no descartar cap hipòtesi. O algú ha sentit parlar mai més de la grip aviar? O de l'antrax?

dimecres, 16 d’abril del 2008

La crisi de l'aigua

La darrera crisi de l'aigua (antigament anomenada sequera) ha mostrat tenir alguns aspectes positius, i és que en aquestes situacions que el govern s'atabala, es filtren notícies aclaridores que en condicions normals mai veuen la llum. La Trama, sempre al servei del ciutadà, ha llegit els diaris i ha escoltat les ràdios i mireu-ne els resultats:

Punt 1: l'ajuntament de Barcelona ha tancat les fonts per estalviar aigua. Perquè?, si totes funcionen amb un circuit tancat. Dons, NO. El 60% de les fonts de Barcelona llencen l'aigua que hi raja. Curiós, oi?

Punt 2: com que el metro passa per sota del nivell freàtic, cal bombejar aigua que s'hi filtra. Al cap de l'any es llencen al mar 3 Hm3 d'aigua quasi potable. Perquè no s'usa?

Punt 3: les plantes de tractament d'aigua residual del Besòs, del Llobregat i de no sé on més, llencen l'aigua al mar. Ara es planteja que la de Llobregat bombegi l'aigua riu amunt... a la potabilitzadora? Nooooo! Que està prohibit per llei. Al Llobregat i d'allà ja la captarà la potabilitzadora. Surrealista!

Punt 4: les pèrdues d'aigua potable de la xarxa de distribució arriben al 20% (al menys això diuen males veus). Si més no, a Badalona es perden milers de metres cúbics diaris. Algun suggeriment per evitar-ho?

Punt 5: el consum d'aigua "de boca" (o sigui, la que surt per l'aixeta de casa) és entre el 15% i el 5% del total del consum. Però en l'anomenada "nova cultura de l'aigua" només es proposa que estalviïn els ciutadans. No podem regar de manera més eficient els camps? No podem optimitzar el consum industrial? Tot l'estalvi ha de ser tancat l'aixeta al rentar-nos les dents?

Punt 6: a partir del 2009 els polígons industrials de Zona Franca faran servir aigua freàtica. O sigui, que fins ara (i un parell d'anys més) estan fent servir aigua de la xarxa potable. Res a dir, es comenta tot sol.

Punt 7: No ens amoïnem pels camps de golf ni les pistes d'esquí que fan neu artificial (que es fa amb aigua, per cert), perquè fan servir aigua reciclada (no se sap ben be d'on). Però l'aigua reciclada, no és aigua?

Podríem afegir més punts, però 7 ens ha semblat suficient, sobre tot per la coincidència amb un número bíblic (com les plagues, entre altres). Tot plegat resulta prou il·lustratiu de la gestió que se'n fa del "tema de l'aigua".

Podem afegir una vuitena plaga, formada per una invasió de curioses bestioles com la que fa de conseller de Medi Ambient (i habitatge, no ho perdem de vista), que li creixen les estaques (miracle!), no el deixen muntar un tub desmuntable a la capçalera del Segre, la ministra li diu que calli fins passat les eleccions i després el deixa amb el cul a l'aire, ara s'empassa el gripau del NO-transvasament de l'Ebre i ha de sortir a fer el paperot amb la ministra i el "mudito".

Personatge aquest darrer que estava callat perquè el seu fort era la gestió i no les discussions identitàries. Dons ja tenim un problema de gestió i no sembla que destaqui per la seva eficàcia.

I és que cadascú dóna pel que dóna...

dilluns, 14 d’abril del 2008

Divertimento - 1 -

De qui estem parlant?




Rondinava el català emprenyat.
Obscenament resultà atabalat:
Demagògia vestida de tarannà i candor,
Rutinari crit d’ “alerta que ve el llop!”
Inversemblant optimisme,
Galàxia de pluralisme.
Ungüent contra la dreta! (llegeixi’s PP)
Espúries promeses en boca de ZP...
Zum-zums adormidors que han deixat
Zombi, el català emprenyat
Apostà per Zapatero...
Per deixar lluny els PePeros.
Assentint sense censura:
Té, una nova legislatura.
Els catalans som així.
Rondinem sense perill.
Oblidem, incauts, les impostures.

