El dret a la vaga

Recentment hi ha hagut algunes vagues en les que diversos col·lectius de treballadors reclamen drets que consideren justos. Fins aquí res a dir. El problema que se’m planteja són les accions addicionals a aquestes vagues.
Recordo la irrupció a les pistes de l’aeroport del Prat dels treballadors del handling de terra d’Iberia que van deixar “penjades” unes 400.000 persones i van ocasionar un caos que va durar setmanes. La policia no va fer res per aturar-ho. Fa poc els conductors dels autobusos de Barcelona han fet vaga i, aprofitant l’avinentesa han punxar rodes, trencat vidres i espatllat vehicles de TMB. Ara mateix hi ha una vaga dels treballadors de l’empresa de neteja de metro de Madrid, que a més de no netejar, han escampat brossa per totes les instal·lacions, incloent papers de diari esmicolats, bosses rebentades d’escombreries i oli per terra. Cosa similar recordo fa pocs anys a l’aeroport del Prat. (vegeu l'edificant video: http://videos.abc.es/informaciondecontenido.php?con=3488)
Sense entrar en valoracions sobre les reclamacions dels col·lectius de vaguistes, se m’acut que la destrossa sistemàtica dels bens aliens, el perjudici intencionat a un col·lectiu més ampli, la coacció pels piquets “informatius”... no són precisament actituds gaire democràtiques. Fins i tot em sembla que algunes d’aquestes accions reivindicatives són clarament un delicte, sense que hagi vist el fiscal general de l’estat abocar-s’hi amb tot el pes de la llei que ha aplicat rfa poc a altres casos.
Si a aquests fets, aparentment defensats pels sindicats convocants (o al menys no denunciats clarament i sense embuts), hi afegim el clamorós silenci dels mateixos sindicats en les desgràcies de rodalies de Barcelona, o les apagades elèctriques, o en els problemes de l’edifici de Gas Natural, o en tantes altres oportunitats que ocorren fets que afecten treballadors... dons tot plegat ens podem fer una imatge, penso que ben perfilada i clarament enfocada, dels sindicats (o dels dirigents sindicals... no sé).

Justicia

Un dia els serveis d’inspecció de l’estació d’esquí de la Molina van atrapar una senyora amb un forfait falsificat i la van denunciar. Fa poc es va fallar el corresponent judici i li van imposar 1.000 euros de multa i 6 mesos de presó (que possiblement no complirà perquè és una pena inferior a l’any i no deu tenir antecedents). El forfait més car de l'estació de la Molina val 555 euros.

L’exempresari modèlic Sr. Javier de la Rosa va reconèixer que havia “distret” 70.000.000 d’euros (setanta milions, no sigui que em deixi un zero) i per això va ser condemnat a 3 anys de presó.

Hi ha alguna cosa que no entenc.

L'amnèsia històrica

Dimecres es va produir un incendi a l’Hospital Can Ruti, de Badalona, un dels hospitals importants de Catalunya.

Malalts desallotjats, d’altres, en condicions més precàries, traslladats a d’altres centres, són les imatges que ens han arribat d’una situació provocada per causes que alguns han titllat de fortuïtes, si bé encara no estan del tot clares.

Immediatament vam poder escoltar veus que unànimement deien que la resposta del personal, dels funcionaris, dels serveis, etc. va ser exemplar i que tot es va anar resolent de la millor manera possible. No ho dubto i me n’alegro, de fet és com ha de ser. Paral·lelament, van aparèixer els primers comentaris en el sentit que, segurament, ja ens podíem imaginar: manca d’inversions d’anys anteriors.

Aquest incendi, sigui fortuït sigui degut a deixadesa, no tindria més importància que el fet en si, si no fos per la correlació amb d’altres successos recents. L’incendi a l’Hospital de la Vall d’Hebró, el caos de rodalies (i dels Ferrocarrils de la Generalitat, que no es diu massa però que encara estan afectats pel tema AVE), l’aeroport, la tallada de llum,... En tots els casos, d’una manera o altra s’ha apel·lat a la manca d’inversions en anys anteriors.

Quins són aquests anys anteriors?. La referència, quan es fa, és als 23 anys de governs de CiU. I d’això, no ho oblidem, ja en fa 4!. És impossible que durant 23 anys no s’hi hagin fet inversions, sobretot si tenim en compte el punt de partida, en res comparable al de l’any 2004. En tot cas, ja em sembla molt i molt casual que no es fessin els manteniments necessaris durant l’època Pujol i que no passessin aquestes coses i que sigui justament ara, repeteixo, 4 anys després, quan es produeixen accidents i problemes l’un darrere l’altre i que tot sigui culpa de les no-inversions dels 23 anys anteriors als darrers 4 anys.

Tanmateix, suposem que realment les inversions hagin estat insuficients durant un temps, el que sigui –n anys-, del mandat de CiU, quines se n’han pal·liat durant els darrers 4 anys?... Per tant, insuficiència d’inversions durant n+4, que l’actual govern té tendència a oblidar el primer tripartit i fer com si fins ahir hi hagués de president el Sr. Pujol i que hagi estat aquest mateix matí quan el Sr. Montilla ha entrat per la porta de la Pl. Sant Jaume.


Un altre tema. La Sra. Chacón va ser entrevistada per una emissora de ràdio a l’entorn del vet als pressupostos que va prosperar al Senat. La Sra. Chacón, després d’una llarga explicació sobre els mals que això comportaria per a Catalunya, els reals i els inventats, va dir que tot era culpa de CiU, que tornava a pactar amb el PP, com ho havia fet abans, encara que això representés fer la guitza a Catalunya. Confesso que se m’escapen moltes cares d’aquest políedre que és l’aprovació dels pressupostos en un i altre lloc, en tot cas, el que crec de tot plegat és que potser CiU no va imaginar d’entrada l’aprovació del vet en qüestió i que va ser la primera sorpresa. D’altra banda també crec que aquest fet serà utilitzat interessadament com a excusa per tirar enrere discrecionalment les inversions que convingui. A partir d’ara la culpa de qualsevol inversió que no es faci a Catalunya serà d’aquest vet i, fonamentalment, de CiU.

En tot cas el vet es va aprovar amb altres vots i, repreguntada la Sra. Chacón sobre el paper d’ERC, va dir que el seu vot a favor del vet també era responsabilitat de CiU que “no els va deixar altra sortida” –que no sé què vol dir amb això a banda que es veu que, per a ella, a ERC són tontos i no saben decidir solets-.

La Sra. Chacón perd també la memòria i no diu que CiU va pactar amb el Govern d’Espanya sempre, amb Felipe González quan aquest era president del Govern i amb Aznar quan ho va ser. Fins i tot ERC oblida que va formar part del Govern de Catalunya en una legislatura.

Per esmentar altres temes. El Sr. Rodríguez Zapatero ha oblidat que va prometre que es farien públiques les balances fiscals, tal com està obligat legalment.

El president Montilla no recorda, si més no de moment, que va prometre en campanya audífons gratuïts per a les persones amb sordesa, ni les seves responsabilitats quan va ser membre de l’executiu espanyol. A la memòria del Sr. Saura se li ha escapat que no havia de formar part d’un govern que fes el túnel de Bracons. La Sra. Tura i el Sr. Nadal han oblidat la seva reivindicació de la gratuïtat de les autopistes i els diferents responsables del departament d’ensenyament no recorden que van comprometre’s a eliminar els “barracons” (ara aules prefabricades en condicions òptimes) que, en canvi, han incrementat el seu nombre.

De fet, a més a més de les aules prefabricades, també s’ha incrementat el nombre d’alts càrrecs i de càrrecs de confiança de l’actual govern, en contra del que s’havia postulat, però això també ho han oblidat.

Tampoc recorda ningú com era de nefast que el fill del president de la Generalitat tingués un càrrec de director general. Potser allò pervers era que es tractés d’un sol cas.

Francament, em fa por que gent amb aquesta capacitat d’oblit vulgui tirar endavant una llei de la memòria històrica. Jo proposaria una llei de l’amnèsia de la història més recent, malgrat això resultaria, segurament, un treball molt més ingent.

L'ós de peluix

Al Sudan una mestra anglesa ha patit alguns dies de presó per haver permès que els seus alumnes posessin el nom de Mohamed a un ós de peluix que utilitzaven a la classe.

El motiu del seu ingrés en presó va ser que aquest és el nom de Mahoma i, per tant, l’atreviment de posar-l’hi a un ninotet, malgrat evidentment ser un acte del tot innocent, va estar considerat un insult a la religió.

Personalment em sembla una situació absurda, com m’ho va semblar al seu moment el problema de les caricatures sueques o l’autocensura d’una representació d’ òpera a Alemanya.

El fet és, però, que aquesta professora va ser a la presó, que li demanaven no sé quantes fuetades i hi va haver peticions de pena de mort per netejar la seva ofensa. Feliçment la Sra. Gibbons ha pogut retornar al seu país.

La llibertat d’expressió crec que és un dret i un bé que no hauríem de deixar perdre i estic per tant d’acord amb totes aquelles veus que s’han alçat per aquest cas i per d’altres de semblants. Em sembla, però, que hi ha molts i molts silencis que acaben sent còmplices de situacions com aquesta –i no m’estic referint a persones, sinó a entitats d’importància mundial -. És més moltes vegades arribo a la conclusió que algun d’aquests casos es solucionen únicament pel fet que els mitjans de comunicació se’n fan ressò.

Tanmateix, no puc deixar de pensar que aquesta senyora ha tingut molta mala sort, perquè si en lloc de ser mestra al Sudan ho fos a Espanya (ara que tots els nens han de saber anglès) i a l’ós en qüestió li hagués posat posem per cas, Joan Carles, potser se n’hauria sortit amb una multa i prou.

Tot té un preu

Aquests dies, arrel de l’estudi realitzat pel BBVA sobre les balances fiscals (1997-2001), de nou és tema de conversa la qüestió del dèficit fiscal de Catalunya.

Segons l’estudi del BBVA, la diferència, en negatiu, entre el que cada català aporta a l’Estat i el que rep en serveis és d’una mica més de 1.000 euros, ras i curt, un total aproximat de 7.000.000.000 d’euros és el dèficit fiscal de Catalunya, sempre, segons l’estudi del BBVA.

Em sembla important recordar que el BBVA escombra cap a on li convé i que els interessos que defensa no són, en tot cas, els relacionats amb Catalunya. Ans al contrari, sabem que hi ha d’altres càlculs que dupliquen aquestes xifres esmentades.

