dimecres, 26 d’abril del 2006

4.000.000 de firmas

En un full DINA-4 caben unes 20 firmes amb nom, DNI, etc. Per tant, quatre milions de firmes ocupen uns 200.000 fulls, 400 paquets de 500 fulls. Suposant un paper convencional de 80g/m2, cada full pesa 4.872 grams, que multiplicat pels 200.000 fulls donen 974 Kg, poc menys d’una tona. O sigui que, independentment de si a través d’internet va signar Batman, Mariquita Pérez o Spiderman, cada una de les 10 furgonetes utilitzades devia portar menys de 100Kg a la caixa. Cinquanta, si per motius ecològics es van imprimir a doble cara.

O ens han enganyat de nou?

divendres, 21 d’abril del 2006

Parlo sense vergonya

Parlem de publicitat institucional?

Xavi, per incloure't al debat: al 2003 les administracions van "consumir" un 3'3% de tota la publicitat que es va fer a Espanya, i segons Periodistadigital (recomano llegir l'article...), de maig a desembre de l’any 2004, el Govern espanyol havia gastat catorze milions d’euros en publicitat institucional. Evidentment, a més a més d'això suposo que hi ha l'altra publicitat, vull dir, les cartes que s'envien, revistes i publicacions pròpies de cada administració, panflets varis i tal.
Està clar que l'administració necessita transmetre missatges a la ciutadania, i per què no, aquest és un canal. Però, seguint en la línia del lector mal pensat dels posts d'en Màrius... hom pot pensar en varies coses...

Primer, que no està mai massa clar fins a quin punt s'anuncia el concepte i fins a quin punt l'anunciant. Vull dir que hi ha tot un tema d'autobombo i d'explicar lo xulos que som, especialment en les campanyes que es fan amb proximitat a les eleccions... algunes de les quals el missatge era tan descarat que la comissió electoral ha obligat a retirar.

Per una altra banda, hi ha un tema tèrbol que és el de que l'administració es converteix en un client gran (molt gran, 3'3% de la facturació...) d'alguns mitjans de comunicació, per no parlar d'empreses de publicitat i tal.

I per altra banda hi ha la pregunta de si realment són diners ben invertits. M'explico. Sabeu la jauja aquella del dia sense cotxes, i que el Clos va anar a la ràdio en cotxe, i tal. Bueno. El primer any van tallar alguns carrers del centre de la ciutat i van muntar una bicicletada. Amb les conseqüents queixes dels usuaris dels automòbils, transportistes, usuaris del transport públic, els veïns, i tota la pesca. Vulguis o no, molesta. A l'any següent van tallar només un carrer i hi van fer una mostra, activitats, i tal. Bueno, menys queixes, però vulguis o no, també deurien tocar la pera a un o altre, que deuria trobar que allò era molt mala solució, i blablabla. Clar, a costa de garrotades, tothom aprèn, no? o sigui que a l'any següent, omples la ciutat de cartells amb una paperera amb bàmbes i dius que has fet la setmana de la mobilitat sostenible. Cap queixa. Cap veí destorbat. No has molestat a ningú. És perfecte. La Pili sempre diu: els diners gastats en publicitat són els més ben invertits.

No existeix cap mecanisme de control democràtic sobre l'activitat publicitària de les administracions, campanyes com la del govern "Com tu", o "Parla amb llibertat", el fabulós "volem que tornis" d'aquesta operació sortida de setmana santa, o qualsevol de les del civisme de l'Ajuntament de Barcelona crec que reflecteixen més una incapacitat de trobar solucions reals i efectives als problemes que no pas res més.

Què en penseu?

dijous, 20 d’abril del 2006

Canvi de govern

Finalment, el president Maragall ha canviat el govern, tal com ho va voler fer a l’octubre i no el van deixar. Tot i això, ell va seguir sent president (de què? per a qui?) i es veu que, malgrat deixar constància pública de la limitació de les seves atribucions, pot més mantenir el cotxe oficial i que el sergent dels mossos d’esquadra saludi ferms al entrar a palau, que la vergonya de reconèixer que manar, allò que es diu manar, mana poc.

Però finalment, ves a saber perquè, ha fet el desitjat canvi que, per tal de ser políticament correcte, ha d’afectar a la totalitat dels partits del govern (PSC, Ciutadans pel Canvi, ERC, Iniciativa, els Verds, Esquerra Unida). Li ha tocat el rebre al Milà, que un dia volia fer el túnel de Bracons de dues maneres diferents, al Solà, que sempre havia volgut saber que carai és això de l’espai europeu, i fins i tot a en Carretero, que s’havia manifestat en contra de l’estatut (això si, sense baixar del cotxe oficial).

