Vaig escoltar a la ràdio i vaig veure per televisió el cas del Sr.CV, de Barcelona, el propietari que ahir va denunciar l'ocupació presumptament il·legal del seu domicili. Pel que he pogut escoltar posteriorment i pel que he llegit als diaris, potser que a més a més les persones que estan ocupant aquest habitatge hagin estat objecte d'un engany per part de tercers.
Tanmateix, no volia fer cap anàlisi del fet concret, sinó algunes reflexions a l'entorn d'aquest tema.
Segons sembla, el Sr. CV va anar a obrir la porta de l'habitatge de la seva propietat i el pany estava canviat. Com a conseqüència, no pot accedir-hi i va als mossos i els ho explica. Els mossos li diuen que sense ordre judicial no poden fer res. Sembla que aquest és el tràmit: ordre judicial i ja veurem què passa. En tot cas, passi el que passi al final, el que segur que passa és temps. En aquest casos es veu que anant molt i molt bé i en el cas de tractar-se del domicili habitual del propietari, estem parlant d'entre 5 i 10 mesos. Si el domicili no és l'habitual, podem estar parlant d'entre 1 any i 1 any i mig... Fins i tot, segons els responsables jurídics, podria passar que els okupes acabessin guanyant la causa presentant documentació acreditativa del seu dret d'estar allà, encara que aquesta sigui un frau o estigui emesa per algú que res té a veure amb el tema.
Què fa CV entretant?
Solució A: Llogar temporalment un pis (si pot)
Solució B: Anar a viure amb els pares, cosins, amics,...
Solució C: intentar reconciliar-se amb la parella de tal manera que puguin viure de nou plegats si més no fins que acabi el judici
Solució D: okupar un altre habitatge de característiques similars. Amb una mica de sort, els dos casos poden circular en els jutjats o allà on sigui de forma paral·lela i quan es resolgui aquesta segona okupació, CV ja podrà viure a casa seva.
Segueixo llegint la notícia: l'Associació de Propietaris de Catalunya proposa una altra alternativa.
Solució E: No avisar ni als mossos ni anar al jutjat. Esperar, senzillament, que el pis romangui buit i utilitzar el mateix sistema emprat pels actuals okupants: canviar el pany perquè no puguin entrar...
Pel que es veu, a l'entorn d'aquests fets -cada cop, pel que sembla, més habituals- ja s'ha creat un negoci paral·lel. Hi ha persones que pel preu de 3.500 a 5.000 euros et treuen els okupes de casa!. I sembla que el tema funciona!
Amb tot, es responsables jurídics (els que abans deien que els okupes podrien tenir la raó encara que sigui mitjançant frau) adverteixen que aquesta pràctica és punible. Entre altres coses, els okupes podrien argumentar que els han robat els seus béns de forma il·legal i el propietari tindria totes les de perdre....
ALGÚ M'HO POT EXPLIKAR???
_____________
Deixem ara la realitat o la notícia tal com apareix als mitjans i fem un parell de supòsits:
Supòsit 1
El Sr. A és un lladre de cases. S'introdueix a les llars aprofitant l'absència dels propietaris i s'enduu tot allò que és de valor.
Sabeu què fa el Sr. A?, doncs es vesteix amb el pijama per entrar a les cases a robar i, si apareix el propietari amb els mossos, s'asseu al sofà, pren el comandament a distància i, senzillament diu als mossos que ell viu allà!. Els mossos miren amb mals ulls el propietari, li diuen que faci una denúncia als jutjats i marxen emprenyats perquè els han molestat en plena nit per una simple okupació. Que ja està bé, que els propietaris haurien de saber que això no és cosa seva!... Oi que és intel·ligent el Sr. A?
Supòsit 2:
Ara el Sr. A és un empresari del negoci de treure okupes. Tanmateix darrerament té pocs encàrrecs (no perquè no s'okupin habitatges, sinó perquè hi ha molta competència) i decideix llogar ell mateix els okupes. Els diu on s'han d'instal·lar i els avisa quan ja poden marxar. Ell cobra 4.000, dels quals 1.000 són per als okupes.
Més endavant troba un sistema millor: cobrar els mateixos 4.000 per assegurar que no hi entraran okupes. Se n'estalvia 1.000.
Aquest Sr. A és un linx!, però els més contents de tots són els mossos (ara ja no els molesten per okupacions atès que no es produeixen) i els responsables jurídics (ja no hi ha judicis per okupacions)
divendres, 19 de gener del 2007
Algú m'ho pot expliKar?
Publicat per
cobaltina
a les
15:11
5
comentaris
dimecres, 3 de gener del 2007
Mals temps per a la poesia...
Avui m’han informat de que una creença que arrossego des de fa anys no és certa: els líquids no s’escolen en sentits contraris als dos hemisferis. M’han adreçat a un parell de llocs de la xarxa que sembla que ho demostren. Els transcric per qui es vulgui desenganyar:
http://axxon.com.ar/rev/139/c-139Divulgacion.htm
http://www.kidsnewsroom.org/elmer/infocentral/frameset/meterology/Bad/BadCoriolis.html
Si és que ja no et pots refiar de res ni de ningú...
Quan estudiava Mecànica, el catedràtic ens va il·lustrar sobre el terme sobrer que apareixia a la derivada segona de la variable espai: l’acceleració de Coriolis, deia.
Anys després, a un hotel de Buenos Aires vaig poder comprovar que pel desaigüe del lavabo l’aigua s’escolava en sentit contrari del que el dia abans m’havia preocupat d’observar a Barcelona.
Molts més anys després, a Kenia, uns negrets molt eixerits ens demostraven, als dos costats de la ratlla de l’equador, l’efecte Coriolis als turistes, amb molt de convenciment i amb un embut ple d’aigua. Si jo mateix deixava caure els escuradents damunt l’embut!
I avui va un materialista històric i m’engega tota la poesia a fer punyetes: el catedràtic de Mecànica era un ignorant o un bandarra, a Buenos Aires em vaig malfixar i els negrets em van prendre el pel i un dòlar.
Als polítics, als capellans i als jugadors de futbol ja fa molt de temps que no me’ls crec. Si tampoc no em puc creure a Coriolis, què em queda?
Menys mal que, com diu el Detritus, sempre ens quedarà la trama polaca.
Publicat per
Fonte
a les
14:39
5
comentaris
divendres, 22 de desembre del 2006
Sort que no duu sonotone
A la meva escala viu el Sr. Manel. El Sr. Manel, que té molts anys a l'esquena i que n'ha vist de tots colors, diu que no entén moltes coses que passen actualment.
El Sr. Manel és un antifranquista empedreït, però no creu tampoc que des del bàndol republicà es fes tot bé. Pensa, per tant, que si s'aprofundeix en la història més recent caldria fer-ho amb objectivitat. Tanmateix no acaba d'entedre perquè quan això -que a ell li sembla tan sensat- li diu al seu nét -que és d'esquerres i políticament correcte- ha de justificar-se començant per recordar-li que no és franquista ni de dretes.
El Sr. Manel va estar estalviant per comprar-se un sonotone -el Sr. Manel és una mica sord-, però no ho ha pogut fer encara.
Primer, quan ja tenia els calerons a punt, el seu nét va necessitar un tractament odontològic. La seva filla -el Sr. Manel viu amb la seva filla- no tenia prou diners en aquell moment i ell amb molt de gust va sacrificar el seu sonotone per tal d'arreglar les dents del nét. Com en el cas del sonotone, aquest tipus de tractament va a càrrec del malalt.
En ocasions posteriors va passar el mateix amb el tractament de logopèdia, les ulleres i una faixa ortopèdica que va necessitar com a conseqüència d'un malaurat accident domèstic que li va deixar l'esquena en condicions precàries.