En tot cas sembla que, malgrat l’esforç per tenir en compte els criteris més convenients, Catalunya és aportadora neta de diners a l’Estat fins al punt que, per contra del que succeeix en general, Catalunya passa del tercer al cinquè lloc en PIB després del repartiment.

Una altra de les conclusions de l’estudi BBVA és que a Madrid (CCAA) el dèficit és el doble que a Catalunya. No crec que calgui, però crec oportú aclarir dos aspectes. Primer, pel que fa als ingressos, els que s’atribueixen a Madrid són més elevats que els que serien els diguem-ne “reals”, aquest escreix es produeix per l’efecte de capitalitat de l’Estat: moltes empreses amb incidència en tot l’Estat o en diferents llocs de l’Estat, liquiden els seus impostos a Madrid. Segon, pel que fa a despeses: pel mateix efecte, Madrid és seu d’infrastructures estatals de tal manera que els diners que l’Estat hi inverteix, es reparteix proporcionalment entre tots els ciutadans espanyols. Així, les inversions o les despeses del Centro Reina Sofía, posem per exemple, es reparteixen proporcionalment entre totes les comunitats, malgrat totes aquestes despeses es facin a Madrid.

Pel que fa a les diferents CCAA, voldria destacar dos casos. El País Basc, que no només no hi va aportar res en aquest període, sinó que a més a més va ser-ne receptor, i Galícia, que està entre les que reben més diners.

M’he volgut referir a aquests territoris en concret perquè enguany, a més a més, els ha tocat la grossa, ja que rebran un “complement addicional” de 64.000.000 d’euros entre les dues per pagar els serveis prestats durant la sessió de reprovació de la insigne “Maleni”.

No vull ni saber d’on es detreuran aquests diners.

Vull també remarcar que representats dels partits del tripartit (els que en tant que govern estan per no fer-ne causa, però en tant que partit sí que volen la dimissió de la “Maleni”) han retret a CiU (!!) que el BNG i el PNV hagin votat en contra de la reprovació de la ministra. No han vist en canvi la necessitat de dir res al PSC que ho ha fet, en el millor dels casos, de franc.

jajajajajaja

El president de la Generalitat ha manifestat el seu respecte pels convocants però ha afegit que si tots els problemes que hi ha hagut amb les infraestructures haguessin passat amb un altre govern a Madrid, el PSC tampoc hauria donat suport a la manifestació. (entrevista a Catalunya Ràdio, aquest matí)

És que encara ric ara. I tot serio que ho ha dit, eh, que ho he sentit...! jajajajajajaja

Els silencis cridaners

Fa mesos (molts mesos) que rodalies no funciona correctament, ara simplement, no funciona. Les obres de l’AVE han espatllat els FCG, que seguiran espatllats per molt temps. Les autopistes es col·lapsen. El sistema elèctric ha tingut una apagada que va afectar més d’un milió de persones. L’hospital més gran del país es va quedar durant setmanes sense llum per mala programació del seu subministrament...
Tot plegat ha afectat i està afectant centenars de milers de persones, catalans que van i venen de casa a la feina, que es desplacen amunt i avall amb autobusos alternatius, fent cues a les carreteres i rebent empentes als pocs trens que funcionen.
A més, la broma sembla que costarà (ens costarà) molts milions d’euros en arreglar les xapuces, el regalet de la Maleni dels bitllets gratis, les obres de l’AVE amb urgència, el treball nocturn i festius, una estació “fantasma” al Prat que mai es farà servir... A part de les bromes de ZP i en Buenafuente i la xuleria de la ministra Maleni i les seves proclames per tal que ens prenguem amb humor la situació.
Situació que és la més greu que ha patit Catalunya en molts anys. No es recorda un col·lapse semblant, un dispendi de diners tant brutal (que es podrien invertir en altres coses, per cert), un seguit de desgavells que alteren la vida diària de centenars de milers de catalans.
Davant d’aquest caos, que diuen els polítics de les zones més afectades? La Trama se n’ha fet ressò en diversos posts (ressò és un dir, perquè so, el que es diu so, no n’hi ha).
- Que diu l’hereu Hereu? RES, ens va fer saber que ell no treballa per les hemeroteques.
- Que diu el president Montilla? RES, va anar a Madrid a parlar de desafecció i el van cridar a l’ordre.
- Que diu el conseller d’Obres Públiques Sr. Nadal? RES, ni esmenta que el “seu” tren s’ha fet malbé per les obres de l’AVE.
- Que diu el president de la Diputació Sr. Corbacho, president de la Xarxa de Municipis?. RES
- Que diuen els alcaldes de Castelldefels, Cornellà, el Prat, Gavà, Sant Boi, Sant Feliu, Hospitalet...? RES (però res, eh?)
- Que diuen els sindicats UGT i CCOO, defensors (diuen) dels treballadors? RES

De fet la única que ha dit alguna cosa és la Maleni Álvarez: antes rota que partía.

Us imagineu un escenari similar amb l’Álvarez Cascos de ministre del ram i CiU al govern de la Generalitat?

RENFE Gratis?

A qui beneficia que no es pagui el servei de Renfe fins que l'AVE arribi a Barcelona?

Renfe és una empresa pública, i els diners que recull amb els bitllets que paguen els usuaris (no clients, com s'entesten a anomenar-los darrerament) se suposa que són per mantenir en funcionament les instal·lacions, i en el millor dels casos per invertir en millores (no m'atreveixo ni a somiar-ho!).

Si Renfe fos deficitària seria l'Estat qui aportaria el capital que falta per mantenir-lo en funcionament (sí, aquesta frase parlant de Renfe cal entendre-la en el pla purament teòric...). I quan dic l'Estat, no vull dir la ministra ni ZP, sinó l'erari públic.

Si els càlculs són correctes (1euro x 160.000 persones x 90 dies = 14,5 milions d'euros) els bitllets de tren que es deixaran de pagar són un dineral. Que, entenguem-nos, els pagarem igualment. O és que l'Estat s'esforçarà en exigir a les empreses que han comès els errors que han dut a aquesta situació a sufragar aquesta quantitat? (per no parlar de les compensacions, el cost que té tot el dispositiu de transport alternatiu, etc)

Em sembla que no pagar els 80 cèntims o l'euro que costa el bitllet de tren és una manera de tenir-nos menys emprenyats de cara a les eleccions. I em sembla molt ingenu pensar que no els pagarem d'una altra manera.

La petita apagada

Ahir el govern, els ajuntaments i els sindicats (aquest cop si, que per això són amics), van convocar una apagada de 5 minuts per “cridar l’atenció sobre el canvi climàtic”. A part de les façanes que quatre edificis oficials, ningú els hi va fer cas. Segons REE la disminució del consum en els cinc minuts gloriosos va ser del 0,07%. És a dir, el personal va passar olímpicament del suggeriment governamental (sindicats inclosos).

Es podrien dir força coses sobre la desafectació dels ciutadans respecte dels polítics, de que aquests viuen en el seu mon allunyats de la realitat i dels problemes dels governats (que per això van a la feina en cotxe oficial, que carai!). Fins i tot es podria comentar que per apagada “institucional”, ja en vam tenir prou i de sobres amb la del mes de juliol (que per cert, encara no sabem qui n’és el responsable). I encara es podria anar més lluny i valorar si la xorradeta que ens van proposar ahir té algun sentit i serveix per a res...

Però la Trama, en la seva voluntat de servei, en el marc d’una visió positiva de les coses i amb un interès creixent per ajudar a la nostra classe política a millorar la seva imatge i que facin menys el ridícul del que ens tenen acostumats, es plateja la necessitat de reorganització interna dels departaments implicats: Medi Ambient? ( i aquella pobre senyora que fa de directora de qualitat ambiental), Presidència? (i l’empresa assessora de relacions públiques – d’un amic del president, diuen -), Parcs i Jardins? Obres Públiques?...

Qui assessora a tota aquesta gent? Qui els ha suggerit que proposin semblant xorrada? A qui han pagat perquè dissenyi la seva relació externa? Sigui quin sigui el departament, servei, secció, partit o sindicat que hagi tingut tant brillant idea, cal que es replantegi el seu circuit de presa de decisions, cal que despatxi alguns dels seus assessors (encara que siguin del partit, ja els col·locarà en un altre lloc ... no sé, al departament de seguiment i control de l’estàtica dels fanals de fondició, per exemple – i si no, que el creïn -).

I potser (només potser) faran menys el ridícul.

La UGT i l'1 de desembre

Aquests dies estem veient com des de diferents entitats s’està convocant una protesta pel caos de rodalies i, en general, pel tema infrastructures. Al capdavant de la convocatòria hi ha la plataforma pel “Dret a decidir” i s’hi han afegit altres entitats i alguns partits polítics.

Una de les coses que crida l’atenció és la no participació en aquesta convocatòria dels sindicats.

Crida l’atenció perquè, si partim de la base que un sindicat és una associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials dels seus membres i que els membres d’aquests sindicats són treballadors, i si tenim en compte que el problema de rodalies i transports públics en general altera fonamentalment la vida dels treballadors, sembla que una convocatòria d’aquest estil hauria d’afectar de ple els sindicats.

Ahir el Sr. Àlvarez, d’UGT va deixar ben clar quin és el motiu pel qual, si més no la UGT, no s’adhereix a la convocatòria, ras i curt: no hi són perquè no volen que les properes eleccions les guanyi el PP.

No sembla, doncs, que els interessos que mouen la UGT a no participar en la convocatòria siguin els dels treballadors en general, sinó únicament els interessos d’alguns dels actuals treballadors interins de l’administració.

Històricament la UGT ha estat un sindicat estretament relacionat amb el PSOE, ara bé, aquesta supeditació dels interessos dels treballadors (la seva finalitat) als interessos d’un partit, em sembla una roïnesa.

A més a més em fa pensar: fins al dia d’avui, cada cop que la UGT s’ha posicionat en algun tema, amb quina finalitat ho ha fet? A qui ha hagut de demanar permís amb anterioritat?.

A partir d’ara, els afiliats de quota de la UGT ja saben, corroborat explícitament pel president del sindicat, en benefici de qui paguen també. O millor dit, en benefici de qui paguen sobretot.

Tinc ganes d'una nova campanya electoral

Al meu municipi, com en tots els de l’Estat, es van fer eleccions municipals el passat mes de març.

Els carrers, com sol passar en aquestes circumstàncies, van quedar plens de cartells amb la fotografia dels candidats.

