El finançament, l'estatut, el ZPinotxo i els d'aquí

Durant una colla de mesos ens van donar la tabarra amb l’estatut, era quan l’estaven discutint al parlament i el ZPinotxo va pronunciar uns dels primers “apoyarés” (apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña, jajajaja – això ho va dir baixet -). Recordo innombrables tertúlies a la ràdio i a la tele on els portaveus de cada partit s’atipaven de dir-nos que amb aquest estatut el finançament estava garantit perquè es calculava a partir de les “cistelles d’impostos” (recordeu?). Si ens toca el 50% de l’IVA, dons calculat i cobrat l’IVA, la meitat cap el calaix; que si ens toca el 35% de l’impost sobre la renda de les persones físiques, dons un cop l’agència tributària ens fot els calers, el 35% al calaix de la Generalitat. Amb aquest finançament, ens deien, la inversió en infrastructures de l’estat a Catalunya estava garantida i en els següents 7 o 8 anys aniríem en AVE a tot arreu (i casi de franc, amb el sopar pagat, com deia en Pla). I tot això passaria perquè l’estatut era una llei orgànica i el gobierno estaria atrapat pels collons i no tindria més remei que complir la llei (ja!). I tot això, deien alguns, superaria els 23 anys de “pujolisme” en que no s’havia modificat l’estatut (imagino que no esperarien que es modifiqués l’estatut al cap de 6 mesos de la seva posta en vigor).

Aleshores va venir el “cepillado” de la comissió constitucional del Sr. Alfonso Guerra, les esmenes de las Cortes, algunes d’elles presentades pels diputats del psc-PSOE, amb el ministre d’indústria Sr. Montilla al cap d’avant, la rebaixada a Madrid i finalment, els recursos al tribunal constitucional.

Ara, dos anys desprès, sembla que el Gobierno s’ha deixat anar de la trampa que l’agafava pels collons i no compleix la llei orgànica que és l’estatut. El finançament no només no arriba la data que la llei obliga, sinó que es va ajornant de manera indefinida sense altre raó aparent que “ahora no procede”: quan no són les eleccions gallegues, és la crisi, o les converses multilaterals amb les 17 autonomies, o que en Chaves no ho veu clar, o el que sigui... el resultat és que no tenim el fantàstic finançament que tots esperàvem. Vaja, que ens enganyen, els d’allà i els d’aquí. O al menys, jo em sento enganyat. I no em refereixo a ZPinotxo (els “apoyarés” del qual ja no se’ls creu ni la seva dona), sinó als líders (és un dir) de casa nostra.

Que ens ha de dir el president de la Generalitat? (aparentment, res), que ens han de dir els Saures, Masos i Carods? (ja sé que s’hi va oposar, però ara és vice-president del govern). Que diu la Chacón, cap de llista del psc a Catalunya? (recordeu: si guanya ZP guanya Catalunya, si tu no vas, ells tornen). Que fan els 25 diputats del psc-PSOE a Madrid? (a part de dir “si, senyor”).

Ara, passats aquests dos anys, hom té la sensació (una vegada més) que se’ns pixen al damunt i ens volen fer creure que plou. I què hi podem fer? Pel que es veu, esperar que escampi.