Poloni 210

Llegeixo esparverada com s'ha magnificat la troballa de material radioactiu a dos avions de British Airways. No han especificat on dels avions ho han trobat, què hi han trobat ni en quines quantitats. Això sí: quedi ben claret que els malos sempre van amb avió abans de cometre totes les seves atrocitats malvades.

Ens presenten com evident que trobar restes radioactives en avions que alguna vegada han fet la ruta Moscou Londres té relació directa amb l'enverinament de l'espia rus.

L'espia rus va ser enverinat amb Poloni 210, que es desintegra bastant lentament emetent partícules alfa. (Llegia a El País que el P210 té una vida mitja de 136 dies, "Esto significa que cada 138 días se desintegra la mitad de la partícula". Sense comentaris...) Les partícules alfa viatgen molt pocs centímetres a través de l'aire, de manera que no és potencialment perillós a no ser que s'ingereixi. Les partícules alfa poden fer estralls en impactar amb les cèl·lules dels òrgans, això és el que li va passar a l'espia rus en qüestió. A part d'això, segurament el poloni en algun moment de la seva cadena de desintegració també emet partícules gamma (rayosequis, perquè ens entenguem), cosa que com a molt pot activar alguns dels àtoms que hi ha a l'aire, però aquest rastre desapareixeria en poques hores. Vull dir que perquè es detectin restes radioactives caldria que hi quedés poloni, a l'avió.

Total, que el que la poli comença a investigar sobre l'assassinat per enverinament són els avions que van de Moscou a Londres? I a sobre hi troben restes radioactives? A més, diuen que les restes són allà des d'abans de l'enverinament (perquè els avions van fer aquesta ruta força abans), i per tant, les restes han de provenir de qui ho transportava, no pas d'algú que posteriorment estigués en contacte amb en Litvinenko.

Jo m'imagino una mena de Mr.Bean o de Homer Simpson portant un flascó de material radioactiu a l'avió amb una ampolleta que vessa i neteja la taca del seient amb la corbata de la hostessa, o una capsa que se li obre i li cau tot de pols per terra i ho recull amb el barret de la senyora que va al seu costat. Perquè sinó no m'explico que algú transporti Poloni 210 en un avió i en deixi restes.

A més a més, com que el poloni també emet gamma, si els malos que portaven el poloni a l'avió ho van entrar a la cabina amb l'equipatge de mà, els polis que miren amb raigs X les maletes haurien d'haver vist una cosa molt brillant a les seves pantalles. A no ser que el poloni anés recobert amb plom i ben segellat. I si anava ben segellat, com pot haver-ne quedat cap resta a l'avió? I si les restes s'han trobat a la bodega, per què demanen als passatgers que es posin en contacte amb la companyia i amb les autoritats per comprovar que no estan contaminats? (us juro que ve al diari un número de telèfon de la Gran Bretanya per trucar).

O és que tot plegat només forma part d'aquesta campanya de psicosi col·lectiva? No serà que és una manera més de reforçar l'argumentació de la seguretat que ha portat els darrers mesos a la bogeria de la reglamentació sobre el transport de líquids? Paraules com radiació i radioactiu fan por i per això les utilitzen, conscients que la majoria de la població no sap de què li parlen?

Ah, i el detall que hagin trobat restes en dos avions és fenomenal. Clar que sí. El que va sobrar s'ho van emportar cap a casa, tu, que mai se sap. Això sí, en les mateixes condicions, l'ampolla sense tapar, el trajo tot arrugat i fumant a la cabina de l'avió.

