dijous, 14 de febrer del 2008

Més sobre ensenyament

He llegit amb atenció l’article de Pérez Reverte, algunes de les coses que diu les comparteixo i d’altres no.

El Sr. Pérez Reverte escriu molt bé i domina el seu idioma de forma envejable. Certament, gràcies a la força del llenguatge el seu article resulta, malgrat poc constructiu, extraordinàriament atractiu.

Crec que efectivament el nostre sistema educatiu està en crisi i que cal actuar d’alguna manera per capgirar la situació. També crec que els polítics hi tenen molta culpa, però opino que tot plegat és prou complex com per afirmar que la tenen tota. Més endavant m’hi referiré.

Primer volia fer algunes consideracions més puntuals del que es desprèn de l’article sobre dos temes que afecten molt especialment al nostre país: Catalunya.

Sovint, quan d’alguna manera es fa balanç sobre determinades qüestions, es fa referència als darrers 30 anys. És com si el recobrament de la democràcia i les seves institucions fos el punt de partida de l’actual situació.

Efectivament no dubto que sigui així en molts aspectes, però en d’altres, i sobretot en llocs com Catalunya, no. L’oblit sistemàtic del franquisme respecte de tot allò que flairés lleugerament a català, va comportar-nos una gran precarietat.

Això era palpable en el sistema educatiu. La manca d’infraestructures educatives i l’obsolescència de moltes de les existents era molt més generalitzada del que ara podem recordar. Així mateix la presència del català a l’escola era, naturalment, nul·la. Per tant, a Catalunya es partia, en molts aspectes, per sota de cero i, si en algun sector s’albirava certa excel·lència era en alguns centres privats.

Dic tot això, perquè la crítica del Sr. Pérez Reverte, evidentment adreçada als polítics, també conté elements de confrontació ensenyament públic V.S. ensenyament privat i afirmacions que denoten un clar desconeixement de què passa a l’ensenyament fora de Madrid.

En resum, entenc que l’ensenyament a Catalunya té molts problemes però aquests s’han de resoldre tenint en compte les nostres especificitats. Ja és ben curiós que gent que diu que entén com a necessari el respecte pels alumnes que arriben d’altres països i d’altres cultures, no vegi tan necessària la presència del català a l’escola. No sé si això vol dir disset models educatius, en tot cas el que vol dir és el nostre model educatiu... els altres setze que s’organitzin com vulguin, junts o separats.

Deia al començament que em sembla que la culpa de tot plegat no és dels polítics. Tota la culpa, vull dir.

Personalment em sembla que els polítics, generalitzant si se’m permet, en aquest tema han reaccionat com fan sempre: procurant quedar bé amb el màxim nombre de col·lectius, sobretot si aquests estan organitzats... i en l’àmbit educatiu n’hi ha molt corporativisme.

Així penso que en un moment donat es va prestar excessiva atenció als col·lectius que proclamaven les noves pedagogies. El nen ha d’estar bé a l’escola, se l’ha d’animar constantment, s’ho ha de passar bé. Resulta que tractem els nens d’avui en comptes dels adults del futur. Culpa dels polítics? Sí, però també dels pedagogs, no?.

Aquesta manera de fer tampoc sembla que, si més no fins ara, els hagi semblat malament als mestres. Jo no m’he dedicat mai a la docència, però vist des de fora sembla més feixuc preparar una bona classe de matemàtiques, amb voluntat de fer entendre conceptes abstractes, que una sortida al mercat per veure quantes pomes hi ha en 1Kg. i de quin color són. I no parlo d’hores, que en el segon cas també s’hi esmercen moltes. De la mateixa manera, hi ha encara molts mestres per als quals les TIC són perfectes desconegudes.

Culpa dels polítics? Sí, perquè no han tingut el caràcter suficient per imposar un sistema de formació continuada obligatòria. Però també dels mestres, no?

I, els pares, estan lliures de culpa? N’hi ha que opinen que l’escola ha de fer-ho tot per l’educació dels fills...

Bé, doncs a aquesta complexitat, darrerament s’afegeixen problemes com ara la immigració, la violència, l’excessiu consum de tv i altres divertimentos, etc. O és que en l’escola no té cap incidència el fet que en pocs anys la població de Catalunya hagi passat de 6 a 7 milions? O és que en l’escola no té cap incidència que els pares hagin de passar fora de casa 12 hores cada dia per tal de poder pagar la hipoteca?.

Actualment des de la Generalitat s’està impulsant aquest tan esmentat pacte per a l’educació que haurà de comportar una nova llei. El que he llegit al respecte no em sona malament. Des de la més gran de les modèsties, demanaria que aquest nou procés de concreció legal dels temes educatius sigui tan llarg com convingui, però que realment estigui ben pensat i que quan finalment aquesta nova normativa vegi la llum, no esdevingui un altre objecte contundent més per llançar-se al cap d’un partit a l’altre, d’un sindicat a un conseller o des del ministerio al departament.

7 comentaris:

Josep (sl) ha dit...

Per desgràcia molts cops, i pot ser fins i tot massa. Els sindicats s'oposen a canvis i reformes necessàries en defensa del drets dels afiliats en contra dels propi ensenyament i educació de l'ensenyament.

marius ha dit...

