La importància de cada lletra

Un dels articulistes que m’agrada llegir és en Màrius Serra. Sobretot les seves elucubracions a l’entorn de les paraules i del llenguatge, de les traduccions, etc. les trobo delicioses i, sovint, em fa riure amb els seus jocs de paraules.

Realment, en un escrit, cada lletra és important. Si falta una lletra, si està de més o si es troba en el lloc equivocat, pot comportar confusions. No diem si, a més a més, després es tradueix l’escrit a altra llengua!.

Això ve a cap perquè avui he passat per davant d’un restaurant -ep! he passat per davant, que jo sóc carmanyolarire- i he pogut llegir en aquelles pissarres que posen al carrer per informar del menú del dia, que d’entre els segons plats que oferien hi havia “Fillet de bou”.

Anem a veure, “fillet”?... i de “bou”?. La vaca, el toro o el bou, quan són “fillets”, són vedells, no?. Llavors què ens ofereixen? “vedell de bou”?. No, no deu ser això.

Fem l’anàlisi a partir del “bou”. El bou és, habitualment, un toro castrat, llavors, com ha pogut tenir un “fillet”?. Ens ofereixen, tal vegada, “fillet” d’un toro que, posteriorment ha estat castrat?. Si és el cas, deu ser castrat de fa poc, perquè en cas contrari, el fillet ja seria un fill. És a dir, que seria un bou o un toro, però no pas un “fillet”. D’altra banda, la persona que ha confeccionat la carta, com pot saber no només qui és el pare del “fillet”, sinó que a més ha estat castrat de fa poc?... Encara més, ens posaran al plat el “fillet” sencer?...

Bé, tot això m’ha portat a pensar que, senzillament, sobrava una –l- i que el que realment posarien al plat dels clients que ho demanessin seria “filet de bou”.

Com deia, cada lletra és important. Mireu, sinó: tripartit / tripartits / tripatir. En el primer cas, ens trobem davant el que el govern diu que és. El segon mot reflexa la realitat. El tercer és el resultat per al conjunt de la ciutadania, si més no fins que arribin a tripetar.

Salut!

Divertimento -6-

Ministre d’Informació i Turisme,
Amb l’Arias, Vicepresident,
Nexe d’unió amb el franquisme.
UNA! Duu encara gravat a la ment
Evoca: GRANDE! constantment
LIBRE! . Això li costa, vés que hi farem!.

Firmava amb Franco Sentències de Mort.
Regnava als carrers, que en deia seus.
Acròbata de l’ideari, i fou per vots, no penseu,
Guanyà un democràtic escó al sector oposició.
Ara, arribat a la seva edat darrera

Imagina que no ha acabat la carrera.
Retruny des de Galícia, aquest vell
Improperis a cents i disbarats a mils.
Baix el ventre té el cervell!
Alternativament, demència senil.
Romangui callat, Sr. Fraga, Senador Vitalici.
No parli, ja que no pensa. Explori altres vicis.
Escacs, sopeta calenta i un bocí de bon pernil.



PS.- Ateses les darreres noves sobre el vot del PSC al pressupost de l'Estat, recomanem la lectura del Divertimento -5-

Els 25 diputats

Fa dies que els diaris van plens del possible vot dels 25 diputats del PSC als pressuposts generals de l’estat. A part de que no sé a què ve tanta discussió perquè els 25, com un sol home, votaran que si, com està manat. Però el Castells fa declaracions ambigües i això dóna tela als periodistes, sempre tant limitats en les anàlisis, fidels transcriptors de les notícies d’agència o de les notes de premsa interessadament emeses.

Que ningú ho dubti, els 25 votaran SI a uns pressupostos que el mateix ministre que els presenta diu que estan desfasats, que no inclouen res del finançament que l’estatut preveu, que retallaran les inversions en infrastructures a Catalunya, per no parlar de les transferències de rodalies o la gestió dels aeroports. Per tant, aquesta setmana es reunirà el caucus del PSC i després de les corresponents xerrameques, acordaran que els pressuposts de 2009 “són bons per a Catalunya”. Punt.

Tot plegat resulta poc enriquidor per a la salut democràtica i per la predicada “desafecció” dels catalans vers els polítics. Els 25 mansos dels PSC van ser votats per algú per tal que defensessin els interessos de Catalunya i hom pensaria (en estricte aplicació de la lògica), que cada diputat analitzarà els pressuposts (o el que toqui en cada cas), en valorarà la bondat pel que fa als seus votants i votarà en consciència i amb honestedat allò que li sembla més bo pel seu país. Però no, en lloc d’això es reunirà el partit i acordaran què han de votar els diputats (fàcticament ja acordat, que quedi clar). Dit d’una manera molt suau, això és una perversió de la democràcia, quan no un frau als electors. Però ja se sap, qui fa la llista no són els electors amb l’emissió dels seus vots, sinó un obscur funcionari del partit i per tant, a qui han d’estar agraïts? Dons al que fa les llistes, no als idiotes que les voten. Clar, oi?

Dons, o llistes obertes, o dictadura de la burocràcia dels partits. No hi ha camí intermedi. I això és d’aplicació a tots els partits polítics.

En Tardà

Aquests darrers dies –-crec que va ser diumenge-- el Sr. Tardà va cloure una intervenció pública amb una expressió, si més no, poc oportuna. Ràpidament va fer tota mena de gestions per excusar-se. Tot i això les reaccions han estat hores d’ara múltiples i, en general, per retreure-li les seves paraules.

Ningú el defensa i el grau de la repulsa, des del seu partit, al linxament cavernari --incloent aquí des dels que diuen que és un delinqüent, fins a la condescendència del President del Congrés dels Diputats-- va en funció de la ideologia i, sobretot, dels interessos de cadascú.

La meva intenció no és defensar el Sr. Tardà: ha comès, com fan sovint els nostres polítics, un excés verbal. Però sí que voldria recordar, una vegada més, els diferents rasers que s’utilitzen per mesurar aquestes situacions. I, també, la proclivitat que tenim a demanar constantment perdó.

Seny popular

Una vegada vaig escoltar a la ràdio una història que, segurament, deu formar part del que anomenem “llegendes urbanes”. Tanmateix em va agradar molt.

La història en qüestió feia referència a les discussions a la NASA amb motiu del primer viatge a la lluna. El problema era simple: hi ha una nau que fa el trajecte terra-lluna-terra, d’envergadura important, que duu adossada la més petita que és la que arribarà a la superfície de la lluna. Diu la llegenda que els enginyers tenien un problema per saber què fer amb la nau grossa mentre la petita era a la lluna: on s’esperava?. La història continua amb la discussió d’aquests i altres experts en el si d’una comissió ad hoc. Sembla que en plena eufòria discursiva, va passar per allà un treballador modest que recollia les papereres i va escoltar el que allà s’intentava solucionar. Ell, tot disculpant-se per la intromissió, va fer el següent comentari: mirin, jo cada dissabte acompanyo la dóna al supermercat i, si com és habitual, no trobo aparcament per al cotxe, quedem en un lloc concret a una hora determinada. Ella, entretant, compra i jo vaig circulant a l’entorn del supermercat. En el lloc i l’hora convinguda ens trobem i marxem cap a casa.

Diu la llegenda que d’aquesta manera es va arribar a la conclusió que el millor era que la nau grossa anés donant voltes a la lluna fins arribar el moment de la retrobada.

No crec que la història hagi anat així exactament. Però també podria ser... i és que el seny popular, sovint, és realment eficient davant els petits inconvenients del dia a dia quotidià. Per contra, les comissions d’experts, que potser són adequades davant els problemes més complexos, acostumen a convertir en problemes complexos els aspectes més simples.

El tema dels bitllets de transport públic, l’increment del preu dels quals mereix, evidentment, una discussió a part, ens ha aportat una novetat de cara al 2009: això que diuen la T-infant (fins als 12 anys). Aquesta targeta es va proposar d’entrada com a totalment gratuïta i, després de passar per la comissió que, naturalment, es va crear a l’efecte, ha acabat amb un pagament de 35 euros/any i a partir de setembre de 2009.

Segurament caldrà fer una targeta especial, muntar una oficina per a la seva tramitació i control, etc. etc. Això costa diners i temps, vet aquí perquè al final ha de tenir un cost i no es pot posar en marxa fins al setembre de 2009.

Tal vegada, si quan la comissió creada discutia sobre el particular hagués passat per allà el treballador modest però assenyat, potser els hauria dit: mirin, ara els nens ja viatgen de franc fins als 4 anys, per tant, estem parlant de la franja 4-12 anys. D’aquests, alguns van a l’escola del barri, sovint a peu. Dels que no van a la del barri, alguns ja disposen de transport escolar o són els pares els qui els porten a escola. Per tant, la població infantil que podrà aprofitar aquesta T-Infant si l’ha de pagar a 35 euros, no justifica la creació d’una infraestructura especial que, al final, serà més cara que el benefici social. I si els nens poden passar al transport públic ensenyant el DNI?. Cost zero i es podria introduir la mesura a partir del mes de gener.

Una altra qüestió que està sent debatuda amb vigor (vigor amb v, no pas amb r) és la de les bosses dels supermercats. Se’n gasten moltes i conformen un conjunt de deixalles important. Bé. El problema es veu que està, tant en el seu volum com pel fet que moltes persones les utilitzen com a bossa d’escombreries, quan es tracta de bosses que ni són de la mida ni es degraden de forma adequada. Ara, després de mesos i mesos de discussió, davant la pressió dels eco-socialistes i davant les queixes del sector (llegeixi’s fabricants de bosses i responsables de supermercats), el Govern ha decidit ... taxan!, taxan! ... heu encertat, fer una comissió.

Aquesta comissió estarà integrada per representants de 2 o 3 Departaments de la Generalitat, a més a més dels experts adequats. Tenen previst en sis mesos tenir una solució adient.