Alguns d’aquests cartells els trobem en tanques publicitàries de pagament que els partits lloguen per un temps determinat. En acabar la campanya o poc després, que el comptador corre, els anuncis amb eslògans, fotos, etc. queden coberts per la publicitat habitual i allà on ens explicaven que ara tot anirà millor gràcies a l’esforç, la voluntat i el treball , de tal o qual partit i/o persona, ara ens diuen que tot anirà millor, però, aquest cop gràcies a l’esforç, la voluntat i el treball d’una empresa o d’un banc. En el segon dels casos queda clar explícitament que, si vols la felicitat, has de pagar alguna cosa. En el primer queda implícit que pagaràs tan si vols com si no. També hi ha alguns cartells electorals que han quedat substituïts per altres que diuen mentides –com ara que l’AVE arribarà tal data-.

N’hi ha altres de cartells electorals que no són de pagament. Són aquells que els municipis autoritzen a emplaçar, amb motiu de les campanyes, en fanals i altres verticalitats urbanes. Solen mostrar la cara somrient del candidat, amb un fons de color adequat segons el publicista de torn, que creu que els votants d’un o altre partit són més proclius a determinats pantones vés a saber en base a quin llibre de psicologia que han llegit.

Aquests cartells acostumen a ser instal·lats per una empresa que suposem que paga el partit i, passat més o menys temps –val a dir que normalment més, que aquest cop van a preu fet i no corre el comptador- , són retirats habitualment per la mateixa empresa.

Al meu municipi n’hi ha si més no un d’aquests cartells encara.

La seva policromia ha esdevingut pràcticament inexistent a base de sol i –malgrat poca- pluja. Actualment el candidat i el seu entorn són un degradat de taronges i vermells que fan pena.

El millor de tot és que aquest és precisament el candidat que va guanyar les eleccions al municipi i, per tant, crec que hauria de ser el més interessat en tenir neta la població.

Atès el temps transcorregut, intueixo que tothom ha oblidat el cartell. Ni el candidat ni segurament cap bon amic seu, deu passar per allà i no l’avisa, i l’empresa que el va penjar, s’ha oblidat d’aquest cartell.

A mi m’agradaria que el despengessin ja. Em fa basarda veure com ha decaigut el candidat des de que és alcalde i encara me’n fa més veure el poc interès del nostre ajuntament per la zona en qüestió. Cal dir que no és d’allà d’on surten la majoria dels seus vots, però no crec que això tingui res a veure amb la deixadesa municipal.

Penso que quan torni a haver campanya electoral es reiniciarà la maquinària propagandística dels partits i veuran que es van deixar un cartell i l’hauran de canviar perquè la cara –o, (per allò del llenguatge políticament correcte, que ningú malpensi) el cara- serà una altra –o un altre-.

Per això tinc ganes d’una nova campanya electoral.

80 Km/h

El dia 1 de novembre estava previst limitar la velocitat en la corona al voltant de Barcelona a 80Km/h. Cal dir que en aquesta corona només es pot circular a una velocitat superior a les nits i algunes hores (poques) del dia. La resta es circula a velocitats entre 2 i 40Km/h. Aquesta mesura, suposadament per millorar la qualitat ambiental, ha estat ajornada perquè el personal està emprenyat pel caos de RENFE, la llum, el Carmel, els hospitals, les cues diàries per anar a la feina... Primera pregunta: quina relació té estar emprenyats amb la qualitat ambiental? (això mereixeria un altre post).

Segons ens han explicat els de Medi Ambient (potser fora millor dir que 'ens han dit', perquè explicar, el que es diu explicar, no ho han fet) és per millorar la qualitat ambiental. Hi ha una pobre dona, crec que directora general de Qualitat ambiental, que cada cop que li qüestionen explica que aquesta és una de les 73 mesures adoptades pel departament. Suposo que no té més llums que recitar el que li ha dit algú, però mai (ni una sola vegada) la he sentit raonar aquesta mesura. Diu que té estudis que l’avalen, però no diu quins, ni què diuen... cal pensar que (si és que els té) no els enten.

Ja que el govern no ens ho explica, he fet el meu propi estudi, limitat a les meves escasses possibilitats. Vet aqui:

Condueixo una moto de 750cc i he fet alguns assaigs en autopista: a 120Km/h en cinquena marxa el motor volta constantment a 5000rpm, mentre que a 80Km/h (amb la mateixa marxa) ho fa a 3800rpm. Per fer 100Km a 120 haig de circular durant 50 minuts, mentre que a 80 el viatge dura 75 minuts. Fent quatre números, i considerant que el consum és proporcional a les pistonades del motor, resulta que el consum per fer aquests 100Km és un 14% més elevat si els faig a 80Km/h que a 120Km/h. Això sense comptar que qualsevol maniobra obligaria a baixar a quarta marxa i pujar les revolucions del motor.

Pot ser que aquests quatre números no hagin considerat el fregament amb l’aire (que augmenta amb la velocitat) i algun altre paràmetre que ara mateix no se m’acut, però el marge del 14% sembla prou significatiu com per pensar que, si hi ha estalvi, aquest deu ser ridícul.

Qui els hi ha fet els estudis al departament de Medi Ambient i Habitatge? No se'ls repassen? No serà una nova mesura recaptatòria? (com els radars, les zones verdes i blaves, etc.)

Però.... qui s'han cregut que som?

Dimarts vaig anar al Teatre. Per cert, recomano molt l’obra: “El Llibertí”, teatre Poliorama.

Bé, aquest teatre, com potser sabeu, és a la part de dalt de la Rambla de Barcelona.

Va coincidir que dimecres hi havia partit de Champions del Barça i molts dels seguidors de l’altre equip (Glasgow, crec) ja eren a Barcelona dimarts, molts d’ells concentrats a la Plaça de Catalunya amb una gran cridoria i enrenou. La majoria d’aquestes persones anaven alguna cosa més que alegres per l’efecte dels milers de litres de cervesa que havien begut.

També tota la Rambla anava plena i, per descomptat, els bars. Des de dins el teatre, començada l’obra i, per tant, amb les portes tancades, es podien sentir els crits.

A la sortida del teatre (aprox. 23.30 hores), la Plaça de Catalunya era encara plena i absolutament bruta de deixalles. Al costat, diversos vehicles de mossos i de la guàrdia urbana, amb els seus efectius fent-la petar alegrement.

No vull ara jutjar si era millor intervenir o no. Possiblement, un cop muntat el “sarao” era difícil una intervenció per aturar res.

Crec que aquesta situació és una bona mostra de la visió que des de fora es té de casa nostra. De fet no és altra cosa que una concentració en lloc i data d’una bona part del turisme que ens visita.

Catalunya, i fonamentalment Barcelona, és cada cop més un lloc de turisme barato. He arribat a llegir als diaris que hi ha ofertes de “turisme de borratxera” que, com a final de festa s’inclou una baralla amb la policia (!!!).

Trobo que ja és prou exasperant anar d’un lloc a l’altre de la ciutat, sobretot si ho has de fer pel centre o pel barri gòtic, i trobar una munió de turistes que van a la seva. El turisme, no cal dir-ho, fa nosa quan és tan massiu com el que ens arriba a casa, però encara ho és més si és de baixa qualitat i, a més a més, no ens aporta cap benefici, ni econòmic ni de cap altra mena.

He tingut la sort de viatjar per diversos llocs d’Europa i d’Amèrica i en algun cas per ciutats de les conegudes com a turístiques. En cap moment, us ho asseguro, he tingut la sensació que tinc a casa nostra.

Està molt bé que ens visitin i que hi viatgin persones per gaudir de la Ciutat, però caldria que algú comencés –tot i que ara potser ja és tard- a pensar alguna solució.

Aquella idea de que Barcelona és una Ciutat oberta a tothom s’ha tret de mare a base d’una modernor i d’una llibertat mal entesa. Més val menys visitants i de qualitat que molts i descontrol·lats.

Deia al títol: “Però... qui s’han cregut que som?”. Doncs, s’han cregut que som el que gràcies a la gestió del nostre turisme hem demostrat que som.

www.catalaemprenyat.cat

L'actuació de l'estat en relació a Catalunya ha generat fustració, absentisme, ràbia, ira... i tot plegat a donat lloc a la figura del CATALÀ EMPRENYAT. Des de la Trama es té la sensació que el català emprenyat no passa d'aqui, d'estar emprenyat i malauradament, resignat.

Tanmateix, les possibilitats de fer res són remotes i llunyanes: un govern que practica l'anestèsia informativa (alegrement seguit per una gran part dels mitjans de comunicació amics), un sistema bancari en permanent connivència amb els governs (proveu de no pagar un impost o una multa i us ho fotran del compte corrent, per tant, res del tancament de caixes) i la por, la por que ens inculquen contínuament (al canvi climàtic, al terrorisme, a la immigració, a que pugi el petroli...).

Però ens queda internet: la Trama recomana una visita a

www.catalaemprenyat.cat

si més no, fem número i mantinguem la memòria fresca per quan arribi l'hora de votar.

Tranquils! Ha vingut ZP

Diumenge, 9 del matí, els serveis de protocol monclovites avisen que el presidente està volant cap a províncies per “fer-se càrrec de la situació”. Són convocats a acompanyar-lo el president, el conseller Nadal i toooots els mitjans de comunicació (ep! que per això es fa la festa). No es convoca la ministra Magdalena i ni el virrei dels trens, que donen mala imatge i espatllen la foto, però si els directius de OHL. És una visita “sorpresa”, sense corbata, diumenge (no anéssim a coincidir amb milers de conductors cabrejats), per repartir “talante” i sobre tot, sortir en prime time als noticiaris del migdia.

Arribat a la província, el presidente reparteix somriures (de què collons reia?), es mira els forats que les obres van fent al llarg de les vies, es reuneix amb els alcaldes de la zona (als que devia dir: - coño! no me jodáis las elecciones con esa coña de los trenes, eh?, que nos la jugamos todos) i se’n va corrents a fer una roda de premsa on ens explica als catalans que assumeix les culpes, que la Generalitat no té res a veure i que la ministra responsable del desastre no dimitirà ni serà cessada. No sabem quan acabarà aquest malson, no sabem quan arribarà l'AVE ni per on, no sabem quan funcionaran els trens... Dit això, l’avió de nou cap a Madrid.

Després d’aquesta fugaç aparició i sobre tot, de l’assumpció de culpabilitat, a mi se m’acut una pregunta molt senzilla:
- I...? (el meu amic González s’ha fet la mateixa pregunta i possiblement molts altres catalans).
- I... que en farem de la culpabilitat ?

Un, que ja té una edat, de petit a l’escola estudiava “religión” (així, en castellà) i un capellà panxut ens explicava que la confessió, per anar be, necessita tres preceptes bàsics: a) acte de constricció, b) penitència, i c) propòsit d’esmena.

