dilluns, 26 de maig del 2008

Els plats pel cap

Aquests dies els diaris i les ràdios van plens de les andanades que el cuiner Santi Santamaria ha endegat als seus companys (que no amics) de professió, cuiners com ell, que han assolit la fama i formen part de la plèiade de cuiners mediàtics, que vol dir que surten a tothora als mitjans gràcies al infinit papanatisme del col·lectiu d’il·lustres ignorants que formen bona part dels periodistes. Casualment, un dia d’aquests Santamaria presenta el seu llibre “La cocina al desnudo”, on posa a caldo a molts dels cuiners estrellats (per allò de les Michelin), les empreses de fast food, les multinacionals alimentàries de tota mena i les sorprenents connexions entre aquestes i els cuiners de l’élite gastronòmica. No sé perquè, però em sembla que les potencials vendes del llibre augmentaran notablement desprès de la promoció gratuïta (o no) dels mitjans de comunicació.

Personalment, l’anomenada alta cuina no em produeix no fred i calor i el meu interès per dinar al Bulli, al Recó de Can Fabes, al Via Veneto o al Nietze és gairebé nul. No m’agraden els plats quadrats, ni les flors al costat d’una deconstrucció de truita de patates – mai sé si me les he de menjar o no -, ni els cogombres de color rosa amb forma de flor de llis. En aquest desinterès no resulta aliè que el compte en euros d’aquestes bromes sigui de tres xifres. Tampoc entenc com es reparteixen les estrelles Michelin que tant emocionen a la cort de papanates que fan mesos de cua per tenir taula en un d’aquests temples de la tonteria que són els restaurants de tota aquesta colla. Hi ha una legió d’inspectors que van a tots els restaurants del món? Han anat al Rincón del Guarrillo (sic) del meu poble? Si no hi han anat, perquè? Per que té les taules de fòrmica? Per que la cuinera no és glamorosa? Per que tenen la tele engegada a l’hora de dinar?

Seguim llegint els diaris i t’assabentes que la majoria d’aquests cuiners, a més del restaurant que els ha donat fama, obren altres establiments arreu del país i del món: la Carme Ruscalleda té un restaurant al Japó, el mateix Santamaria té el Racó de Can Fabes i l’ovni de l’hotel Hespèria, l’Arzac té diversos establiments a Euskadi, l’inefable Ferran Adrià, a més del Bulli, fa no-sé-què a Sant Benet de Bages i algun altre lloc més, amen de anar repartint conferències i cursos arreu del planeta i filmar anuncis de TV de les coses més peregrines, entre elles productes envasats de grans marques multinacionals. Al mateix temps, expliquen a qui els vulgui escoltar que la cuina té molt de personal, d’atenció al detall, de cura en la selecció de productes...

Si la cuina necessita aquesta atenció personalitzada, aquest amor als productes, aquesta proximitat del professional... com resulta compatible que un cuiner dispersi el seu temps entre diversos restaurants, cursos i conferències arreu del mon, a més d’experimentació al “laboratori”? Possiblement, la resposta és senzilla: aquesta gent fa molt temps que no cuinen. Són gerents d’una empresa que fabrica menjars, que obre franquícies arreu i bona part del seu èxit necessita d’un important marketing d’imatge d’ells mateixos.

Que té a veure això amb la cuina “amorosa” i personal que ens expliquen? Exagerant una mica, el mateix que les hamburgueses de les franquícies fast food: qui les cuina té instruccions precises de com i amb què fer-les.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Això de l'alta cuina és un divertimento per a uns quants i per tant, de poc interès per a la majoria dels mortals. Ja s'ho faran

cobaltina ha dit...

Estic d’acord. Estem parlant d’un negoci que es basa en l’autocomplaença del consumidor. I en la ruqueria. Perquè el mateix consumidor que al Rincon del Guarrillo es queixaria si el fessin esperar un quart i li posessin les sis sardines del menú massa fetes pel mòdic preu de 6 euros, està d’allò més satisfet si ha d’esperar un o dos anys per tenir taula a un lloc on li serveixen l’espina en lloc del peix, i li cobren com si s’hagués cruspit el banc sencer de sardines.

En el fons la guerra dels fogons fa temps que existeix i, en general, el públic que gaudeix amb aquest tipus d’oci valora tant una com altra tendència, sempre que sigui car i que pugui explicar detalls de sibaritisme. Per això tant els cuiners més avantguardistes com els més tradicionals tenen el seu punt de sofisticació.

Mai s’havien fet mal entre ells. Però ara, ja sigui a causa de la necessitat de promoció del llibre ja sigui per altres motius, S.Santamaria a apel•lat –ai!- a la perillositat de determinades substàncies utilitzades a la cuina.

Com veieu, de nou la por.

Notes breus:

a) El cogombre de color rosa és un rabe.
b) Veig un punt de masclisme en el fet de donar per suposat que al Rincon hi ha una cuinera.

marius ha dit...

Déu m'em guard de voler usar una expressió masclista... m'he imaginat un negoci familar, la mastressa a la cuina, l'home i els fills i/o filles, servint les taules. Però be podria ser al revés...

Pau ha dit...

Tant li fot si no es menja durant tota la setmana, malgrat la gent no tingui peles, el que importa és deixar-se veure els diumenges en algun restaurant de la zona alta, al carrer Tuset, al Coure o als Pescadors... Millor encara si hi has arribat en un Maseratti.
Això sí, deutes i assumptes pendents lo que es diu "por doquier"...
Ostentar i, sobretot, que el veí es pensi que les coses et van millor que a ell... i tenir tot el que la tele ens diu que necessitem... pobres desgraciats.

Anònim ha dit...

tot plegat és una qüestió que afecta a un col.lectiu tant petit que no paga la pena donar-li aquesta importància que està rebent a la premsa. Ja s'ho faran

marius ha dit...

Dons es veu que per algú, això és d'una importància cabdal. L'alcalde de Barcelona ha fet unes manifestacions demanant als cuiners-estrella que aturin aquesta "guerra", que perjudica la ciutat.

Algú li ha sentit fer declaracions semblants en relació a la seguretat de la ciutat, a la brutícia, a l'habitatge o a la modèlica actitud de la seva policia municipal? Deuen ser problemes poc transcendents, sobre tot en relació a la guerra de plats que s'han muntat uns quants cuiners fashion.

Ja se sap que Barcelona és una ciutat de disseny...

Trina Milan ha dit...

Realment l'alta cuina en aquest moment és una industria de les més potents a cas anostra, els guanys i tot el que se'n deriva és fonamental perquè formen un grup de producció molt important, els cuiners posen el nom però la resta són molts. Jo no se perquè en Santamaria ha obert la caixa dels trons, sembla un atac de banyes..només caldrà esbrinar qui en surt beneficiat a llarg termini i sabrem perquè ho han fet...temps al temps però algú se n'està sortint..