Politics antisistema

Normalment entenem per marginals aquelles persones que estan fora del sistema per la banda baixa: rodamóns, drogaaddictes, pobres de solemnitat en definitiva. Però el terme, estrictament parlant, és més ampli: el sistema té dos marges, un per la banda baixa i un altre per la banda alta. O algú creu que el Sr. Botines  (Santander), o Felipe González (ex), o el Sr. Fainé (La Caixa), per posar alguns exemples, estan en el sistema? No, el sistema entès com el marc vital en que es belluga el comú de la gent, no abasta la totalitat de la població. El comú de la gent té una feina (o no) per anar tirant, de tant en tant va a comprar a Ikea, treu les entrades per un espectacle en un caixer automàtic i agafa el cotxe per anar a buscar bolets al Berguedà. Els marginals no fan això, ni els d’abaix ni els de dalt. Uns perquè no poden, altres perquè no volen: els marginals superiors no es treuen les entrades per anar al teatre, o les demanen o els hi treu algú altre, no van a Ikea per raons òbvies i no solen anar al Berguedà en època de bolets perquè hi va una munió de gent i no els agrada “la gent”.

Els marginals superiors fan d’una vida a part, es troben entre ells, estiuegen en llocs especials, viuen en cases de luxe, van en cotxes de luxe (normalment no són propis, sinó de l’empresa) que condueix un xofer (també de l’empresa), es mouen discretament amb escortes i sobre tot, tenen un sou (incentius a part) que s’escriu amb més de 7 xifres (en euros). Són gent que no es barregen amb els del sistema, amb els que coincideixen només molt ocasionalment: per exemple, en el lavabo d’un teatre.

Aquesta gent són importants i han de vetllar pels seus interessos, tasca a la que dediquen vàries hores setmanals. Per fer això disposen d’una notable infraestructura, diversos despatxos d’advocats, alguns economistes i un grapat d’eficients secretàries, d’entre les que sol destacar una que és la que entra normalment al seu despatx per tractar de l’agenda. Aquesta infraestructura és el que en podríem dir la primera esfera de suport, que es caracteritza per cobrar directament i legalment els serveis que presta.

Però calen altres suports, potser una mica més allunyats, però igualment eficaços i servicials. Per aquesta raó, a l’agenda disposen de diversos telèfons importants, entre els que hi destaquen els “de palau” (interpreteu la Moncloa, la Zarzuela, el palau de la Generalitat, o la seu que vulgueu). Truquen a aquests llocs i s’hi posen, no us penseu, que per això són marginals (superiors). En el que podríem denominar la “segona esfera de suport” hi ha la classe política, que no cobra directament d’aquests marginals superiors, però als que fan la feina que els hi demanen, amb tanta celeritat o més que els assalariats de la primera esfera.

Això permet (els hi permeten) a alguns polítics jugar a ser marginals (òbviament superiors) i aspirar a quedar-se en aquest selecte grup quan la seva vida política toqui a la fi. Mentre, serveixen a qui mana amb aquesta esperança. No tots ho aconseguiran, però l’esforç paga la pena i si no hi arriben, que les quiten lo bailao. Alguns assoleixen aquest estatus, per exemple la majoria dels exministres importants (llegiu, Economia i Finances i Governació), tots els expresidents, alguns exvices... i poca cosa més. La majoria es quedaran en el que són (el que eren abans de ser), o potser aniran a parar a una empresa en pagament dels serveis prestats, però no assoliran la categoria de marginals superiors de debò.

Entre tant, els autèntics marginals superiors deixen que els polítics es sentin del grup i en la mesura que se’n senten, serveixen. Això els permet per exemple, sentir-se éssers diferents, tocats per la ma de Déu, superiors a la resta de la gent del sistema, als que tracten d’explotar com a sers inferiors que són. Com s’entén si no que es permetin les despeses de representació i boato que mai haurien somiat? que decideixin comprar-se el cotxe –oficial, és clar - més car del mercat i encara el tunegin perquè no els sembla prou?, que es facin decorar els despatxos amb ambient Feng-shui? (aquest és el Saura, que va criticar el Benach per l’Audi8), que vagin de viatge amb un seguici de 100 persones – entre elles alguns parents -?, que facin instal·lar un gimnàs al Senat?, que es permetin contractar parents, amics i coneguts a càrrec del pressupost públic sense que els caigui la cara de vergonya?. Aquests fets serien suficients per a ser despatxats si treballessin en la primera esfera de qualsevol marginal superior, però sent de la classe política, se’ls ha de permetre perquè només serviran mentre es sentin fora del sistema. I total, els sous de la primera esfera els paga l’interessat, els se la segona els paguem els “del sistema”. O sigui que encara que gastin més del compte, a qui li importa?

Si ja sé que cada 4 anys han de ser votats, però això no els amoïna perquè mentre la llei electoral sigui la que és, amb servir a qui mana i llepar al que decideix qui va a les llistes en cada partit, n’hi ha prou. I encara més, perquè els ciutadans no els demanen explicacions?: dons perquè no poden. Al voltant seu, una legió de periodistes els protegeix de les ires (i sobre tot, de les preguntes) dels gilipolles del sistema (un dia també en parlarem, dels periodistes).

Des de la Trama, el que no entenem és que els polítics (i sindicalistes, un dia tindran el seu post especialment dedicat) juguin a aquest joc. Total, la majoria hauria de saber que MAI serà un marginal superior. Per exemple, el conseller de Medi Ambient, l’inefable Baltasar, és d’usar i llençar, com en Saura, en Carod i tants altres directors generals i consellers de poca volada. Perquè s’empenyen, dons, en servir d’aquesta manera als qui manen en contra dels “del sistema”? Que guanyen cosint-nos a multes per anar a més de 80Km/h per l’autopista del voltant de Barcelona? (a part d’algun sopar i anar en Audi8 a la feina).

L’única explicació que se m’acut em fa por només de pensar-la: tant poca categoria humana?