Aquests dies els diaris i les ràdios van plens de les andanades que el cuiner Santi Santamaria ha endegat als seus companys (que no amics) de professió, cuiners com ell, que han assolit la fama i formen part de la plèiade de cuiners mediàtics, que vol dir que surten a tothora als mitjans gràcies al infinit papanatisme del col·lectiu d’il·lustres ignorants que formen bona part dels periodistes. Casualment, un dia d’aquests Santamaria presenta el seu llibre “La cocina al desnudo”, on posa a caldo a molts dels cuiners estrellats (per allò de les Michelin), les empreses de fast food, les multinacionals alimentàries de tota mena i les sorprenents connexions entre aquestes i els cuiners de l’élite gastronòmica. No sé perquè, però em sembla que les potencials vendes del llibre augmentaran notablement desprès de la promoció gratuïta (o no) dels mitjans de comunicació.
Personalment, l’anomenada alta cuina no em produeix no fred i calor i el meu interès per dinar al Bulli, al Recó de Can Fabes, al Via Veneto o al Nietze és gairebé nul. No m’agraden els plats quadrats, ni les flors al costat d’una deconstrucció de truita de patates – mai sé si me les he de menjar o no -, ni els cogombres de color rosa amb forma de flor de llis. En aquest desinterès no resulta aliè que el compte en euros d’aquestes bromes sigui de tres xifres. Tampoc entenc com es reparteixen les estrelles Michelin que tant emocionen a la cort de papanates que fan mesos de cua per tenir taula en un d’aquests temples de la tonteria que són els restaurants de tota aquesta colla. Hi ha una legió d’inspectors que van a tots els restaurants del món? Han anat al Rincón del Guarrillo (sic) del meu poble? Si no hi han anat, perquè? Per que té les taules de fòrmica? Per que la cuinera no és glamorosa? Per que tenen la tele engegada a l’hora de dinar?
Seguim llegint els diaris i t’assabentes que la majoria d’aquests cuiners, a més del restaurant que els ha donat fama, obren altres establiments arreu del país i del món: la Carme Ruscalleda té un restaurant al Japó, el mateix Santamaria té el Racó de Can Fabes i l’ovni de l’hotel Hespèria, l’Arzac té diversos establiments a Euskadi, l’inefable Ferran Adrià, a més del Bulli, fa no-sé-què a Sant Benet de Bages i algun altre lloc més, amen de anar repartint conferències i cursos arreu del planeta i filmar anuncis de TV de les coses més peregrines, entre elles productes envasats de grans marques multinacionals. Al mateix temps, expliquen a qui els vulgui escoltar que la cuina té molt de personal, d’atenció al detall, de cura en la selecció de productes...
Si la cuina necessita aquesta atenció personalitzada, aquest amor als productes, aquesta proximitat del professional... com resulta compatible que un cuiner dispersi el seu temps entre diversos restaurants, cursos i conferències arreu del mon, a més d’experimentació al “laboratori”? Possiblement, la resposta és senzilla: aquesta gent fa molt temps que no cuinen. Són gerents d’una empresa que fabrica menjars, que obre franquícies arreu i bona part del seu èxit necessita d’un important marketing d’imatge d’ells mateixos.
Que té a veure això amb la cuina “amorosa” i personal que ens expliquen? Exagerant una mica, el mateix que les hamburgueses de les franquícies fast food: qui les cuina té instruccions precises de com i amb què fer-les.
