Abstenció

Les eleccions han deixat uns resultats confusos, que fan necessaris pactes entre partits per tal d’assegurar un mínim de governabilitat i, amb l’entrada al parlament d’un partit crescut a l’ombra de la crispació i, sobre tot, del desencant dels ciutadans respecte dels partits polítics actuals, compliquen encara més la gestió del país els propers quatre anys.
En aquesta convocatòria, més de 2.000.000 d’electors no han anat a votar, xifra que supera el 40% de l’electorat, la més alta des de fa molt temps. La nit de les eleccions gairebé tots els polítics entrevistats per qualsevol canal van ressaltar aquesta xifra i van afegir la necessitat de fer autocrítica. Han passat uns quants dies i l’autocrítica no arriba. Ben cert que no hi ha govern (de fet fa tres anys que no n’hi ha) i caldria esperar el nou, però dubto molt que tinguin voluntat real d’autocriticar-se uns dirigents que, sigui quin sigui el resultat del seu partit o coalició, canten victòria i es declaren satisfets dels resultats obtinguts. Com han de criticar la seva pròpia actuació si estan tant satisfets d’haver-se conegut? En la convicció que no ho faran, La Trama els ajudarà en aquesta difícil tasca.
La primera pregunta hauria de ser: perquè la gent no ha anat a votar? Perquè tots els partits han perdut vots, en termes absoluts, respecte les eleccions de 2003? Més enllà de la genèrica resposta del “desencís”, intentem analitzar les raons per a quedar-se a casa. Fa uns dies es feia pública una enquesta que incloïa els temes que més amoïnen els ciutadans i el que més preocupava a la xusma era l'habitatge i la immigració, seguien la seguretat, l'educació, la sanitat, la corrupció, molt al final hi havia les infreestructures i, al final de tot, la llengua.
Si fem l’exercici de pensar en quins d’aquests temes els polítics inverteixen més esforços (i diners), resulta que obtenim gairebé el mateix gràfic, però invertit. Els successius governs gasten moltíssim en infraestructures (AVEs i similars), incrementen discretament la despesa en educació i sanitat (la qual cosa està be però resulta insuficient atès el lamentable sistema educatiu que tenim). Però dels dos temes que preocupem més a la gent (habitatge i immigració, per aquest order), només en sentim paraules buides, tòpics, promeses de futur... però els resultats són molt propers a zero. L’habitatge puja descontroladament, l’especulació immobiliària impedeix a una bona part de la població viure dignament, els casos de corrupció urbanística surten cada dia als diaris. I els responsables del tema miren cap un altre banda, prometen habitatges de protecció oficial que, o no es fan, o se’n fa una quantitat tant escassa que no té cap incidència en els preus de compra o lloguer. Aquest és, segons totes les enquestes, el problema que amoïna la gent i la percepció que es té reflecteix un absolut abandó per part dels regidors, consellers i ministres del ram. Així dons, que fa la gent? Una botifarra descomunal i es queda a casa.
No és aquesta la única resposta possible a la pregunta del perquè. Hi podem afegir una campanya buida de continguts, gris, anodina... on el més destacat són els insults que s’etziben entre els candidats, oportunament destacats pels informatius d’uns mitjans de comunicació entregats al partit que els facilita la sopa de cada dia.
L’altre pregunta que caldria fer-se és: I ara que es pot fer? Dons possiblement, la resposta estigui implícita en els anteriors paràgrafs. Fer polítiques que donin resposta a les inquietuds dels electors. Incidir en el preu de l’habitatge, debatre el problema de la immigració deixant de mirar-se de reüll i pensant en les properes municipals, abordat la qualitat de l’ensenyament amb idèntiques circumstàncies i amb una perspectiva que vagi més enllà de la legislatura. Tot això implica ser valents i resistir les pressions dels que “truquen a palau” per explicar què és millor pel país tot confonent aquest amb les seves butxaques, incloent bancs, caixes, promotors immobiliaris i holdings turístics, entre d’altres.
I explicar a la gent que estan fent i perquè. Abandonar els discursos buits que no porten sinó a l’allunyament de la gent del carrer. Deixar de fer promeses que no pensen complir (i si les pensen complir, executar-les, no cal la promesa). I sobre tot, (atenció, pollos, que això és important) gestionar els diners públics amb transparència, eficàcia, honestedat, sense les pressions dels que truquen a palau. Vaja, no com ara, eh?

Per a què serveix aquest post? En opinió del redactor, per fer un exercici de redacció, res més. Llàstima!

PS En el moment de penjar aquest post, ERC ja ha anunciat que es farà el tripartit. A La Trama li sap greu per Catalunya, però hi hauran altres posts per discutir-ho, de ben segur