La campanya que ha acabat

En totes les conteses electorals el que ens arriba als electors és el missatge de que el que volen els partits és "governar". Faltaria més!. Qui formaria un partit si no és per accedir al govern?... El que també ens hauria d'arribar és per a què volen assolir el poder. Què faran de la força que els dóna la confiança dels electors de la qual, si bé temporalment, en són dipositaris.
Això, dissortadament, no ens arriba o ens arriba poc.
Els partits, a les primeres eleccions post-franquistes, organitzaven mítings de debò. En aquests mítings els polítics explicaven els seus programes, també, evidentment, carregaven contra els seus adversaris. La gent, en general, els escoltava i en treia conclusions. Fins i tot moltes persones anaven a mítings de diferents partits per fer-se una idea global de les propostes de cadascú.
Posteriorment i de manera progressiva han estat els mitjans de comunicació els que han anat informant el gruix de l'electorat.
Els partits segueixen fent mítings, sí, però únicament hi assisteixen els convençuts. I, l'interès per omplir tal o qual lloc o per veure quanta gent es queda sense poder accedir-hi, està només dirigit a què els mitjans se'n facin ressò.
Ara segueixo amb aquest fil, però voldria fer un incís. Em sembla que alguns partits estan per renovar aquest sistema i han iniciat accions innovadores (no jutjaré si per bé o per mal) com ara el DVD o la Nocilla...
Tornem al d'abans. Finalment, dic, el que ens arriba és el que els mitjans volen, sempre d'acord amb les seves tendències i interessos. Com a conseqüència, sabem poques coses positives (propostes) i moltes de negatives (atacs amb més o menys enginy del candidat o del seu guionista) que els mitjans treuen de context (d'un acte electoral d'una o dues hores de durada ens arriben quatre frases) per escombrar cap a casa.
El resultat és que sovint acabem tenint un panorama electoral confeccionat a base de tòpics que, siguin o no veritat, són els que van circulant i els que cada mitjà i cada persona, en funció de les seves preferències, escolta i repeteix fins que se'ls creu.
En posaré quatre exemples (segur que en trobariem més, però seria massa llarg):
a) ICV incrementarà els seus resultats perquè ha fet una bona tasca de govern. Modestament crec que no és cert. En la meva opinió, si ICV puja en nombre de vots (que, en tot cas, està per veure) serà o bé perquè algú s'acaba creient el tòpic o bé perquè una part del vot socialista menys espanyolista aposti per ICV. En cap cas pot ser per una bona gestió. Què ha gestionat ICV? Les seves responsabilitats al front del departament "florero" al qual es feia referència a la Trama fa poc?. O en (quina barreja!) medi ambient-i-habitatge?. Sobre medi ambient, només per entrar en temes grossos: el conseller Saura deia, abans de ser conseller, que no formaria part d'un govern que fes el túnel de Bracons (sense comentaris). Ara diu que no es farà el quart cinturó (...). També van dir que farien més de 40.000 habitatges a preu públic... quants se n'han fet? Quants habitatges s'han fet a Catalunya els darrers tres anys?. Quan comparen les xifres, no els fa vergonya?
b) Mas és un prepotent i un "xulo". A mi particularment el que em sembla és agressiu i aquesta agressivitat, magnificada davant la debilitat del principal contrincant, ha ajudat a crear aques tòpic convertint-lo en veritat per la constant repetició per part dels adversaris. Tanmateix, quin altre paper, a banda de l'agressivitat, pot jugar Mas?. A la meva manera de veure només pot fer allò que fa: contraposar la imatge de seriositat dels anteriors governs (no negaré que potser també és un tòpic) al desconcert dels darrers tres anys, és a dir: orgull. I, alhora, aprofitar la seva experiència de govern, encara fresca en el record, per retreure les debilitats o els desencerts dels altres (malgrat potser les debilitats o els desencerts serien els mateixos en el seu cas), és a dir: atac.
c) Totes les desgràcies del govern tripartit són culpa d'ERC. De ben segur ERC no ha fet, en moltes ocasions, un paper lluït. Amb tot, ara m'agradaria destacar un parell de temes. Quan els actuals components del govern (ara bipartit) expliquen les accions positives d'aquesta truncada legislatura, gairebé sempre fan referència a dues qüestions (al marge de l'omnipresent Estatut): el pacte per a l'educació i la llei de barris. Que jo recordi, ambdòs temes han estat encapçalats per consellers i conselleres d'ERC.
d) Els orígens del candidat Montilla. Això m'agrada molt, perquè els fabricants de tòpics ens ho venen com un llast davant la intransigència nacionalista. Recordo que de la primera vegada que vaig llegir una referència a aquest tema ja fa molts mesos. De fet va ser molt abans de què es parlés d'eleccions, però quan ja es parlava en el si del PSOE-PSC de la necessitat de jubilar Maragall. Va fer-hi referència el ministre Sevilla en una conversa amb no recordo qui (també del PSOE-PSC), quan va dir que dubtava de si Catalunya estava preparada per tenir un president "xarnego"... ho recordeu?. Doncs ja veiem d'on va sortir el tòpic. Posteriorment s'ha aprofitat per intentar moure el vot, habitualment abstencionista, d'aquelles persones a les quals els sembla que amb la Generalitat no es juguen res. És el que s'ha vingut a dir "l'efecte Montilla"...

