dijous, 22 de març del 2007

Peix al cove

Notícies aparegudes en alguns diaris han mostrat un estat calamitós del moll de pescadors, de la llotja, dels locals que haurien de servir de dipòsits de materials, etc. Pel que sembla, l'estat és dantest. Val a dir que, en el marc de la política d'anestèsia informativa a que ens ha sotmès el Govern i l'ajuntament de Barcelona, cap de les emissores o diaris "oficials" han dit una sola paraula. Però no és de política informativa que voldria parlar en aquest post.
El cert és que les instal·lacions devien estar en un estat tant calamitós que l'autoritat del port i ajuntament han decidit fer-hi alguna cosa. Ahir vaig llegir a un diari (no "oficial", òbviament) que l'ajuntament de Barcelona havia donat una setmana per tal que la manipulació del peix que va a la llotja es faci d'acord amb el que preveu la legislació vigent.
O sigui, que si no ho he entès malament, actualment el peix que arriba a Barcelona es manipula il·legalment, sense complir les normes vigents. I com que qui sigui no compleix el que diu la llei, li donen una setmana per veure si, sisplau, s'adapta a la normativa.
O sigui, que es manipula el peix sense complir les normes i l'ajuntament no se n'entera? O se n'entera i mira cap un altre costat? Que no sé que és pitjor...
Això si, el responsable municipal de torn ha corregut a dir que la salut pública no corria perill, que el que no es complia era una tonteria. Cal o no cal complir la normativa? Cal la normativa?
Estic pensant seriosament demanar a l'ajuntament si puc deixar de complir les normes de trànsit. Només una setmaneta, serà poc i procuraré que el personal no prengui mal, de debò.

dilluns, 19 de març del 2007

El Estatut se muere pero hay cosas peores

(Jordi Barbeta, La Vanguardia, 18 de març) El contenido de las alegaciones del abogado del Estado al recurso del PP contra el Estatut que publicó La Vanguardia el viernes plantea un dilema políticamente muy significativo. Teniendo en cuenta la correlación de fuerzas del Tribunal Constitucional entre magistrados denominados progresistas y conservadores, es bastante probable que la sentencia sobre la nueva norma catalana se sitúe entre la nulidad que defiende el PP y la constitucionalidad tal como la entiende el Gobierno, es decir, restando trascendencia política real a cualquiera de las formulaciones fundamentales. No ha de extrañar, por lo tanto, que el líder del PP catalán, Josep Piqué, cante victoria por adelantado. Igualmente es comprensible, hasta cierto punto, la honda preocupación que embarga a todos los protagonistas catalanes de la aventura, fundamentalmente el PSC y CiU, que ya están iniciando un pleito de características similares, aunque opuestas, al que protagonizan los parientes de James Brown con el cadáver del artista.

Pero una cosa es preocuparse, pensar cual deberá ser el siguiente paso, y otra muy distinta amargarse y amargar la vida a los demás. El Govern de la Generalitat se ha empeñado en restar trascendencia al contenido del informe poniendo el énfasis en que lo verdaderamente importante es que el Gobierno defienda la constitucionalidad del texto y el Tribunal lo avale. Efectivamente, si el Tribunal avala las tesis expuestas por el abogado del Estado, el Estatut quedará en poca cosa más o menos que el texto de 1979, pero el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, habrá ganado la batalla jurídica que le ha presentado el PP. El partido de Mariano Rajoy necesita que se declare la nulidad de alguno de los artículos fundamentales para poder proclamar a los cuatro vientos el fracaso de la iniciativa auspiciada por Zapatero y que pasaba por ser el buque insignia del proyecto político de la España plural. En todo caso son perspectivas factibles pero cuya repercusión está aún por ver en un país donde nunca pasa nada y cuando pasa no tiene importancia.

Así pues, no se ven motivos para perder los nervios y menos un Govern que tiene toda la legislatura por delante con una oposición cariacontecida. Sin embargo, la inseguridad es tal que algunos altos cargos de la Generalitat han considerado la publicación del documento del Gobierno español como una ofensiva contra el Ejecutivo que preside José Montilla y han tenido una reacción que no por repetida es menos grave. Es más grave que lo que pueda ocurrir con el Estatut, porque afecta a libertades y derechos fundamentales que la primera institución catalana está obligada a garantizar y amparar y no lo contrario.

El día en que se publicó en La Vanguardia el contenido del documento del abogado del Estado, el director de la oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antonio Bolaño, habló por teléfono con el periodista que firmaba la información y que firma esta columna. Empezó con acusaciones, de las acusaciones pasó a los insultos a los que ya nos tiene acostumbrados a los que nos dedicamos a esto y cuando ya parecía que se había quedado "a gusto", al menos eso dijo, pasó directamente a las amenazas: "Te juro que no voy a parar hasta joderte", dijo entre otras cosas. Todo por publicar un informe "antiguo" del Gobierno amigo en el que apenas se hacía referencia al tripartito. A saber qué ocurrirá el día en que alguien les critique por lo que hacen o por lo que no hacen... Con esta inseguridad ciudadana es difícil trabajar, pero algunos no servimos para otra cosa, así que no tenemos más remedio que hacer frente al maccarthismo local... con más periodismo.

dilluns, 12 de març del 2007

Els mals exemples

Recentment s'ha parlat molt de canvi climàtic, els polítics d'aquí i els de fora, científics finançats per diferents institucions (i que aporten resultats diferents, és clar), els diaris, ràdios i teles s'hi han afegit amb singular alegria des del profund desconeixement de que fan gala la majoria dels periodistes... tothom parla del canvi climàtic. És la moda i de passada ens espanten amb ximpleries com l'augment del nivell del mar (del que un dia en parlarem a La Trama).
Per la seva banda, la Comissió Europea vol impulsar lleis o directives per limit
ar les emissions de CO2 tot reduint la circulació de vehicles, modificant els processos de fabricació, etc. i el seu president Jose Manuel Durao Barroso ha fet brillants discursos sobre la necessitat de fer accions decidides en aquest sentit.
En un altra banda del planeta, Albert Gore, ex vice-president dels USA lidera una campanya per aturar el canvi climàtic, de la que destaca la producció el documental An Inconvenient Truth (Una veritat incòmoda) pel qual ha guanyat un Oscar. Certament, hom es pregunta: - I perquè no feia res quan era el vice-president de la potència mundial que més contamina?, però aquesta resulta una pregunta incòmoda que posaria al Sr. Gore en una situació incòmoda.
Recentment, el Sr. Barroso ha estat vist per Brussel·les conduint un tot terreny dels que consumeixen més. He llegit que llença a l'aire més de 600g de CO2 per kilòmetre recorregut. No sé si la dada és certa, però a preguntes dels periodistes, el president de la Comissió Europea va dir que ell estava allà per impulsar lleis, no per donar exemple de res. Aquest home té les idees clares, això si.
També fa pocs dies ha sortit a la premsa que el matrimoni Gore viu en una caseta de 28 habitacions, amb piscina climatitzada i no sé quantes coses més que li fan pagar una factura de llum superior als 1000 US$ mensuals, quantitat que el Sr. Gore pot pagar sense problemes amb el que guanya donant conferències sobre el canvi climàtic, a les quals va en avió privat, per cert. De ben segur que la filtració de la notícia és interessada i darrera hi deu haver alguna obscura (o no) institució que contamina la tira. Però les dades no han estat desmentides.
Naturalment, els Srs. Barroso i Gore tenen dret a viatjar en el vehicle que s'han comprat, a disposar d'una casa de somni i a pagar les factures de combustibles i llum que els seus ingressos els hi permeten. Faltaria més! Però cal reconèixer que són un mal exemple d'allò que precisament prediquen. Com em poden demanar a mi (o a qualsevol altre ciutadà del mon) que consumeixi menys, que gasti menys aigua, que vagi en transport públic, etc., si ells van en avió privat i gasten el que volen (que per això tenen diners)? Siguin quins siguin els raonaments que es poden fer, que són molts i molt variats, s'ha de reconèixer que donen un mal exemple als ciutadans als que volen convèncer. I amb aquests exemples, tots els arguments pedagògics se'n van a fer punyetes, com el planeta que presumptament volen salvar.


