Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris economia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris economia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 21 de març del 2010

Un altre post...

Tant de temps sense dir res... però és que la vida esdevé complicada, hi ha mil coses a fer, totes urgents, totes necessàries, totes indispensables... i la Trama sense un post que portar-se a la pantalla.

Des del darrer post han passat moltes coses: l’Hereu es debat entre gastar-se 70 milions d’euros en alterar la vida ciutadana amb l’excusa de la Diagonal, o gastar-se’n moooolts més amb unes olimpíades d’hivern, o totes dues coses alhora. Total, els diners no són seus, està a punt de perdre les properes eleccions i encara no ha deixat la seva petjada a Barcelona, com ho van fer els seus antecessors Maragall amb les olimpíades (d’estiu) i Clos amb el Forum (d’infausta memòria).

També hi ha hagut un aprenent de terrorista, fitxat en mil llistes, que va tractar de posar una bomba a un avió que anava als USA. Van fallar els serveis secrets americans (que el tenien en una d’aquestes llistes on hi ha tants noms que no tenen temps de mirar-se’ls), van fallar els serveis de seguretat de no-sé-quants aeroports de mig món, que no van detectar la bomba. I en lloc de despatxar a puntades de peu els responsables de tot plegat, els cervells pensants (?) han optat per comprar unes maquinetes que permeten veure’t a pèl: així podran saber si portes implants dentals, t’has operat els pits o duus un cargol de titani al fèmur des d’una caiguda esquiant.

Fa dos o tres dies, en un festival de ridícul, els serveis de seguretat francesos van publicar una imatge de 4 bombers catalans en un súper francès amb un peu de foto que assegurava que eren de ETA. Es veu que una font de tota confiança (un etarra detingut) els va assegurar que eren els seus col·legues, i a més, parlaven català! Dons no us ho creureu, però a la Suretée no han despatxat a ningú (ni s’espera que ho facin). La part positiva és que sembla que la delegació de la Generalitat a París ha tingut alguna activitat coneguda en allotjar els bombers i pagar els bitllets d’avió de tornada.

També s’han reunit una colla de ministres i consellers de Sanitat (o Salut, ves a saber), per mirar de retallar 1.500 milions d’euros per eixugar el dèficit públic que ha creat el seu jefe (l’inefable ZP). A mi no em fa res que retallin els extravagants beneficis de les farmacèutiques, però posats a estalviar també podrien mirar de retallar el pressupost de defensa (que deu ser pornogràfic), o suprimir un parell (o tres) ministeris (Cultura, amb totes les competències transferides, o Igualdad, amb totes les incompetències a casa). Però no, miraran a veure si convencen a les farmacèutiques (que ja han dit que no) i entre tant, s’ha liquidat el “deute històric” amb Andalusia, que sembla que allà les enquestes també van mal dades pels socialistes.

Entre tant, i de forma continuada, el Tripartit continua fent el ridícul: la comissió sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan, la nevada el passat 8 de desembre, la MAT, el 4rt cinturó (perdó, ronda del Vallès)... Però això no és una novetat, aquesta informació és intemporal i podria estar inclosa en qualsevol post dels darrers sis anys.

dissabte, 6 de setembre del 2008

El país que fabricava més rentadores que ningú

La corporació AYNAP S.A. té una estructura organitzativa on cada departament determina, fins un cert punt, l’orientació del negoci i la seva política comercial amb certa supervisió de la direcció de l‘empresa, que pot limitar l’activitat d’un departament si assoleix un risc excessiu, genera pèrdues o decideix dur a terme una política contrària a les normes genèriques de l’empresa. Però normalment, si un departament genera beneficis, sol disposar del vist-i-plau de la direcció general i la gerència, perquè l’empresa matriu recull una part significativa d’aquests guanys.

Fa anys, el departament IMMO, que fabricava rentadores, va incrementar-ne la producció i amb una política molt agressiva, va millorar-ne les vendes. Això va posar molt contenta a la direcció d’Aynap, s.a. perquè ingressava molts diners. Alhora per poder produir les rentadores calia maquinària i personal. La gent en part es va traspassar d’altres departaments i en part el van contractar de fora. La maquinària es va comprar a crèdit. Amb tot això, el departament de Seguretat i el de R+D (que, no ens enganyem, beneficis en forma de diners no en generen mai) es queixaven que ningú volia treballar amb ells perquè fent rentadores guanyaven més (per les hores extres, incentius, etc.).

