Sort que no duu sonotone

A la meva escala viu el Sr. Manel. El Sr. Manel, que té molts anys a l'esquena i que n'ha vist de tots colors, diu que no entén moltes coses que passen actualment.
El Sr. Manel és un antifranquista empedreït, però no creu tampoc que des del bàndol republicà es fes tot bé. Pensa, per tant, que si s'aprofundeix en la història més recent caldria fer-ho amb objectivitat. Tanmateix no acaba d'entedre perquè quan això -que a ell li sembla tan sensat- li diu al seu nét -que és d'esquerres i políticament correcte- ha de justificar-se començant per recordar-li que no és franquista ni de dretes.
El Sr. Manel va estar estalviant per comprar-se un sonotone -el Sr. Manel és una mica sord-, però no ho ha pogut fer encara.
Primer, quan ja tenia els calerons a punt, el seu nét va necessitar un tractament odontològic. La seva filla -el Sr. Manel viu amb la seva filla- no tenia prou diners en aquell moment i ell amb molt de gust va sacrificar el seu sonotone per tal d'arreglar les dents del nét. Com en el cas del sonotone, aquest tipus de tractament va a càrrec del malalt.
En ocasions posteriors va passar el mateix amb el tractament de logopèdia, les ulleres i una faixa ortopèdica que va necessitar com a conseqüència d'un malaurat accident domèstic que li va deixar l'esquena en condicions precàries.
El Sr. Manel, que ja sabem que no és de dretes i que no entén moltes coses que passen, no volia anar a votar en aquestes darreres eleccions. No li semblava bé que malgrat tot el que es va dir i prometre en campanya, els seus, l'esquerra que per fi arribava a la Generalitat, no hagués fet res per la seva filla i el seu nét que no poden accedir a un habitatge i han de viure amb ell. Tot i que la situació no el molesta, ans al contrari, ja que potser tampoc podria disposar d'una atenció adequada a la seva situació personal.
El Sr. Manel, però, va llegir al diari que el Sr. Montilla prometia sonotones per a la gent que en necessités... El Sr. Manel va votar el Sr. Montilla.
Avui la filla del Sr. Manel no ha comprat el diari perquè el seu pare no llegís que la Generalitat diu que es farà càrrec de les operacions de canvi de sexe de les persones que ho necessitin. La filla del Sr. Manel ho ha escoltat a la ràdio i ha pensat ... "sort que no duu sonotone!"
__________________
Serveis d'aquest tipus crec que haurien de ser la cirereta del pastís. Entenent per pastís un servei sanitari com déu mana.
Personalment si hagués de prioritzar començaria per sanejar la gestió. La sanitat pública costa molts i molts diners al contribuent-persona i al contribuent-empresa i és vergonyós que la mala gestió permeti forats pels quals fuig contínuament el pressupost.
Això podria fer-ho molt bé l'actual govern, atès que és un tema de gestió.
Tot seguit, en funció de les disponibilitats, caldria anar establint la cobertura dels diferents serveis que encara ara són a càrrec del malalt. Segurament, d'entre els serveis actualment sense cobertura, jo no començaria per les operacions de sexe, però amb el temps el pressupost segur que ho permetria.
Per aquesta segona fase potser caldria esperar un nou govern. És un tema més polític.
__________________

Com el Sr. Manel, jo tampoc sé perquè, però em justificaré: no tinc res contra el canvi de sexe.