Que Déu ens lliuri dels salvadors!

divendres, 23 de febrer del 2007

cartells

El cartell no és altra cosa que un sistema de comunicació que ha de saber transmetre un missatge d'una forma simple i entenedora per tal que arribi al màxim nombre de gent.
Hi ha un cartell de la República que a mi particularment sempre m'ha fascinat pel seu contingut, senzill en la forma i, alhora, contundent i carregat de simbolisme.
Em sap greu no recordar l'autor d'aquest cartell (Fontseré?). Si algú ho recorda, que ho digui, si us plau.
Em refereixo al que reprodueix una gran creu gammada que és trepitjada per un peu calçat amb una espardenya. Segur que tots el tenim present.
Personalment a mi aquest cartell em diu que el feixisme (simbolitzat per la creu gammada) ha de ser combatut per la força (trepitjar la creu és una acció de força) tant pel poble més senzill com pel no civil (l'espardenya forma part tant d'un sector com de l'altre). A més a més diu que el feixisme pot ser vençut (si no recordo malament, la creu gammada està esquerdada).
Actualment els professionals de la publicitat en fan un gran ús d'aquesta forma de transmissió. Les tanques publicitàries formen part del nostre paisatge permetent així fer arribar els missatges de forma ràpida i atractiva.
Aquests dies hem assistit a una certa controvèrsia a l'entorn d'un anunci o cartell de Dolce&Gabbana, a l'empresa publicitària responsable del qual cal felicitar pel ressò que ha assolit. Segons D&G els que han criticat el seu contingut són uns antiquats.
Haig de reconèixer que el primer cop que vaig veure l'anunci em va desagradar i que el missatge agressiu que transmet el vaig copsar des del primer moment.
Amb tot no m'inclouria entre els partidaris de retirar la campanya, no m'agrada la censura. Cada marca és molt lliure de presentar-se com vulgui i cadascú pot sentir-se atret o no per la marca i/o els seus productes.
D&G diu que si la gent és tan susceptible caldria cremar molts quadres del Louvre. Si mo'ho permeten els de D&G els diré que la comparació em sembla arrogant.
Us proposa tanmateix que feu la comparació amb el cartell que comentava al començament...
Alguns dels que han criticat les veus que han sorgit en contra del cartell de D6G diuen que cal posar molta imaginació per dir que l'atlètic senyor de l'anunci està en posició de força respecte de la senyora que jeu al terra. Crec que Quim Monzó deia en un article que potser que aquesta hagi perdut el coneixement i que, gentilment, el senyor que l'agafa pels canyells intenta ajudar-la, mentre que els que descaradament s'ho miren al seu entorn estan a punt per si cal la seva col·laboració... Potser sí, però em sembla un missatge massa elaborat.
Tanmateix us proposo un altre exercici d'imaginació. Imagineu que la persona que està per terra és un home exactament en la mateixa posició en què es troba la dona. Veieu violència ara?
Tal vegada si, en lloc de voler causar impacte invocant la violència contra les dones l'anunci suggerís que el model es saltava un semàfor en vermell o, encara pitjor, que estés fumant a la feina, no hauria estat possible criticar-lo perquè D&G no hagués acceptat tal proposta del publicista.

dimarts, 20 de febrer del 2007

La botifarra andalusa



Els andalusos han estat convocats a votar el nou estatut i han fet una botifarra de tres parells de collons. Només el 37% han anat a votar, això si, d'aquests un 87% ha dit que "bueno" i el 13% es reparteix entre el "no" i el vot en blanc. En termes democràtics, això és un escàndol si be legalment l'estatut ha estat aprovat per una majoria. Els andalusos ens han guanyat a fer botifarra als catalans, que vam anar a votar el 47% en el darrer referèndum per l'estatut.
I com que això és un escàndol, aquest cop els polítics (els andalusos, els catalans i els de Madrid) s'han sentit obligats a dir la seva en lloc d'oblidar l'abstenció al cap de 5 minuts, com solen fer. Un 63% d'abstenció no pot passar desapercebut. Naturalment, les anàlisis que fan són esbiaixades, tendencioses i en el marc dels seus estrictes interessos, gens d'autocrítica, res. Sempre en la línia de pensar que el personal és idiota.
Els del PP, en la seva política del "tot s'hi val" aprofiten per assegurar que això és un fracàs del Zapatero, els del PSOE clamen que els del PP van demanar el si amb la boca petita, des d'ERC (Ridao) i CiU (Puig) han dit que això demostra que l'estatut andalús no era una necessitat (un clam popular, vaja) com el de Catalunya (recordem que va votar un 47%). I així anem col·leccionant el cúmul de despropòsits que ens fan sentir cada cop més lluny de la política i dels polítics.
No se'ls ha acudit que potser el 67% dels andalusos i el 53% dels catalans s'han quedat a casa perquè no se'ls creuen?. Perquè sabem per pròpia experiència que cap estatut ens canviarà la vida, que els pisos seguiran cars com ara, que el cost dels serveis bàsics anirà pujant, que cada cop tenim menys llibertats, que la inseguretat creix, que no són capaços de fer res per assumir el canvi climàtic que se'ns ve a sobre... per tot això i altres coses, cada cop més, el personal no es creu el que diuen els polítics, cada cop més tenim la sensació que els polítics són una classe a part (al menys ells es senten així, un dia en parlarem en un post).
Fa uns dies, el nostre conseller Saura es va gastar 80.000 euros dels nostres impostos en una enquesta per investigar perquè aquest allunyament entre el poble i els polítics. La trama, seguint l'impuls de la vocació de servei que ens mou, es va oferir per explicar-li a meitat de preu, però el conseller de participació ciutadana no va tenir l'amabilitat de respondre el nostre oferiment. Ara, a la llum de la botifarra andalusa deu tenir alguna dada més per a satisfer la seva inquietud.
Els andalusos, com els catalans, han "pillat" que l'estatut no ens farà més feliços, ni aconseguirem un habitatge (ni digne, ni dels altres), ni deixarem de pagar cada cop més pels serveis bàsics a unes empreses que marquen el pas als successius governs, ni tantes coses més que al final, fet i debatut, et fan dir: - Ja s'ho faran! (i s'ho fan, creieu-me).

dilluns, 12 de febrer del 2007

La gran renúncia

Malgrat l'esforç del nostre govern per donar una imatge d'unió i cohesió, en general, el que ens arriba als que ens mirem la situació amb una certa distància és que el govern està en una situació d'encefalograma pla. Sostinc que en realitat no és així.

Tenim un president-gestor. En el pitjor sentit de la paraula. Una persona que prové de l'administració local, on potser sí que el més important és la gestió, mentre que les línies polítiques es marquen des d'instàncies més elevades. I amb un temps a la Diputació, administració que té molt diners per gastar de manera discrecional i sense cap altra línia política que treballar calladament pel bé del partit tot afavorint els ajuntaments amics amb sucoses subvencions i donant algunes engrunes als que no ho són per tal d'anar cobrint l'expedient. Tant la tasca a un ajuntament com a una diputació és gris i no transcendeix, llevat que s'hi provoqui un daltabaix important. O és que algú sap què fan les diputacions i com es gasten els seus pressupostos?.

Algú pot dir que també va ser ministre. Sí. Però de què va servir aquest pas pel ministeri a més a més de millorar el coneixement públic de la persona de cara a unes properes eleccions?. Encara diria més, tenia altra finalitat aquest pas pel ministeri?.

La conseqüència és un govern altament presidencialista, amb un president acostumat a l'obediència (seva i la dels altres respecte d'ell) a partir de la capacitat de repartir i denegar recursos i poder. Un govern pesidit a la manera guerrista ("el que se mueve no sale en la foto"): submissió i/o aplicació de la llei del silenci.

