La Plataforma pro seleccions esportives catalanes, com és habitual quan s'acosta un partit de la selecció de futbol, engega una campanya que es concreta en anuncis a ràdio i televisió. Aquí podeu veure l'anunci de televisió. Enguany, a l'anunci, com segur que heu sentit, hi surten uns nens que juguen a futbol. Hi ha un nen que duu la samarreta de la selecció catalana, i un altre que duu una samarreta vermella li diu que no pot jugar i s'assenyala la samarreta, com dient "no amb aquesta samarreta". L'altre nen se la treu, i llavors surt una nena que també es treu la seva i es posen a jugar sense samarreta.
El Partit Popular i Ciutadans han demanat la retirada de l'anunci (clar). L'argument que fan servir és que no s'han de fer servir els nens per als anuncis. I no només aquests partits, sinó que he sentit aquesta queixa en diverses tertúlies a la ràdio, en diaris, etc. Em pregunto si els amoinen els nens que veuran l'anunci, o els nens que han fet d'actors a l'anunci, o què, perquè no s'entén.
O que expliquin llavors què els sembla quan hi ha les olimpiades i es veuen nenes de catorze anys competint en gimnàstica, o què els sembla que els nens sí que s'utilitzin per vendre cotxes, joguines bèl·liques, refrescos, gelats, electricitat, gas, productes financers..., o que s'utilitzin en anuncis del transport públic o campanyes d'estalvi d'aigua...
I a mi no em convenç que aquest és un anunci amb connotacions polítiques. Vinga, va! què no en té, de connotacions polítiques?
O és que el problema no són els nens, sinó que hi surti algú amb una samarreta vermella que és el que prohibeix al nen de la samarreta catalana que jugui?
dijous, 28 de setembre del 2006
Els nens no en tenen la culpa
Publicat per
eva
a les
10:26
1 comentaris
divendres, 22 de setembre del 2006
Tom i Jerry han deixat de fumar
L’empresa a propietària dels drets del famosos dibuixos animats ha accedit a suprimir totes aquelles escenes on la rata o el gat protagonistes de les interminables persecucions apareguin fumant, moltes d’elles produccions dels anys 40s i 50s. Tot plegat en aplicació de les corresponents legislacions antitabac de diversos països i per tal que aquestes perverses escenes no indueixin a fumar als nens que es miren els dibuixos.
Igualment, una recent falca publicitària on sortien els Estopa i en Neng en el seien del darrera d’un petit cotxe, es va haver de filmar de nou perquè no portaven el cinturó de seguretat i, és clar, el mal exemple podria afectar els conductors que, de resultes de no se sap molt be quin raonament, potser deixarien de cordar-se el cinturó.
Resulta enternidora la cura que tenen els que ens governen per vetllar per les nostres seguretat i salut. Deixant de banda que els dibuixos animats del s. XX poden contenir escenes costumistes, de similar valor a les de les novel·les de Dickens respecte de la seva època, és simplement una ximpleria (i un despreci a la intel·ligència) suposar que si hom veu fumar en Tom o en Jerry, sortirà corre-cuita a l’estanc més proper a comprar tabac.
I si és tant important que els dibuixos per als nens no continguin mals exemples, en aplicació del mateix criteri s’haurien de suprimir les escenes de violència, les morts gratuïtes (i les de pago) i, en general, tot allò que ens pogués induir a cometre actes forassenyats. La majoria dels dibuixos estarien prohibits per nostre gran germà que vetlla per tots nosaltres.
Però no tant sols no és així, sinó que les escenes amb violència ens bombardegen en tota mena de dibuixos animats, pel·lícules, jocs d’ordinador d’extraordinària violència i, sobre tot, en tota mena d’informatius. Perquè dons, aquesta campanya ferotge respecte del tabac? No està plenament demostrat que faci mal més enllà dels que fumen, pel que fa a l’afectació dels anomenats fumadors passius, hi ha informes tècnics absolutament contradictoris. Vegeu l’article de Sala Martín, (http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2005/tabaco/tabaco.htm) molt aclaridor sobre el tema.
