La discussió política

Ens trobem en plena pre-campanya mediàtica. Per entendre’ns, la pre-campanya és aquell període de temps entre campanya i campanya electoral, la repercussió mediàtica de la qual s’aguditza des del moment en què s’anuncia la previsible data de la següent campanya, llavors entrem en la pre-campanya mediàtica.

Durant la pre-campanya, és a dir sempre, els nostres representants polítics es dediquen a tirar-se els problemes de la ciutadania pel cap. Durant la pre-campanya mediàtica fan el mateix, però els mitjans hi donen més ressò, d’acord amb les tendències, les amistats i els interessos de cadascú –de cadascú d’ells, s’entén -.

Així , sobre temes com ara el terrorisme, preu de l’habitatge, increment de l’atur, creixement de l’inflació (4,4% al gener!), pèrdua del control de les grans empreses (Endesa, Iberdrola,...), immigració, davallada de la borsa, endeutament de les famílies, fracàs educatiu,... algú sap què en pensen realment el nostres polítics? Algú sap què pensen sobre com solucionar-los? - més enllà de que són culpa dels altres i que ells els resoldran millor-

Fruit d’aquest mirar per als propis interessos, i fruit també del que ja dèiem al post anterior, la discussió política no únicament està lluny de la societat, sinó que la ignora constantment. La conseqüència és el desinterès de la ciutadania pels polítics –no per la política- i l’abstenció.

I hi ha també una altra conseqüència: l’aparició de plataformes de debat o l’aprofitament d’algunes existents, abonades per la ineficàcia dels polítics, que llencen les seves opinions al carrer d’una forma descontrolada.

En alguns casos, aquestes plataformes esdevenen enriquidores del debat davant les desqualificacions i les promeses –que si qui les diu les pensés dues vegades empal·lidiria de vergonya- . En d’altres, certament no. En tot cas, em sembla impropi d’un país amb llibertat d’expressió que es consideri que hi ha col·lectius que poden expressar el seu parer i n’hi ha que no... o és que, per exemple, els sindicats no poden dir clarament quina és la seva opció?.

De tota manera, jo aconsellaria als nostres polítics que no pateixin si hi ha estaments - siguin religiosos, siguin econòmics, siguin col·lectius d’interessos concrets, siguin els que siguin - que diuen la seva. Que no es dediquin a respondre els espontanis, que, si us plau, es posin a la feina, que pensin i que debatin sobre els nostres problemes i, sobretot, que recordin que hi ha vida intel·ligent més enllà dels partits i dels seus “pregoners” –els dels uns i els dels altres-.