El resultat podria arribar a ser una legislatura tranquil·la durant la qual no passaria gairebé res perquè d'estaria aplicant la política-aigua (incolora, inodora i insípida), amb alguna baralla en l'eix esquerra/dreta. Una legislatura que no aniria més enllà de la rutina del pas del temps, amb poques novetats polítiques i, fins i tot, amb balanç positiu en alguns aspectes.

Això passaria si Catalunya ja fos un país normal. Això passaria a Holanda, a Portugal o a La Rioja.

Tanmateix, com deia al començament, sostinc que no es produeix aquesta suposada immobilitat. Perquè, en realitat, ni s'està aplicant una política-aigua ni el govern està en situació d'encefalograma pla. S'està fent molta feina.

Per exemple, els noticiaris de TVC cada cop més obren, tanquen i omplen gran part del seu temps amb notícies el referent de les quals és Espanya. Fonamentalment pel que fa a política s'explica què fa el Gobierno. Cada cop més queda clar de forma implícita que on es decideixen les línies d'acció és a Madrid. El Govern de Catalunya queda com a administració buida de contingut polític i de segon ordre.

Per exemple la llei de dependència. S'està explicant la no acció per part del Govern davant la ingerència de l'Estat en competències de la Generalitat amb una demagògia fora de mida.

Per exemple, l'atac a la línia de flotació de la immersió lingüística amb la tercera hora de llengua castellana. Per exemple el tema banderes. Per exemple la literatura castellana com a cultura catalana a la Fira de Frankfurt. Per exemple la regulació de les adopcions internacionals. Per exemple, ara resulta que cal endarrerir el desplegament de l'estatut perquè a Madrid no sembla el moment adequat...

En definitiva, tinc la impressió que s'està passant el ribot per netejar qualsevol engruna de tret nacional. De forma constant però amb molta cura, sense soroll, s'està procedint a la desnacionalització del país, a la seva regionalització, i hi ha qui amb el seu vot de silenci està contribuint a la gran renúncia.

divendres, 9 de febrer del 2007

Canvi climàtic

Fa anys que es parla del canvi climàtic sobre la base d'informes de tots els colors i tendències. N'hi ha de tremendament alarmistes que ens vaticinen una catàstrofe imminent, altres matisen els efectes del suposat canvi i fins i tot n'hi que el neguen. Els informes científics, com qualsevol altre cosa, poden ser tendenciosos i s'inclinen cap una banda o altra segons la font de finançament de l'estudi.
Fa mesos que els polítics i els mitjans informatius ens espanten amb la catàstrofe que representarà l'anunciat canvi. Ens donen dades que la majoria de la gent no sap interpretar: la temperatura mitja del planeta pujarà 5ºC en els propers 100 anys, el mar pujarà 55cm (ja és filar prim, eh?), no sé quantes illes del Pacífic quedaran sota l'aigua, no se sap quantes espècies desapareixeran... tot plegat amanit amb una tètrica visió del futur que ens espera. L'altre dia un diari recolzava el negre panorama amb unes gràfiques de la temperatura mitja de diversos punts de la terra durant el darrer segle. Les vaig mirar atentament i, sense altres dades a la ma, es dedueix que la temperatura del planeta no deu pujar per les emissions de CO2 perquè manté un ritme constant entre 1900 i 1940, s'estabilitza entre 1940 i 1970 i puja amb un fort pendent des dels 70s al 2000.

Si a més es té en compte que la temperatura mitja del planeta fa 500 anys que està pujant, de les dades publicades al diari no se'n dedueix absolutament res. Però allà estaven per remarcar el drama.
Davant d'això tota la fauna de polítics, gurús mediàtics i ecologistes de cap de setmana s'ha posat a cridar la necessitat de reduir les emissions de CO2 a l'atmosfera per, com hem sentit a dir, "evitar el canvi climàtic". Han aconseguit que la gent s'espanti per una cosa que segurament no veurà i contra la qual no sap molt be què fer. La nostra capacitat de limitar l'emissió de CO2 es limita a anar menys en cotxe, poca cosa més. La resta està en mans de les grans indústries, dels governs i d'algú altre que no conec.
La pregunta és: - I ara que ja estem espantats i amoïnats, que fem? Millor dit, que fan? Que faran els poders econòmics i polítics, a part de posar-nos la por al cos? De moment proposen ximpleries com apagar el llum 5 minuts per protestar (contra qui?) i fer els cotxes més cars per reduir el consum, en lloc de fabricar cotxes d'una potència adequada a les necessitats d'ús. Diguem que no cal un cotxe de 250 cavalls amb tracció a les quatre rodes per portar els nens a l'escola i anar al xalet de la Cerdanya el cap de setmana...
El canvi climàtic, si se'n pot dir així, té cicles molt llargs. Suposant que ara mateix aturéssim TOTES les emissions industrials i d'automoció, la inèrcia del canvi duraria, pel cap baix, 500 anys. És a dir, està molt be que tractem de contaminar menys, però hem d'assumir que si arriba un canvi en el clima, aquest se'n ve a sobre. INEXORABLEMENT.
Si els responsables de la cosa pública tinguessin dos dits de front (que no és el cas) s'haurien de plantejar dos tipus d'accions, unes encaminades a limitar la contaminació, però altres per adaptar la vida a la nova situació,. que a mig termini és irreversible. Per exemple, com es subministrarà aigua a Catalunya sabent que els recursos propis minvaran? Caldria que es posessin a considerar què s'ha de fer: dessaladores?, transvasament del Roïna?, estalviar en el consum agrícola (que, per cert, és el 80% del total) estimulant altres cultius o altres sistemes de rec?

Però això va més enllà de la propera campanya electoral.

dilluns, 5 de febrer del 2007

Apagueu el llum en sortir


Dijous de la setmana passada, tot seguint amb la iniciativa promoguda per una ONG francesa, es demanava al personal que apaguessin els llums durant 5 minuts, de 19.55 a 20h, en senyal de protesta per la inacció dels governs enfront el canvi climàtic i l'escalfament global.

En primer lloc, confesso que no vaig seguir la iniciativa, perquè senzillament me'n vaig oblidar. Ara, que consti en acta que en aquell moment només tenia encesa la bombeta (de baix consum, 9W) amb la que il·luminava la lectura al sofà de casa (a part de l'stand-by de la tele, la nevera, l'escalfador d'aigua del labavo i no crec que gaire cosa més).

El més graciós de tot és que si bé la quantitat de ciutadans i comerços que van seguir la iniciativa va ser escàs (es va detectar un 3% de davallada del consum, i la companyia elèctrica diu que és impossible saber quina part d'aquesta davallada és deguda a la mobilització, ja que les vuit menys cinc és una hora en la que normalment el consum està baixant), les administracions i organismes públics s'hi van apuntar amb alegria. (Aquí remeto al post del bon amic Xavi sobre la nostra debilitat per apuntar-nos a totes les mobilitzacions). Universitats, ràdios i teles públiques, il·luminació dels edificis públics (Sagrada Família, monestir de Ripoll, Palau de la Generalitat, etcètera), ... van contribuir a aquesta davallada del 3% en el consum a les 19.55.

I dic que és graciós que l'administració s'apunti a la protesta perquè justament és una protesta contra l'administració. Vull dir, els mateixos que van apagar les bombetes el dijous, han aprovat un pla de l'Energia per a Catalunya basat en la idea que ens cal més energia per assegurar el subministrament. El mateix govern que impertèrrit assegura que la MAT ha de ser una realitat per poder cobrir la creixent demanda d'energia del país, dijous es mobilitzava per reclamar que es prenguin accions (algú altre, s'entén) per moderar el consum. A mi, com a Cobaltina, que algú m'ho expliki.

