Creix el populisme?

Com a resultat de les darreres eleccions generals a Catalunya els partits més potents de l’Estat van aconseguir 33 dels 47 escons en joc. Més del 60% dels vots van decantar-se per opcions d’obediència (dependència) espanyola. En aquests 33 s’inclouen els 25 socialistes, perquè suposo que hores d’ara ningú dubta d’on està l’epicentre de les seves preocupacions.

Conec moltes persones que, tot i el seu sentiment catalanista, van optar pel vot socialista. Consultades al respecte, naturalment les que tinc confiança suficient per a aquesta interpel·lació, la resposta és en tots els casos la mateixa: perquè no hi hagi el PP a Madrid. No conec votants del PP amb sentiment catalanista.

Em cal afegir que en alguns casos coneixia la intenció de vot abans de produir-se, però, malauradament, no me’n vaig sortir quan argumentava la incoherència entre el discurs del partit dels socialistes i les seves actuacions. Em queda el consol que, a posteriori, alguns m’han donat la raó. Veurem si la memòria els funciona quan arribi el moment.

Hi ha, però, alguns altres amics i/o coneguts que segueixen pensant que la seva opció va ser l’encertada. En general l’argument és que els partits catalans-catalans, no poden influir suficientment a Las Cortes i el que sí que tenen clar és que no volen un partit de dretes al Gobierno.

En ambdós casos crec que ha fet forat la propaganda de les esquerres. Una propaganda pamfletària sustentada en unes poques idees: la dreta és dolenta i immoral (per tant, alerta! Que poden tornar) i l’esquerra és bona, per definició (si guanya ZP guanya Catalunya). Això és demagògic i populista.

Sovint, quan hom parla de populisme s’associa aquest terme, sempre entès com a pejoratiu, a les dretes. Així si algú diu en el seu programa de govern que la proposta per resoldre el problema de la immigració és fer fora tots els immigrants perquè són la font de la inseguretat ciutadana, perquè són la causa de l’increment de l’atur, etc. automàticament diem que aquest algú és un populista. En canvi, si un polític proposa els papers per a tothom, ens envaeix una onada de buenisme que ens oculta el populisme inherent.

He posat l’exemple de la immigració, però el mateix podem dir del canvi climàtic, el medi ambient, les espècies animals en perill, etc. etc. Són aquestes qüestions respecte de les quals els autoanomenats progressistes postulen unes causes, sempre associades a les polítiques de dretes, i unes solucions, sempre associades a la consciència ciutadana i/o a la sanció, mentre els de l’altre extrem solen apel·lar a la resolució contundent. En cap cas, però, ni els uns ni els altres aporten solucions possibles.

Així, tornant a la immigració, partint de l’afirmació que existeix i existirà, potser la qüestió no és si un país ha de donar cabuda a totes les persones de fora perquè fugen dels seus països perquè pateixen gana i misèria. O bé si un país no pot admetre ningú de fora perquè això és un focus de tota mena de desgràcies per a la població autòctona. Potser el que el governant s’hauria de plantejar és quanta immigració pot assumir un país sense que es ressenteixin, per malservits, tots: els que ja hi són i els que arriben.

Però això, naturalment, és molt més complex i complicat de respondre i els populistes no estan per resoldre els problemes, sinó per consolidar-se en el poder.

El problema és que el populisme –de dretes i d’esquerres- està cada cop més arrelat a casa nostra. Tanmateix, perquè aquest populisme s’assenti al país, cal un altre element. Cal que hi hagi una ciutadania que combregui amb rodes de molí.

En aquest sentit, l’educació i els canals d’informació, fonamentalment, juguen un paper important.