Proposo que durant les reunions de la comissió sigui obligatori que les persones que es dediquen a fer la neteja del Palau de la Generalitat facin la recollida de les papereres de la sala. Tal vegada a alguna d’aquestes persones humils i assenyades, se’ls acudirà alguna cosa, com ara que les bosses dels supermercats siguin biodegradables i de la mida dels cubells d’escombreries.

Obscè!

Avui els mitjans de comunicació van plens de les declaracions de la Sra. Esperanza Aguirre desprès del seu retorn des de Bombai. Primer vull dir que m’alegro per ella pel fet d'haver pogut sortir sense conseqüències per a la seva integritat d’un atemptat tan greu i sagnant com aquest.

Tanmateix m’ha semblat tot plegat una posada en escena cínica. El fet de les sabates blanques i els mitjons provisionals senzillament obscè i crec que és d’una gran baixesa ètica. La Sra. Aguirre ha fet una compareixença patètica que els mitjans han acollit amb planes i planes.

La seva experiència sens dubte no la desitjo a ningú i, possiblement, ha patit tant com diu. Per tant, res a dir sobre això, però sí sobre l’aprofitament mediàtic i la complicitat dels mitjans.

Personalment em mereix més respecte el que he escoltat dir per ràdio al Sr. Ignasi Guardans, ahir i avui. Sense tant de teatre ha fet una explicació de la situació. Una situació que ell encara està patint perquè ha dit que no marxarà d’allà fins que pugui fer-ho el darrer dels membres de la delegació que encapçala. De les seves explicacions m’ha semblat entendre que també hauria pogut ser fora hores d’ara, però segurament ell creu que la seva situació li permet fer gestions en favor d’altres que, sols, ho tindrien més difícil.

El Sr. Guardans no ha merescut, però, la mateixa atenció mediàtica. Això no ven. Auguro, tanmateix, que si quan torni el Sr. Guardans a casa, cosa que li desitjo cordialment, fa alguna declaració que representi un retret a la Sra. Aguirre –o es pugui prendre com a tal- i això dóna lloc a alguna batussa pseudopolítica, per lleugera que sigui, obtindrà el benefici dels periodistes.

El discurs que va llegir el President

Algú va escriure un discurs que dilluns va llegir el President Montilla.

Personalment no vaig assistir a l’exposició del President, però m’he llegit el discurs. Per descriure’l puc dir que es tracta de 12 folis i mig. Està dividit en dues parts, la primera “Una obra de Govern en marxa” fa un repàs de l’obra feta en mitja legislatura. La segona, “Un compromís polític renovat”, parla de futur. Cal afegir que, tot i que al començament diu que no és la voluntat fer un balanç, atès que el President el va fer fa poc al Parlament, la primera part ocupa 9 dels 12 folis i mig.

Per l’estil del redactat, ja es veu que és per ser llegit. Ben puntuat, punts suspensius allà on cal aturar-se –on no cal, el President ja s’atura tot sol-,etc. Cal doncs felicitar l’equip de redacció, va fer el que va poder.

Tanmateix, el contingut és pobre. En tots els sentits. La part d’obra feta es divideix en els àmbits que sembla que impulsen l’acció del Govern i que, segons diu, s’ha acomplert en el 55% del previst per a la legislatura.

1.- Prioritat a les polítiques socials.- Com a mostra i a tall d’exemples vull esmentar algunes coses que m’han cridat l’atenció:

- Desenvolupament de la Llei de la Dependència, aquí el President fa aiguabarreig amb el tema de la crisi, però sembla que “no farem ni una passa enrere”. El detall, però, el contradiu. Dóna unes xifres d’atenció a les persones dependents curioses: l’any que ve, diu, 37.000 persones se’n beneficiaran. D’una banda, pregunto, no era aquesta aproximadament la xifra actual?. D’altra banda, constato: persones a Catalunya amb discapacitat reconeguda: 385.173, de les quals grans dependents grau III i grau II: 76.371 i 102.349. Diu també que s’atendran 22.000 persones en grans residències i 4.000 en centres de dia. Segons l’Institut d’Estadística, l’any 2007 hi havia 996 places en centres de dia per a persones amb discapacitat i 3.835 per a gent gran, per tant, l’any 2007 ja hi havia més de 4.000. Segons el mateix Institut, hi havia 3.372 places en residències per a discapacitats i 8.322 per a gent gran, sumeu, si us plau, dóna 11.694... l’any 2009, s’haurà doblat la xifra?. Podeu dir, ep! que hi ha les concertades!, bé, sumeu 2.308 als centres de dia i 12.741 a les residències. Això fa: 7.139 places en centres de dia l’any 2007 i 24.435 en residències. El Govern ho té fàcil per acomplir el que va dir el President, només haurà de reduir les places en els dos casos.

- Educació. Cap esment a la futura Llei fins al final i de passada, que hi havia presents membres del Govern en públic desacord. Tampoc res sobre els resultats escolars, que això ja ens va dir el Conseller Maragall que són tonteries. Només va parlar d’inversions, més mestres, més barracons a les escoles, que ara són aules educatives provisionals, que sí n’hi ha més però, paraules textuals del President, “no tenen res a veure amb els barracons de fa deu o dotze anys”.

- Salut: hi ha més metges per a tothom (i encara n’hi haurà més, no oblidem que estem al 55%), metges que (a) no sabem on els amaguen perquè les cues a la SS són les mateixes des de fa temps (b) les xifres són curioses, atès que segons l’Institut d’Estadística hi ha menys metges col·legiats a Catalunya dels que el President diu que estan a la sanitat pública.

En la mateixa línia el President va anar esplaiant-se en les altres línies que impulsen –encara que no ho sembli- l’acció de Govern:

2.- Garantir la seguretat i la justícia (llegir: radars, jutges que se’n foten del català, actuacions d’alguns mossos sota sospita,...)
3.- Vertebrar el territori, promoure el progrés econòmic (en aquestes línies deuen estar els temes TGV i els seus esvorancs, 4rt. Cinturó, apagades de Fecsa –que encara hi ha generadors distribuïts per Barcelona-, dèficit d’inversió en infraestructures, rodalies, aeroport de primera, habitatge, caos –episodi, va dir el President- de la sequera, ...)
4.- Defensar i projectar la llengua i la cultura catalanes. De nou un aiguabarreig entre el secretariat de la Unió per la Mediterrània (que no oblidem que hem d’estar agraïts a ZP i a Moratinos) i, com no! Frankfurt (ai las!, President, que d’això ja fa més d’un any i més de cinc que es covava).
5.- Compromís irrenunciable amb l’avenç i la consolidació de l’autogovern. Sense comentaris.

No em vull estendre més en això. El President va dir que en dos anys s’han inaugurat 355 nous equipaments. Qui tingui paciència, que vagi buscant, a veure si els troba. Si té dificultats per arribar al número, que compti també els bancs del parc, si n’hi ha de nous o repintats, que els afegeixi a la llista. No rieu, com penseu que ho fan ells?.

Els darrers 3 folis i mig són els de futur: compromís polític renovat. Cap xifra, tot és literatura inconcreta i allò que han tret els mitjans de que Espanya no es pot permetre que Catalunya no se’n surti i allò del temps de descompte pel que fa al finançament, que no sabem quan s’acaba aquest temps de descompte, ni quan hem de començar a posar-nos nerviosos, tot i que està clar que ara encara no és hora. I allò de la resposta unitària sense horitzons improbables i camins inviables si la sentència del TC sobre l’Estatut fos “lesiva pel nostre autogovern”, que ja veurem, arribada la sentència, què s’entén per lesiva... I, fixeu-vos que el Pla B del President arribat el moment d’un sentència lesiva és... convocar una reunió (de fet al Govern no fan altra cosa cada cop que van maldades).

Mireu, a mi no m’agrada aquest Govern i, per tant, no sé com anirem d’objectivitat. Tanmateix el discurs en qüestió em sembla un conjunt de fal·làcies i de focs d’encenalls. Amb tot, la meva opinió em sembla més objectiva que la dels mitjans en general. Els mitjans de comunicació han estat generosos, llevat, és clar, dels de la caverna. La resta, encantats amb l’argument i cant de l’obra, amb l’excepció d’algun articulista. Cap anàlisi acurada. Parlarem dels mitjans en altre post, però si algú ha advertit canvis en algun mitjà o grup fins ara poc afí, que repassi les subvencions a la premsa, les adjudicacions d’emissores de ràdio i algun què altre encàrrec específic.

La cúpula de Barceló

S’ha inaugurat la cúpula d'en Barceló i als fastos hi han anat en processó el rei, el president del gobierno, una colla de ministres, pilotes de diversa mena i una munió de polítics que han tractat d’amortitzar els 20.000.000 d’euros invertits en la broma amb la boca bavejant per una obra que no entenen i desfent-se en elogis de l’autor dels nostres temps, l’espanyol universal, la presència d’Espanya a Europa i tot un seguit de tonteries, a les que Miquel Barceló ha respost amb altres frases de similar catadura que ningú ha entès del tot, però que tothom ha comentat com si les entengués. És el que té això de l’art, cal dir frases poc definides, metàfores incomprensibles i sobre tot – això és molt important – comparar-ho amb alguna cosa impressionant, tant se val que sigui la capella Sixtina, com un oceà de colors, llums i animals fantàstics...

La cosa, però, ha costat 20.000.000 d’euros i la xifra no és irrellevant. En un moment de crisi, mentre cada dia van a l’atur 6.000 persones, tanquen 600 empreses i augmenta la morositat perquè la gent no pot pagar la hipoteca, no sé si fer ostentació d’aquesta la despesa resulta oportú. Si la política són gestos (hauria de ser quelcom més, però de moment són gestos), el gest de gastar 20 milions mentre la llei de la dependència no es pot aplicar perquè no hi ha diners, Espanya està a la cua d’Europa en ensenyament, recerca, innovació, tenim uns transports públics de pena ... no mereix tant de boato i cares d’alegria com hem vist als diaris aquests darrers dies.

