cartells

El cartell no és altra cosa que un sistema de comunicació que ha de saber transmetre un missatge d'una forma simple i entenedora per tal que arribi al màxim nombre de gent.
Hi ha un cartell de la República que a mi particularment sempre m'ha fascinat pel seu contingut, senzill en la forma i, alhora, contundent i carregat de simbolisme.
Em sap greu no recordar l'autor d'aquest cartell (Fontseré?). Si algú ho recorda, que ho digui, si us plau.
Em refereixo al que reprodueix una gran creu gammada que és trepitjada per un peu calçat amb una espardenya. Segur que tots el tenim present.
Personalment a mi aquest cartell em diu que el feixisme (simbolitzat per la creu gammada) ha de ser combatut per la força (trepitjar la creu és una acció de força) tant pel poble més senzill com pel no civil (l'espardenya forma part tant d'un sector com de l'altre). A més a més diu que el feixisme pot ser vençut (si no recordo malament, la creu gammada està esquerdada).
Actualment els professionals de la publicitat en fan un gran ús d'aquesta forma de transmissió. Les tanques publicitàries formen part del nostre paisatge permetent així fer arribar els missatges de forma ràpida i atractiva.
Aquests dies hem assistit a una certa controvèrsia a l'entorn d'un anunci o cartell de Dolce&Gabbana, a l'empresa publicitària responsable del qual cal felicitar pel ressò que ha assolit. Segons D&G els que han criticat el seu contingut són uns antiquats.
Haig de reconèixer que el primer cop que vaig veure l'anunci em va desagradar i que el missatge agressiu que transmet el vaig copsar des del primer moment.
Amb tot no m'inclouria entre els partidaris de retirar la campanya, no m'agrada la censura. Cada marca és molt lliure de presentar-se com vulgui i cadascú pot sentir-se atret o no per la marca i/o els seus productes.
D&G diu que si la gent és tan susceptible caldria cremar molts quadres del Louvre. Si mo'ho permeten els de D&G els diré que la comparació em sembla arrogant.
Us proposa tanmateix que feu la comparació amb el cartell que comentava al començament...
Alguns dels que han criticat les veus que han sorgit en contra del cartell de D6G diuen que cal posar molta imaginació per dir que l'atlètic senyor de l'anunci està en posició de força respecte de la senyora que jeu al terra. Crec que Quim Monzó deia en un article que potser que aquesta hagi perdut el coneixement i que, gentilment, el senyor que l'agafa pels canyells intenta ajudar-la, mentre que els que descaradament s'ho miren al seu entorn estan a punt per si cal la seva col·laboració... Potser sí, però em sembla un missatge massa elaborat.
Tanmateix us proposo un altre exercici d'imaginació. Imagineu que la persona que està per terra és un home exactament en la mateixa posició en què es troba la dona. Veieu violència ara?
Tal vegada si, en lloc de voler causar impacte invocant la violència contra les dones l'anunci suggerís que el model es saltava un semàfor en vermell o, encara pitjor, que estés fumant a la feina, no hauria estat possible criticar-lo perquè D&G no hagués acceptat tal proposta del publicista.

