diumenge, 29 de març del 2009

El canvi d'horari i l'estalvi energètic

És cosa de cada any, dues vegades a l’any canvien l’hora i toooots els diaris, teles i ràdios repeteixen com un periquito l’estalvi que això representa: una burrada de milions per a l’estat i uns 7 o 8 euros al mes a casa nostra. Ni un sol periodista, ni un sol editorial, ni un sol tertulià posen en qüestió aquesta ximpleria que té lloc dos cops l’any, com els solsticis, com la migració de les orenetes... com si no s’hi pogués fer res.

I com cada any, sento una necessitat imperiosa, que ve de molt endins i que m’empeny a escriure un post. No per res, només per recalcar (una vegada més) les limitacions intel·lectuals i el nul esperit crític d’un elevat percentatge dels anomenats periodistes (quan en realitat, amb sort, arriben a ser redactors de notícies d’agència).

A veure, com cada any repetiu amb mi: 

a) l’estalvi no és de l’enllumenat públic, que s’acciona amb uns sensors de llum ambiental; 

b) l’estalvi no és l’enllumenat d’empeses, oficines, etc., que està encès les mateixes hores; 

c) l’estalvi no pot ser dels electrodomèstics de casa, que engeguem exactament les mateixes vegades i amb idèntica durada (rentadora, rentaplats, planxa, TV, ordinadors...); 

d) l’estalvi no pot ser el consum empresarial (incloent l’industrial), que funciona exactament les mateixes hores, sigui l’hora que sigui. 

O sigui que amb sort (si ho analitzeu amb compte, ni això), amb sort deia, l’estalvi només està en l’enllumenat domèstic, els llums de casa nostra.

Dons feu una repassada a casa a veure quantes bombetes teniu i quantes n’engegueu al matí i al vespre. Suposem una potència promig de 60 W això si no les teniu de baix consum), posem que en tingueu 4 d’engegades al mateix temps i que amb aquest canvi d’horari estigueu uns 30 minuts menys amb les llums enceses: això dóna un estalvi de 

4 bombetes x 0,5 hores x 0,060 kW x 30 dies = 3,6 kWh mensuals. 

El cost del kWh és 0,110741 euros, la qual cosa dóna un suposat estalvi de 0,40 euros el mes. Mireu la darrera factura de la llum de casa digueu-me si això justifica les molèsties que el canvi d’horari representa?

O només estem marejant la perdiu i entretenint el personal? 

dimecres, 25 de març del 2009

Policia democràtica

Em sembla infantil la nova moda que es comença a imposar des dels partits del Govern de dir dels Mossos policia democràtica.

Què vol dir això?. La policia és la policia i prou.

Tots els països del món - i quan dic tots, vull dir tots, siguin règims democràtics, siguin dictadures, siguin el que siguin- disposen d’un cos de policia, la missió del qual no és altra que mantenir l’ordre i, per fer-ho utilitzen, quan convé i –atenció- quan se’ls mana, la força.

Una bona prova de què la policia actua seguint ordres, l’hem tinguda aquesta darrera setmana a Barcelona, on un dia els Mossos d’Esquadra (pre-democràtics?) van actuar amb la màxima contundència i l’endemà mateix van restar absolutament passius davant gairebé els mateixos manifestants, democràtics també, suposo.

Podria ser que al Sr. Saura li fes fàstic la paraula policia i li calgui amorosir l’expressió. De fet el Sr. Saura i una colla de correligionaris de l’esquerra-caviar (em sembla que aquesta denominació la vaig llegir o escoltar a en Francesc Sanuy) no creuen en Déu, però tenen un sistema de valors i creences encara més sectari: només hi ha bons i dolents.

Possiblement la policia estava en el sector dels dolents, perquè així figura en l’imaginari esquerrano-immobilista que ens impera. Solució: ara la policia, gràcies a la influència pacifista dels bons-bons, ja no és policia-policia, és policia-democràtica.

Tanmateix, cal anar alerta amb els qualificatius que no volen dir res i només provoquen desconfiança. En tenim molts d’exemples, com ara la Democràcia Orgànica o el Govern d’Entesa.

divendres, 20 de març del 2009

Departament d'Interior i Finances

Al post d’ahir d’en Màrius, que subscric totalment, m’agradaria afegir algunes altres consideracions,

Primera consideració: les policies en general sempre obeeixen ordres “de dalt”.

Segona consideració: no és desconegut per als Mossos el sentiment gremial dels periodistes i, per tant, sabien que si durant la seva actuació, i naturalment de forma involuntària, algun dels informadors rebia en carn pròpia la mateixa contundència que els estudiants, seria aquest un motiu de discussió en tertúlies, informatius, etc.