Malauradament, hi ha un tòpic que no m'atreveixo a discutir: votarem l'opció que ens sembli menys dolenta. Que Deu, o qui sigui, reparteixi sort i encert demà!

El canvi horari l 'estalvi energètic

L’estalvi d’energia és l'excusa per als canvis horaris que cada primavera i tardor ens alteren els bioritmes. Un parell de dies abans del dia fixat, ràdios, TVs i diaris ens bombardegen amb la quantitat de KW que estalviarem, els diners que deixarem de pagar a Endesa i les virtuts que per la bona marxa del país representa aquest petit daltabaix. El canvi d’horari se’ns diu que és per adaptar l’horari de les persones al ritme solar i, d’aquesta manera, gastar menys energia.
Analitzem una mica la cosa: és evident que el sector productiu (fàbriques, empreses de serveis, etc.) treballen les mateixes hores i les màquines gasten idèntica energia independentment de l’horari, tampoc s’estalvia en l’enllumenat públic, que s’encén amb sensors llumínics que disparen els corresponents relés segons la llum ambiental. L’estalvi ha de venir, per tant, exclusivament del consum domèstic i, potser, d’algunes botigues.
Considerem, dons, el consum d’una família. A casa hi ha un seguit d’electrodomèstics que funcionen independentment de l’hora: rentadora, escalfador, microones, nevera, planxa, televisor, ràdio, DVDs, ordinadors, etc. Per tant, l’únic estalvi possible està en la il·luminació de la llar. Imaginem que les dues hores que varien (la del matí i la de la nit alterades pel canvi d’horari), són d’estalvi màxim (que no ho són), suposem que durant aquestes dues hores no es connecten els punts de llum.
Que podem imaginar com il·luminació convencional d’una llar? Dues bombetes de 60W i dos fluorescents de 40W?, que fan un total de 200W de consum durant dues hores, és a dir 400W si no es tenen bombetes de baix consum. En termes de facturació, això és 0.4kWh diaris, 1.2kWh mensuals. El consum promig d’una família és de 400kWh mensuals, és a dir que l’estalvi podria arribar a un màxim del 0.3% del consum domèstic. Si comptem les altres fonts de consum (indústria, enllumenat públic), deu ser una xifra absolutament irrisòria.
Durant quants dies ens podem imaginar que s’estalvia aquest percentatge? Aquesta és la xifra que fa ballar les estadístiques. No es pot considerar que l’estalvi màxim calculat tingui lloc durant 365 dies/any perquè el sol va allargant o escurçant els dies: per exemple al pic de l'estiu les bombetes no s'engeguen al matí i al tornar de la feina. Posem que la meitat dels dies són d'estalvi màxim (que ja és suposar), resulta que el canvi horari estalvia el 0.015% del consum domèstic, molt menys del total del consum.

Val la pena la marejada de perdiu per l’estalvi que representa?

L'opinió de les candidates a "primera dama"

La campanya electoral és el període de temps que els partits polítics utilitzen per donar a conèixer les seves propostes i els seus candidats.

No sé si és que per a aquestes eleccions hi ha poques propostes o si els candidats no es saben donar a conèixer per ells mateixos. En tot cas, tot i que no recordo amb exactitud el que va succeir en anteriors comicis, personalment tinc la sensació de que les esposes/companyes dels candidats no han estat en altres ocasions objecte de tan llargues i detallades entrevistes com les que estem llegint en alguns mitjans.

És comprensible que es vulguin presentar també aspectes més humans dels candidats. Tanmateix:

a) Cal anar tant al detall per fer-nos una idea de les virtuts dels candidats com a dirigents?. És a dir, seria millor president aquell que ja sap planxar, o el que té la voluntat d'aprendre'n?. O tal vegada el que, subjectivament parlant, és un amant com déu mana?. Fins i tot, pot influir en les decisions presidencials el tipus de roba interior?

b) Podem fiar-nos de les opinions expressades?. Dic jo que si la Sra. A viu en bona sintonia amb el Sr. B i fins i tot es suposa que n'està enamorada, la seva opinió serà, si més no, parcial, no? (sobretot si estem en campanya electoral)

c) En el cas que ens fiem totalment de l'expressat per la Sra. A,... i què?. Si aquesta mateixa Sra. A és la parella del Sr. B que, posem per exemple, vol ser bomber, ¿faria bé el responsable dels bombers, abans de contractar el Sr. B, d'entrevistar la Sra. A per acabar de fer-se una idea sobre la idoneïtat del Sr. B per fer la seva feina?. Posats en el nostre cas, el més perfecte dels marits/companys, seria apte per a dirigir el país?.

d) Altres consideracions diverses:

- Per a properes eleccions: en el cas de candidat amb família monoparental, no podrem disposar de segona opinió?. En cas de divorciat, podrem demanar més d'una opinió? (per contrastar, més que res). Quins detalls demanarem a la parella en cas de candidat homosexual?

