Tranquils! Ha vingut ZP

Diumenge, 9 del matí, els serveis de protocol monclovites avisen que el presidente està volant cap a províncies per “fer-se càrrec de la situació”. Són convocats a acompanyar-lo el president, el conseller Nadal i toooots els mitjans de comunicació (ep! que per això es fa la festa). No es convoca la ministra Magdalena i ni el virrei dels trens, que donen mala imatge i espatllen la foto, però si els directius de OHL. És una visita “sorpresa”, sense corbata, diumenge (no anéssim a coincidir amb milers de conductors cabrejats), per repartir “talante” i sobre tot, sortir en prime time als noticiaris del migdia.

Arribat a la província, el presidente reparteix somriures (de què collons reia?), es mira els forats que les obres van fent al llarg de les vies, es reuneix amb els alcaldes de la zona (als que devia dir: - coño! no me jodáis las elecciones con esa coña de los trenes, eh?, que nos la jugamos todos) i se’n va corrents a fer una roda de premsa on ens explica als catalans que assumeix les culpes, que la Generalitat no té res a veure i que la ministra responsable del desastre no dimitirà ni serà cessada. No sabem quan acabarà aquest malson, no sabem quan arribarà l'AVE ni per on, no sabem quan funcionaran els trens... Dit això, l’avió de nou cap a Madrid.

Després d’aquesta fugaç aparició i sobre tot, de l’assumpció de culpabilitat, a mi se m’acut una pregunta molt senzilla:
- I...? (el meu amic González s’ha fet la mateixa pregunta i possiblement molts altres catalans).
- I... que en farem de la culpabilitat ?

Un, que ja té una edat, de petit a l’escola estudiava “religión” (així, en castellà) i un capellà panxut ens explicava que la confessió, per anar be, necessita tres preceptes bàsics: a) acte de constricció, b) penitència, i c) propòsit d’esmena.

El presidente, somriures apart, només en va complir un, va fer un acte de constricció, respecte dels altres no es coneix que hagi endegat cap acció específica. Imagino que els lampistes monclovites deuen pensar que som idiotes (i potser no els manca raó) i que amb quatre copets a l’esquena, sobre tot si els dóna el superZ amb tarannà, ens quedarem contents i enganyats. No sigui que el català s’emprenyi i el mes de març encara se’n recordi de les cues que va fer a causa dels petits incidents aïllats que els germans Nadal tracten d’explicar quan no hi ha més remei.

I és que se'n pixen a sobre i ens volen fer creure que plou.

El creixent nacionalisme del nostre president

Personalment no coneixia gaire la figura, la manera de fer i de pensar del nostre actual president de la Generalitat. De fet, com suposo que moltes persones, no va ser fins que va ser ministre que vaig començar a saber una mica més d’ell.

Algunes persones, les que veuen sempre segones intencions en aquest tipus de nomenaments, opinen que va ser elevat a la categoria de ministre justament per això, perquè fos més conegut, i pensant en la seva futura candidatura a la presidència de la Generalitat. Què millor que tenir l’amic a l’equip contrari?. Doncs bé, agafem l’amic l’alliçonem, i apa, a aigualir el vi!.

Darrerament, però, si llegim o escoltem les intervencions públiques de l’amic des de que va arribar a la presidència, podria arribar a semblar que alguna cosa no els ha sortit bé.

Potser és fruit de la influència que diu que té ERC?. O potser és que al Palau de la Generalitat viuen estranys i traçuts esperits que penetren, ves a saber a través de quina via, al cervell dels inquilins?.

El fet és que ahir mateix, per exemple, el nostre president va explicitar públicament frases com ara “ ...és hora de governar, d’autogovernar-nos. De fer Estat. De fer Catalunya.... Estem enfortint l’autogovern, estem fent Estat, amb una Generalitat que respecta i es fa respectar per les altres institucions, que exerceix la seva jerarquia a Catalunya, que fixa una estratègia de país, que vol ser exemple de servei públic...”. De debò... que es veu que ho va dir!.

Llàstima que la realitat s’entesta a ser com és, perquè mentre el president diu això, el Sr. Iceta respon les espurnes de la foguerada del darrer congrés d’Esquerra senzillament amb “això no és al pacte” i passem full. Que el Sr. Iceta –ni l’amic- no es neguiteja gens ni mica perquè el Sr. Ridao digui que ERC vol ser la locomotora del govern, que tots sabem com van els trens.

Llàstima que la realitat s’entesta a ser com és, perquè el mateix dia que el president deia això, al Senat el PSOE, juntament amb el PP, va votar en contra de fer el càlcul efectiu i la publicació anual de les balances fiscals, que van dir que farien. Els senadors socialistes catalans van col·laborar amb la seva abstenció. Els d’ERC van votar a favor, que no passa res, que no sortirà endavant i cap problema per al tripartit. I els eco-socialistes, com en aquest post, senzillament no hi van ser.