El presidente, somriures apart, només en va complir un, va fer un acte de constricció, respecte dels altres no es coneix que hagi endegat cap acció específica. Imagino que els lampistes monclovites deuen pensar que som idiotes (i potser no els manca raó) i que amb quatre copets a l’esquena, sobre tot si els dóna el superZ amb tarannà, ens quedarem contents i enganyats. No sigui que el català s’emprenyi i el mes de març encara se’n recordi de les cues que va fer a causa dels petits incidents aïllats que els germans Nadal tracten d’explicar quan no hi ha més remei.

I és que se'n pixen a sobre i ens volen fer creure que plou.

El creixent nacionalisme del nostre president

Personalment no coneixia gaire la figura, la manera de fer i de pensar del nostre actual president de la Generalitat. De fet, com suposo que moltes persones, no va ser fins que va ser ministre que vaig començar a saber una mica més d’ell.

Algunes persones, les que veuen sempre segones intencions en aquest tipus de nomenaments, opinen que va ser elevat a la categoria de ministre justament per això, perquè fos més conegut, i pensant en la seva futura candidatura a la presidència de la Generalitat. Què millor que tenir l’amic a l’equip contrari?. Doncs bé, agafem l’amic l’alliçonem, i apa, a aigualir el vi!.

Darrerament, però, si llegim o escoltem les intervencions públiques de l’amic des de que va arribar a la presidència, podria arribar a semblar que alguna cosa no els ha sortit bé.

Potser és fruit de la influència que diu que té ERC?. O potser és que al Palau de la Generalitat viuen estranys i traçuts esperits que penetren, ves a saber a través de quina via, al cervell dels inquilins?.

El fet és que ahir mateix, per exemple, el nostre president va explicitar públicament frases com ara “ ...és hora de governar, d’autogovernar-nos. De fer Estat. De fer Catalunya.... Estem enfortint l’autogovern, estem fent Estat, amb una Generalitat que respecta i es fa respectar per les altres institucions, que exerceix la seva jerarquia a Catalunya, que fixa una estratègia de país, que vol ser exemple de servei públic...”. De debò... que es veu que ho va dir!.

Llàstima que la realitat s’entesta a ser com és, perquè mentre el president diu això, el Sr. Iceta respon les espurnes de la foguerada del darrer congrés d’Esquerra senzillament amb “això no és al pacte” i passem full. Que el Sr. Iceta –ni l’amic- no es neguiteja gens ni mica perquè el Sr. Ridao digui que ERC vol ser la locomotora del govern, que tots sabem com van els trens.

Llàstima que la realitat s’entesta a ser com és, perquè el mateix dia que el president deia això, al Senat el PSOE, juntament amb el PP, va votar en contra de fer el càlcul efectiu i la publicació anual de les balances fiscals, que van dir que farien. Els senadors socialistes catalans van col·laborar amb la seva abstenció. Els d’ERC van votar a favor, que no passa res, que no sortirà endavant i cap problema per al tripartit. I els eco-socialistes, com en aquest post, senzillament no hi van ser.

AVE: petita història d'una necessitat

El caos i descontrol del que passa amb les obres de l'AVE i les repercussions que això té sobre els serveis de tren de proximitat, altrament dit rodalies, supera el que ningú es podia haver imaginat. Semblaria d'opereta si el país on això passa no fos el nostre, que aleshores és un drama. Només cal veure el que passa avui (i demà, i passat demà, i l'altre...): tres línies de tren fora de servei, unes previsions de posta en marxa dilatades en el temps...

I tot això perquè?

Aparentment per tal que el tren d'alta velocitat (tal com estan les coses ja us dic que serà de velocitat moderada) arribi a Barcelona en el 2007, el 21 de desembre, segons va dir ZP. Això obliga a fer les obres a un ritme molt superior al que fora lògic, a assumir riscs innecessaris i a treballar amb una metodologia altament desaconsellable.

La Trama ha fet algunes indagacions (res de l'altre mon, internet) i ha trobat el perquè de tot plegat. Per una banda hi ha pressa en que l'AVE arribi a Barcelona abans no ho faci el metro de Madrid. Però d'altra hi ha un cúmul de circumstàncies que han coincidit en el temps i que ens ha costat la salut dels viatgers (ara en diuen clients) de rodalies: a) hi ha eleccions el mes de març de 2008; b) ZP va prometre l'AVE pel 2007; c) i sobretot, l'AVE ha d'arribar a Valladolid el 2007 (un altre promesa de ZP), per la qual cosa es va fer el túnel del Guadarrama, el més llarg i segur el planeta Terra (diuen) i la infrastructura està pràcticament acabada.

Us imagineu la inauguració de l'AVE a Valladolid un dia de desembre de 2007 mentre a Barcelona estem amb els trens aturats, sense AVE i amb embussos històrics diaris? El que imaginen els habitants monclovites és com l'efecte "català emprenyat" incidiria en les seves expectatives electorals a Catalunya.

Un altre dia parlarem de l'AVE, no de les necessitats electorals del PSOE.

No ha estat per falta de temes

Fa dies que no hi escric. Problema de feina, no ha estat per falta de temes.

Tall de llum sense clarificar. Hospital tancat sense clarificar... Possiblement això, com altres coses, quedi ajornat, com a mínim per a més d’un any si prenem com a exemple el caos a l’aeroport del Prat de l’estiu de 2006, també sense clarificar. O potser una mica més, fins al 2010, com la programació definitiva de vols de l’Aeroport (que tampoc no l’hem de fer des de Catalunya) o per al 2014.

Aquesta manera d’allargar els temes fins que tots solets moren en l’oblit és una de les formes habituals de fer (perpetrar?) dels nostres responsables per conduir el país cap al futur.

Però n’hi ha d’altres. Ja vam parlar fa un temps de fins a quin punt era més fàcil pagar que fer feina i no m’hi estendré. En tot cas, ambdues modalitats tenen la mateixa finalitat: política d’aparador. Grans anuncis o grans silencis.

Ara m’agradaria incidir sobre un altre aspecte que ens hauria de provocar una preocupació creixent: la intransigència selectiva.

Aquests dies hem pogut seguir un debat entre el Govern i diferents sector privats, d’entre els quals s’ha destacat el RACC, a l’entorn de la mesura dels 80 km/h com a velocitat màxima autoritzada als vehicles que circulin per vies d’accés a Barcelona. Dedueixo que el Govern va emprendre un pla sense consultar organismes i entitats del sector i, per tal com va la discussió, que no ho pensa fer ara.

Fa una mica més de temps es va produir un fet –diuen que singular, però no m’ho crec- en una escola de Girona. Uns pares no deixaven anar a la seva filla a l’escola perquè no li permetien accedir-hi amb vel. L’escola va negar l’accés en aquestes circumstàncies perquè així ho havia establert en virtut del que havia acordat el Govern (en el marc d’uns dels seus grans silencis) en el sentit que aquests aspectes els dirimiria cada escola en cada cas. En aquest cas, el Govern hem de suposar que va consultar experts (tot i que ho hauria pogut fer abans) i va decidir desautoritzar l’escola obligant-la a anar en contra del que havia establert.

No em pronunciaré sobre cap dels dos casos, tot i que tinc la meva opinió. Respecte del segon, però, m’agradaria recordar que la Tinent d’Alcalde de Barcelona va explicitar, amb motiu dels actes de la Festivitat de la Mercè, que no era adequada la programació d’una missa, atès que es tractava d’un acte religiós. No combrego en cap religió, però m’hauria agradat conèixer la reacció davant altres confessions.

En resum, cal comprendre, sense que això sigui cap menysteniment, que els responsables polítics no poden ni tenen perquè entendre de tot sobre tot. Tanmateix, crec que el que sí han de ser capaços de fer és dialogar amb els diferents estaments implicats - per tenir, si no tots, el màxim de punts de vista al seu abast- abans d’emprendre una acció d’aquest estil. Governar, evidentment, és prendre decisions: manar. Però cal fer-ho amb autoritat, no amb força i/o discrecionalitat.

Moltes de les qüestions que se’ns plantegen (no únicament als governs, sinó, en general a les persones) tenen una resposta paradoxal: sí i no. Trobar el punt mig és el més difícil.

La intransigència no porta enlloc, però encara és més perillosa quan és selectiva.

Seguretat aeroportuaria 2

Deu ser que els viatges amb avió m'alteren l'estat d'ànims, però tot i la dràstica reducció dels meus desplaçaments en avió, limitats als estrictament indispensables per la feina, després de cada un em sobrevé la imperiosa necessitat de fer un post irreflexiu, cridaner, emprenyat i impotent.

Una vegada més les absurdes mesures de suposada seguretat, humiliants per als passatgers, absurdes en la seva aplicació, sovint gestionades per impotents uniformats (ni tant sols els professionals dels cossos de seguretat) em treuen de polleguera i em porten a fer una ràpida reflexió (reiterada sovint en La Trama) i un crit en el desert en un dels pocs àmbits de llibertat que ens queden: la blogsfera.

L'efectivitat d'aquestes mesures humiliants? La lògica suggereix que un tallaungles, un tub de pasta de dents o una pedra de 5cm (també està prohibit encara que sigui una mostra per a anàlisi) no semblen armes de destrucció massiva ni d'atac violent a la tripulació. Si això s'amaneix amb treure't les sabates, el barret i el cinturó, no poder passar per l'arc amb la jaqueta posada i les absurdes ziga-zagues tot i que només hi hagin 10 persones fent el tortuós camí, l'espectacle resultaria grotesc si no fos perquè en som els actors principals. Després resulta que els dolents els hi passegen el Poloni210 per cinc o sis avions... (però aquesta és un altre història que també va tenir el seu espai a La Trama).

Per què els avions? Els darrers atemptats han estat en trens, metros, autobusos... on d'altra banda hi ha moltes més persones que en els avions. Per no parlar dels camps de futbol, concerts i altres concentracions multitudinàries a la que tanta afecció té darrerament l'ajuntament de Barcelona. Perquè els avions, dons? Possiblement perquè en l'imaginari col·lectiu resulta un transport "insegur" perquè vola i quan cau un avió no es salva ningú, mentre que quan xoca (o explota) un tren sempre hi ha supervivents (i nosaltres podríem ser un d'aquests).

Per què mesures de seguretat absurdes? Si quedem que els dolents els hi colen els gols per sota les cames (cas del Poloni210, però no l'únic), que les darreres accions terroristes no tenen res a veure amb els avions, que la desprotecció del ciutadà en altres concentracions és total... perquè les suposades mesures de seguretat? De fet queda una única resposta: per fer por. Per fer-nos por. Per atemorir-nos. Que segons els diccionaris és precisament un dels objectius del terrorisme.

