Manllevo el títol d’aquesta meva primera intervenció a la Trama, de les crítiques i afinades anàlisis que en Manuel de Pedrolo va publicar en un recull d’articles a l’inici de la dècada de 1980. En aquesta obra, Pedrolo dibuixava les relacions i el paper de Catalunya respecte Espanya com els existents entre una colònia i l’Imperi a qui pertany.
Fa alguns dies vaig haver d’anar a la Metròpolis, és a dir a la capital de l’"imperi". Al migdia, tot fent temps abans d’una reunió se’n va acudir veure les notícies a l’habitació de l’hotel. Ja que la resta de canals de l’imperi arriben a les colònies, posats a escollir vaig provar una cosa nova: la tele local de la metròpolis, allò que seria "la seva". Després dels titulars que obrien el programa, la primera notícia destacada –i en molt- va ser el greu problema en què s’enfronta el sector turístic de l’Imperi per culpa que a les colònies s’entesten en fer servir el seu idioma en la retolació de carreteres i establiments comercials. Va començar parlant algun representant dels empresaris del sector explicant la "mala imatge" que es dóna de l’Imperi amb aquest garbuix de llengües, que pot malmetre el sector turístic, just ara que ens trobem en un moment de crisi generalitzada.
Aquesta suposada notícia –ja que de fet no n’hi ha cap-s’ampliava amb un rigurós reportatge de camp. L’escenari: Sitges. Hi arribava un cotxe amb un reporter i una veu en off explicava que clar, volen arribar al centre del poble i no hi podien perquè el rètol en què es topaven deia: "Centre Vila". Confesso que en aquest punt vaig pensar que m’havia confós; que no era el telenotícies de telemadrid, sinó un programa d’humor (tipus "alguna pregunta més"). Perquè en el fatídic rètol de carretera que no permetia a un suposat turista arribar al centre del poble, al costat del "Centre Vila" hi havia aquell típic punt negre amb un cercle extern. No cal ser massa viatjat com per a interpretar el significat d’un símbol absolutament estès internacionalment i que permet arribar al centre de Moscou encara que només parlis, posem per cas castellà, i que creguis que el cirílic és un nou mètode anticonceptiu basat en el suplici. Però no, no era cap broma i una reportera –que per cert no podia ni volia amagar el seu accent català- s’omplia la boca de les coses que no gaudirein els turistes per culpa de no utilitzar la llengua imperial i retolar els comerços en vernacle. Es clar, a la "panaderia" només hi arribaven per l’olor del pa, ja que al rètol hi deia "Forn de Pa", i mira que posar "entrepà" en comptes de "bocadillo"? A veure si es moririen de gana, ja que tampoc interpretarien que significa "El racó del bon menjar". La perplexitat en què mirava el reportatge ha fet que no recordi més exemples, que n’hi havia. El muntatge incloïa, a més, imatges d’un anglès parlant en castellà i dient que perquè les coses no s’escrivien en castellà si ell estava a Espanya (les colònies formen part de l’imperi) i un immigrant espanyol que reia perquè "bocadillo de queso" es deia, allà a les colònies on ell havia anat a parar, "entrepà de formatge"; tot això barrejat amb talls de la signatura del pacte del Tinell i una postil·la referida a les lleis balears que obliguen que les cartes dels menús estiguin també en vernacle.
Però, quina era la notícia? Perquè si la notícia era que uns ciutadans que tenen una llengua escriuen els rètols amb ella, ja m’explicaràs. Una ganga per als reporters que poden viatjar a Polònia per filmar rètols on en comptes de bocadillo hi digui banka i, al costat, un autocar amb turistes de Madrid fent cua pensat que poden anar a treure diners amb la tarja de crèdit.
I és que no hi havia notícia, sinó simplement adoctrinament i ganes de fomentar la mala llet contra les colònies. Tot plegat, insistim, en més de 3 minuts i obrint el telenotícies migdia. I és que a la Metròpolis ja tenen els nassos plens. Que una cosa és que els indis de les colònies facin gràcia amb les seves plomes i una altra que es creguin que són algú i tenen drets. Qui s’han cregut que són aquells per a escriure coses que no podem ni volem entendre els ciutadans de primera –és a dir els habitants de l’imperi? I aquí, a les colònies, encara hi ha gent que pensa que tenen raó. Recordo encara amb estupefacció el dia de la inauguració d’un gran centre cultural d’aquells moderns i tal de Barcelona, on tot estava previst que fos bilingüe (és tant progressista no quedar-se només amb el català!), encara que hi digues: Centre de Documentació/Centro de Documentación i –us ho juro- WC /WC.
dimarts, 29 de juliol del 2008
CRÒNIQUES COLONIALS
Publicat per
Francesc
a les
11:17
5
comentaris
dilluns, 21 de juliol del 2008
Sr. Miguel Sebastián:
En los últimos días he leído en los periódicos su intención de perseguir a las operadoras de internet que no ofrecen le velocidad de conexión que tienen contratada con el usuario. Me satisface su intención y le felicito, aunque sobre la base de la experiencia de las relaciones entre los gobiernos y las mencionadas compañías, permítame mantener un ápice de duda sobre la eficacia de su persecución, que me temo que no será, ni de lejos, tan implacable como la que su mismo gobierno ejerce sobre los ciudadanos en sus relaciones con la administración.
Usted debe saber que la publicidad de muchas de estas compañías es engañosa en el sentido que ofrecen velocidades de conexión que no están en condiciones de dar, aunque no se si es competencia de su ministerio o para esto debería dirigirme a otro negociado de la administración.
Volvamos a los contratos: como se le supone una persona informada, usted sabe que una vez contratada la línea, la velocidad de conexión suele estar MUY por debajo de la que consta en el contrato prestación de servicios. Y por tanto, felicidades de nuevo por su loable intención de tratar que estas empresas suministren, al menos, el 80% de lo que firman en el contrato. ¿Quiere ello decir que la política del ministerio de industria es hacer cumplir el 80% de los contratos, en general?.
Si ello es así, le agradeceré que en el próximo consejo de ministros tenga a bien preguntarle a su compañero ministro de hacienda si en la próxima declaración de renta puedo liquidar el 80% de la cuota. Y aquí al lado, mi amigo González que administra una pequeña empresa que va tirando adelante como puede, me pide que también le comente al colega de hacienda si eso vale para el impuesto de sociedades, ya sabe, sólo el 80% como las compañías esas de internet.
dimecres, 16 de juliol del 2008
Mesures de seguretat
De tots és conegut l’increment experimentat els darrers anys pel que fa a accidents de trànsit per part de motoristes.
