ctrl-alt-esc

En el post pre-eleccions, feia esment a la feblesa del catalanisme polític. En números, aquesta feblesa s’ha traduït a Catalunya en 13 escons sobre 47 posssibles: 27%.

Arribats a aquesta situació, potser els dos partits que representen el catalanisme, amb la intensitat que cadascun d’ells vulgui donar-hi, haurien de fer algunes reflexions, atès que segurament hi ha molts aspectes que els uneixen, més encara quan d’unes eleccions estatals es tracta.

Crec que és sobretot ERC qui té més aspectes a reconsiderar, però també CiU.

CiU ha fet una cosa una mica millor, tot i que ho ha tingut i ho continuarà tenint difícil. Em refereixo a no deixar-se arrossegar pel tant esmentat eix esquerra/dreta. Certament en aquest eix la seva situació és més de centre-dreta o més conservadora, si es prefereix, però malgrat les continuades expressions per part dels partits de l’altra banda de l’eix, no s’ha aconseguit agermanar la coalició amb la dreta espanyola.

ERC, fins i tot a instàncies pròpies, ha volgut donar tanta importància a situar-se a l’esquerra, que en unes eleccions estatals tothom ha tingut ben clara al seva opció. Per tant, qui ha volgut votar l’esquerra, ha votat la genuïna. Si han volgut votar independentisme, el vot ha anat a d’altres opcions més minoritàries o bé, s’ha quedat a casa.

Ja he expressat en altres ocasions que n’opino de la discussió esquerra dreta. Inclús em sembla una fal·làcia la equiparació entre esquerra i progrés. A la meva manera de veure, els països progressen a partir de bons nivells educatius, socials, econòmics, etc. i aquests bons nivells no em semblen gens lligats ni a esquerres ni a dretes, sinó als bons governs.

En posaré algun exemple. Fa anys, crec que era en època d’un Gobierno Aznar, el Govern va tirar endavant una normativa –em sap greu però no recordo el seu rang- per legalitzar les parelles de fet. Ara que s’ha aprovat una llei de matrimonis gais, això pot semblar poca cosa, però en aquell moment era un pas important. Aquesta iniciativa es va tirar endavant a Catalunya a proposta d’una Consellera que era, ni més ni menys que d’Unió, i es va tirar endavant abans que no ho fessin altres governs dels autodenominats progressistes.

Un altre exemple, aquest d’anada i de tornada. El Sr. Mas durant la darrera campanya a les eleccions catalanes, va proposar un xec escolar. TOTA, TOTA l’esquerra va afirmar llavors que els xecs eren de dretes. Tanmateix, no ho són els 400 euros no-conservadors i progressistes del PSOE.

I segurament en podríem trobar més d’exemples, però ho deixo aquí perquè ja en vaig parlar més a bastament fa un temps.

En qualsevol cas, hi ha una cosa ben certa, i és que el darrer resultat electoral reflecteix el que els ciutadans de Catalunya han triat. Ni més, ni menys. I reflecteix també un canvi constant en la tendència que els partits catalanistes haurien de valorar tot reflexionant sobre si és això el que volen.

Proposo, doncs a aquests partits un ctrl-alt-esc en els programes que ben segur ja tenen a punt per a l’enfrontament i un intent per cercar vies d’aproximació que permetin futures col·laboracions.

Després del 9-M

Tinc un amic que sempre diu que per vendre bé un producte cal provocar un sentiment d’aquests dos: la por o la il·lusió. Ell en posa alguns exemples: els metges, la religió,... Sembla prou clar que podem afegir-hi la darrera campanya electoral.

Efectivament, és una opinió generalitzada que el resultat de les darreres eleccions a Catalunya és fruit d’una estesa apel·lació a la por al PP i, alhora, de la manca de cap projecte il·lusionador. Jo deia el dia 7 de març “no he rebut cap missatge que il·lusioni”, doncs es veu que hi ha molta gent que li ha passat el mateix. I no podem oblidar que la campanya de la por no l’ha abonada només el partit socialista, que tinc la seguretat que hores d’ara algú canviaria moltes línies de la seva campanya.

En tot cas, com a resultat de tot plegat, Catalunya ha facilitat una victòria electoral al PSOE-psc. D’acord que els diputats són la suma dels de tot l’Estat, però sense Catalunya, hauria guanyat el PP. Per tant, victòria gràcies a Catalunya. El “català esporuguit” ha tingut més força que “el català emprenyat”. (NOTA: Subjecte aquest darrer que, ràpidament -el mateix dilluns-, el Sr. Zaragoza va afirmar que no existeix en una més de les seves insultants afirmacions, que el Sr. Zaragoza, que no és tonto, sinó únicament un gran demagog, hauria de tenir present que una cosa és menystenir un partit que dóna suport als seus i una altra menystenir els electors, clar que el Sr. Zaragoza deu pensar que quan es torni a votar pocs ens en recordarem).