Estic d'acord que l'article del Pérez Reberte no aporta gaires solucions al problema, però em va agradar i ajuda a la descàrrega d'adrenalina, és una mena de "mecagoncony" literari.

Dit això, cal dir que la degradació del nivell de l'ensenyament a Catalunya és molt i molt preocupant. I és cert que els polítics no en tenen tota la culpa (una bona part si, en la mesura que "dirigeixen" el país - o al menys ens ho volen fer creure-). Els polítics van caure de quatre grapes en els cants de sirena dels pedagogs, que preconitzaven un ensenyament diferent, català, allunyat de la disciplina suposadament franquista. I això ens va portar a unes propostes pedagògiques basades en que el nen s'ho passi be, que estigui estimulat, que tingui ganes d'aprendre, etc.

En aquest context, resulta poc "pegagògica" una classe de mates convencional i per tant, la necesssitat de "tocar" les coses, de la proximitat als problemes, a les idees, als conceptes, va aparèixer en forma de les mil visites, excursions, convivències i demés collonades que fan anar als nens al mercat a veure quantes pomes entren en un kilo, en lloc d'explicar el concepte de massa o la força que exerceix 1 litre d'aigua a 4ºC sota l'atracció de la terra.

O sigui, que alguna cosa deuen tenir a veure els mestres amb la degradació de l'ensenyament, la part que els hi toqui, en correspondència amb el col.lectiu de pedagogs i el de polítics.

Ranxo apart són els sindicats. Els seus interesos (vull dir els dels liders, representants o el que sigui) no tenen res a veure amb la defensa dels mestres, ni dels nens, ni dels pares, ni de l'ensenyament. Ha quedat clar amb la vaga d'ahir, penso.

Anònim ha dit...

Els sindicats cada dia fan més fàstic. Viuen de la cosa pública, mengen al pessebre i per tant, s'han de comportar com estòmags agraïts que són.

Els treballadors els hi queden tant lluny que un dia es sorprendran de veure'n un d'aprop. Ho dic per experiència en la meva empresa (meva és un dir)

Trina Milan ha dit...

L'article de Pèrez Reverte és exactament el que diu el Màrius, un exabrupte que fa música de la situació...i serveix per remoure consciències...evidentment no sap de que parla, quant a nosaltres, però això és el de menys, perquè molts dels tertulians que he sentit aquests dies a les nostres ràdios i teles tampoc ho sabien. Un dels mals del tema educatiu és que tothom es veu amb cor de parlar-ne i donar la seva recepta. Per exemple, quan parleu de la pedagogia que va canviar l'escola desprès del franquisme, no digueu que era dolenta i que no servia, aquella pedagogia, que és una de les bases del que ha de ser l'escola del XXI, és la que va aconseguir que una altra immigració s'integrés sense problemes a Catalunya, la de la resta de l'estat i la que va aconseguir que molts militants d'esquerra, vull dir del PSUC, clar...fossin els que cridessin per l'estatut d'autonomia en aquells primers vuitantes...
Clar que el sistema necessita una batzegada, clar que els estudiants ens han fet el sorpasso als profes, però això ho sabem millor nosaltres. Ja he dit al meu bloc que no estava d'acord amb la vaga, però també dic que o tots prenem decisions dràstiques o els estudiants, emigrants o no, ens deixaran sols a les aules...
salut

col·lectiu "la penca" ha dit...

La pedagogia pot (podria) aportar dades valouses de com ensenyar, dels millors procediments d'avaluació i que sé jo de quantes coses més. La meva experiència professional em suggereix que darrera dels postulats generals perfectament acceptables, s'ha instal.lat una pedagia de via estreta, que va incidit en l'estimulació dels estudiants (de qualsevol nivell) i que ha transmés la idea (o al menys la sensació) que res no cal que costi esforç, que si no estudien avui, ja hi faran demà. I s'ha perdut la necessària exisgència dels docents cap els discents, per no parlar de la pèrdua d'autoritat dels mestres (la senyo s'ha convertit en una mena d'animadora d'esplai).

I com de de pedagogs (igual que de toteros) n'hi ha de bons i de dolents, dons això...

La meva experiència també m'ha fet veure que els dolents tenen més temps per medrar, fer política (de centre, de sindicat, de la que sigui), i al final és aquest sector del col.lectiu qui es situa en l'entorn del poder. I així ens va.

En consta que això no és políticament correcte, però estaria be que aquesta opinió (àmpliament difosa) també aflorés.

Dessmond ha dit...

Per a mi, el gran culpable, de llarg és l'actitud dels pares. El sistema, els polítics, tothom pot fallar. Menys els pares.
Aquesta ruqueria que descrius és innaceptable per a qualsevol pare. Allí on falla el sistema, toca suplir-ho l'obligació que tens per formar el teus fills. I això malauradament no és aíxí.
Aquests trenta anys, el que han fet, és produir uns pares d'una consistència dubtosa.
Això si: el més fàcil sempre és carregar el mort als altres.

marius ha dit...

Home, els pares tenen una gran responsabilitat, però no tota. Els continguts curriculars (o sigui els programes de mates, història, física..) són responsabilitat de l'escola. I els pares haurien de col.laborar amb els mestres, mantenint la seva autoritat docent, no desmentit-los, no donant la raó als nens en contra dels mestres...