Reelegit president ZP
Obsequia el PSC
-Dius que el Segre?
Res de res: Roïne i Ebre!
-I les balances fiscals..., les sabrem?
-Gentil a Duran: les publicarem
Ultratjat Montilla respon
-Ep! que tinc 25 escons!
ZP el fita de cap a peus:
-Zero, tens, que els 25 són meus!
-A las Cortes, pluralistes,
Parlaran idiomes els nacionalistes?
-Això pregunta-ho al fill del falangista!
-Trens que no van?
Escriu a la Maleni, com abans.
-Retornaran els papers que manquen de l’Arxiu?
-Oportunament, però de moment ni piu!

divendres, 11 d’abril del 2008

Textualment

El Govern ha d’actuar amb un criteri polític i un capteniment institucional caracteritzats, essencialment, pel rigor, la cohesió, la serietat, la solidesa i la determinació. I no ho està fent.

El Govern ha aconseguit que es fixin les condicions tècniques i legals per donar resposta a una realitat social i de mercat en relació a les emissions de TV3 al País Valencià. I tots sabem com està el tema de les emissions de TV3 al País Valencià, però és clar que deu ser culpa del PP que mana allà.

L’anterior tripartit va posar la data del 2008 per a la total implantació de la TDT, abans que en cap altre lloc d’Espanya, deien cofois. Estem al 2008 i actualment, i per seguir amb la racionalització i enfortiment del sector, el Govern està impulsant el trànsit a la TDT. Ara no parlem de dates.

Pel que fa a les relacions intergovernamentals Estat/Generalitat, durant el primer quadrimestre de l’any 2007 s’han constituït les tres comissions entre Estat i Generalitat que preveu d’Estatut. El seu funcionament ha assolit una bona velocitat de creuer, de manera que podem dir que hem entrat en una fase de negociació. No està mal, tenint en compte que al primer quadrimestre del 2008 encara estem en la mateixa fase... o tal vegada hi ha més comissions?

El Govern havia d’arribar a concretar amb el conjunt de les forces polítiques una proposta per discutir i assolir grans acords en tres dels àmbits fonamentals en la construcció de la Catalunya dels propers quinze o vint anys: l’habitatge, la immigració, la recerca i el desenvolupament tecnològic i científic. A aquests tres àmbits es va afegir una altra prioritat del Govern, a proposta del cap de l’oposició (no és cap errada, és una prioritat del Govern a proposta del cap de l’oposició): les infraestructures. En tots aquests àmbits (...) hem de ser capaços d’assentar solucions estables... Bé, posem per exemple les discussions sobre les solucions a la sequera.

Segons el Govern, l’objectiu d’aquest acord nacional és assolir consensos bàsics i criteris compartits pel desenvolupament de les infraestructures de comunicacions, transport i telecomunicacions, així com les infraestructures de distribució d’energia, de les hídriques i de les mediambientals. Totes les notícies que ens arriben a l’entorn del desenvolupament d’infraestructures, abonen que anem pel bon camí.

Pel que fa al pressupost previst per al 2008, el Govern afirmava que la xifra d’inversió s’acosta dels 6.000 milions d’euros... la Generalitat invertirà doncs 715 € per habitant. Llàstima que gairebé 50.000 habitants es quedaran sense la seva part d’inversió en infraestructures atès que la que els pertocava s’ha exhaurit adequant al feng shui i altres subtileses la seu del despatx del Sr. Saura.

Com tots sabem, el Govern no té problemes de cohesió, cap divergència pel que fa a la MAT, el quart cinturó o l’aigua del Segre. El Govern de Catalunya és molt més que un govern de coalició conjuntural. El Govern de Catalunya és un Govern d’Entesa. Comparteix la unitat des de la diversitat. I no enten una unitat que sacrifiqui la pluralitat, ni una diversitat que no faci possible la unitat.

La culpa de que no ho sembli deu ser d’això darrer que cadascú interpreta com li sembla o bé de l’agnosticisme recalcitrant, que de vegades aniria bé una consulta a la cúria eclesiàstica, que tenen més clar el tema de la trinitat, per aclarir que tenim un president i no tres. Tenim un Govern i no tres.

El Govern té clar que és temps de respostes (...) te l’obligació de treballar per a les respostes. Ara bé, no sé si té clar qui ha de fer les preguntes, ja que al mateix temps procura no ser presoner dels estats d’ànim ni de les mil i una incidències que es produeixen a la nostra societat. Així, doncs, el que farà el Govern és fer les preguntes: pertoca plantejar a la societat les grans qüestions estratègiques per al futur col·lectiu de Catalunya corresponents a les respostes que ja té i prendre les decisions adequades , deixant de banda aquelles qüestions estratègiques per al futur col·lectiu de Catalunya per a les quals encara no hi ha decisions adequades.