I que podem fer? La Trama ha manifestat reiteradament que si un dia aquestes mesures toquessin molt lleugerament la caixa de les companyies aèries, aquestes mesures s'acabarien en una setmana. Si col·lectivament deixéssim d'agafar els avions (per exemple) per anar de vacances, només un any, només una vegada... les humiliacions als punts de control s'acabarien immediatament.

Però es veu que ens estimem més poder explicar que hem anat a Praga el pont del Pilar i deixar que ens toquin els collons (literalment, no és una metàfora, que també ho podria ser). Un exemple paradigmàtic de l'absurditat de les mesures i de la facilitat amb la que es canviarien és que la queixa dels pastissers de Mallorca en impedir passar les ensaimades de cabell d'àngel va motivar immediatament una disposició decretant que el cabell d'àngel no és un fluid.

Un dia parlarem de la vaga de tramvies del 52... que n'aprenguin!

Pànic a les votacions

Els diaris, els programes de ràdio, els informatius de les teles... tothom en va ple. El lehendakari ha proposat un referèndum per demanar als bascs i les basques (com ell diu) la seva opinió sobre un pla de futur sobre Eskadi i això ha aixecat ampolles en totes les instàncies oficials, oficioses, periodistes a sou, predicadors de les ones... L'argument es basa en la predicada manca de constitucionalitat d'una convocatòria de referèndum que no sigui aprovada per les corts, és a dir (diuen), un "atemptat a l'estat de dret i a la democràcia" (sic).
Se m'acuden dues reflexions:
a) des de qualsevol de les visions que se'n vulgui fer, la crida als ciutadans per expressar la seva opinió sobre una qüestió qualsevol és una acte democràtic. La seva negació s'apropa més a una dictadura que a qualsevol altre figura de govern,
b) la pregonada manca de constitucionalitat consisteix en que es dóna per suposat que les corts espanyoles no acceptaran la convocatòria. De fet, les corts ho podrien aprovar (i aleshores seria un referèndum constitucional - i per tant, legal -) però la majoria dels partits no ho volen.
És a dir, la convocatòria proposada per Ibarretxe podria ser constitucional però els partits majoritaris la convertiran en anticonstitucional en negar-li la possibilitat de fer-la amb l'aprovació de les corts. Tanta por fa que els ciutadans ens expressem a través d'una votació secreta, lliure i personal? De què tenen por tots plegats? La democràcia no s'expressa a través de l'emissió dels vots dels ciutadans?
Hi ha alguna cosa en aquest règim que falla... i quan més hi penso menys m'agrada.

L'apagada continua

No guanyem per ensurts! Tot just reposats de la gran apagada, les cues a l'autopista, el desgavell de rodalies... quan tot just en Castells i en Solbes pacten el compliment del que diu l'estatut (algú sabia que el compliment de les lleis era motiu de pacte?), PAM!: se'ns crema la unitat de generació elèctrica del complex de la Vall d'Hebron i l'hospital (buc insígnia de la sanitat catalana, diuen) es queda una setmana a les fosques.
Es discutible si la resposta de les autoritats al nou nyap ha estat ràpida, eficaç o oportuna. Sembla que una setmana sense llum a un hospital no sigui una resposta al nivell que la vuitena potència econòmica mundial hagi d'esperar, però no ho discutirem per ara.
El que ha deixat la Trama bocabadada, corpresa i esmaperduda és el fet que un hospital de les mides de la Vall d'Hebron no disposi d'un sistema alternatiu de subministrament elèctric. Si algú m'hagués demanat com s'organitza l'escomesa de serveis d'un gran hospital, hagués imaginat que, al menys, estaria connectat a dues línies, per allò de si en falla una. Dons es veu que no, l'hospital més gran de Catalunya disposa d'una unitat de cogeneració alimentada amb gas-oil (d'allò més sostenible, no us ho perdeu!) sense altra alternativa que els generadors propis.
A part del cost ecològic de la generació amb combustible fòssil (en termes de fums i emissió de CO2), resulta que l'hospital no disposa de cap línia complementària (probablement hauria de ser la principal) connectada a la xarxa elèctrica. Ni disposa del protocol de connexió en cas de fallida del sistema propi. Ni de possibilitat de connexió immediatade cada pavelló a generadors mòbils.
La Trama es demana el perquè de tot això, però també es demana perquè cap mitja de comunicació ho ha posat de manifest. O és que l'anestèsia informativa decretada pel govern ha fet tal efecte que ha emmudit la capacitat de reflexió (ja de per sí escassa)?

Hem patit una apadaga també informativa.

Bon dia a tothom!

La Trama torna de vacances amb pitjors auguris que abans de marxar. En aquest curt període d'un mes, a més de la Gran Apagada del juliol a Barcelona, se'ns ha col·lapsat diverses vegades la A-7 (fins a 70Km!) que paguem religiosament al grup Aventis (també ACESA, també La Caixa), els trens de rodalies s'han seguit aturant, espatllant i retardant, l'aeroport sembla més una sala d'embarcament de bestià que una terminal europea, els morts a les carreteres superen rècords (tot i el carnet per punts i les campanyes governamentals), Barcelona està bruta i intransitable, la construcció envaeix tots els terrenys (urbanitzables i altres que ho seran properament), el preu de l'habitatge segueix pujant (sense que els ministres i consellers implicats se'ls mogui una pestanya)...
Mentre, des de Madrid ens han enviat un governador de trens que viatja d'incògnit a rodalies (això diu...), que ha pensat que disposar d'un parell de màquines diesel aniria be per empènyer els trens quan falla la catenària i que revisar aquesta i les vies de tant en tant és una bona pensada. No se sap que pensi fer altres coses, tot i les freqüents rodes de premsa.
La ministra de Foment ens xuleja i assegura que fa les coses ben fetes i que les seguirà fent així, amb l'aplaudiment dels governants provincials, que per això són del mateix partit o dels partits satèl·lits.
El ministre Clos assegura en una roda de premsa que Barcelona disposa d'una xarxa de subministrament elèctric millor que moltes altres ciutats europees, que de fet (ho vaig sentir jo, paraula!) està molt per sobre de la mitjana. Sabeu del català que va a Madrid i s'ha de fer perdonar el fet de ser català? Dons això...
Es que estem en mans d'uns irresponsables. Si no com s'explica que un dia fessin ministre d'Indústria a un indocumentat només perquè sortís en els telenotícies i proporcionar-se com candidat a la presidència de la Generalitat, i que més tard col·loquessin al mateix ministeri (que tindrà indústria?) un altre tipus per tal de deixar lliure el camí a l'hereu (el que hereta, vull dir) a l'ajuntament de Barcelona, amb la única finalitat aparent de sortir en els mateixos telediaris. I encara més, es posés de ministra de la cosa de l'habitatge una altra persona que, segons diuen els que hi entenen, serà la candidata del PSC a les properes eleccions. Algú pensava que els nomenats ministres (i per extensió consellers) són gent preparada, disposada a ocupar-se de les competències del seu ministeri o departament?
La Trama seguirà vigilant el panorama i posant de relleu aquestes petites contradiccions amb que la vida política ens sorprèn. I és que com deia aquell: - Vaya tropa!

Bombolla immobiliària

La trama recomana, especialment al voltants del PSOE però també a tots aquells que un dia o altra han d'anar a votar (o no), que donin un cop d'ull al video penjat a YOUTUBE: un reportatge de la BBC sobre la bombolla immobiliària, on la ministra Carme Chacón es nega a respondre a una pregunta del periodista sobre "que pensa de la bombolla immobiliària".

Chupi la ministra progre!, Guai la ministra del ram de l'habitatge!

Es digui el que es digui, a les façanes de qualsevol ciutat van apareixent més i més cartells de pisos en venda que, digui el que digui el sector del totxo i els governs, no es venen. De passada, ens expliquen que els preus "aterren suaument" i que la bombolla no esclatarà. La percepció del ciutadà és exactament el contrari, els pisos no es venen, els bancs comencen a reconèixer que els impagats d'hipoteques creixen... Que passarà en el país on el 40% de la renda depèn del mercat del totxo? La crisi està servida... però la ministra del ram no sembla saber-ne res (o no ens ho vol explicar).

Fa massa anys que els responsables de la cosa pública amaguen el cap sota l'ala, els autoanomenats d'esquerres i la dreta pura i dura. I ara què?

Mentre, la Trama se'n va de vacances amb el regust amarg d'una ministra incompetent (o potser encara pitjor?) i de la gran apagada de Barcelona, de la que ningú sembla ser-ne responsable (a part del ciutadà, que consumeix massa i ja se sap...)

ANEM DE VACANCES!

Ja tens resolt el tema de l’escola bressol de cara al proper curs?. L’increment inesperat i substanciós de la quota mensual de la teva hipoteca et deixa un petit marge?. FELICITATS! Ja pots anar de vacances!.

Ara bé, si no has tingut amb compte amb prou temps que havies de renovar el DNI o bé viatges a un país d’aquells on hi ha virus o bacteris desconeguts a casa nostra que t’obliguen a una vacuna exòtica, potser hauràs de canviar els teus plans. L’alternativa sembla ser que són llargues cues davant l’edifici/finestreta adequats. Es recomana matinar molt per veure si et donen número per l’endemà i, sempre que sigui possible, portar la carmanyola i l’ampolla d’aigua.

Si els teus plans són viatjar en avió, compta que ara els tràmits a l’aeroport són molt més feixucs –qüestions de seguretat-- i que el que abans costava aproximadament una hora d’espera s’ha convertit en un mínim de tres. Això si no tens la desgràcia que els teus bitllets formen part d’aquells venuts de més, no et perden l’equipatge, et canvien l’hora del vol o, senzillament la teva companyia no té avions per volar ni oficines a l’aeroport.

Si viatges per carretera, a canvi de gaudir del paisatge destrossat que ens està deixant la construcció de les vies del TAV, hauràs d’anar amb compte si t’atures a fer el natural recés per omplir el pap. No beguis res més que aigua! Qualsevol bri d’alcohol serà detectat per qualsevol de les dues-centes bufades que hauràs de fer pel camí. Tampoc són aconsellables les begudes dites refrescants i, per descomptat el menjar ràpid, que després t’engreixaràs i seràs una càrrega per a la seguretat social.

Tampoc corris! (Entenent per córrer qualsevol excés de velocitat respecte del que marquen els senyals de la carretera, siguin o no raonables), o tindràs aviat una salutació cordial dels nostres serveis de trànsit anunciant-te que hauràs de pagar per la teva irresponsabilitat (això sí, els pagaments a La Caixa) vers la seguretat vial i el medi ambient. Que volem respirar bé encara que sigui només per gaudir del paisatge de grues i obres a tort i a dret.

