La gran renúncia

Malgrat l'esforç del nostre govern per donar una imatge d'unió i cohesió, en general, el que ens arriba als que ens mirem la situació amb una certa distància és que el govern està en una situació d'encefalograma pla. Sostinc que en realitat no és així.

Tenim un president-gestor. En el pitjor sentit de la paraula. Una persona que prové de l'administració local, on potser sí que el més important és la gestió, mentre que les línies polítiques es marquen des d'instàncies més elevades. I amb un temps a la Diputació, administració que té molt diners per gastar de manera discrecional i sense cap altra línia política que treballar calladament pel bé del partit tot afavorint els ajuntaments amics amb sucoses subvencions i donant algunes engrunes als que no ho són per tal d'anar cobrint l'expedient. Tant la tasca a un ajuntament com a una diputació és gris i no transcendeix, llevat que s'hi provoqui un daltabaix important. O és que algú sap què fan les diputacions i com es gasten els seus pressupostos?.

Algú pot dir que també va ser ministre. Sí. Però de què va servir aquest pas pel ministeri a més a més de millorar el coneixement públic de la persona de cara a unes properes eleccions?. Encara diria més, tenia altra finalitat aquest pas pel ministeri?.

La conseqüència és un govern altament presidencialista, amb un president acostumat a l'obediència (seva i la dels altres respecte d'ell) a partir de la capacitat de repartir i denegar recursos i poder. Un govern pesidit a la manera guerrista ("el que se mueve no sale en la foto"): submissió i/o aplicació de la llei del silenci.

El resultat podria arribar a ser una legislatura tranquil·la durant la qual no passaria gairebé res perquè d'estaria aplicant la política-aigua (incolora, inodora i insípida), amb alguna baralla en l'eix esquerra/dreta. Una legislatura que no aniria més enllà de la rutina del pas del temps, amb poques novetats polítiques i, fins i tot, amb balanç positiu en alguns aspectes.

Això passaria si Catalunya ja fos un país normal. Això passaria a Holanda, a Portugal o a La Rioja.

Tanmateix, com deia al començament, sostinc que no es produeix aquesta suposada immobilitat. Perquè, en realitat, ni s'està aplicant una política-aigua ni el govern està en situació d'encefalograma pla. S'està fent molta feina.

Per exemple, els noticiaris de TVC cada cop més obren, tanquen i omplen gran part del seu temps amb notícies el referent de les quals és Espanya. Fonamentalment pel que fa a política s'explica què fa el Gobierno. Cada cop més queda clar de forma implícita que on es decideixen les línies d'acció és a Madrid. El Govern de Catalunya queda com a administració buida de contingut polític i de segon ordre.

Per exemple la llei de dependència. S'està explicant la no acció per part del Govern davant la ingerència de l'Estat en competències de la Generalitat amb una demagògia fora de mida.

Per exemple, l'atac a la línia de flotació de la immersió lingüística amb la tercera hora de llengua castellana. Per exemple el tema banderes. Per exemple la literatura castellana com a cultura catalana a la Fira de Frankfurt. Per exemple la regulació de les adopcions internacionals. Per exemple, ara resulta que cal endarrerir el desplegament de l'estatut perquè a Madrid no sembla el moment adequat...

En definitiva, tinc la impressió que s'està passant el ribot per netejar qualsevol engruna de tret nacional. De forma constant però amb molta cura, sense soroll, s'està procedint a la desnacionalització del país, a la seva regionalització, i hi ha qui amb el seu vot de silenci està contribuint a la gran renúncia.