Tanmateix, lluny de discussions nacionalistes, el Govern acompleix la seva paraula de prestar especial atenció a les polítiques socials i d’esquerra perquè un govern que no inverteixi de manera preferent en les persones i les famílies, en la reducció de la pobresa (...) és un govern que s’allunya de l’objectiu principal: garantir la dignitat, els nivells bàsics de benestar, l’autonomia i la llibertat dels ciutadans als quals ha de servir. Acabo de llegir que la UGT ha preparat un informe que, suposo que entre d’altres, conclou que un de cada cinc catalans viu en condicions de pobresa.

En rigor, aquest post hauria de tenir dues signatures: tot el text ressaltat en negreta correspon textualment al discurs del president de la Generalitat de 26 de novembre de 2007: “Un any de Govern d’Entesa”.

dimecres, 9 d’abril del 2008

La Rifa

No sóc persona afeccionada a jugar-me els “quartos” en el joc. Ni els sortejos de l’ONCE, ni les escurabutxaques, ni rasca-rasques,.. res de tot això m’ha cridat mai l’atenció. Mai he perdut –ni guanyat- res a un casino i fins i tot hi ha nous jocs institucionals que no tinc ni idea de com funcionen.

I la “lotería nacional”?. Tampoc, amb una única excepció, la rifa de Nadal. Tinc aquesta debilitat. Considero aquest sorteig com una part dels costums nadalencs que m’agrada de seguir,... ja veus!.

Aquesta rifa, com gairebé tothom coneix, no té gaire secrets. Hi ha no-sé-quants números, distribuïts en sèries i dècims. Tots ells, tots, estan ficats en un bombo, qualsevol pot resultar guanyador. Els que hi juguem sabem que podem guanyar un premi important, un petit pessic, que senzillament ens retornin els diners jugats... o res. També hi ha en el bombo els números no venuts i si resulten premiats, doncs, de nou cap a casa.

Ahir i avui, escoltant i llegint les cròniques del debat a Las Cortes –no vaig tenir ni temps ni ganes de seguir-ho en directe i en la seva totalitat- m’ha vingut al cap la rifa de Nadal... ja veus! (altre cop).

El president en funcions / candidat a president va fer un reguitzell de promeses. Va intentar acontentar els diferents àmbits: des de la construcció –l’administració invertirà en obres públiques per tal de pal·liar els problemes del sector, mesures per ajornar terminis d’hipoteques,...- , a les mesures socials – augment salari mínim, pensions,...-, sense descurar la qüestió de la igualtat o la lluita contra el terrorisme. També amb mà estesa a pràcticament tot l’arc parlamentari .

Podríem dir que el president en funcions /candidat a president no va fer altra cosa que posar els números al bombo.

Ara cal esperar per saber quines d’aquestes promeses s’acompliran (quins números sortiran premiats), i fins a quin punt (nivell de premi), quines quedaran pendents per a properes legislatures (números premiats i no venuts) i quines han nascut per a l’oblit (números no premiats).

Deia que el president en funcions /candidat a president va estendre la mà a pràcticament tot l’arc parlamentari. Tanmateix, hores d’ara ja hi ha partits que saben que porten més números que altres. També n’hi ha que fins i tot saben que el sorteig està amanyat i que el seu número no està al bombo i, curiosament, alguns d’aquests són els que ajuden a donar-hi voltes.

dimecres, 2 d’abril del 2008

La sequera

L’actual Govern de Catalunya és un clar exemple d’inactivitat. Aquest fet ens hauria de preocupar, perquè les coses han de funcionar... i el que no es decideixi aquí, quan calgui, es decidirà allà...

Tinc la sensació que en aquests moments només funciona allò que ja porta una inèrcia. Ja sigui perquè la seva gestió és fonamentalment de caràcter tècnic, ja sigui perquè és conseqüència de projectes encetats anteriorment . En canvi, tot allò que hagi de produir-se de nou o tot allò que precisi d’un criteri d’actuació, indefectiblement queda aturat. El govern no governa, no té plantejaments polítics de país i ni tan sols les urgències les sap administrar.

Podríem parlar de més d’un tema, però sens dubte la qüestió de la sequera constitueix un exemple clar de la forma d’actuar del govern, en tots els seus vessants –en els tres-.

Catalunya és un país de sequeres continuades. De tant en tant alguna època de pluges més generoses contribueix a donar-nos la sensació que anem bé, però no és així. De fet pràcticament cada any per aquestes dates ens trobem amb el mateix problema. Enguany, cal reconèixer-ho, més aguditzat.

