La gestió dels aiguats

Encara que a alguns, sobretot si viuen a l’entorn del baix Ebre, els pugui semblar mentida, fa poc estàvem discutint sobre la sequera, sobre restriccions, sobre transvasaments (perdó), etc.

Els precs a la Moreneta -i alguna cosa més: no oblidem que hi ha una dita, no només popular sinó també antiga, que diu “al maig cada dia un raig”-, han donat resultat i ja tenim pluja.

Tanmateix, els responsables de la nostra administració -sigui quina sigui en cada cas, que ja estem perduts-, tornen a estar desorientats. Ara que, després de moooolt de temps gestionant els pal·liatius a la sequera, havien arribat a concretar determinades mesures... va i plou. I, a més a més plou molt.

Vivim uns moments certament curiosos. Mentre a les terres de l’Ebre miren a veure com poden fer front a les inundacions provocades pel riu Ebre, a Barcelona arriben vaixells carregats d’aigua d’aquell Roine nuclearment contaminat i segueix vigent el decret de la sequera. D’altra banda atès que quedava clar que el problema de l’aigua no és un fet puntual i que cal prendre mesures estructurals, s’havia programat una determinada canonada que, deien, a més a més de resoldre les urgències, havia de servir per a futures necessitats.

Els vaixells seguiran arribant fins a l’agost, sembla que perquè la feina ja estava contractada. Només demano una reflexió sobre què passaria si una empresa privada hagués contractat un servei per un motiu urgent i que aquest servei no fos necessari en la seva totalitat. No penseu que s’arribaria a un acord raonable per a ambdues parts per aturar allò innecessari?.

Pel que fa al decret, segueix vigent tot i que sembla clar que ara per ara la urgència s’ha esvaït i no només això, sinó que l’aigua acumulada és suficient fins que d’una vegada per totes es facin realitat les desalinitzadores que el Govern preveu. D’altra banda, no sembla que la redacció de la seva anul·lació, la seva signatura i la publicació al butlletí o butlletins oficials hagin de ser gestions que requereixin molt de temps.

Quant a les mesures estructurals –que, repeteixo, pensava que eren amb visió de futur- , no acabo d’entendre perquè són o han de ser diferents. No dic que puguin ser millors o pitjors, el que dic és que desprès de tanta disputa, semblava que s’havia acordat la millor solució possible i s’havien desestimat alternatives menys adequades.

Quan una cosa no s’entén venen ganes de buscar alguna explicació. A mi se m’acudeixen uns quants aspectes a tenir en compte, citaré quatre:

1.- Incompetència. No és l’únic motiu, però segur que n’hi ha una bona dosi en tot plegat.

2.- Desgavell competencial. En tota aquesta història hi ha temes que estan entre el Gobierno i el Govern. Quan un pot posar els tubs, l’altre ha d’obrir l’aixeta, posem per cas. També sembla que el Govern aragonès pot ficar cullerada en el que es faci entre Tarragona i Barcelona.

3.- Interessos partidistes. En aquesta, com en d’altres qüestions que ha de decidir el tripartit, intenten –sovint en va- acontentar totes les sensibilitats.

4.- Interessos econòmics. Ja s’havia posat en marxa una adjudicació important per al transvasament (perdó) i ara costa molt treure un caramel semblant de la circulació. Per no citar els motius pels quals sembla que els embassaments no van obrir comportes amb temps suficient per evitar el negament a l’entorn del baix Ebre.

Si tenim en compte això, podem començar a entendre:

a) Perquè continuen venint vaixells que porten aigua per subministrar el consum diari de 180.000 persones.
b) Perquè tot i les reserves existents segueix vigent un decret de grans restriccions
c) Perquè la infraestructura projectada per a un transvasament (perdó!) amb diferents objectius, un d’immediat i altres a llarg termini, es desestima resolta la urgència.
d) Perquè tot i desestimar aquesta infraestructura, cal fer-ne una altra que caldrà renegociar, discutir i acordar.
e) ..................

Cal que ens anem acostumant a viure en el desgavell. Ja tremolo quan he llegit avui que no cal que patim pels incendis forestals de moment. Saura i Baltasar han dit que es retarden fins a finals d’agost o setembre. Al diari no diu si han aclarit si faran un decret per dir quan hi ha i quan no hi ha foc a un bosc.

