És l'economia, estúpid!

Aquests dies estem molt contents. Desaforadament contents: la selecció espanyola, “la roja”, és a semifinals.

Personalment m’importa poc aquest campionat. M’és indiferent qui el guanyi, contra qui i per quants gols. Tanmateix no puc quedar al marge. Fins i tot, tot i que acostumo a passar per alt les pàgines d’esports (que haurien de dir-se de futbol) dels diaris i tot i que no presto gaire atenció a aquesta informació a ràdios i teles, sé que avui hi ha un partit de futbol que pot –o no- fer jugar la final de l’Eurocopa a la selecció espanyola.

D’una banda perquè els comentaris al respecte apareixen en altres seccions no esportives dels mitjans i d’altra perquè el veïnat reacciona amb tanta contundència que per força, davant petards, clàxons i crits et preguntes: què passa?. I resulta que el que passa és que algú ha fet un gol.

Abans deia que m’era indiferent qui guanyi avui. Rectifico, m’agradaria que no guanyés “la roja”. I que ningú s’enganyi, no és cap sentiment anti-selecció o anti-espanyolista, és per vetllar per la salut mental del personal.

Tinc la sensació que s’està utilitzant una vegada més una visió esbiaixada del futbol i dels colors, de la bandera i no sé quantes coses més per distreure el personal. I, per tant, tinc ganes que s’acabi aquest entabanament col·lectiu. Ni més ni menys.

No puc amagar que em fa, alhora, una certa por, perquè hi ha altre debat que està agafant volada: la defensa del castellà. Podria ser que quan s’acabi el tema futbol, s’incrementi el to d’un debat que també resulta recurrent a l’hora de buscar distracció: l’anticatalanisme. (De fet, alguns crit d’eufòria conseqüents al darrer partit de la selecció ja eren en el sentit de “catalán el que no bote!”).

Perquè no ens enganyem, quan els defensors del castellà (espanyol, diuen, com si les altres llengües de l’Estat fossin xineses) parlen d’ofensa en territoris bilingües, es refereixen únicament a Catalunya.

Avui, per qüestions que no venen al cas, he voltat bastant. Primera parada, la fleca. Es tracta d’un establiment on fan bon pa, on el compro fa anys, i on es parla castellà. Segona parada, el quiosc, el meu, el que vaig cada dia, està regit per una noia andalusa, la breu conversa sobre el temps acostuma a realitzar-se en castellà. A continuació al pàrquing intercanvio salutacions amb dues persones, una d’elles catalana, l’altra no. Arribo a la feina, aquí sí, en català, avui no m’ha telefonat ni m’ha vingut a veure ningú que em parlés en castellà. He sortit i al metro hi ha indicacions sobre les obres que es fan a l’estació de Diagonal: bilingües. Les converses pel carrer i pel metro són de més complexa classificació: a Barcelona hi ha molts turistes i, també, molts immigrants. He fet gestions en un edifici municipal: en català, però altres persones resolien els seus assumptes en castellà. He escoltat la ràdio en català, he llegit un diari en castellà i he llegit articles en castellà, català i francès. Demà tinc previst anar al cinema i veuré una pel·lícula en castellà, no l’ofereixen en català i no sóc competent en anglès com per anar a veure la V.O. Al meu banc acostumo a parlar català i quan em telefonen a casa per fer una d’aquelles enquestes insulses que acaben amb l’oferiment d’un producte, demano que se m’atengui o, si més no que se m’entengui, en català (mai és aquesta la llengua d’expressió d’entrada) i si no és el cas, s’acaba l’enquesta.

Aquesta és, més o menys, la realitat. La gent parla com li sembla i fins i tot es produeixen converses bilingües en les quals cada persona empra la llengua en la qual es sent més còmoda si sap que l’interlocutor l’entendrà que, en definitiva, és del que es tracta quan les persones parlen.

Per això, quan llegeixo segons quins manifestos...

En fi, em sembla que tant el tema futbol com el de l’anticatalanisme, cadascun d’ells evidentment en el seu pla i en la seva dimensió, són exemples d’una poc sofisticada manera de desinformar i de distreure el personal d’allò que realment és important, sobretot quan no se sap què fer per resoldre un problema.

Actualment, el futbol i l’anticatalanisme són formes d’atreure l’interés de les persones cap a falsos triumfalismes i cap a falses amenaces per allunyar-les d’allò sobre el que no interessa parlar: és l’economia, estúpid.