El Sr. Manel, que ja sabem que no és de dretes i que no entén moltes coses que passen, no volia anar a votar en aquestes darreres eleccions. No li semblava bé que malgrat tot el que es va dir i prometre en campanya, els seus, l'esquerra que per fi arribava a la Generalitat, no hagués fet res per la seva filla i el seu nét que no poden accedir a un habitatge i han de viure amb ell. Tot i que la situació no el molesta, ans al contrari, ja que potser tampoc podria disposar d'una atenció adequada a la seva situació personal.
El Sr. Manel, però, va llegir al diari que el Sr. Montilla prometia sonotones per a la gent que en necessités... El Sr. Manel va votar el Sr. Montilla.
Avui la filla del Sr. Manel no ha comprat el diari perquè el seu pare no llegís que la Generalitat diu que es farà càrrec de les operacions de canvi de sexe de les persones que ho necessitin. La filla del Sr. Manel ho ha escoltat a la ràdio i ha pensat ... "sort que no duu sonotone!"
__________________
Serveis d'aquest tipus crec que haurien de ser la cirereta del pastís. Entenent per pastís un servei sanitari com déu mana.
Personalment si hagués de prioritzar començaria per sanejar la gestió. La sanitat pública costa molts i molts diners al contribuent-persona i al contribuent-empresa i és vergonyós que la mala gestió permeti forats pels quals fuig contínuament el pressupost.
Això podria fer-ho molt bé l'actual govern, atès que és un tema de gestió.
Tot seguit, en funció de les disponibilitats, caldria anar establint la cobertura dels diferents serveis que encara ara són a càrrec del malalt. Segurament, d'entre els serveis actualment sense cobertura, jo no començaria per les operacions de sexe, però amb el temps el pressupost segur que ho permetria.
Per aquesta segona fase potser caldria esperar un nou govern. És un tema més polític.
__________________
Com el Sr. Manel, jo tampoc sé perquè, però em justificaré: no tinc res contra el canvi de sexe.
Publicat per
cobaltina
a les
14:08
5
comentaris
dijous, 21 de desembre del 2006
TV3, la seva

Darrerament TV3 ens ha acostumat a uns telenotícies de qualitat ínfima on els successos dramàtics (sobre tot si passem lluny de casa) formen un primer bloc, seguit de notícies internacionals (malauradament, sempre n'hi ha de força dramàtiques) i acabat amb un bloc llarguíssim d'esports on mai hi manca la informació relativa al Real Madrid, encara que no hagi passat absolutament res. Rares, poques vegades, surt alguna informació local, a no ser que sigui absolutament imprescindible o per a major lluïment del govern. El format es diferencia de l'època Maragall, sobre tot, per l'absència de consellers dient la seva encara que no vingués a cuento. Els consellers han desaparegut del telenotícies, no hi són, no diuen res, mai fan declaracions.
La cosa encara és pitjor. Les notícies són filtrades des d'algun lloc desconegut però imaginable. Uns exemples:
a) un dia el TN va obrir amb la sentència del Tribunal Constitucional anul·lant el trasllat de la Comisión Nacional del Mercado de Telecomunicaciones a Barcelona a causa d'un defecte de forma en la documentació tramesa pel ministeri d'Indústria (regit pel Sr. Pepe Montilla, actualment president de la Generalitat). Se sap, s'ha filtrat, que es va rebre una trucada des de presidència de la Generalitat indicant que això "no era una notícia important com per obrir el TN". I d'aquest afer mai més se n'ha parlat. Mai.
b) un altre dia no molt llunyà, es va obrir el TN amb el decret de la tercera hora de castellà, tot dient que el departament d'Educació s'adaptaria sense problemes i que això no faria perdre hores de català. Alguna cosa devia passar immediatament, però al resum de tancament del mateix TN (el mateix, eh?), el presentador va matisar el fet, va treure ferro a la suposada "adaptabilitat" del conseller Maragall i que, tot plegat, el govern ja ho estudiaria. Abans d'acabar ja havien rebut la trucada.
c) es prou coneguda, per pública i en directe, la trucada de l'Ernest Maragall al programa de l'Antoni Basas corregint una informació que no li feia el pes.
L'intervencionisme del present govern en la CCRTV és tant exagerat que supera de bon tros el que en l'etapa tripartitONE ens va escandalitzar. El silenci de la totalitat dels consellers, la inactivitat del govern, l'omertà informativa a que ens té sotmesos la presidència, ha assolit nivells que mai ens haguéssim imaginat. La realitat que no sembla importar al Sr. Majó (jefe de la seva) és que TV3 perd audiència, fins i tot els Telenotícies que eren l'espai més seguit i valorat.
L'altra realitat, trista realitat, és que la televisió nacional pública catalana s'ha convertit en un ens manipulat sense cap vergonya pel govern. On anirem a parar? Dons possiblement, al NODO, que els més vells ja coneixem.
I que hi tenen a dir els periodistes? Aparentment, res (al menys, res no diuen).
Publicat per
marius
a les
18:33
3
comentaris
divendres, 15 de desembre del 2006
Procés de destrucció
Fa molts anys, l'any 1978, es va promulgar el Real Decret d'Ensenyament del Català. Aquest Reial Decret, que fa quatre dies hauria semblat insuficient i avui tal vegada excessiu, va ser molt treballat i molt important.
Fixeu-vos que dic l'any 78. Feia ja -o només, segons es miri- 3 anys de la mort del dictador i uns pocs mesos de la recuperació de la Generalitat -aleshores dita "provisional" suposo que perquè no era clar el seu futur-.
La recuperació de les institucions estava, doncs, a les beceroles i, en molts aspectes, la situació era hostil.
En tot cas, amb un govern a Madrid presidit per Adolf Suarez, amb una situació de prevenció i una sensació constant de temporalitat, des de la Generalitat, amb molta i molta cura i amb alta i alta política, s'aconseguí que es tirés endavant aquest Decret.
Em consta que ni la UCD ni el PSOE n'eren partidaris. Tampoc l'aleshores president n'era un gran defensor i, llevat d'excepcions, tampoc ho veien clar alguns dels membres del govern "provisional" que haurien vist amb més bons ulls una introducció no obligatòria o un desenvolupament diem-ne "darwinià" de la llengua catalana al sistema educatiu. Amb tot, aquest primer pas es va tirar endavant i donà peu a la posterior instauració del català al nostre sistema educatiu.
La gestació d'aquest primer i definitiu pas va ser llarga i, com deia abans, delicada. El R. Decret es va promulgar al juliol de 1978. Més de mig any de negociacions (i molts anys de condemna a una formació monolingüe) va costar que des de Madrid (no es podia fer des de Catalunya) es reconegués l'obligatorietat de l'ensenyament de la llengua catalana a Catalunya.
Aquest R.Decret va ser fonamental. I sobre aquests fonaments s'ha anat bastint un sistema educatiu amb la necessària presència de la llengua pròpia de Catalunya. És a dir, un sistema educatiu normal en qualsevol país.
Ara, gairebé 30 anys després, la situació és diferent. El nostre Govern és postnacionalista i no pensa que calgui defensar obsessivament els símbols (l'idioma és un símbol?). Així ho ha establert el president i així ho acaten els consellers, siguin o no sobiranistes.
El passat dia 1 de novembre es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya. Fa un mes que hi ha Govern, encara avui l'organigrama de la Generalitat no s'ha completat i ja veiem que ens diuen que el castellà és la llengua que necessita incrementar la seva presència en el sistema educatiu. Un mes.
El més bo de tot plegat és que hi ha acord entre els membres del Govern per "defensar les competències educatives" de la Generalitat (faltaria més que no hi hagués acord en això). En cap cas hi ha acord perquè sigui o no necessari o convenient aquest increment del castellà al sistema educatiu, en aquest terreny no es volen posicionar no fora cas que trontollés alguna cadira.