Diuen els diaris que en Maragall va trucar a en Bargalló (i hom es demana: perquè?) i li va dir: - Serà avui! I el pobre, corrent a trucar al Carod i el Puigcercós, i corrent a palau a veure que passa i, sobre tot, que el que hagi de passar, no els hi passi pel damunt. Al Saura també el van cridar i li van explicar i, tot i que no hi estava d’acord, va acceptar la proposta del president (sempre l’eròtica del cotxe oficial i els mossos quadrats a la porta).

I finalment, el nou govern ha vist la llum. En Maragall ha fet un cavi, ningú ho entén però l’ha fet (això si, amb el permís – ho diu el diari- del ministre d’indústria Sr. Montilla). Abans de l’estatut, abans del referèndum, amb el desacord d’ERC i Iniciativa (però traqui President, que traguen el que sigui).

I diuen els diaris i els cercles ben informats, que s’han mantingut les quotes de poder del tripartit pactades al Tinell. A mi em toca Medi Ambient (i Habitatge!! – un altre dia en parlarem, d’això-), a mi Governació, a mi Universitats... i així... Cadascú ha triat el que, dintre d’un ordre, podia fer, posar un fidel a la conselleria que els toca.

I els malpensants diran que es tracta d’un simple repartiment de poder que només té dues finalitats: a) garantir les quotes pactades al Tinell, i b) seguir anant amb cotxe oficial els 400 càrrecs que algun partit va reunir a Cardona. I els esperits torturats encara diran que no s’han triat les persones més adients, sinó les més fidels.

Dons NO, aquest canvi s’ha fet pel be del país, per a servir millor als ciutadans i per donar impuls al govern (no havíem quedat que ja en tenia, d’impuls?).

Ho ha dit el President.


I el Mas i en Puig encara riuen...

No está mal lo que bien acaba

De la premsa i la ràdio

Fa uns mesos, la Caixa va condonar els interessos d’un deute d’uns sis milions d’euros (1000 milions de pessetes) al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), naturalment via negociació, com passa amb qualsevol hipoteca de qualsevol persona.
- El secretari general del partit és en Montilla.

Fa uns dies, es va anunciar que el pla de pensions dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya (que són uns 400.000) el gestionaria una entitat financera, que és la Caixa.
- El govern de la Generalitat és del PSC (be, del PSC, i Ciutadans pel Canvi, i ERC, i Iniciativa per Catalunya, i els Verds...), però sobre tot del PSC, els altres prou feina tenen en mantenir la cadira i el cotxe oficial.

Recentment, una campanya de TV endegada pel Ministerio de Industria pretén convèncer als ciutadans de les bondats de tenir Internet a casa (cara, però tenir-ne), i per això es gestionaran crèdits per a la compra d’ordinadors personals i instal·lació de la xarxa. Per a detalls sobre el tema cal contactar amb la Caixa, diu l’anunci.
- El ministre d’indústria és en Montilla.

Els malpensats podrien treure conclusions equivocades, però tot plegat s’ha fet per a la millora del país.

NO VULL RECLICLAR EL VIDRE

Fa temps que he pres la decisió de no fer el préssec portant les ampolles buides a un contenidor de vidre per tal que les reciclin (o no, qui sap). Incívic? Insolidari? Insostenible?

Per quina raó les autoritats fan recaure sobre la meva consciència la sostenibilitat? Perquè he de ser sempre jo (el ciutadà en general) qui tingui la responsabilitat d’una tasca que els pertoca a les autoritats?

Efectivament, llençar el vidre sense reaprofitar-lo (no he dit reciclar-lo, eh?) és una bestiesa, certament poc sostenible, per usar una paraula de moda. Però fondre una ampolla de vidre costa una enorme quantitat d’energia, per a obtenir una massa que només es pot usar per a fer objectes de poquíssima qualitat perquè es parteix d’una barreja de colors i qualitats, molt sovint contaminada.

I dons, perquè no fem el que sembla més lògic i, simplement, es neteja i es reutilitza e v vidre per a la mateixa funció que tenia?
Els camions de distribució arriben al punts de venda plens, aquests emmagatzemen les ampolles en un espai adequat, el client les compra i després de consumir-ne el contingut les torna al punt de distribució que li retorna el cost de l’envàs (que les disposa en un espai que ja tenia ocupat, no si val l’excusa de manca d’espai, eh?). El camió ha arribat ple i se’n trona buit: se les podria endur a la fàbrica de nou (no hi ha increment en el cost del transport). Això s’ha fet durant mots anys i encara es fa en els països com Alemanya.

Perquè no es fa al nostre, de país? Dons perquè les companyies distribuïdores diuen que les vendes augmenten si els envasos no són retornables. I perquè els polítics (que haurien d’estar al servei del país) no fan res per reconduir la situació? Qui sap... igual és que d’alguna manera s’han de finançar els partits i no està la cosa com per anar redactant decrets que toquin el voraviu a segons qui... no sigui que el Sr. Fornesa truqui a Palau i ens tregui els colors.