Seguretat aeroportuaria 2

Deu ser que els viatges amb avió m'alteren l'estat d'ànims, però tot i la dràstica reducció dels meus desplaçaments en avió, limitats als estrictament indispensables per la feina, després de cada un em sobrevé la imperiosa necessitat de fer un post irreflexiu, cridaner, emprenyat i impotent.

Una vegada més les absurdes mesures de suposada seguretat, humiliants per als passatgers, absurdes en la seva aplicació, sovint gestionades per impotents uniformats (ni tant sols els professionals dels cossos de seguretat) em treuen de polleguera i em porten a fer una ràpida reflexió (reiterada sovint en La Trama) i un crit en el desert en un dels pocs àmbits de llibertat que ens queden: la blogsfera.

L'efectivitat d'aquestes mesures humiliants? La lògica suggereix que un tallaungles, un tub de pasta de dents o una pedra de 5cm (també està prohibit encara que sigui una mostra per a anàlisi) no semblen armes de destrucció massiva ni d'atac violent a la tripulació. Si això s'amaneix amb treure't les sabates, el barret i el cinturó, no poder passar per l'arc amb la jaqueta posada i les absurdes ziga-zagues tot i que només hi hagin 10 persones fent el tortuós camí, l'espectacle resultaria grotesc si no fos perquè en som els actors principals. Després resulta que els dolents els hi passegen el Poloni210 per cinc o sis avions... (però aquesta és un altre història que també va tenir el seu espai a La Trama).

Per què els avions? Els darrers atemptats han estat en trens, metros, autobusos... on d'altra banda hi ha moltes més persones que en els avions. Per no parlar dels camps de futbol, concerts i altres concentracions multitudinàries a la que tanta afecció té darrerament l'ajuntament de Barcelona. Perquè els avions, dons? Possiblement perquè en l'imaginari col·lectiu resulta un transport "insegur" perquè vola i quan cau un avió no es salva ningú, mentre que quan xoca (o explota) un tren sempre hi ha supervivents (i nosaltres podríem ser un d'aquests).

Per què mesures de seguretat absurdes? Si quedem que els dolents els hi colen els gols per sota les cames (cas del Poloni210, però no l'únic), que les darreres accions terroristes no tenen res a veure amb els avions, que la desprotecció del ciutadà en altres concentracions és total... perquè les suposades mesures de seguretat? De fet queda una única resposta: per fer por. Per fer-nos por. Per atemorir-nos. Que segons els diccionaris és precisament un dels objectius del terrorisme.

I que podem fer? La Trama ha manifestat reiteradament que si un dia aquestes mesures toquessin molt lleugerament la caixa de les companyies aèries, aquestes mesures s'acabarien en una setmana. Si col·lectivament deixéssim d'agafar els avions (per exemple) per anar de vacances, només un any, només una vegada... les humiliacions als punts de control s'acabarien immediatament.

Però es veu que ens estimem més poder explicar que hem anat a Praga el pont del Pilar i deixar que ens toquin els collons (literalment, no és una metàfora, que també ho podria ser). Un exemple paradigmàtic de l'absurditat de les mesures i de la facilitat amb la que es canviarien és que la queixa dels pastissers de Mallorca en impedir passar les ensaimades de cabell d'àngel va motivar immediatament una disposició decretant que el cabell d'àngel no és un fluid.

Un dia parlarem de la vaga de tramvies del 52... que n'aprenguin!