En tot cas, cal recordar que l'any 78 no hi havia competències. El que hi havia era, ni més ni menys, que voluntat.
A aquest fet, puc afegir altres situacions que s'han produït aquests darrers dies com ara el tema "banderes" o, encara més important, el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació (d'un partit fins fa poc dit sobiranista) diu que la cultura catalana ha de ser com més àmplia millor. En diu "concepció omnicompresiva" (sic). Diu que la cultura catalana és "tot allò que les persones, amb el bagatge que porten, fan a partir del moment que són aquí". Suposo que aquestes declaracions les fa per començar a preparar el terreny per a la Fira de Frnkfurt.
Dit d'altra manera, la literatura en llengua castellana que es fa a Catalunya és cultura catalana?. La Fira d'Abril que es celebra a Catalunya també?. O bé, Ausiàs Marc (en tant que autor valencià que, estrictament i d'acord amb les noves coordenades político-correctes no va néixer ni dur a terme la seva obra a Catalunya) no és autor català?. Raimon només fa cultura catalana quan actua a Catalunya?
En fi, sovint aquests dies tinc la sensació que estem on érem abans del 78. Però amb un govern diferent, sense cap altra aspiració que la de mantenir-se, i en un procés de destrucció, més perillós per subtil, de qualsevol referent de catalanitat.
Publicat per
cobaltina
a les
19:53
8
comentaris
dilluns, 4 de desembre del 2006
Benvolgut Sr. Carod:
Permeti'm que em presenti com a voltant potencial (i ocasional) d'ERC i permeti també que em dirigeixi a vostè, en tant que president del partit, per demanar-li si em pot aclarir alguns punts que m'han desconcertat d'ençà de les darreres eleccions.
Li haig de confessar que els resultats de les eleccions no m'han agradat, no tant pels percentatges dels diferents partits, sinó per l'abstenció de la meitat dels votants, dada que, per cert, hauria de merèixer una reflexió una mica més profunda per part dels polítics i no l'oblit immediat passats els cinc minuts següents de la seva publicació.
No obstant, no és de l'abstenció que li vull parlar, sinó de las raons d'Esquerra per formar part del tripartit que governarà Catalunya sota la presidència del Sr. Montilla. Certament, no entenc les seves motivacions per constituir aquesta coalició, el president de la qual ha manifestat en el seu discurs d'investidura que no vol aprofundir en les reivindicacions "identitàries". No entenc que es faci una coalició amb uns partits que els van expulsar del govern fa pocs mesos. No entenc el repartiment de "cromos" que ha representat la distribució de responsabilitats de govern, que habitatge estigui al mateix departament que medi ambient, que indústria, comerç, turisme estigui amb universitats i recerca, que consum estigui a economia i finances. Jo no ho entenc i li haig de dir que gran part de la gent que conec (molts d'ells votants seus) tampoc.
I Catalunya, Sr. Carod?
L'espectacle que han donat fins ara fa molta llàstima i com a català, em fa molta vergonya. En profundament trist i avergonyit, que vol que li digui...
No espero que em respongui aquesta carta, però si ho fa, sisplau, no reivindiqui la política social com a bandera del conjunt de les forces polítiques autoanomenades "d'esquerra" (un dia, si vol, parlarem de què representa una política d'esquerres però no és aquesta l'ocasió). Si respon, expliqui'm, sisplau, les raons de caire nacionalista que els han portat a pactar amb el PSOE i amb la que es reivindica com "esquerra intel·ligent".Si li arriba, li agraeixo l'atenció en la lectura d'aquesta carta i estic a la seva disposició per qualsevol aclariment o informació complementària que estimi convenint.
Mentre, esperant impacient la seva resposta, aprofito l'avinentesa per saludar-lo molt cordialment,
Màrius
PS Aquesta carta ha estat tramesa al Sr. Carod a través del seu blogg, per si vol respondre. Esperem amb ànsia els seus comentaris
Publicat per
marius
a les
8:59
8
comentaris
dijous, 30 de novembre del 2006
Poloni 210
Llegeixo esparverada com s'ha magnificat la troballa de material radioactiu a dos avions de British Airways. No han especificat on dels avions ho han trobat, què hi han trobat ni en quines quantitats. Això sí: quedi ben claret que els malos sempre van amb avió abans de cometre totes les seves atrocitats malvades.
Ens presenten com evident que trobar restes radioactives en avions que alguna vegada han fet la ruta Moscou Londres té relació directa amb l'enverinament de l'espia rus.
L'espia rus va ser enverinat amb Poloni 210, que es desintegra bastant lentament emetent partícules alfa. (Llegia a El País que el P210 té una vida mitja de 136 dies, "Esto significa que cada 138 días se desintegra la mitad de la partícula". Sense comentaris...) Les partícules alfa viatgen molt pocs centímetres a través de l'aire, de manera que no és potencialment perillós a no ser que s'ingereixi. Les partícules alfa poden fer estralls en impactar amb les cèl·lules dels òrgans, això és el que li va passar a l'espia rus en qüestió. A part d'això, segurament el poloni en algun moment de la seva cadena de desintegració també emet partícules gamma (rayosequis, perquè ens entenguem), cosa que com a molt pot activar alguns dels àtoms que hi ha a l'aire, però aquest rastre desapareixeria en poques hores. Vull dir que perquè es detectin restes radioactives caldria que hi quedés poloni, a l'avió.
Total, que el que la poli comença a investigar sobre l'assassinat per enverinament són els avions que van de Moscou a Londres? I a sobre hi troben restes radioactives? A més, diuen que les restes són allà des d'abans de l'enverinament (perquè els avions van fer aquesta ruta força abans), i per tant, les restes han de provenir de qui ho transportava, no pas d'algú que posteriorment estigués en contacte amb en Litvinenko.
Jo m'imagino una mena de Mr.Bean o de Homer Simpson portant un flascó de material radioactiu a l'avió amb una ampolleta que vessa i neteja la taca del seient amb la corbata de la hostessa, o una capsa que se li obre i li cau tot de pols per terra i ho recull amb el barret de la senyora que va al seu costat. Perquè sinó no m'explico que algú transporti Poloni 210 en un avió i en deixi restes.
A més a més, com que el poloni també emet gamma, si els malos que portaven el poloni a l'avió ho van entrar a la cabina amb l'equipatge de mà, els polis que miren amb raigs X les maletes haurien d'haver vist una cosa molt brillant a les seves pantalles. A no ser que el poloni anés recobert amb plom i ben segellat. I si anava ben segellat, com pot haver-ne quedat cap resta a l'avió? I si les restes s'han trobat a la bodega, per què demanen als passatgers que es posin en contacte amb la companyia i amb les autoritats per comprovar que no estan contaminats? (us juro que ve al diari un número de telèfon de la Gran Bretanya per trucar).
O és que tot plegat només forma part d'aquesta campanya de psicosi col·lectiva? No serà que és una manera més de reforçar l'argumentació de la seguretat que ha portat els darrers mesos a la bogeria de la reglamentació sobre el transport de líquids? Paraules com radiació i radioactiu fan por i per això les utilitzen, conscients que la majoria de la població no sap de què li parlen?
Ah, i el detall que hagin trobat restes en dos avions és fenomenal. Clar que sí. El que va sobrar s'ho van emportar cap a casa, tu, que mai se sap. Això sí, en les mateixes condicions, l'ampolla sense tapar, el trajo tot arrugat i fumant a la cabina de l'avió.
Publicat per
eva
a les
16:12
7
comentaris
dilluns, 27 de novembre del 2006
Anàlisi d'una frase
"El nom de Govern d'Entesa" és una operació de màrqueting i respon descaradament a un esforç desesperat perquè la gent pensi que realment es poden fer coses diferents des d'un govern format pels tres partits d'esquerres".