Els plats pel cap

Aquests dies els diaris i les ràdios van plens de les andanades que el cuiner Santi Santamaria ha endegat als seus companys (que no amics) de professió, cuiners com ell, que han assolit la fama i formen part de la plèiade de cuiners mediàtics, que vol dir que surten a tothora als mitjans gràcies al infinit papanatisme del col·lectiu d’il·lustres ignorants que formen bona part dels periodistes. Casualment, un dia d’aquests Santamaria presenta el seu llibre “La cocina al desnudo”, on posa a caldo a molts dels cuiners estrellats (per allò de les Michelin), les empreses de fast food, les multinacionals alimentàries de tota mena i les sorprenents connexions entre aquestes i els cuiners de l’élite gastronòmica. No sé perquè, però em sembla que les potencials vendes del llibre augmentaran notablement desprès de la promoció gratuïta (o no) dels mitjans de comunicació.

Personalment, l’anomenada alta cuina no em produeix no fred i calor i el meu interès per dinar al Bulli, al Recó de Can Fabes, al Via Veneto o al Nietze és gairebé nul. No m’agraden els plats quadrats, ni les flors al costat d’una deconstrucció de truita de patates – mai sé si me les he de menjar o no -, ni els cogombres de color rosa amb forma de flor de llis. En aquest desinterès no resulta aliè que el compte en euros d’aquestes bromes sigui de tres xifres. Tampoc entenc com es reparteixen les estrelles Michelin que tant emocionen a la cort de papanates que fan mesos de cua per tenir taula en un d’aquests temples de la tonteria que són els restaurants de tota aquesta colla. Hi ha una legió d’inspectors que van a tots els restaurants del món? Han anat al Rincón del Guarrillo (sic) del meu poble? Si no hi han anat, perquè? Per que té les taules de fòrmica? Per que la cuinera no és glamorosa? Per que tenen la tele engegada a l’hora de dinar?

Seguim llegint els diaris i t’assabentes que la majoria d’aquests cuiners, a més del restaurant que els ha donat fama, obren altres establiments arreu del país i del món: la Carme Ruscalleda té un restaurant al Japó, el mateix Santamaria té el Racó de Can Fabes i l’ovni de l’hotel Hespèria, l’Arzac té diversos establiments a Euskadi, l’inefable Ferran Adrià, a més del Bulli, fa no-sé-què a Sant Benet de Bages i algun altre lloc més, amen de anar repartint conferències i cursos arreu del planeta i filmar anuncis de TV de les coses més peregrines, entre elles productes envasats de grans marques multinacionals. Al mateix temps, expliquen a qui els vulgui escoltar que la cuina té molt de personal, d’atenció al detall, de cura en la selecció de productes...

Si la cuina necessita aquesta atenció personalitzada, aquest amor als productes, aquesta proximitat del professional... com resulta compatible que un cuiner dispersi el seu temps entre diversos restaurants, cursos i conferències arreu del mon, a més d’experimentació al “laboratori”? Possiblement, la resposta és senzilla: aquesta gent fa molt temps que no cuinen. Són gerents d’una empresa que fabrica menjars, que obre franquícies arreu i bona part del seu èxit necessita d’un important marketing d’imatge d’ells mateixos.

Que té a veure això amb la cuina “amorosa” i personal que ens expliquen? Exagerant una mica, el mateix que les hamburgueses de les franquícies fast food: qui les cuina té instruccions precises de com i amb què fer-les.

Arbitrarietats

Fa molt de temps una persona amiga, ara malauradament traspassada, em va explicar una anècdota que deia que va succeir en un poble petit d’allà l’Espanya profunda feia encara més temps.

Sembla que a prop d’aquell poblet hi havia unes instal·lacions militars que es van transformar en allò que es diu “caballeria” és a dir tancs, camions de gran tonatge, i altres eines militars de gran format. Es veu que entre el poblet i l’exèrcit hi havia un riu i la carretera que anava del poble al quarter transitava sobre un pont que quan es construí no es va bastir pensant en trànsit d’aquestes característiques. El pont en qüestió tenia un cartell a cada banda amb un senyal d’atenció al perill de circular a partir de determinat pes.

Els vehicles militars eren més pesats que el que el pont permetia, la qual cosa, evidentment, era una dificultat. Pel que es veu no van saber trobar els recursos necessaris per condicionar el pont per adequar-lo a les noves necessitats. Ràpidament, però, les autoritats competents (?) d’una i altra administració, civil i militar, van trobar la solució a l’atzucac: van canviar els cartells.

Aquesta anècdota (que si no n’é vero é ben trobato –perdó per la ignorància de l’italià-) em va fer riure en aquell moment. Avui em fa pensar.