Quan, malgrat tot, arribis al teu lloc de destí podràs admirar des de l’hotel de quinze plantes a tocar del mar com són de tornassolades les meduses. Però procura no tocar-les perquè si has d’anar al metge d’urgències, descobriràs que les nostres costes no estan preparades per assumir l’increment de població estacional de l’estiu.

Alternativament, si quan et vas plantejar què faries aquest estiu vas decidir quedar-te a casa perquè has d’estalviar per pagar la hipoteca , els llibres dels nens i la guarderia del petit, que no porta llibres però ha estat del tot impossible aconseguir una plaça pública d’ensenyament no obligatori, tampoc estaràs tranquil.

No posis l’aire condicionat! Perquè malgrat et van donar tota mena de facilitats i et van reiterar que si instal·laves l’aire series més feliç, ara resulta que si engegues l’aparell seràs la causa principal del canvi climàtic.

Naturalment igualment no has de beure ni menjar hamburgueses, ni fumar, que se m’havia oblidat abans. Pots jaure al sofà i al capvespre, amb la caiguda del sol, pots sortir a passejar per Barcelona i compartir l’escàs espai existent als carrers (ja se sap, les obres es fan a l’estiu perquè destorben menys, més les obres necessàries del túnel del TAV -el “tunelillo” que diu no-sé-quin responsable de Renfe- etc.) amb milers i milers de turistes d’una qualitat que déu ser la que ens mereixem.

Podràs gaudir també d’una gran varietat de les anomenades festes alternatives, sempre que no es facin sota casa teva, perquè ja em diràs, tancar la finestra sense posar l’aire.... I creua els dits perquè a en W. Allen les filmacions li hagin sortit bé a la primera, perquè sinó les haurà de repetir i us puc assegurar que és tot un muntatge!.

Amb tot, si et quedes a BCN i vas a un bar (alerta amb el que demanes!) et semblarà que ets a l’estranger perquè els cambrers ni entenen ni parlen la teva llengua.

Això sí, siguis on siguis pots estar segur que estàs controlat, ja sigui perquè parles amb el mòbil, ja sigui perquè pagues amb la visa, ja sigui perquè, senzillament, llegeixes aquest post.

Malgrat tot, bones vacances!

PAPANATES

Darrerament La Trama té tendència a mirar el diccionari, cosa que està be perquè és allí on podem trobar el veritable significat de les paraules, i saber de què parlem sempre resulta important. Arran d'una notícia dels diaris he buscat el significat de "papanates" i he constatat que al diccionari de l'IEC no hi surt, si be en el català-valencià-balear apareix com a castellanisme, de "papanatas", que la RAE defineix com "persona simple y crédula o demasiado cándida y fácil de engañar".
La notícia recentment apareguda a tots els diaris del país ha estat la presentació de la peli que en Wody Allen filmarà a Barcelona. Hi van assistir la exministra (aleshores ministra) Sra. Carmen Calvo, dos consellers de la Generalitat, els Srs. Huguet i Tresserres, y el primer tinent d'alcalde de l'ajuntament de Barcelona, Sr. Carles Martí. No digueu que no resulta sorprenent: un tipus (famós, això si) presenta un projecte de pel·lícula y quatre alts càrrecs de l'administració, que pel que es veu no deuen tenir gaire feina, s'hi van a fer la foto. Si un científic presentés un projecte per estudiar la possible immunitat humana contra la legionelosis (per posar un exemple), hi aniria un ministre? algun conseller deixaria el despatx per anar tant transcendental presentació?.
I dons, que impulsa a quatre càrrecs, que deuen tenir una feinada, a deixar la feina i anar-se a fer la foto amb un còmic americà? La seguretat que sortiran en una foto al costat del famós? Poder donar la ma a algú més conegut i reconegut que ells mateixos i explicar-ho als cunyats en el dinar de Nadal?
I a més, que el ministeri de cultura i la Generalitat li han donat una pasta per filmar la peli (es parla de dos milions d'euros - 2.000.000 € -), i la revolada que es munta cada cop que surt a mirar exteriors, prendre una copa, fer pipi, o filmar (tallant la rambla en hores de feina i amb enorme desplegament de guàrdia urbana), resulten del tot incomprensible. El Sr. Allen deu estar convençut que ha anar a una república bananera, d'aquelles que la policia i l'exèrcit es posen al servei del colonitzador americà (del nord), que s'allotja en un hotel de luxe (de luxe pel país bananer, una quadra pel nou conqueridor) perquè no s'atreveix amb altres, que no surt sinó és amb un enorme desplegament de policia al voltant... i que a més, li donen diners.
Però el Sr. Allen està en un error perquè la nostra producció de bananes és molt limitada i som una república. Caldria fer-li notar que ha arribat a un país governat per papanates (però potser ja se n'ha adonat...).

Xiringuitos

Encara que sigui un post ràpid i poc elaborat, no me'n puc estar de comentar la notícia. Ahir es va reunir la comisió mixta estat-generalitat per acordar (o no) el traspàs de certes competències a la Generalitat. El Saura estava que no tocava de peus a terra de content, tot i que el seus veins de taula de Consell, Puigcercós i Montilla, no semblaven tant entusiasmats. Deu ser la diversitat de punts de vista...

A TV3 (la, cada cop més, seva) ens van explicar repetides vegades que ens havien traspassat la "gestió de costes". Òndia! Que guai! serem (seran) resposables de l'ordenació territorial de la costa... Però no, en una connexió, el corresponsal a Madrid va explicar, així com de passada, que ens havien traspassat certes "competències", quedant exclosos l'urbanisme i els ports (que hom es diu: - però hi ha més?). Dons si, la Generalitat de Catalunya es resposabilitzarà de "les instal·lacions turístiques no estables", o sigui, els xiringuitos! Ens han traspassat els xitinguitos de platja!

Acabem d'assolir les més altes cotes d'autogestió. Tenim els xiringuitos!

El Saura no s'entera? O és que d'on no n'hi ha no en raja?

Seguretat aeroportuaria

Darrerament es parla molt de terrorisme, a la tele, a la ràdio, als diaris..., sovint amb adjectius qualificadors: global, islàmic, polític, local, etarra... S'ha perdut una mica el sentit original de la paraula i s'aplica indiscriminadament a diversos actes (sovint violents) seguint les directrius oficials (això ja ho fan els periodistes, que s'apunten a una moda amb singular alegria). Però mirem que en diuen els diccionaris.

Gran Diccionari de la Llengua Catalana (IEC). Terrorisme: Utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política

Diccionario de la lengua española (RAE). Terrorisme: 1 Dominación por el terror; 2 Sucesión de actos de violencia ejecutados para infundir terror. Com que usa la paraula terror, anem a veure que és. Terror: (del lat. terror, -ōris). Miedo muy intenso (només he posat la primera accepció).

Curiosament, segons l'IEC es podria considerar com a tal qualsevol guerra (a la segona guerra mundial, per exemple, es va usar la violència de manera sistemàtica i indiscriminada, tant a les trinxeres com sobre Londres, Berlín, Coventry, Colònia, i no diguem Hiroshima i Nagasaki. Eren els aliats uns terroristes? Ho eren els exercits de l'eix? Jo personalment diria que els que van llençar la gent a la guerra eren una colla de malparits, però no els anomenaria "terroristes". Eren terroristes els membres de la resistència francesa? Deixem l'IEC, que sembla que no està a l'alçada de les circumstàncies.

La RAE diu que és la "dominació pel terror" o "actes de violència que infonguin terror", que és una por molt intensa. O sigui, que agafant la primera accepció, pel terrorisme no és indispensable la violència, només cal produir una por molt intensa (terror) que faciliti la dominació de l'aterrit. Jo podria tenir aterrit el meu veí explicant-li que hi ha lladres al barri, que són molt violents, la qual cosa em permetria tenir-lo més o menys sotmès a la meva voluntat. És a dir, que el terror es pot produir quan algú pensa que pot rebre, no és estrictament necessari que rebi. En resum, que jo seré un terrorista en la mesura que sigui capaç de produir una por molt intensa, sense que per això hagi d'exercir la violència, només cal que digui (i convenci) que la violència pot existir.

En aquest mon globalitzat, després dels atemptats de l'11-S (del qual hi ha, certament, algun dubte), de l'11-M a Madrid, dels de Londres i d'altres en diversos llocs del planeta, a part d'envair països amb excuses que s'han demostrat falses i que res no tenen a veure amb els atemptats, s'han implementat una sèrie de mesures de control als aeroports. Actualment aquest control ha assolit cotes clarament ridícules, com no poder portar líquids, fer treure el cinturó i les sabates, fins i tot el mocador del cap (cas real d'una amiga), engegar els portàtils i una llista interminable de mesures que produeixen llargues cues, enormes molèsties i, sobre tot, una important pèrdua de llibertat, a més de una constant vexació del passatger, que es veu obligat pràcticament a despullar-se davant d'un tipus uniformat (normalment d'una companyia de seguretat privada).

Té això alguna cosa a veure amb la seguretat? Des d'aquestes mesures els atemptats han continuat a trens, metros, autobusos, hotels.... Entre tant ens han explicat que uns tipus es van passejar per mitja Europa amb una capseta plena de

poloni 210 sense que cap d'aquestes mesures de control ho detectés. O sigui, queda demostrat que els dolents (que no deuen ser tontos) es salten les mesures de control i passen per la porta del darrera. D'altra banda, com que les mesures de control són molt espectaculars, no m'imagino cap dels potencials "malos" tractant de passar d'amagatotis pel costat de l'arc magnètic. I si jo fos dels dolents, deixaria de banda els avions i em concentraria (com de fet fan) en altres acumulacions de persones.

Per tant, cal concloure que les mesures de control no milloren la seguretat (de fet, ni ho intenten). Per a què dons aquestes mesures? Quins efectes tenen? Jo crec que només un: causar por (terror) en la població. I ja se sap que una població aterrida és més fàcil de controlar, més submisa, menys "protestona"... tot sigui per evitar que un dia pugui patir violència.

Si aquestes mesures tractessin de millorar la nostra seguretat s'aplicarien a TOTS els llocs possibles: trens, avions, autobusos, concentracions culturals i esportives, etc. Perquè només als aeroports? Jo crec que la percepció popular d'inseguretat dels avions és més intensa per allò que no toquen a terra, que si explota alguna cosa no se salva ningú perquè l'avió cau de molt amunt, mentre que en un tren sempre hi ha algú que se salva (i aquest podríem ser nosaltres). Tendim a pensar que "no em tocarà a mi", que és el que pensem cada cop que sortim a la carretera, on hi ha molts més morts que en tots els atemptats terroristes (a Espanya, l'any 2002, 5.347 morts).