Tinc la impressió que una de les causes és el major nombre de motos que circulen arrel de la possibilitat de conduir-ne fins a determinada cilindrada amb el carnet de cotxe. De fet, quan es va fer pública aquesta normativa, ja varem ser moltes les persones que varem pronosticar aquesta conseqüència. Conseqüència lògica d’altra banda: si hi ha més motos circulant, n’hi haurà més d’implicades en accidents.
Sens dubte el fet de viatjar en moto comporta perills addicionals als normals en qualsevol accident o contratemps. No tens la protecció metàl·lica d’altres vehicles i, per tant, tu mateix ets el para-xocs. Tampoc l’equilibri del vehicle és tan estable com si circules amb quatre rodes. I, us ho asseguro: quan plou, et mulles.
Tot i això, hi ha gent que gaudeix de la moto, tant per la comoditat que comporta en els desplaçaments per la ciutat, com per la diferent manera de viure un viatge de més envergadura.
Formo part d’aquest col·lectiu i m’ho passo d’allò més bé sortint de cap de setmana a passejar per qualsevol indret de Catalunya o dedicant part de les vacances a viatjar en moto per terres una mica més llunyanes.
Habitualment els motoristes solen utilitzar carreteres secundàries per als seus desplaçaments o passejades. No cal dir que és molt més divertit que no pas les autopistes.
La meva experiència en aquest sentit m’ha demostrat fins a quin punt les carreteres, sobretot aquestes més secundàries, estan pensades per a vehicles de quatre rodes. Potser fora més adequat dir que el seu grau de no-conservació està pensat per a vehicles de quatre rodes.
Forats al ferm, esquerdes i bonys increïbles, restes traïdores de graveta o de sorra, graons a les vores, ... són algunes de les traves que et pots trobar i que, si un cotxe o un camió ni tan sols les detecta, requereixen habilitat, i en alguns casos gran perícia, per conduir la moto.
Un dels aspectes que des de fa temps és motiu de queixa per part dels motoristes és la qüestió de les tanques metàl·liques –els coneguts “quitamiedos”-, el disseny dels quals s’ha demostrat extraordinàriament perillós. Hi ha estadístiques que xifren en el 20% les morts de motoristes a conseqüència d’aquestes tanques.
Cal dir que ja existeix més d’un disseny alternatiu que evitaria moltes de les morts i amputacions que ara es produeixen. Cal dir també que no es tracta d’una obra de gran pressupost, tanmateix, ara per ara, no sembla aquesta una prioritat, és més, no sembla ni una previsió a llarg termini per part de les nostres administracions.
Jo pensava que la qüestió era que els nostres dirigents no estaven gens preocupats pels motoristes i que per això no hi perdien ni un minut.
Ahir però, vaig escoltar a les notícies que els monjos budistes del Garraf han dissenyat un casc que al seu interior reprodueix simbologia d’aquesta religió. Sembla que és molt útil, ja que posa en contacte la ment i una font d’energia, i així el motorista queda imbuït de pau oriental. Com a conseqüència d’aquesta espècie de feng-shuy “motard” tindrem menys accidents.
Aquest casc, naturalment, es ven i a la presentació propagandística va ser-hi present ni més ni menys que el Director General de Tràfic. Ignoro si ara faran cascos amb la Moreneta o amb la Blanca Paloma.
En tot cas m’ha tranquil·litzat saber que els nostres dirigents sí que es preocupen pels motoristes. Tal vegada, quan hagin acabat amb els cascos dedicats a les diferents confessions existents al nostre País, començaran a mirar-se el tema de les tanques.
Publicat per
cobaltina
a les
16:29
3
comentaris
dilluns, 14 de juliol del 2008
Recordeu...?
Recordeu el post del 13 de maig d'enguany "Les coses són el que semblen?..."
Doncs tot i que ha passat temps, hi ha algú que ha arribat a conclusions semblants. Veieu
Publicat per
cobaltina
a les
15:18
4
comentaris
dimarts, 8 de juliol del 2008
La publicitat
Habitualment les empreses, les marques, solen fer publicitat dels seus serveis anunciant allò que ofereixen.
Així, per exemple, és habitual en aquestes dates que les empreses turístiques i agències de viatges pronostiquin descans i diversió en llocs i paisatges paradisíacs. Paral·lelament, les empreses de telefonia ofereixen més cobertura arreu i l’aplicació de les noves tecnologies per mantenir-nos comunicats amb el món des d’allà on sigui.
Els supermercats ofereixen millors preus –coses de la crisi-, i les botigues les rebaixes més impressionants.
Per això hi ha alguns anuncis que em criden l’atenció. Per exemple, a Barcelona hi ha algun taller que anuncia “pinchazos las 24 horas”. Que dius, entro amb el cotxe bé i em punxen les rodes? (això sí, sigui l’hora que sigui). Hi passo cada dia davant d’un d’aquests i sempre m’ha fet gràcia. És com si al restaurant, en comptes d’anunciar-te “plats combinats” o “cuina de mercat”, et diguessin: “gana”.
Avui, però, he trobat un cartell que m’ha descol·locat. En una furgoneta de “Renfe” deia: “servicio de averías”. Què m’estan dient exactament? Són com els de les punxades? o , és un servei que tenen muntat exclusivament per a rodalies?
________________________________
NOTA al marge: aprofito per atreure l’atenció respecte de la qüestió lingüística. Els rètols que he reproduït en castellà estan així originalment i ni l’amo del taller ni el servei de Renfe es senten perseguits.
Publicat per
cobaltina
a les
8:46
4
comentaris
dijous, 3 de juliol del 2008
Divertimento -4-
Dies fa, però no ho he oblidat.
Ai!, aquells temps passats,
No volien ni tous ni moderats
I l’Acebes, que llavors manava,
Em posà de president regional
Lúcida decisió! A Madrid saben què ens cal!
Sacsejats pels resultats aquí,
I en l’oposició altra legislatura,
Resulta que ara el partit
Emana moderació i mesura.
Recullo l’ordre! (Vull seguir remenant l’olla).
Alberto també, i som massa colla!
Des de Gènova (la de Madrid, no a Itàlia)
Acordaren que al PePeCé
No hi ha lloc per bicefàlies.
I que calia, de cara al Congrés,
Elaborar des de la seu nacional
La millor candidatura, la ideal.