Anàlisi d'una frase

"El nom de Govern d'Entesa" és una operació de màrqueting i respon descaradament a un esforç desesperat perquè la gent pensi que realment es poden fer coses diferents des d'un govern format pels tres partits d'esquerres".
La frase no és meva.
Veiem amb una mica de detall què ens estan dient:
- El nom Govern d'Entesa. Ens estan dient que és només un nom?. Perquè aquest nom i no senzillament "govern"?, ja vaig dir en altre post que respon al desig de diferenciar-lo, no tant dels maleïts 23 anys de govern de CiU, sinó dels magnífics 3 del tripartit1. En tot cas, em sembla superflu dir que un govern hagi de ser d'entesa... què menys es pot demanar a un govern!.
- És una operació de màrqueting. N'hem vist moltes en la nostra societat de consum d'operacions de màrqueting i, normalment, responen únicament a necessitats de mercat, ja sigui per modernitzar un producte ja sigui per adequar-lo a noves normatives. Habitualment no canvia en res el producte, únicament la denominació o l'envàs. Tanmateix en ocasions aquest és un esforç balder. Un exemple prou conegut és l'actual "Don Limpio" (govern d'entesa i de progrés)que, per a molts, malgrat l'esforç econòmic i de comunicació segueix sent "Mr Proper" (tripartit).
- Respon descaradament a un esforç desesperat. Sinònim de descarat: desvergonyit. Definició de desesperació: estat greu de pertorbació de l'ànim deguda a la pèrdua de tota esperança de salvació... És a dir, sense vergonya per a la salvació de què o de qui?... tal vegada del país?
- Perquè la gent pensi que. És a dir, no perquè n'estigui segura, només cal que s'ho pensi.
- Es poden fer coses diferents. És que ara canviarà la política per coses, com deia aquell, no millor ni pitjor, sinó diferents?. Potser les que es faran ara no seran d'esquerres i catalanistes? ho seran més? Ara seran no d'esquerres sinó d'entesa i no catalanistes sinó de progrés?
Si jo tingués quelcom a veure amb el nou govern i/o amb els partit que l'han engiponat i m'hi referís, en termes semblants a la frase que inicia el post, potser hauria dit:
"El Govern d'Entesa no és només un nom, tampoc una operació de màrqueting que respongui descaradament a un esforç desesperat dels partits per manteninr-s'hi, ninó una realitat, un govern format per persones que s'entenen i la gent pot tenir la seguretat que es poden fer i es faran les coses de forma diferent des d'un govern format pels tres partits d'esquerres"
Clar, que a mi no m'ha traït el subconscient...
-------------------
PS. La frase és , segons han informat diversos mitjans, d'en Xavier Vendrell d'ERC.

Entesa i progrès: políticament correcte

Fa pocs posts quan es parlava de l'abstenció es feia referència al fet que problemes que preocupen la societat no són els mateixos o no ho són amb el mateix ordre de prioritat que els que preocupen els polítics. Es deia també, i estic d'acord, que aquesta és una de les causes de l'abstenció.
Tamnateix, entre la societat en general i la classe política no hi ha únicament una divergència d'interessos, sinó també una divergència de llenguatge i de conceptes, fet que em semla remarcable.
Està de moda parlar del que és políticament correcte. Què vol dir exactament això?
No entraré en el tema de llenguatge de gèneres i coses semblants, hi ha articles i llibres divertits sobre això. Em refereixo als conceptes políticament correctes i als mots políticament correctes.
Per exemple, hem vist com a Suècia unes caricatures en les quals apareixia Mahoma provocaven crítiques i fins i tot agressives amenaces des de sectors fundamentalistes islàmics. També a Alemanya es va autocensurar una producció operística per temes semblants.
Aquests fets, en general, vistos des d'aquí no ens semblen bé i els deplorem: no ens semblen políticament correctes perquè coarten la llibertat d'expressió, etc.etc. Tanmateix, segurament des dels sectors crítics es podria argumentar exactament el contrari.
Per tant, què és allò políticament correcte? Qui decideix què és políticament correcte i què no?
A casa nostra també passa una cosa semblant i tenim un sentiment del que és políticament correcte que fa que utilitzem conceptes, sovint sense un consens clar sobre el seu significat, però que ens diuen que és el que es correspon al temps i a la societat actual.
En aquest context, l'autodenominació del tripartit1 com a "d'esquerres i catalanista" estava en aquesta línia. Els mots "esquerra i catalanista", més enllà de que signifiquin una o altra cosa, són intrínsecament correctes políticament: és el que es porta. A més a més, d'alguna manera l'expressió "d'esquerres" es contraposa amb "dreta", per donar a entendre que aquest era el tarannà (pervers per més detalls) de l'anterior govern, i "catalanista" refermava la catalanitat sota sospita del partit socialista i la influència positiva en aquest sentit d'ERC.
De la mateixa manera, però segurament per raons ben diferents, el futur tripartit 2, d'entesa i de progrés, vol destacar dos aspectes malmesos per l'anterior executiu.
A mi particularment m'agrada més que el govern es digui govern i prou, però no deu ser prou correcte políticament... En tot cas, esperem en benefici del país que no sigui únicament una qüestió de llenguatge i que les persones arribin a copsar que es fa quelcom en benefici de la societat (amb entesa i progrés).
_______________
Dit això, no hem d'oblidar que els mots no sempre tenen el mateix significat socialment que política. Ara faré un "divertimento" posant alguns exemples (com en el cas dels tristbarats, animo als tramers a cercar altres mots)