- Una de les frases que més indigna els moviments feministes --i amb raó-- és "darrera d'un gran home sempre hi ha una gran dona". Això ve al cas perquè quan he llegit les entrevistes (no del tot, quin pal!) he tingut la sensació de que també se m'està "venent" la primera dama (el candidat no només és el millor sinó que sap escollir la millor parella). Com pot ser que una senyora com ara Imma Mayol s'hagi sotmès a l'entrevista? . La pregunta serviria per a totes elles, però he personificat en Mayol perquè es postula com a feminista i perquè el seu partit i el seu programa constantment hi fa referència.

- Lligat amb l'anterior, en cas de dona-candidata, el marit/company serà consultat respecte si la dona-candidata sap canviar l'oli del cotxe? i sobre quin tipus de sostenidors li agraden?. A banda de que, com en el cas dels homes, tampoc aportaria res, quina seria la reacció d'aquests moviments feministes?

Jet lag

En resposta al post del Fonte sobre el viatge d'en Phileas Fogg, aquesta és la meva versió.

Fogg va guanyar un dia, però va pagar a canvi un preu: tots els seus dies eren més curts que els dels seus companys de Londres.

Abans que res, aclarir que no va fer una part del viatge en cada direcció. La primera part del viatge la va fer anant "hacia oriente", com tu dius, però la segona part la va fer "hacia oriente" també. És la gràcia de que la terra sigui rodona. Hom pot anar sempre en la mateixa direcció i tornar al punt de partida. Igual que pot anar recte, girar 90º, seguir recte una distància qualsevol, tornar a girar 90º i arribar al punt de sortida, és a dir, fer triangles de més de 180º.

El dia guanyat per Phileas en el seu viatge:

la velocitat angular de la terra és aproximadament 15" per segon, mentre que la d'un viatger que fa 360º en 79 dies és més o menys 0'18" per segon.
Per tant, si el viatger fa el seu viatge en el sentit de gir de la terra, és a dir hacia oriente, la seva velocitat angular és aproximadament 15'18" per segon, mentre que si va en el sentit contrari al de gir de la terra, és a dir hacia occidente la seva velocitat angular és aproximadament 14'82" per segon.

Un viatger que avança a 15'18" per segon, en 79 dies (6825600 segons) fa 80 vegades 360º, és a dir, per ell, el sol passa 80 vegades pel migdia (o el que és el mateix, passa pel punt més proper al sol 80 vegades, encara que aquest punt no correspongui sempre al mateix indret geogràfic de la terra). Vet aquí el dia guanyat per Phileas Fogg.

Si com sugereix el Fonte hagués anat 80 vegades més depressa, hauria anat a la mateixa velocitat angular que la terra, és a dir, una volta per dia, però sumant aquesta velocitat a la de la terra. Una volta per dia no té cap mèrit, tots ho fem cada dia! Per tant, en cas de voltar en la direcció de gir de la terra, hauria anat a 30" per segon, i per tant, en 24h hauria vist sortir el sol dues vegades (hauria guanyat un dia). En canvi, si hagués anat en la direcció oposada, hauria tingut en tot moment el sol a la mateixa alçada sobre l'horitzó, ja que la seva velocitat angular hauria estat zero (hauria perdut un dia).

En cas que hagués anat més depressa que el sol, posem per cas, hagués fet la volta en mig dia, en cas de fer-la en la direcció de gir, guanyaria un dia igualment. Posem que surt a les 12 de la nit, en el seu camí veu sortir el sol, passar pel seu migdia en algun punt del seu viatge, pondre's, i tornar a sortir quan està a punt d'arribar a casa, a les 12 del migdia.

Fins i tot si el Fonte fes la volta en un segon, en aquest segon veuria la sortida i la posta del sol. I seguiria "guanyant un dia", però realment seria un dia ben curt.