I així dons, a què ve aquesta campanya antitabac? Per què aquesta cura per suprimir el tabac de qualsevol imatge que ens pugui afectar? Perquè s’ha decalat el tabac pervers i no la pol·lució atmosfèrica, molt més perillosa, o el menjar industrial que no se sap ni el que conté? Perquè no els aires condicionats que ens congelen a ple estiu? O els telèfons mòbils?
La trama està convençuda que, si l’aplicació de la llei antitabac reduís la venda del tabac, les tabaqueres haguessin posat el crit al cel i, de ben segur, haguessin trucat als telèfons adients i el projecte de llei s’hauria quedat en això, un projecte. A títol informatiu: el consum de tabac no ha disminuït. A França, en el 2005, va augmentar un 2%.
No serà que ens estan marejant la perdiu i, mentre estem la mar d’entretinguts discutint si a determinat bar es pot o no fumar, altres problemes molt més importants i greus ens passen alts?
Publicat per
marius
a les
12:14
0
comentaris
Mobilitat sostenible
És que sembla que se'n fotin.
Ahir, l'Euromed espatllat al Prat, bloquejant una via: 1 hora de retard en els trens de rodalies (en el propi Euromed, un retard infinit, ja que no va arribar a València...). Abans d'ahir, una excavadora de les obres de l'ave trenca una catenària a Reus. Dos dies consecutius s'espatlla la senyalització lluminosa a Sants (us imagineu quin pollastre...?), més d'una hora de retard en els trens.
Escoltar la ràdio al matí aquests dies és divertidíssim: entremig de les notícies de les avaries dels trens, les trucades dels usuaris indignats i desinformats, van posant anuncis de la setmana de la mobilitat sostenible, que diu agafa el tren, no contaminaràs i arribaràs abans. Abans de què, no ho diuen. Deu ser abans del judici final.
Com a mínim durant la setmana de la mobilitat sostenible, podrien tenir la hipòcrita delicadesa de posar especial interès en el bon funcionament del transport públic.
Publicat per
eva
a les
11:23
1 comentaris
dimarts, 19 de setembre del 2006
el primer ministre hongarés ha mentit
A Hongria han tingut lloc violentes manifestacions perquè una emissora de ràdio va emetre una conversa privada del primer ministre Ferenc Gyurcsány en la qual reconeixia que havia mentit per millorar les seves expectatives electorals. La cosa va acabar malament quan més de 1000 persones van anar cap a la TV pública per exigir l'emissió per a tot el país de les paraules del seu primer ministre. La policia, és clar, va fer una càrrega contra els manifestants, en va detenir una colla i 150 van sortir ferits.
Resulta impactant el coratge dels nostres veïns hongaresos, al que des d'aquestes línies vull retre un sincer homenatge d'admiració. Algú s'imagina que apliquéssim el mateix raser a casa nostra? Us imagineu que sortíssim en manifestació cada cop que els nostres polítics (els que governen i els que ho volen fer) mentissin? Un desastre econòmic!, això és el que passaria. Les empreses aturades, les oficines buides, els comerços tancats perquè tothom estaria contínuament, a tot hora, dia i nit, al carrer manifestant-se.
O és que no ens han mentit en el desastre del Prat? O en el del Carmel? O en el 3%? (la Trama sospita que la xifra és clarament errònia) O en la balança fiscal? O amb l'estatut? És que no ens enganyen amb les prometences de cada campanya electoral? Que no ens va enganyar Zapatero amb la prometença de la publicació de les banances fiscals, que aprovaria l'estatut que vingués de Catalunya, o que milloraria l'inversió pública per compensar el dèfici històric? Per no parlar de l'encaparrament del PP amb l'11 de març. No ens menteixen quan parlen del finançament dels partits polítics? No ens va mentir Aznar sobre el que sabia d'Iraq? La llista seria inacabable...