La frase no és meva.
Veiem amb una mica de detall què ens estan dient:
- El nom Govern d'Entesa. Ens estan dient que és només un nom?. Perquè aquest nom i no senzillament "govern"?, ja vaig dir en altre post que respon al desig de diferenciar-lo, no tant dels maleïts 23 anys de govern de CiU, sinó dels magnífics 3 del tripartit1. En tot cas, em sembla superflu dir que un govern hagi de ser d'entesa... què menys es pot demanar a un govern!.
- És una operació de màrqueting. N'hem vist moltes en la nostra societat de consum d'operacions de màrqueting i, normalment, responen únicament a necessitats de mercat, ja sigui per modernitzar un producte ja sigui per adequar-lo a noves normatives. Habitualment no canvia en res el producte, únicament la denominació o l'envàs. Tanmateix en ocasions aquest és un esforç balder. Un exemple prou conegut és l'actual "Don Limpio" (govern d'entesa i de progrés)que, per a molts, malgrat l'esforç econòmic i de comunicació segueix sent "Mr Proper" (tripartit).
- Respon descaradament a un esforç desesperat. Sinònim de descarat: desvergonyit. Definició de desesperació: estat greu de pertorbació de l'ànim deguda a la pèrdua de tota esperança de salvació... És a dir, sense vergonya per a la salvació de què o de qui?... tal vegada del país?
- Perquè la gent pensi que. És a dir, no perquè n'estigui segura, només cal que s'ho pensi.
- Es poden fer coses diferents. És que ara canviarà la política per coses, com deia aquell, no millor ni pitjor, sinó diferents?. Potser les que es faran ara no seran d'esquerres i catalanistes? ho seran més? Ara seran no d'esquerres sinó d'entesa i no catalanistes sinó de progrés?
Si jo tingués quelcom a veure amb el nou govern i/o amb els partit que l'han engiponat i m'hi referís, en termes semblants a la frase que inicia el post, potser hauria dit:
"El Govern d'Entesa no és només un nom, tampoc una operació de màrqueting que respongui descaradament a un esforç desesperat dels partits per manteninr-s'hi, ninó una realitat, un govern format per persones que s'entenen i la gent pot tenir la seguretat que es poden fer i es faran les coses de forma diferent des d'un govern format pels tres partits d'esquerres"
Clar, que a mi no m'ha traït el subconscient...
-------------------
PS. La frase és , segons han informat diversos mitjans, d'en Xavier Vendrell d'ERC.
Publicat per
cobaltina
a les
17:17
5
comentaris
dilluns, 20 de novembre del 2006
Entesa i progrès: políticament correcte
Fa pocs posts quan es parlava de l'abstenció es feia referència al fet que problemes que preocupen la societat no són els mateixos o no ho són amb el mateix ordre de prioritat que els que preocupen els polítics. Es deia també, i estic d'acord, que aquesta és una de les causes de l'abstenció.
Tamnateix, entre la societat en general i la classe política no hi ha únicament una divergència d'interessos, sinó també una divergència de llenguatge i de conceptes, fet que em semla remarcable.
Està de moda parlar del que és políticament correcte. Què vol dir exactament això?
No entraré en el tema de llenguatge de gèneres i coses semblants, hi ha articles i llibres divertits sobre això. Em refereixo als conceptes políticament correctes i als mots políticament correctes.
Per exemple, hem vist com a Suècia unes caricatures en les quals apareixia Mahoma provocaven crítiques i fins i tot agressives amenaces des de sectors fundamentalistes islàmics. També a Alemanya es va autocensurar una producció operística per temes semblants.
Aquests fets, en general, vistos des d'aquí no ens semblen bé i els deplorem: no ens semblen políticament correctes perquè coarten la llibertat d'expressió, etc.etc. Tanmateix, segurament des dels sectors crítics es podria argumentar exactament el contrari.
Per tant, què és allò políticament correcte? Qui decideix què és políticament correcte i què no?
A casa nostra també passa una cosa semblant i tenim un sentiment del que és políticament correcte que fa que utilitzem conceptes, sovint sense un consens clar sobre el seu significat, però que ens diuen que és el que es correspon al temps i a la societat actual.
En aquest context, l'autodenominació del tripartit1 com a "d'esquerres i catalanista" estava en aquesta línia. Els mots "esquerra i catalanista", més enllà de que signifiquin una o altra cosa, són intrínsecament correctes políticament: és el que es porta. A més a més, d'alguna manera l'expressió "d'esquerres" es contraposa amb "dreta", per donar a entendre que aquest era el tarannà (pervers per més detalls) de l'anterior govern, i "catalanista" refermava la catalanitat sota sospita del partit socialista i la influència positiva en aquest sentit d'ERC.
De la mateixa manera, però segurament per raons ben diferents, el futur tripartit 2, d'entesa i de progrés, vol destacar dos aspectes malmesos per l'anterior executiu.
A mi particularment m'agrada més que el govern es digui govern i prou, però no deu ser prou correcte políticament... En tot cas, esperem en benefici del país que no sigui únicament una qüestió de llenguatge i que les persones arribin a copsar que es fa quelcom en benefici de la societat (amb entesa i progrés).
_______________
Dit això, no hem d'oblidar que els mots no sempre tenen el mateix significat socialment que política. Ara faré un "divertimento" posant alguns exemples (com en el cas dels tristbarats, animo als tramers a cercar altres mots)
1.- Promesa electoral. La societat espera que la paraula donada de fer alguna cosa es correspongui, en acabar la legislatura, amb un fet. Per als polítics la promesa electoral és una eina per tenir vots. De vegades pot haver la voluntat d'acompli-la, però en cap cas és aquesta una condició necessària. El que sí que cal és disposar de l'argumentari ad hoc per, en cas de no dur a terme el compromís, passar la culpa als altres i, sempre que sigui possible, renovar la paraula en properes campanyes. Altrament, si el problema esdevé urgent, la promesa electoral és perfectament modificable.
2.- Enquesta d'opinió. Socialment serviria per prendre decisions sobre un tema d'acord amb el resultat. Políticament la decisió ja està presa i l'enquesta serveix, si s'escau, per acabar d'arrodonir les explicacions posteriors. Té l'avantatge que es pot manipular per dir que l'opinió majoritària és la contrària a la realment resultant.
3.- Transparència. La societat pensa que es correspon amb l'explicació diàfana del que es fa, perquè es fa i amb quin finançament. Políticament té la mateixa connotació, però únicament és aplicable als altres.
4.- Opció majoritària. Socialment i política seria l'opció que té més adeptes i, per assolir-los cal utilitzar arguments i altres mètodes de convenciment. En política, però, aquesta opció és "la meva" i les adhesions solen ser interessades (tanmateix, cal que no ho semblin)
5.- Veritat. Per a la societat una cosa és veritat quan és certa, quan és allò que realment és. En política pot ser un sofisma i cal únicament que no es pugui demostrar el contrari.
6.- Error. En la societat les persones de vegades s'equivoquen i han de corregir i assumir els seus errors. Quan un error s'ignora, pot passar que esdevingui un problema més greu. En política, no. Els polítics mai s'equivoquen i, quan ho fan, o bé es pot ignorar l'error sense conseqüències o bé, com en el cas de la transparència, és culpa dels altres.
7.- Versió. Socialment seria l'explicació d'un fet des dels diferents punts de vista dels diversos testimonis o coneixedors del fet. En poden haver vàries versions. Políticament només hi ha una de versió (alternativament, pot ser una en cada partit), se'n diu oficial i, habitualment no es coneix fins que s'ha reunit l'òrgan competent. Quan alguna vegada hi ha més d'una versió (i no hi ha més remei), es produeixen cessaments, mai dimissions.