1.- Promesa electoral. La societat espera que la paraula donada de fer alguna cosa es correspongui, en acabar la legislatura, amb un fet. Per als polítics la promesa electoral és una eina per tenir vots. De vegades pot haver la voluntat d'acompli-la, però en cap cas és aquesta una condició necessària. El que sí que cal és disposar de l'argumentari ad hoc per, en cas de no dur a terme el compromís, passar la culpa als altres i, sempre que sigui possible, renovar la paraula en properes campanyes. Altrament, si el problema esdevé urgent, la promesa electoral és perfectament modificable.
2.- Enquesta d'opinió. Socialment serviria per prendre decisions sobre un tema d'acord amb el resultat. Políticament la decisió ja està presa i l'enquesta serveix, si s'escau, per acabar d'arrodonir les explicacions posteriors. Té l'avantatge que es pot manipular per dir que l'opinió majoritària és la contrària a la realment resultant.
3.- Transparència. La societat pensa que es correspon amb l'explicació diàfana del que es fa, perquè es fa i amb quin finançament. Políticament té la mateixa connotació, però únicament és aplicable als altres.
4.- Opció majoritària. Socialment i política seria l'opció que té més adeptes i, per assolir-los cal utilitzar arguments i altres mètodes de convenciment. En política, però, aquesta opció és "la meva" i les adhesions solen ser interessades (tanmateix, cal que no ho semblin)
5.- Veritat. Per a la societat una cosa és veritat quan és certa, quan és allò que realment és. En política pot ser un sofisma i cal únicament que no es pugui demostrar el contrari.
6.- Error. En la societat les persones de vegades s'equivoquen i han de corregir i assumir els seus errors. Quan un error s'ignora, pot passar que esdevingui un problema més greu. En política, no. Els polítics mai s'equivoquen i, quan ho fan, o bé es pot ignorar l'error sense conseqüències o bé, com en el cas de la transparència, és culpa dels altres.
7.- Versió. Socialment seria l'explicació d'un fet des dels diferents punts de vista dels diversos testimonis o coneixedors del fet. En poden haver vàries versions. Políticament només hi ha una de versió (alternativament, pot ser una en cada partit), se'n diu oficial i, habitualment no es coneix fins que s'ha reunit l'òrgan competent. Quan alguna vegada hi ha més d'una versió (i no hi ha més remei), es produeixen cessaments, mai dimissions.
_______________________

Esperem que entesa i progrés signifiqui el mateix per a uns i altres.

Tristbarats

Si els dos partits que formaven els governs de Convergència i Unió feien disbarats, el Tristpartit cometrà, sens dubte, tristbarats. No cal ser profeta. Vaig cometre l’error, quan el Tristpartit anterior, de no fer una relació dels seus múltiples i variats tristbarats. Avui podria haver-ne publicat un llibre i fer algun calerò. La vena fenícia que no falti...
Proposo als tramadors polacs que vagin complementant aquesta col·laboració amb els trisbarats que detectint. Els possibles drets d’autor ja els compartirem entre tots...