O no, vaja. No cal que ningú m'ho expliqui, perquè ja comprenc perfectament que apagar 5 minuts el llum quan una ONG (la Societat Civil, diuen) ho demana per correu electrònic és gratis i quedes com un senyor, sobretot si després la notícia de capçalera del TN és la Sagrada Família apagant-se, l'Arc de Triomf apagant-se, la Seu de Lleida apagant-se, .... i pots fer autobombo de lo guapo que és ser solidari i compromès. Però que una cosa molt diferent és que hi ha unes empreses que han de facturar una millonada en construir una línia de molt alta tensió, que hi ha unes altres empreses que precisament el que venen és energia i no volen que se'n deixi de consumir, que hi ha uns compromísos polítics presos, i que prendre mesures efectives per a fer baixar el consum elèctric de manera real és car, impopular i molt incòmode, t'hi posis com t'hi posis.

Ah, i per cert, que ningú s'enganyi: el canvi climàtic és real, i ens ve a sobre, i molt probablement és causat per l'activitat humana. Ara, ni cinc minuts ni cinc anys d'apagón total el poden revertir. Vull dir que els gasos d'efecte hivernacle que hi ha a l'atmosfera trigaran segles a desaparèixer, que la contaminació no s'acaba quan parem de contaminar, i que a hores d'ara, no n'hi ha prou de reduir les emissions per revertir la situació. Més val que ens fem a la idea del que ve i es prenguin, qui correspongui, les mesures adequades per adaptar-nos-hi. Cosa de la que de moment sembla que no es vol ni sentir a parlar.

dimarts, 30 de gener del 2007

Benvolgut Sr. Saura:

Avui tots els diaris publiquen els resultats d'una enquesta encomanada des del seu departament sobre els motius de l'abstenció en la darreres eleccions. No es publica quan ha costat l'esmentada enquesta, però ara mateix li puc dir que, en cas d'un altre inquietud com aquesta, posis en contacte amb "la trama", que per la meitat de preu li explicarem perquè més del 50% dels catalans es queden a casa en lloc d'anar a votar. En qualsevol cas, els resultats reflecteixen allò que la gent pensa i que, excepte per als polítics, resulta evident per tothom: el personal està fastiguejat de l'actitud dels polítics, de la mentida sistemàtica, de l'incompliment de les promeses electorals, de que estiguin més pendents de la distribució de cromos que del país, de que es preocupin més dels beneficis de Repsol o de la Caixa que de les necessitats de la gent, de que els problemes reals de les persones (habitatge, seguretat, preus dels serveis bàsics...) no els importin, de que les declaracions siguin un insult a la intel·ligència... I per tot això, la gent es queda a casa.

Si davant d'aquesta evidència, la única cosa que se li acut és crear una mena de comissió per implicar els agents socials (sindicats - vaja uns! -, associacions, ONGs...) per analitzar què passa i fer "un pacte per la democràcia" (això li vaig sentir dir ahir a la seva tele, be, la del seu jefe), caldria que s'ho fes mirar. De moment, aquest vespre, en arribar a casa, podria parlar amb la seva senyora i recomanar-li que deixi de dir tonteries sobre els okupes i els especuladors. I alguna cosa hauríem guanyat per la bona imatge dels polítics.

A part d'aquesta petita acció domèstica, el proper dijous en podrien parlar al consell de govern (ja que no tenen gaire feina, hi podrien destinar un parell d'horetes) i, sense que transcendeixi a la premsa, fer l'autocrítica que estimin oportuna. Pensar en l'espectacle que sovint donen, mirar què poden fer (de debò) pels problemes de la gent, posar ordre en els preus dels habitatges, mirar què poden fer perquè a Catalunya els peatges de les autopistes siguin com els d'Extremadura, fer que la policia sigui més propera al ciutadà del que ho és fins ara... En fi, posar-se a treballar en el que realment amoïna a la gent, no en els que els amoïna a vostès o preocupa als que manen de debò (els que truquen a Palau quan convé, ja sap).

La Trama, en marc de la seva acció social, li facilita la plataforma de la blogsfera perquè, si ho estima convenient, faci els comentaris que cregui oportú. Tot i que, si li haig de dir la veritat, hi tenim poca fe. Una carta tramesa fa unes setmanes al conseller de la vice-presidència va quedar sense resposta. I és una llàstima, que vol que li digui... ens quedarem sense conèixer la seva sempre valuosa opinió.
Rebi una cordial salutació,

NOTA: Aquesta carta, com d'altres, ha estat tramesa al Sr. Saura a través del seu bloc (
http://www.joansaura.org/) per si té l'amabilitat de respondre.

L'e-phone

S’ha presentat recentment als Estats Units un nou estri que és, a la vegada, agenda electrònica, càmera de fotos i telèfon mòbil, pel mòdic preu de gairebé 500 dòlars. El podeu veure a molts llocs de la xarxa, entre ells

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=369816&idseccio_PK=1012

Tinc pots dubtes de que l’invent ja estava desenvolupat des de fa molt de temps i que han esperat a treure’l ara en considerar que el mercat està prou madur per fer-nos empassar una nova despesa.
Passet a passet: han anat sortint el mòbil-PDA, el mòbil-GPS, el mòbil-càmera, el mòbil-el_que_sigui... Al rebost d’aquestes grans empreses hi deu d’haver tot un seguit d’invents nous i de millores dels actuals que esperen el moment més adequat de sortir al mercat per seguir munyint la mamella del consum. Així, cada poc temps apareix un nou aparell que fa vell el que hem comprat fa uns pocs mesos i que ens obliga a arraconar-lo sense haver-lo amortitzat. Aquí hi ha tema pels ecologistes del reciclatge.
Cada vegada m’inclino més a creure que l’Enric és qui més l’ha encertat: no té ni PDA, ni MP3, ni DVD, ni e-mail, ni telèfon mòbil (el telèfon fix no us penseu que fa gaires anys que el té), ni televisió, ni moltes coses més que em deixo per no avorrir el personal. I deu n’hi do el feliç que és.

divendres, 19 de gener del 2007

Algú m'ho pot expliKar?

Vaig escoltar a la ràdio i vaig veure per televisió el cas del Sr.CV, de Barcelona, el propietari que ahir va denunciar l'ocupació presumptament il·legal del seu domicili. Pel que he pogut escoltar posteriorment i pel que he llegit als diaris, potser que a més a més les persones que estan ocupant aquest habitatge hagin estat objecte d'un engany per part de tercers.

Tanmateix, no volia fer cap anàlisi del fet concret, sinó algunes reflexions a l'entorn d'aquest tema.

Segons sembla, el Sr. CV va anar a obrir la porta de l'habitatge de la seva propietat i el pany estava canviat. Com a conseqüència, no pot accedir-hi i va als mossos i els ho explica. Els mossos li diuen que sense ordre judicial no poden fer res. Sembla que aquest és el tràmit: ordre judicial i ja veurem què passa. En tot cas, passi el que passi al final, el que segur que passa és temps. En aquest casos es veu que anant molt i molt bé i en el cas de tractar-se del domicili habitual del propietari, estem parlant d'entre 5 i 10 mesos. Si el domicili no és l'habitual, podem estar parlant d'entre 1 any i 1 any i mig... Fins i tot, segons els responsables jurídics, podria passar que els okupes acabessin guanyant la causa presentant documentació acreditativa del seu dret d'estar allà, encara que aquesta sigui un frau o estigui emesa per algú que res té a veure amb el tema.

Què fa CV entretant?

Solució A: Llogar temporalment un pis (si pot)
Solució B: Anar a viure amb els pares, cosins, amics,...
Solució C: intentar reconciliar-se amb la parella de tal manera que puguin viure de nou plegats si més no fins que acabi el judici
Solució D: okupar un altre habitatge de característiques similars. Amb una mica de sort, els dos casos poden circular en els jutjats o allà on sigui de forma paral·lela i quan es resolgui aquesta segona okupació, CV ja podrà viure a casa seva.