Si la cúpula així ho opina,
I no seré jo qui ho discuteixi,
Rellevat seré per la gironina.
En resum, pels que a votar acudeixin,
Res de Fernàndez ni Sirera
Alícia o, qui gosi, la Nebrera
Publicat per
cobaltina
a les
18:47
2
comentaris
dimarts, 1 de juliol del 2008
Comunicat del president a la ciutadania
De tots és coneguda, ell mateix ho diu, la tendència del nostre president pels “fets i no paraules”.
Fidel a aquest principi, el Molt Honorable no és procliu a l’expressió oral o escrita, tanmateix, en moments com els actuals en els quals una gran majoria dels ciutadans d’aquest país pateix per un o altre problema (1), el president s’ha decidit a publicar un article en diumenge (dia de la setmana amb més venda de diaris) a La Vanguardia (diari de més tirada a Catalunya).
_________________________________
(1) Feu l’exercici de mirar departament per departament de la Generalitat i veureu que no n’hi ha ni un que no tingui actualment un problema important a resoldre. Per ordre alfabètic: des d’Acció Social i Ciutadania (retard vergonyós de tot el que fa referència a l’aplicació de la Llei de Dependència) fins a Treball (increment continuat de l’atur)
Publicat per
cobaltina
a les
10:41
5
comentaris
dilluns, 30 de juny del 2008
Si els gilipolles volessin, mai sortiria el sol
A l'engendro perpetrat per una colla afí al partit de Rosa Díez (exsocialista, exconsellera del govern basc) s'hi han adherit, a més de la inevitable Cope, Telemadrid i TeleCinco. El text no té desperdici, abona la lluita entre col·lectius i destil·la un profund odi cap els sospitosos de no ser prou nacionalistes (espanyols). Distingits membres del PP han corregut a apuntar-s'hi, no sigui que perdin vots entre la parròquia més carpetobetònica: on ha quedat el imaginari "gir al centre" que tantes planes va omplir abans del congrés de València?
A mi no m'estranya que la caverna perpetri documents com aquest i que, immediatament, s'hi adhereixin els de sempre. Per tant, estem allà on érem: donar puntades de peu al cul dels catalans és rendible a una part de la resta d'Espanya i per a aquesta animada tasca, sempre es trobem intel·lectuals coratjosos que amb cara de ferit en el més profund dels seus sentiments, aporten arguments - fal·laços - per defensar (o atacar), l'indefensable. I així, els titulars dels diaris i teles de la caverna poden obrir amb aquella frase de "numerosos intelectuales firman un manifiesto en favor de la lengua común de todos los españoles"
Fa uns quants mesos, els mitjans de comunicació de l'altre caverna (la socialista) obrien amb un acte celebrat a Madrid (on si no?), on una altra colla de presumptes intel·lectuals s'havia reunit per donar suport a la candidatura de ZP. Aquells estómacs agraïts es van retratar junts, van cantar alguna cançoneta i van donar cops de colze per sortir a la portada fent l'accent circumflex al lloc de la cella. Recordeu? I ara, amb el manifiesto per a la defensa de la lengua común de todos los españoles circulant per aquí, on són aquella colla de progres milionaris? On s'amaguen Fran Perea, Miguel Bosé, Juan Manuel Serrat, Concha Velasco, Joaquín Sabina, Víctor Manuel, Ana Belén, Juan Echanove, Juan Luis Galiardo, Vicente Aranda, Juan Goytisolo, Boris Izaguirre, Moncho Alpuente, Carlos Berzosa, Gregorio Peces Barba, l'astronauta Pedro Duque, la model Judith Mascó (també és intel·lectual?), el presentador Jesús Vázquez, esportistes com Dori Ruano, Fermín Cacho i l'exseleccionador Juan de Dios Román?
On són? No tenen res a dir del manifiesto? Tenen por que posicionar-se contra el maniesto en favor de l'obvietat els faci perdre contractes amb Telemadrid o Telecinco? Pateixen per les "gales de verano" que tenen contractades per les espanyes?
Malauradament, el to d'humor que la Trama tracta d'imprimir als seus post no pot estar present aquesta vegada.
Publicat per
marius
a les
16:57
8
comentaris
Etiquetes: catala, manifiesto, politica
dijous, 26 de juny del 2008
És l'economia, estúpid!
Aquests dies estem molt contents. Desaforadament contents: la selecció espanyola, “la roja”, és a semifinals.
Personalment m’importa poc aquest campionat. M’és indiferent qui el guanyi, contra qui i per quants gols. Tanmateix no puc quedar al marge. Fins i tot, tot i que acostumo a passar per alt les pàgines d’esports (que haurien de dir-se de futbol) dels diaris i tot i que no presto gaire atenció a aquesta informació a ràdios i teles, sé que avui hi ha un partit de futbol que pot –o no- fer jugar la final de l’Eurocopa a la selecció espanyola.
D’una banda perquè els comentaris al respecte apareixen en altres seccions no esportives dels mitjans i d’altra perquè el veïnat reacciona amb tanta contundència que per força, davant petards, clàxons i crits et preguntes: què passa?. I resulta que el que passa és que algú ha fet un gol.
Abans deia que m’era indiferent qui guanyi avui. Rectifico, m’agradaria que no guanyés “la roja”. I que ningú s’enganyi, no és cap sentiment anti-selecció o anti-espanyolista, és per vetllar per la salut mental del personal.
Tinc la sensació que s’està utilitzant una vegada més una visió esbiaixada del futbol i dels colors, de la bandera i no sé quantes coses més per distreure el personal. I, per tant, tinc ganes que s’acabi aquest entabanament col·lectiu. Ni més ni menys.
No puc amagar que em fa, alhora, una certa por, perquè hi ha altre debat que està agafant volada: la defensa del castellà. Podria ser que quan s’acabi el tema futbol, s’incrementi el to d’un debat que també resulta recurrent a l’hora de buscar distracció: l’anticatalanisme. (De fet, alguns crit d’eufòria conseqüents al darrer partit de la selecció ja eren en el sentit de “catalán el que no bote!”).
Perquè no ens enganyem, quan els defensors del castellà (espanyol, diuen, com si les altres llengües de l’Estat fossin xineses) parlen d’ofensa en territoris bilingües, es refereixen únicament a Catalunya.