Volia acabar aquest text proposant que els polítics tinguessin, com tots nosaltres, un carnet per punts... però acabo de descobrir que se m'ha avançat en Sala Martín (vegeu http://www.columbia.edu/~xs23/catala/articles/2006/carnet_por_puntos/carnet_por_puntos.htm). Quina ràbia! En tot cas, recomano la lectura d'aquest article.
Però retornant a l'inici del comentari, vull expressar la meva admiració pels hongaresos que encara es revolten quan descobreixen que els seus polítics els enganyen.
Aquí, ja no...
Publicat per
marius
a les
12:49
1 comentaris
dilluns, 18 de setembre del 2006
1,5Kg de d'escombraries
Cada ciutadà europeu genera 1,5Kg de brossa al dia, notícia escoltada a alguna ràdio en un programa pretesament ecologista. El periodista, emocionat, va oferir diverses multiplicacions que donaven xifres esfereïdores pel que va a les tones i tones de merda que generem i, seguidament, va llegir un reguitzell de consells per tal que els ciutadans procuréssim reciclar, estalviar, classificar i, com a resultat, deia l’emocionat locutor, generar menys escombraries. Així, faríem el mon més sostenible.
El 90% de les escombraries que generem ens les donen (venen) als supermercats i no hi ha altre opció possible. La llet se sol vendre en un envàs de cartró i alumini. Si compres quatre pomes o tres talls de carn, t’ho venen en sengles safates de poliestiré embolicades en un plàstic. Qualsevol pastisseria industrial ve amb un contenidor de plàstic. L’aigua mineral, els refrescos de tota mena, els iogurts... estan envasats en ampolles de plàstic. Les cerveses, algunes aigües, els sucs de fruita es venen en ampolles de vidre no retornables. En definitiva, quan vas al súper, te’n portes cap a casa un grapat d’envasos perfectament prescindibles.
No es poden vendre els líquids en envasos de vidre retornables? I la fruita, carn, etc. a pes o a peces (potser en la inevitable bossa de plàstic)? Si les empreses que comercien amb aquests productes no estan obligades fer-ho, perquè se m’ha de passar a mi la responsabilitat de no saber que fer amb la merda que en col·loquen tant si vols com si no? Si el departament (i el ministeri) de Medi Ambient no tenen pebrots de legislar en aquest sentit, al menys que no em passin a mi el sentiment de culpa.
La trama està dolorosament farta de que s’aboqui al ciutadà a la sensació de culpabilitat per consumir massa aigua, gastar massa llum, generar massa merda, corre massa, fumar massa... i, mentre, els que els hi paguem per que vetllin pel medi ambient no facin altra cosa que col·locar contenidors de color a totes les cantonades. Això si, amb un cartell enganxat que adverteix al ciutadà que serà sancionat si fa, o deixa de fer, coses com no tirar la brossa a l’hora prevista o col·locar el cartró al contenidor equivocat.
Publicat per
marius
a les
15:40
4
comentaris
divendres, 15 de setembre del 2006
aterriza como puedas, a SENEGAL
Avui, tots els diaris expliquen que, per fi, després de dues prohibicions per part del govern del Senegal, un avió amb 50 immigrants i 75 (setanta cinc) polis, ha aterrat al Senegal per retornar els 50 immigrants que havien arribat a Canàries.
A part que el govern del Senegal s'hagi pixat a la solapa del espanyol amb això del ara et deixo, ara no et deixo aterrar, el retorn de 50 persones (més enllà del drama personal de cada una d'aquestes persones) és una notícia nímia, sense cap altre importància que un fet simbòlic, tant simbòlic com podria ser una crema de caiucos a la platxa de Maspalomas presidida pel ministre Caldera.