Segueixo llegint la notícia: l'Associació de Propietaris de Catalunya proposa una altra alternativa.

Solució E: No avisar ni als mossos ni anar al jutjat. Esperar, senzillament, que el pis romangui buit i utilitzar el mateix sistema emprat pels actuals okupants: canviar el pany perquè no puguin entrar...

Pel que es veu, a l'entorn d'aquests fets -cada cop, pel que sembla, més habituals- ja s'ha creat un negoci paral·lel. Hi ha persones que pel preu de 3.500 a 5.000 euros et treuen els okupes de casa!. I sembla que el tema funciona!

Amb tot, es responsables jurídics (els que abans deien que els okupes podrien tenir la raó encara que sigui mitjançant frau) adverteixen que aquesta pràctica és punible. Entre altres coses, els okupes podrien argumentar que els han robat els seus béns de forma il·legal i el propietari tindria totes les de perdre....

ALGÚ M'HO POT EXPLIKAR???
_____________
Deixem ara la realitat o la notícia tal com apareix als mitjans i fem un parell de supòsits:

Supòsit 1

El Sr. A és un lladre de cases. S'introdueix a les llars aprofitant l'absència dels propietaris i s'enduu tot allò que és de valor.
Sabeu què fa el Sr. A?, doncs es vesteix amb el pijama per entrar a les cases a robar i, si apareix el propietari amb els mossos, s'asseu al sofà, pren el comandament a distància i, senzillament diu als mossos que ell viu allà!. Els mossos miren amb mals ulls el propietari, li diuen que faci una denúncia als jutjats i marxen emprenyats perquè els han molestat en plena nit per una simple okupació. Que ja està bé, que els propietaris haurien de saber que això no és cosa seva!... Oi que és intel·ligent el Sr. A?

Supòsit 2:

Ara el Sr. A és un empresari del negoci de treure okupes. Tanmateix darrerament té pocs encàrrecs (no perquè no s'okupin habitatges, sinó perquè hi ha molta competència) i decideix llogar ell mateix els okupes. Els diu on s'han d'instal·lar i els avisa quan ja poden marxar. Ell cobra 4.000, dels quals 1.000 són per als okupes.
Més endavant troba un sistema millor: cobrar els mateixos 4.000 per assegurar que no hi entraran okupes. Se n'estalvia 1.000.

Aquest Sr. A és un linx!, però els més contents de tots són els mossos (ara ja no els molesten per okupacions atès que no es produeixen) i els responsables jurídics (ja no hi ha judicis per okupacions)

dimecres, 3 de gener del 2007

Mals temps per a la poesia...

Avui m’han informat de que una creença que arrossego des de fa anys no és certa: els líquids no s’escolen en sentits contraris als dos hemisferis. M’han adreçat a un parell de llocs de la xarxa que sembla que ho demostren. Els transcric per qui es vulgui desenganyar:

http://axxon.com.ar/rev/139/c-139Divulgacion.htm
http://www.kidsnewsroom.org/elmer/infocentral/frameset/meterology/Bad/BadCoriolis.html

Si és que ja no et pots refiar de res ni de ningú...
Quan estudiava Mecànica, el catedràtic ens va il·lustrar sobre el terme sobrer que apareixia a la derivada segona de la variable espai: l’acceleració de Coriolis, deia.
Anys després, a un hotel de Buenos Aires vaig poder comprovar que pel desaigüe del lavabo l’aigua s’escolava en sentit contrari del que el dia abans m’havia preocupat d’observar a Barcelona.
Molts més anys després, a Kenia, uns negrets molt eixerits ens demostraven, als dos costats de la ratlla de l’equador, l’efecte Coriolis als turistes, amb molt de convenciment i amb un embut ple d’aigua. Si jo mateix deixava caure els escuradents damunt l’embut!
I avui va un materialista històric i m’engega tota la poesia a fer punyetes: el catedràtic de Mecànica era un ignorant o un bandarra, a Buenos Aires em vaig malfixar i els negrets em van prendre el pel i un dòlar.
Als polítics, als capellans i als jugadors de futbol ja fa molt de temps que no me’ls crec. Si tampoc no em puc creure a Coriolis, què em queda?
Menys mal que, com diu el Detritus, sempre ens quedarà la trama polaca.

divendres, 22 de desembre del 2006

Sort que no duu sonotone

A la meva escala viu el Sr. Manel. El Sr. Manel, que té molts anys a l'esquena i que n'ha vist de tots colors, diu que no entén moltes coses que passen actualment.
El Sr. Manel és un antifranquista empedreït, però no creu tampoc que des del bàndol republicà es fes tot bé. Pensa, per tant, que si s'aprofundeix en la història més recent caldria fer-ho amb objectivitat. Tanmateix no acaba d'entedre perquè quan això -que a ell li sembla tan sensat- li diu al seu nét -que és d'esquerres i políticament correcte- ha de justificar-se començant per recordar-li que no és franquista ni de dretes.
El Sr. Manel va estar estalviant per comprar-se un sonotone -el Sr. Manel és una mica sord-, però no ho ha pogut fer encara.
Primer, quan ja tenia els calerons a punt, el seu nét va necessitar un tractament odontològic. La seva filla -el Sr. Manel viu amb la seva filla- no tenia prou diners en aquell moment i ell amb molt de gust va sacrificar el seu sonotone per tal d'arreglar les dents del nét. Com en el cas del sonotone, aquest tipus de tractament va a càrrec del malalt.
En ocasions posteriors va passar el mateix amb el tractament de logopèdia, les ulleres i una faixa ortopèdica que va necessitar com a conseqüència d'un malaurat accident domèstic que li va deixar l'esquena en condicions precàries.
El Sr. Manel, que ja sabem que no és de dretes i que no entén moltes coses que passen, no volia anar a votar en aquestes darreres eleccions. No li semblava bé que malgrat tot el que es va dir i prometre en campanya, els seus, l'esquerra que per fi arribava a la Generalitat, no hagués fet res per la seva filla i el seu nét que no poden accedir a un habitatge i han de viure amb ell. Tot i que la situació no el molesta, ans al contrari, ja que potser tampoc podria disposar d'una atenció adequada a la seva situació personal.
El Sr. Manel, però, va llegir al diari que el Sr. Montilla prometia sonotones per a la gent que en necessités... El Sr. Manel va votar el Sr. Montilla.
Avui la filla del Sr. Manel no ha comprat el diari perquè el seu pare no llegís que la Generalitat diu que es farà càrrec de les operacions de canvi de sexe de les persones que ho necessitin. La filla del Sr. Manel ho ha escoltat a la ràdio i ha pensat ... "sort que no duu sonotone!"
__________________
Serveis d'aquest tipus crec que haurien de ser la cirereta del pastís. Entenent per pastís un servei sanitari com déu mana.
Personalment si hagués de prioritzar començaria per sanejar la gestió. La sanitat pública costa molts i molts diners al contribuent-persona i al contribuent-empresa i és vergonyós que la mala gestió permeti forats pels quals fuig contínuament el pressupost.
Això podria fer-ho molt bé l'actual govern, atès que és un tema de gestió.
Tot seguit, en funció de les disponibilitats, caldria anar establint la cobertura dels diferents serveis que encara ara són a càrrec del malalt. Segurament, d'entre els serveis actualment sense cobertura, jo no començaria per les operacions de sexe, però amb el temps el pressupost segur que ho permetria.
Per aquesta segona fase potser caldria esperar un nou govern. És un tema més polític.
__________________

Com el Sr. Manel, jo tampoc sé perquè, però em justificaré: no tinc res contra el canvi de sexe.

