Ciutadans - Titella

Allò que acostumem a nomenar institucions necessàries, moltes vegades són institucions a les quals ens hem acostumat. Aquesta és, més o menys, una frase d’Alexis de Tocqueville.

Tocqueville entre d’altres temes, parlava del perill de la creació per part de la democràcia de la seva pròpia forma de despotisme: l’anomenava el “despotisme tou” , fruit de l’assumpció total per part de l’estat de la protecció del ciutadà, sempre, és clar, que sigui l’estat l’únic “agent i jutge”.

M’ha semblat oportú aquest record a un pensador –que no oblidem que va viure fa uns 200 anys- arrel de l’elaboració que s’està duent a terme per part del Govern –Departament de Justícia; Montserrat Tura- de la modernització del Codi Civil de Catalunya relatiu a la persona i a la família.

Evidentment desconec el text en la seva totalitat –no hi tinc accés - però ha transcendit als mitjans la qüestió de la informació als fills adoptius d’aquest caràcter, el de fill adoptiu, per part dels seus pares quan siguin suficientment madurs –els fills, s’entén, encara que em sembla que a la Consellera tampoc li deuen semblar madurs els pares- i, en tot cas, als 12 anys.

Això, segons diu la Consellera, és el que recomanen els especialistes en salut mental. També ha dit que no hi haurà inspectors de “la cosa”.

La voluntat de la Generalitat amb aquesta normativa és, diu encara la Consellera, evitar problemes de consanguinitat en un futur i possibles trastorns infantils.

Què, com us ha quedat el cos?.

Fa molt temps, de fet crec recordar que va ser quan es va fer el primer tripartit, des de la Trama ja vam fer esment a un fet aparentment sense importància: el canvi de denominació dels departaments de Sanitat per Salut i d’Ensenyament per Educació. Fixeu-vos que no és tan innocent, tot plegat. Ja apuntaven formes aquests canvis.

Així, des del Govern –i del Gobierno- amb més o menys intensitat ens van dient si hem de fumar o no, què hem de menjar, etc. etc. En definitiva, anar transmetent en el moment oportú la jerarquia de valors i pautes de conducta que ens convenen per inculcar què és el que interessa i quines són les necessitats col·lectives i, com hem vist, també les personals.

Paral·lelament s’apel·len altres valors com el respecte a la diferència i a la pluralitat, però això sol acabar en formes retòriques utilitzades per sortir al pas davant una situació concreta. Serveixi d’exemple el tractament de falsa consciència respecte del fenomen de la immigració: ara papers per a tothom, ara no entra ningú més, les aules d’acollida eren el papu, ara no només no ho són, sinó que han esdevingut el millor dels invents de l’Hble. Maragall...

Tot plegat, aquesta immersió en la política de l’estat-paternal, implica un gran menyspreu vers el ciutadà, que esdevé ciutadà-titella únicament important pel que té de pagador d’impostos i de potencial votant.

Un ciutadà-titella despullat de referents crítics, sotmès a un grup de pressió inapel·lable: el Govern que, de forma més o menys dissimulada, i amb la coartada que a cada moment correspongui inculca els valors i pautes de conducta que no facin trontollar el missatge dominant.

Em sembla també que, a més a més, aquestes pautes de conducta es basen en la doble veritat i la doble moral. Així hi ha escoles públiques a les quals assisteixen fills de la classe política governant en les quals –i no dic que no sigui casual- el percentatge d’alumnes immigrants és molt inferior que en d’altres. Així, mentre els conductors-ciutadans-titella han d’anar a 80 km/h a l’entorn de Barcelona, els vehicles oficials no hi estan obligats, no fora cas que algun dels nostres il·lustres polítics arribés tard a sopar. Així, els ciutadans-titella en època –ara ja sí- de crisi han de fer números per arribar a final de mes, mentre el departament d’Economia i Finances per veure com fer front a la crisi, ha creat una nova direcció general. Així,....

Torno a recordar Tocqueville, quan parlava de l’estat-patern que tracta de mantenir el ciutadà en un “infantilisme etern”, sense la responsabilitat de pensar. Segons ell, són la formació i la cultura els determinants d’una societat per ser lliure o servil.

Pensem de nou què diuen els informes PISA o de la Fundació Bofill sobre el nostre sistema educatiu. Pensem també què n’opinen d’aquests informes responsables polítics tan directes com Ernest Maragall... deixo aquest tema sobre la taula perquè algú pugui rumiar.