A Catalunya hem patit un període de sequera ens diuen que extrema. Per pal·liar els efectes, a banda dels arxi-coneguts consells que cal aplicar cadascú a casa seva, el Govern va decretar un seguit de mesures amidant acuradament el nivell dels embassaments. La pluja d’aquest mes de maig els ha destarotat el decret. No veuen bé aixecar la situació d’emergència mentre arriben vaixells plens d’aigua a Barcelona, però el decret era clar. I ho han solucionat, com? Doncs dient que ja ens diran directament des del Govern quan hi ha sequera i de quina magnitud i quan no. Per estar tranquils o angoixats respecte de l’aigua, ja no cal mirar al cel ni “El temps” del telenotícies. Ara cal mirar el DOGC.

Una altra qüestió és el tema del finançament, els terminis que estableix l’Estatut, etc.etc. El Sr. Solbes va fer unes declaracions explicant que no podem sacralitzar la data del 9 d’agost només perquè ho diu una llei orgànica –que es veu que les lleis orgàniques són orientatives-. Ell ja veurà quan o com es pot resoldre el tema del finançament tenint en compte, entre d’altres coses, el programa electoral del PSOE –que es veu que això sí que és sagrat-.

He llegit avui que el Conseller Saura ahir al Parlament va dir que havíem d’estar tranquils pel que fa a les fuites nuclears d’Ascó, que no hi ha risc de salut. Tanmateix, tot seguit diu que estan en contacte amb el Consell de Seguretat Nuclear i que seguiran fins que s’hagin acabat les investigacions. Suposant que això sigui cert i que el Sr. Saura està al dia d’aquesta qüestió, com sap que hem d’estar tranquils, si no han acabat les investigacions?.

Ahir va haver un accident, greu per com va ser i, afortunadament, no tan greu per les seves conseqüències, als FFCC de la Generalitat, al Vallès. Pel que he pogut llegir, el sistema de seguretat estava desactivat a causa d’unes obres de manteniment. Ja té nassos que per fer obres de manteniment no es talli la línia, sinó que es posi en perill l’usuari. I no val dir que no es posava en perill ningú, perquè l’accident va succeir.

Fa uns pocs dies, arrel de la sentència de presó contra el noi conegut per Franki, hem escoltat diverses veus contràries a l’envergadura de la sentència. N’hi deu haver hagut, suposo, d’altres a favor. En tot cas em vull referir a la nostra Consellera de Justícia, que ha justificat l’empresonament i, per fer-ho, s’ha referit a la possibilitat que la bandera ultratjada fos la catalana i quina seria llavors la nostra reacció. Potser la Sra. Tura no sap que manta vegades la senyera ha estat ultratjada, i potser no ho sap perquè l’assumpte no ha arribat a afectar la seva Conselleria, la de Justícia, perquè els que ho han fet no han estat jutjats.

A Madrid, no sé si ahir o avui, el PSC ha votat en contra de la cessió gratuïta de la caserna del Bruc per a la construcció d’habitatges en règim públic de lloguer. Es tracta d’una iniciativa que va merèixer els seus vots positius a l’Ajuntament. Ja ho sap la Chacón? És més, es veu que van dir que això era un tema de segon ordre i que no era pertinent la seva discussió a Las Cortes. Només vull recordar que en el mateix lloc es va discutir a bastament el tema del castell de Montjuïc i el seu retorn per n-èssima vegada a la Ciutat.

Tot plegat, començant pel pont de l’anècdota i continuant per tota la resta, no sembla molta arbitrarietat?

Telma i jo

La Sra. Telma Ortiz, a la qual no tinc el gust de conèixer i, per tant, respecte de la qual cap opinió formada, es sent assetjada per determinats mitjans. Per aquest motiu va anar als jutjats per demanar que aquests determinats mitjans no la persegueixin i que la seva vida privada sigui respectada com a tal.

A partir d’aquet fet, s’han produït discussions i opinions diverses sobre els diferents aspectes que conformen cadascuna de les cares d’un tema tan polièdric.

Així, mentre alguns critiquen la forma d’actuar els anomenats “paparazzi”, altres discuteixen a l’entorn dels drets enfrontats entre el que entenem pel dret a la privacitat versus la informació d’interès general i també hi ha els que diuen que Telma no és un personatge públic i que, per tant haurien de deixar-la estar.

Personalment crec que en molts casos aquests periodistes ultrapassen els límits d’allò que hauria de ser considerat com a professional. Tanmateix, aquest tipus de periodisme alimenta una mena de publicacions i de programes fonamentalment televisius que, tot i que ells mateixos es desqualifiquen com a mitjans informatius, han anat pujant en nombre perquè han resultat un negoci.