Del rigor «periodístic» i altres coses de també molta substància

Fragments il·lustres del post «L'IEC i la literatura catalana»:

«...ha quedat clar que l'IEC no serveix per a res més enllà de la normativa lexicològica i publicar, de tant en tant, un diccionari... »
«...ha aclarit que se senten preocupats pel clima, la microbiologia i no sé què més... »
«...El president de l'Institut d'Estudis Catalans NO s'ha plantejat mai què és literatura catalana i què no ho és. Els catalans ens ho mereixem, això?... »
«...No tinc paraules. I doncs, què hi fan, a l'IEC?... »
«...Com pot aquest tipus ser president de l'IEC? ... Que carai hi ha a l'IEC? Dorm la migdiada?
La pregunta és doble: a) No hauria de dimitir, el Sr. Giralt? (per vergonya, no per res), i b) que cony fa l'IEC?... »
«...Cuanto tienen de presupuesto al año para hacer lo que se supone que hacen? De donde sale ese dinero?...»

Com es pot llegir, alguns tramadors (o hauria de dir tramejadors o tramistes o tramoyistes o què?) polacs es fan tot un seguit de preguntes altament transcendents i tracten el tema amb un rigor i un desapassionament d'allò més professional. Fora bo que inspiressin la nostra classe periodística tant donada a la desqualificació gratuïta, global, fàcil i lleugera.
Es podria dir, però, que algunes de les qüestions plantejades s'aclaririen tot consultant el lloc web de l'IEC; és bastant fàcil: el Google deu donar informació d'on trobar-la, i m'aventuro a pensar que teclejant www.iec.cat és fàcil que aparegui. Heu provat de fer-ho? N'hi ha prop de 27.900.000 referències.
Tanmateix, sobre la qualificació del senyor Giralt, rebatejat posteriorment com a Giner (un exemple més de rigor), no menys de 52.800 llocs a Internet poden aclarir alguna cosa sobre ell, la seva obra i els seus mèrits. Ho dic per allò del contrast de la informació, concepte tant periodístic, que permet distingir si l'autor d'un text s'ha documentat prou o ha preferit seguir les directrius d’en Jiménez Losantos.
Una mostra més del rigor esmentat la podem trobar en aquest modest comentari: «...La trama no es perfecte...» Sort que se'ns ha aclarit: jo que estava convençut del contrari...
Per cert, la preocupació pels diners invertits en l'acadèmia catalana, te parangó amb una preocupació semblant pels diners que s'inverteixen en l'acadèmia espanyola? Tinc la sensació que els diners del catalans també deuen de contribuir en alguna mesura al seu finançament... O és una qüestió que la tram... (el que sigui) s'ha reservat per més endavant?

Ens va enredar Julio Verne?

Tot seguint les recomanacions d'en Mario, el meu monitor en aquest assumpte dels blogs, no em resisteixo a inaugurar la meva col·laboració en la "trama" amb aquesta empanada mental sobre la que ell i jo ja ens hem mailejat fa uns dies. La reprodueixo tal qual la vaig iniciar i l'animo a que la continui com li sembli, ja sia reproduint els seus afortunats comentaris anteriors o afegint-ne de nous que, no dubto, serant tan plaents de seguir com els inicials.

El cas és que cap el final de La vuelta al mundo en 80 días en Julio escrivia:

Phileas Fogg, sin sospecharlo, había ganado un día en su itinerario; y esto porque había dado la vuelta al mundo yendo hacia Oriente, pues lo hubiera perdido yendo en sentido inverso, es decir, hacia Occidente. En efecto, marchando hacia Oriente, Phileas Fogg iba al encuentro del sol, y por consiguiente, los días disminuían para él tantas veces cuatro minutos como grados recorría. Hay 360 grados en la circunferencia, los cuales, multiplicados por cuatro minutos, dan precisamente veinticuatro horas, es decir, el día inconscientemente ganado. En otros términos: mientras que Phileas Fogg, marchando hacia Oriente, vio el sol pasar ochenta veces por el meridiano, sus colegas de Londres no lo habían visto más que setenta y nueve. Por eso aquel mismo día, que era sábado, y no domingo, como lo creía mister Fogg, lo esperaban los de la apuesta en el salón del Reform-Club. Y esto es lo que el famoso reloj de Picaporte, que siempre había conservado la hora de Londres, hubiera acusado, si al mismo tiempo que las horas y minutos hubiese marcado los días.

La primera part del viatge la va fer "yendo hacia Oriente", guanyant els quatre minuts per grau de paral·lel recorregut. Un cop a Oriente, per tornar a Londres tenia que anar "hacia Occidente" amb la qual cosa perdria també quatre minuts al dia, compensaria els guanys i es quedaria igual. Picaporte no hauria tingut res a dir.

I és una llàstima ja que si en comptes d'anar a la velocitat mitjana de 40.000 km/80 dies = 500 km al dia, és a dir 20,8 km/h, hagués anat 80 vegades més de pressa, a 1.667 km/h, velocitat gens utòpica avui dia, hauria guanyat també un dia i hauria arribat a Londres just en el moment de sortir i s'hagués trobat amb ell mateix. Però això seria tema per un altra novela.