Si no ens enganyen (que sembla que aquest cop, no) aquest estiu han arribat més de 7.000 persones a les Canàries (caldria afegir que, a més, deuen haver arribar unes altres 15.000 per avió a Barajas i segurament, més de 10.000 en autocars per la frontera francesa). Dels que han arribat a Canàries, una majoria els han repartit per les diferentes CCAA, on les ONGs de torn els han acollit 15 dies i, seguidament, els han deixat anar al carrer, possiblement amb un paper a la butxaca que els ordena que marxin del país. Els altres, s'han repartit tots sols perquè, oficialment, són turistes.
A part del simbolisme, el retorn de 50 senegalesos no significa res, des del punt de vista quantitatiu, res de res. Perquè tant de rebombori, dons?. Possiblement el simbolisme del "retorn" en sigui la clau. El govern espanyol necessita aquesta propaganda, sobretot pel consum intern. El govern del Senegal vulldria que l'operació es fes en silenci, preferiblement de nit i sense fer gaire soroll. Una confrontació d'interessos que, a molt curt termini, acabarà amb aquests vols de repatriació amb qualsevol excusa que ara no soc capaç d'imaginar.
Parlar d'immigració resulta sempre difícil perquè darrera de cada immigrat hi ha una situació personal dramàtica, però la manca d'imaginació (i de respostes) dels governants és dramàtica i el fenòmen està esdevenint preocupant. Ens acabarà esclatant als morros, ja ho veureu.
Publicat per
marius
a les
8:01
1 comentaris
PVC
El meu amic González creu fermament que si pogués arribar a crear el Partit de la Vidència de Catalunya (PVC), el mon donaria un tomb a millor. La cosa consisteix en promoure que, sigui a trevés de la vidència, dels avenços científics (els del CSI ja ho deuen tenir) o de la Filosofia Transcendental Aplicada, cadascú anés pel mon amb la data de caducitat enganxada en una etiqueta amb un codi de barres tatuat (be en aquests detalls, el meu amic González no hi entra).
El meu amic González s'imagina algú amb una data de caducitat pel a finals d'any rebent una carta d'hisenda reclamant no-sé-què de la declaració del 2004, o aturat per un mosso de Tura per anar a 130Km/h per la AP-7. La reflexió del meu amic no es queda en aquestes anècdotes un tant supèrflues, ell pensa (i potser té raó, perquè és un tipus llest) que els que tenen realment capacitat de decisió (no em refereixo als polítics) actuariem d'un altre manera en funció de la seva durabilitat en aquesta vall de llàgrimes.
Be, el reaonament del mau amic González és més profund i complex i no estic segur que jo pogués arribar a resumir-lo en aquestes quatre ratlles, des de les que l'invito a que ens expliqui la seva idea amb tot el detall que estimi oportú. La trama està per això i per el que convingui.
Publicat per
marius
a les
7:46
0
comentaris
dimecres, 13 de setembre del 2006
amos a OPAR
Ahir el president Zarapero es va reun¡r amb la Sra. Merkel i van desencallar l'opa que E-ON havia llençat sobre Endesa, en competència amb la de Gas Natural. Al marge que aquesta opa sembla que no altera els nervis de la presidenta de la comunitat de Madrid, ni de la caverna mediàtica, les pegues que havia posat el govern espanyol a E-ON van posar en peu de guerra als dirigents de la Unió Europea. És curiós, uns tipus que no s'immuten pel bombardeig israelià al Liban, ni per la massiva entrada d'immigrants (en patera, caiuco, avió i autocar), ni per l'escandalós preu de la vivenda... salten com si els haguessin punxat en veure les pegues que es posen a una operació mercantil d'una empresa privada en relació a una altre empresa privada.
Al sortir de la reunió, els presidents ens van explicar que tot es feia a fi de be, que l'acord assolit milloraria el servei als consumidors, preservaria la competència (quina competència?) i qui sap quans avantatges més. És que les pegues anteriors eren per fer la punyeta als consumidors? O és, simplement, que els consumidors no compten? Al cap i a la fi, som un mercat captiu: comprarem llum tant si és d'Endesa, d'E-ON o de Gas Natural. I això que ho sap la trama, ho saben (òbviament) els directius de les tres empreses i els polítics.