Avui, per qüestions que no venen al cas, he voltat bastant. Primera parada, la fleca. Es tracta d’un establiment on fan bon pa, on el compro fa anys, i on es parla castellà. Segona parada, el quiosc, el meu, el que vaig cada dia, està regit per una noia andalusa, la breu conversa sobre el temps acostuma a realitzar-se en castellà. A continuació al pàrquing intercanvio salutacions amb dues persones, una d’elles catalana, l’altra no. Arribo a la feina, aquí sí, en català, avui no m’ha telefonat ni m’ha vingut a veure ningú que em parlés en castellà. He sortit i al metro hi ha indicacions sobre les obres que es fan a l’estació de Diagonal: bilingües. Les converses pel carrer i pel metro són de més complexa classificació: a Barcelona hi ha molts turistes i, també, molts immigrants. He fet gestions en un edifici municipal: en català, però altres persones resolien els seus assumptes en castellà. He escoltat la ràdio en català, he llegit un diari en castellà i he llegit articles en castellà, català i francès. Demà tinc previst anar al cinema i veuré una pel·lícula en castellà, no l’ofereixen en català i no sóc competent en anglès com per anar a veure la V.O. Al meu banc acostumo a parlar català i quan em telefonen a casa per fer una d’aquelles enquestes insulses que acaben amb l’oferiment d’un producte, demano que se m’atengui o, si més no que se m’entengui, en català (mai és aquesta la llengua d’expressió d’entrada) i si no és el cas, s’acaba l’enquesta.
Aquesta és, més o menys, la realitat. La gent parla com li sembla i fins i tot es produeixen converses bilingües en les quals cada persona empra la llengua en la qual es sent més còmoda si sap que l’interlocutor l’entendrà que, en definitiva, és del que es tracta quan les persones parlen.
Per això, quan llegeixo segons quins manifestos...
En fi, em sembla que tant el tema futbol com el de l’anticatalanisme, cadascun d’ells evidentment en el seu pla i en la seva dimensió, són exemples d’una poc sofisticada manera de desinformar i de distreure el personal d’allò que realment és important, sobretot quan no se sap què fer per resoldre un problema.
Actualment, el futbol i l’anticatalanisme són formes d’atreure l’interés de les persones cap a falsos triumfalismes i cap a falses amenaces per allunyar-les d’allò sobre el que no interessa parlar: és l’economia, estúpid.
Publicat per
cobaltina
a les
17:36
9
comentaris
dijous, 19 de juny del 2008
La cohesió del Govern
El Congrés d’ERC ha acabat amb la designació de la nova direcció del partit.
Aquesta direcció, a diferència del que es deia en iniciar-se la sessió, és pràcticament monocolor. Alguns apunten, com a motiu, l’existència de missatges enviats pels mòbils demanant no votar determinades persones. Personalment crec que aquest, com a molt, pot haver estat el detonant, però no el motiu. Altrament diria molt poc en favor dels participants i, sobretot, dels dirigents d’un i altre sector.
Bé, en tot cas, el resultat és el que és: una directiva monocolor avalada, si més no d’entrada, per una tercera part dels votants del partit.
El fet que aquesta directiva, juntament amb el “sector Carod”, sumin avui un suport dins el partit equivalent a més del 60% i que ambdues sensibilitats estiguin per mantenir l’actual configuració del Govern han provocat l’expressió de satisfacció dels habituals “voceadores” del PSC i d’IC: el Govern està més cohesionat que mai.
Feia temps que no esmentava el diccionari. Hi vaig: “Cohesió: Acció d’adherir-se o d’unir-se les coses entre elles”... i més endavant...”Fis/quim: força que manté unides les molècules d’un sòlid o d’un fluid a conseqüència de l’atracció molecular”.
No ho dic jo, ho diu l’Iceta i companyia: el Govern està més cohesionat que mai o, el que és el mateix i d’acord amb el diccionari, hi ha una força que, més que mai, manté unides les molècules governamentals. I, quina pot ser aquesta força?.
Home, com que parlem del Govern, deu ser el país, no?. Clar, que el país ja hi era, fins i tot abans que el Govern. No deu ser, doncs, el país la causa de l’ara més que mai.
Així doncs, què uneix ara més que mai el Govern?. Ni més ni menys que la necessitat dels partits i, fonamentalment dels seus dirigents, de no trencar el tripartit o, en altres paraules, de no convocar eleccions. Podem dir que aquesta força ja hi era, sí, però ara més que mai.
Perquè ERC opina, com diu en Carod, que si ara es retiren del Govern ningú voldrà tornar a negociar amb ells. No hi estic d’acord, qualsevol haurà de negociar amb ells si els números ho requereixen, i ell ho sap. El que passa és que potser ell no tornarà a ser a la mateixa cadira, possiblement a requeriment d’ERC, i les condicions de negociació seran més dures: no serà possible conformar un nou govern tripartit en el decurs d’un sopar d’amics. Cal tenir present també que ERC ha de conformar una nova imatge abans de fer res, altrament la patacada serà històrica. Per tant, ara no els va bé: ara més que mai.
El PSC tampoc està per la labor. D’una banda perquè els resultats, malgrat el que s’entesten a comunicar de fonts oficials, podrien estar per sota de les perspectives. D’altra perquè si en conformar el segon tripartit Montilla va assegurar que ell no era en Maragall i que aquest cop no hi hauria problemes, li serà difícil argumentar el mateix de nou davant el pare PSOE. A més a més, a les portes d’un congrés del partit, no els interessa cap aldarull. Per tant, ara no els va bé: ara més que mai.
Naturalment IC no vol ni sentir parlar de trencar res, ni ara ni mai. Quina alternativa té?. De fet a aquests mai els anirà bé.
Tnmateix, dir que el Govern està més cohesionat que mai vol dir que funcionarà millor que mai? (O, encara més, vol dir que funcionarà?...) Jo no ho veig clar.
Això sí, per una vegada i sense que serveixi de precedent, estic d’acord amb el Sr. Iceta i companyia: el Govern està més cohesionat que mai.
Publicat per
cobaltina
a les
11:25
2
comentaris
dimarts, 17 de juny del 2008
La empleomania
Ya que mis habilidades para la escritura son escasas, prefiero remitiros a un discurso de 1837 escrito por un politico mexicano (ese humilde pais!). Las similitudes con nuestra actual situacion son escalofriantes.
Al margen del tema tengo una curiosidad: alguien se imagina a uno solo de nuestros politicos escribiendo un texto razonado como este??
http://www.ensayistas.org/antologia/XIXA/mora/mora2.htm
Publicat per
Pilar
a les
12:08
5
comentaris
divendres, 13 de juny del 2008
L'AVE i la Sagrada Família
Diguin el que diguin els informes, a la Trama estem segurs que el túnel es pot fer de manera absolutament segura, és perfectament viable des del punt de vista tècnic sense que la seva perforació posi en perill ni la Sagrada Família, ni les cases del carrer Mallorca.
