dimarts, 30 de setembre del 2008

Miracle o efectes especials?

L'altre dia llegia el diari i vaig veure la notícia d'un miracle - al·leluia!- : la contaminació dels voltants de Barcelona s'havia reduït un 3 o 4% des de que s'ha limitat la velocitat a 80 Km/h. Qualsevol usuari i patidor de les vies ràpides del voltant de Barcelona sap que la realitat és que una bona part del dia es circula entre 0 i 40 Km/h a causa dels embussos, i la resta, segons els tràfic, entre 100 i 110 Km/h (excepte quan la gent s'apropa a un dels pòrtics lluminosos, que frena bruscament tant si hi ha càmera com si no (per si de cas). En aquestes condicions, com és que ha baixat la contaminació? No podia ser altre cosa que un miracle, probablement de la Moreneta atenent les pregàries del Baltasar, que ja van tenir bon feeling quan hi havia sequera.

Però com que el tema era interessant i no hi ha miracles cada dia, tot llegint la notícia hom s'adona que el que havien fet era una simulació per ordinador, amb el monstre Mare Nostrum, que ha costat una pasta i alguna cosa s'ha de fer amb ell. Del que es deia, sembla que havien encarregat un estudi (com no?) a un científic (possiblement proper a Iniciativa) que havia modelitzat no-sé-què i li havia sortit que la contaminació baixava un 4%. O sigui, no era un miracle, eren efectes especials virtuals simulats per ordinador.

A la Trama encara conservem un vell Comodore dels anys 80 i també hem fet una simulació: tots anem en carro a la feina (estirat per un burro català, òbviament) i l'emissió de gasos contaminants baixa... un 10%! - al·leluia!-, a la que s'ha d'afegir el metà procedent del pets dels burros (els que tiren dels carros, no els que ens governen), la qual cosa no és modelitzable perquè depèn de la dieta alimentària dels animalons i de la seva capacitat digestiva.

En resum, que el descens del 3 o 4% de contaminació no és un miracle, és ciència ficció. Això si, en base a aquestes dades ja estan pensant en ampliar la zona de limitació... i és que els radars de l'àrea metropolitana són els més rendibles del país i ara que estem en temps de crisi, alguna cosa ha de fer el govern per poder seguir contractant parents, amics i coneguts.

divendres, 26 de setembre del 2008

El saben aquell que diu ...

a) Zapatero diu que els ajuntaments i els governs autònoms gasten més del compte, i que per aquest motiu potser hauran retalls en els pressupostos. Diu, d’altra banda i per compensar, que el Gobierno ha fet bé els deures, que conté la despesa i que això farà possible, malgrat tot, arribar a uns pressupostos adequats amb increment de despesa en infraestructures i en aspectes socials. Formarà part aquesta explicació del futur del finançament autonòmic?, ja ho veurem.

En tot cas, avui mateix llegeixo en mitjans diferents: que l’ajuntament de Madrid ha paralitzat la licitació de noves obres i que la inefable Maleni està preparant una campanya d’imatge, diuen. Es veu que en sis mesos gastarà el doble del sou del president del gobierno de tot un any. També avui en un article d’opinió es quantificava en aproximadament 6.000 milions d’euros el cost dels electoralistes 400€ repartits linealment entre rics i pobres, això sí, sempre que els pobres treballin i tinguin un IRPF que superi aquesta quantitat.

b) Els experts –els que no tenen encarregat un estudi des de l’administració, s’entén- incideixen en la competitivitat i la recerca com a mesures per sortir de la crisi. Espanya - i Catalunya- estan a la cua pel que fa al sistema educatiu i és un dels països amb un més elevat índex de fracàs escolar. El Conseller del ram –el Tete, diuen els d’ERC- qualificà d’inútil el darrer estudi de la Fundació Jaume Bofill. Segons ell, a més a més d’inútil, també era desfasat i el proper informe PISA donarà resultats clarament més positius. En el Govern tot allò positiu sempre està per arribar.

c) Amb tot el que està caient, ZP segueix enfilat en el vaixell triomfalista: “Espanya compta amb el sistema financer millor del món”. Paral·lelament –coses de la vida- un informe europeu situa Espanya en el penúltim lloc dels països europeus en competitivitat exterior i productivitat laboral. El president fa gràcies sobre què passa a Itàlia i a França i fins a quin punt nosaltres ho fem millor. Encara més, quan Rajoy li retreu, Zapatero li demana sentit de l’humor.