Iniciaré la previsiblement llarga i substanciosa llista, amb dos tristbarats anteriors a la constitució d’aquest govern que augura una temàtica prou ampla per anar fent créixer la trama:

Tristbarat 1: la formació del nou govern. Tinc entès que el procediment per formar govern ha de complir, com a mínim, els següents requisits: a) constitució del Parlament; b) elecció del President i de la Mesa del Parlament; c) invitació del President del Parlament al líder de la formació que disposa de més escons, a que intenti constituir un govern; d) roda de consultes del senyor Mas als altres líders per complir l’encàrrec; traducció: oferiment desesperat de poltrones als amics i enemics del senyor Carod dins d'ERC i, a ell mateix, l'oro i el moro -la vall d'Andorra pot ser no cal doncs el senyor Carod coneix bé Perpinyà que és prou a prop-;e) fracàs estrepitós de les negociacions: la poltrona és la poltrona i al país, com deia La Trinca referint-se al poble, «que el donguin pel dubi dubi ua»; f) invitació del senyor Benach (aquí sí que he fet de profeta però no té cap mèrit) al senyor Montilla, com a líder menys perdedor de les eleccions, a que sigui ell qui intenti formar un govern (allò d’estable i de progrés sembla un eufemisme: hi ha algun govern que no tingui la voluntat de progressar i d’estabilitzar-se?); g) roda de consultes del senyor Montilla als altres líders per complir l’encàrrec; h) fiumatta bianca: el senyor Montilla té èxit i aconsegueix muntar un govern que farà les delícies dels periodistes i dels tramistes.
Aquí s’han saltat els passos de la a) a la g) i s’ha anunciat amb força rebombori la poltrona que tindrà cadascú. El protocol a fer punyetes.

Tristbarat 2: el vicepresident. Aquesta serà la poltrona que li adjudiquen al senyor Carod. Sembla que el càrrec no està previst a l’Estatut i han sortit estudiosos que posen en dubte la legalitat del nomenament. No deixa de tenir morbo que sigui vicepresident d’un govern que tindrà com a tasca fonamental desplegar l’Estatut aprovat, el president d’un partit que es va oposar a la seva aprovació. Encara hi haurà sort i el Tribunal Constitucional el tirarà enrere...

_______________________________________________________

Com que els nombres naturals són infinits, no tindrem límit per anar numerant els pròxim-futurs tristbarats. Animeu-vos, tramencs, tenim tema.

Mobbing

L’altre dia, gent del Taller contra la violencia immobiliària van gravar amb una càmera oculta una gestió relativa a una queixa de mobbing a l’Oficina municipal d'informació al consumidor de l’ajuntament de Barcelona. El funcionari que els atenia desencoratjava al suposat consumidor tot dient-li que ho deixi córrer, que si el pressionen es busqui una altra casa, que no hi ha res a fer. Ho vaig llegir a diversos diaris el passat divendres dia 20 d'octubre. Immediatament, el director de no se quina oficina de Comerç, Consum i Turisme de l’ajuntament de Barcelona, Sr. Albert González va fer unes declaracions dient que el vídeo en qüestió s’havia obtingut il·legalment i que es querallaria contra els autors. Res no va dir sobre el fons de l’assumpte, ni sobre la realitat del desplaçament que alguns inquilins antics (gusanos, en l’argot que fan servir aquestes empreses) pateixen per part de diverses immobiliàries sàviament aconsellades i representades per prestigiosos gabinets jurídics.
Tampoc he sentit cap declaració de l’alcalde, l’hereu Hereu, ni del conseller del ram, ni del cap de files del conseller del ram, el conseller florero Sr. Saura (també conegut com Saura Siseñor en al·lusió a les converses amb Montilla per formar el tripartit). Tampoc no he copsat cap acció de govern (municipal o autonòmic) en el sentit de corregir aquesta flagrant injustícia que representa el mobbing i l’absoluta inoperància de la corresponent oficina municipal que s’ocupa (és un dir) del tema.
No obstant això, en els darrers 15 dies he llegit atentament els diaris i he escoltat diversos espais de notícies a diferents ràdios. No he llegit ni sentit que ningú hagi dimitit. Ningú, eh? A que sembla estrany?
La Trama estima que els Srs. Hereu i Baltasar haurien perdut tres punts del seu carnet de polítics per clara desatenció d’un problema real dels ciutadans, que tenen davant del seus nassos i, no obstant això, no fan res per solucionar-ho. En cas que al·leguin ignorància, la pèrdua de punts hauria d’arribar a cinc.

