dimecres, 18 d’octubre del 2006

La festa continua!

La campanya està en marxa i els candidats i acòlits van de meeting en meeting saludant senyores i petonejant nens. TV3 (cada cop més, la seva) dóna puntualment notícia del meeting del dia amb els temps estrictament repartits en funció dels acords previs entre els partits polítics. També ens van dosificant els debats entre segones espases dels partits (no sé si n'hi haurà de les primeres) i ahir en tocava un amb en Puig, Castells, Puigcercós, Nebreda i una senyora d'IC-V que em perdonarà per no recordar el seu nom.
Que tediosos són aquests debats! Cada un instal·lat en el seu guió, sense sortir-ne ni un mil·límetre... són tant previsibles!
En Castells (tant seriós, ell) explicant, com si consultés uns papers que portava, que han fet tot el que s'havien programat, però (sempre hi ha un però) arrossegaven 23 anys d'inoperància, deixadesa, desgovern i pactes amb el PP (no deu recordar els pactes de Pujol amb Felipe). La senyora d'Iniciativa, molt en el seu rol de palmero del PSC, anava fent el seu paper, això si, mirava de donar el toc "ecologista".
El paper més difícil el tenia en Puigcercós. Això d'haver estat al govern i que a mitja funció et fotin al carrer, descol·loca molt. L'home dubtava entre defensar l'acció de govern o criticar-la. I així es va despenjar reclamant infraestructures de les que a la Generalitat no tenen res a dir (el Prat, rodalies de RENFE, més trens de mercaderies... ah! i la fibra òptica al Berguedà).
En Puig, amb aquella cara de no haver trencat mai cap plat, malgrat haver estat conseller de diverses coses, mirava de reconduir el debat cap als tres anys de govern i fugir dels 23 anteriors. No sé perquè no se li va acudir dir, simplement, que en aquests 23 funestos anys, alguna cosa s'ha fet (que s'ha fet, segurament).
Quina pena van fer tots plegats quan, al començament de debat, es va discutir la política d'habitatge. Uns que se n'havien programat 40.000, en Puig que només se n'havien acabat 6.000. La senyora d'IC que, de fet, se n'havien acabat 9.000... Tant difícil és comptar fins a 10.000 i aturar-se al darrer pis acabat? Finalment, en Castells es va despenjar amb que si només se n'han fet x.000 era perquè només s'havien pogut acabar les programades per CiU, que les altres 40.000-x.000, estaven programades. Que vol dir exactament "programades" Sr. Castells? Escrites en un paper?
Quins collons!!! A La trama (vegeu la Vanguàrdia de qualsevol diumenge, secció "clasificados" i mireu els preus de compra o lloguer), se li acut que tant se val que en facin 2.500 com 67.000. Aquesta minúcia no modifica ABSOLUTAMENT el preu de l'habitatge perquè és una xifra ridícula comparada amb les 300.000 que construeix la iniciativa privada, amb el consentiment, i qui sap què més, dels ajuntaments i generalitats de qualsevol color.
Hi ha una única manera de fer accessible l'habitatge: limitar els preus, tant del terreny com dels habitatges, de compra i de lloguer. Això, per cert, es va fer a Londres la dècada dels 70s en detectar un increment dels lloguers (allà pràcticament no hi ha compra).
Perquè no ho fan i, en canvi, maregen la perdiu amb las rampoines dels pisos de protecció oficial? Això és el que caldria considerar com a tema de debat, no una baralla de xifres absolutament ridícules!.

3 comentaris:

Marc Arza ha dit...

Limitar amb una mesura política els preus de l'habitatge seria suicida.

Provocaria una situació econòmica ingovernable i un estancament econòmic com el de l'Anglaterra dels setantes. Imagina't com n'estaven de fotuts que la Thatcher els va caure com una benedicció.

La construcció és un càncer que ens dona un creixement econòmic fals i pobre. Estem triturant el territori per una onada especulativa que ens petara a les mans, però una mesura com la que proposes seria un remei que ens acabaria matant.

Salut,
Marc

Unknown ha dit...

Dues mesures que se m'acudeixen a mí (que ni sóc economista, ni hi entenc de política, ni tampoc sé si són mesures que podrien funcionar):

1. Obligar a que totes les promocions (també les privades) incloguin un cert percentatge (posem un 30%, per dir un número) de vivenda protegida (d'igual tamany i qualitat de materials que la resta de vivendes del projecte, "que hay mucho listillo por ahí").

2. Desmotivar l'especulació (és a dir, fer complir l'article 47 de la constitució) afusellant amb impostos les plusvàlues de revendes realitzades en un espai de temps curt (posem menys de 5 o 10 anys des de la data d'adquisició). El problema que hi veig és el tema del diner negre, clar. Però per això caldria, també,

3. Augmentar les inspeccions en tot allò que tingui relació amb el totxo (ajuntaments, promotores, constructores, immobiliàries...).

marius ha dit...

Potser estic mal fixat i la mesura d'Anglaterra no funcioni.No soc economista i em costa avaluar els efectes d'una cosa així.
Les propostes de Lillo em semblen més assenyades que la meva, potser...
Però hi ha una cosa que si que funcionaria: treure les competències d'urbanisme dels ajuntaments. Hi ha mil raons per una mesura així, a part de les plusvàlues dels amics dels amics i de l'especulació que han desfermat. L'experiència de gestió del territori ha estat nefasta.