Formarà part tot plegat d’aquest estrany sentit de l’humor del presidente?

d) Anem pel sentit de l’humor:

El saben aquell que diu que hi ha dirigents de diferents països que es troben per posar en comú diferents propostes de cara a pal·liar la crisi econòmica?.

Amb més o menys encert (personalment no estic d’acord amb moltes coses), cadascun d’ells aporta possibles pal·liatius :

- L’americà, que està acabant el seu mandat, opina que tot el sistema financer nordamericà està en perill i posa d’acord els candidats a la presidència dels Estats Units i, per tant, adversaris polítics, perquè el recolzin públicament per al rescat bancari per un import de 700.000 milions $ per tal d’estabilitzar el sistema financer. Segurament aquesta quantitat és similar al cost de la guerra de l’Irak i, per tant, s’ho hauria pogut pensar abans. En tot cas, fa aquesta proposta.
- El francès està estudiant noves mesures legals per eliminar els contractes blindats dels alts càrrecs empresarials que contemplen remuneracions desmesurades. Proposa la refundació del capitalisme.
- L’alemany creu que cal prendre’n mesures que afectin directament el sistema financer, entre d’altres parla de l’establiment de normes perquè els bancs no puguin fer operacions de risc fora de la seva comptabilitat i sense suficient capital propi. Diu que haurien de disposar de reserves més grans de liquiditat i que tot això ho hauria de controlar el FMI (Fons Monetari Internacional).
- L’espanyol diu que com que el dèficit comercial creix, farà una carta als reis de l’orient perquè portin joguines espanyoles.


... Per favor, algú sap què hem de fer per canviar de còmics?...

divendres, 19 de setembre del 2008

Ciutadans perplexos

No he tingut ocasió encara de llegir res més del recent informe de l’IEC que algunes de les coses que han aparegut als mitjans. Sembla que una de les conclusions a les que arriba és que la ciutadania del nostre país està perplexa.

Com en alguna altra ocasió, tirem mà del diccionari –i, en aquest cas, atesa l’autoria de l’informe, del de l’Institut d’Estudis Catalans-:

Perplex-a: Dubtós, que no sap cap a quina part, partit, etc. decantar-se.”. Lacònic, no?. Podem trobar diversos sinònims, però tots, com és natural, van en la mateixa línia: vacil·lant, indecís, irresolut, titubejant, no saber a quin sant encomanar-se,....

És a dir que si ara, poséssim per cas, hi hagués eleccions, en general la ciutadania no sabria a qui votar. (Recomano una lectura del post de fa temps “A qui votar”).

Dic en general, perquè els membres dels aparells dels partits, sí sabrien a qui votar. També els caps de llista i els que esperen, en cas de guanyar les eleccions, alguna cadira per seure i un Audi6 per anar pel món. De la mateixa manera, sabrien a qui votar els germans dels potencials consellers, vicepresidents, presidents del Parlament,.... Per tant, tots aquests, queden fora del conjunt: no estan perplexos.

Hi ha el dubte pel que fa als abstencionistes o els que voten en blanc, sigui pel motiu que sigui. Entre ells hi deu haver alguns que estan perplexos ara i molts que ja ho estaven abans.

Per tant, pel que fa a “no saber a quin partit decantar-se”, deu haver aproximadament un 50-60% de la població amb dret a vot que està perplexa ara, si afegim els perplexos anteriors, possiblement estem entre el 70 i el 80%. En tot cas, la dimensió podria ser molt i molt important.

Dit això, em faig algunes preguntes:

a) El votant del PSC-PSOE perplex, està perplex per que ara se n’adona que ZP és un bluf i un enganyador professional?. Ho està perquè el PSC diu una cosa ara i la pal·lia l’endemà?. Ho està perquè el Ministre de Treball és més aplaudit pel PP que pel PSOE?...
b) El votant d’ICV perplex, està perplex perquè veu que ICV no és altra cosa que la marca B dels socialistes?. Ho està perquè fan peticions de compareixença-interruptus?. Ho està per temes com Bracons?...
c) El votant d’ERC perplex, està perplex per la MAT?. Està perplex per votacions a Madrid com ara la llei de la dependència?. Està perplex perquè malgrat la gran influència d’ERC al Govern, tot el que flaira catalanisme –la crosta- es va lentament laminant? (Un dia podem parlar amb calma del gir lent però segur de TVC)...
d) El votant de CiU perplex, està perplex perquè no veu una oposició contundent davant la ineficàcia del Govern davant aspectes tan importants com ara l’educació, la crisi, la sanitat o els ajusts socials?...
e) El votant del PPC-PP perplex està perplex perquè no entén encara que anar contra aquí, a crits millor, és bo allà i, per tant, és bo?.
f) Tots els votants perplexos estan perplexos perquè es senten desatesos per part de la classe política en general? Per que escolten com discuteixen de temes que li són llunyans en comptes de posar fil a l’agulla davant la crisi que pateix cada ciutadà a casa seva?. Estan perplexos perquè han arribat a la conclusió que el nivell de la nostra classe política actual és tan baix que fan tot el que fan perquè, en realitat, són una colla d’ineficients que no saben què fer davant els problemes reals i greus de la ciutadania?. Ho estan perquè són els únics que s’han d’estrènyer el cinturó?.

Evidentment no sé si aquests són o no alguns dels motius de la perplexitat ciutadana ara detectada pels sociòlegs, però intueixo que sí.

En tot cas, sembla que el català emprenyat ha donat pas al català perplex. El que em causa estupor és que així com l’emprenyamenta va esvalotar la classe política, fonamentalment la dominant, que va posar en marxa tota mena de ressorts per informar que no existia el català emprenyat, ara no mogui ni una cella davant la perplexitat.

A la meva manera de veure és molt més greu tenir una societat perplexa que una societat emprenyada. Clar que a mi també em semblaria més greu tenir una societat morta que una de ben viva.

dijous, 18 de setembre del 2008

80Km/hora vs 90 Km/hora

Fa dies que el Gobierno (el de les espanyes) des de ca la Maleni, ens passen uns anuncis d'aquests que ens expliquen què hem de fer per ser bons i amb unes veus força afectades ens diuen que la velocitat bona, la xupi-guai, la que va millor a tots els efectes, és de 90Km/hora.


El Gobern, el de casa nostra, amb el mateix afany d'explicar-nos com hem de fer les coses, ens limita la velocitat a l'entorn de Barcelona a 80Km/hora, que es veu que té uns efectes beneficiosos que ni ens imaginem, en la nostra ignorància.

I un, que ja de per si està perplex (IEC dixit), es demana: - Que deu ser millor? 80? 90?. 
No és una pregunta sense importància. La diferència d'opinió entre el gobierno i el govern és del 12%, clar que en el tema de finançament és molt superior, però un 12% té la seva cosa, no us penseu.

Com que es veu que tots plegats no s'entenen, la Trama, sempre amb voluntat d'ajudar als nostres atrafegats (i)responsables, els vol donar un cop de mà i com que sabem que des de la Generalitat segueixen amb extraordinària atenció els comentaris de la Trama, els hi facilitem el telèfon de la ministra: 915 977 000. Si el Sr. Pérez Moya és tan amable de trucar-la i posar-se d'acord, faran un pas impagable en el procés de disminució de la perplexitat ciutadana.

Entretant, si sabeu on són els radars, feu el que us doni la gana.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Vist aquest matí

8.00 a.m. A un carrer d’una localitat del Baix Llobregat. Carril de la dreta, un cotxe aturat amb els intermitents d’aturada d’emergència encesos. Al volant una senyora (55-60 anys). Surt un senyor (55-60 anys) pel costat de l’acompanyant amb l’armilla reflectant a la mà. Mentre se la col·loca s’atura un vehicle dels mossos al darrera.

Surt d’aquest darrer un dels mossos i parla amb el senyor. Ignoro quina és la conversa, però la puc intuir.

- Què passa?
- Veurà, se’ns ha aturat el cotxe. L’aparquem i mirarem què passa.


El senyor, ja amb l’armilla a lloc, empeny el vehicle per aparcar-lo en condicions. Tot sol. La senyora roman al volant per fer la maniobra i el mosso s’ho mira amb cada mà repenjada en el corresponent maluc.