La botifarra andalusa

Els andalusos han estat convocats a votar el nou estatut i han fet una botifarra de tres parells de collons. Només el 37% han anat a votar, això si, d'aquests un 87% ha dit que "bueno" i el 13% es reparteix entre el "no" i el vot en blanc. En termes democràtics, això és un escàndol si be legalment l'estatut ha estat aprovat per una majoria. Els andalusos ens han guanyat a fer botifarra als catalans, que vam anar a votar el 47% en el darrer referèndum per l'estatut.
I com que això és un escàndol, aquest cop els polítics (els andalusos, els catalans i els de Madrid) s'han sentit obligats a dir la seva en lloc d'oblidar l'abstenció al cap de 5 minuts, com solen fer. Un 63% d'abstenció no pot passar desapercebut. Naturalment, les anàlisis que fan són esbiaixades, tendencioses i en el marc dels seus estrictes interessos, gens d'autocrítica, res. Sempre en la línia de pensar que el personal és idiota.
Els del PP, en la seva política del "tot s'hi val" aprofiten per assegurar que això és un fracàs del Zapatero, els del PSOE clamen que els del PP van demanar el si amb la boca petita, des d'ERC (Ridao) i CiU (Puig) han dit que això demostra que l'estatut andalús no era una necessitat (un clam popular, vaja) com el de Catalunya (recordem que va votar un 47%). I així anem col·leccionant el cúmul de despropòsits que ens fan sentir cada cop més lluny de la política i dels polítics.
No se'ls ha acudit que potser el 67% dels andalusos i el 53% dels catalans s'han quedat a casa perquè no se'ls creuen?. Perquè sabem per pròpia experiència que cap estatut ens canviarà la vida, que els pisos seguiran cars com ara, que el cost dels serveis bàsics anirà pujant, que cada cop tenim menys llibertats, que la inseguretat creix, que no són capaços de fer res per assumir el canvi climàtic que se'ns ve a sobre... per tot això i altres coses, cada cop més, el personal no es creu el que diuen els polítics, cada cop més tenim la sensació que els polítics són una classe a part (al menys ells es senten així, un dia en parlarem en un post).
Fa uns dies, el nostre conseller Saura es va gastar 80.000 euros dels nostres impostos en una enquesta per investigar perquè aquest allunyament entre el poble i els polítics. La trama, seguint l'impuls de la vocació de servei que ens mou, es va oferir per explicar-li a meitat de preu, però el conseller de participació ciutadana no va tenir l'amabilitat de respondre el nostre oferiment. Ara, a la llum de la botifarra andalusa deu tenir alguna dada més per a satisfer la seva inquietud.
Els andalusos, com els catalans, han "pillat" que l'estatut no ens farà més feliços, ni aconseguirem un habitatge (ni digne, ni dels altres), ni deixarem de pagar cada cop més pels serveis bàsics a unes empreses que marquen el pas als successius governs, ni tantes coses més que al final, fet i debatut, et fan dir: - Ja s'ho faran! (i s'ho fan, creieu-me).

La gran renúncia

Malgrat l'esforç del nostre govern per donar una imatge d'unió i cohesió, en general, el que ens arriba als que ens mirem la situació amb una certa distància és que el govern està en una situació d'encefalograma pla. Sostinc que en realitat no és així.

Tenim un president-gestor. En el pitjor sentit de la paraula. Una persona que prové de l'administració local, on potser sí que el més important és la gestió, mentre que les línies polítiques es marquen des d'instàncies més elevades. I amb un temps a la Diputació, administració que té molt diners per gastar de manera discrecional i sense cap altra línia política que treballar calladament pel bé del partit tot afavorint els ajuntaments amics amb sucoses subvencions i donant algunes engrunes als que no ho són per tal d'anar cobrint l'expedient. Tant la tasca a un ajuntament com a una diputació és gris i no transcendeix, llevat que s'hi provoqui un daltabaix important. O és que algú sap què fan les diputacions i com es gasten els seus pressupostos?.

Algú pot dir que també va ser ministre. Sí. Però de què va servir aquest pas pel ministeri a més a més de millorar el coneixement públic de la persona de cara a unes properes eleccions?. Encara diria més, tenia altra finalitat aquest pas pel ministeri?.

La conseqüència és un govern altament presidencialista, amb un president acostumat a l'obediència (seva i la dels altres respecte d'ell) a partir de la capacitat de repartir i denegar recursos i poder. Un govern pesidit a la manera guerrista ("el que se mueve no sale en la foto"): submissió i/o aplicació de la llei del silenci.

El resultat podria arribar a ser una legislatura tranquil·la durant la qual no passaria gairebé res perquè d'estaria aplicant la política-aigua (incolora, inodora i insípida), amb alguna baralla en l'eix esquerra/dreta. Una legislatura que no aniria més enllà de la rutina del pas del temps, amb poques novetats polítiques i, fins i tot, amb balanç positiu en alguns aspectes.

Això passaria si Catalunya ja fos un país normal. Això passaria a Holanda, a Portugal o a La Rioja.

Tanmateix, com deia al començament, sostinc que no es produeix aquesta suposada immobilitat. Perquè, en realitat, ni s'està aplicant una política-aigua ni el govern està en situació d'encefalograma pla. S'està fent molta feina.