_______________________
Esperem que entesa i progrés signifiqui el mateix per a uns i altres.
Publicat per
cobaltina
a les
18:34
5
comentaris
dimecres, 15 de novembre del 2006
Tristbarats
Si els dos partits que formaven els governs de Convergència i Unió feien disbarats, el Tristpartit cometrà, sens dubte, tristbarats. No cal ser profeta. Vaig cometre l’error, quan el Tristpartit anterior, de no fer una relació dels seus múltiples i variats tristbarats. Avui podria haver-ne publicat un llibre i fer algun calerò. La vena fenícia que no falti...
Proposo als tramadors polacs que vagin complementant aquesta col·laboració amb els trisbarats que detectint. Els possibles drets d’autor ja els compartirem entre tots...
Iniciaré la previsiblement llarga i substanciosa llista, amb dos tristbarats anteriors a la constitució d’aquest govern que augura una temàtica prou ampla per anar fent créixer la trama:
Tristbarat 1: la formació del nou govern. Tinc entès que el procediment per formar govern ha de complir, com a mínim, els següents requisits: a) constitució del Parlament; b) elecció del President i de la Mesa del Parlament; c) invitació del President del Parlament al líder de la formació que disposa de més escons, a que intenti constituir un govern; d) roda de consultes del senyor Mas als altres líders per complir l’encàrrec; traducció: oferiment desesperat de poltrones als amics i enemics del senyor Carod dins d'ERC i, a ell mateix, l'oro i el moro -la vall d'Andorra pot ser no cal doncs el senyor Carod coneix bé Perpinyà que és prou a prop-;e) fracàs estrepitós de les negociacions: la poltrona és la poltrona i al país, com deia La Trinca referint-se al poble, «que el donguin pel dubi dubi ua»; f) invitació del senyor Benach (aquí sí que he fet de profeta però no té cap mèrit) al senyor Montilla, com a líder menys perdedor de les eleccions, a que sigui ell qui intenti formar un govern (allò d’estable i de progrés sembla un eufemisme: hi ha algun govern que no tingui la voluntat de progressar i d’estabilitzar-se?); g) roda de consultes del senyor Montilla als altres líders per complir l’encàrrec; h) fiumatta bianca: el senyor Montilla té èxit i aconsegueix muntar un govern que farà les delícies dels periodistes i dels tramistes.
Aquí s’han saltat els passos de la a) a la g) i s’ha anunciat amb força rebombori la poltrona que tindrà cadascú. El protocol a fer punyetes.
Tristbarat 2: el vicepresident. Aquesta serà la poltrona que li adjudiquen al senyor Carod. Sembla que el càrrec no està previst a l’Estatut i han sortit estudiosos que posen en dubte la legalitat del nomenament. No deixa de tenir morbo que sigui vicepresident d’un govern que tindrà com a tasca fonamental desplegar l’Estatut aprovat, el president d’un partit que es va oposar a la seva aprovació. Encara hi haurà sort i el Tribunal Constitucional el tirarà enrere...
_______________________________________________________
Com que els nombres naturals són infinits, no tindrem límit per anar numerant els pròxim-futurs tristbarats. Animeu-vos, tramencs, tenim tema.
Publicat per
Fonte
a les
12:00
7
comentaris
dilluns, 13 de novembre del 2006
Mobbing
L’altre dia, gent del Taller contra la violencia immobiliària van gravar amb una càmera oculta una gestió relativa a una queixa de mobbing a l’Oficina municipal d'informació al consumidor de l’ajuntament de Barcelona. El funcionari que els atenia desencoratjava al suposat consumidor tot dient-li que ho deixi córrer, que si el pressionen es busqui una altra casa, que no hi ha res a fer. Ho vaig llegir a diversos diaris el passat divendres dia 20 d'octubre. Immediatament, el director de no se quina oficina de Comerç, Consum i Turisme de l’ajuntament de Barcelona, Sr. Albert González va fer unes declaracions dient que el vídeo en qüestió s’havia obtingut il·legalment i que es querallaria contra els autors. Res no va dir sobre el fons de l’assumpte, ni sobre la realitat del desplaçament que alguns inquilins antics (gusanos, en l’argot que fan servir aquestes empreses) pateixen per part de diverses immobiliàries sàviament aconsellades i representades per prestigiosos gabinets jurídics.
Tampoc he sentit cap declaració de l’alcalde, l’hereu Hereu, ni del conseller del ram, ni del cap de files del conseller del ram, el conseller florero Sr. Saura (també conegut com Saura Siseñor en al·lusió a les converses amb Montilla per formar el tripartit). Tampoc no he copsat cap acció de govern (municipal o autonòmic) en el sentit de corregir aquesta flagrant injustícia que representa el mobbing i l’absoluta inoperància de la corresponent oficina municipal que s’ocupa (és un dir) del tema.
No obstant això, en els darrers 15 dies he llegit atentament els diaris i he escoltat diversos espais de notícies a diferents ràdios. No he llegit ni sentit que ningú hagi dimitit. Ningú, eh? A que sembla estrany?
La Trama estima que els Srs. Hereu i Baltasar haurien perdut tres punts del seu carnet de polítics per clara desatenció d’un problema real dels ciutadans, que tenen davant del seus nassos i, no obstant això, no fan res per solucionar-ho. En cas que al·leguin ignorància, la pèrdua de punts hauria d’arribar a cinc.
Publicat per
marius
a les
9:51
4
comentaris
dimecres, 8 de novembre del 2006
Em vaig equivocar
Abans de la campanya electoral pensava dues coses: que si els números quadraven el tripartit es faria de nou i que l'anomenada sòcio-vergència no era la més probable de les solucions finals. I, com a conseqüència, que un nou canvi en el govern només era possible si CiU aconseguia uns resultats iguals o superiors als 60 diputats.
Perquè pensava això?. Per un sol motiu. Tant per a ERC com per al PSC l'aliança de govern amb CiU era un suïcidi. L'acostament a CiU era el que en castellà diuen "el abrazo del oso".
Per a ERC perquè la seva tasca de govern quedaria diluïda en el si d'un govern nacionalista. D'una banda perquè, ens agradi o no, ara per ara les possibilitats d'accions diferenciades entre un partit sobiranista i un de nacionalista són molt difícils i més encara des d'una posició de govern. D'altra perquè si l'única diferència entre les polítiques aplicables per part de CiU i d'ERC són l'eix esquerra/dreta, tampoc trobaríem gaires punts de conflicte. (Un altre dia podem analitzar quins partits fan política d'esquerres). Per tant, ERC té més protagonisme com a partit nacionalista (insisteixo que no sobiranista des d'una posició de govern) en el si d'un govern d'esquerres que no pas com a partit d'esquerres en un govern nacionalista.
Per al PSC, primer i fonamentalment perquè amb CiU Montilla no seria president (què podria ser? on l'haurien d'enviar?). En segon lloc perquè les seves opcions com a partit dominant pràcticament s'acabarien. Com encararien la propera contesa electoral els socialistes si havien estat governant sota la presidència de CiU?, quins serien els adversaris a batre?. És més, si el resultat fos una millor obra de govern que la de l'immediatament anterior (cosa poc difícil) semblaria que un govern "presentable" només fora possible sota el lideratge de CiU: els tan criticats "anteriors 23 anys" (Un altre dia també podem parlar d'aquest tòpic).
Durant la campanya, però, escoltant els dirigents d'ERC vaig tenir la sensació de que no ho tenia ben entés. Em va semblar que un resultat inferior de CiU (<60) amb una diferència sobre el PSC de més de 10 diputats, faria molt difícil a ERC explicar el seu suport al PSC optant així per un govern no nacionalista i per un president clarament castigat a les urnes.