M’ha sabut greu que per mor de no fer tard a la feina, no em podia aturar per ajudar l’home a empènyer. Tal vegada aquest gest hauria provocat alguna reacció en el mosso. Clar que això seria donar per descomptat que els mossos estan dotats del dispositiu de reacció necessari.

dissabte, 6 de setembre del 2008

El país que fabricava més rentadores que ningú

La corporació AYNAP S.A. té una estructura organitzativa on cada departament determina, fins un cert punt, l’orientació del negoci i la seva política comercial amb certa supervisió de la direcció de l‘empresa, que pot limitar l’activitat d’un departament si assoleix un risc excessiu, genera pèrdues o decideix dur a terme una política contrària a les normes genèriques de l’empresa. Però normalment, si un departament genera beneficis, sol disposar del vist-i-plau de la direcció general i la gerència, perquè l’empresa matriu recull una part significativa d’aquests guanys.

Fa anys, el departament IMMO, que fabricava rentadores, va incrementar-ne la producció i amb una política molt agressiva, va millorar-ne les vendes. Això va posar molt contenta a la direcció d’Aynap, s.a. perquè ingressava molts diners. Alhora per poder produir les rentadores calia maquinària i personal. La gent en part es va traspassar d’altres departaments i en part el van contractar de fora. La maquinària es va comprar a crèdit. Amb tot això, el departament de Seguretat i el de R+D (que, no ens enganyem, beneficis en forma de diners no en generen mai) es queixaven que ningú volia treballar amb ells perquè fent rentadores guanyaven més (per les hores extres, incentius, etc.).

La cosa anava de perles, el departament Immo venia rentadores a tort i a dret, cada família del país tenia una rentadora, però amb una campanya de promoció ben dirigida, van convèncer a la gent que era millor que cada membre de la família tingués una rentadora, i fins i tot la iaia que estava a l’asil, disposés d’un d’aquests enginys. Va arribar un moment que no es fabricaven prou rentadores i el que en tenia una en relatiu bon estat, li treien de les mans per un preu superior al que li havia costat. Vaja, que el personal especulava amb rentadores i les gran corporacions van crear distribuïdores de rentadores, que els deixaven uns bons beneficis. Els bancs donaven crèdits per a la compra de rentadores i qui més qui menys, estava entrampat amb dues o tres rentadores i amb els crèdits per a pagar-les. No cal dir que el preu de les rentadores es va disparar descontroladament, de forma que van arribar a ser tant cares, que els joves no en podien comprar i anaven a rentar la roba a casa dels pares, o s’ajuntaven cinc o sis i en llogaven una.

Per a Immo (del grup Aynap, s.a.), la cosa anava tant be que fabricava quatre vegades més rentadores que la competència, guanyaven més diners que ningú, la direcció del grup estava encantada i tot eren flors i violes.

Tot, tot, però, no. Alguns membres del Consell d’administració havien plantejat la saturació del mercat i que si un dia la gent s’adonava que amb una rentadora ja feia, es voldria vendre les que li sobressin, Immo no vendria ni una rentadora més i el grup es menjaria amb patates la maquinària que havia comprat a crèdit per fabricar les punyeteres rentadores. Però el Director General Sr. Schumaker i el Gerent Sr. Seblos els van assegurar que no passava res, que tot estava ABSOLUTAMENT sota el seu control i que el grup tenia unes finances tant sanejades que, tot i que la competència s’hagi començat a apretar el cinturó, AYNAP S.A. seguiria el seu procés ascendent i Immo seguiria venent tantes rentadores com fins ara. Dos dels consellers que van argumentar que el mercat es saturava, que tres empreses de la competència ja havien tancat i que encara havíem de pagar tota la maquinària, els van titllar de “contraris al grup”, negatius i irresponsables.

Com era d’esperar, les vendes de rentadores van caure a plom, Immo fabricava rentadores que no venia perquè no hi havia compradors, AYNAP S.A. va deixar d’ingressar els beneficis dels darrers anys i va haver de tancar el departament de R+D, el de Seguretat, i per tal de pagar els deutes de la maquinària, va despatxar el 30% de la plantilla de sis dels seus departaments, que lògicament van disminuir la seva producció i els beneficis del grup van minvar en la mateixa mesura. Tot i això, el Director General Schumaker seguia veient-ho clar i negava davant del Consell d’administració qualsevol problema, és més, va recomanar comprar una màquina alemanya que feia 30.000 rentadores al més, totalment automàtica, molt de fiar perquè la fabrica un amic seu.

En aquest escenari, algú contractaria el Srs. Schumaker i Seblos per a dirigir la seva empresa? Probablement no, la lògica indica que haurien d’anar a l’atur (a un atur daurat, això si).