Malgrat tot, si en Julio tenia raó, podríem provar d'agenciar-nos un vehicle capaç d'anar durant 24 hores a 3.333 km/h: arribaríem a casa el dia abans de sortir i jugaríem la primitiva que sortirà demà i deixaríem de ser pobres.

Vetllen per la nostra seguretat... o ens controlen?

L'any passat vaig omplir un dels nombrosos models de liquidació que, per diferents conceptes, cal presentar anualment per qüestions fiscals. No cal entrar en detalls. Només vull assenyalar que enguany he rebut dues comunicacions d'entre tres i quatre fulls cadascuna d'elles, per informar-me que em vaig equivocar de 0,03€. L'errada s'ha detectat, evidentment, creuant dades a partir de l'extraordinari sistema de control que s'estableix per a determinats temes.

Aquests dies hem pogut seguir a través dels mitjans de comunicació el judici per la violació i l'assassinat d'una noia de Lleida pressumptament a mans d'un home acusat, a més a més, d'intent d'assassinat d'una altra dona també a Lleida.

No vull tampoc entrar en detalls d'un tema tan dolorós.
Nomès vull recordar que, pel que sembla, aquest home va ser condemnat al seu país d'orígen -Equador- per altres vuit crims d'iguals característiques.

Aquest ciutadà equatorià va entrar al país, vivia i treballava a Lleida sense que cap dels cossos que pressumptament vetllen per la nostra seguretat estès al cas: o no es van facilitar dades policials o, si es va fer, ningú en va fer cas o les va contrastar.

Pregunta: tots aquests sistemes de mega-súper-control de què disposen, tot aquest anar i venir de dades, amb quina finalitat?

Per vetllar per la nostra seguretat o, senzillament, per controlar-nos quan convè?

PS. Quedi clar que l'única comparació que pretenc entre ambdòs casos és el grau d'eficàcia de l'administració.

Conselleria "florero", estómac agraït

L'altre dia no tenia son i vaig escoltar la repetició de Minoria absoluta. Entre d'altres coses, la tropa del Toni Soler oferia una entrevista a la Sra. Dolors Camats, candidata número dos en la llista d'IC-V-eUA. No és la primera vegada que la veig o la sento i, que em perdoni si la jutjo frívolament, m'ha semblat, simplement, una senyora amb un guió. Ben après, això si, se'l sap tot. S'ha après la lliçó i se sap, fins i tot, les notes a peu de pàgina i la lletra petita del llibre. Llàstima que el que hom espera sentir d'un/a canditat/a sigui algun raonament mínimament intel·ligent i no el catecisme del bon candidat!
En el llibre d'estil que en Saura deu donar als candidats hi deu haver un apartat relatiu a les funcions de la seva conselleria, la que algú ha batejat com "conselleria florero" per allò que es fa difícil saber quines són exactament les funcions amb les que es gasten els diners que costa l'infraestructura d'una conselleria.
En Soler li va preguntar a la Camats per aquesta espinosa qüestió i la noia, llibre d'estil en ma, va recitar les competències i realitzacions de la conselleria. Vaig procurar no oblidar-les i, per tal que el poble de Catalunya pugui jutjar si en Saura ha fet de conseller florero en una conselleria florero, les transcric tot seguit:
1 Va endegar la participació ciutadana en la redacció de l'estatut: recordeu el bus de l'estatut que es passejava pels pobles?, dons, això.
2 Ha posat em marxa el programa (o el que sigui) de recuperació de la memòria històrica
3 Ha treballat per la pau (us ho asseguro, va dir això)
4 no hi va haver una quarta actuació de la conselleria i en Toni Soler, imagino, es va aguantar el riure

La trama no farà comentaris.

La festa continua!