Vull dir que la solució, és a dir, el conjunt de mesures que serveixin per dotar el país d’un servei adequat d’abastiment d’aigua han de tenir una visió a llarg termini.

De ben segur, hi ha deficiències d’infraestructures. Deficiències històriques atribuïbles a etapes anteriors. Deixeu-me dir, però, que en etapes anteriors s’havien pal·liat moltes deficiències estructurals d’etapes encara més pretèrites. I pel que fa a l’aigua vam conèixer algunes propostes –totes elles dimonitzades llavors per l’esquerra- tot i que les reserves d’aigua eren 4 vegades superiors a les actuals i la població sensiblement inferior.

Dit això, fem un vol d’ocell sobre el que fa el govern en les actuals circumstàncies.

D’entrada cal dir que, com passa sempre que hi ha un tema d’importància, no hi ha un punt de vista únic. Així, mentre Iniciativa, que hi té més protagonisme perquè els altres pensen que el “marron” és seu, és qui està donant més la cara campejant com pot la tempesta –ai!-, (sobretot el Conseller Baltasar, ja que en Saura, com sempre, s’amaga darrera la immensa reixa de ferro que ha fet posar a Interior), els socialistes no volen ni parlar (ahir mateix el Conseller Nadal s’entestava en parlar de Tabasa i va tallar una roda de premsa perquè només li preguntaven per l’aigua), que des de Madrid ja han avisat que no estan per gaites, i en Carod està esperant a veure què hi diu en Puigcercòs per portar la contrària.

I el President?, Ai! el President. El President ja s’ha pronunciat i ha dit “que caldrà portar l’aigua d’allà on sigui”. Que dic jo que tot el govern deu estar interpretant l’oracle per saber cap a on tirar.

El resultat de tot plegat no és diferent del que ha passat altres vegades. Fa uns dies quan parlàvem d’educació deia textualment: “...els polítics, generalitzant si se’m permet, en aquest tema (educació) han reaccionat com fan sempre: procurant quedar bé amb el màxim nombre de col·lectius, sobretot si aquests estan organitzats...”. Ja hi tornem a ser!. Quins són ara els col·lectius organitzats?: pagesos i indústria. Per tant, ahir mateix el Conseller Baltasar va dir que “tot i ser molt d’esquerres reconeixia l’esforç de la indústria...”, de la mateixa manera el Conseller Llena s’ha arrenglerat amb la pagesia.

Tant se val que –dades d’avui a La Vanguardia- el 60% del consum d’aigua correspongui a les zones hidrològicament més riques i menys poblades (8% de la població), tant se val que el consum que en diem de boca sigui inferior al 20% del total, les indicacions del govern, el trasllat de responsabilitats, de sentiment de culpa, va cap a la població, col·lectiu no organitzat i més fàcil d’influir. El cert és que la ciutadania ja comença a estar disposada a fer infinites coses per estar-se de gastar aigua. Ahir el Conseller Baltasar deia també que s’ha reduït el 5% d’aquesta despesa d’aigua, o , el que és el mateix, l’immens esforç col·lectiu haurà aconseguit disminuir menys de l’1% del consum total. No puc quantificar la xifra, però de ben segur que és inferior a la fuita que encara va brollant a Badalona.

Al marge d’aspectes quantitatius, hi ha altres conseqüències del que està passant aquests dies (sobretot desprès del 9M, que abans no se’n podia parlar):

- S’ha aconseguit enfrontar el territori
- S’ha aconseguit enfrontar Catalunya amb Espanya
- S’ha aconseguit enfrontar la Generalitat amb el Gobierno
- S’ha aconseguit crear problemes de veïnatge (veïns que fan de policia d’aigües)
- S’ha aconseguit neguitejar el conjunt de la població
- S’ha aconseguit discutir fins i tot amb l’Institut d’Estudis Catalans

Entretant, el Conseller Baltasar que diu que no dorm amb aquest tema, ha tingut temps per aconseguir arreglar-li el sou a la seva filla, que treballa a Presidència, i que no podia pagar la hipoteca del seu pis d’esquerres (vull dir decorat a l’estil feng shui) i ara amb 60.000 l’any es veu que ja podrà. I, segurament em deixo alguna altra fita aconseguida.

I això només en aspectes diguem-ne terrenals, perquè també s’ha aconseguit el creixement d’estaques misterioses al mig del camp. O que el Conseller Baltasar, tot i ser molt d’esquerres, s’hagi encomanat a la Mare de Déu de Montserrat. Que diuen males veus que la propera actuació per pal·liar la sequera serà prohibir portar ous a les clarisses.