Si a més, resultés cert que part s’ha pagat amb fons de cooperació, l’operació resultaria literalment pornogràfica.  I si no també, perquè els 20 milions s’haguessin pogut destinar a qualsevol altre cosa de profit.

La Trama s’ha documentat amb experts en el tema i atenció, profecia per a les hemeroteques, en menys de 10 anys, part de les fantàstiques formes de la cúpula tindran problemes d’estabilitat, els colors canviaran i no seran tant vius com ara, es produiran despreniments de fragments. És el que passa amb l’art efímer... dura el que dura.

(NOTA: a la Trama ja sabem que la conselleria Feng Shui ha costat més, però l'actualitat mana)

Voracitat recaptatòria

Tinc carnet de conduir des de l’any 1976. Des de llavors i conduint jo, que recordi, he tingut quatre accidents, cap d’ells greu i no sé de quantes sancions he estat objecte, però, amb tota seguretat, no arriben a deu, incloses les d’aparcament.

Tenint en compte que condueixo diàriament des de fa gairebé trenta anys, no em sembla una exageració tot plegat. Clar que tothom que condueix deu pensar que ho fa bé això de conduir, per això he començat exposant unes dades quantitatives que ajudin a fer una idea del que jo entenc que representa una conducció poc o gens temerària i un respecte per les normes de circulació prou acurat.

Tampoc és que els números, en aquest cas, responguin a una ciència exacta. Ja hi ha una història que diu que un vehicle va atropellar un vianant. El conductor surt del cotxe tot donant-li la culpa al vianant i, com a tota argumentació, explica que fa més de trenta anys que condueix i que mai havia atropellat ningú. El vianant respon que ell fa més de cinquanta que camina i que mai l’havien atropellat... Sens dubte en la conducció influeixen moltes i moltes variants que res tenen a veure amb els números.

En tot cas, les xifres són les que són. Afegeixo ara que d’aquelles encara no deu multes, tres són d’aquest any i dues corresponen al darrer mes. És a dir que a aquest ritme, hores d’ara ja hauria d’haver acumulat, en números rodons, entre noranta i set-centes vint sancions de circulació.

Què m’ha passat enguany i, sobretot, què m’ha passat els darrers trenta dies?. M’he tornat un element perillós al volant?. Vaig pels carrers creuant en vermell?. Han de començar a patir els meus conciutadans per aquest canvi sobtat en la meva conducció?. Tal vegada, haig de visitar el psicòleg per si pateixo alguna patologia encara no diagnosticada?. Els anys pesen i he perdut capacitat de conducció?. Han canviat les normes i ningú m’ho ha dit?...

La resposta a totes les preguntes és: NO. I, com sempre fem a la trama, quan una cosa no s’explica a partir de les causes que semblarien més lògiques, cerquem altres de diferents.

Si no sóc jo, si no he variat gaire les pautes de conducta. Si tampoc han variat les normes... què passa?.

Jo us ho dic, que hi ha més voracitat recaptatòria per part de les administracions. Voracitat que s’ha incrementat darrerament a partir de la manca d’ingressos per taxes i altres impostos relacionats amb el consum en general i amb el mercat immobiliari en particular. Voracitat que, auguro, es continuarà incrementant els propers mesos.

Mireu sinó. He llegit avui que la Generalitat pensa recaptar per multes l’any vinent la gens menyspreable xifra de 93 milions l’euros.

Hem dit que la Generalitat pretén recaptar aquesta quantitat a tot Catalunya. Cal tenir present també que una bona part ha de correspondre a Barcelona i rodalies, atès que acull la major part de la població. Més de la meitat. Tanmateix aquesta més de la meitat de la població haurà de pagar també la quantitat que pretenguin recaptar els ajuntaments, tant el de Barcelona com els de rodalies.

Bé, doncs, fem quatre números sobre una base gens científica però prou raonable.

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’1 de gener de 2007 hi havia a Catalunya 7,09 milions d’habitants. A Barcelona i la seva zona d’influència deu haver uns 4 milions d’habitants aproximadament. Sense tenir en compte que en aquesta zona hi ha més circulació i, per tant, més possibilitats de sanció, podríem aproximar en uns 53 milions d’euros la part que correspondria pagar, als ciutadans de Barcelona i zona d’influència, a la Generalitat en concepte de multes. Si sumem les que pretenguin recaptar els diferents ajuntaments, que això no ho han dit, potser podríem deduir que seran més de 100 milions d’euros.

Dit això i tornant a l’Institut d’Estadística. Segons aquest Institut a Barcelona i zona d’influència es desplacen en vehicle propi uns 400.000 habitants (comptant els que ho fan habitualment i els que es desplacen de vegades també amb transport públic). Multipliquem aquesta xifra per 2, atès que circulen altres vehicles que no són de ciutadans de Barcelona i comarca i tenim 800.000.

Fixeu-vos en la generositat del càlcul. Hem aproximat la quantitat total a recaptar tenint en compte només la població i no el fet que hi ha més circulació, ni que hi haurà sancionats d’altres zones. I pel que fa a conductors hem comptat els que condueixen habitualment i els que alternen conducció i transport públic i ho hem doblat.

Bé, això vol dir que cada conductor que circuli per Barcelona i rodalies haurà de pagar cada any 125 euros. Tenint en compte que la quantitat de la sanció es redueix si es paga en el seu temps i no es recorre, estem en uns 250 euros de multa per conductor. Si apliquem un petit corrector, atès que hi ha qui no paga les multes, deduir que ens toca a uns 300 euros per cap, uns 150 si paguem sense piular.

Com s’aconsegueix això?. A tall d’exemple: la darrera de les sancions que encara no he rebut però que sé que la rebré és d’ahir mateix. En una zona fora ciutat, però que encara es considera urbana i, per tant subjecta a limitació de 50 km/h, una zona industrial on de bon matí no hi ha ningú llevat de quatre camions que circulen i dos d’aparcats, emboscat entre un d’aquests dos camions aparcats, hi havia un cotxe policial camuflat d’aquells a l’interior del qual dormita un agent darrera un aparell que fa fotos... i em van retratar, deuria anar a uns 60 km/h. Bé, què hi farem, a veure si amb aquesta tercera multa d’enguany ja arribo a la meva quota...

Ala est i ala oest (o el respir dels guionistes)

L’altre dia, segons què van informar diferents mitjans de comunicació, el president electe dels Estats Units i la seva esposa van visitar la Casa Blanca.

Aquest fet, la visita suposo que més protocol·lària que altra cosa dels futurs inquilins de la Casa Blanca, forma part d’aquelles litúrgies, no exemptes de certa teatralitat, que sovintegen en els afers polítics. A mi no em sembla malament. La imatge de “bon rollo” ajuda a crear climes adequats.

Em va donar per pensar, però, què deuen fer en aquestes circumstàncies. De vegades passa, que quan escoltes o coneixes situacions en les quals, amb tota probabilitat, no t’hi trobaràs mai o sempre les has viscudes a una llarga distància (i no només em refereixo a aspectes geogràfics), intentes posar-te en el lloc i imaginar com i què deu passar.

De fet alguna vegada ja he intentat imaginar què deu fer, posem per cas, SM El Rei un dia qualsevol. Això em ve al cap en situacions com ara, quan em llevo al matí (6.30 / 7 a.m.) i amb els ulls mig tancats començo a deambular pel dormitori per intentar saber exactament quin ha de ser el pas següent a realitzar (ja és ben curiós que gairebé cada dia fas el mateix a aquella hora però, precisament cada dia a aquella hora, has de pensar quina és la propera acció necessària si vols acabar sortint de casa quan toca). En tan quotidianes circumstàncies, algun cop he pensat que SM El Rei no té mai aquests moments d’incertesa. Imagino, i em puc equivocar, que ja deu anar algú a dir-li que ha d’obrir els ulls, i a continuació li deuen cantar l’agenda del dia (que pots comptar!) i quin vestit s’ha de posar en cada moment. No com jo, que haig de revisar l’agenda tan bon punt em llevo per veure si haig d’anar “de bonito” o no cal..., que ho podria fer el dia abans però fa molt mandra, què hi farem!.

Bé, tornem a la Casa Blanca. D’entrada és veu que és molt gran... o hi ha moltes cases que tinguin “ala est” i “ala oest”?. A casa meva, les ales es toquen i quan tenim visites em semblaria molt difícil dur-ne una part a l’ala est i una altra a l’ala oest. Per tant, és molt gran i deu ser molt complicat coordinar les ales. Tant és així, que mentre el Sr. Obama tracta les qüestions relatives a la coordinació de l’ala oest amb l’actual president, la seva dona ha de parlar sobre el funcionament de l’ala est amb l’ara ja per poc temps primera dama.

Imagino que les converses no deuen tenir continguts semblants. Les converses a l’ala oest deuen anar plenes de mots com ara missió de pau (potser algú altre en diu guerra, d’això), armament (per a la pau d’abans), informes secrets (per saber on cal anar a posar pau quan hagin acabat de posar pau allà on l’estan posant ara), ... ep! i també les converses amb Zapatero, que ara no és com abans, que han parlat 10 minuts per telèfon! (es veu que l’Obama parla castellà).

En canvi, a l’ala est es deuen emprar mots més amables: colors (que dic jo que tot no deu ser blanc), cortines, banys (molts), com aguantar segons quins actes (els coneguts com a “coñazos”), quines “senyores de” són més simpàtiques, on emplaçar les habitacions de jocs de les nenes: “a tu, Laura, què et sembla? I, per cert, vosaltres on poseu a dormir el gos?”, etc. Vaig escoltar que la Sra. Obama opinava que la Casa Blanca era freda i que hi havia molts corrents d’aire. Com no els ha d’haver amb tal quantitat de portes i finestres!.

Tot plegat em va dur a concloure que, sobretot els que porten les relacions públiques de la Casa Blanca i confeccionen els guions d’aquestes representacions, deurien respirar a fons al moment que es va proclamar candidat demòcrata el Sr. Obama i no la Sra. Clinton... Algú s’imagina el guió de la conversa entre l’expresident Clinton i la Sra. Bush?.