El públic consumidor d’aquests informatius ha anat creixent i transformant-se al llarg dels anys. A la meva manera de veure, aquest és un tema de dóna per a molt, atès que està molt lligat amb la formació i l’educació. D’altra banda, en tant que aquests mitjans constitueixen una manera més de distracció del personal, tenen, crec, llarga vida assegurada.

Confesso que particularment m’interessa zero si Telma es compra un barret o si passeja el gos. Tampoc em sembla que el coneixement detallat de la seva vida sigui una qüestió d’interès general ni que hagi d’afectar el conjunt de la població. Per tant, pel que a mi respecta, poden deixar-la ben tranquil·la.

Amb tot, sí que volia comentar el seu disgust davant la persecució dels periodistes del “tomate”.

L’argument de Telma és que ella és un personatge públic quan va a recepcions oficials, però que no ho és quan fa la seva vida. Vull insistir aquí que, pel que a mi respecta, no és un personatge públic en cap cas, però bé, ella diu això.

La vida de Telma, en tant que germana de qui és, té inconvenients. Aquest de la premsa rosa n’és un, però també té avantatges... o no?.

Algú s’imagina que Telma es quedarà mai a l’atur?, algú creu que si Telma li diu al seu cap (no sé de què treballa, però potser té un cap) que a la tarda no anirà a treballar perquè té una recepció aquest li posarà cap entrebanc?. Algú creu que mai tindrà cap problema per tenir un habitatge digne?. És més: Telma té també VISA de la Zarzuela?. Es compra els vestits per a les recepcions a càrrec meu?. El gos que es veu que passeja l’he pagat proporcionalment amb els meus impostos?.

Si la resposta a alguna d’aquestes preguntes, a totes elles o a d’altres de semblants que es poden fer, és sí, Telma té a la seva vida avantatges que accepta i servituds que ha d’assumir.

D’altra banda, és prou sabut que, en general, les persones que són centre d’interès d’aquestes publicacions formen part del tinglado. Ja sigui per interès econòmic amb la venda d’exclusives (inventades o no), ja sigui per alimentar el propi ego (ser famosos). Tampoc la Zarzuela fa fàstics a aquestes publicacions, atès que se’n beneficia. Com sinó sabríem que els components de la nostra monarquia són “sencillos i campechanos?”.

També, naturalment, hi ha els que es veuen involucrats de rebot, com potser és el cas.

Intueixo que Telma i jo tal vegada viuríem millor en una república.

Les coses, són el que semblen?

Fa molt de temps que segueixo la política a casa nostra com per donar per bona l’explicació que se’ns dóna sobre una determinada qüestió, fins i tot en el cas que aquesta pugui semblar versemblant.

No cal dir que no vaig nàixer així. Vull dir que aquesta és una actitud apresa a força d’anys d’experiència.

Pel que fa als nomenaments de responsables polítics i càrrecs importants en el si de l’administració, hi ha una màxima que s’acompleix moltes vegades: “a l’enemic pont de plata”. Coneixem molts exemples d’aquesta forma d’actuar. I de ben segur desconeixem molts més.

Citaré un parell de casos flagrants ben coneguts pel comú dels mortals. Perquè l’estimada Maleni va ser nomenada Ministra si no era perquè en Chaves volia treure-se-la de sobre?. Perquè Clos va ser nomenat Ministre si no era perquè ja no interessava la seva presència a l’Ajuntament de Barcelona? .

Aquests dies s’han produït uns fets que per algun motiu m’han fet pensar en la màxima suara citada.

La Sra. Mònica Terribas, gran periodista i aparentment independent, feia un bon programa de televisió: “La Nit al Dia”. Haig de confessar que no segueixo habitualment aquest programa, matino molt i no acostumo a mirar la televisió fins tard. Tanmateix, quan per algun motiu he vist i escoltat les entrevistes de la Terribas, sempre m’han semblat d’una gran professionalitat i independència. Cal afegir que és ben palès que les prepara a fons, la qual cosa contribueix al seu interès.

“La Nit al Dia” va canviar el seu horari habitual per emetre en prime-time una entrevista al president Montilla (cal dir que és una pràctica habitual en la televisió-pública-independent canviar els horaris de les entrevistes amb el president per augmentar l’audiència i que, sovint, l’esforç és debades). La vaig seguir totalment, vaig veure l’aparició fantasmagòrica a l’estil “gran hermano” del presidente Zapatero, i vaig constatar com, amb molta delicadesa però amb determinació la Sra. Terribas anava tirant endavant la seva entrevista, malgrat la tendència presidencial a anar recitant frases i arguments absolutament coneguts a base d’escoltar-los reiteradament.