Tercera consideració: els Mossos estan més que molestos per l’actuació dels seus responsables polítics. Mai el Cos havia tingut tan mala premsa i una imatge tan deteriorada com ara.

Quarta consideració: els “de dalt”, poden expedientar, fer fora, deixar sense feina i sou, etc. un funcionari, o un cos de funcionaris si convé, perquè no fan la feina que els han dit, però ai las! si un funcionari o un cos de funcionaris obeeix –interpretant o no- allò que se li ha ordenat. La culpa, llavors, no va de dalt a baix com pensen alguns consellers... Ja hi ha una dita castellana que sentència “Donde quiere el burro salta el amo”.

Què en podem deduir de tot plegat?... Em sembla, Sr. Saura, que els Mossos li estan agraint els seus favors.

D’altra banda, el Conseller Saura ahir, com en ell és habitual tard, malament i després d’haver-se amagat per no donar la cara, va muntar una roda de premsa per parlar dels aldarulls i traslladar les culpes a un director general, i quan menys s’ho espera tothom –ei! tothom és tothom, en Montilla, en Castells, ...., també- va i posa un número a la xifra del finançament.

Avui algunes veus malpensades diuen que ho va fer per distreure l’atenció de la seva patata calenta, altres diuen que va ser sense voler i que se li va escapar. Francament, no sé què és pitjor.

En tot cas, gràcies al Sr. Saura, em sembla que qualsevol negociació sobre el tema del finançament ha quedat finiquitada. I no és que confiï massa en les habilitats del nostre Govern en aquesta qüestió, però si els van dir 1.200 i pensaven arribar a una altra xifra, ni que fos igual de menyspreant, que s’oblidin.

dijous, 19 de març del 2009

"jaraneros y alborotadores"

Avui els diaris i les ràdios van plenes de la càrrega dels mossos contra els estudiants que es manifestaven pel desallotjament dels que estaven tancats contra l'anomenat "pla Bolònia". Es veu que els antidisturbis van carregar amb certa violència i no van diferenciar entre estudiats "jaraneros y alborotadores" (manllevant una expressió de Franco en relació als estudiants universitaris), públic en general i periodistes. Periodistes! Vet aquí la transcendència de la notícia: van tocar periodistes i els col·legues, sempre tant sensibles, estan indignats. Això és solidaritat - que no corporativisme - i la resta són hòsties!


Però tornem a la "brutal" (Basté dixit) càrrega dels antidisturbis... Que esperaven? No són gent preparada per ajudar a creuar el carrer a les velletes. De fet, si algú sap un ofici, normalment no es fa policia i menys va a parar als antidisturbis. La policia (les policies) estan entrenades per a repartir estopa. Punt. Que alguns urbanos ja no estan per això i la panxa els pesa massa? Dons a posar multes (d'aparcament, que les altres és feina dels radars), que és una altra manera de repartir estopa.

I aquesta "brutal" càrrega té uns responsables polítics? Naturalment, algú va ordenar: - Dad canya a quien se ponga por delante! Sin contemplaciones!. Que esperàveu de les criatures d'Iniciativa?. Formades en la cega obediència al líder, al si de la "dictadura del proletariat" (ja sabeu, la terra pel que la treballa i les patates pel comitè) i procedents d'un partit que fins fa quatre dies defensava el totalitarisme (d'esquerres, això si, però totalitarisme al cap i a la fi). Dons és el que hi ha. De fet, avui ha sortit per la ràdio el director general de la cosa demanant disculpes per atonyinar periodistes, res ha dit dels ciutadans que passaven per allà o dels estudiants, el pecat dels quals era voler anar a manifestar-se a la plaça Sant Jaume, on té el despatx un altre deixeble de la dictadura del proletariat.

dissabte, 14 de març del 2009

El finançament, l'estatut, el ZPinotxo i els d'aquí

Durant una colla de mesos ens van donar la tabarra amb l’estatut, era quan l’estaven discutint al parlament i el ZPinotxo va pronunciar uns dels primers “apoyarés” (apoyaré el estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña, jajajaja – això ho va dir baixet -). Recordo innombrables tertúlies a la ràdio i a la tele on els portaveus de cada partit s’atipaven de dir-nos que amb aquest estatut el finançament estava garantit perquè es calculava a partir de les “cistelles d’impostos” (recordeu?). Si ens toca el 50% de l’IVA, dons calculat i cobrat l’IVA, la meitat cap el calaix; que si ens toca el 35% de l’impost sobre la renda de les persones físiques, dons un cop l’agència tributària ens fot els calers, el 35% al calaix de la Generalitat. Amb aquest finançament, ens deien, la inversió en infrastructures de l’estat a Catalunya estava garantida i en els següents 7 o 8 anys aniríem en AVE a tot arreu (i casi de franc, amb el sopar pagat, com deia en Pla). I tot això passaria perquè l’estatut era una llei orgànica i el gobierno estaria atrapat pels collons i no tindria més remei que complir la llei (ja!). I tot això, deien alguns, superaria els 23 anys de “pujolisme” en que no s’havia modificat l’estatut (imagino que no esperarien que es modifiqués l’estatut al cap de 6 mesos de la seva posta en vigor).

