Cornut i pagar el beure

Aquests dies, a propòsit del finançament de les obres necessàries per al transvasament (perdó!) de la conca de l’Ebre a la del Ter Llobregat i a propòsit també de la proximitat de la data del dia 9 d’agost, sembla que límit per acordar els temes de finançament de Catalunya segons l’Estatut, de nou s’estan desfermant moltes veus.

Algunes, com és habitual, en la línia de sempre: catalans-insolidaris-insaciables-lladres-.....

Hi ha però un raonament que emergeix “sin prisa pero sin pausa” per ajornar –una vegada més- qualsevol negociació al respecte: la crisi econòmica que aconsella esperar una millor conjuntura.

És a dir, que els mateixos que fins que va acabar la campanya electoral ens deien que no hi havia problemes econòmics, que l’economia a Espanya anava de perles, que érem els campions del control de la inflació, que els problemes de les hipoteques eren allà lluny, que el ritme constructiu baixaria però no tant,... ara ens diuen el contrari. Diuen que es van equivocar –o millor encara, en Solbes no es va equivocar, qui s’ha equivocat és l’economia -. Jo em temo que no es van equivocar, sinó que ens van enganyar. Primera constatació.

No ens va enganyar tant el PP, que sí que parlava de crisi imminent. No obstant, no ens va enganyar perquè el candidat aspirava a presidir el Gobierno des de l’oposició i, per tant, no es sentia co-partícep de la situació. És a dir, que si el punt de partida fos amb el PP al Gobierno, qui no ens hauria enganyat hauria estat el PSOE. Dit d’altra manera, cadascú diu el que li surt del pito en funció dels seus interessos electorals. Segona constatació.

Ara, ja ambdós partits majoritaris d’acord en què hi ha una situació econòmica precària, els dos es posaran d’acord pel que fa a l’ajornament de qualsevol discussió relativa al finançament o a les inversions. Tercera constatació.

Des de Catalunya el president Montilla diu que “no tolerarà ajornaments ni dilacions ni subterfugis” –per cert, l’he escoltat en un tall a la ràdio i aquesta darrera paraula li va costar molt de dir-la... potser té massa consonants-. Us sona aquest no passaran?. Recordeu quan fa pocs dies deia –ell, en Montilla- que les obres del transvasament (perdó!) es pagarien amb pressupostos de l’Estat?. Perquè ho diu això el president Montilla?. S’interessa pel finançament del país?. O tal vegada veu clar que o se’n surt o ja no se’l creurà mai més ningú quan esgrimeix influència i acord amb el “Gobierno amigo”?. En tot cas, em temo que els ajornaments, dilacions i subterfugis els tindrem.. Tercera constatació (pendent de constatar).

Pregunto: què té a veure la crisi econòmica amb un finançament just?. Perquè, amb motiu de la crisi econòmica, el que cal és no variar el criteri i no, per exemple, exactament el contrari?. Doncs perquè si el que interessa és donar la imatge de que no s’atén Catalunya –que és el que interessa sempre- el millor en aquest cas és, amb una o altra excusa, ajornar qualsevol canvi. Quarta constatació.

D’altra banda, en tota aquesta discussió, tinc la impressió que constantment s’està produint una barreja de conceptes. En general es parla indistintament de finançament i d’inversions, i tinc la sensació –reconec que des de la incultura en aquest àmbit- que ambdós conceptes són, segurament, complementaris però, alhora, diferents. De fet, el que es pretén tancar el proper mes d’agost és la qüestió del finançament, no pas la qüestió d’inversions de l’Estat que estan (mal) definides a la disposició addicional tercera de l’Estatut. El cert és que els pressupostos de l’Estat no contemplen les inversions previstes per l’Estatut a Catalunya, en canvi, no passa el mateix amb Andalusia o l’Aragó, atès que els pressupostos de l’Estat per al 2008 ja contemplen el que estableixen els respectius estatuts. Cinquena constatació.

I per a què serveix el finançament? (feng-shuys i altres gilipollades –cares però gilipollades- a banda). Doncs perquè el País funcioni, perquè les escoles funcionin, perquè la sanitat funcioni, perquè la Generalitat també pugui fer alguna inversió, etc. etc. Què s’està qüestionant –quan no negant- a la ciutadania de Catalunya? Dons senzillament el seu dret a disposar d’un ordinador per cada dos alumnes com disposen els nens d’Extremadura, posem per cas. Sisena constatació.

En resum: ens enganyen en funció dels interessos partidistes espanyols; per contra del que passa a altres territoris, nosaltres estarem mal finançats, mal invertits i tard; i, a sobre, que sigui ben palès que no mereixem ni el que “ens donen”.

D’això se’n diu cornut i pagar el beure.