El cas és que més del 90% dels diputats a Corts són d’aquells que jo deia el dia 7 que no faran res (de bo) per Catalunya. I el cas és també que el nombre de diputats d’obediència catalana, són menys que l’anterior legislatura: a cada bogada perdem un llençol. De fet encara hi ha un escó que balla entre CiU i el PP, i estic segura que els socialistes (d’aquí i d’allà) no posen espelmes als sants, perquè això és de dretes, però s’encomanen a qui sigui (res a dir, que cadascú es relaciona amb el més enllà com li sembla) per tal que aquest escó s’adjudiqui finalment al PP.

Tanmateix, en l’actual conjuntura, què farà el Sr. Zapatero?. Evidentment com que per sort no ha assolit la majoria absoluta, haurà de pactar, ja sigui el recolzament necessari per obtenir la presidència del Gobierno en la primera ronda, ja sigui les abstencions per sortir-se’n a la segona. Això ho haurà de fer amb CiU o amb el PNV.

Ambdues possibilitats li comporten problemes. Si pacta amb CiU perquè no els agradarà als d’aquí, i si ho fa amb el PNV perquè li recordaran que Ibarretxe té anunciat un referèndum per a la tardor... Ja veurem com es va desenvolupant aquest tema.

També com a conseqüència de tot plegat, malgrat les afirmacions que s’han fet i que es faran sobre que el que passa allà no influeix aquí, trontollen moltes coses a Catalunya. Un altre dia en parlem amb més detall.

En tot cas, a grans trets:

PP- Estan contents perquè tenen un diputat més (o dos si els socialistes se’n surten en les seves apel·lacions al “més enllà”)... i què?. Ha canviat el seu paper aquí?. Sembla que no. És més, si acceptem l’afirmació que els vots socialistes catalans han fet possible la victòria zapateril, també podem afirmar que el PP no ha estat capaç de neutralitzar la seva dimonització. Per tant, calladets estaran més macos.

PSOE-psc- Estan contents i diuen que els seus 25 diputats són els que realment defensaran els interessos de Catalunya. De moment el nostre President ha reiterat que res a dir de la MAT i del 4rt cinturó, que això no és competència del Govern (i, per tant, ni opina ni influeix ni res) i que no demanarà res a canvi de la investidura, que tots són de la mateixa família. De moment també, s’ha fet una votació al Parlament per demanar la publicació de les balances fiscals i van i s’equivoquen i voten en contra. I tot això només des de dilluns!

CiU- Estan contents perquè han mantingut la situació. Per favor, si s’han perdut vots!, si no han aconseguit captar els vots del “català emprenyat” (que, sí, Sr. Zaragoza, que sí que existeix, jo en conec molts!): no han il·lusionat.

ERC- No estan contents. Crec que han atordit els electors, tant per la seva trajectòria més recent com per la seva campanya. A base d’anar contra CiU i a base d’anar contra el PP i de matisar moooolt qualsevol crítica al PSOE, han aconseguit que tothom donés per segur el seu recolzament a Zapatero a canvi de res. Han decebut.

ICV- Estan contents? No estan contents?.... estan com sempre, callats i a veure quines cadires poden mantenir fent de crossa.

A qui votar ? II

Abans de començar la campanya acabava un escrit amb la pregunta: “llavors... a qui votar?”.

Haig de confessar que en aquell moment confiava que arribats a la data d’avui ja en tindria una resposta. Efectivament és així, però malauradament, la meva opció per als propers comicis no es basa en la preferència, sinó en l’exclusió.

Em cal aclarir que descarto el vot en blanc i l’abstenció. Respecto qualsevol d’aquestes opcions, però personalment em semblen gens profitoses. En el primer cas perquè la motivació d’aquest vot és múltiple i, per tant, la interpretació que en farà cadascun dels partits servirà només per treure’n profit. Si algun aspecte positiu hi trobo és el fet que a més participació, més “car” és l’escó i, per tant, són menys les opcions per a alternatives extravagants. En el segon perquè ja sabem que l’abstenció és silenciada als dos dies de les eleccions... em sembla, doncs, un cop de puny al buit. Insisteixo, però en el màxim respecte.

Així doncs, votaré i votaré una de les llistes tancades i poc demòcrates a les quals tinc opció.

Quina?.

Els dos grans partits apel·len al vot útil. Útil per a què?. D’entrada tinc clar que m’és absolutament indiferent quin sigui el proper president del Gobierno. Des del punt de vista més general, pels motius que ja vaig apuntar respecte de les diferències esquerra/dreta i des del punt de vista estrictament catalanista, perquè tinc la seguretat que ni l’un ni l’altre faran res per Catalunya. I ni tan sols m’estic referint a que Catalunya n’obtingui benefici, sinó senzillament a que no sigui perjudicada i, a més, essent l’ase dels cops. El PP m’ataca amb els seus plantejaments hostils i agressius, paral·lelament el PSOE m’insulta amb l’engany constant i amb la defensa que diu que fa dels nostres drets. I els dos m’ignoren amb les seves conviccions sectàries.

Per tant, des del meu punt de vista, el vot mínimament útil és aquell que pugui modular l’espanyolisme del PP i del PSOE (del PP i del PSOE de Madrid i del PP i del PSOE de Catalunya). Excloc també l’opció Iniciativa, en tant que equip-B dels socialistes.