Per exemple, els noticiaris de TVC cada cop més obren, tanquen i omplen gran part del seu temps amb notícies el referent de les quals és Espanya. Fonamentalment pel que fa a política s'explica què fa el Gobierno. Cada cop més queda clar de forma implícita que on es decideixen les línies d'acció és a Madrid. El Govern de Catalunya queda com a administració buida de contingut polític i de segon ordre.

Per exemple la llei de dependència. S'està explicant la no acció per part del Govern davant la ingerència de l'Estat en competències de la Generalitat amb una demagògia fora de mida.

Per exemple, l'atac a la línia de flotació de la immersió lingüística amb la tercera hora de llengua castellana. Per exemple el tema banderes. Per exemple la literatura castellana com a cultura catalana a la Fira de Frankfurt. Per exemple la regulació de les adopcions internacionals. Per exemple, ara resulta que cal endarrerir el desplegament de l'estatut perquè a Madrid no sembla el moment adequat...

En definitiva, tinc la impressió que s'està passant el ribot per netejar qualsevol engruna de tret nacional. De forma constant però amb molta cura, sense soroll, s'està procedint a la desnacionalització del país, a la seva regionalització, i hi ha qui amb el seu vot de silenci està contribuint a la gran renúncia.

Canvi climàtic

Fa anys que es parla del canvi climàtic sobre la base d'informes de tots els colors i tendències. N'hi ha de tremendament alarmistes que ens vaticinen una catàstrofe imminent, altres matisen els efectes del suposat canvi i fins i tot n'hi que el neguen. Els informes científics, com qualsevol altre cosa, poden ser tendenciosos i s'inclinen cap una banda o altra segons la font de finançament de l'estudi.
Fa mesos que els polítics i els mitjans informatius ens espanten amb la catàstrofe que representarà l'anunciat canvi. Ens donen dades que la majoria de la gent no sap interpretar: la temperatura mitja del planeta pujarà 5ºC en els propers 100 anys, el mar pujarà 55cm (ja és filar prim, eh?), no sé quantes illes del Pacífic quedaran sota l'aigua, no se sap quantes espècies desapareixeran... tot plegat amanit amb una tètrica visió del futur que ens espera. L'altre dia un diari recolzava el negre panorama amb unes gràfiques de la temperatura mitja de diversos punts de la terra durant el darrer segle. Les vaig mirar atentament i, sense altres dades a la ma, es dedueix que la temperatura del planeta no deu pujar per les emissions de CO2 perquè manté un ritme constant entre 1900 i 1940, s'estabilitza entre 1940 i 1970 i puja amb un fort pendent des dels 70s al 2000.

Si a més es té en compte que la temperatura mitja del planeta fa 500 anys que està pujant, de les dades publicades al diari no se'n dedueix absolutament res. Però allà estaven per remarcar el drama.
Davant d'això tota la fauna de polítics, gurús mediàtics i ecologistes de cap de setmana s'ha posat a cridar la necessitat de reduir les emissions de CO2 a l'atmosfera per, com hem sentit a dir, "evitar el canvi climàtic". Han aconseguit que la gent s'espanti per una cosa que segurament no veurà i contra la qual no sap molt be què fer. La nostra capacitat de limitar l'emissió de CO2 es limita a anar menys en cotxe, poca cosa més. La resta està en mans de les grans indústries, dels governs i d'algú altre que no conec.
La pregunta és: - I ara que ja estem espantats i amoïnats, que fem? Millor dit, que fan? Que faran els poders econòmics i polítics, a part de posar-nos la por al cos? De moment proposen ximpleries com apagar el llum 5 minuts per protestar (contra qui?) i fer els cotxes més cars per reduir el consum, en lloc de fabricar cotxes d'una potència adequada a les necessitats d'ús. Diguem que no cal un cotxe de 250 cavalls amb tracció a les quatre rodes per portar els nens a l'escola i anar al xalet de la Cerdanya el cap de setmana...
El canvi climàtic, si se'n pot dir així, té cicles molt llargs. Suposant que ara mateix aturéssim TOTES les emissions industrials i d'automoció, la inèrcia del canvi duraria, pel cap baix, 500 anys. És a dir, està molt be que tractem de contaminar menys, però hem d'assumir que si arriba un canvi en el clima, aquest se'n ve a sobre. INEXORABLEMENT.
Si els responsables de la cosa pública tinguessin dos dits de front (que no és el cas) s'haurien de plantejar dos tipus d'accions, unes encaminades a limitar la contaminació, però altres per adaptar la vida a la nova situació,. que a mig termini és irreversible. Per exemple, com es subministrarà aigua a Catalunya sabent que els recursos propis minvaran? Caldria que es posessin a considerar què s'ha de fer: dessaladores?, transvasament del Roïna?, estalviar en el consum agrícola (que, per cert, és el 80% del total) estimulant altres cultius o altres sistemes de rec?