La campanya està en marxa i els candidats i acòlits van de meeting en meeting saludant senyores i petonejant nens. TV3 (cada cop més, la seva) dóna puntualment notícia del meeting del dia amb els temps estrictament repartits en funció dels acords previs entre els partits polítics. També ens van dosificant els debats entre segones espases dels partits (no sé si n'hi haurà de les primeres) i ahir en tocava un amb en Puig, Castells, Puigcercós, Nebreda i una senyora d'IC-V que em perdonarà per no recordar el seu nom.
Que tediosos són aquests debats! Cada un instal·lat en el seu guió, sense sortir-ne ni un mil·límetre... són tant previsibles!
En Castells (tant seriós, ell) explicant, com si consultés uns papers que portava, que han fet tot el que s'havien programat, però (sempre hi ha un però) arrossegaven 23 anys d'inoperància, deixadesa, desgovern i pactes amb el PP (no deu recordar els pactes de Pujol amb Felipe). La senyora d'Iniciativa, molt en el seu rol de palmero del PSC, anava fent el seu paper, això si, mirava de donar el toc "ecologista".
El paper més difícil el tenia en Puigcercós. Això d'haver estat al govern i que a mitja funció et fotin al carrer, descol·loca molt. L'home dubtava entre defensar l'acció de govern o criticar-la. I així es va despenjar reclamant infraestructures de les que a la Generalitat no tenen res a dir (el Prat, rodalies de RENFE, més trens de mercaderies... ah! i la fibra òptica al Berguedà).
En Puig, amb aquella cara de no haver trencat mai cap plat, malgrat haver estat conseller de diverses coses, mirava de reconduir el debat cap als tres anys de govern i fugir dels 23 anteriors. No sé perquè no se li va acudir dir, simplement, que en aquests 23 funestos anys, alguna cosa s'ha fet (que s'ha fet, segurament).
Quina pena van fer tots plegats quan, al començament de debat, es va discutir la política d'habitatge. Uns que se n'havien programat 40.000, en Puig que només se n'havien acabat 6.000. La senyora d'IC que, de fet, se n'havien acabat 9.000... Tant difícil és comptar fins a 10.000 i aturar-se al darrer pis acabat? Finalment, en Castells es va despenjar amb que si només se n'han fet x.000 era perquè només s'havien pogut acabar les programades per CiU, que les altres 40.000-x.000, estaven programades. Que vol dir exactament "programades" Sr. Castells? Escrites en un paper?
Quins collons!!! A La trama (vegeu la Vanguàrdia de qualsevol diumenge, secció "clasificados" i mireu els preus de compra o lloguer), se li acut que tant se val que en facin 2.500 com 67.000. Aquesta minúcia no modifica ABSOLUTAMENT el preu de l'habitatge perquè és una xifra ridícula comparada amb les 300.000 que construeix la iniciativa privada, amb el consentiment, i qui sap què més, dels ajuntaments i generalitats de qualsevol color.
Hi ha una única manera de fer accessible l'habitatge: limitar els preus, tant del terreny com dels habitatges, de compra i de lloguer. Això, per cert, es va fer a Londres la dècada dels 70s en detectar un increment dels lloguers (allà pràcticament no hi ha compra).
Perquè no ho fan i, en canvi, maregen la perdiu amb las rampoines dels pisos de protecció oficial? Això és el que caldria considerar com a tema de debat, no una baralla de xifres absolutament ridícules!.

Entrevista a un presidenciable

Ahir el Sr Xavier Sala i Martin, brillant economista i polemitzador, va entrevistar el presidenciable Sr Pepe Montilla.

No conec cap dels dos personatges personalment. Amb tot, puc dir que he llegit molts dels articles de XSM, amb alguns dels quals puc estar d'acord i amb d'altres en total desacord. En tot cas, insisteixo que sense conèixer-lo, em sembla un gran provocador (en sentit positiu: un provocador intel·ligent i il·lustrat).

El Sr. PM (deixo la interpretació de les sigles al Sr. Puigcercós) no em semblava res. Tot el que coneixia eren els elogis dels seus correligionaris i els blasmes dels seus adversaris (que no enemics) polítics, és a dir: cap conclusió. Tampoc les seves intervencions, pel que he llegit preparades amb el suport d'un professional, poden aportar-nos una visió real.

El que sí que ens pot fer pensar és la reacció de PM davant preguntes poc afables. En alguns casos fetes certament amb voluntat de posar a prova l'entrevistat (qui sap com acaba el "Zoo d'en Pitus"? és més, quanta gent no sap qui és en Pitus ni que tenia un zoo?). En d'altres, tanmateix, absolutament raonables i previsibles (com ara preguntar a l'aleshores ministre de turisme pel caos a l'aeroport en ple estiu!).

Pot postular-se com a president del Govern de Catalunya una persona que només pot ser entrevistada per mitjans/periodistes/articulistes "amics"?

Si a XSM el va amenaçar amb explicar al un suposat superior el seu desgrat per l'entrevista i va cloure de forma abrupta la conversa, pregunto: en cas que fos president, quina serà la reacció de PM davant, posem per cas, una manifestació davant el Palau de la Generalitat?... li dirà a ZP i tot seguit avisarà els mossos?