AVE: petita història d'una necessitat

El caos i descontrol del que passa amb les obres de l'AVE i les repercussions que això té sobre els serveis de tren de proximitat, altrament dit rodalies, supera el que ningú es podia haver imaginat. Semblaria d'opereta si el país on això passa no fos el nostre, que aleshores és un drama. Només cal veure el que passa avui (i demà, i passat demà, i l'altre...): tres línies de tren fora de servei, unes previsions de posta en marxa dilatades en el temps...

I tot això perquè?

Aparentment per tal que el tren d'alta velocitat (tal com estan les coses ja us dic que serà de velocitat moderada) arribi a Barcelona en el 2007, el 21 de desembre, segons va dir ZP. Això obliga a fer les obres a un ritme molt superior al que fora lògic, a assumir riscs innecessaris i a treballar amb una metodologia altament desaconsellable.

La Trama ha fet algunes indagacions (res de l'altre mon, internet) i ha trobat el perquè de tot plegat. Per una banda hi ha pressa en que l'AVE arribi a Barcelona abans no ho faci el metro de Madrid. Però d'altra hi ha un cúmul de circumstàncies que han coincidit en el temps i que ens ha costat la salut dels viatgers (ara en diuen clients) de rodalies: a) hi ha eleccions el mes de març de 2008; b) ZP va prometre l'AVE pel 2007; c) i sobretot, l'AVE ha d'arribar a Valladolid el 2007 (un altre promesa de ZP), per la qual cosa es va fer el túnel del Guadarrama, el més llarg i segur el planeta Terra (diuen) i la infrastructura està pràcticament acabada.

Us imagineu la inauguració de l'AVE a Valladolid un dia de desembre de 2007 mentre a Barcelona estem amb els trens aturats, sense AVE i amb embussos històrics diaris? El que imaginen els habitants monclovites és com l'efecte "català emprenyat" incidiria en les seves expectatives electorals a Catalunya.

Un altre dia parlarem de l'AVE, no de les necessitats electorals del PSOE.

No ha estat per falta de temes

Fa dies que no hi escric. Problema de feina, no ha estat per falta de temes.

Tall de llum sense clarificar. Hospital tancat sense clarificar... Possiblement això, com altres coses, quedi ajornat, com a mínim per a més d’un any si prenem com a exemple el caos a l’aeroport del Prat de l’estiu de 2006, també sense clarificar. O potser una mica més, fins al 2010, com la programació definitiva de vols de l’Aeroport (que tampoc no l’hem de fer des de Catalunya) o per al 2014.

Aquesta manera d’allargar els temes fins que tots solets moren en l’oblit és una de les formes habituals de fer (perpetrar?) dels nostres responsables per conduir el país cap al futur.

Però n’hi ha d’altres. Ja vam parlar fa un temps de fins a quin punt era més fàcil pagar que fer feina i no m’hi estendré. En tot cas, ambdues modalitats tenen la mateixa finalitat: política d’aparador. Grans anuncis o grans silencis.

Ara m’agradaria incidir sobre un altre aspecte que ens hauria de provocar una preocupació creixent: la intransigència selectiva.

Aquests dies hem pogut seguir un debat entre el Govern i diferents sector privats, d’entre els quals s’ha destacat el RACC, a l’entorn de la mesura dels 80 km/h com a velocitat màxima autoritzada als vehicles que circulin per vies d’accés a Barcelona. Dedueixo que el Govern va emprendre un pla sense consultar organismes i entitats del sector i, per tal com va la discussió, que no ho pensa fer ara.

Fa una mica més de temps es va produir un fet –diuen que singular, però no m’ho crec- en una escola de Girona. Uns pares no deixaven anar a la seva filla a l’escola perquè no li permetien accedir-hi amb vel. L’escola va negar l’accés en aquestes circumstàncies perquè així ho havia establert en virtut del que havia acordat el Govern (en el marc d’uns dels seus grans silencis) en el sentit que aquests aspectes els dirimiria cada escola en cada cas. En aquest cas, el Govern hem de suposar que va consultar experts (tot i que ho hauria pogut fer abans) i va decidir desautoritzar l’escola obligant-la a anar en contra del que havia establert.

No em pronunciaré sobre cap dels dos casos, tot i que tinc la meva opinió. Respecte del segon, però, m’agradaria recordar que la Tinent d’Alcalde de Barcelona va explicitar, amb motiu dels actes de la Festivitat de la Mercè, que no era adequada la programació d’una missa, atès que es tractava d’un acte religiós. No combrego en cap religió, però m’hauria agradat conèixer la reacció davant altres confessions.

En resum, cal comprendre, sense que això sigui cap menysteniment, que els responsables polítics no poden ni tenen perquè entendre de tot sobre tot. Tanmateix, crec que el que sí han de ser capaços de fer és dialogar amb els diferents estaments implicats - per tenir, si no tots, el màxim de punts de vista al seu abast- abans d’emprendre una acció d’aquest estil. Governar, evidentment, és prendre decisions: manar. Però cal fer-ho amb autoritat, no amb força i/o discrecionalitat.

Moltes de les qüestions que se’ns plantegen (no únicament als governs, sinó, en general a les persones) tenen una resposta paradoxal: sí i no. Trobar el punt mig és el més difícil.

