Em vaig equivocar

Abans de la campanya electoral pensava dues coses: que si els números quadraven el tripartit es faria de nou i que l'anomenada sòcio-vergència no era la més probable de les solucions finals. I, com a conseqüència, que un nou canvi en el govern només era possible si CiU aconseguia uns resultats iguals o superiors als 60 diputats.
Perquè pensava això?. Per un sol motiu. Tant per a ERC com per al PSC l'aliança de govern amb CiU era un suïcidi. L'acostament a CiU era el que en castellà diuen "el abrazo del oso".
Per a ERC perquè la seva tasca de govern quedaria diluïda en el si d'un govern nacionalista. D'una banda perquè, ens agradi o no, ara per ara les possibilitats d'accions diferenciades entre un partit sobiranista i un de nacionalista són molt difícils i més encara des d'una posició de govern. D'altra perquè si l'única diferència entre les polítiques aplicables per part de CiU i d'ERC són l'eix esquerra/dreta, tampoc trobaríem gaires punts de conflicte. (Un altre dia podem analitzar quins partits fan política d'esquerres). Per tant, ERC té més protagonisme com a partit nacionalista (insisteixo que no sobiranista des d'una posició de govern) en el si d'un govern d'esquerres que no pas com a partit d'esquerres en un govern nacionalista.
Per al PSC, primer i fonamentalment perquè amb CiU Montilla no seria president (què podria ser? on l'haurien d'enviar?). En segon lloc perquè les seves opcions com a partit dominant pràcticament s'acabarien. Com encararien la propera contesa electoral els socialistes si havien estat governant sota la presidència de CiU?, quins serien els adversaris a batre?. És més, si el resultat fos una millor obra de govern que la de l'immediatament anterior (cosa poc difícil) semblaria que un govern "presentable" només fora possible sota el lideratge de CiU: els tan criticats "anteriors 23 anys" (Un altre dia també podem parlar d'aquest tòpic).
Durant la campanya, però, escoltant els dirigents d'ERC vaig tenir la sensació de que no ho tenia ben entés. Em va semblar que un resultat inferior de CiU (<60) amb una diferència sobre el PSC de més de 10 diputats, faria molt difícil a ERC explicar el seu suport al PSC optant així per un govern no nacionalista i per un president clarament castigat a les urnes.

Tot i que fa temps que crec que en política no hi ha res impossible (improbable pot ser sí, però impossible, no)... em vaig equivocar.

NOTA ADDICIONAL. En general, la reflexió per intentar preveure què faran els nostres polítics, cal fer-la tenint en compte nomès l'interès dels partits, mai a quina seria la millor solució per al país. Hem de partir de la base que aquesta reflexió en cap cas la fan els partits.