Però la gent està espantada. I no és perquè la perforació no sigui tècnicament possible. Estem espantats perquè la gestió de les obres públiques és un desori, un desgavell, un descontrol i una disbauxa pròpia dels països que aquí anomenem tercermundistes. La gent recorda el Carmel, l'AVE, les rodalies de Barcelona, la xarxa elèctrica, els hospitals, la gestió de l'aigua, els embussos a les carreteres, l'aeroport, etc., i per això està espantada. Acollonits, ens tenen. Independentment del que diguin els informes, estem atemorits per la gestió, no per la resistència del terreny.
Però per als que pateixen per la Sagrada Família em plau tranquil·litzar-los per dues raons:
Publicat per
marius
a les
8:07
5
comentaris
Etiquetes: AVE, obra pública, politica, seguretat
dimecres, 11 de juny del 2008
Divertimento -3-
Aclaració prèvia: El text està escrit el dia 30 de maig.
Ja s’acaba el mes...
Ostres! S’acosta el Congrés.
Sobreviuré aquest combat?
Encara més... un cop acabat,
Podré continuar sent
Líder i vice-president?
Cagoncony! Etzibo a tort i a dret
Ara que ja m’havia refet...
Replantegem nostre discurs.
- Oi que ho farem intramurs?
Dic un dia a en Puigcercós.
- Renoi, quina proposta!
O... ¿és que no veus que a ca nostra
Ventilar cal a un dels dos?
- I els càrrecs?, li dic, i la governació?
Respectarem, espero, l’actual situació.
- Ai, president... dependrà de la votació.
Ja s’acaba el mes...
Ostres! S’acosta el Congrés.
Aconseguiré guanyar?
Nerviós estic, no ho puc negar.
Per arribar aquí m’he estat de molts gaudis:
Una conselleria, el despatx, l’audi,...
I si guanya en Carretero?
Ganes hi posa, el punyetero...
Compto però amb en Zaragoza,
En Ferran i amb l’amic Iceta
Repetint van, com qui no diu la cosa:
"Carretero s’entén amb CiU,... amb la dreta!"
Ocurrències d’en Montilla que pel tripartit tem
Si guanyen aquests del Reagrupament
Publicat per
cobaltina
a les
12:39
6
comentaris
divendres, 6 de juny del 2008
El cost de l'electricitat
Ens acaben d'anunciar una pujada del 5% de les tarifes elèctriques domèstiques (cal aclarir que els "grans clients" pacten el preu del kW i les prestacions), però això si, qui tingui contractat menys de 3kW tindrà un augment més limitat. Mireu el comptador de la llum i veureu que no teniu contractada aquesta potència, sinó molt més.
La raó és (diuen) que les elèctriques tenen dèficit i el cost que els pringats paguem per l'energia és massa baix. Aquestes companyies (les dues o tres que hi ha, tot i que no podem triar qui ens subministra la llum a casa), pel que sap el comú del personal, declaren uns beneficis astronòmics. Sense anar més lluny, Endesa és aquella companyia que va indemnitzar el Sr. Pizarro amb una xifra que mareja, recordeu?.
En què quedem, tenen dèficit o enormes beneficis?
Fa uns dies a la ràdio, un expert explicava que Endesa (i en general les elèctriques) tenen separada la producció de la distribució. Pel que sembla la producció d'energia es tremendament rentable, però no així la distribució. Per això no tenen recursos per mantenir la xarxa de distribució (recordeu la subestació que es va cremar a Maragall?) i a més, perden diners, les pobres.
I per això en govern (socialista) els ha acceptat un augment de les tarifes del 5% en lloc de l'11%que proposava la CNE, amb la qual cosa ens venen que encara ens fan un favor, o sigui, que hem d'estar contents. I agraïts!
Publicat per
marius
a les
8:49
2
comentaris
Etiquetes: electricitat, politica
dimecres, 4 de juny del 2008
Aigua per demà
Un dia o altre, algun govern (que no serà aquest) haurà de plantejar-se una solució estructural per facilitar el consum d'aigua a Catalunya. Atès que les conques interiors (Ter i Llobregat) no són suficients i que l'Ebre sembla que va justet, cal portar aigua d'altres llocs: mirant al voltant, les úniques grans acumulacions d'aigua són el mar i el Roïna, a més de l'estalvi en el consum.
Ara mirem d'on treure l'aigua i anem a pams:
- l'estalvi en el consum, això que les criatures d'Iniciativa anomenen "nova cultura de l'aigua", passa per vàries vies paral·leles: a) estalvi del consum domèstic (que per molt que estalviï no passarà del 1% total); b) estalvi en el consum industrial (que és altament opmitzable i podria representar fins el 5% del consum total); c) estalvi agrícola, que millorant els sistemes de rec i la distribució de cultius podria assolir un 20% del consum total (ep! que és el doble del consum domèstic); d) reducció de les pèrdues dels sistemes de distribució d'aigua (que males veus diuen que arriba el 20% del total transportat) - res ha dit fins ara SGAB, aquella societat participada per la Caixa amb uns beneficis astronòmics -.
- aigua del mar, aquella que el conseller Saura ja sap que no es pot veure perquè té una casa a la Costa Brava i allà ha après que és salada. Be, dons s'ha de dessalar, la qual cosa consumeix molta energia (que per cert, no la fem a casa i l'hem de comprar fora) i això es fa en unes dessaladores, la vida útil de les quals no passa dels 20 anys (l'aigua de mar és molt corrosiva i el manteniment de la maquinària es dispara fins a fer-lo insostenible). O sigui, que les dessaladores estan molt be però són poc ecològiques, insostenibles, cares i depenen d'energia externa, que consti.
- aigua de riu: esgotats el Ter i el Llobregat, limitat l'Ebre perquè els aragonesos no volen, els de Tortosa tampoc i a més, sembla que porta l'aigua justeta per anar fent, l'altre riu que tenim més a prop és el Roïna, que a més és un riu molt estrany, que rep un elevadíssim percentatge de l'aigua que porta en el primer terç del seu recorregut (la neu dels Alps), i arriba a la desembocadura amb un cabal increïble, del que un 3% és l'aigua de consum domèstic que necessita Catalunya per no passar set. Això si, per això cal un transvasament, no hi ha més remei (a part de la collonada dels vaixells que la porten des de Marsella).