La cosa anava de perles, el departament Immo venia rentadores a tort i a dret, cada família del país tenia una rentadora, però amb una campanya de promoció ben dirigida, van convèncer a la gent que era millor que cada membre de la família tingués una rentadora, i fins i tot la iaia que estava a l’asil, disposés d’un d’aquests enginys. Va arribar un moment que no es fabricaven prou rentadores i el que en tenia una en relatiu bon estat, li treien de les mans per un preu superior al que li havia costat. Vaja, que el personal especulava amb rentadores i les gran corporacions van crear distribuïdores de rentadores, que els deixaven uns bons beneficis. Els bancs donaven crèdits per a la compra de rentadores i qui més qui menys, estava entrampat amb dues o tres rentadores i amb els crèdits per a pagar-les. No cal dir que el preu de les rentadores es va disparar descontroladament, de forma que van arribar a ser tant cares, que els joves no en podien comprar i anaven a rentar la roba a casa dels pares, o s’ajuntaven cinc o sis i en llogaven una.

Per a Immo (del grup Aynap, s.a.), la cosa anava tant be que fabricava quatre vegades més rentadores que la competència, guanyaven més diners que ningú, la direcció del grup estava encantada i tot eren flors i violes.

Tot, tot, però, no. Alguns membres del Consell d’administració havien plantejat la saturació del mercat i que si un dia la gent s’adonava que amb una rentadora ja feia, es voldria vendre les que li sobressin, Immo no vendria ni una rentadora més i el grup es menjaria amb patates la maquinària que havia comprat a crèdit per fabricar les punyeteres rentadores. Però el Director General Sr. Schumaker i el Gerent Sr. Seblos els van assegurar que no passava res, que tot estava ABSOLUTAMENT sota el seu control i que el grup tenia unes finances tant sanejades que, tot i que la competència s’hagi començat a apretar el cinturó, AYNAP S.A. seguiria el seu procés ascendent i Immo seguiria venent tantes rentadores com fins ara. Dos dels consellers que van argumentar que el mercat es saturava, que tres empreses de la competència ja havien tancat i que encara havíem de pagar tota la maquinària, els van titllar de “contraris al grup”, negatius i irresponsables.

Com era d’esperar, les vendes de rentadores van caure a plom, Immo fabricava rentadores que no venia perquè no hi havia compradors, AYNAP S.A. va deixar d’ingressar els beneficis dels darrers anys i va haver de tancar el departament de R+D, el de Seguretat, i per tal de pagar els deutes de la maquinària, va despatxar el 30% de la plantilla de sis dels seus departaments, que lògicament van disminuir la seva producció i els beneficis del grup van minvar en la mateixa mesura. Tot i això, el Director General Schumaker seguia veient-ho clar i negava davant del Consell d’administració qualsevol problema, és més, va recomanar comprar una màquina alemanya que feia 30.000 rentadores al més, totalment automàtica, molt de fiar perquè la fabrica un amic seu.

En aquest escenari, algú contractaria el Srs. Schumaker i Seblos per a dirigir la seva empresa? Probablement no, la lògica indica que haurien d’anar a l’atur (a un atur daurat, això si).

Dons al nostre país, hi havia uns tipus que es van fer d’or construint 800.000 pisos l’any, més que França, Alemanya i el Regne Unit junts i venent-los a preus desorbitats. Tota l’economia es basava en els beneficis d’aquest tinglado i la gent que preveia que això no podia durar eternament van ser titllats d’antipatriotes. En aquest país que és el nostre, uns altres tipus, els Srs. Zapatero i Solbes van negar qualsevol vestigi de crisi fins el dia 9 de març, fins i tot després han desenvolupat una enorme riquesa semàntica per evitar pronunciar la paraula “crisi”. En aquest país, se n’aniran a l’atur 3.000.000 de persones, les que estaven entretingudes construint els 800.000 pisos, i això arrossegarà un grapat d’empreses que no feien pisos a tancar perquè els 3.000.000 d’aturats deixaran de comprar cotxes, teles i filets de vedella.

Dons en aquest país, hem tornat a contractar els Srs. Zapatero i Solbes de director general i gerent. Serem gilipolles?