Politics antisistema

Normalment entenem per marginals aquelles persones que estan fora del sistema per la banda baixa: rodamóns, drogaaddictes, pobres de solemnitat en definitiva. Però el terme, estrictament parlant, és més ampli: el sistema té dos marges, un per la banda baixa i un altre per la banda alta. O algú creu que el Sr. Botines  (Santander), o Felipe González (ex), o el Sr. Fainé (La Caixa), per posar alguns exemples, estan en el sistema? No, el sistema entès com el marc vital en que es belluga el comú de la gent, no abasta la totalitat de la població. El comú de la gent té una feina (o no) per anar tirant, de tant en tant va a comprar a Ikea, treu les entrades per un espectacle en un caixer automàtic i agafa el cotxe per anar a buscar bolets al Berguedà. Els marginals no fan això, ni els d’abaix ni els de dalt. Uns perquè no poden, altres perquè no volen: els marginals superiors no es treuen les entrades per anar al teatre, o les demanen o els hi treu algú altre, no van a Ikea per raons òbvies i no solen anar al Berguedà en època de bolets perquè hi va una munió de gent i no els agrada “la gent”.

Els marginals superiors fan d’una vida a part, es troben entre ells, estiuegen en llocs especials, viuen en cases de luxe, van en cotxes de luxe (normalment no són propis, sinó de l’empresa) que condueix un xofer (també de l’empresa), es mouen discretament amb escortes i sobre tot, tenen un sou (incentius a part) que s’escriu amb més de 7 xifres (en euros). Són gent que no es barregen amb els del sistema, amb els que coincideixen només molt ocasionalment: per exemple, en el lavabo d’un teatre.

Aquesta gent són importants i han de vetllar pels seus interessos, tasca a la que dediquen vàries hores setmanals. Per fer això disposen d’una notable infraestructura, diversos despatxos d’advocats, alguns economistes i un grapat d’eficients secretàries, d’entre les que sol destacar una que és la que entra normalment al seu despatx per tractar de l’agenda. Aquesta infraestructura és el que en podríem dir la primera esfera de suport, que es caracteritza per cobrar directament i legalment els serveis que presta.

Però calen altres suports, potser una mica més allunyats, però igualment eficaços i servicials. Per aquesta raó, a l’agenda disposen de diversos telèfons importants, entre els que hi destaquen els “de palau” (interpreteu la Moncloa, la Zarzuela, el palau de la Generalitat, o la seu que vulgueu). Truquen a aquests llocs i s’hi posen, no us penseu, que per això són marginals (superiors). En el que podríem denominar la “segona esfera de suport” hi ha la classe política, que no cobra directament d’aquests marginals superiors, però als que fan la feina que els hi demanen, amb tanta celeritat o més que els assalariats de la primera esfera.

Això permet (els hi permeten) a alguns polítics jugar a ser marginals (òbviament superiors) i aspirar a quedar-se en aquest selecte grup quan la seva vida política toqui a la fi. Mentre, serveixen a qui mana amb aquesta esperança. No tots ho aconseguiran, però l’esforç paga la pena i si no hi arriben, que les quiten lo bailao. Alguns assoleixen aquest estatus, per exemple la majoria dels exministres importants (llegiu, Economia i Finances i Governació), tots els expresidents, alguns exvices... i poca cosa més. La majoria es quedaran en el que són (el que eren abans de ser), o potser aniran a parar a una empresa en pagament dels serveis prestats, però no assoliran la categoria de marginals superiors de debò.

Entre tant, els autèntics marginals superiors deixen que els polítics es sentin del grup i en la mesura que se’n senten, serveixen. Això els permet per exemple, sentir-se éssers diferents, tocats per la ma de Déu, superiors a la resta de la gent del sistema, als que tracten d’explotar com a sers inferiors que són. Com s’entén si no que es permetin les despeses de representació i boato que mai haurien somiat? que decideixin comprar-se el cotxe –oficial, és clar - més car del mercat i encara el tunegin perquè no els sembla prou?, que es facin decorar els despatxos amb ambient Feng-shui? (aquest és el Saura, que va criticar el Benach per l’Audi8), que vagin de viatge amb un seguici de 100 persones – entre elles alguns parents -?, que facin instal·lar un gimnàs al Senat?, que es permetin contractar parents, amics i coneguts a càrrec del pressupost públic sense que els caigui la cara de vergonya?. Aquests fets serien suficients per a ser despatxats si treballessin en la primera esfera de qualsevol marginal superior, però sent de la classe política, se’ls ha de permetre perquè només serviran mentre es sentin fora del sistema. I total, els sous de la primera esfera els paga l’interessat, els se la segona els paguem els “del sistema”. O sigui que encara que gastin més del compte, a qui li importa?

Si ja sé que cada 4 anys han de ser votats, però això no els amoïna perquè mentre la llei electoral sigui la que és, amb servir a qui mana i llepar al que decideix qui va a les llistes en cada partit, n’hi ha prou. I encara més, perquè els ciutadans no els demanen explicacions?: dons perquè no poden. Al voltant seu, una legió de periodistes els protegeix de les ires (i sobre tot, de les preguntes) dels gilipolles del sistema (un dia també en parlarem, dels periodistes).

Des de la Trama, el que no entenem és que els polítics (i sindicalistes, un dia tindran el seu post especialment dedicat) juguin a aquest joc. Total, la majoria hauria de saber que MAI serà un marginal superior. Per exemple, el conseller de Medi Ambient, l’inefable Baltasar, és d’usar i llençar, com en Saura, en Carod i tants altres directors generals i consellers de poca volada. Perquè s’empenyen, dons, en servir d’aquesta manera als qui manen en contra dels “del sistema”? Que guanyen cosint-nos a multes per anar a més de 80Km/h per l’autopista del voltant de Barcelona? (a part d’algun sopar i anar en Audi8 a la feina).

L’única explicació que se m’acut em fa por només de pensar-la: tant poca categoria humana?

Divertimento -5-

Aquests dies de temperatures inusualment baixes, es veu que m'han provocat un cert esperit nadalenc....

El següent divertimento, cal llegir-lo al ritme d'una conegudíssima nadala de casa nostra, de ben segur també coneguda per algun dels nostres lectors d'altres contrades.

Divertimento -5-

Els 25 de Montilla

FUM, FUM, FUM

Els 25 de Montilla

FUM, FUM, FUM

Diuen que són diferents,

Són PeSeCé

Són PeSeCé

ZetaPé, ni s’ho imagina,

La jugada serà fina

FUM, FUM, FUM

Votarem no al pressupost

FUM, FUM, FUM

Votarem no al pressupost

FUM, FUM, FUM

Si no s’acorda un decent

finançament,

finançament.....

Deixarem de ser al “Gobierno”

Tonant al “cuartel d’invierno”

FUM, FUM, FUM

Zapatero ja tremola...

FUM, FUM, FUM

Zapatero ja tremola...

FUM, FUM, FUM

De tant riure li fa mal

a l’engonal

a l’engonal

Que ja veu que és una broma

Del cosí de Barcelona

FUM, FUM, FUM

Vet aquí com van les coses

FUM, FUM, FUM

Vet aquí com van les coses

FUM, FUM, FUM

Sense diners ni Estatut

Estem fotuts

Estem fotuts.

Entre tant a casa nostra,

Ens en van polint la crosta,....

FUM, FUM, FUUUUUUUM!!!!!!!!!!!!!!!!!!

La llei de la dependència

El mes de novembre de l’any 2006 es va aprovar al Congrés dels Diputats la Llei de la Dependència amb els vots del PSOE (inclòs, com sempre, el PSC), PP, IU-ICV, ERC, i algú més. I els negatius de CiU i PNV i no recordo si algú més.

Aquell dia es van dir a Las Cortes moltes coses que ara vull recordar. Em centraré en els partits amb representació parlamentària pròpia, per no allargar –tot i així serà un xic pesat, però em sembla que val la pena-, tot citant textualment alguna de les coses que es van dir.

Dit per la representant d’IU-ICV. “...Con esta Ley nuestro país pasa a ser un Estado moderno, pues se acerca a los países europeos más avanzados al incorporar los derechos humanos de tercera y cuarta generación [...] Además hay un capítulo específico de financiación del sistema por las administraciones públicas, que garantiza una financiación suficiente [...] Por tanto, señorías, hoy empieza una nueva etapa de derechos sociales reconocidos [...] Hoy es un gran día y, al menos nosotros, lo vamos a celebrar”.

Dit pel representant del PNV: “Usted (es refereix a ZP) sabe que el legislador estatal no tiene título competencial para regular esta materia [...] invasión masiva de las competencias autonómicas, que son exclusivas en materia de servicios y asistencia social [...] imputándonos a algunos que utilizamos falsos dilemas, como que defendemos la competencia en contra de la defensa del dependiente o de la pobreza, falso dilema conceptual o intelectual porque precisamente la desentralización o la creación de un estado compuesto es para mejorar la atención a los dependientes [...] Esta Ley no es buena, no va a solucionar los problemas de los dependientes y la tendremos que corregir en un futuro próximo·”

Dit pel representant d’ERC: “Salimos satisfechos [...]En un momento histórico en que la ideología neoconservadora pretende abrirse camino con los cantos de sirena del individualismo como valor en alza en nuestra sociedad, manifestamos nuestro rechazo a iniciativas que en forma de enmienda de la derecha han pretendido alterar en el Senado ...[...] Frente a este modelo, se alza el nuestro, el basado en el servicio público que se desprende de la acción del Estado, que debe garantizar ... Estado que protege .... [... ] Es una Ley progresista que fue concebida bajo un criterio de izquierdas [...] permitirá que, de una vez por todas, en Catalunya .... reciban aportaciones económicas hasta ahora olvidadas [...] Ha nacido un nuevo derecho social .....Celebramos que exista esta nueva Ley”.