En definitiva, crec que únicament una opció d’obediència exclusivament catalana mereix alguna atenció per part meva. Per tant, ja anem acotant les possibilitats que contemplo.

Triaré entre una de dues possibilitats, i preferiria no criticar l’altra. L’opció catalanista ja està prou afeblida gràcies a les constants divergències i enfrontaments interessats de determinats dirigents i a la manca d’atenció que hi donen els mitjans de comunicació –també obedients a interessos concrets-.

En tot cas, no m’agrada que un partit nacionalista no només no hagi assumit el seu primer error de lliurar la presidència de la Generalitat a un partit amb cervell espanyolista (PSOE, sector PSC), sinó que ho hagi fet per segona vegada (aquest cop al PSOE, sector PSOE) empassant-se gripaus anteriors (dimissions, trencament del govern,...) i actuals (invasió de competències, menysteniment del Parlament de Catalunya, ...) i que això ho faci senzillament per mantenir les cadires.

No vull dir que l’altre ho hagi fet tot bé. El que em sembla és que els dos, per desídia o per interès i, fins i tot, per rancúnies personals, han preferit fragmentar el vot catalanista a partir de l’enfrontament, abans que enfortir-lo a partir del treball conjunt.

No he rebut cap missatge que il·lusioni, i l’únic incentiu, allò que m’impulsa a votar, és la convicció personal, no pas el convenciment per cap proposta. Però vull que el vot que jo posi a l’urna, no permeti interpretacions, per això votaré i per això no ho faré en blanc. El vot que jo posi a l’urna, vull que doni força a un partit d’aquí, amb els seus interessos aquí i que els líders del qual, amb tots els seus defectes i –confio- amb algunes virtuts, tinguin el seu punt de referència i la seva fita a Catalunya. Vull que la seva capacitat d’influència allà incideixi aquí, exactament el contrari del que proposen els dos grans partits.

Més de radars

El servei català del trànsit disposa (segons pròpia confessió) d’un centenar de radars en diverses carreteres (http://www.gencat.net/transit/radars.htm). A la seva pàgina web diuen: L’objectiu no és sancionar sinó reduir els accidents de trànsit, si bé es perseguirà amb contundència aquells infractors que posin en perill la seguretat viària i s'establiran tots els mecanismes perquè no quedin impune a l’actuació del sistema.

També asseguren que estan repartits en funció de la distribució de la sinestralitat deguda a excessiva velocitat i naturalment, no es disposen amb voluntat recaptatòria.

A part dels que té l’ajuntament de Barcelona, 25 dels 100 radars que diu la DGT (que són més) estan en vies ràpides, que és on suposadament els conductors deixen anar el gas amb major alegria.

Analitzem breument la distribució d’alguns d’aquests radars.

10 estan a la A-2, entre Barcelona I Lleida, 150 Km d’autovia (gratuïta) que va trigar 30 anys a completar-se amb l’excusa del traçat Igualada - Cervera, si be em consta que, al menys a Cornellà, n’hi ha dos i no un com diu la web. (Castellolí, Cornellà de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Vicenç dels Horts, Sant Vicenç dels Horts, Bell-lloc d'Urgell, Cervera (2), Soses, Tàrrega)

6 a la B-23 i B-20, autovies dels voltants de Barcelona (Molins de Rei –2-, Sant Joan d’Espí, Sant Just d’Esvern i Badalona)

4 més als trams d’autovia de la C-31 – tres als voltants de Barcelona, un a la zona de lliure circulació – gratis – a Vilanova -. Em consta que, al menys, n’hi ha dos més a la C-31 entre Sant Boi i Castelldefels (en aquesta zona n’hi ha, com a mínim, quatre), i tres més entre el Prat i l’Hospitalet. Però no n'hi ha cap (zero) a la zona dels túnels del Garraf (de pagament).

Portem 22 radars en vies ràpides gratuïtes. Sabeu quants hi ha en les autopistes gestionades per ACESA? TRES! (3), un a la AP-7 a Castellbisbal, un a la A-7 a Tarragona (a la zona gratuïta entrant a Torredembarra o Reus) i un a la AP-2 Les Borges Blanques. Comptant que la AP-7 més la AP-2 sumen uns 450 Km (La Jonquera - Hospitalet de l’Infant uns 350 Km, Valls- Lleida uns 100 Km), a les autopistes de Acesa hi ha un radar cada 150 Km.

Si analitzem la A-2 (gratuïta), que té uns 150 Km, n’hi ha 11 (10 que diu la web i al menys un més que jo sàpiga), surt una mitja de un radar cada 13 Km. Si be cal considerar que la majoria estan al voltant de Barcelona, la zona de 80 Km/h.

O sigui i resumint: la possibilitat de que t’enganxin en una autopista de peatge és unes 10 vegades menor que a les autovies gratuïtes. Deu tractar-se de la nova manera de compensar els peatges? (pagar menys multes a les de pagament). O és en desgravi de qual la Tura tocava el claxon en passar pel peatge de Mollet? O és que el braç de la Caixa és molt llarg?