L'IEC i la literatura catalana

Divendres, 13 d'octubre de 2006. Entrevista del mestre Cuní, a TV3, la seva, al Sr. Giralt, president de l'Institut d'Estudis Catalans. L'entrevistador, per allò de semblar agressiu i que no sigui dit que el que ha fet ha estat un massatge, tot fent-se ressò d'un "sentir popular", ha preguntat per la vigència d'una institució com l'IEC que ara fa 100 anys. Quina feina li ha donat al senyor president de la cosa! Escoltant atentament el que ha dit, ha quedat clar que l'IEC no serveix per a res més enllà de la normativa lexicològica i publicar, de tant en tant, un diccionari. Això si, ha aclarit que se senten preocupats pel clima, la microbiologia i no sé què més.
Però no és això el que motiva aquest post. Una de les preguntes del mestre ha estat al voltant de la presència de literatura escrita en castellà com a part de la literatura catalana que la conselleria de Cultura porta a la fira del llibre de Frankfurt d'enguany. En Cuní li ha preguntat directament al Sr. Giralt si li semblava que el que s'escriu en castellà a Catalunya forma part de la "literatura catalana". Pregunta senzilla, oi?
Dons, (atenció: toc de trompetes i timbals!) el president de l'Institut d'Estudis Catalans (vull remarcar en funció de què estava aquell home assentat allà) ha dit textualment que aquest és un aspecte sobre el que no té una opinió formada, vaja: que no hi ha pensat mai.
Us ho asseguro! Aquesta ha estat la resposta després de dir que la literatura catalana és la d'Ausies March, Ramon Llull... Davant d'aquesta passejada per les branques, la pregunta textual del Cuní (bravo! mestre) ha estat: - "Es literatura catalana la que s'escriu en castellà per escriptors nascuts a Catalunya?", i la resposta del Sr. Giner: - "No ho sé, no m'ho he plantejat mai". ( http://www.tv3.cat/ptvcatalunya/tvcServei.jsp?seccio=tvcat&servei=multimedies)
El president de l'Institut d'Estudis Catalans NO s'ha plantejat mai què és literatura catalana i què no ho és. Els catalans ens ho mereixem, això?

Rubalcaba no es parla amb Nadal

La recent anul·lació (o ajornament) de la cimera de ministres de la UE sobre l’habitatge, ultra posar les vergonyes de diverses administracions a l’aire (de fet totes les implicades, totes del mateix partit polític) i dels seus responsables (responsables?), a posat de manifest una terrible circumstància, sobre la qual la trama no vol deixar de cridar l’atenció de la bloggsfera.
En primer lloc hi ha un problema logístic de primera magnitud que, val a dir-ho, no és la primera vegada que es manifesta: els polítics no tenen els telèfons dels seus companys. Perquè? (com diria la Terribes polonesa). Qui sap... no els troben a les webs institucionals? No se’ls donen entre ells per no ser molestats en el decurs de la migdiada? La secretària no els passa les trucades perquè “estan reunits”? El fet incontestable és que no mantenen entre ells la comunicació que caldria esperar. No tant per coordinar les seves accions per l’interès general. No, ja ens ha quedat clar que l’interès general no els importa el més mínim. No. Simplement per no fer el ridícul.
Algú, en algun despatx, possiblement en una reunió amb els col·laboradors més propers, va prendre la decisió d’anul·lar la programada cimera. No va trucar als responsables de les altres administracions implicades? No els va consultar? No tenia els telèfons a ma? El fet és que fos qui fos que prengués la decisió, no ho va comentar amb els companys de partit de les altres administracions.
El resultat és el més absolut dels ridículs. Qui va adoptar la polèmica decisió? Rubalcaba?, la ministra del ram? Nadal?. L'hereu Hereu segur que no perquè ell voldria que es celebrés, ara s'ha perdut una foto que tanta falta li fa per donar-se a conèixer. Ara, Rubalcaba diu que no es pot garantir la seguretat ciutadana, Nadal que estem en eleccions, l'Hereu plora, la ministra del ram mira cap un altre cantó i la Tura fa veure que no va amb ella...
Estem segurs que els afectats llegeixen diàriament La Trama, i per això, en un acte de servei públic que mai ningú ens agrairà prou, els facilitem a tots ells els telèfons mutus (extrets de les webs respectives)
Alfredo Pèrez Rubalcaba 915371111
Joaquim Nadal 93 495 80 00
Montserrat Tura 93 484 00 00
Jordi Hereu (premi al que trobi el telèfon de l'ajuntament a la seva web!): per això no el van trucar i es va quedar amb el cul a l'aire
Maria Antonia Trujillo 91 728 40 04

cimera de la vivenda (JA!)