Dit pel representant de CiU: “...lo que el Senado ha sido incapaz de resolver ... el encaje constitucional de esta ley y la financiación de estas políticas.[...] Se sienta un precedente que vacía de contenido al competencia exclusiva en materia de servicios sociales de Catalunya ...condiciona en Estatuto de autonomía [...] se nos explica que permite configurar el cuarto pilar del estado del bienestar, y en cambio se opta por un sistema de financiación que no es el mismo en el que se basa el de la educación y de la sanidad ... No se opta por integrar en el sistema de financiación general una necesidad de gasto asociada para que las comunidades autónomas puedan financiar estos servicios...Los territorios con costes más elevados de los servicios sociales van a tener que poner más dinero de sus bolsillos [...] en estas condiciones ...ni garantizamos el caràcter universal de la ley [...] Creo señorías, que la retórica con la que ustedes adornan la ley, una retórica de corte progresista, no se acompanya con el contenido material de la ley; que las expectativas que han generado a lo largo de estos meses se van a ver frustradas durante las próximas semanas, entre otras cosas , porque todo el mundo sabe que esta ley durante 2007 va a ser inaplicable”.

Dit pel representant del PP: “...Con las enmiendas de nuestro grupo hemos impedido en el Senado la depuración nacionalista [...] el Gobierno no tiene los pies en la tierra si considera que ese dinero (400 milions d’euros) es suficiente para afrontar una ley de estas características [..] Nosotros hemos dicho siempre que el libro blanco habla de 3 millones de personas dependientes. Se quedan cortos, se lo hemos dicho...”

Dit pel representant del PSOE (i PSC): “... dar satisfacción a una necesidad de las personas que en este pequeño paraiso de nuestra Europa social.... un derecho que la gran mayoría de la humanidad no alcanza siquiera a soñar... La senda de modernización emprendida en nuestro país con el Gobierno socialista a la cabeza [...] hoy supondrá una inversión de cerca de 13.000 millones de euros por parte de la administración central, 25.000 si contamos todas las administraciones.[...] ningún ciudadano dejará de ser atendido por falta de recursos...”

Dit per ZP en persona: “Más de un millón de personas son los destinatarios de esta ley [...] grande es también su impacto laboral porque en los próximos 10 años van a crearse más de 300.000 empleos [... ] Es también un compromiso cumplido .... y siempre que se cumple un compromiso de trascendencia y de alcance se dignifica la democracia, la vida pública y esta Cámara”.

Coses com aquestes es van dir al Congrés dels Diputats a novembre de 2006. Avui, gairebé dos anys després, faig un repàs d’alguns titulars i declaracions d’aquests darrers dies:

La Consellera Capdevila: “no hem de renunciar a la llei de Dependència però potser l’haurem d’adequar” (Pronosticat per CiU i PNV fa dos anys)

La mateixa Consellera: “a Catalunya hem d’atendre més persones de les que havíem previst” (dit pel PP esmentant, a més a més un llibre blanc)

Montilla, per al seva banda, ha argumentat la falta d’un finançament suficient que permeti el desplegament de la norma per part de les autonomies (dit per CiU i pel PNV, era un dels arguments del vot negatiu).

Carme Figueras, portaveu adjunta del PSC al Parlament va plantejar posposar les ajudes a persones amb menor grau de dependència tenint en compte les limitacions de finançament de la pròpia llei i, fixeu-vos :”cal revisar els mecanismes de finançament de la llei i, probablement, si estem parlant d’un dret universal igual que la salut, les pensions o l’educació, haurem d’incloure-la en el sistema de finançament de les comunitats autònomes” (ara torneu a llegir els retalls de la intervenció d’en Campuzano, de CiU a Las Cortes).

De nou la Consellera Capdevila, “el Govern ha rebut de l’Estat 101 milions d’euros i s’espera que al desembre la xifra ascendirà als 113 milions”. (Repasseu les xifres dites al Congrés).

I permeteu-me que faci demagògia: més o menys la meitat del que ha rebut la Generalitat enguany per a ajuts a la dependència, és el cost de les obres feng shui del Conseller Saura.

L'embolic dels pressupostos

En l’època de la meva infància la gent anava poc de vacances i els escolars, que, com ara, en teníem més que els pares, les passàvem a casa dels avis, “al poble”, en dèiem. Entre d’altres records d’aquells temps, em ve a la memòria aquell calendari, “taco”, en dèiem, que sempre havia penjat a la paret de la cuina dels meus avis i que obligava, si el volies tenir al dia, a arrencar diàriament un full.

No és que ara no existeixi aquest tipus de mesurador temporal, el que passa és que, en general, a moltes llars ha estat bandejat pels nous aparells mesuradors que a més a més de dir-te el dia i l’hora, la d’aquí i també –molt útil, per cert- la de N.Y. i la de Hong Kong, t’informen de si plourà o no, de la temperatura dins i fora,... És com tenir junts i plegats dins una mateixa capseta, el “taco”, tres o quatre rellotges i un d’aquells frares amb una vareta que puja i baixa segons la humitat.

Una de les gràcies d’aquell “taco” i que les TIC no han estat capaces d’introduir a l’estri modern, era que cada full del calendari contenia al seu dors una historieta, un acudit, una frase, un comentari,... Recordo que, com passa amb els calendaris d’advent, una de les coses que em feia més il·lusió era arrencar personalment el full del dia i ser la primera persona a llegir el seu dors.

No cal dir que els continguts eren del tot innocents, i era del tot innecessària qualsevol censura prèvia per part d’un adult. Evidentment deu ser aquest el motiu pel qual he oblidat gairebé totes aquelles lectures d’infantesa. I dic gairebé perquè, curiosament, recordo una que avui m’ha vingut al cap.

En concret i molt resumidament, la historieta que es desenvolupava al dors del full de no sé quin dia d’ara deu fer vàries dècades, era a l’entorn d’una senyora, vídua i amb una filla i d’un senyor, vidu i amb un fill. Es casen la filla amb el vidu i la vídua amb el fill. El relat enumerava tot un seguit d’estranyes relacions de parentesc que sorgien arrel d’aquests dos matrimonis: la vídua passava a ser filla de la seva filla, el fill era pare del seu pare, el vidu era el sogre de la seva sogra, etc.etc.

Aquesta història, tan modesta com banal, l’he recordada avui. No pas pel seu contingut, sinó, segurament, perquè quan la vaig llegir vaig pensar: quin embolic!.

Avui la sensació ha estat similar quan he escoltat que el President de la Generalitat ha fet arribar al PSOE –tot i que, en la meva opinió, els destinataris són únicament els mitjans de comunicació i, com a conseqüència, els ciutadans- l’advertiment o la insinuació de què el principal partit català pel que fa a nombre de diputats, és a dir el PSC que en té 25, podria no votar la llei de pressupostos.

Immediatament he pensat en l’embolic que aquest fet podria comportar per als membres del PSC amb interessos immediats, directes i personals a Madrid –de directes i personals no immediats, és a dir de futur, en tenen tots ells-. Per exemple, el Sr. Corbacho hauria de defensar una posició contrària als pressupostos que ell mateix, col·legiadament, ha aprovat al Gobierno. La Sra. Chacón, no només hauria de defensar aquesta posició contrària, sinó que hauria de votar, en tant que diputada, contra els pressupostos del Gobierno i del seu Ministerio... I en Montilla hauria de buscar una feina per a ells -suggereixo l’oficina antifrau-.

Evidentment, no em creia tal amenaça quan es va apuntar fa un temps, però avui, amb els pressupostos debatent-se a Las Cortes, encara menys.

Què passarà?. Mireu, fa pocs dies un diputat d’ICV, no recordo quin, va dir que ara ja no hi havia problemes al Govern amb el tema d’infraestructures, que ja s’havia arribat a un acord amb el PSC i que tot estava resolt. Res més. El senyor d’ICV va interpretar que no calia –o que més valia- no entrar en detalls.

Intueixo que amb el cas dels pressupostos passarà el mateix. En Solbes o en Zapatero o en Montilla o en Castells o tots ells alhora, explicaran que s’ha acordat no sé quina mesura poc concreta i no necessàriament d’obligat compliment –encara m’arrisco més i dic que possiblement de caire social i possiblement relacionada amb la llei de la dependència- que fa que, TALAN! els diputats PSC puguin, ara sí, votar la llei de pressupostos.

Intueixo també que aquesta carta, sense correspondre a un Pla B perquè això significaria tenir una estratègia de mig termini, ha sorgit després de veure que malgrat els afalacs i les carantonyes a en Duran, CiU no s’ha avingut a donar suport a la llei, provocant un mercadeig amb el País Basc i amb Navarra que deixava, encara més, el PSC amb el cul a l’aire.

L’alternativa és que no passi res de nou. Que els 25 votin els pressupostos i que la Sra. Chacon, el Sr. Corbacho i companyia facin el que possiblement varen fer els personatges del calendari, no donar-hi massa voltes, que tot plegat és un embolic en el qual no cal entrar-hi, que encara prendrien mal.

Ciutadans - Titella

Allò que acostumem a nomenar institucions necessàries, moltes vegades són institucions a les quals ens hem acostumat. Aquesta és, més o menys, una frase d’Alexis de Tocqueville.

Tocqueville entre d’altres temes, parlava del perill de la creació per part de la democràcia de la seva pròpia forma de despotisme: l’anomenava el “despotisme tou” , fruit de l’assumpció total per part de l’estat de la protecció del ciutadà, sempre, és clar, que sigui l’estat l’únic “agent i jutge”.

M’ha semblat oportú aquest record a un pensador –que no oblidem que va viure fa uns 200 anys- arrel de l’elaboració que s’està duent a terme per part del Govern –Departament de Justícia; Montserrat Tura- de la modernització del Codi Civil de Catalunya relatiu a la persona i a la família.