Però això va més enllà de la propera campanya electoral.

Apagueu el llum en sortir

Dijous de la setmana passada, tot seguint amb la iniciativa promoguda per una ONG francesa, es demanava al personal que apaguessin els llums durant 5 minuts, de 19.55 a 20h, en senyal de protesta per la inacció dels governs enfront el canvi climàtic i l'escalfament global.

En primer lloc, confesso que no vaig seguir la iniciativa, perquè senzillament me'n vaig oblidar. Ara, que consti en acta que en aquell moment només tenia encesa la bombeta (de baix consum, 9W) amb la que il·luminava la lectura al sofà de casa (a part de l'stand-by de la tele, la nevera, l'escalfador d'aigua del labavo i no crec que gaire cosa més).

El més graciós de tot és que si bé la quantitat de ciutadans i comerços que van seguir la iniciativa va ser escàs (es va detectar un 3% de davallada del consum, i la companyia elèctrica diu que és impossible saber quina part d'aquesta davallada és deguda a la mobilització, ja que les vuit menys cinc és una hora en la que normalment el consum està baixant), les administracions i organismes públics s'hi van apuntar amb alegria. (Aquí remeto al post del bon amic Xavi sobre la nostra debilitat per apuntar-nos a totes les mobilitzacions). Universitats, ràdios i teles públiques, il·luminació dels edificis públics (Sagrada Família, monestir de Ripoll, Palau de la Generalitat, etcètera), ... van contribuir a aquesta davallada del 3% en el consum a les 19.55.

I dic que és graciós que l'administració s'apunti a la protesta perquè justament és una protesta contra l'administració. Vull dir, els mateixos que van apagar les bombetes el dijous, han aprovat un pla de l'Energia per a Catalunya basat en la idea que ens cal més energia per assegurar el subministrament. El mateix govern que impertèrrit assegura que la MAT ha de ser una realitat per poder cobrir la creixent demanda d'energia del país, dijous es mobilitzava per reclamar que es prenguin accions (algú altre, s'entén) per moderar el consum. A mi, com a Cobaltina, que algú m'ho expliki.

O no, vaja. No cal que ningú m'ho expliqui, perquè ja comprenc perfectament que apagar 5 minuts el llum quan una ONG (la Societat Civil, diuen) ho demana per correu electrònic és gratis i quedes com un senyor, sobretot si després la notícia de capçalera del TN és la Sagrada Família apagant-se, l'Arc de Triomf apagant-se, la Seu de Lleida apagant-se, .... i pots fer autobombo de lo guapo que és ser solidari i compromès. Però que una cosa molt diferent és que hi ha unes empreses que han de facturar una millonada en construir una línia de molt alta tensió, que hi ha unes altres empreses que precisament el que venen és energia i no volen que se'n deixi de consumir, que hi ha uns compromísos polítics presos, i que prendre mesures efectives per a fer baixar el consum elèctric de manera real és car, impopular i molt incòmode, t'hi posis com t'hi posis.

Ah, i per cert, que ningú s'enganyi: el canvi climàtic és real, i ens ve a sobre, i molt probablement és causat per l'activitat humana. Ara, ni cinc minuts ni cinc anys d'apagón total el poden revertir. Vull dir que els gasos d'efecte hivernacle que hi ha a l'atmosfera trigaran segles a desaparèixer, que la contaminació no s'acaba quan parem de contaminar, i que a hores d'ara, no n'hi ha prou de reduir les emissions per revertir la situació. Més val que ens fem a la idea del que ve i es prenguin, qui correspongui, les mesures adequades per adaptar-nos-hi. Cosa de la que de moment sembla que no es vol ni sentir a parlar.