TV3, la seva

Darrerament TV3 ens ha acostumat a uns telenotícies de qualitat ínfima on els successos dramàtics (sobre tot si passem lluny de casa) formen un primer bloc, seguit de notícies internacionals (malauradament, sempre n'hi ha de força dramàtiques) i acabat amb un bloc llarguíssim d'esports on mai hi manca la informació relativa al Real Madrid, encara que no hagi passat absolutament res. Rares, poques vegades, surt alguna informació local, a no ser que sigui absolutament imprescindible o per a major lluïment del govern. El format es diferencia de l'època Maragall, sobre tot, per l'absència de consellers dient la seva encara que no vingués a cuento. Els consellers han desaparegut del telenotícies, no hi són, no diuen res, mai fan declaracions.
La cosa encara és pitjor. Les notícies són filtrades des d'algun lloc desconegut però imaginable. Uns exemples:
a) un dia el TN va obrir amb la sentència del Tribunal Constitucional anul·lant el trasllat de la Comisión Nacional del Mercado de Telecomunicaciones a Barcelona a causa d'un defecte de forma en la documentació tramesa pel ministeri d'Indústria (regit pel Sr. Pepe Montilla, actualment president de la Generalitat). Se sap, s'ha filtrat, que es va rebre una trucada des de presidència de la Generalitat indicant que això "no era una notícia important com per obrir el TN". I d'aquest afer mai més se n'ha parlat. Mai.
b) un altre dia no molt llunyà, es va obrir el TN amb el decret de la tercera hora de castellà, tot dient que el departament d'Educació s'adaptaria sense problemes i que això no faria perdre hores de català. Alguna cosa devia passar immediatament, però al resum de tancament del mateix TN (el mateix, eh?), el presentador va matisar el fet, va treure ferro a la suposada "adaptabilitat" del conseller Maragall i que, tot plegat, el govern ja ho estudiaria. Abans d'acabar ja havien rebut la trucada.
c) es prou coneguda, per pública i en directe, la trucada de l'Ernest Maragall al programa de l'Antoni Basas corregint una informació que no li feia el pes.
L'intervencionisme del present govern en la CCRTV és tant exagerat que supera de bon tros el que en l'etapa tripartitONE ens va escandalitzar. El silenci de la totalitat dels consellers, la inactivitat del govern, l'omertà informativa a que ens té sotmesos la presidència, ha assolit nivells que mai ens haguéssim imaginat. La realitat que no sembla importar al Sr. Majó (jefe de la seva) és que TV3 perd audiència, fins i tot els Telenotícies que eren l'espai més seguit i valorat.
L'altra realitat, trista realitat, és que la televisió nacional pública catalana s'ha convertit en un ens manipulat sense cap vergonya pel govern. On anirem a parar? Dons possiblement, al NODO, que els més vells ja coneixem.

I que hi tenen a dir els periodistes? Aparentment, res (al menys, res no diuen).

Procés de destrucció

Fa molts anys, l'any 1978, es va promulgar el Real Decret d'Ensenyament del Català. Aquest Reial Decret, que fa quatre dies hauria semblat insuficient i avui tal vegada excessiu, va ser molt treballat i molt important.
Fixeu-vos que dic l'any 78. Feia ja -o només, segons es miri- 3 anys de la mort del dictador i uns pocs mesos de la recuperació de la Generalitat -aleshores dita "provisional" suposo que perquè no era clar el seu futur-.
La recuperació de les institucions estava, doncs, a les beceroles i, en molts aspectes, la situació era hostil.
En tot cas, amb un govern a Madrid presidit per Adolf Suarez, amb una situació de prevenció i una sensació constant de temporalitat, des de la Generalitat, amb molta i molta cura i amb alta i alta política, s'aconseguí que es tirés endavant aquest Decret.
Em consta que ni la UCD ni el PSOE n'eren partidaris. Tampoc l'aleshores president n'era un gran defensor i, llevat d'excepcions, tampoc ho veien clar alguns dels membres del govern "provisional" que haurien vist amb més bons ulls una introducció no obligatòria o un desenvolupament diem-ne "darwinià" de la llengua catalana al sistema educatiu. Amb tot, aquest primer pas es va tirar endavant i donà peu a la posterior instauració del català al nostre sistema educatiu.
La gestació d'aquest primer i definitiu pas va ser llarga i, com deia abans, delicada. El R. Decret es va promulgar al juliol de 1978. Més de mig any de negociacions (i molts anys de condemna a una formació monolingüe) va costar que des de Madrid (no es podia fer des de Catalunya) es reconegués l'obligatorietat de l'ensenyament de la llengua catalana a Catalunya.
Aquest R.Decret va ser fonamental. I sobre aquests fonaments s'ha anat bastint un sistema educatiu amb la necessària presència de la llengua pròpia de Catalunya. És a dir, un sistema educatiu normal en qualsevol país.
Ara, gairebé 30 anys després, la situació és diferent. El nostre Govern és postnacionalista i no pensa que calgui defensar obsessivament els símbols (l'idioma és un símbol?). Així ho ha establert el president i així ho acaten els consellers, siguin o no sobiranistes.
El passat dia 1 de novembre es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya. Fa un mes que hi ha Govern, encara avui l'organigrama de la Generalitat no s'ha completat i ja veiem que ens diuen que el castellà és la llengua que necessita incrementar la seva presència en el sistema educatiu. Un mes.
El més bo de tot plegat és que hi ha acord entre els membres del Govern per "defensar les competències educatives" de la Generalitat (faltaria més que no hi hagués acord en això). En cap cas hi ha acord perquè sigui o no necessari o convenient aquest increment del castellà al sistema educatiu, en aquest terreny no es volen posicionar no fora cas que trontollés alguna cadira.
En tot cas, cal recordar que l'any 78 no hi havia competències. El que hi havia era, ni més ni menys, que voluntat.
A aquest fet, puc afegir altres situacions que s'han produït aquests darrers dies com ara el tema "banderes" o, encara més important, el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació (d'un partit fins fa poc dit sobiranista) diu que la cultura catalana ha de ser com més àmplia millor. En diu "concepció omnicompresiva" (sic). Diu que la cultura catalana és "tot allò que les persones, amb el bagatge que porten, fan a partir del moment que són aquí". Suposo que aquestes declaracions les fa per començar a preparar el terreny per a la Fira de Frnkfurt.
Dit d'altra manera, la literatura en llengua castellana que es fa a Catalunya és cultura catalana?. La Fira d'Abril que es celebra a Catalunya també?. O bé, Ausiàs Marc (en tant que autor valencià que, estrictament i d'acord amb les noves coordenades político-correctes no va néixer ni dur a terme la seva obra a Catalunya) no és autor català?. Raimon només fa cultura catalana quan actua a Catalunya?
En fi, sovint aquests dies tinc la sensació que estem on érem abans del 78. Però amb un govern diferent, sense cap altra aspiració que la de mantenir-se, i en un procés de destrucció, més perillós per subtil, de qualsevol referent de catalanitat.