La reflexió no està en quina empresa ens escurarà les butxaques, sino en quin sentit (i finalitat) té la Unió Europea. Per a què serveix? A QUI serveix? (sobre tot). No s'ha creat una comunitat amb voluntad de anar-se transformant en un espai únic, s'ha creat una entitat que vetlla pels interessos de les empreses de mida suficient (és a dir, molt grans, de les que quan el seu president truca a la Moncloa, s'hi posen). Altrament, com s'enten que els presidents de dos paisos estiguin tant amoïnats pel aquesta OPA, que fins i tot es trovin i facin una roda de premsa, i entretant, no hagin estat capaços de fer, per exemple, un codi de circulació únic per l'espai europeu?
La lliure circulació de capitals i bens no serveix més que a les grans empreses. O és que algú s'imagina una petita empresa catalana instal·lant-se a París o a Londres? Ni té infraestructura, ni capacitat, ni diners per a fer-ho. Només empreses de certa mida (i capital) poden fer ús de la movilitat que ens han venut com un avenç.
La trama, després d'una profunda meditació, ha resolt que és igual a qui paguem el rebut de la llum, de totes formes el pagarem car. Si no, com s'expliquen els extraordinaris beneficis de les empreses de serveis bàsics? (llum, aigua, gas, autopistes, telefonia, internet...).
Això si, tot es fa a fi de be i per a la millora del servei de la ciutadania. I cap periodista (CAP!) ha fet el mínim esment de la possible millora (o no) que aquesta operació pot representar pel als consumidors. Però cap, eh? A què és sorprenent? (o no)
QUE ELS DONIN PEL CUL !!!
És molt més important saber si amb aquestes pluges es faran bolets o no...
Publicat per
marius
a les
15:04
1 comentaris
tanquem el parèntesi
Haig de reconèixer que ha estat un relativament llarg parèntesi sense escriure res en el blogg, la feina, les vacances, la coiuntura astral... excuses mil que no convencen ni al propi autor. Però serveixi aquesta nota com a mostra de voluntad de seguir aportant comentaris a LA TRAMA. Des d'ara endavant, al menys un parell de cops per setmana aniran apareixent les diverses xorrades que la lectura dels diaris i l'escoltar les ràdios, inspiren.
Arriba una temporada que, de ben segur, ha de donar molt de joc a l'ideari que inspira "la trama", tenim eleccions al Parlament, tenim el Clos de ministre de just... NO, d'Indústria (que us penseu, que no ho sap de què és ministre), tenim Esquerra insta·lats en l'equidistància, un Hereu que ha heredat una alcaldia... davant d'aquest mar d'aconteixements, la trama no podia estar-se de dir la seva.
Fins aviat (que hi ha algú, aqui?)
Publicat per
marius
a les
14:57
0
comentaris
dimarts, 6 de juny del 2006
Les campanyes
Fa una setmana escassa que ha començat la campanya dels partits sobre el referèndum. La primera inquietud que tinc és per què només s'han cedit minuts de TV i ràdio als partits polítics, i no per exemple a altres entitats (o persones!) que tambés fan campanya, però això ho deixo per un altre dia.
Francament, els partits que estan fent campanya per al Sí fan campanyes que no entenc. Enfront els (aparentment) raonables missatges del No ("Catalunya mereix més", "Nou no vol dir millor"), els partits pel Sí presenten unes campanyes una mica ridícules.
Convergència ha recorregut al demagògic argument de "1979 o futur?", obviant el fet que el No no vol dir ratificar l'estatut del 1979 i comprometre'ns a tenir-lo durant un mínim raonable de temps, cosa que el Sí sí que ho vol dir respecte la nova proposta. Però és que a més a més, els exemples del tall de ràdio per reflectir el canvi en les necessitats socials fan una mica de gràcia (que tenim més de dos canals de TV, que fem servir telèfons mòbils i que els cotxes tenen airbag i aire condicionat...).