Tot i que fa temps que crec que en política no hi ha res impossible (improbable pot ser sí, però impossible, no)... em vaig equivocar.
NOTA ADDICIONAL. En general, la reflexió per intentar preveure què faran els nostres polítics, cal fer-la tenint en compte nomès l'interès dels partits, mai a quina seria la millor solució per al país. Hem de partir de la base que aquesta reflexió en cap cas la fan els partits.
Publicat per
cobaltina
a les
16:35
4
comentaris
dilluns, 6 de novembre del 2006
Pànic a volar

Hi ha gent que té pànic a volar. Hi ha gent que no. Doncs per als que no, ja estan intentant que ens agafi a tots.
Des d'avui, noves normatives de seguretat prohibeixen dur a l'equipatge de mà contenidors de líquids amb més de 100ml (mig got dels de casa). Crec que a cap supermercat es poden trobar pots de xampú o de sabó de menys de 100ml, i qualsevol beguda ve sempre amb un envàs de més de 100ml. Ah, bueno, la normativa exclou el que es compra dins de l'aeroport (que jo pregunto, si porto una ampolla d'aigua, què he de presentar, el tiquet? com saben si l'he comprat aquí o allà?). Els líquids han d'anar en una bossa de plàstic, com la de la foto, i fora de la motxilla, per ser examinats a part. A més, cal que els abrics i jaquetes siguin examinats a part, i els portàtils i demés aparells electrònics també.
A veure, a més de provocar cues tremendes en els controls d'equipatge, això incrementa la seguretat als aeroports i als avions? O simplement és una manera més de marejar el personal, de provocar sensació d'inseguretat i justificar mesures de control sobre qualsevol cosa?
Si jo volgués fer explotar un avió amb un explosiu líquid, em comparia una colònia a l'aeroport, llençaria la colònia pel wàter i hi posaria l'explosiu a dintre.
Marius, al proper hotel que vagis, aquells potets petits de sabó que posen a la banyera, arramba'ls! que no fan més de 100 ml.
Publicat per
eva
a les
15:39
4
comentaris
Abstenció
Les eleccions han deixat uns resultats confusos, que fan necessaris pactes entre partits per tal d’assegurar un mínim de governabilitat i, amb l’entrada al parlament d’un partit crescut a l’ombra de la crispació i, sobre tot, del desencant dels ciutadans respecte dels partits polítics actuals, compliquen encara més la gestió del país els propers quatre anys.
En aquesta convocatòria, més de 2.000.000 d’electors no han anat a votar, xifra que supera el 40% de l’electorat, la més alta des de fa molt temps. La nit de les eleccions gairebé tots els polítics entrevistats per qualsevol canal van ressaltar aquesta xifra i van afegir la necessitat de fer autocrítica. Han passat uns quants dies i l’autocrítica no arriba. Ben cert que no hi ha govern (de fet fa tres anys que no n’hi ha) i caldria esperar el nou, però dubto molt que tinguin voluntat real d’autocriticar-se uns dirigents que, sigui quin sigui el resultat del seu partit o coalició, canten victòria i es declaren satisfets dels resultats obtinguts. Com han de criticar la seva pròpia actuació si estan tant satisfets d’haver-se conegut? En la convicció que no ho faran, La Trama els ajudarà en aquesta difícil tasca.
La primera pregunta hauria de ser: perquè la gent no ha anat a votar? Perquè tots els partits han perdut vots, en termes absoluts, respecte les eleccions de 2003? Més enllà de la genèrica resposta del “desencís”, intentem analitzar les raons per a quedar-se a casa. Fa uns dies es feia pública una enquesta que incloïa els temes que més amoïnen els ciutadans i el que més preocupava a la xusma era l'habitatge i la immigració, seguien la seguretat, l'educació, la sanitat, la corrupció, molt al final hi havia les infreestructures i, al final de tot, la llengua.
Si fem l’exercici de pensar en quins d’aquests temes els polítics inverteixen més esforços (i diners), resulta que obtenim gairebé el mateix gràfic, però invertit. Els successius governs gasten moltíssim en infraestructures (AVEs i similars), incrementen discretament la despesa en educació i sanitat (la qual cosa està be però resulta insuficient atès el lamentable sistema educatiu que tenim). Però dels dos temes que preocupem més a la gent (habitatge i immigració, per aquest order), només en sentim paraules buides, tòpics, promeses de futur... però els resultats són molt propers a zero. L’habitatge puja descontroladament, l’especulació immobiliària impedeix a una bona part de la població viure dignament, els casos de corrupció urbanística surten cada dia als diaris. I els responsables del tema miren cap un altre banda, prometen habitatges de protecció oficial que, o no es fan, o se’n fa una quantitat tant escassa que no té cap incidència en els preus de compra o lloguer. Aquest és, segons totes les enquestes, el problema que amoïna la gent i la percepció que es té reflecteix un absolut abandó per part dels regidors, consellers i ministres del ram. Així dons, que fa la gent? Una botifarra descomunal i es queda a casa.
No és aquesta la única resposta possible a la pregunta del perquè. Hi podem afegir una campanya buida de continguts, gris, anodina... on el més destacat són els insults que s’etziben entre els candidats, oportunament destacats pels informatius d’uns mitjans de comunicació entregats al partit que els facilita la sopa de cada dia.
L’altre pregunta que caldria fer-se és: I ara que es pot fer? Dons possiblement, la resposta estigui implícita en els anteriors paràgrafs. Fer polítiques que donin resposta a les inquietuds dels electors. Incidir en el preu de l’habitatge, debatre el problema de la immigració deixant de mirar-se de reüll i pensant en les properes municipals, abordat la qualitat de l’ensenyament amb idèntiques circumstàncies i amb una perspectiva que vagi més enllà de la legislatura. Tot això implica ser valents i resistir les pressions dels que “truquen a palau” per explicar què és millor pel país tot confonent aquest amb les seves butxaques, incloent bancs, caixes, promotors immobiliaris i holdings turístics, entre d’altres.
I explicar a la gent que estan fent i perquè. Abandonar els discursos buits que no porten sinó a l’allunyament de la gent del carrer. Deixar de fer promeses que no pensen complir (i si les pensen complir, executar-les, no cal la promesa). I sobre tot, (atenció, pollos, que això és important) gestionar els diners públics amb transparència, eficàcia, honestedat, sense les pressions dels que truquen a palau. Vaja, no com ara, eh?
Per a què serveix aquest post? En opinió del redactor, per fer un exercici de redacció, res més. Llàstima!
PS En el moment de penjar aquest post, ERC ja ha anunciat que es farà el tripartit. A La Trama li sap greu per Catalunya, però hi hauran altres posts per discutir-ho, de ben segur
Publicat per
marius
a les
9:12
1 comentaris
dijous, 2 de novembre del 2006
Anem al teatre
Imaginem-nos que ens agrada el teatre. Avui volem anar-hi i hem de triar una obra. Què mirem?. Jo personalment acostumo a fixar-me en el director i el tema de l'obra, els actors i, de vegades, també en l'opinió de gent que conec sobre l'obra o en la meva sobre obres anteriors amb alguna similitud.
Haig de confessar que molt poques vegades, de fet gairebé mai, paro atenció al que diu la crítica. D'una banda perquè els crítics de vegades són tan entesos que paren atenció a qüestions molt de detall. D'altres perquè poden ser amics de l'autor o gaudir d'interessos inconfessables i, per tant, poden ser poc imparcials. O, senzillament, perquè els gustos en qüestió de teatre poden ser diametralment oposats als meus.
Tampoc em sembla de fiar l'entrevista feta a l'autor, el director o el principal actor de l'obra...