Benvolgut Sr. Carod:

Permeti'm que em presenti com a voltant potencial (i ocasional) d'ERC i permeti també que em dirigeixi a vostè, en tant que president del partit, per demanar-li si em pot aclarir alguns punts que m'han desconcertat d'ençà de les darreres eleccions.
Li haig de confessar que els resultats de les eleccions no m'han agradat, no tant pels percentatges dels diferents partits, sinó per l'abstenció de la meitat dels votants, dada que, per cert, hauria de merèixer una reflexió una mica més profunda per part dels polítics i no l'oblit immediat passats els cinc minuts següents de la seva publicació.
No obstant, no és de l'abstenció que li vull parlar, sinó de las raons d'Esquerra per formar part del tripartit que governarà Catalunya sota la presidència del Sr. Montilla. Certament, no entenc les seves motivacions per constituir aquesta coalició, el president de la qual ha manifestat en el seu discurs d'investidura que no vol aprofundir en les reivindicacions "identitàries". No entenc que es faci una coalició amb uns partits que els van expulsar del govern fa pocs mesos. No entenc el repartiment de "cromos" que ha representat la distribució de responsabilitats de govern, que habitatge estigui al mateix departament que medi ambient, que indústria, comerç, turisme estigui amb universitats i recerca, que consum estigui a economia i finances. Jo no ho entenc i li haig de dir que gran part de la gent que conec (molts d'ells votants seus) tampoc.
I Catalunya, Sr. Carod?
L'espectacle que han donat fins ara fa molta llàstima i com a català, em fa molta vergonya. En profundament trist i avergonyit, que vol que li digui...
No espero que em respongui aquesta carta, però si ho fa, sisplau, no reivindiqui la política social com a bandera del conjunt de les forces polítiques autoanomenades "d'esquerra" (un dia, si vol, parlarem de què representa una política d'esquerres però no és aquesta l'ocasió). Si respon, expliqui'm, sisplau, les raons de caire nacionalista que els han portat a pactar amb el PSOE i amb la que es reivindica com "esquerra intel·ligent".Si li arriba, li agraeixo l'atenció en la lectura d'aquesta carta i estic a la seva disposició per qualsevol aclariment o informació complementària que estimi convenint.
Mentre, esperant impacient la seva resposta, aprofito l'avinentesa per saludar-lo molt cordialment,
Màrius

PS Aquesta carta ha estat tramesa al Sr. Carod a través del seu blogg, per si vol respondre. Esperem amb ànsia els seus comentaris