dijous, 21 de desembre del 2006

TV3, la seva


Darrerament TV3 ens ha acostumat a uns telenotícies de qualitat ínfima on els successos dramàtics (sobre tot si passem lluny de casa) formen un primer bloc, seguit de notícies internacionals (malauradament, sempre n'hi ha de força dramàtiques) i acabat amb un bloc llarguíssim d'esports on mai hi manca la informació relativa al Real Madrid, encara que no hagi passat absolutament res. Rares, poques vegades, surt alguna informació local, a no ser que sigui absolutament imprescindible o per a major lluïment del govern. El format es diferencia de l'època Maragall, sobre tot, per l'absència de consellers dient la seva encara que no vingués a cuento. Els consellers han desaparegut del telenotícies, no hi són, no diuen res, mai fan declaracions.
La cosa encara és pitjor. Les notícies són filtrades des d'algun lloc desconegut però imaginable. Uns exemples:
a) un dia el TN va obrir amb la sentència del Tribunal Constitucional anul·lant el trasllat de la Comisión Nacional del Mercado de Telecomunicaciones a Barcelona a causa d'un defecte de forma en la documentació tramesa pel ministeri d'Indústria (regit pel Sr. Pepe Montilla, actualment president de la Generalitat). Se sap, s'ha filtrat, que es va rebre una trucada des de presidència de la Generalitat indicant que això "no era una notícia important com per obrir el TN". I d'aquest afer mai més se n'ha parlat. Mai.
b) un altre dia no molt llunyà, es va obrir el TN amb el decret de la tercera hora de castellà, tot dient que el departament d'Educació s'adaptaria sense problemes i que això no faria perdre hores de català. Alguna cosa devia passar immediatament, però al resum de tancament del mateix TN (el mateix, eh?), el presentador va matisar el fet, va treure ferro a la suposada "adaptabilitat" del conseller Maragall i que, tot plegat, el govern ja ho estudiaria. Abans d'acabar ja havien rebut la trucada.
c) es prou coneguda, per pública i en directe, la trucada de l'Ernest Maragall al programa de l'Antoni Basas corregint una informació que no li feia el pes.
L'intervencionisme del present govern en la CCRTV és tant exagerat que supera de bon tros el que en l'etapa tripartitONE ens va escandalitzar. El silenci de la totalitat dels consellers, la inactivitat del govern, l'omertà informativa a que ens té sotmesos la presidència, ha assolit nivells que mai ens haguéssim imaginat. La realitat que no sembla importar al Sr. Majó (jefe de la seva) és que TV3 perd audiència, fins i tot els Telenotícies que eren l'espai més seguit i valorat.
L'altra realitat, trista realitat, és que la televisió nacional pública catalana s'ha convertit en un ens manipulat sense cap vergonya pel govern. On anirem a parar? Dons possiblement, al NODO, que els més vells ja coneixem.

I que hi tenen a dir els periodistes? Aparentment, res (al menys, res no diuen).

divendres, 15 de desembre del 2006

Procés de destrucció

Fa molts anys, l'any 1978, es va promulgar el Real Decret d'Ensenyament del Català. Aquest Reial Decret, que fa quatre dies hauria semblat insuficient i avui tal vegada excessiu, va ser molt treballat i molt important.
Fixeu-vos que dic l'any 78. Feia ja -o només, segons es miri- 3 anys de la mort del dictador i uns pocs mesos de la recuperació de la Generalitat -aleshores dita "provisional" suposo que perquè no era clar el seu futur-.
La recuperació de les institucions estava, doncs, a les beceroles i, en molts aspectes, la situació era hostil.
En tot cas, amb un govern a Madrid presidit per Adolf Suarez, amb una situació de prevenció i una sensació constant de temporalitat, des de la Generalitat, amb molta i molta cura i amb alta i alta política, s'aconseguí que es tirés endavant aquest Decret.
Em consta que ni la UCD ni el PSOE n'eren partidaris. Tampoc l'aleshores president n'era un gran defensor i, llevat d'excepcions, tampoc ho veien clar alguns dels membres del govern "provisional" que haurien vist amb més bons ulls una introducció no obligatòria o un desenvolupament diem-ne "darwinià" de la llengua catalana al sistema educatiu. Amb tot, aquest primer pas es va tirar endavant i donà peu a la posterior instauració del català al nostre sistema educatiu.
La gestació d'aquest primer i definitiu pas va ser llarga i, com deia abans, delicada. El R. Decret es va promulgar al juliol de 1978. Més de mig any de negociacions (i molts anys de condemna a una formació monolingüe) va costar que des de Madrid (no es podia fer des de Catalunya) es reconegués l'obligatorietat de l'ensenyament de la llengua catalana a Catalunya.
Aquest R.Decret va ser fonamental. I sobre aquests fonaments s'ha anat bastint un sistema educatiu amb la necessària presència de la llengua pròpia de Catalunya. És a dir, un sistema educatiu normal en qualsevol país.
Ara, gairebé 30 anys després, la situació és diferent. El nostre Govern és postnacionalista i no pensa que calgui defensar obsessivament els símbols (l'idioma és un símbol?). Així ho ha establert el president i així ho acaten els consellers, siguin o no sobiranistes.
El passat dia 1 de novembre es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya. Fa un mes que hi ha Govern, encara avui l'organigrama de la Generalitat no s'ha completat i ja veiem que ens diuen que el castellà és la llengua que necessita incrementar la seva presència en el sistema educatiu. Un mes.
El més bo de tot plegat és que hi ha acord entre els membres del Govern per "defensar les competències educatives" de la Generalitat (faltaria més que no hi hagués acord en això). En cap cas hi ha acord perquè sigui o no necessari o convenient aquest increment del castellà al sistema educatiu, en aquest terreny no es volen posicionar no fora cas que trontollés alguna cadira.
En tot cas, cal recordar que l'any 78 no hi havia competències. El que hi havia era, ni més ni menys, que voluntat.
A aquest fet, puc afegir altres situacions que s'han produït aquests darrers dies com ara el tema "banderes" o, encara més important, el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació (d'un partit fins fa poc dit sobiranista) diu que la cultura catalana ha de ser com més àmplia millor. En diu "concepció omnicompresiva" (sic). Diu que la cultura catalana és "tot allò que les persones, amb el bagatge que porten, fan a partir del moment que són aquí". Suposo que aquestes declaracions les fa per començar a preparar el terreny per a la Fira de Frnkfurt.
Dit d'altra manera, la literatura en llengua castellana que es fa a Catalunya és cultura catalana?. La Fira d'Abril que es celebra a Catalunya també?. O bé, Ausiàs Marc (en tant que autor valencià que, estrictament i d'acord amb les noves coordenades político-correctes no va néixer ni dur a terme la seva obra a Catalunya) no és autor català?. Raimon només fa cultura catalana quan actua a Catalunya?
En fi, sovint aquests dies tinc la sensació que estem on érem abans del 78. Però amb un govern diferent, sense cap altra aspiració que la de mantenir-se, i en un procés de destrucció, més perillós per subtil, de qualsevol referent de catalanitat.

dilluns, 4 de desembre del 2006

Benvolgut Sr. Carod:

Permeti'm que em presenti com a voltant potencial (i ocasional) d'ERC i permeti també que em dirigeixi a vostè, en tant que president del partit, per demanar-li si em pot aclarir alguns punts que m'han desconcertat d'ençà de les darreres eleccions.
Li haig de confessar que els resultats de les eleccions no m'han agradat, no tant pels percentatges dels diferents partits, sinó per l'abstenció de la meitat dels votants, dada que, per cert, hauria de merèixer una reflexió una mica més profunda per part dels polítics i no l'oblit immediat passats els cinc minuts següents de la seva publicació.
No obstant, no és de l'abstenció que li vull parlar, sinó de las raons d'Esquerra per formar part del tripartit que governarà Catalunya sota la presidència del Sr. Montilla. Certament, no entenc les seves motivacions per constituir aquesta coalició, el president de la qual ha manifestat en el seu discurs d'investidura que no vol aprofundir en les reivindicacions "identitàries". No entenc que es faci una coalició amb uns partits que els van expulsar del govern fa pocs mesos. No entenc el repartiment de "cromos" que ha representat la distribució de responsabilitats de govern, que habitatge estigui al mateix departament que medi ambient, que indústria, comerç, turisme estigui amb universitats i recerca, que consum estigui a economia i finances. Jo no ho entenc i li haig de dir que gran part de la gent que conec (molts d'ells votants seus) tampoc.
I Catalunya, Sr. Carod?
L'espectacle que han donat fins ara fa molta llàstima i com a català, em fa molta vergonya. En profundament trist i avergonyit, que vol que li digui...
No espero que em respongui aquesta carta, però si ho fa, sisplau, no reivindiqui la política social com a bandera del conjunt de les forces polítiques autoanomenades "d'esquerra" (un dia, si vol, parlarem de què representa una política d'esquerres però no és aquesta l'ocasió). Si respon, expliqui'm, sisplau, les raons de caire nacionalista que els han portat a pactar amb el PSOE i amb la que es reivindica com "esquerra intel·ligent".Si li arriba, li agraeixo l'atenció en la lectura d'aquesta carta i estic a la seva disposició per qualsevol aclariment o informació complementària que estimi convenint.