La intransigència no porta enlloc, però encara és més perillosa quan és selectiva.

Seguretat aeroportuaria 2

Deu ser que els viatges amb avió m'alteren l'estat d'ànims, però tot i la dràstica reducció dels meus desplaçaments en avió, limitats als estrictament indispensables per la feina, després de cada un em sobrevé la imperiosa necessitat de fer un post irreflexiu, cridaner, emprenyat i impotent.

Una vegada més les absurdes mesures de suposada seguretat, humiliants per als passatgers, absurdes en la seva aplicació, sovint gestionades per impotents uniformats (ni tant sols els professionals dels cossos de seguretat) em treuen de polleguera i em porten a fer una ràpida reflexió (reiterada sovint en La Trama) i un crit en el desert en un dels pocs àmbits de llibertat que ens queden: la blogsfera.

L'efectivitat d'aquestes mesures humiliants? La lògica suggereix que un tallaungles, un tub de pasta de dents o una pedra de 5cm (també està prohibit encara que sigui una mostra per a anàlisi) no semblen armes de destrucció massiva ni d'atac violent a la tripulació. Si això s'amaneix amb treure't les sabates, el barret i el cinturó, no poder passar per l'arc amb la jaqueta posada i les absurdes ziga-zagues tot i que només hi hagin 10 persones fent el tortuós camí, l'espectacle resultaria grotesc si no fos perquè en som els actors principals. Després resulta que els dolents els hi passegen el Poloni210 per cinc o sis avions... (però aquesta és un altre història que també va tenir el seu espai a La Trama).

Per què els avions? Els darrers atemptats han estat en trens, metros, autobusos... on d'altra banda hi ha moltes més persones que en els avions. Per no parlar dels camps de futbol, concerts i altres concentracions multitudinàries a la que tanta afecció té darrerament l'ajuntament de Barcelona. Perquè els avions, dons? Possiblement perquè en l'imaginari col·lectiu resulta un transport "insegur" perquè vola i quan cau un avió no es salva ningú, mentre que quan xoca (o explota) un tren sempre hi ha supervivents (i nosaltres podríem ser un d'aquests).

Per què mesures de seguretat absurdes? Si quedem que els dolents els hi colen els gols per sota les cames (cas del Poloni210, però no l'únic), que les darreres accions terroristes no tenen res a veure amb els avions, que la desprotecció del ciutadà en altres concentracions és total... perquè les suposades mesures de seguretat? De fet queda una única resposta: per fer por. Per fer-nos por. Per atemorir-nos. Que segons els diccionaris és precisament un dels objectius del terrorisme.

I que podem fer? La Trama ha manifestat reiteradament que si un dia aquestes mesures toquessin molt lleugerament la caixa de les companyies aèries, aquestes mesures s'acabarien en una setmana. Si col·lectivament deixéssim d'agafar els avions (per exemple) per anar de vacances, només un any, només una vegada... les humiliacions als punts de control s'acabarien immediatament.

Però es veu que ens estimem més poder explicar que hem anat a Praga el pont del Pilar i deixar que ens toquin els collons (literalment, no és una metàfora, que també ho podria ser). Un exemple paradigmàtic de l'absurditat de les mesures i de la facilitat amb la que es canviarien és que la queixa dels pastissers de Mallorca en impedir passar les ensaimades de cabell d'àngel va motivar immediatament una disposició decretant que el cabell d'àngel no és un fluid.

Un dia parlarem de la vaga de tramvies del 52... que n'aprenguin!

Pànic a les votacions

Els diaris, els programes de ràdio, els informatius de les teles... tothom en va ple. El lehendakari ha proposat un referèndum per demanar als bascs i les basques (com ell diu) la seva opinió sobre un pla de futur sobre Eskadi i això ha aixecat ampolles en totes les instàncies oficials, oficioses, periodistes a sou, predicadors de les ones... L'argument es basa en la predicada manca de constitucionalitat d'una convocatòria de referèndum que no sigui aprovada per les corts, és a dir (diuen), un "atemptat a l'estat de dret i a la democràcia" (sic).
Se m'acuden dues reflexions:
a) des de qualsevol de les visions que se'n vulgui fer, la crida als ciutadans per expressar la seva opinió sobre una qüestió qualsevol és una acte democràtic. La seva negació s'apropa més a una dictadura que a qualsevol altre figura de govern,
b) la pregonada manca de constitucionalitat consisteix en que es dóna per suposat que les corts espanyoles no acceptaran la convocatòria. De fet, les corts ho podrien aprovar (i aleshores seria un referèndum constitucional - i per tant, legal -) però la majoria dels partits no ho volen.
És a dir, la convocatòria proposada per Ibarretxe podria ser constitucional però els partits majoritaris la convertiran en anticonstitucional en negar-li la possibilitat de fer-la amb l'aprovació de les corts. Tanta por fa que els ciutadans ens expressem a través d'una votació secreta, lliure i personal? De què tenen por tots plegats? La democràcia no s'expressa a través de l'emissió dels vots dels ciutadans?
Hi ha alguna cosa en aquest règim que falla... i quan més hi penso menys m'agrada.