Una de les conseqüències de la insistència de la Sra. Terribas en intentar tenir alguna resposta més enllà de la pamfletària va ser la seva reprovació per part d’algun membre del partit socialista. Es veu que al president només el pot entrevistar gent absolutament entregada a la causa, la Sra. Júlia Otero, posem per cas.

Fins i tot un diputat va fer una crida per treure la Sra. Terribas de la programació per la seva desafecció. Sembla que tothom ho va trobar malament, però l’única cosa que se li ha demanat a aquest diputat és que tregui el comentari del seu blog.

Què ha passat desprès d’aquest fet?, de moment l’única cosa que ha passat és que la Sra. Terribas ja no presenta “La Nit al Dia” ni cap altre programa de televisió. Hem perdut una bona periodista i comunicadora.

Espero i desitjo que la Sra. Terribas també sigui una bona gestora i que canviï alguna cosa a TVC. Em temo que als que l’han nomenada això no els importa... a mi sí que m’agradaria.

Cornut i pagar el beure

Aquests dies, a propòsit del finançament de les obres necessàries per al transvasament (perdó!) de la conca de l’Ebre a la del Ter Llobregat i a propòsit també de la proximitat de la data del dia 9 d’agost, sembla que límit per acordar els temes de finançament de Catalunya segons l’Estatut, de nou s’estan desfermant moltes veus.

Algunes, com és habitual, en la línia de sempre: catalans-insolidaris-insaciables-lladres-.....

Hi ha però un raonament que emergeix “sin prisa pero sin pausa” per ajornar –una vegada més- qualsevol negociació al respecte: la crisi econòmica que aconsella esperar una millor conjuntura.

És a dir, que els mateixos que fins que va acabar la campanya electoral ens deien que no hi havia problemes econòmics, que l’economia a Espanya anava de perles, que érem els campions del control de la inflació, que els problemes de les hipoteques eren allà lluny, que el ritme constructiu baixaria però no tant,... ara ens diuen el contrari. Diuen que es van equivocar –o millor encara, en Solbes no es va equivocar, qui s’ha equivocat és l’economia -. Jo em temo que no es van equivocar, sinó que ens van enganyar. Primera constatació.

No ens va enganyar tant el PP, que sí que parlava de crisi imminent. No obstant, no ens va enganyar perquè el candidat aspirava a presidir el Gobierno des de l’oposició i, per tant, no es sentia co-partícep de la situació. És a dir, que si el punt de partida fos amb el PP al Gobierno, qui no ens hauria enganyat hauria estat el PSOE. Dit d’altra manera, cadascú diu el que li surt del pito en funció dels seus interessos electorals. Segona constatació.

Ara, ja ambdós partits majoritaris d’acord en què hi ha una situació econòmica precària, els dos es posaran d’acord pel que fa a l’ajornament de qualsevol discussió relativa al finançament o a les inversions. Tercera constatació.

Des de Catalunya el president Montilla diu que “no tolerarà ajornaments ni dilacions ni subterfugis” –per cert, l’he escoltat en un tall a la ràdio i aquesta darrera paraula li va costar molt de dir-la... potser té massa consonants-. Us sona aquest no passaran?. Recordeu quan fa pocs dies deia –ell, en Montilla- que les obres del transvasament (perdó!) es pagarien amb pressupostos de l’Estat?. Perquè ho diu això el president Montilla?. S’interessa pel finançament del país?. O tal vegada veu clar que o se’n surt o ja no se’l creurà mai més ningú quan esgrimeix influència i acord amb el “Gobierno amigo”?. En tot cas, em temo que els ajornaments, dilacions i subterfugis els tindrem.. Tercera constatació (pendent de constatar).

Pregunto: què té a veure la crisi econòmica amb un finançament just?. Perquè, amb motiu de la crisi econòmica, el que cal és no variar el criteri i no, per exemple, exactament el contrari?. Doncs perquè si el que interessa és donar la imatge de que no s’atén Catalunya –que és el que interessa sempre- el millor en aquest cas és, amb una o altra excusa, ajornar qualsevol canvi. Quarta constatació.

