No ha estat per falta de temes

Fa dies que no hi escric. Problema de feina, no ha estat per falta de temes.

Tall de llum sense clarificar. Hospital tancat sense clarificar... Possiblement això, com altres coses, quedi ajornat, com a mínim per a més d’un any si prenem com a exemple el caos a l’aeroport del Prat de l’estiu de 2006, també sense clarificar. O potser una mica més, fins al 2010, com la programació definitiva de vols de l’Aeroport (que tampoc no l’hem de fer des de Catalunya) o per al 2014.

Aquesta manera d’allargar els temes fins que tots solets moren en l’oblit és una de les formes habituals de fer (perpetrar?) dels nostres responsables per conduir el país cap al futur.

Però n’hi ha d’altres. Ja vam parlar fa un temps de fins a quin punt era més fàcil pagar que fer feina i no m’hi estendré. En tot cas, ambdues modalitats tenen la mateixa finalitat: política d’aparador. Grans anuncis o grans silencis.

Ara m’agradaria incidir sobre un altre aspecte que ens hauria de provocar una preocupació creixent: la intransigència selectiva.

Aquests dies hem pogut seguir un debat entre el Govern i diferents sector privats, d’entre els quals s’ha destacat el RACC, a l’entorn de la mesura dels 80 km/h com a velocitat màxima autoritzada als vehicles que circulin per vies d’accés a Barcelona. Dedueixo que el Govern va emprendre un pla sense consultar organismes i entitats del sector i, per tal com va la discussió, que no ho pensa fer ara.

Fa una mica més de temps es va produir un fet –diuen que singular, però no m’ho crec- en una escola de Girona. Uns pares no deixaven anar a la seva filla a l’escola perquè no li permetien accedir-hi amb vel. L’escola va negar l’accés en aquestes circumstàncies perquè així ho havia establert en virtut del que havia acordat el Govern (en el marc d’uns dels seus grans silencis) en el sentit que aquests aspectes els dirimiria cada escola en cada cas. En aquest cas, el Govern hem de suposar que va consultar experts (tot i que ho hauria pogut fer abans) i va decidir desautoritzar l’escola obligant-la a anar en contra del que havia establert.

No em pronunciaré sobre cap dels dos casos, tot i que tinc la meva opinió. Respecte del segon, però, m’agradaria recordar que la Tinent d’Alcalde de Barcelona va explicitar, amb motiu dels actes de la Festivitat de la Mercè, que no era adequada la programació d’una missa, atès que es tractava d’un acte religiós. No combrego en cap religió, però m’hauria agradat conèixer la reacció davant altres confessions.

En resum, cal comprendre, sense que això sigui cap menysteniment, que els responsables polítics no poden ni tenen perquè entendre de tot sobre tot. Tanmateix, crec que el que sí han de ser capaços de fer és dialogar amb els diferents estaments implicats - per tenir, si no tots, el màxim de punts de vista al seu abast- abans d’emprendre una acció d’aquest estil. Governar, evidentment, és prendre decisions: manar. Però cal fer-ho amb autoritat, no amb força i/o discrecionalitat.

Moltes de les qüestions que se’ns plantegen (no únicament als governs, sinó, en general a les persones) tenen una resposta paradoxal: sí i no. Trobar el punt mig és el més difícil.

La intransigència no porta enlloc, però encara és més perillosa quan és selectiva.