Evidentment desconec el text en la seva totalitat –no hi tinc accés - però ha transcendit als mitjans la qüestió de la informació als fills adoptius d’aquest caràcter, el de fill adoptiu, per part dels seus pares quan siguin suficientment madurs –els fills, s’entén, encara que em sembla que a la Consellera tampoc li deuen semblar madurs els pares- i, en tot cas, als 12 anys.

Això, segons diu la Consellera, és el que recomanen els especialistes en salut mental. També ha dit que no hi haurà inspectors de “la cosa”.

La voluntat de la Generalitat amb aquesta normativa és, diu encara la Consellera, evitar problemes de consanguinitat en un futur i possibles trastorns infantils.

Què, com us ha quedat el cos?.

Fa molt temps, de fet crec recordar que va ser quan es va fer el primer tripartit, des de la Trama ja vam fer esment a un fet aparentment sense importància: el canvi de denominació dels departaments de Sanitat per Salut i d’Ensenyament per Educació. Fixeu-vos que no és tan innocent, tot plegat. Ja apuntaven formes aquests canvis.

Així, des del Govern –i del Gobierno- amb més o menys intensitat ens van dient si hem de fumar o no, què hem de menjar, etc. etc. En definitiva, anar transmetent en el moment oportú la jerarquia de valors i pautes de conducta que ens convenen per inculcar què és el que interessa i quines són les necessitats col·lectives i, com hem vist, també les personals.

Paral·lelament s’apel·len altres valors com el respecte a la diferència i a la pluralitat, però això sol acabar en formes retòriques utilitzades per sortir al pas davant una situació concreta. Serveixi d’exemple el tractament de falsa consciència respecte del fenomen de la immigració: ara papers per a tothom, ara no entra ningú més, les aules d’acollida eren el papu, ara no només no ho són, sinó que han esdevingut el millor dels invents de l’Hble. Maragall...

Tot plegat, aquesta immersió en la política de l’estat-paternal, implica un gran menyspreu vers el ciutadà, que esdevé ciutadà-titella únicament important pel que té de pagador d’impostos i de potencial votant.

Un ciutadà-titella despullat de referents crítics, sotmès a un grup de pressió inapel·lable: el Govern que, de forma més o menys dissimulada, i amb la coartada que a cada moment correspongui inculca els valors i pautes de conducta que no facin trontollar el missatge dominant.

Em sembla també que, a més a més, aquestes pautes de conducta es basen en la doble veritat i la doble moral. Així hi ha escoles públiques a les quals assisteixen fills de la classe política governant en les quals –i no dic que no sigui casual- el percentatge d’alumnes immigrants és molt inferior que en d’altres. Així, mentre els conductors-ciutadans-titella han d’anar a 80 km/h a l’entorn de Barcelona, els vehicles oficials no hi estan obligats, no fora cas que algun dels nostres il·lustres polítics arribés tard a sopar. Així, els ciutadans-titella en època –ara ja sí- de crisi han de fer números per arribar a final de mes, mentre el departament d’Economia i Finances per veure com fer front a la crisi, ha creat una nova direcció general. Així,....

Torno a recordar Tocqueville, quan parlava de l’estat-patern que tracta de mantenir el ciutadà en un “infantilisme etern”, sense la responsabilitat de pensar. Segons ell, són la formació i la cultura els determinants d’una societat per ser lliure o servil.

Pensem de nou què diuen els informes PISA o de la Fundació Bofill sobre el nostre sistema educatiu. Pensem també què n’opinen d’aquests informes responsables polítics tan directes com Ernest Maragall... deixo aquest tema sobre la taula perquè algú pugui rumiar.

Tot esperant la sentència...

Sembla que els propers dies veurà la llum la sentència del TC a l’entorn del nou Estatut de Catalunya.

Segons algunes informacions, quedaran “tocades” unes “poques” coses: el finançament i la llengua. Vaja, el moll de l’os.

Em sembla oportú ara i pel que fa a la llengua, fer una proposta:

“Des de fa alguns anys hi ha creixents raons de preocupació al nostre país per la situació institucional de la llengua catalana, l’única llengua juntament oficial i pròpia de tots els ciutadans catalans. Tanmateix, no es tracta d’un neguit merament cultural sinó d’una inquietud estrictament política: es refereix al seu paper com a llengua principal de comunicació democràtica en aquest país, així com dels drets educatius i cívics dels qui la tenen com a llengua materna o la trien amb tot el dret com a vehicle preferent d’expressió, comprensió i comunicació.

Com a punt de partida, establim una sèrie de premisses:

1) Totes les llengües oficials de Catalunya són igualment oficials i mereixedores de protecció institucional com a patrimoni compartit, però només una d’elles és pròpia i oficial a tot Catalunya i, per tant només una d’elles –el català- hauria de gaudir del deure estatutari de ser coneguda i de la presumpció conseqüent de que tots la coneixen. És a dir, hi ha una assimetria entre les llengües catalanes oficials, la qual cosa no implica injustícia de cap tipus perquè a Catalunya hi ha diverses realitats culturals però només una d’elles és pròpia. I comptar amb una llengua política comú és una gran riquesa per a la democràcia, encara més si es tracta, com el català, d’una llengua tan arrelada històricament en tot el país i de tanta vigència en molts àmbits.
2) Són els ciutadans els qui tenen drets lingüístics, no els territoris ni les llengües. És a dir: els ciutadans que parlen qualsevol de les llengües co-oficials tenen dret a ser-ne atesos per l’administració, però les llengües no tenen el dret d’aconseguir coactivament parlants ni a imposar-se com a prioritàries en l’educació, informació, retolació, institucions, etc. en detriment del català.
3) En els països bilingües, com és el cas de Catalunya, és un desig encomiable aspirar a que tots els ciutadans arribin a conèixer bé la llengua co-oficial, juntament amb l’obligació de conèixer la pròpia. Però tal aspiració pot ser només estimulada, no imposada. És lògic suposar que sempre hi haurà molts ciutadans que prefereixin desenvolupar la seva vida quotidiana i professional en català, coneixent només de l’altra llengua co-oficial el necessari per a conviure de forma cortès amb els altres i gaudir de tot allò que sigui possible de les manifestacions culturals en aquesta llengua. Que certes autoritats estatals tinguin l’ideal d’aconseguir un màxim sostre competencial bilingüe no justifica decretar la llengua estatal com a vehicle exclusiu ni primordial de l’educació o de relacions amb l’administració pública. Convé recordar que aquest tipus d’imposicions abusives agreuja especialment les possibilitats laborals o socials dels més desafavorits.
4) Certament, l’article sisè, apartat 2 de l’Estatut estableix que “El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l`Estat Espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les...”. Cap objecció a aquesta disposició tan generosa com justa, és més, seria un frau estatutari i una autèntica traïdoria utilitzar tal article per justificar la discriminació, marginació o infravaloració dels ciutadans monolingües en català en alguna de les formes abans indicades.

Conseqüentment, sol·licitem dels Parlaments una normativa legal de rang adequat (que en el seu cas pot exigir una modificació constitucional i estatutària) per fixar inequívocament els següents punts:

1) La llengua catalana és comú, pròpia i oficial a tot Catalunya, essent l’única la comprensió de la qual pot ser suposada a qualsevol efecte a tots els ciutadans catalans.
2) Tots els ciutadans que ho desitgin tenen dret a ser educats en llengua catalana, sigui quina sigui la seva llengua materna. La llengua co-oficial ha de figurar en els plans d’estudis en diversos graus d’oferta, però mai com a llengua vehicular exclusiva. En qualsevol cas, sempre ha de quedar garantit a tots els alumnes de Catalunya el coneixement final de la llengua catalana.
3) A tot l’Estat, qualsevol ciutadà bilingüe té dret a ser atès institucionalment en qualsevol de les llengües oficials. La qual cosa implica que en els centres oficials espanyols haurà sempre personal capacitat al respecte, no que tot funcionari hagi de tenir aquesta capacitació.
4) La retolació dels edificis oficials i de les vies públiques, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania, etc... a Catalunya és recomanable que siguin bilingües però, en tot cas, mai podran expressar-se únicament en la llengua co-oficial.
5) Els representants polítics catalans utilitzaran habitualment en les seves funcions institucionals d’abast estatal la llengua catalana, tant dins d’Espanya com a l’estranger, llevat de determinades ocasions característiques. En Las Cortes, podran emprar indistintament, com és natural, qualsevol de les llengües oficials”.

Si a algú li sembla una proposta fora de mida, cal que tingui present que la redacció no és meva. Si el traduïu a la llengua co-oficial, canvieu català per castellà, llengua pròpia per llengua comú, Catalunya per Espanya i Espanya per comunitats bilingües, i poca cosa més. No tindreu altra cosa que el “Manifiesto por la lengua común”

Miracle o efectes especials?

L'altre dia llegia el diari i vaig veure la notícia d'un miracle - al·leluia!- : la contaminació dels voltants de Barcelona s'havia reduït un 3 o 4% des de que s'ha limitat la velocitat a 80 Km/h. Qualsevol usuari i patidor de les vies ràpides del voltant de Barcelona sap que la realitat és que una bona part del dia es circula entre 0 i 40 Km/h a causa dels embussos, i la resta, segons els tràfic, entre 100 i 110 Km/h (excepte quan la gent s'apropa a un dels pòrtics lluminosos, que frena bruscament tant si hi ha càmera com si no (per si de cas). En aquestes condicions, com és que ha baixat la contaminació? No podia ser altre cosa que un miracle, probablement de la Moreneta atenent les pregàries del Baltasar, que ja van tenir bon feeling quan hi havia sequera.

Però com que el tema era interessant i no hi ha miracles cada dia, tot llegint la notícia hom s'adona que el que havien fet era una simulació per ordinador, amb el monstre Mare Nostrum, que ha costat una pasta i alguna cosa s'ha de fer amb ell. Del que es deia, sembla que havien encarregat un estudi (com no?) a un científic (possiblement proper a Iniciativa) que havia modelitzat no-sé-què i li havia sortit que la contaminació baixava un 4%. O sigui, no era un miracle, eren efectes especials virtuals simulats per ordinador.