La campanya dels socialistes em sembla llastimosa. Si la precampanya ja ho era "El PP utilitzarà el teu no contra Catalunya", la campanya, "Sí guanya Catalunya, No guanya el PP" em sembla d'una pobresa d'idees bastant trista. Però és que el tall de ràdio i de tele és encara pitjor! En comptes de donar arguments, sembla que posin talls d'entrevistes a gent del carrer, que amb arguments més o menys convincents, expliquen amb poca alegria que menos da una piedra i que el millor és conformar-se amb el poc que ens dónen. El més bo és el darrer, que diu "Jo crec que hi ha que votar que sí".
La campanya d'iniciativa l'he hagut de buscar a la seva web perquè els ha quedat molt poc espai cedit pels mitjans i amb la poca tele que consumeixo es veu que encara no hem coincidit. En fi, "Sí a l'Estatut" tampoc sembla una campanya massa agressiva.
Què voleu que us digui, avui llegia un petit qüestionari que feien al Tortell Poltrona, i quan li preguntaven quines conseqüències creia que tindria una victòria del Sí i del No, responia "Si surt que sí, anirem tirant, com hem fet des del 1700. I si surt que no, doncs anirem tirant, com fem des de 1700". I totes les campanyes dels partits em fan pensar que això és exactament el que pensen els polítics, que passi el que passi, el que farem és anar-hi anant, i que per això s'han pres el referèndum com una pre-campanya per a les eleccions anticipades de la tardor.
Publicat per
eva
a les
14:46
1 comentaris
dimecres, 26 d’abril del 2006
4.000.000 de firmas
En un full DINA-4 caben unes 20 firmes amb nom, DNI, etc. Per tant, quatre milions de firmes ocupen uns 200.000 fulls, 400 paquets de 500 fulls. Suposant un paper convencional de 80g/m2, cada full pesa 4.872 grams, que multiplicat pels 200.000 fulls donen 974 Kg, poc menys d’una tona. O sigui que, independentment de si a través d’internet va signar Batman, Mariquita Pérez o Spiderman, cada una de les 10 furgonetes utilitzades devia portar menys de 100Kg a la caixa. Cinquanta, si per motius ecològics es van imprimir a doble cara.
O ens han enganyat de nou?
Publicat per
marius
a les
12:02
1 comentaris
divendres, 21 d’abril del 2006
Parlo sense vergonya
Parlem de publicitat institucional?
Xavi, per incloure't al debat: al 2003 les administracions van "consumir" un 3'3% de tota la publicitat que es va fer a Espanya, i segons Periodistadigital (recomano llegir l'article...), de maig a desembre de l’any 2004, el Govern espanyol havia gastat catorze milions d’euros en publicitat institucional. Evidentment, a més a més d'això suposo que hi ha l'altra publicitat, vull dir, les cartes que s'envien, revistes i publicacions pròpies de cada administració, panflets varis i tal.
Està clar que l'administració necessita transmetre missatges a la ciutadania, i per què no, aquest és un canal. Però, seguint en la línia del lector mal pensat dels posts d'en Màrius... hom pot pensar en varies coses...
Primer, que no està mai massa clar fins a quin punt s'anuncia el concepte i fins a quin punt l'anunciant. Vull dir que hi ha tot un tema d'autobombo i d'explicar lo xulos que som, especialment en les campanyes que es fan amb proximitat a les eleccions... algunes de les quals el missatge era tan descarat que la comissió electoral ha obligat a retirar.
Per una altra banda, hi ha un tema tèrbol que és el de que l'administració es converteix en un client gran (molt gran, 3'3% de la facturació...) d'alguns mitjans de comunicació, per no parlar d'empreses de publicitat i tal.