Que cadascú tregui les conclusions que vulgui i si el Carod vol encarregar a la Trama un estudi sobre el tema, el farem a bon preu (i a més, al farem).
Publicat per
marius
a les
7:47
8
comentaris
Etiquetes: aigua, politica, transvassament
dilluns, 2 de juny del 2008
L'opinió dels altres
El Sr. Clos, ex-alcalde de Barcelona, ex-ministre de Madrid, ex- anestesista i ex-no sé quantes coses més, com que ara no té feina havia de ser recol·locat en algun càrrec. Segurament amb no massa projecció pública, atesos els seus coneguts lapsus, segurament, amb responsabilitat relativa i, també segurament, en un lloc que permeti el camí cap a la sortida definitiva de la vida pública amb una remuneració adequada.
En aquesta reflexió estaria qui en un moment donat va trobar que un lloc adient seria una ambaixada. Una ambaixada queda lluny del país, no acostuma a tenir gaire projecció pública i els lapsus queden dissimulats, aquí perquè no ens arriben i allà perquè sempre es pot apel·lar a qüestions d’idioma.
Sembla que es va pensar en Rabat. Tanmateix, el Sr. Chaves, president d’Andalusia i del PSOE, troba que ja li va bé l’actual ambaixador, cordovès per a més senyes. El Sr. Chaves opina que els interessos andalusos al Marroc estan ara més ben defensats que si hi ha en Clos d’ambaixador i com que opina això, en Clos anirà a Turquia, que es veu que allà no hi ha interessos a defensar.
Bé, sembla que el Sr. Chaves no té cap complex a l’hora de defensar interessos andalusos. Fins i tot no té cap complex d’insinuar que un català no els defensaria com cal. Tampoc té cap obligació de donar explicacions ni cap necessitat de justificar-se davant altres comunitats d’Espanya ni, per descomptat, davant de Catalunya.
No demanaré cap reflexió a l’entorn de què passaria si aquesta reacció s’hagués produït des de Catalunya. Entre d’altres coses perquè no em puc imaginar en Montilla proposant una cosa semblant i, encara menys, sortint-s’hi.
En lloc d’això, esmentaré un altre cas. I no perquè sigui comparable ni pel motiu ni per l’envergadura.
Fa pocs dies el jugador del Barça Bojan Krkic no va anar a l’Eurocopa amb la selecció espanyola sembla que per cansament. La reacció de la federació catalana de futbol va ser no convocar-lo tampoc per a partit de costellada de la selecció catalana. Perquè? per, van dir, protegir-lo. No afegeixo cap comentari, que cadascú deixi anar la seva imaginació.
En tot cas, sembla que no només som un país ple de complexos sinó que vivim –o no vivim- pendents del que diguin els altres. Sovint sembla que no som el que som, sinó el que diuen. Ens hauríem de treure de sobre el desig d’agradar i anar per feina.
______________________
P.S.: Hi ha una historieta que explica que un boig es creia que era un gra de blat de moro. El seu convenciment el portava a témer les gallines i així que una se li acostava marxava espaordit. Tal era el seu paor a les gallines que decideix sotmetre’s a una cura i és ingressat en un centre ad hoc. Passats tres mesos i després de nombroses sessions de teràpia psicològica, el boig queda ben convençut que no és un gra de blat de moro i els especialistes decideixen que pot de nou sortir al carrer.
El boig tot just sortir es troba una gallina i corre de nou cap al centre tot cridant “una gallina! una gallina!”. Els metges li pregunten: “però que no ho sap vostè que no és un gra de blat de moro?”. Ell respon convençut “Sí que ho sé,... però ja ho sap també la gallina?”.
No sé perquè pensant en el nostre país m’ha vingut al cap aquesta història.
Publicat per
cobaltina
a les
10:52
5
comentaris
divendres, 30 de maig del 2008
La gestió dels aiguats
Encara que a alguns, sobretot si viuen a l’entorn del baix Ebre, els pugui semblar mentida, fa poc estàvem discutint sobre la sequera, sobre restriccions, sobre transvasaments (perdó), etc.
Els precs a la Moreneta -i alguna cosa més: no oblidem que hi ha una dita, no només popular sinó també antiga, que diu “al maig cada dia un raig”-, han donat resultat i ja tenim pluja.
Tanmateix, els responsables de la nostra administració -sigui quina sigui en cada cas, que ja estem perduts-, tornen a estar desorientats. Ara que, després de moooolt de temps gestionant els pal·liatius a la sequera, havien arribat a concretar determinades mesures... va i plou. I, a més a més plou molt.
Vivim uns moments certament curiosos. Mentre a les terres de l’Ebre miren a veure com poden fer front a les inundacions provocades pel riu Ebre, a Barcelona arriben vaixells carregats d’aigua d’aquell Roine nuclearment contaminat i segueix vigent el decret de la sequera. D’altra banda atès que quedava clar que el problema de l’aigua no és un fet puntual i que cal prendre mesures estructurals, s’havia programat una determinada canonada que, deien, a més a més de resoldre les urgències, havia de servir per a futures necessitats.
Els vaixells seguiran arribant fins a l’agost, sembla que perquè la feina ja estava contractada. Només demano una reflexió sobre què passaria si una empresa privada hagués contractat un servei per un motiu urgent i que aquest servei no fos necessari en la seva totalitat. No penseu que s’arribaria a un acord raonable per a ambdues parts per aturar allò innecessari?.
Pel que fa al decret, segueix vigent tot i que sembla clar que ara per ara la urgència s’ha esvaït i no només això, sinó que l’aigua acumulada és suficient fins que d’una vegada per totes es facin realitat les desalinitzadores que el Govern preveu. D’altra banda, no sembla que la redacció de la seva anul·lació, la seva signatura i la publicació al butlletí o butlletins oficials hagin de ser gestions que requereixin molt de temps.
Quant a les mesures estructurals –que, repeteixo, pensava que eren amb visió de futur- , no acabo d’entendre perquè són o han de ser diferents. No dic que puguin ser millors o pitjors, el que dic és que desprès de tanta disputa, semblava que s’havia acordat la millor solució possible i s’havien desestimat alternatives menys adequades.
Quan una cosa no s’entén venen ganes de buscar alguna explicació. A mi se m’acudeixen uns quants aspectes a tenir en compte, citaré quatre:
1.- Incompetència. No és l’únic motiu, però segur que n’hi ha una bona dosi en tot plegat.