A la Trama encara conservem un vell Comodore dels anys 80 i també hem fet una simulació: tots anem en carro a la feina (estirat per un burro català, òbviament) i l'emissió de gasos contaminants baixa... un 10%! - al·leluia!-, a la que s'ha d'afegir el metà procedent del pets dels burros (els que tiren dels carros, no els que ens governen), la qual cosa no és modelitzable perquè depèn de la dieta alimentària dels animalons i de la seva capacitat digestiva.

En resum, que el descens del 3 o 4% de contaminació no és un miracle, és ciència ficció. Això si, en base a aquestes dades ja estan pensant en ampliar la zona de limitació... i és que els radars de l'àrea metropolitana són els més rendibles del país i ara que estem en temps de crisi, alguna cosa ha de fer el govern per poder seguir contractant parents, amics i coneguts.

El saben aquell que diu ...

a) Zapatero diu que els ajuntaments i els governs autònoms gasten més del compte, i que per aquest motiu potser hauran retalls en els pressupostos. Diu, d’altra banda i per compensar, que el Gobierno ha fet bé els deures, que conté la despesa i que això farà possible, malgrat tot, arribar a uns pressupostos adequats amb increment de despesa en infraestructures i en aspectes socials. Formarà part aquesta explicació del futur del finançament autonòmic?, ja ho veurem.

En tot cas, avui mateix llegeixo en mitjans diferents: que l’ajuntament de Madrid ha paralitzat la licitació de noves obres i que la inefable Maleni està preparant una campanya d’imatge, diuen. Es veu que en sis mesos gastarà el doble del sou del president del gobierno de tot un any. També avui en un article d’opinió es quantificava en aproximadament 6.000 milions d’euros el cost dels electoralistes 400€ repartits linealment entre rics i pobres, això sí, sempre que els pobres treballin i tinguin un IRPF que superi aquesta quantitat.

b) Els experts –els que no tenen encarregat un estudi des de l’administració, s’entén- incideixen en la competitivitat i la recerca com a mesures per sortir de la crisi. Espanya - i Catalunya- estan a la cua pel que fa al sistema educatiu i és un dels països amb un més elevat índex de fracàs escolar. El Conseller del ram –el Tete, diuen els d’ERC- qualificà d’inútil el darrer estudi de la Fundació Jaume Bofill. Segons ell, a més a més d’inútil, també era desfasat i el proper informe PISA donarà resultats clarament més positius. En el Govern tot allò positiu sempre està per arribar.

c) Amb tot el que està caient, ZP segueix enfilat en el vaixell triomfalista: “Espanya compta amb el sistema financer millor del món”. Paral·lelament –coses de la vida- un informe europeu situa Espanya en el penúltim lloc dels països europeus en competitivitat exterior i productivitat laboral. El president fa gràcies sobre què passa a Itàlia i a França i fins a quin punt nosaltres ho fem millor. Encara més, quan Rajoy li retreu, Zapatero li demana sentit de l’humor.

Formarà part tot plegat d’aquest estrany sentit de l’humor del presidente?

d) Anem pel sentit de l’humor:

El saben aquell que diu que hi ha dirigents de diferents països que es troben per posar en comú diferents propostes de cara a pal·liar la crisi econòmica?.

Amb més o menys encert (personalment no estic d’acord amb moltes coses), cadascun d’ells aporta possibles pal·liatius :

- L’americà, que està acabant el seu mandat, opina que tot el sistema financer nordamericà està en perill i posa d’acord els candidats a la presidència dels Estats Units i, per tant, adversaris polítics, perquè el recolzin públicament per al rescat bancari per un import de 700.000 milions $ per tal d’estabilitzar el sistema financer. Segurament aquesta quantitat és similar al cost de la guerra de l’Irak i, per tant, s’ho hauria pogut pensar abans. En tot cas, fa aquesta proposta.
- El francès està estudiant noves mesures legals per eliminar els contractes blindats dels alts càrrecs empresarials que contemplen remuneracions desmesurades. Proposa la refundació del capitalisme.
- L’alemany creu que cal prendre’n mesures que afectin directament el sistema financer, entre d’altres parla de l’establiment de normes perquè els bancs no puguin fer operacions de risc fora de la seva comptabilitat i sense suficient capital propi. Diu que haurien de disposar de reserves més grans de liquiditat i que tot això ho hauria de controlar el FMI (Fons Monetari Internacional).
- L’espanyol diu que com que el dèficit comercial creix, farà una carta als reis de l’orient perquè portin joguines espanyoles.


... Per favor, algú sap què hem de fer per canviar de còmics?...

Ciutadans perplexos

No he tingut ocasió encara de llegir res més del recent informe de l’IEC que algunes de les coses que han aparegut als mitjans. Sembla que una de les conclusions a les que arriba és que la ciutadania del nostre país està perplexa.

Com en alguna altra ocasió, tirem mà del diccionari –i, en aquest cas, atesa l’autoria de l’informe, del de l’Institut d’Estudis Catalans-:

“Perplex-a: Dubtós, que no sap cap a quina part, partit, etc. decantar-se.”. Lacònic, no?. Podem trobar diversos sinònims, però tots, com és natural, van en la mateixa línia: vacil·lant, indecís, irresolut, titubejant, no saber a quin sant encomanar-se,....

És a dir que si ara, poséssim per cas, hi hagués eleccions, en general la ciutadania no sabria a qui votar. (Recomano una lectura del post de fa temps “A qui votar”).

Dic en general, perquè els membres dels aparells dels partits, sí sabrien a qui votar. També els caps de llista i els que esperen, en cas de guanyar les eleccions, alguna cadira per seure i un Audi6 per anar pel món. De la mateixa manera, sabrien a qui votar els germans dels potencials consellers, vicepresidents, presidents del Parlament,.... Per tant, tots aquests, queden fora del conjunt: no estan perplexos.

Hi ha el dubte pel que fa als abstencionistes o els que voten en blanc, sigui pel motiu que sigui. Entre ells hi deu haver alguns que estan perplexos ara i molts que ja ho estaven abans.

Per tant, pel que fa a “no saber a quin partit decantar-se”, deu haver aproximadament un 50-60% de la població amb dret a vot que està perplexa ara, si afegim els perplexos anteriors, possiblement estem entre el 70 i el 80%. En tot cas, la dimensió podria ser molt i molt important.

Dit això, em faig algunes preguntes:

a) El votant del PSC-PSOE perplex, està perplex per que ara se n’adona que ZP és un bluf i un enganyador professional?. Ho està perquè el PSC diu una cosa ara i la pal·lia l’endemà?. Ho està perquè el Ministre de Treball és més aplaudit pel PP que pel PSOE?...
b) El votant d’ICV perplex, està perplex perquè veu que ICV no és altra cosa que la marca B dels socialistes?. Ho està perquè fan peticions de compareixença-interruptus?. Ho està per temes com Bracons?...
c) El votant d’ERC perplex, està perplex per la MAT?. Està perplex per votacions a Madrid com ara la llei de la dependència?. Està perplex perquè malgrat la gran influència d’ERC al Govern, tot el que flaira catalanisme –la crosta- es va lentament laminant? (Un dia podem parlar amb calma del gir lent però segur de TVC)...
d) El votant de CiU perplex, està perplex perquè no veu una oposició contundent davant la ineficàcia del Govern davant aspectes tan importants com ara l’educació, la crisi, la sanitat o els ajusts socials?...
e) El votant del PPC-PP perplex està perplex perquè no entén encara que anar contra aquí, a crits millor, és bo allà i, per tant, és bo?.
f) Tots els votants perplexos estan perplexos perquè es senten desatesos per part de la classe política en general? Per que escolten com discuteixen de temes que li són llunyans en comptes de posar fil a l’agulla davant la crisi que pateix cada ciutadà a casa seva?. Estan perplexos perquè han arribat a la conclusió que el nivell de la nostra classe política actual és tan baix que fan tot el que fan perquè, en realitat, són una colla d’ineficients que no saben què fer davant els problemes reals i greus de la ciutadania?. Ho estan perquè són els únics que s’han d’estrènyer el cinturó?.

Evidentment no sé si aquests són o no alguns dels motius de la perplexitat ciutadana ara detectada pels sociòlegs, però intueixo que sí.

En tot cas, sembla que el català emprenyat ha donat pas al català perplex. El que em causa estupor és que així com l’emprenyamenta va esvalotar la classe política, fonamentalment la dominant, que va posar en marxa tota mena de ressorts per informar que no existia el català emprenyat, ara no mogui ni una cella davant la perplexitat.

A la meva manera de veure és molt més greu tenir una societat perplexa que una societat emprenyada. Clar que a mi també em semblaria més greu tenir una societat morta que una de ben viva.

80Km/hora vs 90 Km/hora

Fa dies que el Gobierno (el de les espanyes) des de ca la Maleni, ens passen uns anuncis d'aquests que ens expliquen què hem de fer per ser bons i amb unes veus força afectades ens diuen que la velocitat bona, la xupi-guai, la que va millor a tots els efectes, és de 90Km/hora.

El Gobern, el de casa nostra, amb el mateix afany d'explicar-nos com hem de fer les coses, ens limita la velocitat a l'entorn de Barcelona a 80Km/hora, que es veu que té uns efectes beneficiosos que ni ens imaginem, en la nostra ignorància.

I un, que ja de per si està perplex (IEC dixit), es demana: - Que deu ser millor? 80? 90?. 

No és una pregunta sense importància. La diferència d'opinió entre el gobierno i el govern és del 12%, clar que en el tema de finançament és molt superior, però un 12% té la seva cosa, no us penseu.