És a dir: em refio més de la meva opinió personal fruit de la reflexió sobre aquells aspectes del teatre que m'interessen que no pas de la dels crítics o dels interessats.
De vegades miro la cartellera i opto pel cinema o per un llibre: no vaig al teatre.
Continuem imaginant i pensem que de les obres de teatre en cartellera disposem únicament de l'opinió dels crítics i de la dels propis autors o actors de les obres. Davant la parcialitat i l'interès de la informació, seria difícil l'elecció, no?. Sovint miraríem la cartellera i triaríem altra opció: ens abstindríem d'anar al teatre!. I , com nosaltres, molta d'altra gent.
Encara diria més. Hi hauria gent que anirien al teatre refiats de les opinions incompletes, personals i interessades i, en realitat, quan veiessin l'obra completa, no s' ho passarien bé. La següent vegada segur que no aniríen al teatre, a més a més estarien enfadats i comentaríem plegats la irritació que ens provoca anar al teatre confiats de veure una bona obra i adonar-nos de que ens han enganyat.
Cada cop hi hauria més abstenció teatral i més gent amb criteri propi sobre qüestions de la faràndula desinteressada. En aquest context, els teatres cercarien altres estratègies i algunes, com ara un bon cartell publicitari (un nu?) seria un bon esquer per a molts descontents.
Publicat per
cobaltina
a les
14:12
2
comentaris
dimarts, 31 d’octubre del 2006
La campanya que ha acabat
En totes les conteses electorals el que ens arriba als electors és el missatge de que el que volen els partits és "governar". Faltaria més!. Qui formaria un partit si no és per accedir al govern?... El que també ens hauria d'arribar és per a què volen assolir el poder. Què faran de la força que els dóna la confiança dels electors de la qual, si bé temporalment, en són dipositaris.
Això, dissortadament, no ens arriba o ens arriba poc.
Els partits, a les primeres eleccions post-franquistes, organitzaven mítings de debò. En aquests mítings els polítics explicaven els seus programes, també, evidentment, carregaven contra els seus adversaris. La gent, en general, els escoltava i en treia conclusions. Fins i tot moltes persones anaven a mítings de diferents partits per fer-se una idea global de les propostes de cadascú.
Posteriorment i de manera progressiva han estat els mitjans de comunicació els que han anat informant el gruix de l'electorat.
Els partits segueixen fent mítings, sí, però únicament hi assisteixen els convençuts. I, l'interès per omplir tal o qual lloc o per veure quanta gent es queda sense poder accedir-hi, està només dirigit a què els mitjans se'n facin ressò.
Ara segueixo amb aquest fil, però voldria fer un incís. Em sembla que alguns partits estan per renovar aquest sistema i han iniciat accions innovadores (no jutjaré si per bé o per mal) com ara el DVD o la Nocilla...
Tornem al d'abans. Finalment, dic, el que ens arriba és el que els mitjans volen, sempre d'acord amb les seves tendències i interessos. Com a conseqüència, sabem poques coses positives (propostes) i moltes de negatives (atacs amb més o menys enginy del candidat o del seu guionista) que els mitjans treuen de context (d'un acte electoral d'una o dues hores de durada ens arriben quatre frases) per escombrar cap a casa.
El resultat és que sovint acabem tenint un panorama electoral confeccionat a base de tòpics que, siguin o no veritat, són els que van circulant i els que cada mitjà i cada persona, en funció de les seves preferències, escolta i repeteix fins que se'ls creu.
En posaré quatre exemples (segur que en trobariem més, però seria massa llarg):
a) ICV incrementarà els seus resultats perquè ha fet una bona tasca de govern. Modestament crec que no és cert. En la meva opinió, si ICV puja en nombre de vots (que, en tot cas, està per veure) serà o bé perquè algú s'acaba creient el tòpic o bé perquè una part del vot socialista menys espanyolista aposti per ICV. En cap cas pot ser per una bona gestió. Què ha gestionat ICV? Les seves responsabilitats al front del departament "florero" al qual es feia referència a la Trama fa poc?. O en (quina barreja!) medi ambient-i-habitatge?. Sobre medi ambient, només per entrar en temes grossos: el conseller Saura deia, abans de ser conseller, que no formaria part d'un govern que fes el túnel de Bracons (sense comentaris). Ara diu que no es farà el quart cinturó (...). També van dir que farien més de 40.000 habitatges a preu públic... quants se n'han fet? Quants habitatges s'han fet a Catalunya els darrers tres anys?. Quan comparen les xifres, no els fa vergonya?
b) Mas és un prepotent i un "xulo". A mi particularment el que em sembla és agressiu i aquesta agressivitat, magnificada davant la debilitat del principal contrincant, ha ajudat a crear aques tòpic convertint-lo en veritat per la constant repetició per part dels adversaris. Tanmateix, quin altre paper, a banda de l'agressivitat, pot jugar Mas?. A la meva manera de veure només pot fer allò que fa: contraposar la imatge de seriositat dels anteriors governs (no negaré que potser també és un tòpic) al desconcert dels darrers tres anys, és a dir: orgull. I, alhora, aprofitar la seva experiència de govern, encara fresca en el record, per retreure les debilitats o els desencerts dels altres (malgrat potser les debilitats o els desencerts serien els mateixos en el seu cas), és a dir: atac.
c) Totes les desgràcies del govern tripartit són culpa d'ERC. De ben segur ERC no ha fet, en moltes ocasions, un paper lluït. Amb tot, ara m'agradaria destacar un parell de temes. Quan els actuals components del govern (ara bipartit) expliquen les accions positives d'aquesta truncada legislatura, gairebé sempre fan referència a dues qüestions (al marge de l'omnipresent Estatut): el pacte per a l'educació i la llei de barris. Que jo recordi, ambdòs temes han estat encapçalats per consellers i conselleres d'ERC.
d) Els orígens del candidat Montilla. Això m'agrada molt, perquè els fabricants de tòpics ens ho venen com un llast davant la intransigència nacionalista. Recordo que de la primera vegada que vaig llegir una referència a aquest tema ja fa molts mesos. De fet va ser molt abans de què es parlés d'eleccions, però quan ja es parlava en el si del PSOE-PSC de la necessitat de jubilar Maragall. Va fer-hi referència el ministre Sevilla en una conversa amb no recordo qui (també del PSOE-PSC), quan va dir que dubtava de si Catalunya estava preparada per tenir un president "xarnego"... ho recordeu?. Doncs ja veiem d'on va sortir el tòpic. Posteriorment s'ha aprofitat per intentar moure el vot, habitualment abstencionista, d'aquelles persones a les quals els sembla que amb la Generalitat no es juguen res. És el que s'ha vingut a dir "l'efecte Montilla"...
Malauradament, hi ha un tòpic que no m'atreveixo a discutir: votarem l'opció que ens sembli menys dolenta. Que Deu, o qui sigui, reparteixi sort i encert demà!
Publicat per
cobaltina
a les
13:24
5
comentaris
dilluns, 30 d’octubre del 2006
El canvi horari l 'estalvi energètic
L’estalvi d’energia és l'excusa per als canvis horaris que cada primavera i tardor ens alteren els bioritmes. Un parell de dies abans del dia fixat, ràdios, TVs i diaris ens bombardegen amb la quantitat de KW que estalviarem, els diners que deixarem de pagar a Endesa i les virtuts que per la bona marxa del país representa aquest petit daltabaix. El canvi d’horari se’ns diu que és per adaptar l’horari de les persones al ritme solar i, d’aquesta manera, gastar menys energia.
Analitzem una mica la cosa: és evident que el sector productiu (fàbriques, empreses de serveis, etc.) treballen les mateixes hores i les màquines gasten idèntica energia independentment de l’horari, tampoc s’estalvia en l’enllumenat públic, que s’encén amb sensors llumínics que disparen els corresponents relés segons la llum ambiental. L’estalvi ha de venir, per tant, exclusivament del consum domèstic i, potser, d’algunes botigues.