D’altra banda, en tota aquesta discussió, tinc la impressió que constantment s’està produint una barreja de conceptes. En general es parla indistintament de finançament i d’inversions, i tinc la sensació –reconec que des de la incultura en aquest àmbit- que ambdós conceptes són, segurament, complementaris però, alhora, diferents. De fet, el que es pretén tancar el proper mes d’agost és la qüestió del finançament, no pas la qüestió d’inversions de l’Estat que estan (mal) definides a la disposició addicional tercera de l’Estatut. El cert és que els pressupostos de l’Estat no contemplen les inversions previstes per l’Estatut a Catalunya, en canvi, no passa el mateix amb Andalusia o l’Aragó, atès que els pressupostos de l’Estat per al 2008 ja contemplen el que estableixen els respectius estatuts. Cinquena constatació.

I per a què serveix el finançament? (feng-shuys i altres gilipollades –cares però gilipollades- a banda). Doncs perquè el País funcioni, perquè les escoles funcionin, perquè la sanitat funcioni, perquè la Generalitat també pugui fer alguna inversió, etc. etc. Què s’està qüestionant –quan no negant- a la ciutadania de Catalunya? Dons senzillament el seu dret a disposar d’un ordinador per cada dos alumnes com disposen els nens d’Extremadura, posem per cas. Sisena constatació.

En resum: ens enganyen en funció dels interessos partidistes espanyols; per contra del que passa a altres territoris, nosaltres estarem mal finançats, mal invertits i tard; i, a sobre, que sigui ben palès que no mereixem ni el que “ens donen”.

D’això se’n diu cornut i pagar el beure.

El preu d'una agenda

Els diaris dels darrers dies s’han fet ressò de dos fets, gairebé consecutius en el temps, que han afectat les directives dels dos partits majoritaris a l’estat espanyol.

D’una banda, el Sr. Eduardo Zaplana, ex-alcalde de Benidorm, ex-president de la Generalitat Valenciana, ex-ministre de diverses carteres, moreno piscina enveja de correligionaris i contrincants, ha deixat el seu escó al congrés per acceptar una oferta de Telefònica com a delegat de l’empresa a Europa, per la qual cosa diuen que la companyia (privada, privatitzada) li pagarà l’envejable quantitat d’un milió d’euros a l’any.

Per altra, el Sr. David Taguas, ex-director de l’oficina econòmica de la presidència del Gobierno (allà a la Moncloa), ex-algunes coses més de l’administració del Zapatero, ha estat proposat com a president de la patronal de les grans constructores (SEOPAN). No sabem quan cobrarà el Sr. Taguas, però la Trama té entès que les grans constructores no són garrepes amb els que les ajuden a guanyar (més) diners i totes les informacions disponibles suggereixen que el president de la seva patronal no serà un mileurista.

Quins mèrits tenen un i altre per arribar als llocs on han arribat? No se sap que el Sr. Zaplana tingui gran experiència en telecomunicacions, de fet ni tant sols sap parlar anglès, que per anar per Europa semblaria indispensable. Tampoc coneixem els mèrits del Sr. Taguas, en el seu curriculum no hi consta cap experiència en construcció, tot i que, això si, ha estat subdirector del servei d’estudis del BBVA i altres ocupacions dintre de l’administració, vinculat a la Moncloa.
Què es valora dons d’aquests dos candidats? La Trama, després de donar-hi moltes voltes, ha arribar a la conclusió que el més valuós que tenen aquests dos personatges, i que deuen haver valorat en el que val els seus nous patrons, és l’agenda. De l’un es diu que té bona amistat amb Berlusconi i amb Sarcozy, de l’altre no se’n diu res, però venint de la Moncloa deu recordar el telèfon de palau, on hi deu haver deixat algun conegut.

Segur que són dues grans persones d’enorme vàlua intel·lectual, grans treballadors, profunds coneixedors de sectors on ara treballaran, coses que el comú dels ciutadans ignorem, segur. Però com deia no-sé-qui, la dona del César no cal que sigui honrada, però ho ha de semblar. I que voleu que us digui, aquests estrets lligams entre la política i els negocis, aquests sous milionaris per unes feines poc definides... sorprenen als ciutadans i no ajuden gens ni mica a una millor valoració de l’anomenada “classe política”.

Entretant, una legió de mileuristes (i sub-mileuristes) tractarà de sobreviure, cercarà un habitatge inabastable, suportarà la incompetència de l’administració i pagarà les multes per anar a més de 80Km/h o regar els geranis, mentre se sent vigilat, que no protegit, en nom d’una suposada seguretat globalitzada.

Merda!