La campanya que ha acabat

En totes les conteses electorals el que ens arriba als electors és el missatge de que el que volen els partits és "governar". Faltaria més!. Qui formaria un partit si no és per accedir al govern?... El que també ens hauria d'arribar és per a què volen assolir el poder. Què faran de la força que els dóna la confiança dels electors de la qual, si bé temporalment, en són dipositaris.
Això, dissortadament, no ens arriba o ens arriba poc.
Els partits, a les primeres eleccions post-franquistes, organitzaven mítings de debò. En aquests mítings els polítics explicaven els seus programes, també, evidentment, carregaven contra els seus adversaris. La gent, en general, els escoltava i en treia conclusions. Fins i tot moltes persones anaven a mítings de diferents partits per fer-se una idea global de les propostes de cadascú.
Posteriorment i de manera progressiva han estat els mitjans de comunicació els que han anat informant el gruix de l'electorat.
Els partits segueixen fent mítings, sí, però únicament hi assisteixen els convençuts. I, l'interès per omplir tal o qual lloc o per veure quanta gent es queda sense poder accedir-hi, està només dirigit a què els mitjans se'n facin ressò.
Ara segueixo amb aquest fil, però voldria fer un incís. Em sembla que alguns partits estan per renovar aquest sistema i han iniciat accions innovadores (no jutjaré si per bé o per mal) com ara el DVD o la Nocilla...
Tornem al d'abans. Finalment, dic, el que ens arriba és el que els mitjans volen, sempre d'acord amb les seves tendències i interessos. Com a conseqüència, sabem poques coses positives (propostes) i moltes de negatives (atacs amb més o menys enginy del candidat o del seu guionista) que els mitjans treuen de context (d'un acte electoral d'una o dues hores de durada ens arriben quatre frases) per escombrar cap a casa.
El resultat és que sovint acabem tenint un panorama electoral confeccionat a base de tòpics que, siguin o no veritat, són els que van circulant i els que cada mitjà i cada persona, en funció de les seves preferències, escolta i repeteix fins que se'ls creu.
En posaré quatre exemples (segur que en trobariem més, però seria massa llarg):
a) ICV incrementarà els seus resultats perquè ha fet una bona tasca de govern. Modestament crec que no és cert. En la meva opinió, si ICV puja en nombre de vots (que, en tot cas, està per veure) serà o bé perquè algú s'acaba creient el tòpic o bé perquè una part del vot socialista menys espanyolista aposti per ICV. En cap cas pot ser per una bona gestió. Què ha gestionat ICV? Les seves responsabilitats al front del departament "florero" al qual es feia referència a la Trama fa poc?. O en (quina barreja!) medi ambient-i-habitatge?. Sobre medi ambient, només per entrar en temes grossos: el conseller Saura deia, abans de ser conseller, que no formaria part d'un govern que fes el túnel de Bracons (sense comentaris). Ara diu que no es farà el quart cinturó (...). També van dir que farien més de 40.000 habitatges a preu públic... quants se n'han fet? Quants habitatges s'han fet a Catalunya els darrers tres anys?. Quan comparen les xifres, no els fa vergonya?
b) Mas és un prepotent i un "xulo". A mi particularment el que em sembla és agressiu i aquesta agressivitat, magnificada davant la debilitat del principal contrincant, ha ajudat a crear aques tòpic convertint-lo en veritat per la constant repetició per part dels adversaris. Tanmateix, quin altre paper, a banda de l'agressivitat, pot jugar Mas?. A la meva manera de veure només pot fer allò que fa: contraposar la imatge de seriositat dels anteriors governs (no negaré que potser també és un tòpic) al desconcert dels darrers tres anys, és a dir: orgull. I, alhora, aprofitar la seva experiència de govern, encara fresca en el record, per retreure les debilitats o els desencerts dels altres (malgrat potser les debilitats o els desencerts serien els mateixos en el seu cas), és a dir: atac.
c) Totes les desgràcies del govern tripartit són culpa d'ERC. De ben segur ERC no ha fet, en moltes ocasions, un paper lluït. Amb tot, ara m'agradaria destacar un parell de temes. Quan els actuals components del govern (ara bipartit) expliquen les accions positives d'aquesta truncada legislatura, gairebé sempre fan referència a dues qüestions (al marge de l'omnipresent Estatut): el pacte per a l'educació i la llei de barris. Que jo recordi, ambdòs temes han estat encapçalats per consellers i conselleres d'ERC.
d) Els orígens del candidat Montilla. Això m'agrada molt, perquè els fabricants de tòpics ens ho venen com un llast davant la intransigència nacionalista. Recordo que de la primera vegada que vaig llegir una referència a aquest tema ja fa molts mesos. De fet va ser molt abans de què es parlés d'eleccions, però quan ja es parlava en el si del PSOE-PSC de la necessitat de jubilar Maragall. Va fer-hi referència el ministre Sevilla en una conversa amb no recordo qui (també del PSOE-PSC), quan va dir que dubtava de si Catalunya estava preparada per tenir un president "xarnego"... ho recordeu?. Doncs ja veiem d'on va sortir el tòpic. Posteriorment s'ha aprofitat per intentar moure el vot, habitualment abstencionista, d'aquelles persones a les quals els sembla que amb la Generalitat no es juguen res. És el que s'ha vingut a dir "l'efecte Montilla"...

Malauradament, hi ha un tòpic que no m'atreveixo a discutir: votarem l'opció que ens sembli menys dolenta. Que Deu, o qui sigui, reparteixi sort i encert demà!