En resum: si les mesures de control aeroportuari no són de seguretat (la realitat és així de tossuda), si només s'apliquen a un dels molts possibles llocs on teòricament es pot atemptar, si els llocs de concentracions massives no són vigilats amb la mateixa intensitat (potser ho són per altres procediments menys visibles i menys molestos per la gent), cal concloure que la única finalitat és mantenir la població espantada, aterrida.

A aquestes alçades del post, recomano vivament tornar amunt i rellegir les definicions "terrorisme" que aporta la Real Aacademia Española de la Lengua.

Un comentari final. Si un dia les companyies aèries disminuïssin els seus ingressos, només un 10%, les mesures de control als aeroports s'acabarien en 24 hores. Recordeu, sinó, que el cabell d'àngel de les ensaimades mallorquines va ser declarat "no líquid" per una tímida protesta dels pastissers. Si deixéssim d'anar amb avió (només reduint els vols de vacances) la seguretat deixaria de ser "el problema".

Està a les nostres mans... abans que ens anestesiïn definitivament.

NO VOLEN FEINA

Sembla que al mercat hi ha automòbils l'emissió de CO2 dels quals és molt elevada en comparació amb altres que són més respectuosos amb el medi ambient.

El govern ho ha detectat i creu que cal fer-ne quelcom.

Podrien fer-se moltes coses. Per exemple es podria evitar la fabricació d’aquest tipus de vehicles. Per exemple es podria incentivar l’ús de combustibles ecològics. Per exemple es podria promocionar l’ús de vehicles mixtes (elèctric-carburant). I segurament més coses. Tanmateix aquestes propostes, dites sense pensar gaire, comporten gestions i negociacions addicionals que topen amb interessos de tercers (fabricants de vehicles, petrolieres, ...).

D’acord amb això, el govern opta per dir: els vehicles que pol·lucionen més pagaran un impost addicional.

Al meu entendre, aquesta no és la solució al problema, atès que normalment els vehicles que més contaninen coincideixen amb els de gamma més alta i, per tant, poc pot influir un increment menor en comparació amb el preu total, al moment de decidir l’adquisició d’un vehicle d’aquest estil. Tampoc aquest fet evitarà que el vehicle en qüestió emeti menys gasos.

Hi ha uns altres vehicles que contaminen més que altres: els més antics i sense manteniment. Aquests no es veuran afectats i, per tant, tampoc deixaran de contaminar.

En aquest sentit, un millor control a través de l’ITV no estaria malament. Clar que l’ITV tampoc serveix per a res, llevat de per pagar un impost més. Per cert que la revisió d’ITV en vehicles de gasoil presta una atenció especial al tema d’emissió de gasos mentre, pel que vaig veure en un quadre-resum d’emissions contaminants, d’un mateix model de vehicle, és el de gasolina el que contamina més.

Tanmateix, el govern proposa un impost i amb això, problema resolt. Poca feina i a la memòria de l’acció de govern de la legislatura ja pot afegir un nou paràgraf en l’àmbit de protecció del medi ambient... i a una altra cosa.

Passo a un altre tema: les bosses de plàstic. Sembla que això comença a ser un problema (a mi em sembla que fa temps que ho és).

Com en el cas anterior, em venen al cap diferents solucions. Ja avanço que la primera crec que seria que la gent s’habitués a anar a comprar amb la seva pròpia bossa. Tanmateix, no ens ho posen fàcil, perquè si posem per exemple el tema verdures i fruita, és molt diferent el volum de compra en la botiga especialitzada que en el supermercat, on acostumen a embalar amb gran quantitat de plàstic, safates, etc. les quatre pomes que necessites, multiplicant el volum de la compra i fent insuficient el cabàs. El mateix és aplicable a les carns envasades, etc.

Per tant, primera mesura, fora envasos inútils, si us plau!

Hi ha un altre problema addicional. El ritme de vida actual fa que, sovint, haguem d’anar a comprar en sortir de la feina (on només faltaria portar el cabàs, a més a més de la cartera, el portàtil que t’has endut per acabar aquell tema urgent, la bossa del gimnàs on vas al migdia perquè no tens altra hora, el dinar que portes en carmanyola perquè cada dia no es pot anar al restaurant,...). Per tant, passes per súper abans d’anar a casa i et donen les bosses de rigor. Pregunto: i si aquestes bosses fossin biodegradables i de mida cubell d’escombreries?.

Per tant, segona mesura, bosses reutilitzables.

Segurament hi ha altres possibilitats, com ara bosses retornables, com les ampolles de vidre que també ho eren abans, etc.

Bé, també veiem que hi ha feina aquí, per tant: que les bosses es paguin. Línia a afegir a la llista d’accions per protegir el medi ambient i endavant que no ha estat res.

Com veiem, moltes coses es poden “resoldre” pagant.

El govern ho té tan assumint que ell mateix s’aplica la mateixa solució.

Aquests dies s’ha celebrat el debat de l’estat de la nació (o com es digui el debat de política general que es fa cada any). El president del govern ha anunciat una espècie de subvenció de 2.500€ per cada nou fill.

De seguida hi ha hagut una bona acollida per part dels mitjans i persones afins. Però algú s’ha parat a mesurar què costa un fill a una família?

No serien més bones solucions proveir de serveis públics adients, suficients i gratuïts o gairebé gratuïts de guarderies? O eliminar impostos indirectes a determinats productes (bolquers, alimentació infantil,...)?. O millorar l’atenció pediàtrica (com déiem l’altre dia)?

El govern sí que ho ha calculat, i això és més car que 2.500€ per nen i, encara pitjor, dóna feina!

SOBREPROTECCIÓ

En general i per definició, no n'hi ha cap dels governs actuals europeus i desenvolupats que, sigui quina sigui la seva tendència en l'eix esquerra/dreta no vulgui o no digui que vol la prosperitat del país.

Entenc, però, que hi ha dues tendències marcades. D'una banda hi ha els governs que opten per una política de més gran oferta de possibilitats i, per tant, més llibertat d'opcions i altres amb un desig de gestió total de la vida de les persones, per la sobreprotecció dels ciutadans: des del moment que neixen fins a la mort el govern té cura de tot.

Segons la meva manera de veure les coses, el benestar, l'equitat, la justícia social són i han de ser objectius del govern, però amb respecte a la llibertat de les persones, a la diversitat. Deia algú: la igualtat, segons com s'enfoqui, si s'imposa des de dalt i es pretén uniforme, pot portar perills per a la lliberat.

Em refereixo ara a l'actual govern de Catalunya i posaré dos exemples, d'entrada aparentment banals, però que que crec que il·lustren quina és la tendència.

Fins a la formació del primer govern tripartit el departament que té cura de les escoles es deia "Departament d'Ensenyament" i el que té cura de la sanitat "Departament de Sanitat i Seguretat Social". D'entre d'altres canvis que no donen gaire feina, aquests dos departaments van ser objecte de variació en la seva denominació, passant a dir-se "Departament d'Educació" i "Departament de Salut".

No entraré en el cost que representen aquests canvis. Únicament em vull referir a la concepció.
Mirem el diccionari (m'agrada molt consultar el diccionari: és un dels llibres més objectius de conec):
- Ensenyar: comunicar a algú (una ciència, un art, coneixences, una habilitat, etc.) donant-li'n lliçons, explicacions, etc. / Instruir / Indicar, mostrar, deixar veure.
- Sanitat: qualitat de sa, salut, salubritat / Conjunt de serveis que tenen per objecte la preservació i restauració de la salut pública d'una comunitat.
- Educar: formar (algú) desenvolupant i dirigint les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals.
- Salut: estat de l'organisme lliure de malalties / Plenitud de la condició humana / Segons l'OMS, la salut és "l'estat de complet benestar físic, mental i social, i no tan sols l'absència d'afeccions o malalties"

Si mirem els organismes dels dos departaments en qüestió, veurem clarament que no han variat gaire respecte dels anteriors governs. Estem, per tant, davant una qüestió de concepte: el govern vol vetllar per la nostra educació i la nostra salut. Personalment crec que el que ha de fer és proveir un bon sistema d'ensenyament i sanitari. L'educació i la salut han de ser responsabilitat de cadascú.

Així, mentre el govern vol que a les escoles s'eduqui, els col·lectius de mestres es queixen de la deixadesa dels pares que, diuen, deixen en mans de l'escola aspectes educatius que, en realitat, corresponen a la família. Al mateix temps, els pares que volen educar els seus fills d'acord amb el seu pensament, es queixen del dirigisme de l'administració en els dissenys curriculars. He llegit recentment en un article de F. Marc Àlvaro que els pares que volen i poden optar per una escola privada o concertada encara disposen d'alguna opció a triar, no així els que volen o no tenen altra opció que l'escola pública. A tall d'anècdota explica que el tradicional pessebre es va convertir en una escola pública en "un típic poble d'hivern" per tal de no ferir cap sensibilitat... dic jo que posats a no ferir, més val no fer pessebre, no?.

D'altra banda, i pel que fa a la sanitat, la salut que diu el govern, hem sabut aquests dies que hi ha un problema de manca de pediatres. Segons la consellera el problema es presenta a determinades hores, entre les 18 i les 21 hores, crec recordar, que són les que més nombre de consultes acumulen i, en canvi, és quan hi ha menys pediatres. Ella, que és molt espavilada, ja ha vist que això coincideix amb l'hora d'acabament de bona part de les jornades laborals. A veure si, malgrat ja ha fet la roda de premsa de rigor, hi segueix pensant i veu que el que cal fer és posar més pediatres a aquestes hores. Si ella vetlla pel sistema sanitari, els pares ja vetllaran per la salut dels seus fills.

I aquesta voluntat dirigista, a més a més, provoca situacions preocupants. Així podem llegir en els mitjans de comunicació com els nostres polítics discuteixen a bastament per la idoneïtat de l'assignatura d'educació cívica (segurament plenament matèria d'educació), mentre els alumnes que s'acaben d'examinar de les proves d'accés a la universitat (a l'educació universitària?) treuen cada cop pitjors notes en matemàtiques (matèria d'ensenyament).

LECTURES RECOMENADES -2

Al DOGC de data 11 de juny apareix un nomenament que, de nou, m'ha atret l'atenció.

També, naturalment, és un càrrec eventual o de confiança. Es tracta del nomenament del Sr. Marc Rius i Piniés com a coordinador general de Planificació estratègica del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació.

