A qui votar?

L’any 2004 es va conformar a Catalunya el primer govern tripartit. En aquell moment, els partits que el varen constituir van voler denominar-lo “d’esquerres i catalanista”. Entenc que aquesta denominació perseguia dos objectius: situar els anteriors mandats a la dreta i netejar la imatge espanyolista del partit socialista.

A finals de l’any 2006 es va conformar el nou govern tripartit, ara “d’entesa i progrés”. També entenc que amb dues finalitats: ara sí que ens entendrem i, per tant, progressarem. A més a més, es va treure l’autodenominació de catalanista, per incidir en l’eix esquerra/dreta i perquè el catalanisme del govern –com el valor entre els militars- “se le supone”, més encara amb la presència d’ERC, de tanta influència, com sabem, en el seu si.

Durant quatre anys, doncs, a Catalunya se’ns vol vendre el gir de la política catalana cap a l’eix esquerra/dreta per sobre de catalanistes/no catalanistes. Se’ns diu que les qüestions identitàries no són les que interessen la societat catalana. Tanmateix, es produeixen fets i ens arriben missatges aparentment contradictoris amb aquest posicionament previ.

Per exemple, el Sr. Joan Ferran, diputat important del PSC –és portaveu adjunt del grup parlamentari- creu que les emissores de ràdio i televisió de la Corpo tenen una crosta nacionalista que cal polir. Evidentment el Sr. Ferran per nacionalista entén catalanista... o és que a continuació voldrà treure la crosta de les emissores espanyoles?.

Per exemple, el partit socialista està traient la pols -i el morrió- al Sr. Bono qui ja ha començat a expressar-se, en els termes que ens són habituals, en contra dels nacionalismes que no són el seu. La Sra. Chacón va dir per ràdio –tenint cura que no fos una ràdio d’abast estatal- que el Sr. Bono representa una part molt petita dels socialistes... potser sí, però un d’aquests pocs deu ser l’actual president de la Generalitat, que el va votar com a president del seu partit (PSOE) al seu dia.

Per exemple la Generalitat Valenciana tanca la possibilitat de recepció de les emissores de TVC al País Valencià. I ja veureu que no passa res, de fet quan hi governava el PSOE valencià també ho va intentar.

I en podríem trobar molts d’altres exemples de bona entesa entre la dreta i l’esquerra espanyola –inclosos els partits satèl·lits del PSOE- quan es tracta de “la crosta” :llei de partits, no publicació de les balances fiscals, seleccions nacionals, llei de dependència espanyola invasiva de les competències de la Generalitat, papers de Catalunya a l’arxiu de Salamanca, diferenciació de les matrícules dels vehicles, ...

Per tant, primera conclusió, el fet no és que la discussió nacionalisme/no nacionalisme interessi o no als ciutadans. A qui no interessa és al PSOE i a les seves delegacions territorials perquè la tasca els és feixuga.

Aquí han de pal·liar el fet que no hi ha diferència en els discursos dels partits majoritaris de l’Estat, potser sí en la forma (tromba del PP versus pluja fina -com diu Carod- del PSOE), però no en el fons. Per tant, millor no parlar-ne tal com sol de-manar el Sr. Montilla (gran aportació la de Zaragoza amb això de “el mudito”) i dir que no interessa a ningú. Allà han de mostrar-se més espanyolistes que els altres.

Anem per la política d’esquerres i de dretes. Uns pocs exemples serviran.

Immigració. Hem passat dels “papers per a tothom” a declaracions del president francès sobre un possible acord amb Espanya i Itàlia per fer fora els immigrants sense papers i problemàtics. També hem pogut saber una proposta del Departament d’Educació en el sentit que es crearan aules d’acollida temporals per als nens immigrants que arribin a mig curs o per a aquells que puguin tenir problemes d’integració, proposta sens dubte llunyana de l’ideari teòric-progressista.

Economia. No anem bé malgrat el Gobierno s’entesta en què aquí no passa res -coses de les èpoques pre-electorals-. Tant des de l’esquerra com des de la dreta, què s’ha fet o, encara més, què s’ha previst fer per pal·liar la dependència del sector de la construcció? Perquè s’ha permès i es continua permetent l’endeutament astronòmic de les famílies?. Què passarà amb la pèrdua patrimonial que representa la davallada de la borsa o del valor de l’habitatge?. Sens dubte, resoldre aquestes qüestions ha de comportar decisions, algunes poc populars, que s’hauran de prendre i que s’assemblaran tant si el govern és d’esquerres com si és de dretes.

Democràcia. Llistes obertes, sembla un mesura d’impuls democràtic i possiblement d’incentivació de la participació, no? I això, diuen, els preocupa. Els partits, però, no estan disposats a canviar res. S’estimen més la disciplina que comporta la confecció de les llistes electorals de manera centralitzada. I això succeeix tant entre els partits d’esquerres com entre els de dretes.

Per tant, segona conclusió, davant els problemes reals, les polítiques d’esquerres i de dretes s’assemblen molt perquè una cosa és discutir en el pla de les idees i altra molt diferent resoldre els problemes.

Així doncs, vol dir això que tant se val votar un com l’altre?. No. A Catalunya, per exemple, si en lloc d’haver el govern tripartit des de fa quatre anys –em sap greu insistir, però és que sempre sembla que avui sigui el primer dia- hi hagués un altre govern, l’aigua del Roina arribaria canalitzada i no en vaixell. Les aules prefabricades de les escoles del país segurament serien aproximadament les mateixes, però en continuaríem dient barracons i potser les aules d’acollida ja estarien en funcionament. El Sr. Boadella continuaria sent amic dels socialistes. Potser el túnel de Bracons tindria quatre carrils, mentre la MAT i el quart cinturó es farien de la mateixa forma que es faran. Els ajuts addicionals a les pensions que dóna l’Estat i que la Generalitat complementa no haurien patit interrupcions. Em temo que l’apagada general a Barcelona s’hauria produït igual i possiblement s’hauria incendiat l’Hospital de la Vall d’Hebró, però el president de la Generalitat hauria estat al capdavant, per fer-ho millor o pitjor, però al capdavant.

I a Madrid?. Si de les anteriors eleccions no hagués sorgit un govern d’esquerres, tal vegada no hi hauria matrimonis gais –potser sí unions legals que no es dirien matrimonis- i les tropes de l’ Irak haurien tornat més tard. I a Catalunya continuarien escatimant-nos les inversions, potser sense rialles o amb un somriure que no ens semblaria amable,... això sí, el govern en faria força barrila, perquè a Madrid no hi hauria els amics.

Llavors, a qui votar?. ...