2.- Desgavell competencial. En tota aquesta història hi ha temes que estan entre el Gobierno i el Govern. Quan un pot posar els tubs, l’altre ha d’obrir l’aixeta, posem per cas. També sembla que el Govern aragonès pot ficar cullerada en el que es faci entre Tarragona i Barcelona.
3.- Interessos partidistes. En aquesta, com en d’altres qüestions que ha de decidir el tripartit, intenten –sovint en va- acontentar totes les sensibilitats.
4.- Interessos econòmics. Ja s’havia posat en marxa una adjudicació important per al transvasament (perdó) i ara costa molt treure un caramel semblant de la circulació. Per no citar els motius pels quals sembla que els embassaments no van obrir comportes amb temps suficient per evitar el negament a l’entorn del baix Ebre.
Si tenim en compte això, podem començar a entendre:
a) Perquè continuen venint vaixells que porten aigua per subministrar el consum diari de 180.000 persones.
b) Perquè tot i les reserves existents segueix vigent un decret de grans restriccions
c) Perquè la infraestructura projectada per a un transvasament (perdó!) amb diferents objectius, un d’immediat i altres a llarg termini, es desestima resolta la urgència.
d) Perquè tot i desestimar aquesta infraestructura, cal fer-ne una altra que caldrà renegociar, discutir i acordar.
e) ..................
Cal que ens anem acostumant a viure en el desgavell. Ja tremolo quan he llegit avui que no cal que patim pels incendis forestals de moment. Saura i Baltasar han dit que es retarden fins a finals d’agost o setembre. Al diari no diu si han aclarit si faran un decret per dir quan hi ha i quan no hi ha foc a un bosc.
Publicat per
cobaltina
a les
12:21
5
comentaris
dilluns, 26 de maig del 2008
Els plats pel cap
Personalment, l’anomenada alta cuina no em produeix no fred i calor i el meu interès per dinar al Bulli, al Recó de Can Fabes, al Via Veneto o al Nietze és gairebé nul. No m’agraden els plats quadrats, ni les flors al costat d’una deconstrucció de truita de patates – mai sé si me les he de menjar o no -, ni els cogombres de color rosa amb forma de flor de llis. En aquest desinterès no resulta aliè que el compte en euros d’aquestes bromes sigui de tres xifres. Tampoc entenc com es reparteixen les estrelles Michelin que tant emocionen a la cort de papanates que fan mesos de cua per tenir taula en un d’aquests temples de la tonteria que són els restaurants de tota aquesta colla. Hi ha una legió d’inspectors que van a tots els restaurants del món? Han anat al Rincón del Guarrillo (sic) del meu poble? Si no hi han anat, perquè? Per que té les taules de fòrmica? Per que la cuinera no és glamorosa? Per que tenen la tele engegada a l’hora de dinar?
Seguim llegint els diaris i t’assabentes que la majoria d’aquests cuiners, a més del restaurant que els ha donat fama, obren altres establiments arreu del país i del món: la Carme Ruscalleda té un restaurant al Japó, el mateix Santamaria té el Racó de Can Fabes i l’ovni de l’hotel Hespèria, l’Arzac té diversos establiments a Euskadi, l’inefable Ferran Adrià, a més del Bulli, fa no-sé-què a Sant Benet de Bages i algun altre lloc més, amen de anar repartint conferències i cursos arreu del planeta i filmar anuncis de TV de les coses més peregrines, entre elles productes envasats de grans marques multinacionals. Al mateix temps, expliquen a qui els vulgui escoltar que la cuina té molt de personal, d’atenció al detall, de cura en la selecció de productes...
Si la cuina necessita aquesta atenció personalitzada, aquest amor als productes, aquesta proximitat del professional... com resulta compatible que un cuiner dispersi el seu temps entre diversos restaurants, cursos i conferències arreu del mon, a més d’experimentació al “laboratori”? Possiblement, la resposta és senzilla: aquesta gent fa molt temps que no cuinen. Són gerents d’una empresa que fabrica menjars, que obre franquícies arreu i bona part del seu èxit necessita d’un important marketing d’imatge d’ells mateixos.
Que té a veure això amb la cuina “amorosa” i personal que ens expliquen? Exagerant una mica, el mateix que les hamburgueses de les franquícies fast food: qui les cuina té instruccions precises de com i amb què fer-les.
Publicat per
marius
a les
7:37
7
comentaris
Etiquetes: cuina
dijous, 22 de maig del 2008
Arbitrarietats
Fa molt de temps una persona amiga, ara malauradament traspassada, em va explicar una anècdota que deia que va succeir en un poble petit d’allà l’Espanya profunda feia encara més temps.
Sembla que a prop d’aquell poblet hi havia unes instal·lacions militars que es van transformar en allò que es diu “caballeria” és a dir tancs, camions de gran tonatge, i altres eines militars de gran format. Es veu que entre el poblet i l’exèrcit hi havia un riu i la carretera que anava del poble al quarter transitava sobre un pont que quan es construí no es va bastir pensant en trànsit d’aquestes característiques. El pont en qüestió tenia un cartell a cada banda amb un senyal d’atenció al perill de circular a partir de determinat pes.
Els vehicles militars eren més pesats que el que el pont permetia, la qual cosa, evidentment, era una dificultat. Pel que es veu no van saber trobar els recursos necessaris per condicionar el pont per adequar-lo a les noves necessitats. Ràpidament, però, les autoritats competents (?) d’una i altra administració, civil i militar, van trobar la solució a l’atzucac: van canviar els cartells.
Aquesta anècdota (que si no n’é vero é ben trobato –perdó per la ignorància de l’italià-) em va fer riure en aquell moment. Avui em fa pensar.
A Catalunya hem patit un període de sequera ens diuen que extrema. Per pal·liar els efectes, a banda dels arxi-coneguts consells que cal aplicar cadascú a casa seva, el Govern va decretar un seguit de mesures amidant acuradament el nivell dels embassaments. La pluja d’aquest mes de maig els ha destarotat el decret. No veuen bé aixecar la situació d’emergència mentre arriben vaixells plens d’aigua a Barcelona, però el decret era clar. I ho han solucionat, com? Doncs dient que ja ens diran directament des del Govern quan hi ha sequera i de quina magnitud i quan no. Per estar tranquils o angoixats respecte de l’aigua, ja no cal mirar al cel ni “El temps” del telenotícies. Ara cal mirar el DOGC.