Considerem, dons, el consum d’una família. A casa hi ha un seguit d’electrodomèstics que funcionen independentment de l’hora: rentadora, escalfador, microones, nevera, planxa, televisor, ràdio, DVDs, ordinadors, etc. Per tant, l’únic estalvi possible està en la il·luminació de la llar. Imaginem que les dues hores que varien (la del matí i la de la nit alterades pel canvi d’horari), són d’estalvi màxim (que no ho són), suposem que durant aquestes dues hores no es connecten els punts de llum.
Que podem imaginar com il·luminació convencional d’una llar? Dues bombetes de 60W i dos fluorescents de 40W?, que fan un total de 200W de consum durant dues hores, és a dir 400W si no es tenen bombetes de baix consum. En termes de facturació, això és 0.4kWh diaris, 1.2kWh mensuals. El consum promig d’una família és de 400kWh mensuals, és a dir que l’estalvi podria arribar a un màxim del 0.3% del consum domèstic. Si comptem les altres fonts de consum (indústria, enllumenat públic), deu ser una xifra absolutament irrisòria.
Durant quants dies ens podem imaginar que s’estalvia aquest percentatge? Aquesta és la xifra que fa ballar les estadístiques. No es pot considerar que l’estalvi màxim calculat tingui lloc durant 365 dies/any perquè el sol va allargant o escurçant els dies: per exemple al pic de l'estiu les bombetes no s'engeguen al matí i al tornar de la feina. Posem que la meitat dels dies són d'estalvi màxim (que ja és suposar), resulta que el canvi horari estalvia el 0.015% del consum domèstic, molt menys del total del consum.
Val la pena la marejada de perdiu per l’estalvi que representa?
Publicat per
marius
a les
9:09
2
comentaris
dijous, 26 d’octubre del 2006
L'opinió de les candidates a "primera dama"
Publicat per
cobaltina
a les
17:31
5
comentaris
dimarts, 24 d’octubre del 2006
Jet lag
En resposta al post del Fonte sobre el viatge d'en Phileas Fogg, aquesta és la meva versió.
Fogg va guanyar un dia, però va pagar a canvi un preu: tots els seus dies eren més curts que els dels seus companys de Londres.
Abans que res, aclarir que no va fer una part del viatge en cada direcció. La primera part del viatge la va fer anant "hacia oriente", com tu dius, però la segona part la va fer "hacia oriente" també. És la gràcia de que la terra sigui rodona. Hom pot anar sempre en la mateixa direcció i tornar al punt de partida. Igual que pot anar recte, girar 90º, seguir recte una distància qualsevol, tornar a girar 90º i arribar al punt de sortida, és a dir, fer triangles de més de 180º.
El dia guanyat per Phileas en el seu viatge:
la velocitat angular de la terra és aproximadament 15" per segon, mentre que la d'un viatger que fa 360º en 79 dies és més o menys 0'18" per segon.
Per tant, si el viatger fa el seu viatge en el sentit de gir de la terra, és a dir hacia oriente, la seva velocitat angular és aproximadament 15'18" per segon, mentre que si va en el sentit contrari al de gir de la terra, és a dir hacia occidente la seva velocitat angular és aproximadament 14'82" per segon.
Un viatger que avança a 15'18" per segon, en 79 dies (6825600 segons) fa 80 vegades 360º, és a dir, per ell, el sol passa 80 vegades pel migdia (o el que és el mateix, passa pel punt més proper al sol 80 vegades, encara que aquest punt no correspongui sempre al mateix indret geogràfic de la terra). Vet aquí el dia guanyat per Phileas Fogg.
Si com sugereix el Fonte hagués anat 80 vegades més depressa, hauria anat a la mateixa velocitat angular que la terra, és a dir, una volta per dia, però sumant aquesta velocitat a la de la terra. Una volta per dia no té cap mèrit, tots ho fem cada dia! Per tant, en cas de voltar en la direcció de gir de la terra, hauria anat a 30" per segon, i per tant, en 24h hauria vist sortir el sol dues vegades (hauria guanyat un dia). En canvi, si hagués anat en la direcció oposada, hauria tingut en tot moment el sol a la mateixa alçada sobre l'horitzó, ja que la seva velocitat angular hauria estat zero (hauria perdut un dia).
En cas que hagués anat més depressa que el sol, posem per cas, hagués fet la volta en mig dia, en cas de fer-la en la direcció de gir, guanyaria un dia igualment. Posem que surt a les 12 de la nit, en el seu camí veu sortir el sol, passar pel seu migdia en algun punt del seu viatge, pondre's, i tornar a sortir quan està a punt d'arribar a casa, a les 12 del migdia.
Fins i tot si el Fonte fes la volta en un segon, en aquest segon veuria la sortida i la posta del sol. I seguiria "guanyant un dia", però realment seria un dia ben curt.
Publicat per
eva
a les
12:27
3
comentaris
dilluns, 23 d’octubre del 2006
Del rigor «periodístic» i altres coses de també molta substància
Fragments il·lustres del post «L'IEC i la literatura catalana»:
«...ha quedat clar que l'IEC no serveix per a res més enllà de la normativa lexicològica i publicar, de tant en tant, un diccionari... »
«...ha aclarit que se senten preocupats pel clima, la microbiologia i no sé què més... »
«...El president de l'Institut d'Estudis Catalans NO s'ha plantejat mai què és literatura catalana i què no ho és. Els catalans ens ho mereixem, això?... »
«...No tinc paraules. I doncs, què hi fan, a l'IEC?... »
«...Com pot aquest tipus ser president de l'IEC? ... Que carai hi ha a l'IEC? Dorm la migdiada?
La pregunta és doble: a) No hauria de dimitir, el Sr. Giralt? (per vergonya, no per res), i b) que cony fa l'IEC?... »
«...Cuanto tienen de presupuesto al año para hacer lo que se supone que hacen? De donde sale ese dinero?...»
Com es pot llegir, alguns tramadors (o hauria de dir tramejadors o tramistes o tramoyistes o què?) polacs es fan tot un seguit de preguntes altament transcendents i tracten el tema amb un rigor i un desapassionament d'allò més professional. Fora bo que inspiressin la nostra classe periodística tant donada a la desqualificació gratuïta, global, fàcil i lleugera.
Es podria dir, però, que algunes de les qüestions plantejades s'aclaririen tot consultant el lloc web de l'IEC; és bastant fàcil: el Google deu donar informació d'on trobar-la, i m'aventuro a pensar que teclejant www.iec.cat és fàcil que aparegui. Heu provat de fer-ho? N'hi ha prop de 27.900.000 referències.
Tanmateix, sobre la qualificació del senyor Giralt, rebatejat posteriorment com a Giner (un exemple més de rigor), no menys de 52.800 llocs a Internet poden aclarir alguna cosa sobre ell, la seva obra i els seus mèrits. Ho dic per allò del contrast de la informació, concepte tant periodístic, que permet distingir si l'autor d'un text s'ha documentat prou o ha preferit seguir les directrius d’en Jiménez Losantos.
Una mostra més del rigor esmentat la podem trobar en aquest modest comentari: «...La trama no es perfecte...» Sort que se'ns ha aclarit: jo que estava convençut del contrari...
Per cert, la preocupació pels diners invertits en l'acadèmia catalana, te parangó amb una preocupació semblant pels diners que s'inverteixen en l'acadèmia espanyola? Tinc la sensació que els diners del catalans també deuen de contribuir en alguna mesura al seu finançament... O és una qüestió que la tram... (el que sigui) s'ha reservat per més endavant?
Publicat per
Fonte
a les
8:55
15
comentaris