Aleshores va venir el “cepillado” de la comissió constitucional del Sr. Alfonso Guerra, les esmenes de las Cortes, algunes d’elles presentades pels diputats del psc-PSOE, amb el ministre d’indústria Sr. Montilla al cap d’avant, la rebaixada a Madrid i finalment, els recursos al tribunal constitucional.

Ara, dos anys desprès, sembla que el Gobierno s’ha deixat anar de la trampa que l’agafava pels collons i no compleix la llei orgànica que és l’estatut. El finançament no només no arriba la data que la llei obliga, sinó que es va ajornant de manera indefinida sense altre raó aparent que “ahora no procede”: quan no són les eleccions gallegues, és la crisi, o les converses multilaterals amb les 17 autonomies, o que en Chaves no ho veu clar, o el que sigui... el resultat és que no tenim el fantàstic finançament que tots esperàvem. Vaja, que ens enganyen, els d’allà i els d’aquí. O al menys, jo em sento enganyat. I no em refereixo a ZPinotxo (els “apoyarés” del qual ja no se’ls creu ni la seva dona), sinó als líders (és un dir) de casa nostra.

Que ens ha de dir el president de la Generalitat? (aparentment, res), que ens han de dir els Saures, Masos i Carods? (ja sé que s’hi va oposar, però ara és vice-president del govern). Que diu la Chacón, cap de llista del psc a Catalunya? (recordeu: si guanya ZP guanya Catalunya, si tu no vas, ells tornen). Que fan els 25 diputats del psc-PSOE a Madrid? (a part de dir “si, senyor”).

Ara, passats aquests dos anys, hom té la sensació (una vegada més) que se’ns pixen al damunt i ens volen fer creure que plou. I què hi podem fer? Pel que es veu, esperar que escampi.

divendres, 6 de març del 2009

Sentiment Nacional

“La nació és un sentiment, una nació com Espanya és una comunitat de sentiments” ha dit el Sr. José Bono.

Hi ha persones que, com el president del Congrés Sr. Bono, pensen d’aquesta manera. El Sr. Bono, a partir d’aquest pensament ha dit més coses. Ha dit que no entén com hi ha “tontos” (sic) que per parlar d’Espanya parlen de l’Estat Espanyol (*). Això li molesta, al Sr. Bono perquè per a ell Espanya, al marge de connotacions administratives o polítiques, és la seva Nació.

Com a ell –que és i no se n’amaga, PSOE-PSOE- al Sr. Joan Ferran Serafini, diputat al Parlament de Catalunya, que és PSOE-psc, li molesta que a TV3 es parli de Països Catalans o de la península Ibérica. Això forma part del que ell en diu “la crosta”. No cal reflexionar massa per concloure quin és el referent nacional del Sr. Ferran.

Hi ha altres persones, entre les quals m’incloc, a les que els molesta que quan es parla de Catalunya es parli de la región autónoma o de la comunidad autónoma. Per a aquestes persones Catalunya, al marge de connotacions administratives o polítiques, és la seva Nació.

El Sr. Bono, que s’ha expressat d’aquesta manera recentment durant un acte d’una associació taurina, també ha dit que no entén perquè algú s’ofèn si de les corrides de toros se’n diu la Fiesta Nacional, perquè són això, la Fiesta Nacional, no pas la Fiesta Estatal.

Hi ha altres persones que no entenen que hagi problemes perquè de la bandera, l’escut o la Diada de Catalunya es digui la Bandera Nacional, l’Escut Nacional o la Diada Nacional, perquè són això, nacionals, no pas autonòmiques o regionals. Per a aquestes persones també “la nació és un sentiment”.

Entre el primer grup de persones i el segon hi deu haver moltes de diferències, jo n’apuntaré dues:
(1) El segon grup no pretén que el primer s’hi integri si no vol. El primer grup tampoc pretén que s’hi integri el primer, el que pretén és anul·lar-lo.
(2) Curiosament, només el segon grup forma part del que al conjunt de l’Estat Espanyol es coneix com a “nacionalistes”
____________________
(*) Algú entès en la matèria em pot dir si existeix alguna psicopatologia que faci que algú digui correctament “estado” i tot seguit “ Ejpaña”?