Em vaig equivocar

Abans de la campanya electoral pensava dues coses: que si els números quadraven el tripartit es faria de nou i que l'anomenada sòcio-vergència no era la més probable de les solucions finals. I, com a conseqüència, que un nou canvi en el govern només era possible si CiU aconseguia uns resultats iguals o superiors als 60 diputats.
Perquè pensava això?. Per un sol motiu. Tant per a ERC com per al PSC l'aliança de govern amb CiU era un suïcidi. L'acostament a CiU era el que en castellà diuen "el abrazo del oso".
Per a ERC perquè la seva tasca de govern quedaria diluïda en el si d'un govern nacionalista. D'una banda perquè, ens agradi o no, ara per ara les possibilitats d'accions diferenciades entre un partit sobiranista i un de nacionalista són molt difícils i més encara des d'una posició de govern. D'altra perquè si l'única diferència entre les polítiques aplicables per part de CiU i d'ERC són l'eix esquerra/dreta, tampoc trobaríem gaires punts de conflicte. (Un altre dia podem analitzar quins partits fan política d'esquerres). Per tant, ERC té més protagonisme com a partit nacionalista (insisteixo que no sobiranista des d'una posició de govern) en el si d'un govern d'esquerres que no pas com a partit d'esquerres en un govern nacionalista.
Per al PSC, primer i fonamentalment perquè amb CiU Montilla no seria president (què podria ser? on l'haurien d'enviar?). En segon lloc perquè les seves opcions com a partit dominant pràcticament s'acabarien. Com encararien la propera contesa electoral els socialistes si havien estat governant sota la presidència de CiU?, quins serien els adversaris a batre?. És més, si el resultat fos una millor obra de govern que la de l'immediatament anterior (cosa poc difícil) semblaria que un govern "presentable" només fora possible sota el lideratge de CiU: els tan criticats "anteriors 23 anys" (Un altre dia també podem parlar d'aquest tòpic).
Durant la campanya, però, escoltant els dirigents d'ERC vaig tenir la sensació de que no ho tenia ben entés. Em va semblar que un resultat inferior de CiU (<60) amb una diferència sobre el PSC de més de 10 diputats, faria molt difícil a ERC explicar el seu suport al PSC optant així per un govern no nacionalista i per un president clarament castigat a les urnes.

Tot i que fa temps que crec que en política no hi ha res impossible (improbable pot ser sí, però impossible, no)... em vaig equivocar.

NOTA ADDICIONAL. En general, la reflexió per intentar preveure què faran els nostres polítics, cal fer-la tenint en compte nomès l'interès dels partits, mai a quina seria la millor solució per al país. Hem de partir de la base que aquesta reflexió en cap cas la fan els partits.

Pànic a volar

Hi ha gent que té pànic a volar. Hi ha gent que no. Doncs per als que no, ja estan intentant que ens agafi a tots.