Avui els diaris van plens de la cancel·lació de la cimera de la UE sobre vivenda i, naturalment, les tres institucions implicades han donat raons diferents (i contradictòries) per aquesta anul·lació. En Rubalcaba diu que no es fa perquè no es pot garantir l'ordre públic, en Nadal perquè estem en campanya (us ho juro! que jo ho he sentit a la ràdio) i l'Hereu (l'alcalde inelecte de Barcelona) ens ha dit que no sap perquè no es fa. El resultat és que no es fa, vaja, que qui mana, mana.
La trama (que no tendeix a creure's les declaracions dels polítics) ha reflexionat sobre les possibles raons per no fer-se i vol apuntar un parell de precisions.
a) que els polítics de la UE es reuneixin per parlar de vivenda no arreglarà el problema de la vivenda.
b) el que eufemísticament s'anomena "problema de la vivenda", no és altre cosa que l'exagerat preu de l'habitatge a causa de l'especulació immobiliària permesa (i en alguns casos sembla que propiciada) des del poder polític.
Dit això, l'únic sentit que podria tenir aquesta cancel·lada reunió, seria que es posessin d'acord per limitar el preu de l'habitatge, tant de lloguer com de compra i, al menys a l'estat espanyol, que es replantegés si les competències d'urbanisme han d'estar als ajuntaments o a un ens de superior abast territorial. La resta, dinars i sopars inclosos dels esmentats "cenadores", no interessa a ningú que no siguin els bancs (que gestionen les hipoteques) i les immobiliàries (sovint propietats de les entitats bancàries).
No obstant això, hi ha un creixent malestar per part de la gent jove que no poc accedir a un pis, ni de lloguer, ni de compra. I potser (només potser) que els polítics hagin arribat un grau de consciència del problema (del cabreix del personal) i els hagi espantat fer una cerimònia de confusió sobre el tema davant dels nassos del personal llargament emprenyat.
Si no, com s'explica que la policia acabés violentament una manifestació pacífica de 5000 persones reclamant un habitatge digne a preus assequibles a la plaça de Catalunya, i en canvi es permetés que una colla de brètols organitzats cremessin contenidors i embrutessin la façana del Macba i només hi hagués dos detinguts? Tanta por els hi fa que la gent reclami un dret constitucional?
Un altre dia en parlarem més. Per la Trama, aquest és un tema prioritari.

PePe President

En Pepe Montilla, català de Iznajar, ha proposat un debat amb altres candidats a presidents de la Generalitat en castellà i obert a tota Espanya. Cosa que en Mas ha rebutjat, en Carod ha callat (no devia anar amb ell) i l'esquerra intel·ligent no ha dit no ase ni bèstia. De fet, el que diguin o deixin de dir els candidats i els seus acòlits és un aspecte que la Trama no vol entrar a discutir perquè es tracta de promeses que no pensen complir i de paraules buides destinades al marketing electoral.
Ara, el que sembla difícil silenciar és el fet inaudit de proposar un debat obert a tota Espanya (que òbviament hauria de ser en castellà). Tanta repercussió tenen les eleccions de Catalunya a la resta de la península que el Montilla vol retransmetre-ho urbi et orbe? O és que, simplement, el candidat del PSC-PSOE mira més fora de Catalunya que cap endins? O potser el Montilla vol airejar el suposat problema lingüístic per tractar de mobilitzar els votants que a les autonòmiques es queden a casa? Això, que a priori és perfectament lícit, no es pot fer tractant d'enfrontar la gent a partir de la llengua que parlen a casa seva. Això és una irresponsabilitat de la talla de les que darrerament ens té acostumats el PP.
El concepte de país del candidat Pepe Montilla no passa d'imaginar-lo com un ajuntament amb un terme municipal més gran que Mollerusa. I per això ha de mirar cap Espanya, allà on el van fer ministre perquè va treure molts vots a Cornellà. Però l'amic Pepe (com li diu el defenestrat Maragall) hauria de procurar mantenir la pau lingüística que regna a Catalunya des de fa molts anys i no jugar amb foc per arrambar quatre vots per arribar a ser president.
Si és per això, que parli amb l'esquerra, la intel·ligent i l'equidistant, que se'n moren de ganes.

Les 7 diferències

Si mai heu intentat trobar res a la web de la Generalitat sou uns herois. Si mai heu trobat res a la web de la Generalitat sou uns superherois.
La web de la Gene és una de les coses més caòtiques que he vist mai. No hi ha manera d'entendre els apartats, què hi ha a cada apartat i en quin dimonis d'apartat estas. Cal dir que tampoc hi ajuda que cada dos per tres les coses canviin de departament, els departaments canviin de nom, etc.
Avui he trobat un exemple molt clar: abans l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament depenia de la Secretaria de Relacions Exteriors, i per tant, de Presidència. Després va passar a estar al departament de Governació i Administracions Públiques.
Doncs a la web, aquest canvi s'ha traduit en el següent:
http://www.gencat.net/governacio-ap/cooperacio/
http://www.gencat.net/cooperacioexterior/cooperacio/
és a dir: dues pàgines gairebé iguals, però amb informació lleugerament diferent. Però ni tan sols és que una sigui l'antiga i l'altra la nova, una té actualitzacions del 30 de setembre i l'altra del 2 d'octubre!!
Si hom cerca al Google "ACCD", apareix la de governació. En canvi, el domini www.cooperaciocatalana.net porta a la de presidència.
Crec que encara ens falta molt per aprendre de com utilitzar correctament les noves tecnologies. La informació desorganitzada s'assembla molt a la desinformació, i crec que això s'hauria de tenir en compte.