Ala est i ala oest (o el respir dels guionistes)

L’altre dia, segons què van informar diferents mitjans de comunicació, el president electe dels Estats Units i la seva esposa van visitar la Casa Blanca.

Aquest fet, la visita suposo que més protocol·lària que altra cosa dels futurs inquilins de la Casa Blanca, forma part d’aquelles litúrgies, no exemptes de certa teatralitat, que sovintegen en els afers polítics. A mi no em sembla malament. La imatge de “bon rollo” ajuda a crear climes adequats.

Em va donar per pensar, però, què deuen fer en aquestes circumstàncies. De vegades passa, que quan escoltes o coneixes situacions en les quals, amb tota probabilitat, no t’hi trobaràs mai o sempre les has viscudes a una llarga distància (i no només em refereixo a aspectes geogràfics), intentes posar-te en el lloc i imaginar com i què deu passar.

De fet alguna vegada ja he intentat imaginar què deu fer, posem per cas, SM El Rei un dia qualsevol. Això em ve al cap en situacions com ara, quan em llevo al matí (6.30 / 7 a.m.) i amb els ulls mig tancats començo a deambular pel dormitori per intentar saber exactament quin ha de ser el pas següent a realitzar (ja és ben curiós que gairebé cada dia fas el mateix a aquella hora però, precisament cada dia a aquella hora, has de pensar quina és la propera acció necessària si vols acabar sortint de casa quan toca). En tan quotidianes circumstàncies, algun cop he pensat que SM El Rei no té mai aquests moments d’incertesa. Imagino, i em puc equivocar, que ja deu anar algú a dir-li que ha d’obrir els ulls, i a continuació li deuen cantar l’agenda del dia (que pots comptar!) i quin vestit s’ha de posar en cada moment. No com jo, que haig de revisar l’agenda tan bon punt em llevo per veure si haig d’anar “de bonito” o no cal..., que ho podria fer el dia abans però fa molt mandra, què hi farem!.

Bé, tornem a la Casa Blanca. D’entrada és veu que és molt gran... o hi ha moltes cases que tinguin “ala est” i “ala oest”?. A casa meva, les ales es toquen i quan tenim visites em semblaria molt difícil dur-ne una part a l’ala est i una altra a l’ala oest. Per tant, és molt gran i deu ser molt complicat coordinar les ales. Tant és així, que mentre el Sr. Obama tracta les qüestions relatives a la coordinació de l’ala oest amb l’actual president, la seva dona ha de parlar sobre el funcionament de l’ala est amb l’ara ja per poc temps primera dama.

Imagino que les converses no deuen tenir continguts semblants. Les converses a l’ala oest deuen anar plenes de mots com ara missió de pau (potser algú altre en diu guerra, d’això), armament (per a la pau d’abans), informes secrets (per saber on cal anar a posar pau quan hagin acabat de posar pau allà on l’estan posant ara), ... ep! i també les converses amb Zapatero, que ara no és com abans, que han parlat 10 minuts per telèfon! (es veu que l’Obama parla castellà).

En canvi, a l’ala est es deuen emprar mots més amables: colors (que dic jo que tot no deu ser blanc), cortines, banys (molts), com aguantar segons quins actes (els coneguts com a “coñazos”), quines “senyores de” són més simpàtiques, on emplaçar les habitacions de jocs de les nenes: “a tu, Laura, què et sembla? I, per cert, vosaltres on poseu a dormir el gos?”, etc. Vaig escoltar que la Sra. Obama opinava que la Casa Blanca era freda i que hi havia molts corrents d’aire. Com no els ha d’haver amb tal quantitat de portes i finestres!.

Tot plegat em va dur a concloure que, sobretot els que porten les relacions públiques de la Casa Blanca i confeccionen els guions d’aquestes representacions, deurien respirar a fons al moment que es va proclamar candidat demòcrata el Sr. Obama i no la Sra. Clinton... Algú s’imagina el guió de la conversa entre l’expresident Clinton i la Sra. Bush?.