Des d'avui, noves normatives de seguretat prohibeixen dur a l'equipatge de mà contenidors de líquids amb més de 100ml (mig got dels de casa). Crec que a cap supermercat es poden trobar pots de xampú o de sabó de menys de 100ml, i qualsevol beguda ve sempre amb un envàs de més de 100ml. Ah, bueno, la normativa exclou el que es compra dins de l'aeroport (que jo pregunto, si porto una ampolla d'aigua, què he de presentar, el tiquet? com saben si l'he comprat aquí o allà?). Els líquids han d'anar en una bossa de plàstic, com la de la foto, i fora de la motxilla, per ser examinats a part. A més, cal que els abrics i jaquetes siguin examinats a part, i els portàtils i demés aparells electrònics també.

A veure, a més de provocar cues tremendes en els controls d'equipatge, això incrementa la seguretat als aeroports i als avions? O simplement és una manera més de marejar el personal, de provocar sensació d'inseguretat i justificar mesures de control sobre qualsevol cosa?

Si jo volgués fer explotar un avió amb un explosiu líquid, em comparia una colònia a l'aeroport, llençaria la colònia pel wàter i hi posaria l'explosiu a dintre.

Marius, al proper hotel que vagis, aquells potets petits de sabó que posen a la banyera, arramba'ls! que no fan més de 100 ml.

Abstenció

Les eleccions han deixat uns resultats confusos, que fan necessaris pactes entre partits per tal d’assegurar un mínim de governabilitat i, amb l’entrada al parlament d’un partit crescut a l’ombra de la crispació i, sobre tot, del desencant dels ciutadans respecte dels partits polítics actuals, compliquen encara més la gestió del país els propers quatre anys.
En aquesta convocatòria, més de 2.000.000 d’electors no han anat a votar, xifra que supera el 40% de l’electorat, la més alta des de fa molt temps. La nit de les eleccions gairebé tots els polítics entrevistats per qualsevol canal van ressaltar aquesta xifra i van afegir la necessitat de fer autocrítica. Han passat uns quants dies i l’autocrítica no arriba. Ben cert que no hi ha govern (de fet fa tres anys que no n’hi ha) i caldria esperar el nou, però dubto molt que tinguin voluntat real d’autocriticar-se uns dirigents que, sigui quin sigui el resultat del seu partit o coalició, canten victòria i es declaren satisfets dels resultats obtinguts. Com han de criticar la seva pròpia actuació si estan tant satisfets d’haver-se conegut? En la convicció que no ho faran, La Trama els ajudarà en aquesta difícil tasca.
La primera pregunta hauria de ser: perquè la gent no ha anat a votar? Perquè tots els partits han perdut vots, en termes absoluts, respecte les eleccions de 2003? Més enllà de la genèrica resposta del “desencís”, intentem analitzar les raons per a quedar-se a casa. Fa uns dies es feia pública una enquesta que incloïa els temes que més amoïnen els ciutadans i el que més preocupava a la xusma era l'habitatge i la immigració, seguien la seguretat, l'educació, la sanitat, la corrupció, molt al final hi havia les infreestructures i, al final de tot, la llengua.
Si fem l’exercici de pensar en quins d’aquests temes els polítics inverteixen més esforços (i diners), resulta que obtenim gairebé el mateix gràfic, però invertit. Els successius governs gasten moltíssim en infraestructures (AVEs i similars), incrementen discretament la despesa en educació i sanitat (la qual cosa està be però resulta insuficient atès el lamentable sistema educatiu que tenim). Però dels dos temes que preocupem més a la gent (habitatge i immigració, per aquest order), només en sentim paraules buides, tòpics, promeses de futur... però els resultats són molt propers a zero. L’habitatge puja descontroladament, l’especulació immobiliària impedeix a una bona part de la població viure dignament, els casos de corrupció urbanística surten cada dia als diaris. I els responsables del tema miren cap un altre banda, prometen habitatges de protecció oficial que, o no es fan, o se’n fa una quantitat tant escassa que no té cap incidència en els preus de compra o lloguer. Aquest és, segons totes les enquestes, el problema que amoïna la gent i la percepció que es té reflecteix un absolut abandó per part dels regidors, consellers i ministres del ram. Així dons, que fa la gent? Una botifarra descomunal i es queda a casa.
No és aquesta la única resposta possible a la pregunta del perquè. Hi podem afegir una campanya buida de continguts, gris, anodina... on el més destacat són els insults que s’etziben entre els candidats, oportunament destacats pels informatius d’uns mitjans de comunicació entregats al partit que els facilita la sopa de cada dia.
L’altre pregunta que caldria fer-se és: I ara que es pot fer? Dons possiblement, la resposta estigui implícita en els anteriors paràgrafs. Fer polítiques que donin resposta a les inquietuds dels electors. Incidir en el preu de l’habitatge, debatre el problema de la immigració deixant de mirar-se de reüll i pensant en les properes municipals, abordat la qualitat de l’ensenyament amb idèntiques circumstàncies i amb una perspectiva que vagi més enllà de la legislatura. Tot això implica ser valents i resistir les pressions dels que “truquen a palau” per explicar què és millor pel país tot confonent aquest amb les seves butxaques, incloent bancs, caixes, promotors immobiliaris i holdings turístics, entre d’altres.
I explicar a la gent que estan fent i perquè. Abandonar els discursos buits que no porten sinó a l’allunyament de la gent del carrer. Deixar de fer promeses que no pensen complir (i si les pensen complir, executar-les, no cal la promesa). I sobre tot, (atenció, pollos, que això és important) gestionar els diners públics amb transparència, eficàcia, honestedat, sense les pressions dels que truquen a palau. Vaja, no com ara, eh?