I per altra banda hi ha la pregunta de si realment són diners ben invertits. M'explico. Sabeu la jauja aquella del dia sense cotxes, i que el Clos va anar a la ràdio en cotxe, i tal. Bueno. El primer any van tallar alguns carrers del centre de la ciutat i van muntar una bicicletada. Amb les conseqüents queixes dels usuaris dels automòbils, transportistes, usuaris del transport públic, els veïns, i tota la pesca. Vulguis o no, molesta. A l'any següent van tallar només un carrer i hi van fer una mostra, activitats, i tal. Bueno, menys queixes, però vulguis o no, també deurien tocar la pera a un o altre, que deuria trobar que allò era molt mala solució, i blablabla. Clar, a costa de garrotades, tothom aprèn, no? o sigui que a l'any següent, omples la ciutat de cartells amb una paperera amb bàmbes i dius que has fet la setmana de la mobilitat sostenible. Cap queixa. Cap veí destorbat. No has molestat a ningú. És perfecte. La Pili sempre diu: els diners gastats en publicitat són els més ben invertits.
No existeix cap mecanisme de control democràtic sobre l'activitat publicitària de les administracions, campanyes com la del govern "Com tu", o "Parla amb llibertat", el fabulós "volem que tornis" d'aquesta operació sortida de setmana santa, o qualsevol de les del civisme de l'Ajuntament de Barcelona crec que reflecteixen més una incapacitat de trobar solucions reals i efectives als problemes que no pas res més.
Què en penseu?
Publicat per
eva
a les
15:28
3
comentaris
dijous, 20 d’abril del 2006
Canvi de govern
Finalment, el president Maragall ha canviat el govern, tal com ho va voler fer a l’octubre i no el van deixar. Tot i això, ell va seguir sent president (de què? per a qui?) i es veu que, malgrat deixar constància pública de la limitació de les seves atribucions, pot més mantenir el cotxe oficial i que el sergent dels mossos d’esquadra saludi ferms al entrar a palau, que la vergonya de reconèixer que manar, allò que es diu manar, mana poc.
Però finalment, ves a saber perquè, ha fet el desitjat canvi que, per tal de ser políticament correcte, ha d’afectar a la totalitat dels partits del govern (PSC, Ciutadans pel Canvi, ERC, Iniciativa, els Verds, Esquerra Unida). Li ha tocat el rebre al Milà, que un dia volia fer el túnel de Bracons de dues maneres diferents, al Solà, que sempre havia volgut saber que carai és això de l’espai europeu, i fins i tot a en Carretero, que s’havia manifestat en contra de l’estatut (això si, sense baixar del cotxe oficial).
Diuen els diaris que en Maragall va trucar a en Bargalló (i hom es demana: perquè?) i li va dir: - Serà avui! I el pobre, corrent a trucar al Carod i el Puigcercós, i corrent a palau a veure que passa i, sobre tot, que el que hagi de passar, no els hi passi pel damunt. Al Saura també el van cridar i li van explicar i, tot i que no hi estava d’acord, va acceptar la proposta del president (sempre l’eròtica del cotxe oficial i els mossos quadrats a la porta).
I finalment, el nou govern ha vist la llum. En Maragall ha fet un cavi, ningú ho entén però l’ha fet (això si, amb el permís – ho diu el diari- del ministre d’indústria Sr. Montilla). Abans de l’estatut, abans del referèndum, amb el desacord d’ERC i Iniciativa (però traqui President, que traguen el que sigui).
I diuen els diaris i els cercles ben informats, que s’han mantingut les quotes de poder del tripartit pactades al Tinell. A mi em toca Medi Ambient (i Habitatge!! – un altre dia en parlarem, d’això-), a mi Governació, a mi Universitats... i així... Cadascú ha triat el que, dintre d’un ordre, podia fer, posar un fidel a la conselleria que els toca.