Una altra qüestió és el tema del finançament, els terminis que estableix l’Estatut, etc.etc. El Sr. Solbes va fer unes declaracions explicant que no podem sacralitzar la data del 9 d’agost només perquè ho diu una llei orgànica –que es veu que les lleis orgàniques són orientatives-. Ell ja veurà quan o com es pot resoldre el tema del finançament tenint en compte, entre d’altres coses, el programa electoral del PSOE –que es veu que això sí que és sagrat-.
He llegit avui que el Conseller Saura ahir al Parlament va dir que havíem d’estar tranquils pel que fa a les fuites nuclears d’Ascó, que no hi ha risc de salut. Tanmateix, tot seguit diu que estan en contacte amb el Consell de Seguretat Nuclear i que seguiran fins que s’hagin acabat les investigacions. Suposant que això sigui cert i que el Sr. Saura està al dia d’aquesta qüestió, com sap que hem d’estar tranquils, si no han acabat les investigacions?.
Ahir va haver un accident, greu per com va ser i, afortunadament, no tan greu per les seves conseqüències, als FFCC de la Generalitat, al Vallès. Pel que he pogut llegir, el sistema de seguretat estava desactivat a causa d’unes obres de manteniment. Ja té nassos que per fer obres de manteniment no es talli la línia, sinó que es posi en perill l’usuari. I no val dir que no es posava en perill ningú, perquè l’accident va succeir.
Fa uns pocs dies, arrel de la sentència de presó contra el noi conegut per Franki, hem escoltat diverses veus contràries a l’envergadura de la sentència. N’hi deu haver hagut, suposo, d’altres a favor. En tot cas em vull referir a la nostra Consellera de Justícia, que ha justificat l’empresonament i, per fer-ho, s’ha referit a la possibilitat que la bandera ultratjada fos la catalana i quina seria llavors la nostra reacció. Potser la Sra. Tura no sap que manta vegades la senyera ha estat ultratjada, i potser no ho sap perquè l’assumpte no ha arribat a afectar la seva Conselleria, la de Justícia, perquè els que ho han fet no han estat jutjats.
A Madrid, no sé si ahir o avui, el PSC ha votat en contra de la cessió gratuïta de la caserna del Bruc per a la construcció d’habitatges en règim públic de lloguer. Es tracta d’una iniciativa que va merèixer els seus vots positius a l’Ajuntament. Ja ho sap la Chacón? És més, es veu que van dir que això era un tema de segon ordre i que no era pertinent la seva discussió a Las Cortes. Només vull recordar que en el mateix lloc es va discutir a bastament el tema del castell de Montjuïc i el seu retorn per n-èssima vegada a la Ciutat.
Tot plegat, començant pel pont de l’anècdota i continuant per tota la resta, no sembla molta arbitrarietat?
Publicat per
cobaltina
a les
16:22
2
comentaris
dilluns, 19 de maig del 2008
Telma i jo
La Sra. Telma Ortiz, a la qual no tinc el gust de conèixer i, per tant, respecte de la qual cap opinió formada, es sent assetjada per determinats mitjans. Per aquest motiu va anar als jutjats per demanar que aquests determinats mitjans no la persegueixin i que la seva vida privada sigui respectada com a tal.
A partir d’aquet fet, s’han produït discussions i opinions diverses sobre els diferents aspectes que conformen cadascuna de les cares d’un tema tan polièdric.
Així, mentre alguns critiquen la forma d’actuar els anomenats “paparazzi”, altres discuteixen a l’entorn dels drets enfrontats entre el que entenem pel dret a la privacitat versus la informació d’interès general i també hi ha els que diuen que Telma no és un personatge públic i que, per tant haurien de deixar-la estar.
Personalment crec que en molts casos aquests periodistes ultrapassen els límits d’allò que hauria de ser considerat com a professional. Tanmateix, aquest tipus de periodisme alimenta una mena de publicacions i de programes fonamentalment televisius que, tot i que ells mateixos es desqualifiquen com a mitjans informatius, han anat pujant en nombre perquè han resultat un negoci.
El públic consumidor d’aquests informatius ha anat creixent i transformant-se al llarg dels anys. A la meva manera de veure, aquest és un tema de dóna per a molt, atès que està molt lligat amb la formació i l’educació. D’altra banda, en tant que aquests mitjans constitueixen una manera més de distracció del personal, tenen, crec, llarga vida assegurada.
Confesso que particularment m’interessa zero si Telma es compra un barret o si passeja el gos. Tampoc em sembla que el coneixement detallat de la seva vida sigui una qüestió d’interès general ni que hagi d’afectar el conjunt de la població. Per tant, pel que a mi respecta, poden deixar-la ben tranquil·la.
Amb tot, sí que volia comentar el seu disgust davant la persecució dels periodistes del “tomate”.
L’argument de Telma és que ella és un personatge públic quan va a recepcions oficials, però que no ho és quan fa la seva vida. Vull insistir aquí que, pel que a mi respecta, no és un personatge públic en cap cas, però bé, ella diu això.
La vida de Telma, en tant que germana de qui és, té inconvenients. Aquest de la premsa rosa n’és un, però també té avantatges... o no?.
Algú s’imagina que Telma es quedarà mai a l’atur?, algú creu que si Telma li diu al seu cap (no sé de què treballa, però potser té un cap) que a la tarda no anirà a treballar perquè té una recepció aquest li posarà cap entrebanc?. Algú creu que mai tindrà cap problema per tenir un habitatge digne?. És més: Telma té també VISA de la Zarzuela?. Es compra els vestits per a les recepcions a càrrec meu?. El gos que es veu que passeja l’he pagat proporcionalment amb els meus impostos?.
Si la resposta a alguna d’aquestes preguntes, a totes elles o a d’altres de semblants que es poden fer, és sí, Telma té a la seva vida avantatges que accepta i servituds que ha d’assumir.
D’altra banda, és prou sabut que, en general, les persones que són centre d’interès d’aquestes publicacions formen part del tinglado. Ja sigui per interès econòmic amb la venda d’exclusives (inventades o no), ja sigui per alimentar el propi ego (ser famosos). Tampoc la Zarzuela fa fàstics a aquestes publicacions, atès que se’n beneficia. Com sinó sabríem que els components de la nostra monarquia són “sencillos i campechanos?”.
També, naturalment, hi ha els que es veuen involucrats de rebot, com potser és el cas.
Intueixo que Telma i jo tal vegada viuríem millor en una república.
Publicat per
cobaltina
a les
17:02
6
comentaris