Per a què serveix aquest post? En opinió del redactor, per fer un exercici de redacció, res més. Llàstima!

PS En el moment de penjar aquest post, ERC ja ha anunciat que es farà el tripartit. A La Trama li sap greu per Catalunya, però hi hauran altres posts per discutir-ho, de ben segur

Anem al teatre

Imaginem-nos que ens agrada el teatre. Avui volem anar-hi i hem de triar una obra. Què mirem?. Jo personalment acostumo a fixar-me en el director i el tema de l'obra, els actors i, de vegades, també en l'opinió de gent que conec sobre l'obra o en la meva sobre obres anteriors amb alguna similitud.
Haig de confessar que molt poques vegades, de fet gairebé mai, paro atenció al que diu la crítica. D'una banda perquè els crítics de vegades són tan entesos que paren atenció a qüestions molt de detall. D'altres perquè poden ser amics de l'autor o gaudir d'interessos inconfessables i, per tant, poden ser poc imparcials. O, senzillament, perquè els gustos en qüestió de teatre poden ser diametralment oposats als meus.
Tampoc em sembla de fiar l'entrevista feta a l'autor, el director o el principal actor de l'obra...
És a dir: em refio més de la meva opinió personal fruit de la reflexió sobre aquells aspectes del teatre que m'interessen que no pas de la dels crítics o dels interessats.
De vegades miro la cartellera i opto pel cinema o per un llibre: no vaig al teatre.
Continuem imaginant i pensem que de les obres de teatre en cartellera disposem únicament de l'opinió dels crítics i de la dels propis autors o actors de les obres. Davant la parcialitat i l'interès de la informació, seria difícil l'elecció, no?. Sovint miraríem la cartellera i triaríem altra opció: ens abstindríem d'anar al teatre!. I , com nosaltres, molta d'altra gent.
Encara diria més. Hi hauria gent que anirien al teatre refiats de les opinions incompletes, personals i interessades i, en realitat, quan veiessin l'obra completa, no s' ho passarien bé. La següent vegada segur que no aniríen al teatre, a més a més estarien enfadats i comentaríem plegats la irritació que ens provoca anar al teatre confiats de veure una bona obra i adonar-nos de que ens han enganyat.
Cada cop hi hauria més abstenció teatral i més gent amb criteri propi sobre qüestions de la faràndula desinteressada. En aquest context, els teatres cercarien altres estratègies i algunes, com ara un bon cartell publicitari (un nu?) seria un bon esquer per a molts descontents.