Dons al nostre país, hi havia uns tipus que es van fer d’or construint 800.000 pisos l’any, més que França, Alemanya i el Regne Unit junts i venent-los a preus desorbitats. Tota l’economia es basava en els beneficis d’aquest tinglado i la gent que preveia que això no podia durar eternament van ser titllats d’antipatriotes. En aquest país que és el nostre, uns altres tipus, els Srs. Zapatero i Solbes van negar qualsevol vestigi de crisi fins el dia 9 de març, fins i tot després han desenvolupat una enorme riquesa semàntica per evitar pronunciar la paraula “crisi”. En aquest país, se n’aniran a l’atur 3.000.000 de persones, les que estaven entretingudes construint els 800.000 pisos, i això arrossegarà un grapat d’empreses que no feien pisos a tancar perquè els 3.000.000 d’aturats deixaran de comprar cotxes, teles i filets de vedella.

Dons en aquest país, hem tornat a contractar els Srs. Zapatero i Solbes de director general i gerent. Serem gilipolles?

dimecres, 3 de setembre del 2008

L'acord sobre el Títol VI

“Del finançament de la Generalitat”. Aquest és l’encapçalament del Títol VI de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i, segons què diu la disposició final primera del mateix Estatut: “La Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals Estat-Generalitat ha de concretar en el termini de dos anys a partir de l’entrada en vigor d’aquest Estatut l’aplicació dels preceptes del Títol VI”.

El proppassat dia 9 d’agost era la data dels “dos anys”. Vet aquí un incompliment clar d’una Llei Orgànica. Els nostres representants polítics han disposat de dos anys -24 mesos sencers- per trobar un acord i no ho han aconseguit. Ara es veu que gràcies al Sr. Saura (no amb barret de Conseller, sinó com a dirigent del seu partit) això serà possible en només 3 mesos.

Aparentment, si més no, han estat 24 mesos de temps perdut. No s’entén perquè no ha estat fins fa poc que sembla que els partits catalans s’hagin posat a la feina. No dic que finalment aquest posar-s’hi serveixi d’alguna cosa, perquè aquí, a casa nostra, cadascú tira cap a on li va bé en cada moment, però des de fora estant, no es veien abans moviments en cap sentit.

Com solem fer a La Trama, quan una cosa no s’entén d’entrada intentem trobar-li una explicació lògica.

Què passa ara que no passava durant els darrers 24 mesos?: s’han d’aprovar uns pressupostos de l’Estat. És cert que en aquest temps s’hi han aprovat un parell més de pressupostos, però aquests es van aprovar abans del 9 d’agost.

Dit d’altra manerara, en un termini relativament breu, cada partit haurà de “retratar-se”.

No sé què faria cada partit si, arribat el moment d’aprovar els pressupostos, si no s’hagués arribat a un acord explicable prèviament. Però puc intuir quines alternatives tenen.

CiU. Només podria votar en contra. Aquest fet li donaria credibilitat a casa, però perdria incidència a Madrid, atès que el PNV s’hi posa bé.

ERC. Només podria votar en contra. Com en el cas anterior tindria més credibilitat a casa, tot i que una part la perdria explicant perquè, malgrat tot, segueix mantenint el tripartit.

PPc. Votaria el mateix que el PP espanyol. Per tant, en contra d’entrada.

ICV. Votaria el mateix que el PSC. Per tant, a favor d’entrada malgrat perdria credibilitat aquí.

PSC. Només podria votar a favor, malgrat la credibilitat que pugui perdre a casa, atès que és molt més greu el risc que els pressupostos de l’Estat no siguin aprovats i fins i tot la imatge que fossin aprovats sense el concurs del PSC. També perquè haurien de buscar un lloc de treball per a uns quants càrrecs de Madrid, començant per la Chacón, en Corbacho i, encara més difícil, en Clos.

Vist això, llevat del PP, la resta de partits tenen interès en arribar a un acord i poder així aprovar els pressupostos sense haver de fer raonaments extravagants sobre posicionaments inexplicables .

Perquè, no ens enganyem, els partits volen arribar a un acord perquè ho necessiten, també el PSOE. El problema més gran que tenen ara –i en això esmerçaran els esforços de les properes setmanes- és que aquest acord - sigui o no sigui just- sigui explicable.