Mentre, esperant impacient la seva resposta, aprofito l'avinentesa per saludar-lo molt cordialment,
Màrius

PS Aquesta carta ha estat tramesa al Sr. Carod a través del seu blogg, per si vol respondre. Esperem amb ànsia els seus comentaris

dijous, 30 de novembre del 2006

Poloni 210

Llegeixo esparverada com s'ha magnificat la troballa de material radioactiu a dos avions de British Airways. No han especificat on dels avions ho han trobat, què hi han trobat ni en quines quantitats. Això sí: quedi ben claret que els malos sempre van amb avió abans de cometre totes les seves atrocitats malvades.

Ens presenten com evident que trobar restes radioactives en avions que alguna vegada han fet la ruta Moscou Londres té relació directa amb l'enverinament de l'espia rus.

L'espia rus va ser enverinat amb Poloni 210, que es desintegra bastant lentament emetent partícules alfa. (Llegia a El País que el P210 té una vida mitja de 136 dies, "Esto significa que cada 138 días se desintegra la mitad de la partícula". Sense comentaris...) Les partícules alfa viatgen molt pocs centímetres a través de l'aire, de manera que no és potencialment perillós a no ser que s'ingereixi. Les partícules alfa poden fer estralls en impactar amb les cèl·lules dels òrgans, això és el que li va passar a l'espia rus en qüestió. A part d'això, segurament el poloni en algun moment de la seva cadena de desintegració també emet partícules gamma (rayosequis, perquè ens entenguem), cosa que com a molt pot activar alguns dels àtoms que hi ha a l'aire, però aquest rastre desapareixeria en poques hores. Vull dir que perquè es detectin restes radioactives caldria que hi quedés poloni, a l'avió.

Total, que el que la poli comença a investigar sobre l'assassinat per enverinament són els avions que van de Moscou a Londres? I a sobre hi troben restes radioactives? A més, diuen que les restes són allà des d'abans de l'enverinament (perquè els avions van fer aquesta ruta força abans), i per tant, les restes han de provenir de qui ho transportava, no pas d'algú que posteriorment estigués en contacte amb en Litvinenko.

Jo m'imagino una mena de Mr.Bean o de Homer Simpson portant un flascó de material radioactiu a l'avió amb una ampolleta que vessa i neteja la taca del seient amb la corbata de la hostessa, o una capsa que se li obre i li cau tot de pols per terra i ho recull amb el barret de la senyora que va al seu costat. Perquè sinó no m'explico que algú transporti Poloni 210 en un avió i en deixi restes.

A més a més, com que el poloni també emet gamma, si els malos que portaven el poloni a l'avió ho van entrar a la cabina amb l'equipatge de mà, els polis que miren amb raigs X les maletes haurien d'haver vist una cosa molt brillant a les seves pantalles. A no ser que el poloni anés recobert amb plom i ben segellat. I si anava ben segellat, com pot haver-ne quedat cap resta a l'avió? I si les restes s'han trobat a la bodega, per què demanen als passatgers que es posin en contacte amb la companyia i amb les autoritats per comprovar que no estan contaminats? (us juro que ve al diari un número de telèfon de la Gran Bretanya per trucar).

O és que tot plegat només forma part d'aquesta campanya de psicosi col·lectiva? No serà que és una manera més de reforçar l'argumentació de la seguretat que ha portat els darrers mesos a la bogeria de la reglamentació sobre el transport de líquids? Paraules com radiació i radioactiu fan por i per això les utilitzen, conscients que la majoria de la població no sap de què li parlen?

Ah, i el detall que hagin trobat restes en dos avions és fenomenal. Clar que sí. El que va sobrar s'ho van emportar cap a casa, tu, que mai se sap. Això sí, en les mateixes condicions, l'ampolla sense tapar, el trajo tot arrugat i fumant a la cabina de l'avió.

dilluns, 27 de novembre del 2006

Anàlisi d'una frase

"El nom de Govern d'Entesa" és una operació de màrqueting i respon descaradament a un esforç desesperat perquè la gent pensi que realment es poden fer coses diferents des d'un govern format pels tres partits d'esquerres".
La frase no és meva.
Veiem amb una mica de detall què ens estan dient:
- El nom Govern d'Entesa. Ens estan dient que és només un nom?. Perquè aquest nom i no senzillament "govern"?, ja vaig dir en altre post que respon al desig de diferenciar-lo, no tant dels maleïts 23 anys de govern de CiU, sinó dels magnífics 3 del tripartit1. En tot cas, em sembla superflu dir que un govern hagi de ser d'entesa... què menys es pot demanar a un govern!.
- És una operació de màrqueting. N'hem vist moltes en la nostra societat de consum d'operacions de màrqueting i, normalment, responen únicament a necessitats de mercat, ja sigui per modernitzar un producte ja sigui per adequar-lo a noves normatives. Habitualment no canvia en res el producte, únicament la denominació o l'envàs. Tanmateix en ocasions aquest és un esforç balder. Un exemple prou conegut és l'actual "Don Limpio" (govern d'entesa i de progrés)que, per a molts, malgrat l'esforç econòmic i de comunicació segueix sent "Mr Proper" (tripartit).
- Respon descaradament a un esforç desesperat. Sinònim de descarat: desvergonyit. Definició de desesperació: estat greu de pertorbació de l'ànim deguda a la pèrdua de tota esperança de salvació... És a dir, sense vergonya per a la salvació de què o de qui?... tal vegada del país?
- Perquè la gent pensi que. És a dir, no perquè n'estigui segura, només cal que s'ho pensi.
- Es poden fer coses diferents. És que ara canviarà la política per coses, com deia aquell, no millor ni pitjor, sinó diferents?. Potser les que es faran ara no seran d'esquerres i catalanistes? ho seran més? Ara seran no d'esquerres sinó d'entesa i no catalanistes sinó de progrés?
Si jo tingués quelcom a veure amb el nou govern i/o amb els partit que l'han engiponat i m'hi referís, en termes semblants a la frase que inicia el post, potser hauria dit:
"El Govern d'Entesa no és només un nom, tampoc una operació de màrqueting que respongui descaradament a un esforç desesperat dels partits per manteninr-s'hi, ninó una realitat, un govern format per persones que s'entenen i la gent pot tenir la seguretat que es poden fer i es faran les coses de forma diferent des d'un govern format pels tres partits d'esquerres"
Clar, que a mi no m'ha traït el subconscient...
-------------------
PS. La frase és , segons han informat diversos mitjans, d'en Xavier Vendrell d'ERC.