I els malpensants diran que es tracta d’un simple repartiment de poder que només té dues finalitats: a) garantir les quotes pactades al Tinell, i b) seguir anant amb cotxe oficial els 400 càrrecs que algun partit va reunir a Cardona. I els esperits torturats encara diran que no s’han triat les persones més adients, sinó les més fidels.
Dons NO, aquest canvi s’ha fet pel be del país, per a servir millor als ciutadans i per donar impuls al govern (no havíem quedat que ja en tenia, d’impuls?).
Ho ha dit el President.
I el Mas i en Puig encara riuen...
Publicat per
marius
a les
19:39
0
comentaris
No está mal lo que bien acaba
De la premsa i la ràdio
Fa uns mesos, la Caixa va condonar els interessos d’un deute d’uns sis milions d’euros (1000 milions de pessetes) al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), naturalment via negociació, com passa amb qualsevol hipoteca de qualsevol persona.
- El secretari general del partit és en Montilla.
Fa uns dies, es va anunciar que el pla de pensions dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya (que són uns 400.000) el gestionaria una entitat financera, que és la Caixa.
- El govern de la Generalitat és del PSC (be, del PSC, i Ciutadans pel Canvi, i ERC, i Iniciativa per Catalunya, i els Verds...), però sobre tot del PSC, els altres prou feina tenen en mantenir la cadira i el cotxe oficial.
Recentment, una campanya de TV endegada pel Ministerio de Industria pretén convèncer als ciutadans de les bondats de tenir Internet a casa (cara, però tenir-ne), i per això es gestionaran crèdits per a la compra d’ordinadors personals i instal·lació de la xarxa. Per a detalls sobre el tema cal contactar amb la Caixa, diu l’anunci.
- El ministre d’indústria és en Montilla.
Els malpensats podrien treure conclusions equivocades, però tot plegat s’ha fet per a la millora del país.
Publicat per
marius
a les
7:00
1 comentaris
NO VULL RECLICLAR EL VIDRE
Fa temps que he pres la decisió de no fer el préssec portant les ampolles buides a un contenidor de vidre per tal que les reciclin (o no, qui sap). Incívic? Insolidari? Insostenible?
Per quina raó les autoritats fan recaure sobre la meva consciència la sostenibilitat? Perquè he de ser sempre jo (el ciutadà en general) qui tingui la responsabilitat d’una tasca que els pertoca a les autoritats?
Efectivament, llençar el vidre sense reaprofitar-lo (no he dit reciclar-lo, eh?) és una bestiesa, certament poc sostenible, per usar una paraula de moda. Però fondre una ampolla de vidre costa una enorme quantitat d’energia, per a obtenir una massa que només es pot usar per a fer objectes de poquíssima qualitat perquè es parteix d’una barreja de colors i qualitats, molt sovint contaminada.
I dons, perquè no fem el que sembla més lògic i, simplement, es neteja i es reutilitza e v vidre per a la mateixa funció que tenia?
Els camions de distribució arriben al punts de venda plens, aquests emmagatzemen les ampolles en un espai adequat, el client les compra i després de consumir-ne el contingut les torna al punt de distribució que li retorna el cost de l’envàs (que les disposa en un espai que ja tenia ocupat, no si val l’excusa de manca d’espai, eh?). El camió ha arribat ple i se’n trona buit: se les podria endur a la fàbrica de nou (no hi ha increment en el cost del transport). Això s’ha fet durant mots anys i encara es fa en els països com Alemanya.
Perquè no es fa al nostre, de país? Dons perquè les companyies distribuïdores diuen que les vendes augmenten si els envasos no són retornables. I perquè els polítics (que haurien d’estar al servei del país) no fan res per reconduir la situació? Qui sap... igual és que d’alguna manera s’han de finançar els partits i no està la cosa com per anar redactant decrets que toquin el voraviu a segons qui... no sigui que el Sr. Fornesa truqui a Palau i ens tregui els colors.
Publicat per
marius
a les
6:34
2
comentaris