Com en el cas que comentava l'altre dia, el nivell i el grau cón els més elevats possible a l'administració de la Generalitat i el complement també de gairebé 40.000€ cada any. Per entendre'ns, això deu suposar uns 100.000-120.000€ l'any pel cap baix. Ignoro quina quantitat correspon al partit.

Pensem que aquest departament té una secretaria general, que encapçala el Sr. Boada. Una direcció de serveis amb, ni més ni menys, que tres subdireccions generals. Set direccions generals, amb un total d'onze subdireccions generals, dues secretaries i cinc organismes autònoms, a banda d'altres oficines, secretaries de comissions, gabinets, serveis (en plural) jurídics, i serveis territorials diversos.

Veiem les funcions del coordinador general de Planificació Estratègica del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació:

a) Participar en l'estudi, el disseny, la planificació, l'execució i l'estratègia dels programes d'actuació impulsats per la secretaria general del departament.
b) Assessorar i fer el seguiment del desenvolupament de les estratègies que s'apliquin per l'assoliment dels objectius marcats pel departament.
c) Fer el seguiment i l'anàlisi de les repercussions de les polítiques sectorials del govern en polítiques públiques de seguretat que impulsa el departament.
d) Planificar, dissenyar i coordinar l'elaboració d'estudis d'anàlisi i prospectiva sobre les polítiques públiques que impulsa el departament.
e) Desenvolupar qualsevol altra tasca que li sigui encomanada relacionada amb les anteriors.

Coneixent la quantitat de gent que hi ha per planificar, estudiar, dissenyar, assessorar, fer el seguiment dels temes, desenvolupar, impulsar, estudiar, promoure, gestionar, etc. etc... algú és capaç de saber què farà aquest senyor?... Potser no té prou feina a la secretaria política d'ICV?

LECTURES RECOMENADES

Em sap greu no disposar de temps suficient i, sovint, de paciència, per llegir amb detall el DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya). De ben segur em perdo moltes oportunitats de reflexió. Amb tot ho recomano.

Moltes de les entrades corresponen a purs tràmits. Tanmateix, hi ha un apartat, el que correspon a "càrrecs i personal" que resulta força ensinistrador.

En aquest apartat apareixen els nomenaments, convocatòries de places, distintius al mossos (sí també n'hi ha que fan la feina ben feta, llàstima que no els filmin!), etc.etc.

Em vull referir ara a aquest apartat i, més concretament a una resolució del Departament de la Presidència apareguda al DOGC del 30 de maig proppassat nomenant una assessora del president.

Caldria pensar que els càrrecs d'assessor han de servir per cobrir aquells buits en determinada matèria que es produeixen en l'organigrama dels diferents departaments. En rigor, hauria de ser difícil que això passés. Però seria explicable en aspectes puntuals. Així, per exemple, pot ser adient que l'ens responsable de temes religiosos compti amb un assessor per a aquelles religions amb poca o nova implantació al País.

Tanmateix, el president de la Generalitat té tot el Govern per assessorar-lo en qualsevol matèria. Personalment, si presidís la Generalitat, se'm faria difícil trobar un càrrec d'assessor per posar-hi un amic.

No és el cas del nostre president.

La resolució a la qual em referia abans nomena la Sra. M.A. Fernández Suau com a assessora en matèria de polítiques culturals i comunicació del Departament de Presidència!.

En la resolució s'especifiquen les funcions d'aquesta assessora, que són (no us ho perdeu!) "assistir al president en matèria de polítiques culturals i comunicació; facilitar al president els contactes amb els sectors corresponents; elaborar la documentació necessària per a les activitats públiques del president amb els diversos agents socials i territorials en aquest àmbit".

També s'hi especifiquen les retribucions d'aquest lloc de treball: màxim grup i màxim nivell més un complement específic de prop de 40.000€ anuals... Oi que no està gens malament?

I dic jo: què passa amb els temes culturals?. El president no es refia del conseller de Cultura i Comunicació? (potser perquè no és "dels seus" -motiu per altra banda molt de moda al govern actual-). Al president li sembla que el conseller en qüestió no està capacitat per assistir-lo en matèria cultural?. Pensa que no li facilitarà contactes amb el sector perquè se'ls guarda tots per a ell mateix?. Potser el president creu que , atès que ja existeix un ministeri del ram, no cal un conseller de cultura i ha fet un primer pas per eliminar aquest Departament?. Potser li dóna tanta importància a la Cultura i la Comunicació que vol assumir personalment aquestes matèries?. El president ha perdut la llista i, com que no ho té anotat, no recorda que té un conseller per a tots aquests afers?. El president té una amiga que no ha sortit regidora i cal col·locar?...

En tot cas, em temo que aquesta ampliació de plantilla i de pressupost per a temes culturals i de comunicació no la notaran els "agents socials i territorials en aquest àmbit" , la notaran únicament "els agents socialistes i territorials en aquest àmbit"...

kubotan

Si fa uns dies algú m'hagués parlat del kubotan hagués pensat que es tractava d'un joc de la play station o d'un ball africà. Ara, gràcies al cop de puny que un manifestant va endegar a un mosso sabem que és un estri de defensa i atac, no qualificat per no-sé-qui com a arma, però que si t'ataquen amb l'estri, sigui arma o no, et fa mal.
Sembla que els mossos el fan servir en certes intervencions, si be no és reglamentari. I si no és reglamentari: perquè el fan servir? Com? quan? qui decideix agafar-lo en sortir? Jo, en la meva ignorància de les coses de la poli, pensava que quan sortien només portaven allò que és reglamentari i que, per tant, el departament d'Interior els facilita. Però es veu que no, que els mossos poden fer servir estris (no sé si armes) no reglamentàries.

En aquest moment se m'acuden algunes preguntes:

- qui compra els kubotans? Cadascú pel seu compte? La patrulla va a la botiga i demana descompte per quantitat? El departament els compra "per si algú els vol fer servir"?
- qui decideix agafar-los en sortir? cadascú? el cap de la patrulla o el que sigui la unitat de tropa? en certs serveis o en tots? els agafen tots o només els que volen? o els porten sempre, com el boli (reglamentari?)?
- és l'únic estri "no reglamentari"? en poden fer servir d'altres? en aquest cas, quins? poden portar la pistola de casa? el cotxe ha de ser l'oficial o els mola més un Z4 que te el caporal? es pot portar una porra decorada?

A part de la conya que es pugui fer, aquest incident ha posat de manifest certa disbauxa en la reglamentació de la policia autonòmica, sobre tot perquè el seu cap, el Sr. Saura, no ha sabut explicat (o no pot) que fan exactament els mossos, quines instruccions tenen, quines armes o estris fan servir, en quines circumstàncies... I tot això també forma part de les actituds democràtiques. Que malauradament sembla que es perden en favor d'una mena de partit únic que copa totes les institucions.

Conte

Ara fa molt de temps un grup de mariners va arribar a una terra desconeguda. El paisatge de seguida els va atreure i van decidir endinsar-s'hi i explorar aquells paratges aparentment verges.
Al poc d'iniciar l'expedició, van descobrir restes que apuntaven la presència humana. Seguint els indicis van veure a la llunyania un poblat que els mostrà el que, aparentment i des del seu punt de vista, era una cultura inferior, poc desenvolupada.
Van decidir romandre emboscats i observar aquella forma de viure.
Era un poblat petit, on la gent vivia d'una forma molt natural. Caçaven, pescaven i recol·lectaven fruits i arrels diferents per menjar, s'havien construït uns habitatges primitius que els permetien romandre a l'abric de tempestes .
Quan havien passat quatre dies, els mariners van observar quelcom que els cridà l'atenció: els ornaments que portaven els habitants del poblat... Semblaven d'or!
Aviat van arribar a la conclusió que aquell lloc era una mina i que si aconseguien convèncer els habitatnts, en podrien treure un bon profit. Van decidir, doncs, fer-se veure i guanyar-se la confiança dels indígenes amb l'objectiu de fer-se amb l'or.
Convençuts de la seva superioritat intel·lectual i moguts per l'interès, van iniciar una relació de falsa amistat. S'instal·laren en un lloc proper i van començar el seu acostament al poblat i a la seva gent amb un gran esclat de generositat i amb exhibició de la seva capacitat de millorar la forma de viure fins que van aconseguir atreure l'interès dels aborígens.
Certament, passats uns mesos, els natius caçaven, pescaven i recollien fruits del bosc més fàcilment gràcies a les eines que els van facilitar els mariners a canvi de l'or que ells tenien. Va instaurar-se així una relació estable, si més no en aparença, però alhora desequilibrada, atès que d'una banda es basava en l'interès i de l'altra en la confiança.
Els mariners van decidir instal·lar-s'hi definitivament. La seva situació els permetia viure molt bé sense esforç. Obtenien or dels natius amb el que podien adquirir béns per a ells i renovar les eines que necessitaven els que ara ja consideraven els seus servidors.
Amb el temps però, les necessitats dels mariners per conservar el seu nivell de vida confortable es van incrementar notablement. Destinaven cada cop més or per a ells mateixos i dedicaven menys recursos a les demandes dels autòctons.
Aquests, que no eren tan ingenus com pensaven els mariners, ja havien detectat la magnitud de l'interès dels nouvinguts per l'or i van decidir reduir la seva aportació.
Les conseqüències van ser espectaculars. Els mariners-governants van fer reposició de fons en benefici dels seus servidors, que van veure solucionades les seves necessitats de forma immediata.
Passat un temps, però, les coses van tornar a torçar-se. Els mariners havien oblidat de nou que el seu benestar depenia dels indígenes. Aquests van recordar la seva capacitat de tancar l'eixeta de l'or i plegats van acordar que cada quatre anys farien revisió de la relació.
Pel que jo sé, amb els anys es va produir la situació curiosa de que cada cop que estava a punt d'acomplir-se el termini dels quatre anys, els mariners s'afanyaven a donar compliment a les necessitats dels indígenes. Fins i tot els feien regals addicionals. També els prometien coses cada cop més extravagants, fins i tot allò que no estava al seu abast d'acomplir, però això tant els hi era, perquè no ho pensaven dur a terme.
De nou els nadius van demostrar que no eren ingenus. Ja no confiaven en els mariners. Estaven disposats, si convenia, a liquidar de forma definitiva la relació i així ho van fer saber.
Els mariners no s'ho van creure... però va passar. Els servidors van deixar de proveir-los d'or.
Finalment aquells mariners van haver de marxar de la terra desconeguda. Tanmateix, altres mariners, atrets per la fama del lloc van comparèixer... i tot tornà a començar.
Així m'ho van explicar.
Conclusió: tots els mariners són iguals.