Com que es veu que tots plegats no s'entenen, la Trama, sempre amb voluntat d'ajudar als nostres atrafegats (i)responsables, els vol donar un cop de mà i com que sabem que des de la Generalitat segueixen amb extraordinària atenció els comentaris de la Trama, els hi facilitem el telèfon de la ministra: 915 977 000. Si el Sr. Pérez Moya és tan amable de trucar-la i posar-se d'acord, faran un pas impagable en el procés de disminució de la perplexitat ciutadana.

Entretant, si sabeu on són els radars, feu el que us doni la gana.

Vist aquest matí

8.00 a.m. A un carrer d’una localitat del Baix Llobregat. Carril de la dreta, un cotxe aturat amb els intermitents d’aturada d’emergència encesos. Al volant una senyora (55-60 anys). Surt un senyor (55-60 anys) pel costat de l’acompanyant amb l’armilla reflectant a la mà. Mentre se la col·loca s’atura un vehicle dels mossos al darrera.

Surt d’aquest darrer un dels mossos i parla amb el senyor. Ignoro quina és la conversa, però la puc intuir.

- Què passa?
- Veurà, se’ns ha aturat el cotxe. L’aparquem i mirarem què passa.


El senyor, ja amb l’armilla a lloc, empeny el vehicle per aparcar-lo en condicions. Tot sol. La senyora roman al volant per fer la maniobra i el mosso s’ho mira amb cada mà repenjada en el corresponent maluc.

M’ha sabut greu que per mor de no fer tard a la feina, no em podia aturar per ajudar l’home a empènyer. Tal vegada aquest gest hauria provocat alguna reacció en el mosso. Clar que això seria donar per descomptat que els mossos estan dotats del dispositiu de reacció necessari.

El país que fabricava més rentadores que ningú

La corporació AYNAP S.A. té una estructura organitzativa on cada departament determina, fins un cert punt, l’orientació del negoci i la seva política comercial amb certa supervisió de la direcció de l‘empresa, que pot limitar l’activitat d’un departament si assoleix un risc excessiu, genera pèrdues o decideix dur a terme una política contrària a les normes genèriques de l’empresa. Però normalment, si un departament genera beneficis, sol disposar del vist-i-plau de la direcció general i la gerència, perquè l’empresa matriu recull una part significativa d’aquests guanys.

Fa anys, el departament IMMO, que fabricava rentadores, va incrementar-ne la producció i amb una política molt agressiva, va millorar-ne les vendes. Això va posar molt contenta a la direcció d’Aynap, s.a. perquè ingressava molts diners. Alhora per poder produir les rentadores calia maquinària i personal. La gent en part es va traspassar d’altres departaments i en part el van contractar de fora. La maquinària es va comprar a crèdit. Amb tot això, el departament de Seguretat i el de R+D (que, no ens enganyem, beneficis en forma de diners no en generen mai) es queixaven que ningú volia treballar amb ells perquè fent rentadores guanyaven més (per les hores extres, incentius, etc.).

La cosa anava de perles, el departament Immo venia rentadores a tort i a dret, cada família del país tenia una rentadora, però amb una campanya de promoció ben dirigida, van convèncer a la gent que era millor que cada membre de la família tingués una rentadora, i fins i tot la iaia que estava a l’asil, disposés d’un d’aquests enginys. Va arribar un moment que no es fabricaven prou rentadores i el que en tenia una en relatiu bon estat, li treien de les mans per un preu superior al que li havia costat. Vaja, que el personal especulava amb rentadores i les gran corporacions van crear distribuïdores de rentadores, que els deixaven uns bons beneficis. Els bancs donaven crèdits per a la compra de rentadores i qui més qui menys, estava entrampat amb dues o tres rentadores i amb els crèdits per a pagar-les. No cal dir que el preu de les rentadores es va disparar descontroladament, de forma que van arribar a ser tant cares, que els joves no en podien comprar i anaven a rentar la roba a casa dels pares, o s’ajuntaven cinc o sis i en llogaven una.

Per a Immo (del grup Aynap, s.a.), la cosa anava tant be que fabricava quatre vegades més rentadores que la competència, guanyaven més diners que ningú, la direcció del grup estava encantada i tot eren flors i violes.

Tot, tot, però, no. Alguns membres del Consell d’administració havien plantejat la saturació del mercat i que si un dia la gent s’adonava que amb una rentadora ja feia, es voldria vendre les que li sobressin, Immo no vendria ni una rentadora més i el grup es menjaria amb patates la maquinària que havia comprat a crèdit per fabricar les punyeteres rentadores. Però el Director General Sr. Schumaker i el Gerent Sr. Seblos els van assegurar que no passava res, que tot estava ABSOLUTAMENT sota el seu control i que el grup tenia unes finances tant sanejades que, tot i que la competència s’hagi començat a apretar el cinturó, AYNAP S.A. seguiria el seu procés ascendent i Immo seguiria venent tantes rentadores com fins ara. Dos dels consellers que van argumentar que el mercat es saturava, que tres empreses de la competència ja havien tancat i que encara havíem de pagar tota la maquinària, els van titllar de “contraris al grup”, negatius i irresponsables.

Com era d’esperar, les vendes de rentadores van caure a plom, Immo fabricava rentadores que no venia perquè no hi havia compradors, AYNAP S.A. va deixar d’ingressar els beneficis dels darrers anys i va haver de tancar el departament de R+D, el de Seguretat, i per tal de pagar els deutes de la maquinària, va despatxar el 30% de la plantilla de sis dels seus departaments, que lògicament van disminuir la seva producció i els beneficis del grup van minvar en la mateixa mesura. Tot i això, el Director General Schumaker seguia veient-ho clar i negava davant del Consell d’administració qualsevol problema, és més, va recomanar comprar una màquina alemanya que feia 30.000 rentadores al més, totalment automàtica, molt de fiar perquè la fabrica un amic seu.

En aquest escenari, algú contractaria el Srs. Schumaker i Seblos per a dirigir la seva empresa? Probablement no, la lògica indica que haurien d’anar a l’atur (a un atur daurat, això si).

Dons al nostre país, hi havia uns tipus que es van fer d’or construint 800.000 pisos l’any, més que França, Alemanya i el Regne Unit junts i venent-los a preus desorbitats. Tota l’economia es basava en els beneficis d’aquest tinglado i la gent que preveia que això no podia durar eternament van ser titllats d’antipatriotes. En aquest país que és el nostre, uns altres tipus, els Srs. Zapatero i Solbes van negar qualsevol vestigi de crisi fins el dia 9 de març, fins i tot després han desenvolupat una enorme riquesa semàntica per evitar pronunciar la paraula “crisi”. En aquest país, se n’aniran a l’atur 3.000.000 de persones, les que estaven entretingudes construint els 800.000 pisos, i això arrossegarà un grapat d’empreses que no feien pisos a tancar perquè els 3.000.000 d’aturats deixaran de comprar cotxes, teles i filets de vedella.

Dons en aquest país, hem tornat a contractar els Srs. Zapatero i Solbes de director general i gerent. Serem gilipolles?

L'acord sobre el Títol VI

“Del finançament de la Generalitat”. Aquest és l’encapçalament del Títol VI de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i, segons què diu la disposició final primera del mateix Estatut: “La Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat ha de concretar en el termini de dos anys a partir de l’entrada en vigor d’aquest Estatut l’aplicació dels preceptes del Títol VI”.

El proppassat dia 9 d’agost era la data dels “dos anys”. Vet aquí un incompliment clar d’una Llei Orgànica. Els nostres representants polítics han disposat de dos anys -24 mesos sencers- per trobar un acord i no ho han aconseguit. Ara es veu que gràcies al Sr. Saura (no amb barret de Conseller, sinó com a dirigent del seu partit) això serà possible en només 3 mesos.

Aparentment, si més no, han estat 24 mesos de temps perdut. No s’entén perquè no ha estat fins fa poc que sembla que els partits catalans s’hagin posat a la feina. No dic que finalment aquest posar-s’hi serveixi d’alguna cosa, perquè aquí, a casa nostra, cadascú tira cap a on li va bé en cada moment, però des de fora estant, no es veien abans moviments en cap sentit.

Com solem fer a La Trama, quan una cosa no s’entén d’entrada intentem trobar-li una explicació lògica.

Què passa ara que no passava durant els darrers 24 mesos?: s’han d’aprovar uns pressupostos de l’Estat. És cert que en aquest temps s’hi han aprovat un parell més de pressupostos, però aquests es van aprovar abans del 9 d’agost.

Dit d’altra manerara, en un termini relativament breu, cada partit haurà de “retratar-se”.

No sé què faria cada partit si, arribat el moment d’aprovar els pressupostos, si no s’hagués arribat a un acord explicable prèviament. Però puc intuir quines alternatives tenen.

CiU. Només podria votar en contra. Aquest fet li donaria credibilitat a casa, però perdria incidència a Madrid, atès que el PNV s’hi posa bé.

ERC. Només podria votar en contra. Com en el cas anterior tindria més credibilitat a casa, tot i que una part la perdria explicant perquè, malgrat tot, segueix mantenint el tripartit.

PPc. Votaria el mateix que el PP espanyol. Per tant, en contra d’entrada.

ICV. Votaria el mateix que el PSC. Per tant, a favor d’entrada malgrat perdria credibilitat aquí.

PSC. Només podria votar a favor, malgrat la credibilitat que pugui perdre a casa, atès que és molt més greu el risc que els pressupostos de l’Estat no siguin aprovats i fins i tot la imatge que fossin aprovats sense el concurs del PSC. També perquè haurien de buscar un lloc de treball per a uns quants càrrecs de Madrid, començant per la Chacón, en Corbacho i, encara més difícil, en Clos.

Vist això, llevat del PP, la resta de partits tenen interès en arribar a un acord i poder així aprovar els pressupostos sense haver de fer raonaments extravagants sobre posicionaments inexplicables .

Perquè, no ens enganyem, els partits volen arribar a un acord perquè ho necessiten, també el PSOE. El problema més gran que tenen ara –i en això esmerçaran els esforços de les properes setmanes- és que aquest acord - sigui o no sigui just- sigui explicable.