dilluns, 20 de novembre del 2006

Entesa i progrès: políticament correcte

Fa pocs posts quan es parlava de l'abstenció es feia referència al fet que problemes que preocupen la societat no són els mateixos o no ho són amb el mateix ordre de prioritat que els que preocupen els polítics. Es deia també, i estic d'acord, que aquesta és una de les causes de l'abstenció.
Tamnateix, entre la societat en general i la classe política no hi ha únicament una divergència d'interessos, sinó també una divergència de llenguatge i de conceptes, fet que em semla remarcable.
Està de moda parlar del que és políticament correcte. Què vol dir exactament això?
No entraré en el tema de llenguatge de gèneres i coses semblants, hi ha articles i llibres divertits sobre això. Em refereixo als conceptes políticament correctes i als mots políticament correctes.
Per exemple, hem vist com a Suècia unes caricatures en les quals apareixia Mahoma provocaven crítiques i fins i tot agressives amenaces des de sectors fundamentalistes islàmics. També a Alemanya es va autocensurar una producció operística per temes semblants.
Aquests fets, en general, vistos des d'aquí no ens semblen bé i els deplorem: no ens semblen políticament correctes perquè coarten la llibertat d'expressió, etc.etc. Tanmateix, segurament des dels sectors crítics es podria argumentar exactament el contrari.
Per tant, què és allò políticament correcte? Qui decideix què és políticament correcte i què no?
A casa nostra també passa una cosa semblant i tenim un sentiment del que és políticament correcte que fa que utilitzem conceptes, sovint sense un consens clar sobre el seu significat, però que ens diuen que és el que es correspon al temps i a la societat actual.
En aquest context, l'autodenominació del tripartit1 com a "d'esquerres i catalanista" estava en aquesta línia. Els mots "esquerra i catalanista", més enllà de que signifiquin una o altra cosa, són intrínsecament correctes políticament: és el que es porta. A més a més, d'alguna manera l'expressió "d'esquerres" es contraposa amb "dreta", per donar a entendre que aquest era el tarannà (pervers per més detalls) de l'anterior govern, i "catalanista" refermava la catalanitat sota sospita del partit socialista i la influència positiva en aquest sentit d'ERC.
De la mateixa manera, però segurament per raons ben diferents, el futur tripartit 2, d'entesa i de progrés, vol destacar dos aspectes malmesos per l'anterior executiu.
A mi particularment m'agrada més que el govern es digui govern i prou, però no deu ser prou correcte políticament... En tot cas, esperem en benefici del país que no sigui únicament una qüestió de llenguatge i que les persones arribin a copsar que es fa quelcom en benefici de la societat (amb entesa i progrés).
_______________
Dit això, no hem d'oblidar que els mots no sempre tenen el mateix significat socialment que política. Ara faré un "divertimento" posant alguns exemples (com en el cas dels tristbarats, animo als tramers a cercar altres mots)

1.- Promesa electoral. La societat espera que la paraula donada de fer alguna cosa es correspongui, en acabar la legislatura, amb un fet. Per als polítics la promesa electoral és una eina per tenir vots. De vegades pot haver la voluntat d'acompli-la, però en cap cas és aquesta una condició necessària. El que sí que cal és disposar de l'argumentari ad hoc per, en cas de no dur a terme el compromís, passar la culpa als altres i, sempre que sigui possible, renovar la paraula en properes campanyes. Altrament, si el problema esdevé urgent, la promesa electoral és perfectament modificable.
2.- Enquesta d'opinió. Socialment serviria per prendre decisions sobre un tema d'acord amb el resultat. Políticament la decisió ja està presa i l'enquesta serveix, si s'escau, per acabar d'arrodonir les explicacions posteriors. Té l'avantatge que es pot manipular per dir que l'opinió majoritària és la contrària a la realment resultant.
3.- Transparència. La societat pensa que es correspon amb l'explicació diàfana del que es fa, perquè es fa i amb quin finançament. Políticament té la mateixa connotació, però únicament és aplicable als altres.
4.- Opció majoritària. Socialment i política seria l'opció que té més adeptes i, per assolir-los cal utilitzar arguments i altres mètodes de convenciment. En política, però, aquesta opció és "la meva" i les adhesions solen ser interessades (tanmateix, cal que no ho semblin)
5.- Veritat. Per a la societat una cosa és veritat quan és certa, quan és allò que realment és. En política pot ser un sofisma i cal únicament que no es pugui demostrar el contrari.
6.- Error. En la societat les persones de vegades s'equivoquen i han de corregir i assumir els seus errors. Quan un error s'ignora, pot passar que esdevingui un problema més greu. En política, no. Els polítics mai s'equivoquen i, quan ho fan, o bé es pot ignorar l'error sense conseqüències o bé, com en el cas de la transparència, és culpa dels altres.
7.- Versió. Socialment seria l'explicació d'un fet des dels diferents punts de vista dels diversos testimonis o coneixedors del fet. En poden haver vàries versions. Políticament només hi ha una de versió (alternativament, pot ser una en cada partit), se'n diu oficial i, habitualment no es coneix fins que s'ha reunit l'òrgan competent. Quan alguna vegada hi ha més d'una versió (i no hi ha més remei), es produeixen cessaments, mai dimissions.
_______________________

Esperem que entesa i progrés signifiqui el mateix per a uns i altres.

dimecres, 15 de novembre del 2006

Tristbarats

Si els dos partits que formaven els governs de Convergència i Unió feien disbarats, el Tristpartit cometrà, sens dubte, tristbarats. No cal ser profeta. Vaig cometre l’error, quan el Tristpartit anterior, de no fer una relació dels seus múltiples i variats tristbarats. Avui podria haver-ne publicat un llibre i fer algun calerò. La vena fenícia que no falti...
Proposo als tramadors polacs que vagin complementant aquesta col·laboració amb els trisbarats que detectint. Els possibles drets d’autor ja els compartirem entre tots...

Iniciaré la previsiblement llarga i substanciosa llista, amb dos tristbarats anteriors a la constitució d’aquest govern que augura una temàtica prou ampla per anar fent créixer la trama:

Tristbarat 1: la formació del nou govern. Tinc entès que el procediment per formar govern ha de complir, com a mínim, els següents requisits: a) constitució del Parlament; b) elecció del President i de la Mesa del Parlament; c) invitació del President del Parlament al líder de la formació que disposa de més escons, a que intenti constituir un govern; d) roda de consultes del senyor Mas als altres líders per complir l’encàrrec; traducció: oferiment desesperat de poltrones als amics i enemics del senyor Carod dins d'ERC i, a ell mateix, l'oro i el moro -la vall d'Andorra pot ser no cal doncs el senyor Carod coneix bé Perpinyà que és prou a prop-;e) fracàs estrepitós de les negociacions: la poltrona és la poltrona i al país, com deia La Trinca referint-se al poble, «que el donguin pel dubi dubi ua»; f) invitació del senyor Benach (aquí sí que he fet de profeta però no té cap mèrit) al senyor Montilla, com a líder menys perdedor de les eleccions, a que sigui ell qui intenti formar un govern (allò d’estable i de progrés sembla un eufemisme: hi ha algun govern que no tingui la voluntat de progressar i d’estabilitzar-se?); g) roda de consultes del senyor Montilla als altres líders per complir l’encàrrec; h) fiumatta bianca: el senyor Montilla té èxit i aconsegueix muntar un govern que farà les delícies dels periodistes i dels tramistes.
Aquí s’han saltat els passos de la a) a la g) i s’ha anunciat amb força rebombori la poltrona que tindrà cadascú. El protocol a fer punyetes.

Tristbarat 2: el vicepresident. Aquesta serà la poltrona que li adjudiquen al senyor Carod. Sembla que el càrrec no està previst a l’Estatut i han sortit estudiosos que posen en dubte la legalitat del nomenament. No deixa de tenir morbo que sigui vicepresident d’un govern que tindrà com a tasca fonamental desplegar l’Estatut aprovat, el president d’un partit que es va oposar a la seva aprovació. Encara hi haurà sort i el Tribunal Constitucional el tirarà enrere...

_______________________________________________________

Com que els nombres naturals són infinits, no tindrem límit per anar numerant els pròxim-futurs tristbarats. Animeu-vos, tramencs, tenim tema.